La tasca de l’Opus al Raval de Barcelona

L’article, publicat el 12 de setembre a La Vanguardia, és de l’historiador Albert Manent i complementa els que ja vaig reproduir d'El País i El Periódico de Catalunya.

L’ascensor social

El barri del Raval, a la zona del casc antic de Barcelona, és considerat un dels més degradats de la ciutat: droga, inseguretat, atur al límit, botellons, una immigració molt alta que viu en precàries condicions, furts freqüents, cases velles en mal estat, etc.

Aquest panorama té el contrapunt de petites entitats culturals (cors de Clavé, centres de tercera edat) que mitiguen la sensació d’abandonament. Però sobretot són una vintena d’entitats de caràcter social les que ajuden a la regeneració del barri i eviten que es transformi en un cafarnaüm. La majoria d’aquests centres d’acollida o d’ajuda, sense oblidar el Casal dels Infants, de caràcter privat, són d’origen catòlic. Dues parròquies (Carme i Sant Pau del Camp), dos dels franciscans, com l’Hora de Déu, un dels escolapis, dos de l’Opus Dei (sobresurt Braval), Joan Salvador Gavina (fundació canònica), Cintra (que pertany a noves congregacions religioses), Centre Català de Solidaritat, Càritas, etc.

En algunes entitats faciliten roba o aliments, en altres s’acull als nens de famílies desestructurades o que treballen, en unes terceres, com Arrels, de l’àrea dels jesuïtes, ofereixen alberg als que no en tenen i procuren treure’ls del carrer i fins i tot que es rehabilitin i trobin feina. Braval posa en contacte els adolescents, als quals ajuda en els estudis i en activitats esportives, amb la realitat de les tradicions catalanes: els pessebres de Nadal, la castanyada, la cavalcada dels Reis Mags, les festes de la Mare de Déu de la Mercè, les visites a la Generalitat, el Parlament català i l’Ajuntament barceloní, museus i exposicions. Tot contribueix a una lenta integració i a que una part dels joves pugui pujar a l’anomenat ascensor social.

Tres elements s’han de combinar perquè els joves progressin socialment: coneixement i vivència dels costums i tradicions de la societat que els acull, l’èxit escolar, encara que sigui relatiu, i, quan sigui possible, la inserció laboral. La tasca silenciosa de les entitats socials és una porta a l’esperança.

Albert Manent, historiador

Afegeixo aquí això altre que s'ha publicat el mes de febrer del 2011 al diari Avui:

Tal com som

El migdia de dimecres, uns quants periodistes vam ser convocats a la Fonda Gaig de Barcelona per assistir a la presentació d'un estudi amb títol una mica difícil de dir, Valors tous en temps durs, que ofereix un minuciós retrat dels catalans d'avui. Basat en unes enquestes altament fiables, ha estat impulsat per Esade i la Fundació Lluís Carulla i dirigit per Àngel Castiñeira i aquell sociòleg basc amb cara d'Unamuno que es diu Javier Elzo.

Com som els catalans? Menys religiosos, més individualistes, més interessats per la política i menys pels polítics, més independentistes, més transversalment catalanistes, menys treballadors, més hedonistes, més formats... Tot això, en conjunt, és bo o és dolent, senyors Castiñeira i Elzo? Hi ha elements positius i fins i tot de molt positius i n'hi ha de negatius. En tot cas és el que hi ha, és tal com som. Podem mirar alguns països europeus avançats cara a cara i podem mirar la resta d'Espanya una mica per sobre, que sempre ens va bé. Una altra pregunta: quan parlem de “menys” i de “més”, on se situa la comparació? “En les enquestes semblants que es van fer a les dècades dels vuitanta i els noranta”. Als vuitanta quan Tejero entrava al Congrés.

L'endemà, dijous, un dinar molt diferent a la seu de Braval, en un dels carrers foscos del Raval de Barcelona. Plats precuinats, cap sofisticació, i un gelat de la Sirena per postres. Josep Masabeu, president de Braval, ens presenta un altre llibre, un estudi del qual és autor, sobre l'experiència acumulada en els anys que fa que està davant aquesta institució vinculada a l'Opus Dei que, a través de l'esport, es proposa la cohesió social, la lluita contra la marginació i la prevenció de l'exclusió dels joves en el barri més complicat de Barcelona. Al Raval, ens indica Masabeu, hi ha més habitants que a Salt, Vic o Figueres: més de 43.000. El 47,3% són estrangers. Com que el programa es basa en el voluntariat i ahir, a Can Gaig, parlàvem de l'egoisme, l'hedonisme i l'individualisme dels catalans, pregunto a Masabeu si Braval troba efectius humans per fer la seva labor. “Sempre en falten, però cent trenta voluntaris han dedicat als joves que acollim més de 14.000 hores, que aviat és dit”. El retrat dels catalans, el com som, es perfila.

Els reunits dimecres al Gaig vam descobrir que en una taula del fons seia Pep Guardiola amb un amic. L'entrenador del Barça havia renovat el contracte aquell matí i ho devia celebrar. Xampany i intimitat. Com que la taula on dinava el futbolista estava situada camí dels lavabos, a molts comensals d'altres taules els van venir les urgències i li van passar i repassar pel davant. Només el miraven de reüll. Res de parlar-li, saludar-lo i molt menys tirar-se-li a sobre. La catalana contenció. Mentre el Tejero de trenta anys abans vociferava per les ràdios i Castiñeira i Elzo desentranyaven els ser dels catalans d'ara, jo observava Guardiola des de la meva taula. Alt, barba, cap rapat, jersei, camisa de quadres, aquells moviments de serp en alerta... Tantes cabelleres i tants tabards com havíem vestit als vuitanta.

L'endemà, al Braval, parlaríem de Guardiola: “Ell i els seus jugadors transmeten als immigrants que mirem de formar i integrar les virtuts de l'esforç, la disciplina, l'educació, el respecte als altres...”. Valors forts en temps durs, al Raval.

Manuel Cuyàs, 26 de febrer del 2011

-------

La pacífica batalla d’Anglaterra

Normalment Miró i Ardèvol no és sant de la meva devoció perquè penso que sovint hi ha en el que diu i en el que fa més soroll que nous, i que espanta molta gent de bona voluntat amb determinats discursos massa apropats a gent com els d'Hazte Oir, la Cope i companyia, però penso que en aquest article sobre el viatge de Benet XVI a Anglaterra l’encerta força. En reprodueixo un resum:

La pacífica batalla d’Anglaterra

El Papa ha guanyat la pacífica batalla d’Anglaterra. Aquesta és la conclusió que es desprèn de la premsa anglesa. Un diari com El País, gens propici a la persona del Papa, ho reconeixia al subtítol del seu balanç: “La premsa britànica coincideix en el fet que Benet XVI deixa una més bona imatge”. Fins i tot The Sunday Independent, laïcista i liberal, formulava una crítica als sectors més intolerants de l’ateisme per la seva actitud enfront de la visita. I és que el resultat ha estat molt més bo del que es podia esperar, atesos els difícils i enrevessats antecedents.

Primer, perquè hi ha un pòsit furibundament antipapista en sectors de l’anglicanisme que són herència del passat. (...) També perquè ara la relació amb la comunió anglicana té una dificultat objectiva nascuda de la consagració de dones i homosexuals com a sacerdots, fet que està provocant un degoteig i el perill d’una emigració massiva cap a l’Església catòlica.

Segon, perquè Londres, amb Brussel·les i París, són tres nuclis que històricament han generat un subtipus d’ateisme particularment agressiu: aquell que creu que els seguidors de Jesucrist som gairebé febles mentals, i tots els papes, reus de presó. Només cal llegir els arguments de la carta pública firmada pels seus personatges més representatius, com l’escriptor Ken Follet, el d’Els pilars de la Terra, o el científic Richard Dawkins, amb alguns lords i gent de la noblesa, per constatar la naturalesa de les crítiques que abocaven contra Benet XVI, a qui fins i tot han responsabilitzat de la propagació de la sida, una cosa francament molt difícil en qui promou l’abstinència sexual en el solter i la fidelitat conjugal en el casat. O la manifestació convocada que exposava un diversificat mostrari de com insultar el proïsme, el catòlic per ser precís. Més que una paradoxa és esquizoide que els que es consideren defensors de la tolerància practiquin la difamació, la burla furibunda o directament l’insult contra unes persones per raó de la seva manera de pensar diferent. Enfront d’aquest llenguatge i d’aquestes formes, el que utilitza el Papa i l’actitud dels assistents als seus actes han evidenciat un contrast ètic que la majoria de la població, independentment de les seves creences, ha valorat positivament.

Finalment, la qüestió pitjor de totes, la que més mal fa a l’Església perquè reflecteix una realitat: els actes de pederàstia d’alguns sacerdots, i l’ocultació d’uns quants bisbes que ha contribuït a multiplicar els efectes del pecat i del delicte comès. (...) Però (...) com escrivia The Sunday Independent, les crítiques «s’han d’equilibrar en qualsevol visió raonable pel poder per fer el bé que té l’Església catòlica». (...) És injust elevar a categoria general allò que afecta una ínfima proporció de sacerdots, i alhora passar per alt l’impacte que aquest flagell té en altres entorns socials més afectats. El mal està tan estès a la societat que ja hi ha companyies d’aviació, com Air France i British Airways, que han adoptat mesures per evitar que els adults s’asseguin al costat de nens que viatgin sols. (...) O la bona acollida en el seu moment de les tesis de Cohn Bendit sobre les relacions amb menors i la seva lluita contra la moral burgesa. O el fet que durant anys una de les organitzacions internacionals més importants de l’homosexualisme polític, la ILGA, acollís la NAMBLA (North American Man-Boy Love Association), l’objectiu explícit de la qual era promoure l’amor entre nois i homes. Hi ha hagut, i hi ha, una cultura pedòfila que incita a la pederàstia en molts àmbits socials, un fet contra el qual l’Església sempre ha lluitat. Que li surtin alguns individus malament només vol dir que ha de perfeccionar la seva selecció, formació, investigació, denúncia, i afrontar les seves responsabilitats cas per cas, una cosa que ja fa. Però al seu costat s’alça el gran problema semiamagat de la pederàstia a la societat secular, que ni tan sols està plantejat.
Potser per aquesta suma d’evidències, pels relats que ha afrontat amb prudència i humilitat durant la seva visita, pel seu testimoni personal, Benet XVI ha obtingut un resultat extraordinàriament bo. Els seus missatges han arribat i ha transformat la crítica o el rebuig en acceptació o reconeixement.

Josep Miró i Ardèvol, membre del Pontifici Consell per als Laics

(El Periódico de Catalunya, 23 de setembre de 2010)

El fill de l'home

Els anys que vaig passar a l'Opus Dei em van fer agafar gust per la teologia. Llegeixo coses, pico d'aquí i d'allà, repasso la Bíblia i llavors reflexiono. Últimament he estat pensant en “el fill de l’home”. Per què Jesús deia sempre que era “el fill de l’home”? No era evident?

Era evident, en efecte, mentre Jesús va viure com un noi, com un jove més, a Natzaret. Però un cop que va començar a protagonitzar miracles, aparicions i fets extraordinaris, per a la mentalitat de l’època suposo que devia ser difícil d’acceptar que aquella persona fos un home normal. O almenys era fàcil que molts comencessin a pensar que no podia ser un home normal. Encara més, el testimoni de la seva mare (discret però conegut en la primera comunitat cristiana) assegurava que no havia estat concebut per cap home. Era molt senzill, doncs, que la gent pensés que era Déu i prou, que era “el fill de Déu” i prou, o que era almenys “un Déu”.

De fet, això és el que va passar. La gran majoria dels problemes que va tenir l’Església naixent van ser per la convicció de molts que Jesús en realitat no era un home, sinó que era només Déu, el fill de Déu, fet present en un cos amb aparença d’home que en realitat no era home. Com si fos un Déu-àngel, més o menys. El gnosticisme i tants altres errors doctrinals que van afectar l’Església dels primers temps vénen d’aquí.

També és veritat que de tant en tant, i sobretot ara, en els dos darrers segles, s’ha posat en dubte la divinitat de Jesús en àmbits autoanomenats cristians (jo crec que no ho són, no ho poden ser si diuen això), però aquesta posició penso que només es pot defensar carregant-se els evangelis, carregant-se la història, carregant-se els testimonis directes i convertint-los en mites, carregant-se per tant la fe.

A més, després de la resurrecció i l’ascensió (els miracles definitius per creure en Jesús-Déu), Jesús ja “no podria demostrar” mai més la seva humanitat als homes, com ho va fer per exemple els últims dies, demanant-los fins i tot menjar per fer-los veure que era home. També Déu, sí, però això ja no calia que ho digués ell, ja ho deia tothom (els creients): “Senyor meu i Déu meu”, exclama sant Tomàs quan el veu ressuscitat. Un cop ascendit al cel, deia, Jesús-Déu podria fer miracles, podria aparèixer-se, podria parlar als homes, però tot el que fes seria vist sempre pels qui hi creguessin com a manifestacions de la divinitat, no de la humanitat.

O sigui, Jesús necessitava dedicar tots els anys de la seva vida, els anys de la vida oculta i els de la vida pública, a “demostrar” a tothom que era un home veritable. Durant la vida oculta, com he dit, no calien demostracions: excepte als més pròxims (la seva mare, que en coneixia la concepció miraculosa, i el seu pare legal, sant Josep), era evident a tothom que Jesús era un home com qualsevol altre. Però durant la vida pública, quan Jesús comença a “actuar”, a “fer i a ensenyar”, el que es traslluïa del que deia i sobretot del que feia és que era Déu: ressuscita morts, guareix paralítics, fa que els cecs de naixement hi vegin. I finalment, després de mort ell mateix, també ressuscita i se'n puja al cel. Només podien dubtar de la seva divinitat els que no l'haguessin conegut. Però en canvi sí que molts dels que l'havien conegut podrien dubtar de la seva humanitat.

No era, però, un Déu vindicatiu ni reivindicador de la seva dignitat, tal com els dirigents de l’època es pensaven que havia de ser Déu. Jesús no va fer cap miracle per al seu profit propi, ni tan sols quan li asseguraven explícitament que fent això o allò demostraria davant de tothom el seu poder. Les seves actuacions eren altruistes, feia favors als més senzills, justament als que no reclamaven cap mena de demostració perquè sense demostracions ja creien en ell i el volien adorar com a Déu veritable.

Per dir-ho ras i curt, Déu tindrà sempre la possibilitat de mostrar-se com a Déu, perquè és Déu i serà sempre Déu. Encara que es mostrés com a home, seria un home miraculós, que va néixer fa 2.000 anys; per tant, hauria de ser Déu per continuar vivint. O sigui va esgotar en els seus 33 anys de vida (o els que fossin) la possibilitat de mostrar-se com a ésser humà, perquè com a ésser humà la seva vida terrenal es va acabar fa 2.000 anys. Qualsevol aparició de l’Home-Déu només abonaria la tesi de la divinitat, perquè la humanitat és finita i si es manifestés ara només podria ser gràcies a la divinitat. No sé si s'entén el que vull dir.

És per això que va dir sempre que ell era “fill d’home”... encara que cap home hagués intervingut per fer-lo néixer. Només una dona. Jesús era “fill d’home” però “l’home” (ésser humà) del qual era fill era una dona, la seva mare Maria. A veure si en prenen nota algunes persones que veuen només masclisme en la religió cristiana. Ho haveu sentit? Per als cristians i les cristianes, Jesús era “fill d’home” exclusivament per una dona. Una dona era la dipositària de tota l'herència humana fins aquell moment i de tota la humanitat que vindria després. Una dona tota sola representava “l’home”.

En resum, Jesús parlava com a Déu i, Déu com era, la seva “preocupació” era que el reconeguessin també com a home. Després, qui examinés amb els testimonis de la seva vida tot el que havia fet i dit Jesús, ja conclouria que aquell home era també Déu.

Els teòlegs aporten tota mena d’altres arguments sobre la transcendència de la denominació “fill de l’home” en el context bíblic i en el context del judaisme de l’època, però penso que el criteri que s’ha empescat aquesta teòloga que signa això no està del tot malament. A mi almenys em serveix com a argument raonable. I és meu, o almenys no l'he llegit abans enlloc.
-----

Panikkar

Ha mort Raimon Panikkar i el que més em sorprèn és que la web d'El País d'avui no ho destaqués a la portada aquest matí a primera hora, quan l'he mirat. Només he vist la notícia a la pàgina específica de Catalunya. Potser el menyspreen perquè era català?

No el vaig conèixer, perquè quan jo em vaig fer de l'Opus ell devia estar per Roma o ja a l'Índia. Sí que recordo, però, que les meves companyes de l'Opus que l'havien conegut deien que "don Raimundo" (llavors tothom era "don") era un fora de sèrie, divertit, molt ocurrent i molt atractiu intel·lectualment. Feia "unes predicacions que t'enganxen", m'explicaven.

Una altra cosa positiva de Raimon Panikkar és que em sembla que mai ha intentat aprofitar-se de la seva antiga pertinença a l'Opus Dei per fer-se propaganda ni per armar escàndols, ni a favor ni en contra. Quan li han preguntat pel tema, ho ha explicat com una part de la seva experiència vital i prou. No va ser mai, que jo sàpiga, un d'aquests que acusen els opusdeistes de messiànics i il·luminats, o que diuen que van marxar perquè els havien enganyat i ja no podien aguantar més, però que alhora volen (messiànicament, il·luminadament) que l'Opus canviï "perquè ja no és el que era" i "hauria de recuperar el seu carisma original", etc.

No, Panikkar va anar pel dret: va entrar-hi amb tota la bona voluntat i ben conscientment (ho deia ell), un bon dia no s'hi va trobar bé i va marxar. Primer a l'Índia, perquè volia viure noves experiències (però continuava sent de l'Opus) i després, quan va ser conscient que tot allò nou que volia fer no era compatible amb el que li exigia el fet de ser capellà de l'Opus, marxant de l'Opus i dedicant-se al que per ell era la seva nova vocació, però mantenint al mateix temps la seva identitat com a capellà i com a cristià. Per ell, tot podia cabre en un mateix projecte de vida, no calia renunciar a res, sinó enriquir-se amb coses noves i adaptar-les a la pròpia vida, que s'anava formant d'aquesta manera. Suposo que és un resum massa resumit, però és ell mateix qui ho explicava així, amb quatre paraules. Segur que els més pròxims a ell tenen més dades que jo desconec. Em limito al que Panikkar deia públicament quan li preguntaven sobre el tema.

Descansi en pau. Era un bon home i, pel que jo sé, ha fet molt de bé a molta gent, tant quan era de l'Opus (25 anys) com després.
------

Pederàstia, ordenació femenina i antenes de ràdio

La gent s’ha exaltat i no els falta raó, perquè no veig cap necessitat per part del Vaticà, quan ha presentat les noves normes canòniques per combatre la pederàstia dels capellans, d’ajuntar aquest tema tan bèstia amb la prohibició de l’ordenació femenina. Un cop més, sembla que al Vaticà ha faltat una mica de finesa per desllindar les coses. Una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i encara que les dues estiguin prohibides des del punt de vista catòlic no sé si té gaire sentit que es presentin al mateix temps: fa lleig. Els mateixos portaveus vaticans s’han vist obligats a fer aclariments. Però el millor aclariment hauria estat deixar el tema de l’ordenació femenina per a un altre dia, perquè no hi havia cap pressa (em sembla).

Ara bé, dit això (sempre faig igual, dono la raó als crítics però després llanço el roc que duia a la faixa), un dels diaris que parlava del tema l’altre dia, La Vanguardia, donava la notícia, com tots, queixant-se del tema de posar en paral•lel cronològicament les sancions contra els pederastes i les sancions contra els que “ordenin” capellanes catòliques. Però llavors la foto que una s’esperaria que il•lustrés la notícia seria la d’una d’aquestes teòlogues progres que corren per aquí o una bisbessa o capellana luterana o anglicana, etc. En canvi, la foto que il•lustrava la notícia era... d’unes antenes de ràdio. Amb el següent text: “Las antenas de Radio Vaticano en Santa Maria di Galera aumentan el riesgo de cáncer en la población local, según un informe judicial”. Fora de la imatge de les antenes i d’aquest peu de foto, no hi havia cap més informació sobre el tema.

O sigui, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, garrotada a la capellanesca.

I jo em pregunto: aquest diari no ha fet exactament el mateix que critica del Vaticà: barrejar coses que no tenen res a veure en una mateixa pàgina? No s'adona que amb aquesta mena d'actuacions el que fan és que hi hagi gent catòlica que pensi que tot plegat és "una campanya contra l'Església" en la qual s'aprofita tot, com es fa amb el porc, per tirar-li pedres al damunt, vingui a tomb o no?

Quan ho vaig veure em va fer riure el contrast d'aquella pàgina amb el contingut de la notícia. No pensava dir res més sobre el tema de la pederàstia, però això “algú ho havia de dir”, com fa aquell del programa de TV3 Polònia.
---------

Com tracta l'Opus les que ho deixen córrer

Em penso que ja en vaig parlar un dia, però va ser només de passada. L'Opus tracta les que n'hem marxat, en un primer moment, depenent de com marxem. No va ser el meu cas, però és molt possible que en un primer moment una bona part de les ex-membres se sentin poc menys que ignorades, menystingudes. I els homes igual, pels casos que he conegut. Però no em sembla cap cosa especialment denunciable. En totes les parelles, quan hi ha un trencament, hi ha també una suspensió del tracte. És normal: ni les que queden a dins tenen massa ganes de reviure el trauma (que se'n vagi algú de casa teva, algú que vivia a l'habitació del costat, sempre és un trauma) i les que se'n van tampoc tenen gaires ganes, almenys al principi, de continuar la mateixa relació que abans. Seria estrany per una banda i per l'altra. I sobretot, més que ganes, les que se'n van solen tenir molta necessitat, sobretot inicialment, d'espavilar-se: lloc on viure, potser nova feina, noves relacions, etc.

En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.

Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.

Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.

Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.

El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.

Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."

Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.

Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----

Una entrevista amb Ramón Rosal

Vaig llegir ahir l’entrevista que feia Lluís Amiguet, periodista de La Vanguardia, a un excapellà català de l’Opus. Em va sorprendre, aquest excapellà no el coneixia ni n’havia sentit a parlar mai, i mira que n’he conegut uns quants, d’ara i sobretot de l’època en què ell diu que feia de capellà de l’Opus a Barcelona i jo també era de l’Opus. Potser hi va ser poc temps, perquè diu que també va estar en altres llocs. En fi, crec que no vam coincidir mai enlloc. Es diu Ramón Rosal i ara fa de psicòleg. Vaig començar a llegir l’entrevista amb una certa il·lusió, la veritat. El titular em va fer pensar: a veure si aquest diu les coses com són...

El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.

Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.

I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.

Però tot seguit diu:

Tengo la ilusa pretensión de hacer reflexionar y mejorar la praxis de la Obra, que no veo que se armonice bien con su carisma original.

I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?

Després explica:

Cuando Juan Pablo II nombró a Ratzinger prefecto para la Doctrina de la Fe, tuvieron que modificar corriendo la clasificación a algunos libros de Ratzinger que antes habían considerado "peligrosos"

I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.

Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.

Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.

Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?

Diu també:

Los numerarios y agregados hacíamos votos de celibato, obediencia y pobreza...

I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.

És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?

Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?

Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.

Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.

I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:

Algunos ministros miembros del Opus Dei ayudaron a incorporarnos a las democracias europeas, como Navarro Rubio y Ullastres. Otros, como Calvo Serer y Fontán, fundadores del diario Madrid, fueron sancionados por pedir libertades democráticas.

Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...

Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?

Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.

NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------

El cardenal Sistach, la premsa i el sexe

Llegeixo avui al Periódico:

El cardenal Sistach se suma als atacs a la web de Salut sobre sexe

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va penjar ahir a la web de la seva diòcesi un document aprovat dijous passat per la delegació diocesana de Pastoral Familiar en què es desqualifiquen els continguts de la web d'educació sexual per a joves de Salut i es carrega contra el Govern del tripartit per portar a terme «una obra socialment i educativament molt negativa».

El que és més sorprenent del cas és que les escomeses contra la pàgina arribin ara, cinc anys després que la web s'inaugurés. Les reflexions de la delegació de Pastoral Familiar, una entitat que depèn de l'arquebisbat, dirigida pel sacerdot Manel Claret i que té com a tasques a fer els cursos de preparació al matrimoni, acusen la Conselleria de Salut d'haver adoptat «un criteri pervers» a l'hora d'informar els joves. «En aquests temes, la simple informació ja és una opció ètica clara». I en aquesta web, continua el text, «en temes de sexualitat i embaràs, l'interessat o interessada té obertes totes les possibilitats, qualsevol decisió que prengui és bona. Només es tracta d'informar». Mera exposició que li sembla inacceptable a l'arquebisbat, ja que «hi ha comportaments positius i negatius, cosa que vol dir que són èticament bons o dolents». Més endavant deplora que el cos «sigui una caixa de ressonància per aconseguir el màxim plaer», entra en el rebuig a l'avortament i lamenta que la Generalitat «destrueixi l'obra educativa de les famílies i les escoles». El cardenal Sistach va declinar ahir pronunciar-se sobre la nota.

El periodista que ha escrit aquesta nota ha de tenir una mica de mala idea per no adonar-se de tres coses, a propòsit de la frase que he senyalat en negreta:

1. Si l’arquebisbat de Barcelona no ha dit res fins ara ha sigut segurament perquè fins ara poca gent coneixia l’existència d’aquesta web. Ha estat ara, aquests dies, quan un senyor impresentable de Madrid ha insultat la consellera Geli per aquest motiu (insults del tot rebutjables: es pot discrepar sense insultar, senyor). Ha estat ara quan molta gent ha descobert que la web esmentada i els seus continguts són clarament rebutjables des del punt de vista no sols cristià sinó fins i tot de qualsevol família normal i corrent, tret de les que creuen que la sexualitat desfermada és psicològicament i educativament i des de tots els punts de vista el mateix que saber i practicar molts exercicis de matemàtiques. Ha estat ara, doncs, quan tenia tot el sentit que l'arquebisbat de Barcelona, si tenia alguna cosa a dir sobre el tema, ho fes.

2. Encara que l’arquebisbat de Barcelona hagués conegut abans aquesta web, ha fet molt bé de no pronunciar-se fins ara, precisament per no fer-li propaganda. De vegades sembla que siguin els mateixos autors dels continguts pels quals algú, al final, protesta, els que promoguin la protesta, justament per aconseguir que molta gent conegui el seu producte. O sigui, no es pot descartar que el famós senyor de Madrid hagi actuat perquè algú altre que volia donar a conèixer la famosa web li ha enviat l'enllaç sabent que provocaria la seva reacció furibunda.

3. Hi ha periodistes que aprofiten totes les oportunitats per fer rebombori sobre els temes que els interessen, tant si vénen a tomb com si no. Aquest periodista descobreix ara que la doctrina cristiana no veu bé aquesta manera d’enfocar la sexualitat? Si ja sabia que el cristianisme té aquesta doctrina (i ho hauria de saber, perquè està publicat en molts llocs oficials de l'Església), per què s’escandalitza com si ho hagués descobert avui? I sobretot, per què s’escandalitza igualment quan la crítica és insultant i rebutjable (la d’aquell senyor de Madrid) i quan la crítica és raonable i simplement expositiva? Per què posa les dues protestes en paral·lel, com si fossin “un mateix moviment de protesta”? Ja no es pot criticar la conselleria ni tan sols educadament, senyor periodista, pel fet que un senyor de Madrid ho hagi fet barroerament?

Un bravo al cardenal Sistach, a mossèn Claret i a tot el seu equip per la valentia demostrada, perquè segur que ja s’esperaven que podia passar tot això.

I bona revetlla de Sant Joan a tothom.
------

Homosexuals i progres, of course - 2

Homosexuals i progres, of course - 1

Homosexuals tant si volen com si no

El mateix dissabte, o diumenge, vaig comprar El Periódico, que és l’altre diari que acostumo a llegir els caps de setmana (només perquè és en català, que de continguts m’agrada més La Vanguardia, i l’Avui ja no l’aguanto des que l’han convertit en una mena de Punt Diari; consti que quan vivia en una comarca de més al nord comprava el Punt i m’agradava força, però com a diari de Barcelona no funciona, Barcelona els va gran a aquesta gent, no s’hi saben adaptar). Doncs El Periódico denunciava molt extensament, amb tota mena d’entrevistes i d’opinions gairebé totes unidireccionals, que hi havia uns psiquiatres de Barcelona que tractaven mèdicament lesbianes i gais que volien deixar de ser-ho. Ui, quin pecat!

És increïble. O sigui, el missatge és que si ets dona i vols ser home, cap problema, els metges t’ho solucionaran i fins i tot et posaran una titola de plàstic, potser gratis total; si ets home però vols ser dona, cap problema, la medicina ha avançat molt, et tallaran la titola i et posaran una mena de vagina (que no m’agradaria veure com queda la cosa, pobrets, com els enganyen, quina carnisseria); si ets heterosexual però t’agradaria ser homosexual o almenys bisexual, segur que trobaràs ajuda almenys psicològica i ànims i comprensió dels col·lectius gais i lèsbics perquè orientis la teva sexualitat de la manera que vols, i t'asseguraran que en el fons de tu mateixa segur que ets lesbiana de naixement però que ho tenies amagat fins ara potser de manera inconscient. Però si ets lesbiana o gai i voldries ser heterosexual t’has d’aguantar perquè canviar això és impossible, i si algun psiquiatre o psicòleg o qui sigui intenta ajudar-te (no diguem ja si és un capellà o una mestra de l’escola) vol dir que té prejudicis religiosos i que les autoritats l’haurien de tancar a la presó o almenys inhabilitar per intrusisme anticientífic.

No hi ha una mica de contradicció?

Tot això em recorda molt a les lleis d'alguns països de l'orient musulmà on està prohibit convertir-se al cristianisme, però en canvi està molt ben vist i afavorit institucionalment la conversió d'un cristià a l'Islam. A aquests països normalment se'ls anomena fonamentalistes. Potser és per aquest desequilibri entre el que es pot fer i el que no es pot fer, no?, entre altres raons.

Mentrestant, els diaris exigeixen cada dia al papa de Roma que rectifiqui i demani perdó. I és veritat que l’Església ha de rectificar de tant en tant, i ara sobretot pel tema dels escàndols de pederàstia, però de fet ja ho fa, a poc a poc però ho fa.

Els catòlics són els únics del món que estem tot el dia demanant perdó. I a mi, com a catòlica i catalana, em toca demanar perdó el doble que tothom, perquè els catalans també hem de demanar sovint perdó a Espanya per ser catalans i emprenyar-los tant amb la nostra llengua, els nostres estatuts i totes aquestes històries. “Perdoooona a tu pueeeblo, Señoooor”.

En canvi, ¿algú del món mediàtic, o almenys d’aquests diaris que són de propietat familiar (Godó, Asensio) ha demanat mai perdó pels errors de concepte en què cauen tan sovint, com ara això que he explicat avui de La Vanguardia i El Periódico d’aquest cap de setmana? A veure si un any d’aquests algú d’aquestes famílies s’ho pren amb calma i reconeix: “Quines tonteries que diem! Perdonin, senyores i senyors, els vam enganyar, anàvem molt atabalats per les pressions del tancament i de la cultura políticament correcta i no sabíem distingir prou bé el sentit comú de la xarlotada”.

Lluís Martínez, a l'Avui, em sembla que em dóna la raó:

Gai

Ja sé que m'estic buscant un disgust escrivint sobre aquesta qüestió, perquè és d'aquelles opinions que mai deixen satisfet ningú. Uns diran que sóc un homòfob i els altres que el que he de fer és sortir de l'armari. A mi m'és ben bé igual, perquè ja tinc una edat. Per sort, tenim lleis i un pot escriure del que vulgui sense insultar, malgrat que d'això últim hi ha qui no se n'ha assabentat.

No acabo d'entendre tot l'enrenou que s'ha organitzat arran dels suposats tractaments per modificar la conducta sexual d'una persona. Un enrenou que s'ha reactivat perquè el senyor Duran i Lleida va venir a defensar que cadascú pot fer el que li doni la gana amb la seva vida, i que si està a disgust sent homosexual té tot el dret del món de buscar-hi una solució. ¿O potser la consulta al psiquiatre només és bona quan va en sentit contrari i serveix per acceptar-se a un mateix? Per cert, que aquesta és la solució que li va donar el 1935 Sigmund Freud –el psiquiatre que tothom cita sense haver-lo llegit– a la mare d'un jove gai: tractament perquè fos un homosexual feliç.

Però si un homosexual recorre lliurement a un especialista perquè intenti –no vol dir que ho aconsegueixi– variar els seus gustos, ¿això és condemnable? Suposo que el conflicte està en què entenem per llibertat. Hi ha qui no pot entendre que, voluntàriament, algú pugui renegar de la seva conducta sexual. En tot cas, aquesta llibertat l'ha d'exercir per acceptar-se. És a dir, llibertat, sí; però sempre que convingui al meu pensament. No tinc ganes de buscar definicions al diccionari, però crec que aquesta manera d'entendre la realitat en té una de molt clara.

-------

Homosexuals i progres, of course - 1

Aplaudir els gais sigui com sigui

Avui seré políticament incorrecta. Dissabte a La Vanguardia hi havia un reportatge d’una pàgina sencera amb una història tot romàntica d’una parella de gais que, pobrets, no podien tenir fills. I com que la legislació espanyola o europea, tan perversa ella i tan retrògrada com tothom sap, no permetia comptar amb aquesta figura entranyable de les mares de lloguer, els pobres gais havien hagut d’anar als Estats Units i allà havien trobat, a través d’una agència seriosa i solvent, per descomptat, una dona que estava disposada a fer-los el favor de quedar-se embarassada i donar-los el fill un cop gestat els nou mesos corresponents. Enmig del reportatge s’esmentava una gratificació que aquella bona dona rebria a canvi de les molèsties de l’embaràs, però era això, una gratificació, perquè en tot el que s’explicava al reportatge hi havia bondat, desinterès, una família desgraciada de dos pares que no podien tenir fills, pobrets, i una bona dona americana que sí que en podia tenir i que no li venia d’aquí fer-los un favor. Era entendridor llegir com els pares de la futura criatura parlaven que havien tingut sort i que la bona dona s’havia quedat embarassada al primer intent. La mare fins i tot els havia vingut a visitar, o ells a ella, uns mesos després d’haver passat tot. Que bonic.

Només al final, a l’últim paràgraf (en un reportatge que ocupava tota una pàgina), es parlava de xifres: 60.000 €, dels quals 20.000 eren la gratificació mencionada: la resta eren despeses de laboratori i de l’agència solvent i seriosa que havia facilitat els tràmits, i no sé què mes, suposo que els viatges i estades als EUA anaven a part. No estan gens malament, 20.000 € com a gratificació per a nou mesos, ja els agradaria a moltes embarassades cobrar això durant els nou mesos: més de 2.000 € cada mes.

Estem en crisi, tothom s’estreny el cinturó, molta gent ho passa malament, i els diaris ens expliquen una història en to rosa, sense cap mena de crítica, sobre una parella que es gasta 60.000 € per un caprici. Dic caprici no per la pobra criatura, que no té cap culpa de res, sinó pel que suposa conceptualment el fet de comprar-la: volem una criatura, costa tant, tenim pasta, doncs apa, ja és nostra. “Si servits, són 60.000 de l’ala”.

Llavors, quan davant aquestes coses per a mi al·lucinants, i crec que per a molta gent (el que passa és que ningú no gosarà dir-ho en veu alta perquè fa de mal dir), el papa, algun bisbe de l’Església catòlica o algun pastor evangèlic diu alguna cosa, tothom se’ls tira al damunt i els diu que estan obsessionats pel sexe i que es preocupin per les coses importants i no per aquestes històries particulars sobre les quals no n’han de fer res.

Doncs jo, ho sento, si aquests gais fessin això discretament potser no diria res, però si ho expliquen a la premsa i estem en crisi econòmica i al damunt el diari manipula les dades i tota la història perquè sembli un conte de fades, jo estic d’acord amb els bisbes. Això és un escàndol i fa molta pena.

I el pitjor de tot és que el reportatge de La Vanguardia el firmava una dona. ¿Aquesta periodista sap el que és un embaràs? ¿Li sembla bé que això es pugui comprar? ¿Li sembla adequat que en època de crisi s’esbombi d’aquesta manera una història així, com si fos una heroïcitat?

Per sort, la mateixa Vanguardia, uns dies després, ho arregla una mica:

Úters de lloguer

Acaba de visitar Espanya una persona amb una història peculiar. Es diu Miriam Reynolds, és nord-americana i ha tingut tres fills, dels quals l’últim, nascut ara fa un any, no és ni biològicament ni legalment fill seu, sinó d’una parella de gais (un d’ells va posar l’espermatozoide i l’òvul va ser de donant). L’ha convidat una agència de mares de lloguer en el marc d’un seminari sobre maternitat subrogada: un fenomen en plena expansió, i també en plena polèmica. Alguns estats, com el nostre, la prohibeixen, altres l’autoritzen només si és gratuïta, n’hi ha que la permeten, en particular l’Índia, on mou milions...

A França, que prepara una nova llei de bioètica, hi va haver una interessant discussió a Le Monde entre Ruwen Ogien i Sylviane Agacinski. Ogien criticava l’intent de l’Estat d’imposar una determinada moral, i es preguntava com es pot considerar crim una cosa que no produeix víctimes; Agacinski responia que la llei té “un paper civilitzador”, i que la maternitat subrogada per diners equival a “tractar un ésser humà com un animal de cria”.

Reynolds és una dona blanca, casada, professional, que va declarar haver actuat abans que res per “fer feliç algú”: a Madrid es va retrobar amb el nen que havia posat al món i amb els seus pares.

Menys eficaç, promocionalment parlant, però més adequat a la realitat estadística hauria estat mostrar una d’aquelles dones índies, paupèrrimes i de casta inferior, que lloguen el ventre per gestar un fill que mai no coneixeran i que viuen recloses, mentre dura l’embaràs, en unes institucions medicocarceràries (no poden sortir, ni a penes rebre visites) popularment conegudes com “granges d’embarassades”. Qui va dir que no hi havia víctimes?...

Però, és clar, sempre hi haurà una Miriam Reynolds per donar una pàtina de respectabilitat a l’acord pel qual una dona posa el seu cos, com un objecte inanimat, al servei d’un desig aliè, igual que cada cert temps sorgeix a l’escena pública una senyora educada, ben vestida, entrevistable, per declarar que exerceix la prostitució per gust, i així fer creure –a qui tingui, és clar, moltes ganes de creure-s’ho– que també ho fan per gust les milers de sense papers que poblen els nostres carrers, disposades a deixar-se violar per vint euros. (Laura Freixas)

I això que la Laura és progre, “pija” i sense cap problema respecte als homosexuals. Que vagi amb compte, perquè amb aquestes crítiques potser el col·lectiu (la part militant del col·lectiu) se li tira a sobre. Els gais i les lesbianes no se'ls pot criticar si no vols ser titllada immediatament d'homòfoba.

Homosexuals i progres, of course - 2
-------