Les que se’n van sense dir res a ningú, no pensen en les que es queden? Totes les han tractat malament? Totes són dolentes? No fan amb les altres el que diuen que els han fet a elles, maltractar-les amb el seu menyspreu? Això ho vaig viure jo amb una, a qui sempre havia tractat de manera exquisida, i quan va marxar no em va dir ni mu. Després, al cap dels anys, quan em vaig trobar, com si diguéssim, en la mateixa situació que ella, un dia ens vam veure, i li vaig dir allò que m’havia sobtat i ferit. No em va demanar disculpes: va dir que en aquells dies no podia actuar de manera racional i que era natural que no estigués pels detalls. No vaig insistir dient-li que si tu vius com a germana amb dues persones més (ho dic així per simplificar: érem més colla), i una d’elles et maltracta (se suposa), no té cap sentit que te’n vagis sense dir res a la tercera: això no és un detall sinó que és substancial. En fi, que no ens vam entendre i no ens hem vist més, perquè ella continuava molt bel·ligerant (tot i que va reconèixer que no tenia res en contra meva), mentre que jo, ja ho veieu, m’ho prenc tot amb molta calma i sóc, em penso, força més equilibrada en els judicis. Potser vam viure realitats diferents, i després cadascú és com és i té la sensibilitat que té. Però jo no aconsegueixo empassar-me que no tingui cap mena de culpa, qui marxa, si se’n va sense ni acomiadar-se de les que no teníem cap culpa de la seva marxa. Ara, pobreta, no sé què se n’ha fet: fa temps que no en sé res.
Les que se'n van de l'Opus dei - 2.
------
