1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber ni què diu l'Opus sobre el tema ni què diu altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó, o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". O sigui, només diuen les "dades" que van a favor de la seva teoria conspiratòria; les dades que hi van en contra ni se les miren, com si no existissin. Escric el primer "dades" entre cometes perquè els autors esmentats han escrit en els seus llibres i articles suposicions tan increïbles, tan agafades amb pinces o tan directament falses que haurien de fer vergonya a qualsevol historiador seriós. No hauria estat capaç de dir-les ni Dan Brown.
Jo sí que m'ho he estudiat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del Sant Pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra.
El problema que tindré aquí és d'espai, perquè és molt més difícil demostrar que una dada és falsa que no pas dir-la alegrement com a vertadera, si hi ha un públic disposat a creure qualsevol cosa que li diguin contra l'Opus sense necessitat de demostracions. Penso que aquest públic tan crèdul no és majoritari, però sí que té la majoria en molts mitjans de comunicació de dretes i d'esquerres. Una gran majoria de la gent passa de l'Opus com passa de l'Església. Ara, de la gent que coneix de primera mà l'Opus també són majoria els que no es creuen ni una paraula d'aquestes històries conspiratòries, siguin de Dan Brown o siguin dels historiadors i comentaristes esmentats abans quan parlen del paper de l'Opus en la Franja de Ponent.
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Però des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus.
Sí que és veritat que sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). Sembla que el Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, que ja vivia a Roma i que aviat seria monsenyor, perquè fes valdre la seva encara petita influència (tot i que, per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. Aquells barbastrencs van fer el mateix amb altres aragonesos i espanyols no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria. Tot això està ben documentat.
El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població.
Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. No hi van tornar. Això també són fets demostrables.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res. Simplement els feia il·lusió tenir un esplai al mateix solar on havia nascut Escrivá.
Que el santuari de Torreciudad es va fer al bisbat de Barbastre? Sí, és indubtable, però no per la relació amb Barbastre ni amb el seu bisbat, sinó a causa que la família Escrivá estava molt agraïda a la Mare de Déu de Torreciudad, venerada allà des de feia segles, perquè li atribuïen la curació d'Escrivá quan era infant. Escrivá, quan li van explicar que allò estava tan abandonat, va decidir primer fer-se'n càrrec, després restaurar i ampliar l'ermita que ja hi havia i finalment fer-hi al costat un santuari enorme dedicat al culte de santa Maria i a propagar el sagrament de la reconciliació o de la confessió, que llavors (anys 60-70) començava a anar de baixa en els ambients catòlics, cosa que a Escrivá li preocupava molt.
Des del primer moment, va quedar clar que aquell santuari no era un temple per a Barbastre i les comarques veïnes, sinó per a tothom. De fet, segons asseguren allà, la majoria de la gent que hi va no són ni tan sols aragonesos. Qui se'n beneficia econòmicament, de tantes visites, no és el bisbat de Barbastre, sinó els pobles del costat i els seus comerços, que han vist com la comarca creixia i es posava de moda en els circuits del turisme religiós europeu. La nova ermita-santuari de Torreciudad es va acabar de fer i va ser inaugurada l'any 1975, el mateix any de la mort d'Escrivá.
Les relacions amb el bisbat de Barbastre en aquests 35 anys han sigut canviants: depenia del bisbe que hi havia. Hi ha hagut bisbes d'altres llocs que han visitat més vegades Torreciudad que no el mateix bisbe de Barbastre, segons les èpoques. Tot això està també documentat i publicat en els mateixos butlletins de Torreciudad i en els butlletins oficials del bisbat de Barbastre, que els historiadors esmentats abans sembla que no han tingut cap interès en consultar. Jo sí que ho he fet.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc... és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975, Torreciudad es va acabar l'any 75 com un santuari internacional i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Escrivà està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad, com han dit alguns dels historiadors esmentats que es faria i, abans, altres de la banda aragonesa o en general de l'espanyola, dels quals ho han copiat segurament els de la banda catalana sense preocupar-se de fer més comprovacions. Simplement, allò ja els anava bé per a la seva tesi.
En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure: no hi ha cap "prova" que no tingui la seva contraprova.
El que hi havia era allò altre tan senzill i tantes vegades repetit: el propòsit espanyol de retallar o modificar els límits de les diòcesis per recloure'ls en els límits provincials. El fet que en el cas de Lleida la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
De fet, igual que es retalla Lleida es retalla també Tortosa, però com que per allà baix no hi ha cap Escrivá ni cap Torreciudad a ningú se li acut cap més explicació que la més senzilla: Espanya, amb Franco, abans de Franco i després de Franco, amb dictadures i amb governs democràtics de dretes i d'esquerres, vol un territori regit segons criteris provincials en tots els àmbits, també els religiosos. A Madrid no li cal cap complicitat de l'Opus per fer això. Pressiona els bisbes espanyols, pressiona el Vaticà a canvi d'altres coses i al final ho aconsegueix. Es fa i punt.
Però si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència.
Tot i que jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, el que no es pot negar és que l'Opus té aquesta mala fama, com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats. I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, hi ha gent que se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a.
A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera, que quan s'hi torna de vegades fa por, o el govern d'Espanya, que com he dit estic convençuda que és el principal culpable de l'espoli de la Franja de Ponent. Tots i des de sempre. Però en els últims 35 anys ho són des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PSOE de la LOAPA i pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista". Sense oblidar els Reis d'Espanya.
Però és clar: acusar el govern d'Espanya o els Reis és més perillós que acusar l'Opus, que ja saps que no s'hi tornarà. És per això, principalment, que acusen l'anomenada "Obra". Perquè els fa por apuntar més amunt, no fos cas que l'Agència Tributària o algun altre ministeri els busqués les pessigolles un cop l'any. O no fos cas que l'editorial que els publica els llibres decidís de sobte que allò "no interessa". No és que no interessi, sinó que han rebut una trucada des d'un palau de Madrid. Encara que no s'expliqui gaire, això és el que ha passat en molts episodis de censura prèvia en aquest estat. Però llavors l'autor/a del llibre, que no sap o no es vol creure que hi ha hagut aquella trucada, o no s'atreveix a criticar l'autor de la trucada, s'inventa una teoria paranoica per acusar l'alcalde, el president de la Generalitat o el veí de dalt de casa, que li tenen mania.
Però hi ha moltes més dades sobre aquest assumpte, no us penseu que ja he acabat.
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
