Homosexuals tant si volen com si no
El mateix dissabte, o diumenge, vaig comprar El Periódico, que és l’altre diari que acostumo a llegir els caps de setmana (només perquè és en català, que de continguts m’agrada més La Vanguardia, i l’Avui ja no l’aguanto des que l’han convertit en una mena de Punt Diari; consti que quan vivia en una comarca de més al nord comprava el Punt i m’agradava força, però com a diari de Barcelona no funciona, Barcelona els va gran a aquesta gent, no s’hi saben adaptar). Doncs El Periódico denunciava molt extensament, amb tota mena d’entrevistes i d’opinions gairebé totes unidireccionals, que hi havia uns psiquiatres de Barcelona que tractaven mèdicament lesbianes i gais que volien deixar de ser-ho. Ui, quin pecat!
És increïble. O sigui, el missatge és que si ets dona i vols ser home, cap problema, els metges t’ho solucionaran i fins i tot et posaran una titola de plàstic, potser gratis total; si ets home però vols ser dona, cap problema, la medicina ha avançat molt, et tallaran la titola i et posaran una mena de vagina (que no m’agradaria veure com queda la cosa, pobrets, com els enganyen, quina carnisseria); si ets heterosexual però t’agradaria ser homosexual o almenys bisexual, segur que trobaràs ajuda almenys psicològica i ànims i comprensió dels col·lectius gais i lèsbics perquè orientis la teva sexualitat de la manera que vols, i t'asseguraran que en el fons de tu mateixa segur que ets lesbiana de naixement però que ho tenies amagat fins ara potser de manera inconscient. Però si ets lesbiana o gai i voldries ser heterosexual t’has d’aguantar perquè canviar això és impossible, i si algun psiquiatre o psicòleg o qui sigui intenta ajudar-te (no diguem ja si és un capellà o una mestra de l’escola) vol dir que té prejudicis religiosos i que les autoritats l’haurien de tancar a la presó o almenys inhabilitar per intrusisme anticientífic.
No hi ha una mica de contradicció?
Tot això em recorda molt a les lleis d'alguns països de l'orient musulmà on està prohibit convertir-se al cristianisme, però en canvi està molt ben vist i afavorit institucionalment la conversió d'un cristià a l'Islam. A aquests països normalment se'ls anomena fonamentalistes. Potser és per aquest desequilibri entre el que es pot fer i el que no es pot fer, no?, entre altres raons.
Mentrestant, els diaris exigeixen cada dia al papa de Roma que rectifiqui i demani perdó. I és veritat que l’Església ha de rectificar de tant en tant, i ara sobretot pel tema dels escàndols de pederàstia, però de fet ja ho fa, a poc a poc però ho fa.
Els catòlics són els únics del món que estem tot el dia demanant perdó. I a mi, com a catòlica i catalana, em toca demanar perdó el doble que tothom, perquè els catalans també hem de demanar sovint perdó a Espanya per ser catalans i emprenyar-los tant amb la nostra llengua, els nostres estatuts i totes aquestes històries. “Perdoooona a tu pueeeblo, Señoooor”.
En canvi, ¿algú del món mediàtic, o almenys d’aquests diaris que són de propietat familiar (Godó, Asensio) ha demanat mai perdó pels errors de concepte en què cauen tan sovint, com ara això que he explicat avui de La Vanguardia i El Periódico d’aquest cap de setmana? A veure si un any d’aquests algú d’aquestes famílies s’ho pren amb calma i reconeix: “Quines tonteries que diem! Perdonin, senyores i senyors, els vam enganyar, anàvem molt atabalats per les pressions del tancament i de la cultura políticament correcta i no sabíem distingir prou bé el sentit comú de la xarlotada”.
Lluís Martínez, a l'Avui, em sembla que em dóna la raó:
Gai-------
Ja sé que m'estic buscant un disgust escrivint sobre aquesta qüestió, perquè és d'aquelles opinions que mai deixen satisfet ningú. Uns diran que sóc un homòfob i els altres que el que he de fer és sortir de l'armari. A mi m'és ben bé igual, perquè ja tinc una edat. Per sort, tenim lleis i un pot escriure del que vulgui sense insultar, malgrat que d'això últim hi ha qui no se n'ha assabentat.
No acabo d'entendre tot l'enrenou que s'ha organitzat arran dels suposats tractaments per modificar la conducta sexual d'una persona. Un enrenou que s'ha reactivat perquè el senyor Duran i Lleida va venir a defensar que cadascú pot fer el que li doni la gana amb la seva vida, i que si està a disgust sent homosexual té tot el dret del món de buscar-hi una solució. ¿O potser la consulta al psiquiatre només és bona quan va en sentit contrari i serveix per acceptar-se a un mateix? Per cert, que aquesta és la solució que li va donar el 1935 Sigmund Freud –el psiquiatre que tothom cita sense haver-lo llegit– a la mare d'un jove gai: tractament perquè fos un homosexual feliç.
Però si un homosexual recorre lliurement a un especialista perquè intenti –no vol dir que ho aconsegueixi– variar els seus gustos, ¿això és condemnable? Suposo que el conflicte està en què entenem per llibertat. Hi ha qui no pot entendre que, voluntàriament, algú pugui renegar de la seva conducta sexual. En tot cas, aquesta llibertat l'ha d'exercir per acceptar-se. És a dir, llibertat, sí; però sempre que convingui al meu pensament. No tinc ganes de buscar definicions al diccionari, però crec que aquesta manera d'entendre la realitat en té una de molt clara.
