Ara que hi ha aquesta sensibilitat especial perquè les dones siguem més visibles a la societat i també al llenguatge habitual (tot allò de "senyores i senyors, ciutadans i ciutadanes, nens i nenes", etc.), em ve de gust recordar que Escrivà, fa molts i molts anys, explicava que cada dia a la missa feia una pregària que ell deia que era una mena de "trabalenguas" (en català es diu "embarbussament", segons diu el diccionari): "Senyor, et demano per les meves filles i els meus fills, per les mares i els pares i els germans i les germanes de les meves filles i els meus fills, pels fills i les filles dels meus fills i filles". L'oració no és textual (ara no l'he sapigut trobar), però recordo que quan la vaig llegir (devia ser en una publicació de les que a l'Opus s'anomenen "internes") em va fer gràcia. I era antiga, de molts decennis abans de la moda d'ara.
Ja es veu que en bastants terrenys, i també en aquest, Escrivà es va avançar al futur. Les coses com siguin.
Per cert, això em recorda la sorpresa que va provocar al Concili Vaticà II, segons els cronistes de l'època, que un tal monsenyor Karol Wojtyla, llavors molt poc conegut, comencés els seus discursos dient: "Venerables pares, benvolguts germans, benvolgudes germanes..." Era el primer, i segons diuen l'únic, que esmentava sempre les dones assistents al Concili (molt poques, però n'hi havia). Aquell jove bisbe polonès va ser conegut, 15 anys després, com "el papa protector de l'Opus". Suposo que no té res a veure una cosa amb l'altra, però m'ha vingut de gust dir-la aquí, ja que altres també barregen naps amb cols.
Jo no em vaig sentir mai secundària respecte als homes laics durant el temps que vaig ser dins l'Opus. I respecte als capellans, sempre els vaig veure servicials i amb consciència que havien de fer sempre, si els era possible, el que les directores ("les directores", no "els directors") els demanaven. Amb alguna anècdota en contra d'això que dic, però en general solia ser així.
------
divendres, 6 de maig del 2011
divendres, 29 d’abril del 2011
Errors d’homes, errors de dones
Hi ha un punt del qual no vaig parlar quan em vaig referir a les que ho deixen córrer, i és que de vegades algunes ho deixen per la força de la natura, per un descuit que comporta... un embaràs.
No és que tingui grans confidències amb els meus coneguts de l'Opus (ara vull dir els homes que conec que són de l'Opus Dei), però em penso que no seré gaire agosarada (aquí ja som totes i tots prou grans) si dic que els homes es poden "permetre" errors d’un dia que per a ells potser no tenen conseqüències, i en canvi per a nosaltres (per a les dones) sí. No va ser el meu cas, que quedi clar, però sí que sé que n’hi ha hagut algun cas. I encara sort que la gent té les idees bàsiques prou clares per no deixar-se endur pel pendent de l’error i no n’acumulen un altre encara de pitjor, com seria tenir la idea d’avortar... per tal de continuar sent numerària o agregada. Això sí que seria realment aberrant.
És per això que tampoc em crec aquella llegenda urbana que diu que no sé quin papa va "permetre" a unes monges que havien estat violades que avortessin. És completament falsa, segur, és una bestiesa molt gran.
-----
No és que tingui grans confidències amb els meus coneguts de l'Opus (ara vull dir els homes que conec que són de l'Opus Dei), però em penso que no seré gaire agosarada (aquí ja som totes i tots prou grans) si dic que els homes es poden "permetre" errors d’un dia que per a ells potser no tenen conseqüències, i en canvi per a nosaltres (per a les dones) sí. No va ser el meu cas, que quedi clar, però sí que sé que n’hi ha hagut algun cas. I encara sort que la gent té les idees bàsiques prou clares per no deixar-se endur pel pendent de l’error i no n’acumulen un altre encara de pitjor, com seria tenir la idea d’avortar... per tal de continuar sent numerària o agregada. Això sí que seria realment aberrant.
És per això que tampoc em crec aquella llegenda urbana que diu que no sé quin papa va "permetre" a unes monges que havien estat violades que avortessin. És completament falsa, segur, és una bestiesa molt gran.
-----
dilluns, 28 de març del 2011
"L'Opus Dei no existeix"
M'agrada la manera d'explicar-se que té Roland Joffé. Li han fet moltes entrevistes aquests dies, amb motiu de l'estrena a Espanya de There be dragons (Encontrarás dragones) que es va fer la setmana passada.
L'explicació que m'ha agradat més és aquesta:
És increïble: em sembla la millor explicació que he sentit o llegit mai sobre l'Opus. Sembla mentida que hagi de venir aquí un agnòstic (de família jueva) a dir-nos què és l'Opus Dei, o què hauria de ser, o com hauria de limitar-se a actuar. De vegades mirem massa les estructures (inevitables, d'altra banda, en tota creació humana) i ens hauríem de fixar més en les persones concretes i en el que fan dia a dia. És el que vol dir Joffé, suposo: que ens fixem en les persones, en les trajectòries vitals.
Potser és que no vaig saber mai on m'havia ficat?
Si jo hagués viscut dins d'un Opus Dei tal com el descriu Joffé... segurament encara hi seria.
Tant de bo els de l'Opus que hagin llegit això (sobretot els i les que manen) pensin també que aquesta explicació de Joffé és la bona. Que no s'espantin pel fet que parli del budisme. El catolicisme té poques coses a veure amb el budisme (el budisme, en essència, és ateu, no té cap Déu personal), però com a explicació de la manera d'actuar de l'Opus o de la manera com hauria d'actuar l'Opus, a mi em sembla perfecta.
I acabo, desgraciadament, amb la qüestió de sempre. No he anat a veure la pel·lícula. Estic especialment emprenyada, perquè s'ha confirmat el que em temia: la pel·lícula s’ha estrenat en 40 sales de tot Catalunya (o sigui, 40 còpies), CAP NI UNA EN CATALÀ. A Barcelona, el mateix dia de l’estrena de There be dragons, es projectaven 13 pel·lícules en català. O sigui, There be dragons en català (encara que només fos versió original amb subtítols en català) no hauria estat una excepció. Ara tampoc ho és, és cert, perquè la majoria de pel·lícules només s’estrenen en espanyol. Però amb aquesta s’hauria pogut fer l’esforç i no s’ha fet. Tot un símptoma. L’Opus (per la part que li toca en la producció i l’alè que ha posat al darrera d'aquesta pel·lícula) a Catalunya continua sent 100% espanyol.
I jo, com que sóc conseqüent, no l’aniré a veure. Ja fa temps que vaig molt poc al cine precisament per aquesta raó. No faré una excepció pel fet que sigui “una pel·lícula de l’Opus” i l’Opus sigui un tema que m’interessi. M’interessa però fins a cert punt, no penso deixar de ser coherent. Ja s’ho faran.
------
L'explicació que m'ha agradat més és aquesta:
"L'Opus Dei no existeix, no té ideologia ni és una societat amb una opinió determinada; l'Opus només és una manera de treballar cadascú amb si mateix la seva relació amb Déu, una manera d'explicar com la ment humana pot moldejar el cervell amb tècniques que no són molt diferents de les que practica el budisme". (La Vanguardia, 23 de març del 2011).
És increïble: em sembla la millor explicació que he sentit o llegit mai sobre l'Opus. Sembla mentida que hagi de venir aquí un agnòstic (de família jueva) a dir-nos què és l'Opus Dei, o què hauria de ser, o com hauria de limitar-se a actuar. De vegades mirem massa les estructures (inevitables, d'altra banda, en tota creació humana) i ens hauríem de fixar més en les persones concretes i en el que fan dia a dia. És el que vol dir Joffé, suposo: que ens fixem en les persones, en les trajectòries vitals.
Potser és que no vaig saber mai on m'havia ficat?
Si jo hagués viscut dins d'un Opus Dei tal com el descriu Joffé... segurament encara hi seria.
Tant de bo els de l'Opus que hagin llegit això (sobretot els i les que manen) pensin també que aquesta explicació de Joffé és la bona. Que no s'espantin pel fet que parli del budisme. El catolicisme té poques coses a veure amb el budisme (el budisme, en essència, és ateu, no té cap Déu personal), però com a explicació de la manera d'actuar de l'Opus o de la manera com hauria d'actuar l'Opus, a mi em sembla perfecta.
I acabo, desgraciadament, amb la qüestió de sempre. No he anat a veure la pel·lícula. Estic especialment emprenyada, perquè s'ha confirmat el que em temia: la pel·lícula s’ha estrenat en 40 sales de tot Catalunya (o sigui, 40 còpies), CAP NI UNA EN CATALÀ. A Barcelona, el mateix dia de l’estrena de There be dragons, es projectaven 13 pel·lícules en català. O sigui, There be dragons en català (encara que només fos versió original amb subtítols en català) no hauria estat una excepció. Ara tampoc ho és, és cert, perquè la majoria de pel·lícules només s’estrenen en espanyol. Però amb aquesta s’hauria pogut fer l’esforç i no s’ha fet. Tot un símptoma. L’Opus (per la part que li toca en la producció i l’alè que ha posat al darrera d'aquesta pel·lícula) a Catalunya continua sent 100% espanyol.
I jo, com que sóc conseqüent, no l’aniré a veure. Ja fa temps que vaig molt poc al cine precisament per aquesta raó. No faré una excepció pel fet que sigui “una pel·lícula de l’Opus” i l’Opus sigui un tema que m’interessi. M’interessa però fins a cert punt, no penso deixar de ser coherent. Ja s’ho faran.
------
divendres, 11 de febrer del 2011
Eufòria a l'Opus
L'altre dia que parlàvem del Raval de Barcelona vaig pensar que havia de parlar d'això.
Les meves amigues i també els amics de l'Opus els veig bastant eufòrics. Preguntant amb discreció ara a una ara a un, no sols a gent d’aquí sinó també d’algun altre país, veig que tenen almenys tres motius per estar tan contents. Els dos primers són la beatificació del papa Joan Pau II el proper mes de maig (és "un sant" que ells el consideren molt "seu") i la crescuda de vocacions de gent jove, després d’uns anys que els costava més que n'hi hagués.
Però hi ha un tercer motiu, i m’ha semblat que amb aquest hi estan especialment il·lusionats per la novetat que suposa. Resulta que està a punt d’estrenar-se una pel·lícula de Hollywood, amb cooperació o coproducció espanyola i argentina (gent de l'Opus, crec), que es diu en la versió original “There be Dragons” (“Més enllà hi ha dracs”, suposo; en castellà l’han traduït en futur, “Encontrarás dragones”) i que parla positivament del fundador de l’Opus. El director és Roland Joffé, que ha dirigit pel·lícules molt conegudes com "La missió" (sobre els jesuïtes expulsats injustament de les missions del Paraguai un segle o dos després del descobriment del continent americà), amb Robert de Niro i Jeremy Irons, que a mi em va encantar, i "Els crits del silenci", amb John Malkovich i Haing S. Ngor; però també altres menys conegudes que també em van agradar bastant, com "La ciutat de l’alegria", amb Patrick Swayze, i "Vatel", amb Gerard Depardieu i Uma Thurman.
He de dir que he vist el tràiler de "Trobaràs dracs" (o com es digui al final) i no m’ha agradat. Veig que és molt d’estil esotèric, una mena de thriller religiós, misteris barrejats amb història i la guerra civil espanyola com a teló de fons. El tràiler m’ha recordat l’estètica o el tipus de relat del Padrino III, encara que m'imagino que si els de l’Opus hi estan al darrere i estan tan contents no deurà ser immoral com era aquella. Suposo que si la pel·lícula és així, o ho sembla, deu ser perquè han volgut contrarrestar aquell petard del Codi da Vinci. Per mi va ser un error per part de l’Opus fer tant de cas a aquella pel·lícula, haurien d’haver fet com si res: aprofitar l’enrenou per parlar de l'Opus sí, però no entrar al tema ni a desmentir els continguts, a “demostrar” que tal cosa i tal altra no són veritat. Les novel·les no es desmenteixen, em sembla absurd fer-ho. Si et poses a desmentir una cosa o una altra sembla que concedeixis que les coses no desmentides sí que són veritat.
Ara bé, segons ha dit el director Joffé en alguna entrevista, la pel·lícula és sobre el perdó. O sigui, que potser simplement han fet un tràiler per atraure les masses però a l’hora de la veritat la pel·li serà més de l’estil de "La missió", que jo diria que era sobre el penediment i pel que he pogut llegir sobre el tema crec que era substancialment fidel als fets històrics encara que els personatges concrets fossin inventats o molt reelaborats; o com "Els crits del silenci", que era sobre la lleialtat; o com "Vatel", que era sobre el perfeccionisme malaltís; o com "La ciutat de l’alegria", que era sobre l’esperança. Joffé, que crec que no és catòlic i ni tan sols cristià, sembla que faci pel·lícules shakespearianes, sobre les grans qüestions de la vida. Tant de bo en aquest cas també vagi per aquí.
Però el tràiler no m’ha agradat. I tampoc m’ha agradat una altra cosa, la de sempre: que fins ara no he sentit res de que es faci una versió catalana, i jo, que sóc poc aficionada al cine, si no fan versió catalana almenys subtitulada no hi aniré, a veure-la (per això sóc poc aficionada al cine, és un cercle viciós). Però seria una llàstima, perquè l’Opus hauria pogut fer un pas endavant i, amb una mica més d’inversió d’algun dels seus “cooperadors” catalans (jo mateixa hi hauria ajudat!) podria haver convertit “Hi haurà dracs” en la primera pel·lícula de la història que complís amb la nova llei del cinema i que s'estrenés amb un 50%-50% català i castellà. Amb això hauria tapat moltes boques (la meva la primera) sobre el seu “suposat” espanyolisme. Tant de bo m’equivoqui i almenys hi hagi algunes còpies en català, o almenys subtitulades, des del primer dia. Però si fessin això que deia del 50-50, us prometo que faria una rectificació solemne en aquest mateix blog.
------
Les meves amigues i també els amics de l'Opus els veig bastant eufòrics. Preguntant amb discreció ara a una ara a un, no sols a gent d’aquí sinó també d’algun altre país, veig que tenen almenys tres motius per estar tan contents. Els dos primers són la beatificació del papa Joan Pau II el proper mes de maig (és "un sant" que ells el consideren molt "seu") i la crescuda de vocacions de gent jove, després d’uns anys que els costava més que n'hi hagués.
Però hi ha un tercer motiu, i m’ha semblat que amb aquest hi estan especialment il·lusionats per la novetat que suposa. Resulta que està a punt d’estrenar-se una pel·lícula de Hollywood, amb cooperació o coproducció espanyola i argentina (gent de l'Opus, crec), que es diu en la versió original “There be Dragons” (“Més enllà hi ha dracs”, suposo; en castellà l’han traduït en futur, “Encontrarás dragones”) i que parla positivament del fundador de l’Opus. El director és Roland Joffé, que ha dirigit pel·lícules molt conegudes com "La missió" (sobre els jesuïtes expulsats injustament de les missions del Paraguai un segle o dos després del descobriment del continent americà), amb Robert de Niro i Jeremy Irons, que a mi em va encantar, i "Els crits del silenci", amb John Malkovich i Haing S. Ngor; però també altres menys conegudes que també em van agradar bastant, com "La ciutat de l’alegria", amb Patrick Swayze, i "Vatel", amb Gerard Depardieu i Uma Thurman.
He de dir que he vist el tràiler de "Trobaràs dracs" (o com es digui al final) i no m’ha agradat. Veig que és molt d’estil esotèric, una mena de thriller religiós, misteris barrejats amb història i la guerra civil espanyola com a teló de fons. El tràiler m’ha recordat l’estètica o el tipus de relat del Padrino III, encara que m'imagino que si els de l’Opus hi estan al darrere i estan tan contents no deurà ser immoral com era aquella. Suposo que si la pel·lícula és així, o ho sembla, deu ser perquè han volgut contrarrestar aquell petard del Codi da Vinci. Per mi va ser un error per part de l’Opus fer tant de cas a aquella pel·lícula, haurien d’haver fet com si res: aprofitar l’enrenou per parlar de l'Opus sí, però no entrar al tema ni a desmentir els continguts, a “demostrar” que tal cosa i tal altra no són veritat. Les novel·les no es desmenteixen, em sembla absurd fer-ho. Si et poses a desmentir una cosa o una altra sembla que concedeixis que les coses no desmentides sí que són veritat.
Ara bé, segons ha dit el director Joffé en alguna entrevista, la pel·lícula és sobre el perdó. O sigui, que potser simplement han fet un tràiler per atraure les masses però a l’hora de la veritat la pel·li serà més de l’estil de "La missió", que jo diria que era sobre el penediment i pel que he pogut llegir sobre el tema crec que era substancialment fidel als fets històrics encara que els personatges concrets fossin inventats o molt reelaborats; o com "Els crits del silenci", que era sobre la lleialtat; o com "Vatel", que era sobre el perfeccionisme malaltís; o com "La ciutat de l’alegria", que era sobre l’esperança. Joffé, que crec que no és catòlic i ni tan sols cristià, sembla que faci pel·lícules shakespearianes, sobre les grans qüestions de la vida. Tant de bo en aquest cas també vagi per aquí.
Però el tràiler no m’ha agradat. I tampoc m’ha agradat una altra cosa, la de sempre: que fins ara no he sentit res de que es faci una versió catalana, i jo, que sóc poc aficionada al cine, si no fan versió catalana almenys subtitulada no hi aniré, a veure-la (per això sóc poc aficionada al cine, és un cercle viciós). Però seria una llàstima, perquè l’Opus hauria pogut fer un pas endavant i, amb una mica més d’inversió d’algun dels seus “cooperadors” catalans (jo mateixa hi hauria ajudat!) podria haver convertit “Hi haurà dracs” en la primera pel·lícula de la història que complís amb la nova llei del cinema i que s'estrenés amb un 50%-50% català i castellà. Amb això hauria tapat moltes boques (la meva la primera) sobre el seu “suposat” espanyolisme. Tant de bo m’equivoqui i almenys hi hagi algunes còpies en català, o almenys subtitulades, des del primer dia. Però si fessin això que deia del 50-50, us prometo que faria una rectificació solemne en aquest mateix blog.
------
dilluns, 7 de febrer del 2011
Dones de l’Opus al Raval de Barcelona
Per fi, després de tants articles sobre els nois del Braval, ara me’n passen un del Terral publicat ahir per La Vanguardia. Terral és un esplai que unes noies de l’Opus tenen muntat també al Raval de Barcelona per ajudar a la integració de nenes immigrants.
L’Opus té coses per criticar, sens dubte, però quan la crítica es fa amb mentides perd tota la seva força i es converteix en odi irracional. Pobretes.
------
Unas cien voluntarias ayudan a las niñas del Raval a llegar algún día a la universidadI mentre les de l’Opus es van "consolidant" ara al Raval de Barcelona, com diu la notícia del diari, la web antiOpus per excel·lència no para de parlar de "la crisis del Opus" (sempre en castellà, per suposat) i dels locals que diu que tanquen, sense explicar que si en tanquen un potser és perquè era vell, i en canvi n’han obert un altre el doble de gran i modern en un altre lloc per adaptar-se a la nova demanda, per exemple d’immigrants; o sense explicar, que aquest sí que va ser un cas com un cabàs, que si “abandonaven” un centre considerat “històric” (d’homes, en aquest cas, però la “notícia” de les antiopusdeistes em va sorprendre tant que no he parat fins assabentar-me del que havia passat) era perquè hi feien obres, havien comprat el pis de sota i al final de tot el local és el doble de gran que abans i amb el doble de capacitat (i, per cert, ja estava reinaugurat des de feia dos anys quan les antiopusdeistes van publicar la famosa foto de la finestra amb els plàstics penjant, o sigui que la foto era almenys de dos anys o tres abans). Però ni l’Agustina, ni l’Ana ni cap de les altres dues dotzenes d’habituals d’aquella web que tot ho critica (dues dotzenes que es multipliquen amb pseudònims i històries contínuament repetides i/o inventades, que aquest món és petit i totes ens coneixem, noies), ni d’ampliacions ni de trasllats ni de ravals no en diran res perquè això no els interessa, elles van a la seva. Una mica patètic, perquè seria com si fa quaranta anys parlessin de que l'Opus ha tancat el local de Llar del carrer Muntaner o l'Escola Pineda de República Argentina i no diguessin que al mateix temps havien obert uns nous locals cent vegades més grans al carrer Milanesat o a Bellvitge, amb el mateix nom.
De la mano hacia la integración
Luis Benvenuty
Barcelona
Cielo Anne viajó de Filipinas al Raval hace tres años, cuando apenas contaba once de edad. Acostumbrada a vivir en una casa, su pequeño piso de la calle Sant Gil se le antojaba claustrofóbico. El idioma era una barrera que la alejaba de todo. Además, echaba de menos a sus tíos, primos, amigos, conocidos... Pilar Costa, una de las cien voluntarias que desde la asociación Terral trabaja por la promoción de la mujer en general, y por la integración social y cultural de las nouvingudes más pequeñas del Raval en particular, explica que uno de los problemas de las familias de emigrantes es que carecen de colchón social. Están solas. No pueden contar con la ayuda de esa abuela que echa un vistazo a los niños después del colegio.
“Muchas de estas familias están desestructuradas –sigue esta catedrática de Filología francesa–. La madre se encarga sola de sus hijos, trabaja de sol a sol y no sabe si hacen los deberes o se pasan la tarde viendo la tele o merodeando por el barrio. La crisis agrava estas situaciones. Estas familias tienen cada vez más problemas de dinero. Nos encontramos con historias muy duras. Las niñas se olvidan poco a poco de sus estudios, sólo piensan en ponerse a trabajar cuanto antes y en muchas ocasiones sus padres también. Queremos evitar que se desvanezca su futuro. Echándoles una mano sientes equilibrio”.
“Cielo es muy buena estudiante, sobre todo de matemáticas –explica Laura Vall·llosera, estudiante de Comunicación Audiovisual, la voluntaria de Cielo–. Nuestro objetivo ahora es que se concentre con mayor rapidez. A veces charla demasiado”. En el Terral, cada niña tiene una persona que la ayuda. “Cielo y yo empezamos juntas el año pasado –sigue la universitaria–. Vengo un par de veces por semana. Estar siempre con Cielo la convierte en mi proyecto. Sus triunfos son los míos, y sus fracasos pues... Te implicas de corazón. Sólo pretendemos que las niñas no se desmoralicen, sigan adelante y lleguen ala universidad”. Cielo tiene dudas. Aún no sabe si será ingeniera o arquitecta. “Arquitecta, creo...”.
Terral nació en el 2002 para promocionar a la mujer, forjar ciudadanas autónomas, con futuro, ya sean de aquí o de allá. También trabajan con adultos, con cerca de 60 mujeres que aprenden catalán, castellano, informática, gestión del hogar... Pero las crías merecen una atención especial. Vinculada al Opus Dei, Terral vino a continuar la labor iniciada dos años antes por Braval, una entidad similar que se ocupa de los chicos. Las bases cristianas no son obstáculo para trabajar con docenas de nacionalidades, religiones y culturas. La directora de Terral, Victoria Guindulain, dice que ya se han consolidado en el barrio. De hecho, ya suman más de 70 niñas. (La Vanguardia, 6 de febrer de 2011)
L’Opus té coses per criticar, sens dubte, però quan la crítica es fa amb mentides perd tota la seva força i es converteix en odi irracional. Pobretes.
------
dissabte, 5 de febrer del 2011
Reconèixer defectes... en teoria
Em passa una cosa curiosa, quan parlo amb les meves amigues de l'Opus. Molt sovint surt en la conversa (potser sóc massa "corcona") el tema dels defectes de l'Església, del papa de Roma, de l'Obra, i el missatge teòric me l'accepten (cosa que és un avenç, perquè abans ni això), però a l'hora de concretar-ho no accepten res. O sigui, diuen que sí, que clar que tenen defectes, però quan mires de fer-los veure que tal cosa és un defecte, que tal altra cosa pot ser un defecte, que allò podria ser un defecte, defensen amb ungles i dents "la bondat" dels possibles defectes que els dius o t'adverteixen que cal "tenir en compte el context" o que "segurament no tenim prou dades", etc. O sigui, molt sovint no accepten les crítiques, ni tan sols les constructives, si són sobre qüestions pràctiques. No accepten encara (ja hi arribaran un dia) que els "defectes teòrics" que sí que accepten es concretin en "defectes reals" de cada dia, d'avui mateix.
Suposo que ja evolucionaran.
És clar que ara que hi penso aquesta mena de reacció de no reconèixer els defectes concrets em penso que d'una manera o d'una altra tothom la té. O sigui que en aquest punt l'Opus potser no és diferent de qualsevol altra organització humana ni de qualsevol persona. O de la immensa majoria. Però no haurien de ser exemplars?
------
Suposo que ja evolucionaran.
És clar que ara que hi penso aquesta mena de reacció de no reconèixer els defectes concrets em penso que d'una manera o d'una altra tothom la té. O sigui que en aquest punt l'Opus potser no és diferent de qualsevol altra organització humana ni de qualsevol persona. O de la immensa majoria. Però no haurien de ser exemplars?
------
dijous, 16 de desembre del 2010
El logo de l'Opus Dei
La "creu còsmica" que conforma el logotip o escut de l'Opus, el que ells anomenen "segell de l’Opus Dei", és una representació plana del món, en dues dimensions, amb una creu a dins. Algú em va explicar quan jo hi era que si el món representat fos una esfera de tres dimensions la creu no es veuria, per dir-ho d’alguna manera, quedaria "a dins": la creu inserida dins del món, conformada al món però alhora donant-li esperit. No d’una manera explícita, visual, sinó d’una manera espiritual, implícita. El paper de l’Opus dins del món no era posar la creu al cim, que es veiés, sinó posar-la a dins, discreta i al mateix temps fructífera. Allò m'agradava.
Per això, en els primers anys de Joan Pau II a mi m’alegrava sincerament quan el papa esmentava idees d’Escrivà sense citar-lo explícitament. L’encíclica Laborem exercens, per exemple. I en canvi després sembla que es va buscar que el Papa esmentés les idees de l’Opus explícitament, sobretot quan rebia gent de l’Obra, i a mi allò ja no m’agradava tant, tot i que ho veia com irremeiable. Ara mateix, fa uns dies, Benet XVI també ha esmentat Escrivá amb motiu del seu document sobre la Bíblia i suposo que les meves amigues de l'Opus deuen estar ben contentes.
Però no em sembla que el fundador de l'Opus s’hagi de sentir especialment satisfet, perquè crec que ell no es voldria convertir en un personatge més del qual s’extreuen citacions per acontentar els fidels. No, això no era el que buscava l’Opus Dei que a mi em van explicar, el que havia de buscar era passar desapercebut, inadvertit, tant a l’Església com al món, xopar el món laic com l'aigua mulla les pedres, sense deixar més rastre que la humitat vivificadora que al cap de no res ningú sap d'on ha sortit però hi fa créixer vida. No se sap si ha plogut, o algú ha regat, o ha brollat una font d'origen misteriós. Ajudar a conformar el món en Jesucrist però sense explicitar-ho amb etiquetes. La cristianització havia de sorgir de dins, de les entranyes del món. Era el món, els laics, els que havien de fer que es veiés el Crist no amb el nom sinó amb l’actitud, amb les virtuts expressades sense etiquetes. Aquesta idea m’agradava. No aparèixer.
Això és el que jo pensava sobre aquest "segell" quan hi era dins. I si ho pensava és perquè algú m'ho va explicar, sent jo joveneta, no una vegada sinó unes quantes.
El mateix fundador, Escrivá, deia que al començament pensava que l'Opus no havia de tenir ni tan sols nom. Que segons la seva filosofia ("l'esperit de l'Opus Dei", en deia ell) l'Opus havia de ser un conjunt d'homes i dones que s'esforcessin per ser exemplars enmig del món civil (a l'àmbit de la feina, de la família, en l'ambient social que els correspongués a cadascun), sense etiquetes ni insígnies ni noms de cap mena. Ja dic que a mi aquesta idea m'entusiasmava. Els dèiem a les supernumeràries: "Als vostres fills no els parleu per res de l'Opus Dei, ja ho veuran!"
Era per això que em costava tant, al carrer, a la feina, reconèixer que era de l'Opus, perquè de seguida que deies "és que sóc de l'Opus Dei" et queia al damunt un munt de prejudicis. Però en canvi, a les xerrades i a les convivències sempre s'explicaven anècdotes d'una o d'una altra que eren "molt agosarades" i que a la primera que passava li parlaven de l'Opus i la convidaven a un recés. I aquelles anècdotes de les agosarades sempre s'explicaven com donant més mèrit a les protagonistes. A mi no m'agradaven gaire.
Per mi, "l'apostolat" era d'una altra manera, sense cridar l'atenció. Parlar de Déu a les amigues amb l'actitud, aconseguir que la gent veiés Déu en la teva manera d'actuar. Ja sé que és molt difícil, i potser encara més si estàs en un ambient tan competitiu i laic com el que estem ara, però com a idea és la filosofia que m'agradava... i que em continua agradant.
M'agradava molt aquest punt de Camí (no el sé trobar en català a internet, ni a la web de l'Opus!... de manera que el poso en castellà):
¿La Cruz sobre tu pecho?... —Bien. Pero... la Cruz sobre tus hombros, la Cruz en tu carne, la Cruz en tu inteligencia. —Así vivirás por Cristo, con Cristo y en Cristo: solamente así serás apóstol.
Rectifico, ara sí que l'he trobat:
La Creu sobre el teu pit?... —Bé. Però... la Creu sobre la teva espatlla, la Creu en la teva carn, la Creu en la teva intel·ligència. —Així viuràs per Crist, amb Crist i en Crist: només així seràs apòstol.
http://cat.escrivaworks.org/book/camino-punt-929.htm
Entenc que Escrivá acabés donant nom a l'Opus i creant una certa estructura, perquè a l'Església i a la societat les coses funcionen així. Els humans, si volem que una idea perduri, hem de construir una estructura, fins i tot un edifici. Jesús no va dir a sant Pere que posés una gran església al turó del Vaticà, a Roma, però al cap del temps això és el que hi va haver. Certament, la santa seu de Roma podria estar organitzada d'una altra manera, podria haver-hi una església d'un volum més normalet i unes cases per viure el papa i els seus ajudants més modestes, però la història dels éssers humans és així. Hem de construir, hem d'escriure lleis, hem de crear estructures per conservar les idees. Llavors aquestes estructures es poden menjar les idees, però s'ha de confiar que Déu coneix el perill que corren les idees amb les superestructures creades per "protegir-les" i serà Ell qui, malgrat tot, ho farà tirar endavant, i de tant en tant remourà algun sant perquè sacsegi els fonaments de l'Església i torni a posar una mica les coses a lloc.
Sempre he estat convençuda que potser Luter i altres com ell estaven cridats a ser d'aquests sants (perquè l'Església de l'època de la Reforma estava molt malament, era un desastre absolut, molt corrupta), però s'ho van acabar creient i van anar més enllà del compte, seguint no ja l'esperit de Déu sinó les seves pròpies dèries.
Tot això venia a propòsit del logo (o "segell") de l'Obra.
------
dilluns, 22 de novembre del 2010
Benet XVI i els preservatius: bona idea
No se’m va acudir quan vaig parlar aquí del tema. Si no saps com fer-ho perquè, parlant de preservatius, t’agafin la idea completa del que vols dir i no sols el titular, el que pots fer és escriure-ho. En aquest cas, el que ha fet el Papa és dir-ho a un periodista de confiança que li estava fent un llibre, amb la seguretat que agafaria tot el que digués i només el que digués i que així apareixeria escrit amb totes les paraules.
El que va dir el papa Benet XVI al periodista alemany Peter Seewald i que es recull en el llibre que aviat es publicarà amb el títol Llum del món, és el que segueix, segons L’Osservatore Romano (la traducció és meva):
El context de la cita és transparent: un context immoral, un context delinqüent. Llavors, si alguna parella “normal” vol aprofitar-se del que diu el papa per fer servir condons tan tranquil·la “i continuar sentint-se catòlics”, que sàpiguen que són ells mateixos qui es col·loquen en un context molt concret: el de la venda del sexe, el del sexe com a mercaderia, el d'una vida immoral. Si creuen que la seva vida sexual és això, un simple intercanvi promiscu de fluids (previ pagament), doncs endavant: el Papa diu que “almenys” es posin preservatiu, per no contagiar i com a primer pas per sortir d’aquella situació tan penosa.
El Papa no ha dit: ja es poden utilitzar preservatius. Ha dit que en determinades circumstàncies tan tristes com l'esmentada usar preservatiu pot ser justificable. Que és el mateix que dir: si ets lladre i no pots deixar de robar, almenys no robis tant, i sobretot no robis als pobres. I mentrestant busca feina digna.
Tot això, evidentment, és per als que vulguin fer cas del Papa o de la moral catòlica. Els que no vulguin fer-li cas ho tenen encara més fàcil: no li feu cas i punto pelota.
------
El que va dir el papa Benet XVI al periodista alemany Peter Seewald i que es recull en el llibre que aviat es publicarà amb el títol Llum del món, és el que segueix, segons L’Osservatore Romano (la traducció és meva):
“Concentrar-se només en el preservatiu vol dir banalitzar la sexualitat, i aquesta banalització representa precisament el motiu pel qual moltes persones ja no veuen en la sexualitat l’expressió del seu amor, sinó només una espècie de droga que se subministren pel seu compte. Per aquest motiu, també la lluita contra la banalització de la sexualitat forma part del gran esforç perquè la sexualitat sigui valorada positivament i pugui aportar l’efecte positiu que és propi de la sexualitat humana, considerant l'ésser humà en la seva totalitat.El fet que el Papa ho hagi explicat així, amb aquests matisos, no ha impedit que els titulars de tot el món hagin dit el que ja vam anunciar que dirien (“El Papa accepta els preservatius en determinats casos”), però hi ha una diferència, que és que tothom que vulgui podrà comprovar el que ha dit exactament el Papa, perquè d’aquí a uns dies hi haurà milions de llibres amb les frases textuals de Benet XVI en tots els idiomes del món i la gent podrà comprovar que el que diu el Papa és exactament el que hem reproduït aquí dalt i no una altra cosa. D'altra banda, això és el que han dit els llibres de moral catòlica i per tant els capellans, en privat però des de temps immemorials, als i a les que es dediquen a fer cantonades: “Has de sortir d’aquest món. Però mentre no en surtis, almenys posa’t alguna cosa per no contagiar malalties lletges”.
Pot haver-hi casos justificats singulars, per exemple quan un prostitut (sic) utilitza un preservatiu i aquest potser és el primer pas cap a una certa moralització, un primer acte de responsabilitat per desenvolupar novament la consciència sobre el fet que no tot està permès i que no es pot fer tot el que es vol. No obstant això, d'aquesta manera no es pot vèncer de veritat la infecció del VIH. Cal una humanització real de la sexualitat.”
El context de la cita és transparent: un context immoral, un context delinqüent. Llavors, si alguna parella “normal” vol aprofitar-se del que diu el papa per fer servir condons tan tranquil·la “i continuar sentint-se catòlics”, que sàpiguen que són ells mateixos qui es col·loquen en un context molt concret: el de la venda del sexe, el del sexe com a mercaderia, el d'una vida immoral. Si creuen que la seva vida sexual és això, un simple intercanvi promiscu de fluids (previ pagament), doncs endavant: el Papa diu que “almenys” es posin preservatiu, per no contagiar i com a primer pas per sortir d’aquella situació tan penosa.
El Papa no ha dit: ja es poden utilitzar preservatius. Ha dit que en determinades circumstàncies tan tristes com l'esmentada usar preservatiu pot ser justificable. Que és el mateix que dir: si ets lladre i no pots deixar de robar, almenys no robis tant, i sobretot no robis als pobres. I mentrestant busca feina digna.
Tot això, evidentment, és per als que vulguin fer cas del Papa o de la moral catòlica. Els que no vulguin fer-li cas ho tenen encara més fàcil: no li feu cas i punto pelota.
------
dimecres, 10 de novembre del 2010
Benet XVI a Barcelona, balanç ràpid
Potser hauria d'haver-ho titulat "Dedicació de la Sagrada Família, balanç ràpid", però la majoria de la gent s'ha fixat més en els aspectes col·laterals del tema, entre els quals el primer era que la "dedicació al culte" de la Sagrada Família la feia el papa Benet XVI.
Podem estar d'acord que les paraules amb les que Benet XVI recordava els anys 30 en referir-se al laïcisme espanyol no eren les més adequades, si pensem en com va ser el laïcisme espanyol (i català) dels anys 30, tan sagnant, i com és ara, que és sobretot moral, mediàtic i legislatiu, i encara en aquest últim punt, el legislatiu, trobo que s'ha arribat a un equilibri més o menys interessant, per molt que de vegades es produeixin frecs inevitables.
Com sempre, primer dono la raó als crítics. Però després afegeixo la meva opinió per matisar-ho tot una mica o fins i tot per contradir la crítica:
- les paraules de Benet XVI van ser improvisades: si mireu les imatges veureu que el Papa contesta en aquell moment una pregunta que li han fet els periodistes. En aquest cas li pregunten sobre el laïcisme i a Ratzinger suposo que li vénen al cap episodis històrics de laïcisme espanyol (i català). Qui pensi que Ratzinger no és capaç d'improvisar una cosa com aquesta és que ha de llegir alguns dels llibres-entrevista que s'han publicat sobre ell, i llavors veurà com és la seva manera de raonar.
- aquelles paraules sobre els anys 30 les diu anant a Santiago de Compostel·la, no venint a Barcelona, amb la qual cosa els crítics catalanistes han perdut una ocasió magnífica de reafirmar el nostre sobiranisme i de no fer-ne cap cas, com si les hagués dit en un altre país.
- tothom s'ha queixat de les referències als anys 30 i pocs han observat que tot seguit el Papa diu que la confrontació laïcisme-cristianisme no ha de ser confrontació sinó que s'ha de convertir en trobada, en diàleg, on cadascú trobi el seu paper.
- tothom s'ha fixat i s'ha queixat de les referències als anys 30 i ha dit que són dues situacions no comparables (i torno a dir que hi estic d'acord), però ningú no es fixa que contínuament molts polítics i molts mitjans de comunicació i molts personatges públics comparen qualsevol manifestació de religiositat amb el nacionalcatolicisme de Franco i llavors ningú es queixa ni ningú diu que la comparació també és odiosa. O sigui, hi ha dues vares de mesura.
D'altra banda, ja més en general, respecte a tot allò de la "defensa de la família tradicional" (expressió no utilitzada pel Papa, per cert) i de les "condemnes" (tampoc va utilitzar aquesta paraula ni cap que se li assembli) de l'avortament, dels matrimonis homosexuals, etc., sembla que la gent que el critica s'oblida que les paraules d'un papa o d'un bisbe no obliguen jurídicament ni políticament ningú fora dels que es vulguin considerar catòlics. L'Església no fa lleis "de obligado cumplimiento" per als no catòlics. O sigui, que n'hi ha prou amb no escoltar-lo i ja està. I els catòlics poden plegar de ser-ho. No entenc aquesta dèria de tanta gent descreguda a voler escoltar del Papa el que volen sentir i res més. Sembla que en el fons molts "necessitin", en realitat, que el Papa beneeixi els seus costums, les seves actituds davant la vida, etc.
Per cert, el nacionalcatolicisme ara i avui no existeix (una altra cosa és que alguns vulguin revifar-lo). No és veritat que estigui vigent el concordat de l'any 1953, que alguns invoquen com a excusa per atacar l'Església espanyola actual i els seus privilegis. Aquell concordat va ser derogat fins a la darrera coma amb els acords Església-Estat signats pel Vaticà i Espanya l'any 1979 i ratificats els anys següents. Els privilegis de l'Església catòlica a Espanya deriven, segons el Tribunal Constitucional, de la mateixa Constitució de l'any 1978 (article 16). Justament per això es van signar aquells acords un any després de la Constitució.
D'altra banda, durant "la visita de Benet XVI" (que ja he dit que no era el tema principal, però sí que ho ha estat mediàticament) es va posar de manifest que molts dels que deien que "no l'esperaven" finalment sí que el van esperar, i a més a peu de carrer. Doncs molt bé, ja hem sabut que eren uns quants centenars i que alguns, els més radicals, saben dedicar-se (que valents que són) a espantar criatures il·lusionades per veure el Papa: insults, postures, pancartes grolleres i disfresses de carnaval no aptes per a menors. No només el van esperar i van espantar criatures, sinó que ara sabem que, comparats amb els 250.000 (xifra de la Guàrdia Urbana de Barcelona, dependent d'un ajuntament d'esquerres: PSC i ICV) que també van esperar el Papa als carrers i als balcons per donar-li la benvinguda, són una minoria molt minoria. Seria igual si els que l'esperaven contents al carrer "només" fossin les 100.000 persones que deia El País. En canvi, alguns mitjans han posat les dues manifestacions en paral·lel, cap no ha parlat de "fracàs" de la protesta i molts han parlat del "fracàs" del Papa o de la "fredor" de la rebuda. Dues vares de mesura una altra vegada.
No poden dir que molts dels que no l'esperaven es van quedar a casa o van marxar de cap de setmana, perquè llavors els altres us direm que molts dels que l'esperaven (o més que esperar-lo, en el meu cas, el volíem veure ni que fos un moment, per participar una mica de l'experiència col·lectiva o per veure com anava la cosa) també es van quedar a casa o se'n van anar de cap de setmana.
Dels que no el van esperar als carrers, suposo que hi havia una majoria indiferent, com han dit els diaris. Indiferent i respectuosa, s'ha de dir tot. Però també s'ha de posar de manifest que les xifres d'audiència de la TV van batre tots els rècords històrics d'un diumenge al matí i que l'audiència sumada de les diverses cadenes que van emetre la missa de la SF arribava al 50% de mitjana de tota la gent que en aquell moment mirava la tele (només TV3, més del 33%, quan la seva audiència mitjana no arriba al 15% i els diumenges sol ser del 10%).
Des del meu punt de vista, la visita del papa Benet XVI va ser un èxit d'organització i suposarà un èxit de cara al futur de la SF, que ara llueix encara més al mapa del pelegrinatge religiós del món i no només al mapa dels turistes que busquen sensacions i que també són benvinguts, per suposat.
Jo també em pensava que al carrer Diputació, que és on vaig estar a l'anada del Papa cap a la SF, hi hauria més gent, i a la Via Laietana, però després he deduït que la majoria de la gent que volia veure Benet XVI també devia voler participar a la seva missa, i per això s'aglomerava al carrer Marina, molt més ample que els altres dos, i als voltants de la SF (els carrers de les 12 o 15 illes dels voltants eren plens de gom a gom), que és on hi havia pantalles de TV.
El papamòbil va passar molt de pressa i això també devia dissuadir alguna gent d'anar-hi al migdia per veure'l passar a la tornada. A mi mateixa em va passar això, que vista la velocitat de la comitiva vaig decidir tornar a casa i mirar la missa i la tornada cap al bisbat per la tele, més còmoda.
També reconec (això ho ha dit tothom) que em va doldre que pràcticament l'únic paper visible que van fer dones a la cerimònia fos netejar l'altar després d'haver-lo consagrat amb oli el Papa, a part de l'organista, també dona, que a la tele l'enfocaven sovint. Però la veritat és que no sé què més podríem haver fet (dic "què més" perquè em consta que aquelles monges van fer el seu paper encantades), com a dones, en una cerimònia que era eminentment sacerdotal. O sigui, crec que no és un tema tant d'home/dona com un tema de sacerdot/laic (o de sacerdot/no-sacerdot, ja que les monges i els monjos tampoc són laics). El que vull dir és que no hi havia dones amb protagonisme, però tampoc homes laics ni homes no-sacerdots. D'això ja n'he parlat.
Tot i així, sembla que a ningú li molesta que l’únic paper visible que tenen les dones en moltes competicions esportives sigui el d’aguantar el para-sol dels motoristes abans de la cursa o ser ruixades amb cava al final, sempre vestides amb el mínim de roba possible, o també ensenyar cames i canalera i bellugar malucs en els temps morts dels partits de bàsquet, o parar la galta i somriure al final de les etapes ciclistes, o fer de florero en molts programes de TV, o... Continuem? Ja sé que no sóc coses comparables i que la cerimònia de la SF no pretenia ser un espectacle, però crida l’atenció tant d’escàndol en el cas de l’Església i tan poca protesta en els altres casos, que es repeteixen cada setmana, cada dia. Una altra vegada les dues vares de mesurar.
Ara bé, a la SF potser es podria haver col·locat en un lloc visible, amb el seu faristol, una dona que fes de conductora dels cants col·lectius, que guiés la gent en la cerimònia, que anés anunciant cada cosa que es feia, etc. Però això a molta gent la posa nerviosa perquè li sembla que aquestes intervencions de vegades el que fan és ralentitzar encara més la cerimònia, excepte que estigui molt assajada, cosa que venint el Papa i tanta gent de fora era impossible. I també es podria haver fet que hi hagués menys concelebrants i en canvi més dones (monges de la mare Teresa de Calcuta, per exemple, o voluntàries d'alguna altra tasca social del quart món, o mares de família, o dones embarassades, o públic general) com a assistents pròxims, a prop de l'altar (no dic a l'altar, sinó a prop de l'altar): que es mostrés des d'un primer pla que nosaltres també som Església encara que no estiguem a l'altar. En fi, ho deixo aquí, per si pot servir a l'arquebisbat per a una altra vegada...
Una altra vegada? Sí, és clar. Jo espero que quan la SF estigui acabada de debò, que diuen que falten uns 15 anys, vingui el Papa de nou (no serà aquest, suposo, serà un altre) i faci una inauguració solemne del temple. Ara tècnicament no s'ha fet la inauguració, sinó la dedicació o consagració, que és una cosa diferent. La dedicació permet que s'hi pugui fer culte litúrgic i és la cerimònia més important des del punt de vista religiós, si no vaig errada, mentre que la inauguració, que des del punt de vista religiós ja no caldria, seria més de cara al públic general i podria ser una cerimònia més ciutadana. No crec que hi hagi impediments per fer-la d'aquí a 15 anys, o quan sigui que s'acabi del tot "la catedral dels pobres", com l'anomenava Gaudí (ara caldria afegir: "del pobres i dels turistes", però per a mi no hi ha cap problema, els turistes també tenen ànima i vés a saber si el fet d'entrar a la SF no és el punt de partida per a replantejaments profunds, més enllà de la fruïció estètica). No crec que hi hagi impediments per convidar una altra vegada el Papa, i segur que vindrà encantat de la vida, "sigui qui sigui" (aquesta expressió, referida al Papa, és d'Escrivà).
Si llavors ja som independents o almenys més autònoms que ara, tampoc hi haurà interferències d'instàncies centralistes diverses per aigualir la cerimònia amb altres assumptes i altres destinacions paral·leles. Pensades més aviat, sembla, per treure protagonisme als catalans, a Gaudí (catalanista de pedra picada) i a la Sagrada Família, i per convertir el que havia de ser la "dedicació de la catedral dels pobres i dels turistes" construïda a Barcelona pels "pèrfids nacionalistes" en una "visita de Benet XVI a Espanya", tal com ha estat en aquesta ocasió.
Per cert, diguin el que diguin els criticaires, més de la meitat de la cerimònia, comptant-ho tot (discursos, càntics, lectures, homilia, pregàries, etc.), va ser en català. La resta, repartit entre castellà i llatí. Un 10 en aquest aspecte per al cardenal Sistach.
-----
Podem estar d'acord que les paraules amb les que Benet XVI recordava els anys 30 en referir-se al laïcisme espanyol no eren les més adequades, si pensem en com va ser el laïcisme espanyol (i català) dels anys 30, tan sagnant, i com és ara, que és sobretot moral, mediàtic i legislatiu, i encara en aquest últim punt, el legislatiu, trobo que s'ha arribat a un equilibri més o menys interessant, per molt que de vegades es produeixin frecs inevitables.
Com sempre, primer dono la raó als crítics. Però després afegeixo la meva opinió per matisar-ho tot una mica o fins i tot per contradir la crítica:
- les paraules de Benet XVI van ser improvisades: si mireu les imatges veureu que el Papa contesta en aquell moment una pregunta que li han fet els periodistes. En aquest cas li pregunten sobre el laïcisme i a Ratzinger suposo que li vénen al cap episodis històrics de laïcisme espanyol (i català). Qui pensi que Ratzinger no és capaç d'improvisar una cosa com aquesta és que ha de llegir alguns dels llibres-entrevista que s'han publicat sobre ell, i llavors veurà com és la seva manera de raonar.
- aquelles paraules sobre els anys 30 les diu anant a Santiago de Compostel·la, no venint a Barcelona, amb la qual cosa els crítics catalanistes han perdut una ocasió magnífica de reafirmar el nostre sobiranisme i de no fer-ne cap cas, com si les hagués dit en un altre país.
- tothom s'ha queixat de les referències als anys 30 i pocs han observat que tot seguit el Papa diu que la confrontació laïcisme-cristianisme no ha de ser confrontació sinó que s'ha de convertir en trobada, en diàleg, on cadascú trobi el seu paper.
- tothom s'ha fixat i s'ha queixat de les referències als anys 30 i ha dit que són dues situacions no comparables (i torno a dir que hi estic d'acord), però ningú no es fixa que contínuament molts polítics i molts mitjans de comunicació i molts personatges públics comparen qualsevol manifestació de religiositat amb el nacionalcatolicisme de Franco i llavors ningú es queixa ni ningú diu que la comparació també és odiosa. O sigui, hi ha dues vares de mesura.
D'altra banda, ja més en general, respecte a tot allò de la "defensa de la família tradicional" (expressió no utilitzada pel Papa, per cert) i de les "condemnes" (tampoc va utilitzar aquesta paraula ni cap que se li assembli) de l'avortament, dels matrimonis homosexuals, etc., sembla que la gent que el critica s'oblida que les paraules d'un papa o d'un bisbe no obliguen jurídicament ni políticament ningú fora dels que es vulguin considerar catòlics. L'Església no fa lleis "de obligado cumplimiento" per als no catòlics. O sigui, que n'hi ha prou amb no escoltar-lo i ja està. I els catòlics poden plegar de ser-ho. No entenc aquesta dèria de tanta gent descreguda a voler escoltar del Papa el que volen sentir i res més. Sembla que en el fons molts "necessitin", en realitat, que el Papa beneeixi els seus costums, les seves actituds davant la vida, etc.
Per cert, el nacionalcatolicisme ara i avui no existeix (una altra cosa és que alguns vulguin revifar-lo). No és veritat que estigui vigent el concordat de l'any 1953, que alguns invoquen com a excusa per atacar l'Església espanyola actual i els seus privilegis. Aquell concordat va ser derogat fins a la darrera coma amb els acords Església-Estat signats pel Vaticà i Espanya l'any 1979 i ratificats els anys següents. Els privilegis de l'Església catòlica a Espanya deriven, segons el Tribunal Constitucional, de la mateixa Constitució de l'any 1978 (article 16). Justament per això es van signar aquells acords un any després de la Constitució.
D'altra banda, durant "la visita de Benet XVI" (que ja he dit que no era el tema principal, però sí que ho ha estat mediàticament) es va posar de manifest que molts dels que deien que "no l'esperaven" finalment sí que el van esperar, i a més a peu de carrer. Doncs molt bé, ja hem sabut que eren uns quants centenars i que alguns, els més radicals, saben dedicar-se (que valents que són) a espantar criatures il·lusionades per veure el Papa: insults, postures, pancartes grolleres i disfresses de carnaval no aptes per a menors. No només el van esperar i van espantar criatures, sinó que ara sabem que, comparats amb els 250.000 (xifra de la Guàrdia Urbana de Barcelona, dependent d'un ajuntament d'esquerres: PSC i ICV) que també van esperar el Papa als carrers i als balcons per donar-li la benvinguda, són una minoria molt minoria. Seria igual si els que l'esperaven contents al carrer "només" fossin les 100.000 persones que deia El País. En canvi, alguns mitjans han posat les dues manifestacions en paral·lel, cap no ha parlat de "fracàs" de la protesta i molts han parlat del "fracàs" del Papa o de la "fredor" de la rebuda. Dues vares de mesura una altra vegada.
No poden dir que molts dels que no l'esperaven es van quedar a casa o van marxar de cap de setmana, perquè llavors els altres us direm que molts dels que l'esperaven (o més que esperar-lo, en el meu cas, el volíem veure ni que fos un moment, per participar una mica de l'experiència col·lectiva o per veure com anava la cosa) també es van quedar a casa o se'n van anar de cap de setmana.
Dels que no el van esperar als carrers, suposo que hi havia una majoria indiferent, com han dit els diaris. Indiferent i respectuosa, s'ha de dir tot. Però també s'ha de posar de manifest que les xifres d'audiència de la TV van batre tots els rècords històrics d'un diumenge al matí i que l'audiència sumada de les diverses cadenes que van emetre la missa de la SF arribava al 50% de mitjana de tota la gent que en aquell moment mirava la tele (només TV3, més del 33%, quan la seva audiència mitjana no arriba al 15% i els diumenges sol ser del 10%).
Des del meu punt de vista, la visita del papa Benet XVI va ser un èxit d'organització i suposarà un èxit de cara al futur de la SF, que ara llueix encara més al mapa del pelegrinatge religiós del món i no només al mapa dels turistes que busquen sensacions i que també són benvinguts, per suposat.
Jo també em pensava que al carrer Diputació, que és on vaig estar a l'anada del Papa cap a la SF, hi hauria més gent, i a la Via Laietana, però després he deduït que la majoria de la gent que volia veure Benet XVI també devia voler participar a la seva missa, i per això s'aglomerava al carrer Marina, molt més ample que els altres dos, i als voltants de la SF (els carrers de les 12 o 15 illes dels voltants eren plens de gom a gom), que és on hi havia pantalles de TV.
El papamòbil va passar molt de pressa i això també devia dissuadir alguna gent d'anar-hi al migdia per veure'l passar a la tornada. A mi mateixa em va passar això, que vista la velocitat de la comitiva vaig decidir tornar a casa i mirar la missa i la tornada cap al bisbat per la tele, més còmoda.
També reconec (això ho ha dit tothom) que em va doldre que pràcticament l'únic paper visible que van fer dones a la cerimònia fos netejar l'altar després d'haver-lo consagrat amb oli el Papa, a part de l'organista, també dona, que a la tele l'enfocaven sovint. Però la veritat és que no sé què més podríem haver fet (dic "què més" perquè em consta que aquelles monges van fer el seu paper encantades), com a dones, en una cerimònia que era eminentment sacerdotal. O sigui, crec que no és un tema tant d'home/dona com un tema de sacerdot/laic (o de sacerdot/no-sacerdot, ja que les monges i els monjos tampoc són laics). El que vull dir és que no hi havia dones amb protagonisme, però tampoc homes laics ni homes no-sacerdots. D'això ja n'he parlat.
Tot i així, sembla que a ningú li molesta que l’únic paper visible que tenen les dones en moltes competicions esportives sigui el d’aguantar el para-sol dels motoristes abans de la cursa o ser ruixades amb cava al final, sempre vestides amb el mínim de roba possible, o també ensenyar cames i canalera i bellugar malucs en els temps morts dels partits de bàsquet, o parar la galta i somriure al final de les etapes ciclistes, o fer de florero en molts programes de TV, o... Continuem? Ja sé que no sóc coses comparables i que la cerimònia de la SF no pretenia ser un espectacle, però crida l’atenció tant d’escàndol en el cas de l’Església i tan poca protesta en els altres casos, que es repeteixen cada setmana, cada dia. Una altra vegada les dues vares de mesurar.
Ara bé, a la SF potser es podria haver col·locat en un lloc visible, amb el seu faristol, una dona que fes de conductora dels cants col·lectius, que guiés la gent en la cerimònia, que anés anunciant cada cosa que es feia, etc. Però això a molta gent la posa nerviosa perquè li sembla que aquestes intervencions de vegades el que fan és ralentitzar encara més la cerimònia, excepte que estigui molt assajada, cosa que venint el Papa i tanta gent de fora era impossible. I també es podria haver fet que hi hagués menys concelebrants i en canvi més dones (monges de la mare Teresa de Calcuta, per exemple, o voluntàries d'alguna altra tasca social del quart món, o mares de família, o dones embarassades, o públic general) com a assistents pròxims, a prop de l'altar (no dic a l'altar, sinó a prop de l'altar): que es mostrés des d'un primer pla que nosaltres també som Església encara que no estiguem a l'altar. En fi, ho deixo aquí, per si pot servir a l'arquebisbat per a una altra vegada...
Una altra vegada? Sí, és clar. Jo espero que quan la SF estigui acabada de debò, que diuen que falten uns 15 anys, vingui el Papa de nou (no serà aquest, suposo, serà un altre) i faci una inauguració solemne del temple. Ara tècnicament no s'ha fet la inauguració, sinó la dedicació o consagració, que és una cosa diferent. La dedicació permet que s'hi pugui fer culte litúrgic i és la cerimònia més important des del punt de vista religiós, si no vaig errada, mentre que la inauguració, que des del punt de vista religiós ja no caldria, seria més de cara al públic general i podria ser una cerimònia més ciutadana. No crec que hi hagi impediments per fer-la d'aquí a 15 anys, o quan sigui que s'acabi del tot "la catedral dels pobres", com l'anomenava Gaudí (ara caldria afegir: "del pobres i dels turistes", però per a mi no hi ha cap problema, els turistes també tenen ànima i vés a saber si el fet d'entrar a la SF no és el punt de partida per a replantejaments profunds, més enllà de la fruïció estètica). No crec que hi hagi impediments per convidar una altra vegada el Papa, i segur que vindrà encantat de la vida, "sigui qui sigui" (aquesta expressió, referida al Papa, és d'Escrivà).
Si llavors ja som independents o almenys més autònoms que ara, tampoc hi haurà interferències d'instàncies centralistes diverses per aigualir la cerimònia amb altres assumptes i altres destinacions paral·leles. Pensades més aviat, sembla, per treure protagonisme als catalans, a Gaudí (catalanista de pedra picada) i a la Sagrada Família, i per convertir el que havia de ser la "dedicació de la catedral dels pobres i dels turistes" construïda a Barcelona pels "pèrfids nacionalistes" en una "visita de Benet XVI a Espanya", tal com ha estat en aquesta ocasió.
Per cert, diguin el que diguin els criticaires, més de la meitat de la cerimònia, comptant-ho tot (discursos, càntics, lectures, homilia, pregàries, etc.), va ser en català. La resta, repartit entre castellà i llatí. Un 10 en aquest aspecte per al cardenal Sistach.
-----
dijous, 4 de novembre del 2010
Una altra prova
Una altra prova que l’Opus és un "bon culpable" i que serveix per a tot, per a una escombrada i per a una fregada (no sé si es diu així en català):
Però també l’Opus és culpable d’això, fins i tot del que feien (o diu el senyor Petit que feien) els salesians. Així s’escriu la història, sigui la de la Franja de Ponent, sigui la de la visita del Papa o sigui la de la repressió de l’homosexualitat.
------
Jordi Petit: "L'Opus Dei em va induir a mortificar-me amb un cilici"Qualsevol que conegui el funcionament de l’Opus i el dels salesians sap que això no va poder ser així de cap manera, i encara menys en aquells anys. L’Opus no anava per les escoles dels religiosos proposant revisions de vida. Allò ho feien els salesians mateixos o altres religiosos, no l’Opus, que prou feina tenia amb les seves escoles. I tothom sap que les de l’Opus, quan et proposaven que utilitzessis un cilici, era de les anomenades "cintes" -les monges a les quals ho anaves a comprar en deien d'aquesta manera, "cintes"- que et posaves a la cama i no al braç i que només molestava, no feia mal de veritat. Almenys a mi no em va fer mai mal, ni feria la pell, ni coses d’aquestes. Era una mena de recordatori per no oblidar-te que Jesucrist havia patit per tu a la creu podent-ho evitar. Tu també podies evitar el cilici (la "cinta" de cama), però usant-la et senties més propera a la passió. I allò de les xapes d'ampolla és la primera vegada que ho sento. Havia sentit a parlar de posar-se cigrons a les sabates (no ho deien els de l'Opus, ho deien en altres àmbits cristians de l'època), però de xapes mai.
Encara visiblement emocionat per la mort de la seva mare diumenge passat, Jordi Petit, destacat activista a favor dels drets dels homosexuals i Creu de Sant Jordi de la Generalitat, va treure ahir forces d'on va poder per «revelar un secret» que el paralitzava.
-Quan anava a l'escola, als Salesians de Rocafort, 42, un dia van arribar els guies espirituals dels grups de revisió de vida de l'Opus Dei. Després de confessar-los la meva homosexualitat, em van induir a mortificar-me amb cilici als braços i xapes d'ampolles dins de les sabates perquè em fessin mal els peus al caminar. Llavors jo tenia 13 anys [era el 1967], i vaig estar diversos mesos expiant el que segons ells era el meu pecat.
-¿No els ho va dir als seus pares?
-No m'hi vaig atrevir. Dir-los allò significava haver de revelar-los el meu secret, la meva homosexualitat. A més, no volia que se sentissin culpables per haver-me portat a aquell col·legi. Per això tampoc l'hi vaig comentar mai, ni molts anys després, a la meva mare. Per això no ho he anunciat públicament fins que ella ha mort. Quan veien que movia el braç amb dificultat, jo els deia que me l'havia torçat o que m'havia donat un cop.
-¿Com el va afectar aquell dolor?
-Aquesta mena de situacions deixen una empremta terrible en qualsevol adolescent, et destrossen l'autoestima. El que jo em pregunto ara és quants nens van haver de passar per això durant el franquisme i si aquestes situacions encara es donen en l'actualitat en alguns centres religiosos. En aquella època, a una amiga meva també la van induir a mortificar-se amb cilici. En el seu cas, ¡per la salvació de Cuba! (El Periódico de Catalunya, 4 de novembre del 2010)
Però també l’Opus és culpable d’això, fins i tot del que feien (o diu el senyor Petit que feien) els salesians. Així s’escriu la història, sigui la de la Franja de Ponent, sigui la de la visita del Papa o sigui la de la repressió de l’homosexualitat.
------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)