Avui seré políticament incorrecta. Dissabte a La Vanguardia hi havia un reportatge d’una pàgina sencera amb una història tot romàntica d’una parella de gais que, pobrets, no podien tenir fills. I com que la legislació espanyola o europea, tan perversa ella i tan retrògrada com tothom sap, no permetia comptar amb aquesta figura entranyable de les mares de lloguer, els pobres gais havien hagut d’anar als Estats Units i allà havien trobat, a través d’una agència seriosa i solvent, per descomptat, una dona que estava disposada a fer-los el favor de quedar-se embarassada i donar-los el fill un cop gestat els nou mesos corresponents. Enmig del reportatge s’esmentava una gratificació que aquella bona dona rebria a canvi de les molèsties de l’embaràs, però era això, una gratificació, perquè en tot el que s’explicava al reportatge hi havia bondat, desinterès, una família desgraciada de dos pares que no podien tenir fills, pobrets, i una bona dona americana que sí que en podia tenir i que no li venia d’aquí fer-los un favor. Era entendridor llegir com els pares de la futura criatura parlaven que havien tingut sort i que la bona dona s’havia quedat embarassada al primer intent. La mare fins i tot els havia vingut a visitar, o ells a ella, uns mesos després d’haver passat tot. Que bonic.
Només al final, a l’últim paràgraf (en un reportatge que ocupava tota una pàgina), es parlava de xifres: 60.000 €, dels quals 20.000 eren la gratificació mencionada: la resta eren despeses de laboratori i de l’agència solvent i seriosa que havia facilitat els tràmits, i no sé què mes, suposo que els viatges i estades als EUA anaven a part. No estan gens malament, 20.000 € com a gratificació per a nou mesos, ja els agradaria a moltes embarassades cobrar això durant els nou mesos: més de 2.000 € cada mes.
Estem en crisi, tothom s’estreny el cinturó, molta gent ho passa malament, i els diaris ens expliquen una història en to rosa, sense cap mena de crítica, sobre una parella que es gasta 60.000 € per un caprici. Dic caprici no per la pobra criatura, que no té cap culpa de res, sinó pel que suposa conceptualment el fet de comprar-la: volem una criatura, costa tant, tenim pasta, doncs apa, ja és nostra. “Si servits, són 60.000 de l’ala”.
Llavors, quan davant aquestes coses per a mi al·lucinants, i crec que per a molta gent (el que passa és que ningú no gosarà dir-ho en veu alta perquè fa de mal dir), el papa, algun bisbe de l’Església catòlica o algun pastor evangèlic diu alguna cosa, tothom se’ls tira al damunt i els diu que estan obsessionats pel sexe i que es preocupin per les coses importants i no per aquestes històries particulars sobre les quals no n’han de fer res.
Doncs jo, ho sento, si aquests gais fessin això discretament potser no diria res, però si ho expliquen a la premsa i estem en crisi econòmica i al damunt el diari manipula les dades i tota la història perquè sembli un conte de fades, jo estic d’acord amb els bisbes. Això és un escàndol i fa molta pena.
I el pitjor de tot és que el reportatge de La Vanguardia el firmava una dona. ¿Aquesta periodista sap el que és un embaràs? ¿Li sembla bé que això es pugui comprar? ¿Li sembla adequat que en època de crisi s’esbombi d’aquesta manera una història així, com si fos una heroïcitat?
Per sort, la mateixa Vanguardia, uns dies després, ho arregla una mica:
Úters de lloguer
Acaba de visitar Espanya una persona amb una història peculiar. Es diu Miriam Reynolds, és nord-americana i ha tingut tres fills, dels quals l’últim, nascut ara fa un any, no és ni biològicament ni legalment fill seu, sinó d’una parella de gais (un d’ells va posar l’espermatozoide i l’òvul va ser de donant). L’ha convidat una agència de mares de lloguer en el marc d’un seminari sobre maternitat subrogada: un fenomen en plena expansió, i també en plena polèmica. Alguns estats, com el nostre, la prohibeixen, altres l’autoritzen només si és gratuïta, n’hi ha que la permeten, en particular l’Índia, on mou milions...
A França, que prepara una nova llei de bioètica, hi va haver una interessant discussió a Le Monde entre Ruwen Ogien i Sylviane Agacinski. Ogien criticava l’intent de l’Estat d’imposar una determinada moral, i es preguntava com es pot considerar crim una cosa que no produeix víctimes; Agacinski responia que la llei té “un paper civilitzador”, i que la maternitat subrogada per diners equival a “tractar un ésser humà com un animal de cria”.
Reynolds és una dona blanca, casada, professional, que va declarar haver actuat abans que res per “fer feliç algú”: a Madrid es va retrobar amb el nen que havia posat al món i amb els seus pares.
Menys eficaç, promocionalment parlant, però més adequat a la realitat estadística hauria estat mostrar una d’aquelles dones índies, paupèrrimes i de casta inferior, que lloguen el ventre per gestar un fill que mai no coneixeran i que viuen recloses, mentre dura l’embaràs, en unes institucions medicocarceràries (no poden sortir, ni a penes rebre visites) popularment conegudes com “granges d’embarassades”. Qui va dir que no hi havia víctimes?...
Però, és clar, sempre hi haurà una Miriam Reynolds per donar una pàtina de respectabilitat a l’acord pel qual una dona posa el seu cos, com un objecte inanimat, al servei d’un desig aliè, igual que cada cert temps sorgeix a l’escena pública una senyora educada, ben vestida, entrevistable, per declarar que exerceix la prostitució per gust, i així fer creure –a qui tingui, és clar, moltes ganes de creure-s’ho– que també ho fan per gust les milers de sense papers que poblen els nostres carrers, disposades a deixar-se violar per vint euros. (Laura Freixas)
I això que la Laura és progre, “pija” i sense cap problema respecte als homosexuals. Que vagi amb compte, perquè amb aquestes crítiques potser el col·lectiu (la part militant del col·lectiu) se li tira a sobre. Els gais i les lesbianes no se'ls pot criticar si no vols ser titllada immediatament d'homòfoba.
Homosexuals i progres, of course - 2
-------
