Ara fa més d'un any que vaig publicar l'últim article aquí. Després no se m'ha acudit res més per afegir.
Suposo que això significa que ja he dit (o reproduït) tot el que volia dir i és per això que ja fa temps que no publicava res al bloc. En fi, m'he esbravat, em sembla que he cobert un forat que hi havia a Internet sobre "l'Opus català" i ara ja ho deixo estar.
Deixo el bloc obert, però cancel·lo l'adreça. Ara, de fet, ja feia temps que no m'escrivia amb ningú a través d'aquesta adreça ni em mirava el correu des de fa molts mesos.
Bon Nadal, bones festes i bon viatge de la vida.
-----
diumenge, 25 de desembre del 2016
dimarts, 23 de juny del 2015
"No podem ser esquizofrènics"
Hi ha unes quantes frases d'Escrivá, als seus llibres més coneguts, que no s'entén com no va corregir ell mateix en vida. Com aquella de les dones, que "no cal que siguin sàvies, n'hi ha prou que siguin discretes" ("Camí"). Són expressions ridícules. D'acord que són fruit de l'època i de la cultura de llavors, etc., però igual com va canviar altres punts (com aquell dels protestants, que "tenen el cor fred", o una cosa així), també podia haver canviat el de la "innecessària saviesa de les dones".
Però aquest cop em volia referir a aquesta altra frase que no sé si s'ha comentat en algun lloc: "Que no, fills meus! Que no hi pot haver una doble vida, que no podem ser com esquizofrènics, si volem ser cristians..." És del llibre de "Converses amb Mons. Escrivá". Potser és filar molt prim, potser en aquella època no hi havia la sensibilitat actual, però aquesta frase és clarament pejorativa per a les persones afectades d'esquizofrènia, ja que aquí esquizofrènic no sols és negatiu sinó que sembla que un esquizofrènic no pugui ser cristià! Ja sé que és qüestió de les diverses significacions que pot tenir una mateixa paraula, però resulta xocant en un capellà que digui això.
Com que suposo que no es pot canviar el que va escriure, i perquè no diguin que no sóc constructiva, el que proposo és que més aviat que tard es posin notes a peu de pàgina en aquests llocs més conflictius dels seus llibres, explicant això que deia del context de l'època, etc.
Però aquest cop em volia referir a aquesta altra frase que no sé si s'ha comentat en algun lloc: "Que no, fills meus! Que no hi pot haver una doble vida, que no podem ser com esquizofrènics, si volem ser cristians..." És del llibre de "Converses amb Mons. Escrivá". Potser és filar molt prim, potser en aquella època no hi havia la sensibilitat actual, però aquesta frase és clarament pejorativa per a les persones afectades d'esquizofrènia, ja que aquí esquizofrènic no sols és negatiu sinó que sembla que un esquizofrènic no pugui ser cristià! Ja sé que és qüestió de les diverses significacions que pot tenir una mateixa paraula, però resulta xocant en un capellà que digui això.
Com que suposo que no es pot canviar el que va escriure, i perquè no diguin que no sóc constructiva, el que proposo és que més aviat que tard es posin notes a peu de pàgina en aquests llocs més conflictius dels seus llibres, explicant això que deia del context de l'època, etc.
divendres, 26 de setembre del 2014
Sí que hi ha acusacions contra l'Opus
Em penso que ho vaig dir aquí almenys una vegada, que no hi havia acusacions contra gent de l'Opus Dei pel tema de la pederàstia. Doncs n'hi ha.
Ja veurem com acabarà la cosa i si les acusacions es converteixen en sentències i penes o no, però de moment hi ha hagut dues decisions del papa Francesc, de destituir dos Bisbes -bisbes!- de l'Opus Dei, un al Paraguai i un altre al Perú, per casos de pederàstia, almenys d'encobriment. L'encobriment vol dir complicitat, com és complicitat l'encobriment dels delictes en tots els codis penals del món, que jo sàpiga, ara potser em tornaré a equivocar. Diguem la majoria de codis penals, per no agafar-me els dits.
Francesc no sembla pas que estigui gaire enfrontat a l'Opus, més aviat al contrari, encara que sigui jesuïta. O sigui que si ha pres aquestes decisions deu ser per alguna cosa.
Personalment, em sento decebuda, encara que siguin "només" dos casos. Havia defensat en aquest punt l'Opus quan a tot arreu hi havia acusacions de pederàstia menys contra ells. Havia dit que enlloc s'havia acusat gent de l'Opus. Em vaig equivocar.
Ja veurem com acabarà la cosa i si les acusacions es converteixen en sentències i penes o no, però de moment hi ha hagut dues decisions del papa Francesc, de destituir dos Bisbes -bisbes!- de l'Opus Dei, un al Paraguai i un altre al Perú, per casos de pederàstia, almenys d'encobriment. L'encobriment vol dir complicitat, com és complicitat l'encobriment dels delictes en tots els codis penals del món, que jo sàpiga, ara potser em tornaré a equivocar. Diguem la majoria de codis penals, per no agafar-me els dits.
Francesc no sembla pas que estigui gaire enfrontat a l'Opus, més aviat al contrari, encara que sigui jesuïta. O sigui que si ha pres aquestes decisions deu ser per alguna cosa.
Personalment, em sento decebuda, encara que siguin "només" dos casos. Havia defensat en aquest punt l'Opus quan a tot arreu hi havia acusacions de pederàstia menys contra ells. Havia dit que enlloc s'havia acusat gent de l'Opus. Em vaig equivocar.
dijous, 11 de juliol del 2013
Lluís Valls i l'Opus Dei, vistos pel seu germà
Un article ingenu de Javier Vall i Taberner sobre el seu germà Lluís, del qual ja he parlat en aquest blog. No estic segura que l’article hagi agradat ni tan sols als de l’Opus, per les barreges amb les coses polítiques, però em sembla interessant per la seva ingenuïtat, la mateixa ingenuïtat que potser compartim molts i moltes que ens mirem l’Obra des de fora però amb una certa estimació, compatible amb alguna crítica. (No sé per què no surten articles d'aquests sobre numeràries i agregades, només surten ells... bé, em penso que ja ho sé, la gent d'aquella època, i ara també dura...)
Lluís Valls, com a membre de l’Opus Dei, sempre va respectar les posicions d’altres persones. L’Obra, igual com el Banco Popular i també Lluís Valls, neix a finals dels anys vint. No van ser fàcils els seus principis. Va ser la perfecció laica dins de l’Església. Eren els anys quaranta i el Lluís era membre de les Congregacions Marianes dels P.P. Jesuïtes. Alguns dels millors congregants, i entre ells Lluís Valls, es van passar al ’Opus, cosa que no va agradar als P.P. Jesuïtes i en especial al P. Vergés.
El Lluís sempre va tenir una inquietud social. El vaig acompanyar alguna vegada a repartir joguines i llaminadures en algun barri perifèric de Barcelona. La meva mare, dona religiosa i pietosa, estava preocupada amb la vocació del Lluís. Per què no et fas franciscà, dominic o jesuïta, això de l’Opus Dei... ni tan sols està aprovat per l’Església. Acabava de sortir un llibre sobre la desviació d’uns apostolats: Opus Dei i Banyoles. Avui les dues institucions estan aprovades per l’Església.
Gràcies al Lluís he tingut la satisfacció de conèixer i tractar en família monsenyor Escrivá, avui sant. També durant la nostra estada a Roma, el 1937, vaig conèixer un diumenge de Pasqua, a les escalinates del Vaticà, el cardenal Eugenio Pacelli, amic del nostre pare, que seria després S.S. Pius XII i que anys més tard va donar la seva aprovació a l’Opus Dei. Així mateix, a Roma, el 1937, vam tenir l’honor de conèixer, amb motiu del naixement de la infanta Pilar, ses majestats els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que van demanar al nostre pare que s’encarregués de la formació cultural del seu fill Joan, pare del rei Joan Carles, que des d’aleshores va voler ser comte de Barcelona.
L’activitat de Lluís Valls va ser polifacètica: la família, la religió, la societat i la política. Va intervenir en els nomenaments d’Alberto Ullastres, Mariano Navarro-Rubio i Gregorio López Bravo, que van donar lloc al canvi tecnòcrata en el règim de Franco i després en la creació de FACES i la compra del diari Madrid, que va resultar un intent fallit de transició.
El meu germà Lluís va ser un home de bé, va procurar fer el bé als altres. Va lliurar la seva intel•ligència, els seus diners, la seva família, la seva castedat. Va ser un membre exemplar de l’Opus Dei. Avui alguns sota la influència dels diners i del poder... Lluís no va voler esqueles, només en va aparèixer una als diaris Abc i El Mundo del 10 de març del 2006, que deia: “Lluís, molts et devem molt, bastants t’ho deuen tot. La lleialtat continua sent una virtut canina, una oració mirant al cel”.
De petit em van ensenyar que “és de bona persona ser agraït”. De gran he après “és de malnat ser desagraït”. Lluís no va voler honors en vida, ni després. Només va demanar una oració per la seva ànima.
(publicat a La Vanguardia el 25 de febrer del 2013)
dijous, 25 d’octubre del 2012
Salvador Dalí i l’Opus
Un dels fidels lectors d’aquest bloc (potser és l’únic lector? ;-)) de tant en tant m’envia coses i de vegades les aprofito, sobretot quan estic més aviat seca d’idees per escriure aquí o quan no tinc temps de pensar en aquest blog.
Ara m’ha enviat això. És Dalí qui parla:
“Jo per París vaig allà on hi ha els hippies i els distribueixo el llibre del pare Escrivá, que és una meravella i que es diu Camino, i que ha d’ésser el fonament de la futura estructura moral, perquè els del Camino són l’única gent que funciona, que arriben a l’hora, que fan allò que cal fer, i llavors, naturalment, també l’Opus té interès en les finances i en l’arca, i com que vostè, que és un gran escriptor, en el fons considera que cal ésser conservador, sobretot en la qüestió monetària, doncs ha de veure que l’Opus, a Espanya i al món, ara que ja van de mal borràs les repúbliques socialistes, és l’únic posseïdor de grandesa i estructura moral catòlica, apostòlica i romana. Sense arribar al jesuïtisme, que encara m’agrada més que l’Opus. Però per avui, en fi, ja m’acontento amb l’Opus. I hem acabat, tanqui l’aparell. No diré ni una paraula més”. (Salvador Dalí a Baltasar Porcel, revista Destino, 24-X-1970).
Jo tampoc utilitzaria mai Salvador Dalí com a argument d’autoritat, entre altres coses perquè ell es va declarar franquista convençut més d’una vegada en plena dictadura (era només provocació?) i perquè estava com una cabra o feia veure que ho estava, però no es pot negar que tenia gràcia.
Ara m’ha enviat això. És Dalí qui parla:
“Jo per París vaig allà on hi ha els hippies i els distribueixo el llibre del pare Escrivá, que és una meravella i que es diu Camino, i que ha d’ésser el fonament de la futura estructura moral, perquè els del Camino són l’única gent que funciona, que arriben a l’hora, que fan allò que cal fer, i llavors, naturalment, també l’Opus té interès en les finances i en l’arca, i com que vostè, que és un gran escriptor, en el fons considera que cal ésser conservador, sobretot en la qüestió monetària, doncs ha de veure que l’Opus, a Espanya i al món, ara que ja van de mal borràs les repúbliques socialistes, és l’únic posseïdor de grandesa i estructura moral catòlica, apostòlica i romana. Sense arribar al jesuïtisme, que encara m’agrada més que l’Opus. Però per avui, en fi, ja m’acontento amb l’Opus. I hem acabat, tanqui l’aparell. No diré ni una paraula més”. (Salvador Dalí a Baltasar Porcel, revista Destino, 24-X-1970).
Jo tampoc utilitzaria mai Salvador Dalí com a argument d’autoritat, entre altres coses perquè ell es va declarar franquista convençut més d’una vegada en plena dictadura (era només provocació?) i perquè estava com una cabra o feia veure que ho estava, però no es pot negar que tenia gràcia.
dimarts, 3 de juliol del 2012
Greg Burke
Una entrevista publicada fa uns dies al diari El Mundo al nou cap de comunicació del Vaticà, Greg Burke (opusdeista, no sé si numerari o super, ni m'importa) em sembla que toca molt bé un parell de temes que he tractat aquí: com caldria que l'Església hagués enfocat el tema de la pederàstia i com convindria que es deixés de citar, lloant-lo, el lamentable discurs del Papa a Ratisbona. L'entrevista és d'Irene Hernández Velasco. Us poso les preguntes que toquen aquests dos temes:
P.- La línea de comunicación del Vaticano ha sido muchas veces arremeter contra los periodistas...-----
R.- Es cierto, y no suele ser un método eficaz. Recuerdo cuando estalló el escándalo de los curas pederastas: en la primera rueda de prensa en el Vaticano hubo un cardenal que, en modo muy agresivo, salió diciendo que ya le gustaría a él saber cuántos pederastas había en otras profesiones, como la de periodista... No debería haber tenido esa reacción. Tendría que haber dicho: «He hablado con el Papa y, con lágrimas en los ojos, me ha dicho lo dolido y preocupado que está», que por otra parte es como estaba realmente. La lección ha sido muy dura, pero la Iglesia ha aprendido mucha comunicación a raíz del escándalo de pederastia y el Papa así lo ha reconocido en el libro Luz del Mundo. Habría que releer ese libro, porque lo único que se ha destacado de él ha sido que sí autorizaba el uso del preservativo en algunos casos. Yo mismo lo hice: para Fox realicé 10 servicios sobre el preservativo...
P.- Su tarea será preventiva, ¿no?
R.- Sí, mi objetivo será evitar que estallen polémicas y que se produzcan daños peores. Si se evitan podremos volver al mensaje fundamental de la Iglesia: predicar a Dios. Yo no soy un gurú de la comunicación. Pero sé cómo piensan los periodistas y ante un discurso del Papa sé cuál es la frase con la que titularán.
P.- Ante el famoso discurso de Ratisbona, ¿se habría percatado del peligro de la frase que relacionaba islam y violencia?
R.- Ese viaje del Papa fue uno de los pocos a los que no fui, porque me tocó cubrir la guerra del Líbano y me tomé unos días de descanso. El discurso en Ratisbona era muy largo y no sé si lo habría visto. Pero si hago bien mi trabajo, veré cosas así. Ésa es la idea.
dijous, 3 de novembre del 2011
“Amor i perdó”
Al final he vist la pel·lícula Trobaràs dracs, en versió original subtitulada. En els DVDs han tingut el detall d’incloure-hi el subtitulat en català, cosa que no van fer quan es va estrenar la pel·lícula. Per això he decidit veure-la.
No m’ha agradat, em sembla un fracàs. Falla, per mi, sobretot el guió. Han convertit en una història equivocada el que podia ser una bona idea per defensar Escrivá de les múltiples crítiques, en molts casos injustes, rebudes al llarg de la seva vida. El guió falla perquè el tal Manolo no pot ser qui recordi uns fets que no va presenciar. I tot el que s’explica d’Escrivá és a partir dels suposats records del Manolo. Això no encaixa, i suposo que deu ser el motiu que la pel·lícula hagi sigut un petit desastre en espectadors i hagi aguantat tan poc temps en pantalla. La gent hi ha vist una mena d’hagiografia (això és el que han dit la majoria dels crítics que he llegit, tant aquí com d’altres països), i no estan els temps per a hagiografies gratuites de personatges tan controvertits com Escrivá.
Si ho hagués fet Roland Joffé sol... És que em sembla impossible que tot això tan fluix sigui de Joffé. S’hi nota la mà de gent de l’Opus o molt propera, una influència directa en molts detalls de la història, detalls que resulten incomprensibles en molts punts per als espectadors que no tinguin res a veure amb l’Opus o no coneguin la seva història. Es volen dir massa coses d’Escrivá i de l’Opus i això fa que tot trontolli.
Però perquè no digui ningú que sóc negativa i no aporto res, i com que d'això en sé una mica, aquí va la meva solució, si un dia Joffé es decidís a fer There be dragons - The Director’s Cut. Seria una versió que molta gent podria considerar que s’ha fet sense “interferències interessades”.
Títol que proposo: Love and Forgiveness (amor i perdó). Un títol senzill, mil vegades millor que un títol complex i de difícil interpretació. He vist la pel·lícula i encara no sé exactament quina és la gràcia del títol i a què es refereix exactament.
Argument:
Eliminar el començament sobre la mort d’Escrivá, la canonització i els motius de Roberto per parlar amb el seu pare Manolo. L’espectador només hauria de saber que Roberto va a veure Manolo després de molts anys de resistir-se a visitar-lo, i prou. Podria anar així: Roberto arriba a casa del seu pare i un veí li diu que fa dies que se l’han emportat a l’hospital, no sap a quin, perquè havia tingut un atac. Roberto agafa un sobre gruixut que està a nom seu i que troba amagat en algun racó de la casa. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú, i se l'emporta.
Primeres imatges de Manolo a l’hospital. Roberto busca el seu pare pels hospitals, i mentrestant va llegint aquells papers, parla amb la seva xicota per telèfon, etc. El pare, ja agonitzant, comença a recordar coses de la infància (flashbacks) al mateix temps que el fill, mentre el busca, llegeix (cosa que dóna peu a altres flashbacks).
La infància d’Escrivá i Manolo quedaria igual, o gairebé, però sense aquesta mena de “predestinació” bona o dolenta que sembla que la pel·lícula vol atorgar a cadascun d’ells. Escrivá i Manolo continuen sent amics durant l’adolescència. Hi ha diferències de caràcter, però normals en dos amics. Tots dos volen estudiar la mateixa carrera, però Escrivà decideix al final, per sorpresa, ser capellà.
Fins ara, tot això segurament es podria reconstruir aprofitant filmació existent, potser en algun cas amb un doblatge diferent o amb alguna veu en off (però molta menys que a la pel·lícula actual; hi ha moltes coses que ara s’expliquen en off que no caldrien, si el guió fos més coherent).
Quan funda l’Opus, a Madrid, Escrivà pensa en Manolo, que també viu ara a Madrid, i parla amb ell del tema. Manolo s’hi apunta, per amistat però també sincerament. (Per no haver de filmar de nou, això sí que es podria explicar amb veu en off). La República i companyia, tot igual, però els protagonistes principals continuen sent tots dos, Escrivá i Manolo, que és qui té el caràcter més arrauxat i és més “fatxa” (podria ser ell el que es barallés dialècticament amb algú altre de l’Opus de família republicana sobre “el que cal fer amb els republicans”). En algun moment s’ha de presentar Carmen, la germana d’Escrivá, als espectadors, si es vol que surti a la pel·lícula (de fet ara surt una noia dinant amb ells i no sabem qui és: un altre error del guió: només els de l’Opus poden saber qui és). Potser Manolo, molt sentimental, es fixa en Carmen més del compte i Escrivá l’ha de renyar.
Esclata la guerra, i l’episodi del capellà assassinat davant del grup fa que Manolo s’acomiadi d’Escrivá perquè “el deure de la pàtria el crida”. Aquí hi ha la conversa tensa entre Escrivá i Manolo (que pot ser a la “casa de luxe” de Manolo, si no hi ha altre remei, però que seria millor que fos al pis de l’Opus o al carrer, perquè en aquesta nova versió Manolo encara no hauria “desaparegut” de la vida d’Escrivá, sinó que d’un dia per l’altre hauria decidit marxar), i Escrivá li promet que de totes maneres si el necessita ell estarà al seu costat. I li dóna el rosari (o una altra cosa).
Manolo desa el rosari en qualsevol lloc i tot seguit es veu com es posa en contacte amb franquistes que hi ha a Madrid, se’ls ofereix com a possible espia i s’enrola a l’exèrcit republicà, on demostra un gran esperit de combat i alhora fa d’espia (tal com passa a la pel·lícula actual). Al començament pot saber alguna cosa per carta del que fa Escrivá, però no amb detall, perquè de seguida es talla el contacte (Manolo fa que retornin al remitent les cartes, ja que el comprometen tot i estar escrites mig en clau). Més o menys ja s’entén que Manolo deixa l’Opus.
Fins al moment de la separació de tots dos, doncs, de tot el que ha passat amb Escrivá ha pogut ser testimoni Manolo, o directament o perquè Escrivá mateix l’hi ha anat explicant. Però a partir d’aquí no. Per tant, la pel·lícula no ens ha de dir res o gairebé res més d’Escrivá durant la guerra, tret de les coses del començament (l’entrada dels anarquistes a l’església, l’episodi del metro, l’episodi de l’habitació del capità repúblicà, que s’hauria de col·locar al començament de la guerra i no més endavant, etc.). Si s’expliquen altres penalitats, s’hauria de fer en general, sense detalls (per tant, ni la història de la “boja violada”, ni disciplines, ni res d’això). I tot allò dels Pirineus, l’episodi “miraculós” de la Mare de Déu a les ruïnes, etc., tot això hauria d’anar fora, perquè solament interessa als de l’Opus (i encara ho dubto, perquè Escrivá deia que de miracles, els de l’evangeli i punt).
A partir del començament de la guerra, doncs, la pel·lícula se centraria en Manolo i el seu progressiu deteriorament moral, la història amb la noia, el noi que fa de cap de la columna dels anarco-comunistes, i el desenllaç de tot plegat.
El final de la pel·li, ja en l’actualitat, quedaria igual, només que quan Manolo mor no diu que se li apareix Escrivá. Tal com surt a la pel·lícula, ha explicat al Roberto per escrit tota la seva història i quan Roberto el troba i li pregunta pel rosari que hi havia dins del sobre amb els papers Manolo recorda que Escrivá els hi havia donat dient-li que estaria al seu costat quan el necessités. Allò ha fet, pensa Manolo, que el seu fill vingués a veure’l. Manolo mor i el fill el perdona.
Roberto no seria, per tant, un escriptor que vol saber coses d’Escrivá, sinó només un fill que vol saber coses sobre el seu presumpte pare, de qui no sap res des de fa anys.
Penso que així o amb variants similars (però amb coherència i menys protagonisme d’Escrivá) hauria pogut ser una bona pel·lícula, o almenys molt millor que la que han fet, que falla per la base. Sobretot pel guió, com deia: no s’aguanta per enlloc.
Els de l’Opus potser han pensat que si la pel·lícula no ha tingut éxit és per l’animadversió de molta gent amb l’Opus, per les prevencions causades per allò del Codi da Vinci, per la “descristianització de la societat”, etc. Però no, és perquè la pel·lícula és molt fluixa. La prova és que actualment s’estrenen pel·lícules de fort contingut religiós que són ben acceptades per un públic ampli. El que no li interessa a la gent és l’hagiografia pura i dura.
A veure si Joffé s’anima a fer una altra versió. Potser la podria fer fins i tot sense rodar més, aprofitant els materials que ja deu tenir i simplement muntant-los i doblant-los d’una altra manera, amb alguns diàlegs i escenes diferents en els moments en què canvia l’argument.
-----
No m’ha agradat, em sembla un fracàs. Falla, per mi, sobretot el guió. Han convertit en una història equivocada el que podia ser una bona idea per defensar Escrivá de les múltiples crítiques, en molts casos injustes, rebudes al llarg de la seva vida. El guió falla perquè el tal Manolo no pot ser qui recordi uns fets que no va presenciar. I tot el que s’explica d’Escrivá és a partir dels suposats records del Manolo. Això no encaixa, i suposo que deu ser el motiu que la pel·lícula hagi sigut un petit desastre en espectadors i hagi aguantat tan poc temps en pantalla. La gent hi ha vist una mena d’hagiografia (això és el que han dit la majoria dels crítics que he llegit, tant aquí com d’altres països), i no estan els temps per a hagiografies gratuites de personatges tan controvertits com Escrivá.
Si ho hagués fet Roland Joffé sol... És que em sembla impossible que tot això tan fluix sigui de Joffé. S’hi nota la mà de gent de l’Opus o molt propera, una influència directa en molts detalls de la història, detalls que resulten incomprensibles en molts punts per als espectadors que no tinguin res a veure amb l’Opus o no coneguin la seva història. Es volen dir massa coses d’Escrivá i de l’Opus i això fa que tot trontolli.
Però perquè no digui ningú que sóc negativa i no aporto res, i com que d'això en sé una mica, aquí va la meva solució, si un dia Joffé es decidís a fer There be dragons - The Director’s Cut. Seria una versió que molta gent podria considerar que s’ha fet sense “interferències interessades”.
Títol que proposo: Love and Forgiveness (amor i perdó). Un títol senzill, mil vegades millor que un títol complex i de difícil interpretació. He vist la pel·lícula i encara no sé exactament quina és la gràcia del títol i a què es refereix exactament.
Argument:
Eliminar el començament sobre la mort d’Escrivá, la canonització i els motius de Roberto per parlar amb el seu pare Manolo. L’espectador només hauria de saber que Roberto va a veure Manolo després de molts anys de resistir-se a visitar-lo, i prou. Podria anar així: Roberto arriba a casa del seu pare i un veí li diu que fa dies que se l’han emportat a l’hospital, no sap a quin, perquè havia tingut un atac. Roberto agafa un sobre gruixut que està a nom seu i que troba amagat en algun racó de la casa. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú, i se l'emporta.
Primeres imatges de Manolo a l’hospital. Roberto busca el seu pare pels hospitals, i mentrestant va llegint aquells papers, parla amb la seva xicota per telèfon, etc. El pare, ja agonitzant, comença a recordar coses de la infància (flashbacks) al mateix temps que el fill, mentre el busca, llegeix (cosa que dóna peu a altres flashbacks).
La infància d’Escrivá i Manolo quedaria igual, o gairebé, però sense aquesta mena de “predestinació” bona o dolenta que sembla que la pel·lícula vol atorgar a cadascun d’ells. Escrivá i Manolo continuen sent amics durant l’adolescència. Hi ha diferències de caràcter, però normals en dos amics. Tots dos volen estudiar la mateixa carrera, però Escrivà decideix al final, per sorpresa, ser capellà.
Fins ara, tot això segurament es podria reconstruir aprofitant filmació existent, potser en algun cas amb un doblatge diferent o amb alguna veu en off (però molta menys que a la pel·lícula actual; hi ha moltes coses que ara s’expliquen en off que no caldrien, si el guió fos més coherent).
Quan funda l’Opus, a Madrid, Escrivà pensa en Manolo, que també viu ara a Madrid, i parla amb ell del tema. Manolo s’hi apunta, per amistat però també sincerament. (Per no haver de filmar de nou, això sí que es podria explicar amb veu en off). La República i companyia, tot igual, però els protagonistes principals continuen sent tots dos, Escrivá i Manolo, que és qui té el caràcter més arrauxat i és més “fatxa” (podria ser ell el que es barallés dialècticament amb algú altre de l’Opus de família republicana sobre “el que cal fer amb els republicans”). En algun moment s’ha de presentar Carmen, la germana d’Escrivá, als espectadors, si es vol que surti a la pel·lícula (de fet ara surt una noia dinant amb ells i no sabem qui és: un altre error del guió: només els de l’Opus poden saber qui és). Potser Manolo, molt sentimental, es fixa en Carmen més del compte i Escrivá l’ha de renyar.
Esclata la guerra, i l’episodi del capellà assassinat davant del grup fa que Manolo s’acomiadi d’Escrivá perquè “el deure de la pàtria el crida”. Aquí hi ha la conversa tensa entre Escrivá i Manolo (que pot ser a la “casa de luxe” de Manolo, si no hi ha altre remei, però que seria millor que fos al pis de l’Opus o al carrer, perquè en aquesta nova versió Manolo encara no hauria “desaparegut” de la vida d’Escrivá, sinó que d’un dia per l’altre hauria decidit marxar), i Escrivá li promet que de totes maneres si el necessita ell estarà al seu costat. I li dóna el rosari (o una altra cosa).
Manolo desa el rosari en qualsevol lloc i tot seguit es veu com es posa en contacte amb franquistes que hi ha a Madrid, se’ls ofereix com a possible espia i s’enrola a l’exèrcit republicà, on demostra un gran esperit de combat i alhora fa d’espia (tal com passa a la pel·lícula actual). Al començament pot saber alguna cosa per carta del que fa Escrivá, però no amb detall, perquè de seguida es talla el contacte (Manolo fa que retornin al remitent les cartes, ja que el comprometen tot i estar escrites mig en clau). Més o menys ja s’entén que Manolo deixa l’Opus.
Fins al moment de la separació de tots dos, doncs, de tot el que ha passat amb Escrivá ha pogut ser testimoni Manolo, o directament o perquè Escrivá mateix l’hi ha anat explicant. Però a partir d’aquí no. Per tant, la pel·lícula no ens ha de dir res o gairebé res més d’Escrivá durant la guerra, tret de les coses del començament (l’entrada dels anarquistes a l’església, l’episodi del metro, l’episodi de l’habitació del capità repúblicà, que s’hauria de col·locar al començament de la guerra i no més endavant, etc.). Si s’expliquen altres penalitats, s’hauria de fer en general, sense detalls (per tant, ni la història de la “boja violada”, ni disciplines, ni res d’això). I tot allò dels Pirineus, l’episodi “miraculós” de la Mare de Déu a les ruïnes, etc., tot això hauria d’anar fora, perquè solament interessa als de l’Opus (i encara ho dubto, perquè Escrivá deia que de miracles, els de l’evangeli i punt).
A partir del començament de la guerra, doncs, la pel·lícula se centraria en Manolo i el seu progressiu deteriorament moral, la història amb la noia, el noi que fa de cap de la columna dels anarco-comunistes, i el desenllaç de tot plegat.
El final de la pel·li, ja en l’actualitat, quedaria igual, només que quan Manolo mor no diu que se li apareix Escrivá. Tal com surt a la pel·lícula, ha explicat al Roberto per escrit tota la seva història i quan Roberto el troba i li pregunta pel rosari que hi havia dins del sobre amb els papers Manolo recorda que Escrivá els hi havia donat dient-li que estaria al seu costat quan el necessités. Allò ha fet, pensa Manolo, que el seu fill vingués a veure’l. Manolo mor i el fill el perdona.
Roberto no seria, per tant, un escriptor que vol saber coses d’Escrivá, sinó només un fill que vol saber coses sobre el seu presumpte pare, de qui no sap res des de fa anys.
Penso que així o amb variants similars (però amb coherència i menys protagonisme d’Escrivá) hauria pogut ser una bona pel·lícula, o almenys molt millor que la que han fet, que falla per la base. Sobretot pel guió, com deia: no s’aguanta per enlloc.
Els de l’Opus potser han pensat que si la pel·lícula no ha tingut éxit és per l’animadversió de molta gent amb l’Opus, per les prevencions causades per allò del Codi da Vinci, per la “descristianització de la societat”, etc. Però no, és perquè la pel·lícula és molt fluixa. La prova és que actualment s’estrenen pel·lícules de fort contingut religiós que són ben acceptades per un públic ampli. El que no li interessa a la gent és l’hagiografia pura i dura.
A veure si Joffé s’anima a fer una altra versió. Potser la podria fer fins i tot sense rodar més, aprofitant els materials que ja deu tenir i simplement muntant-los i doblant-los d’una altra manera, amb alguns diàlegs i escenes diferents en els moments en què canvia l’argument.
-----
dissabte, 22 d’octubre del 2011
El poder de l'Església i l'Estat laic
Penso que ens anirà bé meditar uns paràgrafs brillants del doctor suís Martin Rhonheimer, professor d’ètica i filosofia política a la Università Pontificia della Santa Croce (Opus Dei), de Roma:
Entenc que quan el professor Rhonheimer diu “l’Església fa” o “l’Església deixa de fer” no vol dir que els eclesiàstics no hagin fet al llarg de la història (o que no puguin fer més endavant) tal cosa o tal altra mal fetes, des del seu punt de vista, sinó que aquesta cosa que feien no l’haurien d'haver fet o que aquella cosa que no van fer l’haurien d’haver fet, segons la seva concepció de l’Església.
Em plau comprovar que qui escriu això és historiador, filòsof i politòleg de formació, i finalment teòleg, i que és membre de l’Opus des de l’any 1974 i sacerdot des del 1983. Rhonheimer demostra que no tots els de l'Opus són tan carques com de vegades sembla deduir-se del que veiem i sentim a Espanya. Ni tan antiquats en aspectes teològics, com de vegades ens els presenten.
-----
"És important entendre bé aquest punt: la veu de l’Església proposa una veritat, però no una alternativa institucional, o de procediment, a la democràcia. Intenta amonestar, no deslegitimar. I encara que condemni determinades solucions legislatives o moviments polítics, no insta a ser deslleials amb les institucions democràtiques".
"Seria incompatible amb l’acceptació de la democràcia moderna que l’Església pretengués que la realització efectiva de la seva concepció de la societat i del bé comú esdevingués condició de legitimitat de la democràcia".
"Encara que la veu de l’Església es considerés important, aquesta veu només es podria fer valdre a través del procés de la mateixa democràcia. (...) L’Església accepta que la seva concepció de la veritat només pot portar-se a la pràctica a través d’un procés que, per la seva naturalesa mateixa, està obert igualment a altres concepcions; és a dir, a través d’un procés polític de caràcter pròpiament laic. (...) Malgrat això, al mateix temps cal dir: qui forma part d’una societat democràtica té el dret a participar en aquest procés públic d’interpretació dels drets humans i fonamentals del ciutadà. La interpretació que proposa avui l’Església catòlica és certament compatible amb la democràcia i la laïcitat de l’Estat; encara més, és apta per consolidar-les".
"El “poder” que exerceix l’Església mitjançant l’influx en les consciències dels seus fidels, implicats en les decisions polítiques, no és un poder polític en sentit estricte. No constitueix, per tant, una ingerència indeguda de l’Església en l’activitat legislativa, pròpia i exclusiva de l’Estat. És un poder “cultural”, podríem dir, amb una influència real en la cultura del país, en les opinions dels ciutadans, en les seves maneres de pensar –si ells accepten deixar-se influir així– i en la concepció de la moralitat pública".
"L’Església assegura que no s’immisceix en el govern dels països. En efecte, l’acció de l’Església no interfereix gens en l’autonomia i la sobirania de l’Estat laic, ni en el procés democràtic; no existeix cap apropiació de tipus legal o polític respecte al camí de les institucions polítiques i civils. Tampoc cap pena eclesiàstica, com l’excomunicació d’un polític, no ha de tenir cap efecte civil, els efectes seran únicament eclesiàstics. D’altra banda, ni tan sols la no acceptació dels ensenyaments de l’Església per part dels mateixos catòlics implica cap efecte civil. I la seva acceptació no pot ser influïda amb mitjans polítics de cap mena".
"En el fons, la indignació que aquesta mena de poder espiritual i d’influx cultural que l’Església suscita en determinat “laïcisme integrista” es revela, per tant, com una cosa incongruent amb la idea mateixa d’una societat lliure, pluralista, oberta i, precisament, laica; aquesta indignació és pur joc polític, intolerant i doctrinari, d’unes instàncies polítiques que, amb l’ajuda de mitjans de comunicació, s’arroguen el dret d’erigir-se, de fet, en un nou poder espiritual mantenint al mateix temps a les seves mans tot l’arsenal coercitiu de la sobirania política".
"El veritable “poder” del cristianisme i de l’Església es troba, a dia d’avui, en l’acció dels fidels cristians que, amb la consciència degudament formada, actuen com a “sal i llum del món” en el si de la societat, en tots els ambients. Un projecte eclesiàstic de “nova evangelització”, doncs, no ha d’abolir els fonaments de la moderna laïcitat de l’Estat".
(Martin Rhonheimer, “Cristianesimo e laicità. Storia ed attualità di un rapporto complesso”, treball publicat a Laicità: la ricerca dell’universale nelle differenze, Il Mulino, Bolonya 2008)
Entenc que quan el professor Rhonheimer diu “l’Església fa” o “l’Església deixa de fer” no vol dir que els eclesiàstics no hagin fet al llarg de la història (o que no puguin fer més endavant) tal cosa o tal altra mal fetes, des del seu punt de vista, sinó que aquesta cosa que feien no l’haurien d'haver fet o que aquella cosa que no van fer l’haurien d’haver fet, segons la seva concepció de l’Església.
Em plau comprovar que qui escriu això és historiador, filòsof i politòleg de formació, i finalment teòleg, i que és membre de l’Opus des de l’any 1974 i sacerdot des del 1983. Rhonheimer demostra que no tots els de l'Opus són tan carques com de vegades sembla deduir-se del que veiem i sentim a Espanya. Ni tan antiquats en aspectes teològics, com de vegades ens els presenten.
-----
dijous, 15 de setembre del 2011
Segona prelatura?
He llegit aquesta notícia avui mateix:
Si això és veritat, potser l'Opus s'haurà de plantejar una altra vegada un canvi d'estatut. Perquè no crec que li interessi tenir el mateix que uns ex-cismàtics, com si ells (l'Opus) fossin una cosa problemàtica que necessitessin una solució per "integrar-los dins de l'Església", cosa que suposaria que abans estaven "fora de l'Església". Suposo jo que això no li interessa, no?
------
El Vaticano quiere "premiar" al último grupo cismático de la Iglesia católica, la Fraternidad de San Pío X (más conocidos como lefebvrianos), concediéndoles una Prelatura Personal, un privilegio que hasta ahora sólo tienen los seguidores de Escrivá de Balaguer. Así se lo ha hecho saber el prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe, William Levada, al líder de los lefebvrianos, Bernard Fellay, durante un encuentro mantenido ayer en el Vaticano. A cambio, sus líderes tendrán que aceptar plenamente el Concilio Vaticano II.
La prelatura es la "solución canónica" que propone la Santa Sede, según reconoció posteriormente el portavoz vaticano, Federico Lombardi, para acabar con el cisma provocado en 1988 por el arzobispo francés Marcel Lefebvre, contrario a las reformas en la Iglesia, que ordenó a cuatro obispos sin permiso del papa, consiguiendo ser excomulgado por Juan Pablo II. Hace dos años, Benedicto XVI revocó dichas excomuniones y, como gesto de acercamiento, volvió a permitir las misas en latín. El levantamiento de las excomuniones se vio enturbiado por las declaraciones de uno de estos prelados, Richard Williamson, que llegó a negar la existencia de las cámaras de gas en el nazismo.
Tras el encuentro, la Santa Sede emitió un comunicado en el que, sin aclarar si se había llegado a un acuerdo, sí mostró su voluntad por alcanzar "una eventual y deseada reconciliación" con este grupo ultraconservador. Para Roma, los lefebvrianos deben aceptar un texto, denominado "preámbulo doctrinal", en el que se les insta a "garantizar la fidelidad al magisterio de la Iglesia". Aun así, les permite "el legítimo debate" acerca de algunos "documentos del Concilio Vaticano II y del magisterio posterior".
Los lefebvrianos cuentan con cuatro obispos, cerca de medio millar de sacerdotes y más de 200.000 fieles.
Si això és veritat, potser l'Opus s'haurà de plantejar una altra vegada un canvi d'estatut. Perquè no crec que li interessi tenir el mateix que uns ex-cismàtics, com si ells (l'Opus) fossin una cosa problemàtica que necessitessin una solució per "integrar-los dins de l'Església", cosa que suposaria que abans estaven "fora de l'Església". Suposo jo que això no li interessa, no?
------
dimarts, 7 de juny del 2011
Torna l’Opus a la política?
És broma. Però m’ha fet gràcia la notícia:
Em fa gràcia sobretot per aquests intents desesperats d’Esquerra de fer valdre el vot amb l’estampeta d’Escrivá. Qualsevol cosa per no perdre la cadira, fins i tot vendre’s l’ànima... a l’Opus!
-----
Una estampeta d'Escrivà de Balaguer en un vot d'ERC deixa els republicans sense regidor a Girona
La Junta Electoral Central ha considerat vàlids dos vots per a ERC que en el recompte inicial es van comptabilitzar com a nuls perquè anaven acompanyats de propaganda electoral del mateix partit, però, al mateix temps, ha rebutjat el recurs del grup independentista en què demanava considerar vàlid també el vot que incloïa l'estampa de Josepmaria Escrivà de Balaguer.
Amb aquesta decisió, ERC es queda a un sol vot d'aconseguir el 5%, percentatge que els obriria la porta al consistori gironí en detriment de les CUP, que hagués passat de 3 a 2 regidors. La Junta ha decidit validar els dos vots perquè "la propaganda electoral", en ser de la mateixa entitat política, "no posa en dubte la voluntat de l'elector, sinó per contra reforçar-la".
En canvi, ha considerat que "un vot que inclogui una estampa religiosa no es pot considerar vàlid ja que la introducció d'un element d'aquestes característiques és completament aliè al procés electoral i és molt qüestionable la seva inserció no voluntària" (notícia de la web del Canal 3/24 de TV3, 7 de juny del 2011)
Em fa gràcia sobretot per aquests intents desesperats d’Esquerra de fer valdre el vot amb l’estampeta d’Escrivá. Qualsevol cosa per no perdre la cadira, fins i tot vendre’s l’ànima... a l’Opus!
-----
dilluns, 23 de maig del 2011
On és el sectarisme?
Els crítics de cine de La Vanguardia no van fer cap retret a Javier Fesser per ficar-se dins la intimitat d’una família que havia patit la pèrdua d’una filla de 14 anys, Alexia González Barros. Era una “notable crònica fílmica (...) el seu desafiament estilístic podia enfonsar-se en el ridícul, però això no s’esdevé (...) talent narratiu de Fesser (...) actuacions d’uns actors en estat de gràcia”... (La Vanguardia 17 d’octubre del 2008).
Ara un director de cine suposo que amic de la família, Pedro Delgado, intenta contrarestar el mal que es va fer als pares i germans de la nena morta (pel·lícula Alexia, 2011) i el comentari de La Vanguardia és:
Curiós que no se’ls acudís, ni a un ni a l’altre dels crítics, que aquest retret s’havia d’haver fet amb motiu de la primera pel·lícula. Jo les he vistes les dues i la segona em sembla que no ataca ningú: simplement defensa el bon nom d’una nena, la seva història i la vivència dels seus familiars, injustament tractats en una pel·lícula, la de Fesser, que en parlar sobre la història d'Alexia, menor d'edat, sense voler saber res dels pares i germans, només es podia qualificar de sectària.
I en canvi, quan ara parlen els familiars a la pel·lícula Alexia, a La Vanguardia l’únic que se li acut és que ja n’hi ha prou d’aquesta història i que “deixin descansar la nena en pau”. Mira que hauria estat fàcil dir: si van veure la primera, vagin a veure la segona, és un contrapunt necessari.
Quin sectarisme. És per coses com aquesta que m’encenc i penso: els de l’Opus potser no s’expliquen prou bé, potser són massa tancats i potser han de canviar coses, però des de fora l’animadversió i el sectarisme són brutals. Això no pot ser tot culpa de l’Opus, això és voler fer mal perquè sí, pel plaer sàdic de fer mal a qui no t’agrada.
Com deia el crític de l’Avui, és indigne criticar l’Opus burxant en la tragèdia d’una família. El que em sorprèn és que tan poca gent "independent" ho digués quan es va estrenar "Camino".
------
Ara un director de cine suposo que amic de la família, Pedro Delgado, intenta contrarestar el mal que es va fer als pares i germans de la nena morta (pel·lícula Alexia, 2011) i el comentari de La Vanguardia és:
Uno piensa que ya está bien de tanto manipular lo que no es otra cosa que una tragedia familiar por desgracia frecuente, y que por favor la dejen descansar ya en paz de una vez. (20 de maig del 2011)
Curiós que no se’ls acudís, ni a un ni a l’altre dels crítics, que aquest retret s’havia d’haver fet amb motiu de la primera pel·lícula. Jo les he vistes les dues i la segona em sembla que no ataca ningú: simplement defensa el bon nom d’una nena, la seva història i la vivència dels seus familiars, injustament tractats en una pel·lícula, la de Fesser, que en parlar sobre la història d'Alexia, menor d'edat, sense voler saber res dels pares i germans, només es podia qualificar de sectària.
I en canvi, quan ara parlen els familiars a la pel·lícula Alexia, a La Vanguardia l’únic que se li acut és que ja n’hi ha prou d’aquesta història i que “deixin descansar la nena en pau”. Mira que hauria estat fàcil dir: si van veure la primera, vagin a veure la segona, és un contrapunt necessari.
Quin sectarisme. És per coses com aquesta que m’encenc i penso: els de l’Opus potser no s’expliquen prou bé, potser són massa tancats i potser han de canviar coses, però des de fora l’animadversió i el sectarisme són brutals. Això no pot ser tot culpa de l’Opus, això és voler fer mal perquè sí, pel plaer sàdic de fer mal a qui no t’agrada.
Com deia el crític de l’Avui, és indigne criticar l’Opus burxant en la tragèdia d’una família. El que em sorprèn és que tan poca gent "independent" ho digués quan es va estrenar "Camino".
------
dimarts, 17 de maig del 2011
L'Opus respon
Article publicat a l'Avui:
L'Opus respon-------
Recordo que, quan es va estrenar Camino, de Javier Fesser, alguns mitjans de comunicació van publicar una carta d'Alfredo González-Barros, germà d'Alexia González-Barros –la figura real en què s'inspirava la protagonista de la pel·lícula–, en què es feia esment d'una de les escenes climàtiques: la mort de Camino rodejada dels aplaudiments dels metges, infermeres, capellans i familiars que l'acompanyaven a l'habitació de l'hospital. A la carta, Alfredo González-Barros assegurava que la seva germana no va morir entre aplaudiments, sinó rodejada de l'amor dels que l'estimaven. Si l'escena es tractava, realment, d'una llicència poètica de Fesser, llavors era una de les formes més imprudents de llicència. Aquesta consideració, evidentment, és aliena al fet que els personatges retratats fossin membres de l'Opus Dei. Arremetre contra l'Opus no sols és una opció: potser és un deure si un vol posar el dit a la nafra de determinades maneres de gestionar la fe. O vol furgar en algunes malaltisses cruïlles entre el poder i la fe. Però és una cosa que, com tot, no es pot fer a qualsevol preu. I enfrontar qui sigui a la imatge dramatitzada de la seva pròpia família aplaudint la mort d'una filla o una germana potser és un preu massa bèstia.
Com a espectador –no vaig haver d'escriure sobre la pel·lícula com a crític– ja mantenia una relació una mica problemàtica amb Camino. Per motius diversos. D'una banda, em feia la impressió que Fesser havia optat per un material delicadíssim i que la lectura que havia escollit fer sobre l'experiència d'Alexia no estava exempta d'extrems discutibles. Em van molestar els recursos formals que amplificaven la morbositat de les intervencions mèdiques sobre Alexia: si del que es tractava era d'impugnar l'Opus, no entenia per què també havia de rebre el gremi dels oncòlegs, que a la pel·lícula no fan altra cosa que intentar curar una malalta... per camins que, evidentment, a ningú li agrada travessar. També feia mal que Fesser apliqués el recurs del joc de paraules que ja sostenia els malentesos de la seva notable El milagro de P. Tinto (1998). Ho recorden? Allí, l'expressió “papi papito” –que, en un idioma centreeuropeu inventat, no sé què significava– donava peu que s'establís una falsa relació paternofilial entre Luis Ciges i Pablo Pinedo. A Camino, l'atracció romàntica entre la protagonista i un nen anomenat Jesús i la participació dels dos en una representació teatral –l'obra– a un casal de barri feia que els pares de la protagonista interpretessin que la seva filla tenia visions del fill de Déu i que volia entrar a l'Opus –l'Obra–. La santedat com a malentès lingüístic: una altra decisió de risc, sobretot si un no ha estat mai dins del cap d'Alexia. Però el més sospitós de Camino és que culminés en la santificació de Camino per altres mitjans: la protagonista vivia una experiència de transcendència i viatjava del llit d'hospital a un cel privat on ballaria –eternament?– amb el seu particular Jesús seglar. Així, Camino acabava sent una pel·lícula anti-Opus que, en el fons, era més de l'Opus del que el seu creador podia sospitar.
Tres anys després, l'Opus, sense ni tan sols esmentar Camino, presenta la seva pel·lícula de resposta: Alexia, de Pedro Delgado Cavilla, un documental de creació que cau en el kitsch involuntari, però que també demostra que el procés de documentació de Fesser va ser més intens del que un suposava.
El que no es veu en els súper-8 domèstics dels González-Barros que nodreixen Alexia són àngels, ni tampoc dimonis: tan sols una família –que sí, era de l'Opus– enfrontada a una de les pitjors tragèdies que un pot concebre.
(Jordi Costa, 17 maig 2011)
dissabte, 14 de maig del 2011
Acudits sobre l'Opus
M’han explicat un acudit de l’Opus que m’ha semblat graciós. I me l’ha explicat una numerària! Només ens coneixem virtualment, però estic segura que és numerària.
–¿Saps per què les numeràries no anem a festes de nit?
–No.
–Perquè som de l’Opus Dei, no de l’Opus Night.
Aquest em fa recordar un altre acudit que corre per internet i que denota que qui se l’ha pensat no en té ni idea del que és l’Opus ni deu haver vist mai la típica família de supernumeraris carregats de fills. Però l’acudit és divertit.
–És una parella, un matrimoni, que decideixen fer-se de l’Opus i quan hi van per apuntar-se els diuen que han de guardar la castedat i no han de tenir relacions sexuals. Els costa acceptar-ho però ho accepten. Passen els dies i cada cop els costa més tant a ell com a ella. Passen unes quantes setmanes i tenen unes ganes boges de fer-ho i ja no poden més. Un dia els entra un desig tan bèstia que no s’aguanten, s’arrenquen la roba i es posen a cardar.
–I els van expulsar?
–De l’Opus no ho sé, però del Caprabo sí, i a més els van posar una multa per escàndol públic.
-----
–¿Saps per què les numeràries no anem a festes de nit?
–No.
–Perquè som de l’Opus Dei, no de l’Opus Night.
Aquest em fa recordar un altre acudit que corre per internet i que denota que qui se l’ha pensat no en té ni idea del que és l’Opus ni deu haver vist mai la típica família de supernumeraris carregats de fills. Però l’acudit és divertit.
–És una parella, un matrimoni, que decideixen fer-se de l’Opus i quan hi van per apuntar-se els diuen que han de guardar la castedat i no han de tenir relacions sexuals. Els costa acceptar-ho però ho accepten. Passen els dies i cada cop els costa més tant a ell com a ella. Passen unes quantes setmanes i tenen unes ganes boges de fer-ho i ja no poden més. Un dia els entra un desig tan bèstia que no s’aguanten, s’arrenquen la roba i es posen a cardar.
–I els van expulsar?
–De l’Opus no ho sé, però del Caprabo sí, i a més els van posar una multa per escàndol públic.
-----
divendres, 6 de maig del 2011
Filles i fills
Ara que hi ha aquesta sensibilitat especial perquè les dones siguem més visibles a la societat i també al llenguatge habitual (tot allò de "senyores i senyors, ciutadans i ciutadanes, nens i nenes", etc.), em ve de gust recordar que Escrivà, fa molts i molts anys, explicava que cada dia a la missa feia una pregària que ell deia que era una mena de "trabalenguas" (en català es diu "embarbussament", segons diu el diccionari): "Senyor, et demano per les meves filles i els meus fills, per les mares i els pares i els germans i les germanes de les meves filles i els meus fills, pels fills i les filles dels meus fills i filles". L'oració no és textual (ara no l'he sapigut trobar), però recordo que quan la vaig llegir (devia ser en una publicació de les que a l'Opus s'anomenen "internes") em va fer gràcia. I era antiga, de molts decennis abans de la moda d'ara.
Ja es veu que en bastants terrenys, i també en aquest, Escrivà es va avançar al futur. Les coses com siguin.
Per cert, això em recorda la sorpresa que va provocar al Concili Vaticà II, segons els cronistes de l'època, que un tal monsenyor Karol Wojtyla, llavors molt poc conegut, comencés els seus discursos dient: "Venerables pares, benvolguts germans, benvolgudes germanes..." Era el primer, i segons diuen l'únic, que esmentava sempre les dones assistents al Concili (molt poques, però n'hi havia). Aquell jove bisbe polonès va ser conegut, 15 anys després, com "el papa protector de l'Opus". Suposo que no té res a veure una cosa amb l'altra, però m'ha vingut de gust dir-la aquí, ja que altres també barregen naps amb cols.
Jo no em vaig sentir mai secundària respecte als homes laics durant el temps que vaig ser dins l'Opus. I respecte als capellans, sempre els vaig veure servicials i amb consciència que havien de fer sempre, si els era possible, el que les directores ("les directores", no "els directors") els demanaven. Amb alguna anècdota en contra d'això que dic, però en general solia ser així.
------
Ja es veu que en bastants terrenys, i també en aquest, Escrivà es va avançar al futur. Les coses com siguin.
Per cert, això em recorda la sorpresa que va provocar al Concili Vaticà II, segons els cronistes de l'època, que un tal monsenyor Karol Wojtyla, llavors molt poc conegut, comencés els seus discursos dient: "Venerables pares, benvolguts germans, benvolgudes germanes..." Era el primer, i segons diuen l'únic, que esmentava sempre les dones assistents al Concili (molt poques, però n'hi havia). Aquell jove bisbe polonès va ser conegut, 15 anys després, com "el papa protector de l'Opus". Suposo que no té res a veure una cosa amb l'altra, però m'ha vingut de gust dir-la aquí, ja que altres també barregen naps amb cols.
Jo no em vaig sentir mai secundària respecte als homes laics durant el temps que vaig ser dins l'Opus. I respecte als capellans, sempre els vaig veure servicials i amb consciència que havien de fer sempre, si els era possible, el que les directores ("les directores", no "els directors") els demanaven. Amb alguna anècdota en contra d'això que dic, però en general solia ser així.
------
divendres, 29 d’abril del 2011
Errors d’homes, errors de dones
Hi ha un punt del qual no vaig parlar quan em vaig referir a les que ho deixen córrer, i és que de vegades algunes ho deixen per la força de la natura, per un descuit que comporta... un embaràs.
No és que tingui grans confidències amb els meus coneguts de l'Opus (ara vull dir els homes que conec que són de l'Opus Dei), però em penso que no seré gaire agosarada (aquí ja som totes i tots prou grans) si dic que els homes es poden "permetre" errors d’un dia que per a ells potser no tenen conseqüències, i en canvi per a nosaltres (per a les dones) sí. No va ser el meu cas, que quedi clar, però sí que sé que n’hi ha hagut algun cas. I encara sort que la gent té les idees bàsiques prou clares per no deixar-se endur pel pendent de l’error i no n’acumulen un altre encara de pitjor, com seria tenir la idea d’avortar... per tal de continuar sent numerària o agregada. Això sí que seria realment aberrant.
És per això que tampoc em crec aquella llegenda urbana que diu que no sé quin papa va "permetre" a unes monges que havien estat violades que avortessin. És completament falsa, segur, és una bestiesa molt gran.
-----
No és que tingui grans confidències amb els meus coneguts de l'Opus (ara vull dir els homes que conec que són de l'Opus Dei), però em penso que no seré gaire agosarada (aquí ja som totes i tots prou grans) si dic que els homes es poden "permetre" errors d’un dia que per a ells potser no tenen conseqüències, i en canvi per a nosaltres (per a les dones) sí. No va ser el meu cas, que quedi clar, però sí que sé que n’hi ha hagut algun cas. I encara sort que la gent té les idees bàsiques prou clares per no deixar-se endur pel pendent de l’error i no n’acumulen un altre encara de pitjor, com seria tenir la idea d’avortar... per tal de continuar sent numerària o agregada. Això sí que seria realment aberrant.
És per això que tampoc em crec aquella llegenda urbana que diu que no sé quin papa va "permetre" a unes monges que havien estat violades que avortessin. És completament falsa, segur, és una bestiesa molt gran.
-----
dilluns, 28 de març del 2011
"L'Opus Dei no existeix"
M'agrada la manera d'explicar-se que té Roland Joffé. Li han fet moltes entrevistes aquests dies, amb motiu de l'estrena a Espanya de There be dragons (Encontrarás dragones) que es va fer la setmana passada.
L'explicació que m'ha agradat més és aquesta:
És increïble: em sembla la millor explicació que he sentit o llegit mai sobre l'Opus. Sembla mentida que hagi de venir aquí un agnòstic (de família jueva) a dir-nos què és l'Opus Dei, o què hauria de ser, o com hauria de limitar-se a actuar. De vegades mirem massa les estructures (inevitables, d'altra banda, en tota creació humana) i ens hauríem de fixar més en les persones concretes i en el que fan dia a dia. És el que vol dir Joffé, suposo: que ens fixem en les persones, en les trajectòries vitals.
Potser és que no vaig saber mai on m'havia ficat?
Si jo hagués viscut dins d'un Opus Dei tal com el descriu Joffé... segurament encara hi seria.
Tant de bo els de l'Opus que hagin llegit això (sobretot els i les que manen) pensin també que aquesta explicació de Joffé és la bona. Que no s'espantin pel fet que parli del budisme. El catolicisme té poques coses a veure amb el budisme (el budisme, en essència, és ateu, no té cap Déu personal), però com a explicació de la manera d'actuar de l'Opus o de la manera com hauria d'actuar l'Opus, a mi em sembla perfecta.
I acabo, desgraciadament, amb la qüestió de sempre. No he anat a veure la pel·lícula. Estic especialment emprenyada, perquè s'ha confirmat el que em temia: la pel·lícula s’ha estrenat en 40 sales de tot Catalunya (o sigui, 40 còpies), CAP NI UNA EN CATALÀ. A Barcelona, el mateix dia de l’estrena de There be dragons, es projectaven 13 pel·lícules en català. O sigui, There be dragons en català (encara que només fos versió original amb subtítols en català) no hauria estat una excepció. Ara tampoc ho és, és cert, perquè la majoria de pel·lícules només s’estrenen en espanyol. Però amb aquesta s’hauria pogut fer l’esforç i no s’ha fet. Tot un símptoma. L’Opus (per la part que li toca en la producció i l’alè que ha posat al darrera d'aquesta pel·lícula) a Catalunya continua sent 100% espanyol.
I jo, com que sóc conseqüent, no l’aniré a veure. Ja fa temps que vaig molt poc al cine precisament per aquesta raó. No faré una excepció pel fet que sigui “una pel·lícula de l’Opus” i l’Opus sigui un tema que m’interessi. M’interessa però fins a cert punt, no penso deixar de ser coherent. Ja s’ho faran.
------
L'explicació que m'ha agradat més és aquesta:
"L'Opus Dei no existeix, no té ideologia ni és una societat amb una opinió determinada; l'Opus només és una manera de treballar cadascú amb si mateix la seva relació amb Déu, una manera d'explicar com la ment humana pot moldejar el cervell amb tècniques que no són molt diferents de les que practica el budisme". (La Vanguardia, 23 de març del 2011).
És increïble: em sembla la millor explicació que he sentit o llegit mai sobre l'Opus. Sembla mentida que hagi de venir aquí un agnòstic (de família jueva) a dir-nos què és l'Opus Dei, o què hauria de ser, o com hauria de limitar-se a actuar. De vegades mirem massa les estructures (inevitables, d'altra banda, en tota creació humana) i ens hauríem de fixar més en les persones concretes i en el que fan dia a dia. És el que vol dir Joffé, suposo: que ens fixem en les persones, en les trajectòries vitals.
Potser és que no vaig saber mai on m'havia ficat?
Si jo hagués viscut dins d'un Opus Dei tal com el descriu Joffé... segurament encara hi seria.
Tant de bo els de l'Opus que hagin llegit això (sobretot els i les que manen) pensin també que aquesta explicació de Joffé és la bona. Que no s'espantin pel fet que parli del budisme. El catolicisme té poques coses a veure amb el budisme (el budisme, en essència, és ateu, no té cap Déu personal), però com a explicació de la manera d'actuar de l'Opus o de la manera com hauria d'actuar l'Opus, a mi em sembla perfecta.
I acabo, desgraciadament, amb la qüestió de sempre. No he anat a veure la pel·lícula. Estic especialment emprenyada, perquè s'ha confirmat el que em temia: la pel·lícula s’ha estrenat en 40 sales de tot Catalunya (o sigui, 40 còpies), CAP NI UNA EN CATALÀ. A Barcelona, el mateix dia de l’estrena de There be dragons, es projectaven 13 pel·lícules en català. O sigui, There be dragons en català (encara que només fos versió original amb subtítols en català) no hauria estat una excepció. Ara tampoc ho és, és cert, perquè la majoria de pel·lícules només s’estrenen en espanyol. Però amb aquesta s’hauria pogut fer l’esforç i no s’ha fet. Tot un símptoma. L’Opus (per la part que li toca en la producció i l’alè que ha posat al darrera d'aquesta pel·lícula) a Catalunya continua sent 100% espanyol.
I jo, com que sóc conseqüent, no l’aniré a veure. Ja fa temps que vaig molt poc al cine precisament per aquesta raó. No faré una excepció pel fet que sigui “una pel·lícula de l’Opus” i l’Opus sigui un tema que m’interessi. M’interessa però fins a cert punt, no penso deixar de ser coherent. Ja s’ho faran.
------
divendres, 11 de febrer del 2011
Eufòria a l'Opus
L'altre dia que parlàvem del Raval de Barcelona vaig pensar que havia de parlar d'això.
Les meves amigues i també els amics de l'Opus els veig bastant eufòrics. Preguntant amb discreció ara a una ara a un, no sols a gent d’aquí sinó també d’algun altre país, veig que tenen almenys tres motius per estar tan contents. Els dos primers són la beatificació del papa Joan Pau II el proper mes de maig (és "un sant" que ells el consideren molt "seu") i la crescuda de vocacions de gent jove, després d’uns anys que els costava més que n'hi hagués.
Però hi ha un tercer motiu, i m’ha semblat que amb aquest hi estan especialment il·lusionats per la novetat que suposa. Resulta que està a punt d’estrenar-se una pel·lícula de Hollywood, amb cooperació o coproducció espanyola i argentina (gent de l'Opus, crec), que es diu en la versió original “There be Dragons” (“Més enllà hi ha dracs”, suposo; en castellà l’han traduït en futur, “Encontrarás dragones”) i que parla positivament del fundador de l’Opus. El director és Roland Joffé, que ha dirigit pel·lícules molt conegudes com "La missió" (sobre els jesuïtes expulsats injustament de les missions del Paraguai un segle o dos després del descobriment del continent americà), amb Robert de Niro i Jeremy Irons, que a mi em va encantar, i "Els crits del silenci", amb John Malkovich i Haing S. Ngor; però també altres menys conegudes que també em van agradar bastant, com "La ciutat de l’alegria", amb Patrick Swayze, i "Vatel", amb Gerard Depardieu i Uma Thurman.
He de dir que he vist el tràiler de "Trobaràs dracs" (o com es digui al final) i no m’ha agradat. Veig que és molt d’estil esotèric, una mena de thriller religiós, misteris barrejats amb història i la guerra civil espanyola com a teló de fons. El tràiler m’ha recordat l’estètica o el tipus de relat del Padrino III, encara que m'imagino que si els de l’Opus hi estan al darrere i estan tan contents no deurà ser immoral com era aquella. Suposo que si la pel·lícula és així, o ho sembla, deu ser perquè han volgut contrarrestar aquell petard del Codi da Vinci. Per mi va ser un error per part de l’Opus fer tant de cas a aquella pel·lícula, haurien d’haver fet com si res: aprofitar l’enrenou per parlar de l'Opus sí, però no entrar al tema ni a desmentir els continguts, a “demostrar” que tal cosa i tal altra no són veritat. Les novel·les no es desmenteixen, em sembla absurd fer-ho. Si et poses a desmentir una cosa o una altra sembla que concedeixis que les coses no desmentides sí que són veritat.
Ara bé, segons ha dit el director Joffé en alguna entrevista, la pel·lícula és sobre el perdó. O sigui, que potser simplement han fet un tràiler per atraure les masses però a l’hora de la veritat la pel·li serà més de l’estil de "La missió", que jo diria que era sobre el penediment i pel que he pogut llegir sobre el tema crec que era substancialment fidel als fets històrics encara que els personatges concrets fossin inventats o molt reelaborats; o com "Els crits del silenci", que era sobre la lleialtat; o com "Vatel", que era sobre el perfeccionisme malaltís; o com "La ciutat de l’alegria", que era sobre l’esperança. Joffé, que crec que no és catòlic i ni tan sols cristià, sembla que faci pel·lícules shakespearianes, sobre les grans qüestions de la vida. Tant de bo en aquest cas també vagi per aquí.
Però el tràiler no m’ha agradat. I tampoc m’ha agradat una altra cosa, la de sempre: que fins ara no he sentit res de que es faci una versió catalana, i jo, que sóc poc aficionada al cine, si no fan versió catalana almenys subtitulada no hi aniré, a veure-la (per això sóc poc aficionada al cine, és un cercle viciós). Però seria una llàstima, perquè l’Opus hauria pogut fer un pas endavant i, amb una mica més d’inversió d’algun dels seus “cooperadors” catalans (jo mateixa hi hauria ajudat!) podria haver convertit “Hi haurà dracs” en la primera pel·lícula de la història que complís amb la nova llei del cinema i que s'estrenés amb un 50%-50% català i castellà. Amb això hauria tapat moltes boques (la meva la primera) sobre el seu “suposat” espanyolisme. Tant de bo m’equivoqui i almenys hi hagi algunes còpies en català, o almenys subtitulades, des del primer dia. Però si fessin això que deia del 50-50, us prometo que faria una rectificació solemne en aquest mateix blog.
------
Les meves amigues i també els amics de l'Opus els veig bastant eufòrics. Preguntant amb discreció ara a una ara a un, no sols a gent d’aquí sinó també d’algun altre país, veig que tenen almenys tres motius per estar tan contents. Els dos primers són la beatificació del papa Joan Pau II el proper mes de maig (és "un sant" que ells el consideren molt "seu") i la crescuda de vocacions de gent jove, després d’uns anys que els costava més que n'hi hagués.
Però hi ha un tercer motiu, i m’ha semblat que amb aquest hi estan especialment il·lusionats per la novetat que suposa. Resulta que està a punt d’estrenar-se una pel·lícula de Hollywood, amb cooperació o coproducció espanyola i argentina (gent de l'Opus, crec), que es diu en la versió original “There be Dragons” (“Més enllà hi ha dracs”, suposo; en castellà l’han traduït en futur, “Encontrarás dragones”) i que parla positivament del fundador de l’Opus. El director és Roland Joffé, que ha dirigit pel·lícules molt conegudes com "La missió" (sobre els jesuïtes expulsats injustament de les missions del Paraguai un segle o dos després del descobriment del continent americà), amb Robert de Niro i Jeremy Irons, que a mi em va encantar, i "Els crits del silenci", amb John Malkovich i Haing S. Ngor; però també altres menys conegudes que també em van agradar bastant, com "La ciutat de l’alegria", amb Patrick Swayze, i "Vatel", amb Gerard Depardieu i Uma Thurman.
He de dir que he vist el tràiler de "Trobaràs dracs" (o com es digui al final) i no m’ha agradat. Veig que és molt d’estil esotèric, una mena de thriller religiós, misteris barrejats amb història i la guerra civil espanyola com a teló de fons. El tràiler m’ha recordat l’estètica o el tipus de relat del Padrino III, encara que m'imagino que si els de l’Opus hi estan al darrere i estan tan contents no deurà ser immoral com era aquella. Suposo que si la pel·lícula és així, o ho sembla, deu ser perquè han volgut contrarrestar aquell petard del Codi da Vinci. Per mi va ser un error per part de l’Opus fer tant de cas a aquella pel·lícula, haurien d’haver fet com si res: aprofitar l’enrenou per parlar de l'Opus sí, però no entrar al tema ni a desmentir els continguts, a “demostrar” que tal cosa i tal altra no són veritat. Les novel·les no es desmenteixen, em sembla absurd fer-ho. Si et poses a desmentir una cosa o una altra sembla que concedeixis que les coses no desmentides sí que són veritat.
Ara bé, segons ha dit el director Joffé en alguna entrevista, la pel·lícula és sobre el perdó. O sigui, que potser simplement han fet un tràiler per atraure les masses però a l’hora de la veritat la pel·li serà més de l’estil de "La missió", que jo diria que era sobre el penediment i pel que he pogut llegir sobre el tema crec que era substancialment fidel als fets històrics encara que els personatges concrets fossin inventats o molt reelaborats; o com "Els crits del silenci", que era sobre la lleialtat; o com "Vatel", que era sobre el perfeccionisme malaltís; o com "La ciutat de l’alegria", que era sobre l’esperança. Joffé, que crec que no és catòlic i ni tan sols cristià, sembla que faci pel·lícules shakespearianes, sobre les grans qüestions de la vida. Tant de bo en aquest cas també vagi per aquí.
Però el tràiler no m’ha agradat. I tampoc m’ha agradat una altra cosa, la de sempre: que fins ara no he sentit res de que es faci una versió catalana, i jo, que sóc poc aficionada al cine, si no fan versió catalana almenys subtitulada no hi aniré, a veure-la (per això sóc poc aficionada al cine, és un cercle viciós). Però seria una llàstima, perquè l’Opus hauria pogut fer un pas endavant i, amb una mica més d’inversió d’algun dels seus “cooperadors” catalans (jo mateixa hi hauria ajudat!) podria haver convertit “Hi haurà dracs” en la primera pel·lícula de la història que complís amb la nova llei del cinema i que s'estrenés amb un 50%-50% català i castellà. Amb això hauria tapat moltes boques (la meva la primera) sobre el seu “suposat” espanyolisme. Tant de bo m’equivoqui i almenys hi hagi algunes còpies en català, o almenys subtitulades, des del primer dia. Però si fessin això que deia del 50-50, us prometo que faria una rectificació solemne en aquest mateix blog.
------
dilluns, 7 de febrer del 2011
Dones de l’Opus al Raval de Barcelona
Per fi, després de tants articles sobre els nois del Braval, ara me’n passen un del Terral publicat ahir per La Vanguardia. Terral és un esplai que unes noies de l’Opus tenen muntat també al Raval de Barcelona per ajudar a la integració de nenes immigrants.
L’Opus té coses per criticar, sens dubte, però quan la crítica es fa amb mentides perd tota la seva força i es converteix en odi irracional. Pobretes.
------
Unas cien voluntarias ayudan a las niñas del Raval a llegar algún día a la universidadI mentre les de l’Opus es van "consolidant" ara al Raval de Barcelona, com diu la notícia del diari, la web antiOpus per excel·lència no para de parlar de "la crisis del Opus" (sempre en castellà, per suposat) i dels locals que diu que tanquen, sense explicar que si en tanquen un potser és perquè era vell, i en canvi n’han obert un altre el doble de gran i modern en un altre lloc per adaptar-se a la nova demanda, per exemple d’immigrants; o sense explicar, que aquest sí que va ser un cas com un cabàs, que si “abandonaven” un centre considerat “històric” (d’homes, en aquest cas, però la “notícia” de les antiopusdeistes em va sorprendre tant que no he parat fins assabentar-me del que havia passat) era perquè hi feien obres, havien comprat el pis de sota i al final de tot el local és el doble de gran que abans i amb el doble de capacitat (i, per cert, ja estava reinaugurat des de feia dos anys quan les antiopusdeistes van publicar la famosa foto de la finestra amb els plàstics penjant, o sigui que la foto era almenys de dos anys o tres abans). Però ni l’Agustina, ni l’Ana ni cap de les altres dues dotzenes d’habituals d’aquella web que tot ho critica (dues dotzenes que es multipliquen amb pseudònims i històries contínuament repetides i/o inventades, que aquest món és petit i totes ens coneixem, noies), ni d’ampliacions ni de trasllats ni de ravals no en diran res perquè això no els interessa, elles van a la seva. Una mica patètic, perquè seria com si fa quaranta anys parlessin de que l'Opus ha tancat el local de Llar del carrer Muntaner o l'Escola Pineda de República Argentina i no diguessin que al mateix temps havien obert uns nous locals cent vegades més grans al carrer Milanesat o a Bellvitge, amb el mateix nom.
De la mano hacia la integración
Luis Benvenuty
Barcelona
Cielo Anne viajó de Filipinas al Raval hace tres años, cuando apenas contaba once de edad. Acostumbrada a vivir en una casa, su pequeño piso de la calle Sant Gil se le antojaba claustrofóbico. El idioma era una barrera que la alejaba de todo. Además, echaba de menos a sus tíos, primos, amigos, conocidos... Pilar Costa, una de las cien voluntarias que desde la asociación Terral trabaja por la promoción de la mujer en general, y por la integración social y cultural de las nouvingudes más pequeñas del Raval en particular, explica que uno de los problemas de las familias de emigrantes es que carecen de colchón social. Están solas. No pueden contar con la ayuda de esa abuela que echa un vistazo a los niños después del colegio.
“Muchas de estas familias están desestructuradas –sigue esta catedrática de Filología francesa–. La madre se encarga sola de sus hijos, trabaja de sol a sol y no sabe si hacen los deberes o se pasan la tarde viendo la tele o merodeando por el barrio. La crisis agrava estas situaciones. Estas familias tienen cada vez más problemas de dinero. Nos encontramos con historias muy duras. Las niñas se olvidan poco a poco de sus estudios, sólo piensan en ponerse a trabajar cuanto antes y en muchas ocasiones sus padres también. Queremos evitar que se desvanezca su futuro. Echándoles una mano sientes equilibrio”.
“Cielo es muy buena estudiante, sobre todo de matemáticas –explica Laura Vall·llosera, estudiante de Comunicación Audiovisual, la voluntaria de Cielo–. Nuestro objetivo ahora es que se concentre con mayor rapidez. A veces charla demasiado”. En el Terral, cada niña tiene una persona que la ayuda. “Cielo y yo empezamos juntas el año pasado –sigue la universitaria–. Vengo un par de veces por semana. Estar siempre con Cielo la convierte en mi proyecto. Sus triunfos son los míos, y sus fracasos pues... Te implicas de corazón. Sólo pretendemos que las niñas no se desmoralicen, sigan adelante y lleguen ala universidad”. Cielo tiene dudas. Aún no sabe si será ingeniera o arquitecta. “Arquitecta, creo...”.
Terral nació en el 2002 para promocionar a la mujer, forjar ciudadanas autónomas, con futuro, ya sean de aquí o de allá. También trabajan con adultos, con cerca de 60 mujeres que aprenden catalán, castellano, informática, gestión del hogar... Pero las crías merecen una atención especial. Vinculada al Opus Dei, Terral vino a continuar la labor iniciada dos años antes por Braval, una entidad similar que se ocupa de los chicos. Las bases cristianas no son obstáculo para trabajar con docenas de nacionalidades, religiones y culturas. La directora de Terral, Victoria Guindulain, dice que ya se han consolidado en el barrio. De hecho, ya suman más de 70 niñas. (La Vanguardia, 6 de febrer de 2011)
L’Opus té coses per criticar, sens dubte, però quan la crítica es fa amb mentides perd tota la seva força i es converteix en odi irracional. Pobretes.
------
dissabte, 5 de febrer del 2011
Reconèixer defectes... en teoria
Em passa una cosa curiosa, quan parlo amb les meves amigues de l'Opus. Molt sovint surt en la conversa (potser sóc massa "corcona") el tema dels defectes de l'Església, del papa de Roma, de l'Obra, i el missatge teòric me l'accepten (cosa que és un avenç, perquè abans ni això), però a l'hora de concretar-ho no accepten res. O sigui, diuen que sí, que clar que tenen defectes, però quan mires de fer-los veure que tal cosa és un defecte, que tal altra cosa pot ser un defecte, que allò podria ser un defecte, defensen amb ungles i dents "la bondat" dels possibles defectes que els dius o t'adverteixen que cal "tenir en compte el context" o que "segurament no tenim prou dades", etc. O sigui, molt sovint no accepten les crítiques, ni tan sols les constructives, si són sobre qüestions pràctiques. No accepten encara (ja hi arribaran un dia) que els "defectes teòrics" que sí que accepten es concretin en "defectes reals" de cada dia, d'avui mateix.
Suposo que ja evolucionaran.
És clar que ara que hi penso aquesta mena de reacció de no reconèixer els defectes concrets em penso que d'una manera o d'una altra tothom la té. O sigui que en aquest punt l'Opus potser no és diferent de qualsevol altra organització humana ni de qualsevol persona. O de la immensa majoria. Però no haurien de ser exemplars?
------
Suposo que ja evolucionaran.
És clar que ara que hi penso aquesta mena de reacció de no reconèixer els defectes concrets em penso que d'una manera o d'una altra tothom la té. O sigui que en aquest punt l'Opus potser no és diferent de qualsevol altra organització humana ni de qualsevol persona. O de la immensa majoria. Però no haurien de ser exemplars?
------
dijous, 16 de desembre del 2010
El logo de l'Opus Dei
La "creu còsmica" que conforma el logotip o escut de l'Opus, el que ells anomenen "segell de l’Opus Dei", és una representació plana del món, en dues dimensions, amb una creu a dins. Algú em va explicar quan jo hi era que si el món representat fos una esfera de tres dimensions la creu no es veuria, per dir-ho d’alguna manera, quedaria "a dins": la creu inserida dins del món, conformada al món però alhora donant-li esperit. No d’una manera explícita, visual, sinó d’una manera espiritual, implícita. El paper de l’Opus dins del món no era posar la creu al cim, que es veiés, sinó posar-la a dins, discreta i al mateix temps fructífera. Allò m'agradava.
Per això, en els primers anys de Joan Pau II a mi m’alegrava sincerament quan el papa esmentava idees d’Escrivà sense citar-lo explícitament. L’encíclica Laborem exercens, per exemple. I en canvi després sembla que es va buscar que el Papa esmentés les idees de l’Opus explícitament, sobretot quan rebia gent de l’Obra, i a mi allò ja no m’agradava tant, tot i que ho veia com irremeiable. Ara mateix, fa uns dies, Benet XVI també ha esmentat Escrivá amb motiu del seu document sobre la Bíblia i suposo que les meves amigues de l'Opus deuen estar ben contentes.
Però no em sembla que el fundador de l'Opus s’hagi de sentir especialment satisfet, perquè crec que ell no es voldria convertir en un personatge més del qual s’extreuen citacions per acontentar els fidels. No, això no era el que buscava l’Opus Dei que a mi em van explicar, el que havia de buscar era passar desapercebut, inadvertit, tant a l’Església com al món, xopar el món laic com l'aigua mulla les pedres, sense deixar més rastre que la humitat vivificadora que al cap de no res ningú sap d'on ha sortit però hi fa créixer vida. No se sap si ha plogut, o algú ha regat, o ha brollat una font d'origen misteriós. Ajudar a conformar el món en Jesucrist però sense explicitar-ho amb etiquetes. La cristianització havia de sorgir de dins, de les entranyes del món. Era el món, els laics, els que havien de fer que es veiés el Crist no amb el nom sinó amb l’actitud, amb les virtuts expressades sense etiquetes. Aquesta idea m’agradava. No aparèixer.
Això és el que jo pensava sobre aquest "segell" quan hi era dins. I si ho pensava és perquè algú m'ho va explicar, sent jo joveneta, no una vegada sinó unes quantes.
El mateix fundador, Escrivá, deia que al començament pensava que l'Opus no havia de tenir ni tan sols nom. Que segons la seva filosofia ("l'esperit de l'Opus Dei", en deia ell) l'Opus havia de ser un conjunt d'homes i dones que s'esforcessin per ser exemplars enmig del món civil (a l'àmbit de la feina, de la família, en l'ambient social que els correspongués a cadascun), sense etiquetes ni insígnies ni noms de cap mena. Ja dic que a mi aquesta idea m'entusiasmava. Els dèiem a les supernumeràries: "Als vostres fills no els parleu per res de l'Opus Dei, ja ho veuran!"
Era per això que em costava tant, al carrer, a la feina, reconèixer que era de l'Opus, perquè de seguida que deies "és que sóc de l'Opus Dei" et queia al damunt un munt de prejudicis. Però en canvi, a les xerrades i a les convivències sempre s'explicaven anècdotes d'una o d'una altra que eren "molt agosarades" i que a la primera que passava li parlaven de l'Opus i la convidaven a un recés. I aquelles anècdotes de les agosarades sempre s'explicaven com donant més mèrit a les protagonistes. A mi no m'agradaven gaire.
Per mi, "l'apostolat" era d'una altra manera, sense cridar l'atenció. Parlar de Déu a les amigues amb l'actitud, aconseguir que la gent veiés Déu en la teva manera d'actuar. Ja sé que és molt difícil, i potser encara més si estàs en un ambient tan competitiu i laic com el que estem ara, però com a idea és la filosofia que m'agradava... i que em continua agradant.
M'agradava molt aquest punt de Camí (no el sé trobar en català a internet, ni a la web de l'Opus!... de manera que el poso en castellà):
¿La Cruz sobre tu pecho?... —Bien. Pero... la Cruz sobre tus hombros, la Cruz en tu carne, la Cruz en tu inteligencia. —Así vivirás por Cristo, con Cristo y en Cristo: solamente así serás apóstol.
Rectifico, ara sí que l'he trobat:
La Creu sobre el teu pit?... —Bé. Però... la Creu sobre la teva espatlla, la Creu en la teva carn, la Creu en la teva intel·ligència. —Així viuràs per Crist, amb Crist i en Crist: només així seràs apòstol.
http://cat.escrivaworks.org/book/camino-punt-929.htm
Entenc que Escrivá acabés donant nom a l'Opus i creant una certa estructura, perquè a l'Església i a la societat les coses funcionen així. Els humans, si volem que una idea perduri, hem de construir una estructura, fins i tot un edifici. Jesús no va dir a sant Pere que posés una gran església al turó del Vaticà, a Roma, però al cap del temps això és el que hi va haver. Certament, la santa seu de Roma podria estar organitzada d'una altra manera, podria haver-hi una església d'un volum més normalet i unes cases per viure el papa i els seus ajudants més modestes, però la història dels éssers humans és així. Hem de construir, hem d'escriure lleis, hem de crear estructures per conservar les idees. Llavors aquestes estructures es poden menjar les idees, però s'ha de confiar que Déu coneix el perill que corren les idees amb les superestructures creades per "protegir-les" i serà Ell qui, malgrat tot, ho farà tirar endavant, i de tant en tant remourà algun sant perquè sacsegi els fonaments de l'Església i torni a posar una mica les coses a lloc.
Sempre he estat convençuda que potser Luter i altres com ell estaven cridats a ser d'aquests sants (perquè l'Església de l'època de la Reforma estava molt malament, era un desastre absolut, molt corrupta), però s'ho van acabar creient i van anar més enllà del compte, seguint no ja l'esperit de Déu sinó les seves pròpies dèries.
Tot això venia a propòsit del logo (o "segell") de l'Obra.
------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)