Em penso que ja en vaig parlar un dia, però va ser només de passada. L'Opus tracta les que n'hem marxat, en un primer moment, depenent de com marxem. No va ser el meu cas, però és molt possible que en un primer moment una bona part de les ex-membres se sentin poc menys que ignorades, menystingudes. I els homes igual, pels casos que he conegut. Però no em sembla cap cosa especialment denunciable. En totes les parelles, quan hi ha un trencament, hi ha també una suspensió del tracte. És normal: ni les que queden a dins tenen massa ganes de reviure el trauma (que se'n vagi algú de casa teva, algú que vivia a l'habitació del costat, sempre és un trauma) i les que se'n van tampoc tenen gaires ganes, almenys al principi, de continuar la mateixa relació que abans. Seria estrany per una banda i per l'altra. I sobretot, més que ganes, les que se'n van solen tenir molta necessitat, sobretot inicialment, d'espavilar-se: lloc on viure, potser nova feina, noves relacions, etc.
En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.
Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.
Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.
Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.
El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.
Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."
Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.
Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----
