Tenia escrit això des de fa un temps i no n'estava segura, de si ho havia de publicar o no:
És injust que es faci pagar als papes actuals, als més recents (Joan Pau II i Benet XVI) les deficiències en la selecció, formació i control dels capellans que han comès abusos dins l'Església.
Si algun papa té responsabilitats directes en aquests assumptes (que, la veritat, ho dubto; el que va passar a l'Església durant anys va ser una gran davallada doctrinal i moral arran del desconcert que va provocar als capellans l'evolució del món modern, davant el qual no se sabien adaptar de manera adequada), si algun papa, deia, hi té responsabilitats, seran els papes d'abans, els que manaven a l'Església quan van passar tots aquests esdeveniments tristos o quan es van preparar les fornades de capellans que van arribat a les aberracions que hem conegut després. O sigui, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI. No pas Joan Pau II i Benet XVI, durant el pontificat dels quals han saltat finalment els escàndols. Justament ha estat per ells que s'ha conegut el que havia passat. És absurd culpar-los.
Els papes de Roma, els bisbes, els capellans, els laics i laiques, tothom, hem estat víctimes d'un trasbals universal dels referents morals. La gent religiosa, que pensava que es podia mantenir al marge dels desastres que passaven al seu voltant pel fet de la seva dedicació a Déu, va comprovar amargament que la consagració, si la tenien feta, no era una vacuna contra tot, i que calia continuar, com sempre, vigilant les concupiscències, les ocasions de pecat, les mesures de prudència, la confessió freqüent...
I els papes de Roma, tots, i la majoria dels bisbes, crec que van insistir sempre en els punts fonamentals. Una altra cosa és que els féssim cas. Perquè hi va haver moltes actituds de suposada "maduresa", que en realitat eren cessió vergonyosa.
Un dia suposo que veurem escrita amb detall la història trista de tot això. Tanmateix, potser llavors veurem que tampoc no ha estat tan malament l'Església durant el segle XX com, per exemple, ho va estar durant el final de l'Edat Mitjana i el Renaixement, fins a la revolta (desenfocada, certament) de Martí Luter, Calví i els que els van seguir, que van ser com la campana per cridar a reformar l'Església a fons, una reforma que no es va acabar de fer fins al Concili Vaticà II i que encara, en la pràctica, no està feta del tot. Ara, és una reforma que no afecta les qüestions doctrinals ni morals bàsiques, afecta essencialment la relació de l'Església amb el món.
La idea que m’he fet de tot plegat aquestes últimes setmanes és una mica més complexa i crec que enriqueix això que havia escrit fa un parell de mesos i que no havia publicat perquè no n'estava prou segura. Miro d'explicar la composició de conjunt que m'he fet.
Les denúncies de pederàstia ara sí que crec que van arribar a la taula de Joan Pau II (papa del 1978 al 2005), sens dubte, i que en un principi es van aturar, no es va reaccionar. El papa polonès no se les va creure o, si se les va creure, no es va veure amb cor de prendre ell mateix decisions, pels motius que explicaré tot seguit, i va demanar que s’investigués més cada cas.
Perquè ell venia d’un àmbit, el de la Polònia soviètica, en el qual s’utilitzaven molt aquestes acusacions per destruir capellans incòmodes per al règim. Se’ls muntava una campanya de rumors, amb suposades víctimes i familiars de les suposades víctimes degudament ensinistrats, i aquell capellà ja havia begut oli. El sacerdot Wojtyla, després bisbe i cardenal, va arribar un moment que no es creia res del que li arribava sobre aquell tema, encara que hi hagués acusadors concrets amb noms i cognoms, perquè sabia que no se’n podia refiar, havia comprovat massa vegades que el sistema soviètic feia mentir determinada gent i, amb aquells testimonis falsos, intentava destrossar la vida de sacerdots i religiosos. A canvi d'aquesta operació, els mentiders rebien alguna compensació o simplement eren perdonats de les represàlies que haurien d'haver patit per alguna malifeta prèvia que havien fet. Els capellans de Wojtyla, que la immensa majoria de les vegades efectivament eren innocents, esperaven que almenys el seu bisbe els fes costat en un moment tan difícil, on tot semblava que els anava en contra i podia posar fi al seu sacerdoci.
El papa Wojtyla es va trobar, doncs, expedients molt semblants al damunt de la seva taula ja a finals del 70 (va ser escollit papa l'any 1978) i durant els 80 (1). El Teló d'Acer i els països comunistes en aquells anys estaven encara ben vius, i ell mateix en va ser víctima sagnant l'any 81. Va decidir no creure's allò a la primera, va demanar que s’investiguessin més. Wojtyla era, a més del que he explicat, un home bo, es refiava dels seus, era substancialment ingenu. Potser li cabia al cap que un capellà o un religiós aïllat pogués ser realment culpable d'aquells crims, però si les acusacions eren tantes... no podia ser, segur que hi havia d'haver alguna trama fosca al darrere.
Sembla que ben aviat va encarregar aquestes investigacions sobre les acusacions de pederàstia (presumpta, encara) al cardenal Ratzinger, del qual depenia la qüestió de la disciplina de capellans i bisbes. I Ratzinger va actuar d’acord amb el que li havia encarregat el papa: no creure’s les denúncies a la primera. Aquesta manera de fer va continuar encara uns anys més, fins i tot després de l'esfondrament del sistema soviètic. Els canvis, a l'Església, són lents.
Què ha passat ara? Que Ratzinger, quan defensa el que ha fet l’Església-institució en els darrers vint o trenta anys, sobretot defensa el papa Wojtyla, i segurament fa ben fet. També ha demanat perdó, però quan hi ha acusacions cap a la cúpula s’estima més carregar-s’ho a l’esquena, o que li carreguin el mort a l’esquena a ell. I llavors calla, com s'ha vist. Quan acusen el Vaticà, Ratzinger calla. És un home lleial fins i tot a un papa que ja és mort.
Qui és culpable d’aquests fets, de les suposades negligències del Vaticà en molts d’aquests afers denunciats des de les diòcesis i des de catòlics de base? No ho sé dir, són culpables segurament les circumstàncies. Em costa molt de posar-me en el context concret, que has de decidir immediatament si et creus allò que et diuen (i per tant destrueixes la vocació d'un capellà que potser finalment serà innocent) o si no t'ho creus (i per tant, a més de destruir potser la fe en l'Església i fins i tot en Déu de les víctimes que ja hi ha hagut, potser poses en perill també la integritat física i moral de les criatures a les quals aquell capellà pot tenir accés en endavant). O sigui, decisions realment difícils. No m'agradaria gens trobar-me en una situació d'aquestes. I a la majoria dels que critiquen tant el papa actual i l'anterior, tampoc, n'estic segura.
Però cal deixar clara una cosa. Quan es comença a posar una mica d’ordre a tot aquest assumpte, encara que sigui primer amb molts dubtes, amb mancances, amb lentitud (les coses de l’Església, ho repeteixo, van sempre lentes) i amb més ingenuïtat i efectes perversos del compte (per la protecció prioritària de l’“honor” dels capellans que eren culpables, per la falta de confiança gairebé sistemàtica en les acusacions de les víctimes i per la deficient protecció de les potencials víctimes futures), ha sigut sens dubte durant el pontificat de Joan Pau II, cap al final, i sota el guiatge de Joseph Ratzinger. Els fets són els fets.
Patricio Cerda, xilè, exlegionari de Crist: "Vaig parlar (dels abusos de Maciel i altres capellans dels "legionarios") amb Joseph Ratzinger, el 2002, abans que fos Papa, quan era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Jo ja havia sortit de la Legió i estava preparant un dossier amb els casos d’abusos. Vaig viatjar a Roma i vaig demanar una entrevista amb el cardenal xilè Jorge Medina Estévez. Li vaig explicar el que jo estava veient. Em va dir que l’endemà em rebria el cardenal Ratzinger. I ho va fer: em va escoltar durant mitja hora i em va dir que ell se’n faria càrrec. Als sis mesos va nomenar el primer visitador per investigar els abusos. Benet XVI ha sigut valent."
Continua.
-------
(1) Mireu l’entrevista de Juan José Millás a Felipe González, expresident del Govern espanyol, que s'ha publicat després a El País. Llegint-ho, he pensat en la perplexitat que devia sentir el Papa anterior davant el expedients sobre pederàstia que de sobte es van començar a acumular damunt de la seva taula.
–¿Cómo recuerda los problemas de corrupción de su Gobierno?
–Lo viví, primero, con absoluta incredulidad, y después con sufrimiento. Eso golpea mucho. No me lo creía. Pensaba que era imposible que tal o cual tipo –no voy a decir nombre– se corrompiera por dinero. Después me parecía insoportable en términos de sufrimiento. [...] Para mí fue una gran decepción, una gran frustración y probablemente una de las razones por las que decidí no hacer más política institucional. [...] Sé, tengo la absoluta conciencia de que no hay un solo sistema en el mundo donde no circule alguna corriente de corrupción. El problema es el nivel y el combate permanente. Cuando digo ninguno, digo ninguno. No hay excepciones porque todos los sistemas están llenos de seres humanos y siempre hay fallos. Los que se detectan y los que no. (7 de novembre del 2010)
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----
