L’ascensor social
El barri del Raval, a la zona del casc antic de Barcelona, és considerat un dels més degradats de la ciutat: droga, inseguretat, atur al límit, botellons, una immigració molt alta que viu en precàries condicions, furts freqüents, cases velles en mal estat, etc.
Aquest panorama té el contrapunt de petites entitats culturals (cors de Clavé, centres de tercera edat) que mitiguen la sensació d’abandonament. Però sobretot són una vintena d’entitats de caràcter social les que ajuden a la regeneració del barri i eviten que es transformi en un cafarnaüm. La majoria d’aquests centres d’acollida o d’ajuda, sense oblidar el Casal dels Infants, de caràcter privat, són d’origen catòlic. Dues parròquies (Carme i Sant Pau del Camp), dos dels franciscans, com l’Hora de Déu, un dels escolapis, dos de l’Opus Dei (sobresurt Braval), Joan Salvador Gavina (fundació canònica), Cintra (que pertany a noves congregacions religioses), Centre Català de Solidaritat, Càritas, etc.
En algunes entitats faciliten roba o aliments, en altres s’acull als nens de famílies desestructurades o que treballen, en unes terceres, com Arrels, de l’àrea dels jesuïtes, ofereixen alberg als que no en tenen i procuren treure’ls del carrer i fins i tot que es rehabilitin i trobin feina. Braval posa en contacte els adolescents, als quals ajuda en els estudis i en activitats esportives, amb la realitat de les tradicions catalanes: els pessebres de Nadal, la castanyada, la cavalcada dels Reis Mags, les festes de la Mare de Déu de la Mercè, les visites a la Generalitat, el Parlament català i l’Ajuntament barceloní, museus i exposicions. Tot contribueix a una lenta integració i a que una part dels joves pugui pujar a l’anomenat ascensor social.
Tres elements s’han de combinar perquè els joves progressin socialment: coneixement i vivència dels costums i tradicions de la societat que els acull, l’èxit escolar, encara que sigui relatiu, i, quan sigui possible, la inserció laboral. La tasca silenciosa de les entitats socials és una porta a l’esperança.
Albert Manent, historiador
Afegeixo aquí això altre que s'ha publicat el mes de febrer del 2011 al diari Avui:
Tal com som-------
El migdia de dimecres, uns quants periodistes vam ser convocats a la Fonda Gaig de Barcelona per assistir a la presentació d'un estudi amb títol una mica difícil de dir, Valors tous en temps durs, que ofereix un minuciós retrat dels catalans d'avui. Basat en unes enquestes altament fiables, ha estat impulsat per Esade i la Fundació Lluís Carulla i dirigit per Àngel Castiñeira i aquell sociòleg basc amb cara d'Unamuno que es diu Javier Elzo.
Com som els catalans? Menys religiosos, més individualistes, més interessats per la política i menys pels polítics, més independentistes, més transversalment catalanistes, menys treballadors, més hedonistes, més formats... Tot això, en conjunt, és bo o és dolent, senyors Castiñeira i Elzo? Hi ha elements positius i fins i tot de molt positius i n'hi ha de negatius. En tot cas és el que hi ha, és tal com som. Podem mirar alguns països europeus avançats cara a cara i podem mirar la resta d'Espanya una mica per sobre, que sempre ens va bé. Una altra pregunta: quan parlem de “menys” i de “més”, on se situa la comparació? “En les enquestes semblants que es van fer a les dècades dels vuitanta i els noranta”. Als vuitanta quan Tejero entrava al Congrés.
L'endemà, dijous, un dinar molt diferent a la seu de Braval, en un dels carrers foscos del Raval de Barcelona. Plats precuinats, cap sofisticació, i un gelat de la Sirena per postres. Josep Masabeu, president de Braval, ens presenta un altre llibre, un estudi del qual és autor, sobre l'experiència acumulada en els anys que fa que està davant aquesta institució vinculada a l'Opus Dei que, a través de l'esport, es proposa la cohesió social, la lluita contra la marginació i la prevenció de l'exclusió dels joves en el barri més complicat de Barcelona. Al Raval, ens indica Masabeu, hi ha més habitants que a Salt, Vic o Figueres: més de 43.000. El 47,3% són estrangers. Com que el programa es basa en el voluntariat i ahir, a Can Gaig, parlàvem de l'egoisme, l'hedonisme i l'individualisme dels catalans, pregunto a Masabeu si Braval troba efectius humans per fer la seva labor. “Sempre en falten, però cent trenta voluntaris han dedicat als joves que acollim més de 14.000 hores, que aviat és dit”. El retrat dels catalans, el com som, es perfila.
Els reunits dimecres al Gaig vam descobrir que en una taula del fons seia Pep Guardiola amb un amic. L'entrenador del Barça havia renovat el contracte aquell matí i ho devia celebrar. Xampany i intimitat. Com que la taula on dinava el futbolista estava situada camí dels lavabos, a molts comensals d'altres taules els van venir les urgències i li van passar i repassar pel davant. Només el miraven de reüll. Res de parlar-li, saludar-lo i molt menys tirar-se-li a sobre. La catalana contenció. Mentre el Tejero de trenta anys abans vociferava per les ràdios i Castiñeira i Elzo desentranyaven els ser dels catalans d'ara, jo observava Guardiola des de la meva taula. Alt, barba, cap rapat, jersei, camisa de quadres, aquells moviments de serp en alerta... Tantes cabelleres i tants tabards com havíem vestit als vuitanta.
L'endemà, al Braval, parlaríem de Guardiola: “Ell i els seus jugadors transmeten als immigrants que mirem de formar i integrar les virtuts de l'esforç, la disciplina, l'educació, el respecte als altres...”. Valors forts en temps durs, al Raval.
Manuel Cuyàs, 26 de febrer del 2011
