Benet XVI i els preservatius: bona idea

No se’m va acudir quan vaig parlar aquí del tema. Si no saps com fer-ho perquè, parlant de preservatius, t’agafin la idea completa del que vols dir i no sols el titular, el que pots fer és escriure-ho. En aquest cas, el que ha fet el Papa és dir-ho a un periodista de confiança que li estava fent un llibre, amb la seguretat que agafaria tot el que digués i només el que digués i que així apareixeria escrit amb totes les paraules.

El que va dir el papa Benet XVI al periodista alemany Peter Seewald i que es recull en el llibre que aviat es publicarà amb el títol Llum del món, és el que segueix, segons L’Osservatore Romano (la traducció és meva):

“Concentrar-se només en el preservatiu vol dir banalitzar la sexualitat, i aquesta banalització representa precisament el motiu pel qual moltes persones ja no veuen en la sexualitat l’expressió del seu amor, sinó només una espècie de droga que se subministren pel seu compte. Per aquest motiu, també la lluita contra la banalització de la sexualitat forma part del gran esforç perquè la sexualitat sigui valorada positivament i pugui aportar l’efecte positiu que és propi de la sexualitat humana, considerant l'ésser humà en la seva totalitat.

Pot haver-hi casos justificats singulars, per exemple quan un prostitut (sic) utilitza un preservatiu i aquest potser és el primer pas cap a una certa moralització, un primer acte de responsabilitat per desenvolupar novament la consciència sobre el fet que no tot està permès i que no es pot fer tot el que es vol. No obstant això, d'aquesta manera no es pot vèncer de veritat la infecció del VIH. Cal una humanització real de la sexualitat.”

El fet que el Papa ho hagi explicat així, amb aquests matisos, no ha impedit que els titulars de tot el món hagin dit el que ja vam anunciar que dirien (“El Papa accepta els preservatius en determinats casos”), però hi ha una diferència, que és que tothom que vulgui podrà comprovar el que ha dit exactament el Papa, perquè d’aquí a uns dies hi haurà milions de llibres amb les frases textuals de Benet XVI en tots els idiomes del món i la gent podrà comprovar que el que diu el Papa és exactament el que hem reproduït aquí dalt i no una altra cosa. D'altra banda, això és el que han dit els llibres de moral catòlica i per tant els capellans, en privat però des de temps immemorials, als i a les que es dediquen a fer cantonades: “Has de sortir d’aquest món. Però mentre no en surtis, almenys posa’t alguna cosa per no contagiar malalties lletges”.

El context de la cita és transparent: un context immoral, un context delinqüent. Llavors, si alguna parella “normal” vol aprofitar-se del que diu el papa per fer servir condons tan tranquil·la “i continuar sentint-se catòlics”, que sàpiguen que són ells mateixos qui es col·loquen en un context molt concret: el de la venda del sexe, el del sexe com a mercaderia, el d'una vida immoral. Si creuen que la seva vida sexual és això, un simple intercanvi promiscu de fluids (previ pagament), doncs endavant: el Papa diu que “almenys” es posin preservatiu, per no contagiar i com a primer pas per sortir d’aquella situació tan penosa.

El Papa no ha dit: ja es poden utilitzar preservatius. Ha dit que en determinades circumstàncies tan tristes com l'esmentada usar preservatiu pot ser justificable. Que és el mateix que dir: si ets lladre i no pots deixar de robar, almenys no robis tant, i sobretot no robis als pobres. I mentrestant busca feina digna.

Tot això, evidentment, és per als que vulguin fer cas del Papa o de la moral catòlica. Els que no vulguin fer-li cas ho tenen encara més fàcil: no li feu cas i punto pelota.
------

Benet XVI a Barcelona, balanç ràpid

Potser hauria d'haver-ho titulat "Dedicació de la Sagrada Família, balanç ràpid", però la majoria de la gent s'ha fixat més en els aspectes col·laterals del tema, entre els quals el primer era que la "dedicació al culte" de la Sagrada Família la feia el papa Benet XVI.

Podem estar d'acord que les paraules amb les que Benet XVI recordava els anys 30 en referir-se al laïcisme espanyol no eren les més adequades, si pensem en com va ser el laïcisme espanyol (i català) dels anys 30, tan sagnant, i com és ara, que és sobretot moral, mediàtic i legislatiu, i encara en aquest últim punt, el legislatiu, trobo que s'ha arribat a un equilibri més o menys interessant, per molt que de vegades es produeixin frecs inevitables.

Com sempre, primer dono la raó als crítics. Però després afegeixo la meva opinió per matisar-ho tot una mica o fins i tot per contradir la crítica:
- les paraules de Benet XVI van ser improvisades: si mireu les imatges veureu que el Papa contesta en aquell moment una pregunta que li han fet els periodistes. En aquest cas li pregunten sobre el laïcisme i a Ratzinger suposo que li vénen al cap episodis històrics de laïcisme espanyol (i català). Qui pensi que Ratzinger no és capaç d'improvisar una cosa com aquesta és que ha de llegir alguns dels llibres-entrevista que s'han publicat sobre ell, i llavors veurà com és la seva manera de raonar.
- aquelles paraules sobre els anys 30 les diu anant a Santiago de Compostel·la, no venint a Barcelona, amb la qual cosa els crítics catalanistes han perdut una ocasió magnífica de reafirmar el nostre sobiranisme i de no fer-ne cap cas, com si les hagués dit en un altre país.
- tothom s'ha queixat de les referències als anys 30 i pocs han observat que tot seguit el Papa diu que la confrontació laïcisme-cristianisme no ha de ser confrontació sinó que s'ha de convertir en trobada, en diàleg, on cadascú trobi el seu paper.
- tothom s'ha fixat i s'ha queixat de les referències als anys 30 i ha dit que són dues situacions no comparables (i torno a dir que hi estic d'acord), però ningú no es fixa que contínuament molts polítics i molts mitjans de comunicació i molts personatges públics comparen qualsevol manifestació de religiositat amb el nacionalcatolicisme de Franco i llavors ningú es queixa ni ningú diu que la comparació també és odiosa. O sigui, hi ha dues vares de mesura.

D'altra banda, ja més en general, respecte a tot allò de la "defensa de la família tradicional" (expressió no utilitzada pel Papa, per cert) i de les "condemnes" (tampoc va utilitzar aquesta paraula ni cap que se li assembli) de l'avortament, dels matrimonis homosexuals, etc., sembla que la gent que el critica s'oblida que les paraules d'un papa o d'un bisbe no obliguen jurídicament ni políticament ningú fora dels que es vulguin considerar catòlics. L'Església no fa lleis "de obligado cumplimiento" per als no catòlics. O sigui, que n'hi ha prou amb no escoltar-lo i ja està. I els catòlics poden plegar de ser-ho. No entenc aquesta dèria de tanta gent descreguda a voler escoltar del Papa el que volen sentir i res més. Sembla que en el fons molts "necessitin", en realitat, que el Papa beneeixi els seus costums, les seves actituds davant la vida, etc.

Per cert, el nacionalcatolicisme ara i avui no existeix (una altra cosa és que alguns vulguin revifar-lo). No és veritat que estigui vigent el concordat de l'any 1953, que alguns invoquen com a excusa per atacar l'Església espanyola actual i els seus privilegis. Aquell concordat va ser derogat fins a la darrera coma amb els acords Església-Estat signats pel Vaticà i Espanya l'any 1979 i ratificats els anys següents. Els privilegis de l'Església catòlica a Espanya deriven, segons el Tribunal Constitucional, de la mateixa Constitució de l'any 1978 (article 16). Justament per això es van signar aquells acords un any després de la Constitució.

D'altra banda, durant "la visita de Benet XVI" (que ja he dit que no era el tema principal, però sí que ho ha estat mediàticament) es va posar de manifest que molts dels que deien que "no l'esperaven" finalment sí que el van esperar, i a més a peu de carrer. Doncs molt bé, ja hem sabut que eren uns quants centenars i que alguns, els més radicals, saben dedicar-se (que valents que són) a espantar criatures il·lusionades per veure el Papa: insults, postures, pancartes grolleres i disfresses de carnaval no aptes per a menors. No només el van esperar i van espantar criatures, sinó que ara sabem que, comparats amb els 250.000 (xifra de la Guàrdia Urbana de Barcelona, dependent d'un ajuntament d'esquerres: PSC i ICV) que també van esperar el Papa als carrers i als balcons per donar-li la benvinguda, són una minoria molt minoria. Seria igual si els que l'esperaven contents al carrer "només" fossin les 100.000 persones que deia El País. En canvi, alguns mitjans han posat les dues manifestacions en paral·lel, cap no ha parlat de "fracàs" de la protesta i molts han parlat del "fracàs" del Papa o de la "fredor" de la rebuda. Dues vares de mesura una altra vegada.

No poden dir que molts dels que no l'esperaven es van quedar a casa o van marxar de cap de setmana, perquè llavors els altres us direm que molts dels que l'esperaven (o més que esperar-lo, en el meu cas, el volíem veure ni que fos un moment, per participar una mica de l'experiència col·lectiva o per veure com anava la cosa) també es van quedar a casa o se'n van anar de cap de setmana.

Dels que no el van esperar als carrers, suposo que hi havia una majoria indiferent, com han dit els diaris. Indiferent i respectuosa, s'ha de dir tot. Però també s'ha de posar de manifest que les xifres d'audiència de la TV van batre tots els rècords històrics d'un diumenge al matí i que l'audiència sumada de les diverses cadenes que van emetre la missa de la SF arribava al 50% de mitjana de tota la gent que en aquell moment mirava la tele (només TV3, més del 33%, quan la seva audiència mitjana no arriba al 15% i els diumenges sol ser del 10%).

Des del meu punt de vista, la visita del papa Benet XVI va ser un èxit d'organització i suposarà un èxit de cara al futur de la SF, que ara llueix encara més al mapa del pelegrinatge religiós del món i no només al mapa dels turistes que busquen sensacions i que també són benvinguts, per suposat.

Jo també em pensava que al carrer Diputació, que és on vaig estar a l'anada del Papa cap a la SF, hi hauria més gent, i a la Via Laietana, però després he deduït que la majoria de la gent que volia veure Benet XVI també devia voler participar a la seva missa, i per això s'aglomerava al carrer Marina, molt més ample que els altres dos, i als voltants de la SF (els carrers de les 12 o 15 illes dels voltants eren plens de gom a gom), que és on hi havia pantalles de TV.

El papamòbil va passar molt de pressa i això també devia dissuadir alguna gent d'anar-hi al migdia per veure'l passar a la tornada. A mi mateixa em va passar això, que vista la velocitat de la comitiva vaig decidir tornar a casa i mirar la missa i la tornada cap al bisbat per la tele, més còmoda.

També reconec (això ho ha dit tothom) que em va doldre que pràcticament l'únic paper visible que van fer dones a la cerimònia fos netejar l'altar després d'haver-lo consagrat amb oli el Papa, a part de l'organista, també dona, que a la tele l'enfocaven sovint. Però la veritat és que no sé què més podríem haver fet (dic "què més" perquè em consta que aquelles monges van fer el seu paper encantades), com a dones, en una cerimònia que era eminentment sacerdotal. O sigui, crec que no és un tema tant d'home/dona com un tema de sacerdot/laic (o de sacerdot/no-sacerdot, ja que les monges i els monjos tampoc són laics). El que vull dir és que no hi havia dones amb protagonisme, però tampoc homes laics ni homes no-sacerdots. D'això ja n'he parlat.

Tot i així, sembla que a ningú li molesta que l’únic paper visible que tenen les dones en moltes competicions esportives sigui el d’aguantar el para-sol dels motoristes abans de la cursa o ser ruixades amb cava al final, sempre vestides amb el mínim de roba possible, o també ensenyar cames i canalera i bellugar malucs en els temps morts dels partits de bàsquet, o parar la galta i somriure al final de les etapes ciclistes, o fer de florero en molts programes de TV, o... Continuem? Ja sé que no sóc coses comparables i que la cerimònia de la SF no pretenia ser un espectacle, però crida l’atenció tant d’escàndol en el cas de l’Església i tan poca protesta en els altres casos, que es repeteixen cada setmana, cada dia. Una altra vegada les dues vares de mesurar.

Ara bé, a la SF potser es podria haver col·locat en un lloc visible, amb el seu faristol, una dona que fes de conductora dels cants col·lectius, que guiés la gent en la cerimònia, que anés anunciant cada cosa que es feia, etc. Però això a molta gent la posa nerviosa perquè li sembla que aquestes intervencions de vegades el que fan és ralentitzar encara més la cerimònia, excepte que estigui molt assajada, cosa que venint el Papa i tanta gent de fora era impossible. I també es podria haver fet que hi hagués menys concelebrants i en canvi més dones (monges de la mare Teresa de Calcuta, per exemple, o voluntàries d'alguna altra tasca social del quart món, o mares de família, o dones embarassades, o públic general) com a assistents pròxims, a prop de l'altar (no dic a l'altar, sinó a prop de l'altar): que es mostrés des d'un primer pla que nosaltres també som Església encara que no estiguem a l'altar. En fi, ho deixo aquí, per si pot servir a l'arquebisbat per a una altra vegada...

Una altra vegada? Sí, és clar. Jo espero que quan la SF estigui acabada de debò, que diuen que falten uns 15 anys, vingui el Papa de nou (no serà aquest, suposo, serà un altre) i faci una inauguració solemne del temple. Ara tècnicament no s'ha fet la inauguració, sinó la dedicació o consagració, que és una cosa diferent. La dedicació permet que s'hi pugui fer culte litúrgic i és la cerimònia més important des del punt de vista religiós, si no vaig errada, mentre que la inauguració, que des del punt de vista religiós ja no caldria, seria més de cara al públic general i podria ser una cerimònia més ciutadana. No crec que hi hagi impediments per fer-la d'aquí a 15 anys, o quan sigui que s'acabi del tot "la catedral dels pobres", com l'anomenava Gaudí (ara caldria afegir: "del pobres i dels turistes", però per a mi no hi ha cap problema, els turistes també tenen ànima i vés a saber si el fet d'entrar a la SF no és el punt de partida per a replantejaments profunds, més enllà de la fruïció estètica). No crec que hi hagi impediments per convidar una altra vegada el Papa, i segur que vindrà encantat de la vida, "sigui qui sigui" (aquesta expressió, referida al Papa, és d'Escrivà).

Si llavors ja som independents o almenys més autònoms que ara, tampoc hi haurà interferències d'instàncies centralistes diverses per aigualir la cerimònia amb altres assumptes i altres destinacions paral·leles. Pensades més aviat, sembla, per treure protagonisme als catalans, a Gaudí (catalanista de pedra picada) i a la Sagrada Família, i per convertir el que havia de ser la "dedicació de la catedral dels pobres i dels turistes" construïda a Barcelona pels "pèrfids nacionalistes" en una "visita de Benet XVI a Espanya", tal com ha estat en aquesta ocasió.

Per cert, diguin el que diguin els criticaires, més de la meitat de la cerimònia, comptant-ho tot (discursos, càntics, lectures, homilia, pregàries, etc.), va ser en català. La resta, repartit entre castellà i llatí. Un 10 en aquest aspecte per al cardenal Sistach.
-----

Una altra prova

Una altra prova que l’Opus és un "bon culpable" i que serveix per a tot, per a una escombrada i per a una fregada (no sé si es diu així en català):

Jordi Petit: "L'Opus Dei em va induir a mortificar-me amb un cilici"

Encara visiblement emocionat per la mort de la seva mare diumenge passat, Jordi Petit, destacat activista a favor dels drets dels homosexuals i Creu de Sant Jordi de la Generalitat, va treure ahir forces d'on va poder per «revelar un secret» que el paralitzava.
-Quan anava a l'escola, als Salesians de Rocafort, 42, un dia van arribar els guies espirituals dels grups de revisió de vida de l'Opus Dei. Després de confessar-los la meva homosexualitat, em van induir a mortificar-me amb cilici als braços i xapes d'ampolles dins de les sabates perquè em fessin mal els peus al caminar. Llavors jo tenia 13 anys [era el 1967], i vaig estar diversos mesos expiant el que segons ells era el meu pecat.
-¿No els ho va dir als seus pares?
-No m'hi vaig atrevir. Dir-los allò significava haver de revelar-los el meu secret, la meva homosexualitat. A més, no volia que se sentissin culpables per haver-me portat a aquell col·legi. Per això tampoc l'hi vaig comentar mai, ni molts anys després, a la meva mare. Per això no ho he anunciat públicament fins que ella ha mort. Quan veien que movia el braç amb dificultat, jo els deia que me l'havia torçat o que m'havia donat un cop.
-¿Com el va afectar aquell dolor?
-Aquesta mena de situacions deixen una empremta terrible en qualsevol adolescent, et destrossen l'autoestima. El que jo em pregunto ara és quants nens van haver de passar per això durant el franquisme i si aquestes situacions encara es donen en l'actualitat en alguns centres religiosos. En aquella època, a una amiga meva també la van induir a mortificar-se amb cilici. En el seu cas, ¡per la salvació de Cuba! (El Periódico de Catalunya, 4 de novembre del 2010)

Qualsevol que conegui el funcionament de l’Opus i el dels salesians sap que això no va poder ser així de cap manera, i encara menys en aquells anys. L’Opus no anava per les escoles dels religiosos proposant revisions de vida. Allò ho feien els salesians mateixos o altres religiosos, no l’Opus, que prou feina tenia amb les seves escoles. I tothom sap que les de l’Opus, quan et proposaven que utilitzessis un cilici, era de les anomenades "cintes" -les monges a les quals ho anaves a comprar en deien d'aquesta manera, "cintes"- que et posaves a la cama i no al braç i que només molestava, no feia mal de veritat. Almenys a mi no em va fer mai mal, ni feria la pell, ni coses d’aquestes. Era una mena de recordatori per no oblidar-te que Jesucrist havia patit per tu a la creu podent-ho evitar. Tu també podies evitar el cilici (la "cinta" de cama), però usant-la et senties més propera a la passió. I allò de les xapes d'ampolla és la primera vegada que ho sento. Havia sentit a parlar de posar-se cigrons a les sabates (no ho deien els de l'Opus, ho deien en altres àmbits cristians de l'època), però de xapes mai.

Però també l’Opus és culpable d’això, fins i tot del que feien (o diu el senyor Petit que feien) els salesians. Així s’escriu la història, sigui la de la Franja de Ponent, sigui la de la visita del Papa o sigui la de la repressió de l’homosexualitat.
------

A veure si rectifica algú

Publicava ahir el diari Avui:

El català predominarà en la visita de Benet XVI

Serà la llengua vehicular en la consagració de la Sagrada Família, retransmesa a tot el món

També serà la llengua principal en la visita a l'obra Nen Déu

La visita del sant pare a Barcelona tindrà el català com a llengua vehicular. El català és la llengua que guiarà la missa de la consagració de la Sagrada Família, l'acte més important de la seva visita, que veuran milions de persones de tot el món per televisió. També és la llengua en què es faran la majoria de pregàries, en què estaran escrites les dues lectures (la primera, Lectura del llibre de Nehemies, i la segona, Lectura de la primera carta de Sant Pau als cristians de Corint) i en què es cantaran la majoria de cançons, entre les quals, el Virolai, i Crec en un Déu, la cançó popular de Mossèn Romeu. No obstant això –en aquest acte de la Sagrada Família la litúrgia mana–, es faran moltes parts en llatí, entre els quals, algunes oracions, com ara la de la dedicació i l'eucaristia. Tot i que no està confirmat, se suposa que també serà en llatí l' homilia del Sant Pare. El castellà, això sí, és la llengua que es farà servir per llegir l'Evangeli. El català també és la llengua principal que el papa farà servir durant la visita privada a l'obra Nen Déu, en què, entre altres coses, resarà el parenostre. (Mireia Rourera, Avui, 29 d’octubre de 2010)

Espero que tots i totes els que durant setmanes han estat dient i repetint que la visita del papa a Barcelona el proper dia 7 seria una manifestació d’espanyolisme ranci “perquè estava controlada per la Conferència Episcopal Espanyola i pel Vaticà, dominats per l’Opus” ara facin alguna de les següents coses:

1. Admetre que s’havien equivocat o que s’ho havien inventat tot.
2. Admetre que l’Opus no té tant poder.
3. Admetre que alguna cosa està canviant en la visió del Vaticà, o dels bisbes espanyols, o de l’Opus, o de tots plegats sobre el fet català.
4. Admetre que els bisbes catalans (entre els quals n’hi ha almenys un de l’Opus, per cert) han marcat un gol al Vaticà, a la Conferència Episcopal, a l'Opus o a tothom al mateix temps.

Però em temo que ningú ni farà res d'això, perquè com ja vaig explicar, l'Opus és un "bon culpable" de qualsevol pecat que se li vulgui atribuir i sempre "queda bé" tirar-li pedres (tothom ho accepta com a cosa normal), sigui amb raó o sigui (com en aquest cas, jo diria) sense.

És clar que si l'Opus s'esforcés una mica més en la seva catalanitat a Catalunya (o en la seva no espanyolitat, millor dit) els ho posaria més difícil.
------

Visita de Benet XVI a Barcelona

Em sembla que és una bona notícia que per fi els catòlics i els no catòlics sapiguem quanta gent hi ha darrere dels d’Església Plural, que no paren de fer comunicats i d’aparèixer a la premsa i a la tele com els representants autèntics dels cristians de base. Semblen com els d’aquell partit polític que sempre diu que defensen el que preocupa a la gent... i després no treuen ni un deu per cent de diputats al Parlament. A l’Església catòlica no hi ha eleccions generals, però el dia 7 de novembre potser sabrem quants són finalment els crítics amb el papa, o almenys quants són comparativament amb els cristians que ells anomenen “ortodoxos”, “de dretes” o fins i tot “alienats”. Han decidit que faran una manifestació per “reivindicar un canvi del model de govern de l'Església catòlica que resti poder a la cúria i al mateix pontífex”.

Deia el diari l’altre dia:

L'entitat considera que el viatge de Joseph Ratzinger és una ocasió propícia per qüestionar la idoneïtat del model organitzatiu de l'Església i l'autoritat del seu màxim responsable, que gaudeix d'«una potestat plena, suprema i universal, que sempre pot exercir lliurement». Església Plural propugna una reflexió «al voltant dels mecanismes d'elecció del Papa, el rol de la cúria i la funció tant de nuncis com de cardenals», entre altres qüestions, perquè, segons el seu parer, la realitat eclesial ve determinada per «la personalitat del Papa» i fins i tot per la cúria, «que en ocasions condiciona de manera alarmant les decisions papals. L'entitat vol debatre sobre la visita d'un pontífex que «ha superat de llarg l'edat de jubilació de la resta dels bisbes (que es retiren a l'arribar als 75 anys), que ostenta un poder absolut i absolutista, es manifesta contrari al reconeixement dels drets de les dones en plena igualtat amb els dels homes i persegueix implacablement la dissidència i les expressions de pluralitat interna». Així mateix, té la intenció de denunciar «la impossibilitat de qüestionar les actuacions del Papa» sense «ser demonitzats, perseguits i comminats a deixar l'Església». El papat, conclou, «no és un fet inamovible i inqüestionable». (El Periódico de Catalunya, 4 d’octubre de 2010)

No deixa de ser sorprenent, en qualsevol cas, que es queixin del poder «absolut i absolutista» del papa («una potestat plena, suprema i universal que sempre pot exercir lliurement», es lamenten) i que al mateix temps es queixin de que la cúria «en ocasions condiciona de manera alarmant les decisions papals». En fi, ells sabran el que volen i a qui beneficien.

Que quedi clar que jo no sóc de les que aniran corrents i emocionades a la missa papal, tot i que als d’Església Plural els dec semblar ortodoxa, de dretes, alienada i més coses (alguna vegada m'ho han dit). A mi les multituds m’atabalen i per estar “prop del papa” no em cal estar-hi físicament a prop. Aniré a missa aquell dia, això segur perquè és diumenge, però a missa de parròquia, i pregaré pel papa, per tots els catòlics, pels bisbes i capellans, per les meves amigues i amics de l’Opus, pels meus amics i amigues d’Església Plural i per tothom, sigui cristià o no, per tots i totes igualment, fins i tot pels Ateus de Catalunya, pels de la Lliga de la Laïcitat i pels del Front d’Alliberament Gai i Lesbià. La veritat és que tinc amics i amigues ateus, laïcistes i homosexuals, tot i que segurament no se senten gaire ben representats per aquests col·lectius, perquè els ateus, laïcistes i homosexuals que conec estimen la llibertat i per tant respecten la que tenen els catòlics per manifestar-se. Però en fi, jo pregaré per tothom.

Això de resar per tothom, de saber demanar perdó i de saber perdonar ho vaig aprendre a l’Opus i ho conservo. De fet, és una de les bases del cristianisme: “perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Potser els d'Església Plural haurien de meditar en aquest punt, si troben tans defectes en el papat i en els bisbes. El Parenostre no diu “així com nosaltres denunciem”, sinó “així com nosaltres perdonem”.

Potser sí que el dia 7 sortiré al carrer per veure passar el papa, això encara no ho he decidit. Però no cridaré ni aplaudiré, no és lo meu. Suposo que m’agradarà poder pensar que he vist de prop del papa. Jo penso que no és papolatria, o com es digui. Mira que em queia malament Ratzinger quan el van escollir, em semblava la pitjor opció, i ara el veig amb més carinyo. Coses que passen, potser el fet d’intentar ser catòlica conseqüent m’hi porta. En qualsevol cas, el papa és el representant d’una cosa molt important per a mi, és el successor de Pere, l’apòstol a qui Jesús va dir que sobre aquell Pere ell edificaria la seva assemblea. L’assemblea, amb més o menys encert, continua edificada sobre el seu successor, sigui qui sigui i malgrat el que diguin els d'Església Plural. Per tant, d’una manera espiritual, veure passar Benet XVI pel carrer és com veure passar Pere. I és això el que em fa una certa il·lusió. Sense exagerar.

Entre aquests d’Església Plural i els de Sant Egidi, evidentment, per dir-ne uns que també són crítics amb l'establishment però alhora discrets, i que treballen molt (he pogut comprovar-ho personalment), les meves preferències són clares.

Els de Sant Egidi, per exemple, sense tanta cridòria al darrere, tenen un tracte cordial amb el papa i amb la cúria romana i les cúries de tot el món, els fan saber el que pensen i els comuniquen les seves inquietuds, i sempre s’han sentit escoltats i ben tractats. Això diuen, sense segones. I al mateix temps, fan una tasca immensa d’atenció social i de mediació internacional. Quedaríeu parats de les coses que fa l’Església arreu del món, i també al Vaticà, perquè els de Sant Egidi han dit, han aconsellat, han suggerit... I no crec que ningú pugui acusar els de Sant Egidi de carques.

Lògicament, els de Sant Egidi no han demanat que les dones siguin capellanes, perquè saben que no seria una petició encertada, si anem a les arrels i estudiem els fets històrics. Jesús, que no tenia cap mena de prejudicis envers les dones (al contrari), va escollir només homes per fer aquell paper. Paper de servei, per cert, que els d’Església Plural i altres (també alguns de l’Església oficial, que també és plural), quan en parlen sembla que sempre ho facin com si fos un paper de poder.

No dic que les dones no puguem tenir més pes a l’Església, que això sí, però sense cap necessitat que aquest pes passi per un sagrament que Jesús va dissenyar com a sagrament d’home per representar-lo a ell (Jesús, l’encarnació de Déu, no era hermafrodita, era home; potser Déu es podia haver encarnat en una dona, no ho sé, però el fet cert és que es va encarnar en un home). Exactament igual com va dissenyar la redempció comptant només amb una dona com a mare de Jesús i sense necessitat de l’aportació sexual de cap home. Que tot plegat és una manera de dir: només els homes poden ser sacerdots i només les dones poden ser mares, i això no significa cap discriminació sinó una distribució de funcions. Perquè la dona cristiana que té fills també és Església en el moment de concebre, de gestar i de parir, i ho és d’una manera molt particular i exclusiva. Sense mares, no hi ha Jesucrist, ni hi ha sacerdots, ni hi ha cristians de base ni dels altres. I sense sacerdots, no hi ha eucaristia, no hi ha aliment espiritual. “Ordenar” una dona, vist des d’aquest punt de vista, seria com “declarar mare” un home. No funciona. És per això que crec que les “dones capellanes” de les esglésies cristianes que han tirat per aquí, en realitat no fan missa, sinó una comèdia. El problema és que, pobres, no ho saben.

Qui no ho accepti així, per a mi, s’aparta d’una voluntat explícita del nostre Déu cristià, i no ho pot justificar amb arguments sobre la sensibilitat actual i coses d'aquestes, perquè Jesús es va encarnar i va patir per tots els homes i dones de tots els temps, i per tant coneixia la mentalitat actual (per això va patir tant a Getsemaní, perquè d'alguna manera ens va “veure”). I només va escollir homes com a sacerdots, ja que el paper d'aquells homes era representar-lo amb fidelitat a ell en l'eucaristia i la reconciliació (el seu cos lliurat per nosaltres, per aconseguir el perdó dels nostres pecats).

Hi ha qui ha decidit que l’eucaristia es pot consagrar amb figues i aigua de l’aixeta, gent que es pensa que això també és “una missa”. Evidentment, en aquell moment aquella comunitat deixa de tenir eucaristia. Encara que ho facin amb tota la bona voluntat del món i amb una pietat immensa. Doncs igual: l'home mascle és matèria insubstituïble del sacerdoci com el pa de blat i el vi de vinya són matèria insubstituïble de l'eucaristia. No creure això, per mi, és abandonar la fe catòlica.

Com deia, sobre la manera d’entendre el “poder” podríem discutir-ho tant com vulgueu: com fer-ho perquè el servei del papa, dels bisbes i dels capellans es vegi més com un servei i no com un exercici de poder. Però parlar-ne seriosament, no fent manifestacions paral·leles i superficials que, com es veurà el dia 7, seran aprofitades per aprofundir les divisions i la majoria dels diaris les sumaran, amb tota la raó, a les protestes també convocades pels Ateus de Catalunya, el Moviment Laic i Progressista, la Lliga per la Laïcitat i el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, entre d’altres. Que tots aquests també sabrem quants són, sembla, el dia 7.

Potser al final no seran tants ni els uns ni els altres.
------

Què és el pecat original

Ahir era l'aniversari de l'Opus Dei (2 d'octubre de 1928). Felicitats a totes i tots els de l'Opus que em llegiu!

Avui, però, no parlaré de l'Opus sinó del pecat original i del baptisme.

Per mi, el pecat original és l’opció vital de pecar que tots tenim quan naixem. No sé si és plenament correcte segons la doctrina catòlica, però a mi m'agrada explicar-ho així. És com si Déu ens hagués preguntat a tots, al mateix temps que ens donava la llibertat de fer el que volguéssim, si comptem amb ell o no comptem amb ell per encaminar la nostra vida. El fet de batejar-se, que esborra aquest “pecat original”, és dir-li a Déu, d’entrada, que volem comptar amb ell.

Després evidentment farem el que voldrem, sobretot perquè la majoria dels cristians haurem estat batejats abans de l’ús de raó (tot i que aquesta proporció, abans gairebé abassegadora, va minvant de dia en dia). Per tant, quan arribem a l’edat en què podem decidir, decidim. Però el fet d’haver volgut comptar amb Déu en un primer moment, per decisió personal o delegada, m’imagino que fa que les nostres equivocacions posteriors i els nostres rebuigs a Déu siguin vistos per Déu mateix com actituds i rebel·lions provisionals.

Déu té la porta oberta per a tothom, sempre, batejats i no batejats, però els batejats sortim a la cursa de la vida, o la reprenem, amb un avantatge immerescut (com el de qui té salut al costat de qui no en té), un avantatge que sens dubte es pot malmetre molt fàcilment perquè al capdavall la nostra relació final amb Déu només dependrà de cadascú de nosaltres. Aquest avantatge no vol dir predestinació, ni molt menys, perquè el factor clau continua sent per a tots, creients i no creients, practicants o no practicants, la llibertat de cadascú.

Hi ha molt de misteri, aquí al darrere. I és que la religió, sense misteri, ja no podria ser cosa de Déu, sinó creació nostra.

Jo ho veig així. I, com deia l’Anna Maria en aquell programa de TV3 sobre l’Opus, fa un munt d’anys, “a mi m’ajuda”.
------

La tasca de l’Opus al Raval de Barcelona

L’article, publicat el 12 de setembre a La Vanguardia, és de l’historiador Albert Manent i complementa els que ja vaig reproduir d'El País i El Periódico de Catalunya.

L’ascensor social

El barri del Raval, a la zona del casc antic de Barcelona, és considerat un dels més degradats de la ciutat: droga, inseguretat, atur al límit, botellons, una immigració molt alta que viu en precàries condicions, furts freqüents, cases velles en mal estat, etc.

Aquest panorama té el contrapunt de petites entitats culturals (cors de Clavé, centres de tercera edat) que mitiguen la sensació d’abandonament. Però sobretot són una vintena d’entitats de caràcter social les que ajuden a la regeneració del barri i eviten que es transformi en un cafarnaüm. La majoria d’aquests centres d’acollida o d’ajuda, sense oblidar el Casal dels Infants, de caràcter privat, són d’origen catòlic. Dues parròquies (Carme i Sant Pau del Camp), dos dels franciscans, com l’Hora de Déu, un dels escolapis, dos de l’Opus Dei (sobresurt Braval), Joan Salvador Gavina (fundació canònica), Cintra (que pertany a noves congregacions religioses), Centre Català de Solidaritat, Càritas, etc.

En algunes entitats faciliten roba o aliments, en altres s’acull als nens de famílies desestructurades o que treballen, en unes terceres, com Arrels, de l’àrea dels jesuïtes, ofereixen alberg als que no en tenen i procuren treure’ls del carrer i fins i tot que es rehabilitin i trobin feina. Braval posa en contacte els adolescents, als quals ajuda en els estudis i en activitats esportives, amb la realitat de les tradicions catalanes: els pessebres de Nadal, la castanyada, la cavalcada dels Reis Mags, les festes de la Mare de Déu de la Mercè, les visites a la Generalitat, el Parlament català i l’Ajuntament barceloní, museus i exposicions. Tot contribueix a una lenta integració i a que una part dels joves pugui pujar a l’anomenat ascensor social.

Tres elements s’han de combinar perquè els joves progressin socialment: coneixement i vivència dels costums i tradicions de la societat que els acull, l’èxit escolar, encara que sigui relatiu, i, quan sigui possible, la inserció laboral. La tasca silenciosa de les entitats socials és una porta a l’esperança.

Albert Manent, historiador

Afegeixo aquí això altre que s'ha publicat el mes de febrer del 2011 al diari Avui:

Tal com som

El migdia de dimecres, uns quants periodistes vam ser convocats a la Fonda Gaig de Barcelona per assistir a la presentació d'un estudi amb títol una mica difícil de dir, Valors tous en temps durs, que ofereix un minuciós retrat dels catalans d'avui. Basat en unes enquestes altament fiables, ha estat impulsat per Esade i la Fundació Lluís Carulla i dirigit per Àngel Castiñeira i aquell sociòleg basc amb cara d'Unamuno que es diu Javier Elzo.

Com som els catalans? Menys religiosos, més individualistes, més interessats per la política i menys pels polítics, més independentistes, més transversalment catalanistes, menys treballadors, més hedonistes, més formats... Tot això, en conjunt, és bo o és dolent, senyors Castiñeira i Elzo? Hi ha elements positius i fins i tot de molt positius i n'hi ha de negatius. En tot cas és el que hi ha, és tal com som. Podem mirar alguns països europeus avançats cara a cara i podem mirar la resta d'Espanya una mica per sobre, que sempre ens va bé. Una altra pregunta: quan parlem de “menys” i de “més”, on se situa la comparació? “En les enquestes semblants que es van fer a les dècades dels vuitanta i els noranta”. Als vuitanta quan Tejero entrava al Congrés.

L'endemà, dijous, un dinar molt diferent a la seu de Braval, en un dels carrers foscos del Raval de Barcelona. Plats precuinats, cap sofisticació, i un gelat de la Sirena per postres. Josep Masabeu, president de Braval, ens presenta un altre llibre, un estudi del qual és autor, sobre l'experiència acumulada en els anys que fa que està davant aquesta institució vinculada a l'Opus Dei que, a través de l'esport, es proposa la cohesió social, la lluita contra la marginació i la prevenció de l'exclusió dels joves en el barri més complicat de Barcelona. Al Raval, ens indica Masabeu, hi ha més habitants que a Salt, Vic o Figueres: més de 43.000. El 47,3% són estrangers. Com que el programa es basa en el voluntariat i ahir, a Can Gaig, parlàvem de l'egoisme, l'hedonisme i l'individualisme dels catalans, pregunto a Masabeu si Braval troba efectius humans per fer la seva labor. “Sempre en falten, però cent trenta voluntaris han dedicat als joves que acollim més de 14.000 hores, que aviat és dit”. El retrat dels catalans, el com som, es perfila.

Els reunits dimecres al Gaig vam descobrir que en una taula del fons seia Pep Guardiola amb un amic. L'entrenador del Barça havia renovat el contracte aquell matí i ho devia celebrar. Xampany i intimitat. Com que la taula on dinava el futbolista estava situada camí dels lavabos, a molts comensals d'altres taules els van venir les urgències i li van passar i repassar pel davant. Només el miraven de reüll. Res de parlar-li, saludar-lo i molt menys tirar-se-li a sobre. La catalana contenció. Mentre el Tejero de trenta anys abans vociferava per les ràdios i Castiñeira i Elzo desentranyaven els ser dels catalans d'ara, jo observava Guardiola des de la meva taula. Alt, barba, cap rapat, jersei, camisa de quadres, aquells moviments de serp en alerta... Tantes cabelleres i tants tabards com havíem vestit als vuitanta.

L'endemà, al Braval, parlaríem de Guardiola: “Ell i els seus jugadors transmeten als immigrants que mirem de formar i integrar les virtuts de l'esforç, la disciplina, l'educació, el respecte als altres...”. Valors forts en temps durs, al Raval.

Manuel Cuyàs, 26 de febrer del 2011

-------

La pacífica batalla d’Anglaterra

Normalment Miró i Ardèvol no és sant de la meva devoció perquè penso que sovint hi ha en el que diu i en el que fa més soroll que nous, i que espanta molta gent de bona voluntat amb determinats discursos massa apropats a gent com els d'Hazte Oir, la Cope i companyia, però penso que en aquest article sobre el viatge de Benet XVI a Anglaterra l’encerta força. En reprodueixo un resum:

La pacífica batalla d’Anglaterra

El Papa ha guanyat la pacífica batalla d’Anglaterra. Aquesta és la conclusió que es desprèn de la premsa anglesa. Un diari com El País, gens propici a la persona del Papa, ho reconeixia al subtítol del seu balanç: “La premsa britànica coincideix en el fet que Benet XVI deixa una més bona imatge”. Fins i tot The Sunday Independent, laïcista i liberal, formulava una crítica als sectors més intolerants de l’ateisme per la seva actitud enfront de la visita. I és que el resultat ha estat molt més bo del que es podia esperar, atesos els difícils i enrevessats antecedents.

Primer, perquè hi ha un pòsit furibundament antipapista en sectors de l’anglicanisme que són herència del passat. (...) També perquè ara la relació amb la comunió anglicana té una dificultat objectiva nascuda de la consagració de dones i homosexuals com a sacerdots, fet que està provocant un degoteig i el perill d’una emigració massiva cap a l’Església catòlica.

Segon, perquè Londres, amb Brussel·les i París, són tres nuclis que històricament han generat un subtipus d’ateisme particularment agressiu: aquell que creu que els seguidors de Jesucrist som gairebé febles mentals, i tots els papes, reus de presó. Només cal llegir els arguments de la carta pública firmada pels seus personatges més representatius, com l’escriptor Ken Follet, el d’Els pilars de la Terra, o el científic Richard Dawkins, amb alguns lords i gent de la noblesa, per constatar la naturalesa de les crítiques que abocaven contra Benet XVI, a qui fins i tot han responsabilitzat de la propagació de la sida, una cosa francament molt difícil en qui promou l’abstinència sexual en el solter i la fidelitat conjugal en el casat. O la manifestació convocada que exposava un diversificat mostrari de com insultar el proïsme, el catòlic per ser precís. Més que una paradoxa és esquizoide que els que es consideren defensors de la tolerància practiquin la difamació, la burla furibunda o directament l’insult contra unes persones per raó de la seva manera de pensar diferent. Enfront d’aquest llenguatge i d’aquestes formes, el que utilitza el Papa i l’actitud dels assistents als seus actes han evidenciat un contrast ètic que la majoria de la població, independentment de les seves creences, ha valorat positivament.

Finalment, la qüestió pitjor de totes, la que més mal fa a l’Església perquè reflecteix una realitat: els actes de pederàstia d’alguns sacerdots, i l’ocultació d’uns quants bisbes que ha contribuït a multiplicar els efectes del pecat i del delicte comès. (...) Però (...) com escrivia The Sunday Independent, les crítiques «s’han d’equilibrar en qualsevol visió raonable pel poder per fer el bé que té l’Església catòlica». (...) És injust elevar a categoria general allò que afecta una ínfima proporció de sacerdots, i alhora passar per alt l’impacte que aquest flagell té en altres entorns socials més afectats. El mal està tan estès a la societat que ja hi ha companyies d’aviació, com Air France i British Airways, que han adoptat mesures per evitar que els adults s’asseguin al costat de nens que viatgin sols. (...) O la bona acollida en el seu moment de les tesis de Cohn Bendit sobre les relacions amb menors i la seva lluita contra la moral burgesa. O el fet que durant anys una de les organitzacions internacionals més importants de l’homosexualisme polític, la ILGA, acollís la NAMBLA (North American Man-Boy Love Association), l’objectiu explícit de la qual era promoure l’amor entre nois i homes. Hi ha hagut, i hi ha, una cultura pedòfila que incita a la pederàstia en molts àmbits socials, un fet contra el qual l’Església sempre ha lluitat. Que li surtin alguns individus malament només vol dir que ha de perfeccionar la seva selecció, formació, investigació, denúncia, i afrontar les seves responsabilitats cas per cas, una cosa que ja fa. Però al seu costat s’alça el gran problema semiamagat de la pederàstia a la societat secular, que ni tan sols està plantejat.
Potser per aquesta suma d’evidències, pels relats que ha afrontat amb prudència i humilitat durant la seva visita, pel seu testimoni personal, Benet XVI ha obtingut un resultat extraordinàriament bo. Els seus missatges han arribat i ha transformat la crítica o el rebuig en acceptació o reconeixement.

Josep Miró i Ardèvol, membre del Pontifici Consell per als Laics

(El Periódico de Catalunya, 23 de setembre de 2010)

El fill de l'home

Els anys que vaig passar a l'Opus Dei em van fer agafar gust per la teologia. Llegeixo coses, pico d'aquí i d'allà, repasso la Bíblia i llavors reflexiono. Últimament he estat pensant en “el fill de l’home”. Per què Jesús deia sempre que era “el fill de l’home”? No era evident?

Era evident, en efecte, mentre Jesús va viure com un noi, com un jove més, a Natzaret. Però un cop que va començar a protagonitzar miracles, aparicions i fets extraordinaris, per a la mentalitat de l’època suposo que devia ser difícil d’acceptar que aquella persona fos un home normal. O almenys era fàcil que molts comencessin a pensar que no podia ser un home normal. Encara més, el testimoni de la seva mare (discret però conegut en la primera comunitat cristiana) assegurava que no havia estat concebut per cap home. Era molt senzill, doncs, que la gent pensés que era Déu i prou, que era “el fill de Déu” i prou, o que era almenys “un Déu”.

De fet, això és el que va passar. La gran majoria dels problemes que va tenir l’Església naixent van ser per la convicció de molts que Jesús en realitat no era un home, sinó que era només Déu, el fill de Déu, fet present en un cos amb aparença d’home que en realitat no era home. Com si fos un Déu-àngel, més o menys. El gnosticisme i tants altres errors doctrinals que van afectar l’Església dels primers temps vénen d’aquí.

També és veritat que de tant en tant, i sobretot ara, en els dos darrers segles, s’ha posat en dubte la divinitat de Jesús en àmbits autoanomenats cristians (jo crec que no ho són, no ho poden ser si diuen això), però aquesta posició penso que només es pot defensar carregant-se els evangelis, carregant-se la història, carregant-se els testimonis directes i convertint-los en mites, carregant-se per tant la fe.

A més, després de la resurrecció i l’ascensió (els miracles definitius per creure en Jesús-Déu), Jesús ja “no podria demostrar” mai més la seva humanitat als homes, com ho va fer per exemple els últims dies, demanant-los fins i tot menjar per fer-los veure que era home. També Déu, sí, però això ja no calia que ho digués ell, ja ho deia tothom (els creients): “Senyor meu i Déu meu”, exclama sant Tomàs quan el veu ressuscitat. Un cop ascendit al cel, deia, Jesús-Déu podria fer miracles, podria aparèixer-se, podria parlar als homes, però tot el que fes seria vist sempre pels qui hi creguessin com a manifestacions de la divinitat, no de la humanitat.

O sigui, Jesús necessitava dedicar tots els anys de la seva vida, els anys de la vida oculta i els de la vida pública, a “demostrar” a tothom que era un home veritable. Durant la vida oculta, com he dit, no calien demostracions: excepte als més pròxims (la seva mare, que en coneixia la concepció miraculosa, i el seu pare legal, sant Josep), era evident a tothom que Jesús era un home com qualsevol altre. Però durant la vida pública, quan Jesús comença a “actuar”, a “fer i a ensenyar”, el que es traslluïa del que deia i sobretot del que feia és que era Déu: ressuscita morts, guareix paralítics, fa que els cecs de naixement hi vegin. I finalment, després de mort ell mateix, també ressuscita i se'n puja al cel. Només podien dubtar de la seva divinitat els que no l'haguessin conegut. Però en canvi sí que molts dels que l'havien conegut podrien dubtar de la seva humanitat.

No era, però, un Déu vindicatiu ni reivindicador de la seva dignitat, tal com els dirigents de l’època es pensaven que havia de ser Déu. Jesús no va fer cap miracle per al seu profit propi, ni tan sols quan li asseguraven explícitament que fent això o allò demostraria davant de tothom el seu poder. Les seves actuacions eren altruistes, feia favors als més senzills, justament als que no reclamaven cap mena de demostració perquè sense demostracions ja creien en ell i el volien adorar com a Déu veritable.

Per dir-ho ras i curt, Déu tindrà sempre la possibilitat de mostrar-se com a Déu, perquè és Déu i serà sempre Déu. Encara que es mostrés com a home, seria un home miraculós, que va néixer fa 2.000 anys; per tant, hauria de ser Déu per continuar vivint. O sigui va esgotar en els seus 33 anys de vida (o els que fossin) la possibilitat de mostrar-se com a ésser humà, perquè com a ésser humà la seva vida terrenal es va acabar fa 2.000 anys. Qualsevol aparició de l’Home-Déu només abonaria la tesi de la divinitat, perquè la humanitat és finita i si es manifestés ara només podria ser gràcies a la divinitat. No sé si s'entén el que vull dir.

És per això que va dir sempre que ell era “fill d’home”... encara que cap home hagués intervingut per fer-lo néixer. Només una dona. Jesús era “fill d’home” però “l’home” (ésser humà) del qual era fill era una dona, la seva mare Maria. A veure si en prenen nota algunes persones que veuen només masclisme en la religió cristiana. Ho haveu sentit? Per als cristians i les cristianes, Jesús era “fill d’home” exclusivament per una dona. Una dona era la dipositària de tota l'herència humana fins aquell moment i de tota la humanitat que vindria després. Una dona tota sola representava “l’home”.

En resum, Jesús parlava com a Déu i, Déu com era, la seva “preocupació” era que el reconeguessin també com a home. Després, qui examinés amb els testimonis de la seva vida tot el que havia fet i dit Jesús, ja conclouria que aquell home era també Déu.

Els teòlegs aporten tota mena d’altres arguments sobre la transcendència de la denominació “fill de l’home” en el context bíblic i en el context del judaisme de l’època, però penso que el criteri que s’ha empescat aquesta teòloga que signa això no està del tot malament. A mi almenys em serveix com a argument raonable. I és meu, o almenys no l'he llegit abans enlloc.
-----

Panikkar

Ha mort Raimon Panikkar i el que més em sorprèn és que la web d'El País d'avui no ho destaqués a la portada aquest matí a primera hora, quan l'he mirat. Només he vist la notícia a la pàgina específica de Catalunya. Potser el menyspreen perquè era català?

No el vaig conèixer, perquè quan jo em vaig fer de l'Opus ell devia estar per Roma o ja a l'Índia. Sí que recordo, però, que les meves companyes de l'Opus que l'havien conegut deien que "don Raimundo" (llavors tothom era "don") era un fora de sèrie, divertit, molt ocurrent i molt atractiu intel·lectualment. Feia "unes predicacions que t'enganxen", m'explicaven.

Una altra cosa positiva de Raimon Panikkar és que em sembla que mai ha intentat aprofitar-se de la seva antiga pertinença a l'Opus Dei per fer-se propaganda ni per armar escàndols, ni a favor ni en contra. Quan li han preguntat pel tema, ho ha explicat com una part de la seva experiència vital i prou. No va ser mai, que jo sàpiga, un d'aquests que acusen els opusdeistes de messiànics i il·luminats, o que diuen que van marxar perquè els havien enganyat i ja no podien aguantar més, però que alhora volen (messiànicament, il·luminadament) que l'Opus canviï "perquè ja no és el que era" i "hauria de recuperar el seu carisma original", etc.

No, Panikkar va anar pel dret: va entrar-hi amb tota la bona voluntat i ben conscientment (ho deia ell), un bon dia no s'hi va trobar bé i va marxar. Primer a l'Índia, perquè volia viure noves experiències (però continuava sent de l'Opus) i després, quan va ser conscient que tot allò nou que volia fer no era compatible amb el que li exigia el fet de ser capellà de l'Opus, marxant de l'Opus i dedicant-se al que per ell era la seva nova vocació, però mantenint al mateix temps la seva identitat com a capellà i com a cristià. Per ell, tot podia cabre en un mateix projecte de vida, no calia renunciar a res, sinó enriquir-se amb coses noves i adaptar-les a la pròpia vida, que s'anava formant d'aquesta manera. Suposo que és un resum massa resumit, però és ell mateix qui ho explicava així, amb quatre paraules. Segur que els més pròxims a ell tenen més dades que jo desconec. Em limito al que Panikkar deia públicament quan li preguntaven sobre el tema.

Descansi en pau. Era un bon home i, pel que jo sé, ha fet molt de bé a molta gent, tant quan era de l'Opus (25 anys) com després.
------