Ha mort Raimon Panikkar i el que més em sorprèn és que la web d'El País d'avui no ho destaqués a la portada aquest matí a primera hora, quan l'he mirat. Només he vist la notícia a la pàgina específica de Catalunya. Potser el menyspreen perquè era català?
No el vaig conèixer, perquè quan jo em vaig fer de l'Opus ell devia estar per Roma o ja a l'Índia. Sí que recordo, però, que les meves companyes de l'Opus que l'havien conegut deien que "don Raimundo" (llavors tothom era "don") era un fora de sèrie, divertit, molt ocurrent i molt atractiu intel·lectualment. Feia "unes predicacions que t'enganxen", m'explicaven.
Una altra cosa positiva de Raimon Panikkar és que em sembla que mai ha intentat aprofitar-se de la seva antiga pertinença a l'Opus Dei per fer-se propaganda ni per armar escàndols, ni a favor ni en contra. Quan li han preguntat pel tema, ho ha explicat com una part de la seva experiència vital i prou. No va ser mai, que jo sàpiga, un d'aquests que acusen els opusdeistes de messiànics i il·luminats, o que diuen que van marxar perquè els havien enganyat i ja no podien aguantar més, però que alhora volen (messiànicament, il·luminadament) que l'Opus canviï "perquè ja no és el que era" i "hauria de recuperar el seu carisma original", etc.
No, Panikkar va anar pel dret: va entrar-hi amb tota la bona voluntat i ben conscientment (ho deia ell), un bon dia no s'hi va trobar bé i va marxar. Primer a l'Índia, perquè volia viure noves experiències (però continuava sent de l'Opus) i després, quan va ser conscient que tot allò nou que volia fer no era compatible amb el que li exigia el fet de ser capellà de l'Opus, marxant de l'Opus i dedicant-se al que per ell era la seva nova vocació, però mantenint al mateix temps la seva identitat com a capellà i com a cristià. Per ell, tot podia cabre en un mateix projecte de vida, no calia renunciar a res, sinó enriquir-se amb coses noves i adaptar-les a la pròpia vida, que s'anava formant d'aquesta manera. Suposo que és un resum massa resumit, però és ell mateix qui ho explicava així, amb quatre paraules. Segur que els més pròxims a ell tenen més dades que jo desconec. Em limito al que Panikkar deia públicament quan li preguntaven sobre el tema.
Descansi en pau. Era un bon home i, pel que jo sé, ha fet molt de bé a molta gent, tant quan era de l'Opus (25 anys) com després.
------
divendres, 27 d’agost del 2010
dimarts, 20 de juliol del 2010
Pederàstia, ordenació femenina i antenes de ràdio
La gent s’ha exaltat i no els falta raó, perquè no veig cap necessitat per part del Vaticà, quan ha presentat les noves normes canòniques per combatre la pederàstia dels capellans, d’ajuntar aquest tema tan bèstia amb la prohibició de l’ordenació femenina. Un cop més, sembla que al Vaticà ha faltat una mica de finesa per desllindar les coses. Una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i encara que les dues estiguin prohibides des del punt de vista catòlic no sé si té gaire sentit que es presentin al mateix temps: fa lleig. Els mateixos portaveus vaticans s’han vist obligats a fer aclariments. Però el millor aclariment hauria estat deixar el tema de l’ordenació femenina per a un altre dia, perquè no hi havia cap pressa (em sembla).
Ara bé, dit això (sempre faig igual, dono la raó als crítics però després llanço el roc que duia a la faixa), un dels diaris que parlava del tema l’altre dia, La Vanguardia, donava la notícia, com tots, queixant-se del tema de posar en paral•lel cronològicament les sancions contra els pederastes i les sancions contra els que “ordenin” capellanes catòliques. Però llavors la foto que una s’esperaria que il•lustrés la notícia seria la d’una d’aquestes teòlogues progres que corren per aquí o una bisbessa o capellana luterana o anglicana, etc. En canvi, la foto que il•lustrava la notícia era... d’unes antenes de ràdio. Amb el següent text: “Las antenas de Radio Vaticano en Santa Maria di Galera aumentan el riesgo de cáncer en la población local, según un informe judicial”. Fora de la imatge de les antenes i d’aquest peu de foto, no hi havia cap més informació sobre el tema.
O sigui, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, garrotada a la capellanesca.
I jo em pregunto: aquest diari no ha fet exactament el mateix que critica del Vaticà: barrejar coses que no tenen res a veure en una mateixa pàgina? No s'adona que amb aquesta mena d'actuacions el que fan és que hi hagi gent catòlica que pensi que tot plegat és "una campanya contra l'Església" en la qual s'aprofita tot, com es fa amb el porc, per tirar-li pedres al damunt, vingui a tomb o no?
Quan ho vaig veure em va fer riure el contrast d'aquella pàgina amb el contingut de la notícia. No pensava dir res més sobre el tema de la pederàstia, però això “algú ho havia de dir”, com fa aquell del programa de TV3 Polònia.
---------
Ara bé, dit això (sempre faig igual, dono la raó als crítics però després llanço el roc que duia a la faixa), un dels diaris que parlava del tema l’altre dia, La Vanguardia, donava la notícia, com tots, queixant-se del tema de posar en paral•lel cronològicament les sancions contra els pederastes i les sancions contra els que “ordenin” capellanes catòliques. Però llavors la foto que una s’esperaria que il•lustrés la notícia seria la d’una d’aquestes teòlogues progres que corren per aquí o una bisbessa o capellana luterana o anglicana, etc. En canvi, la foto que il•lustrava la notícia era... d’unes antenes de ràdio. Amb el següent text: “Las antenas de Radio Vaticano en Santa Maria di Galera aumentan el riesgo de cáncer en la población local, según un informe judicial”. Fora de la imatge de les antenes i d’aquest peu de foto, no hi havia cap més informació sobre el tema.
O sigui, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, garrotada a la capellanesca.
I jo em pregunto: aquest diari no ha fet exactament el mateix que critica del Vaticà: barrejar coses que no tenen res a veure en una mateixa pàgina? No s'adona que amb aquesta mena d'actuacions el que fan és que hi hagi gent catòlica que pensi que tot plegat és "una campanya contra l'Església" en la qual s'aprofita tot, com es fa amb el porc, per tirar-li pedres al damunt, vingui a tomb o no?
Quan ho vaig veure em va fer riure el contrast d'aquella pàgina amb el contingut de la notícia. No pensava dir res més sobre el tema de la pederàstia, però això “algú ho havia de dir”, com fa aquell del programa de TV3 Polònia.
---------
dissabte, 17 de juliol del 2010
Com tracta l'Opus les que ho deixen córrer
Em penso que ja en vaig parlar un dia, però va ser només de passada. L'Opus tracta les que n'hem marxat, en un primer moment, depenent de com marxem. No va ser el meu cas, però és molt possible que en un primer moment una bona part de les ex-membres se sentin poc menys que ignorades, menystingudes. I els homes igual, pels casos que he conegut. Però no em sembla cap cosa especialment denunciable. En totes les parelles, quan hi ha un trencament, hi ha també una suspensió del tracte. És normal: ni les que queden a dins tenen massa ganes de reviure el trauma (que se'n vagi algú de casa teva, algú que vivia a l'habitació del costat, sempre és un trauma) i les que se'n van tampoc tenen gaires ganes, almenys al principi, de continuar la mateixa relació que abans. Seria estrany per una banda i per l'altra. I sobretot, més que ganes, les que se'n van solen tenir molta necessitat, sobretot inicialment, d'espavilar-se: lloc on viure, potser nova feina, noves relacions, etc.
En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.
Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.
Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.
Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.
El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.
Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."
Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.
Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----
En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.
Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.
Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.
Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.
El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.
Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."
Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.
Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----
dissabte, 10 de juliol del 2010
Una entrevista amb Ramón Rosal
Vaig llegir ahir l’entrevista que feia Lluís Amiguet, periodista de La Vanguardia, a un excapellà català de l’Opus. Em va sorprendre, aquest excapellà no el coneixia ni n’havia sentit a parlar mai, i mira que n’he conegut uns quants, d’ara i sobretot de l’època en què ell diu que feia de capellà de l’Opus a Barcelona i jo també era de l’Opus. Potser hi va ser poc temps, perquè diu que també va estar en altres llocs. En fi, crec que no vam coincidir mai enlloc. Es diu Ramón Rosal i ara fa de psicòleg. Vaig començar a llegir l’entrevista amb una certa il·lusió, la veritat. El titular em va fer pensar: a veure si aquest diu les coses com són...
El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.
Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.
I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.
Però tot seguit diu:
I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?
Després explica:
I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.
Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.
Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.
Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?
Diu també:
I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.
És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?
Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?
Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.
Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.
I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:
Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...
Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?
Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.
NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------
El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.
Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.
I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.
Però tot seguit diu:
Tengo la ilusa pretensión de hacer reflexionar y mejorar la praxis de la Obra, que no veo que se armonice bien con su carisma original.
I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?
Després explica:
Cuando Juan Pablo II nombró a Ratzinger prefecto para la Doctrina de la Fe, tuvieron que modificar corriendo la clasificación a algunos libros de Ratzinger que antes habían considerado "peligrosos"
I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.
Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.
Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.
Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?
Diu també:
Los numerarios y agregados hacíamos votos de celibato, obediencia y pobreza...
I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.
És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?
Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?
Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.
Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.
I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:
Algunos ministros miembros del Opus Dei ayudaron a incorporarnos a las democracias europeas, como Navarro Rubio y Ullastres. Otros, como Calvo Serer y Fontán, fundadores del diario Madrid, fueron sancionados por pedir libertades democráticas.
Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...
Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?
Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.
NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------
dimecres, 23 de juny del 2010
El cardenal Sistach, la premsa i el sexe
Llegeixo avui al Periódico:
El periodista que ha escrit aquesta nota ha de tenir una mica de mala idea per no adonar-se de tres coses, a propòsit de la frase que he senyalat en negreta:
1. Si l’arquebisbat de Barcelona no ha dit res fins ara ha sigut segurament perquè fins ara poca gent coneixia l’existència d’aquesta web. Ha estat ara, aquests dies, quan un senyor impresentable de Madrid ha insultat la consellera Geli per aquest motiu (insults del tot rebutjables: es pot discrepar sense insultar, senyor). Ha estat ara quan molta gent ha descobert que la web esmentada i els seus continguts són clarament rebutjables des del punt de vista no sols cristià sinó fins i tot de qualsevol família normal i corrent, tret de les que creuen que la sexualitat desfermada és psicològicament i educativament i des de tots els punts de vista el mateix que saber i practicar molts exercicis de matemàtiques. Ha estat ara, doncs, quan tenia tot el sentit que l'arquebisbat de Barcelona, si tenia alguna cosa a dir sobre el tema, ho fes.
2. Encara que l’arquebisbat de Barcelona hagués conegut abans aquesta web, ha fet molt bé de no pronunciar-se fins ara, precisament per no fer-li propaganda. De vegades sembla que siguin els mateixos autors dels continguts pels quals algú, al final, protesta, els que promoguin la protesta, justament per aconseguir que molta gent conegui el seu producte. O sigui, no es pot descartar que el famós senyor de Madrid hagi actuat perquè algú altre que volia donar a conèixer la famosa web li ha enviat l'enllaç sabent que provocaria la seva reacció furibunda.
3. Hi ha periodistes que aprofiten totes les oportunitats per fer rebombori sobre els temes que els interessen, tant si vénen a tomb com si no. Aquest periodista descobreix ara que la doctrina cristiana no veu bé aquesta manera d’enfocar la sexualitat? Si ja sabia que el cristianisme té aquesta doctrina (i ho hauria de saber, perquè està publicat en molts llocs oficials de l'Església), per què s’escandalitza com si ho hagués descobert avui? I sobretot, per què s’escandalitza igualment quan la crítica és insultant i rebutjable (la d’aquell senyor de Madrid) i quan la crítica és raonable i simplement expositiva? Per què posa les dues protestes en paral·lel, com si fossin “un mateix moviment de protesta”? Ja no es pot criticar la conselleria ni tan sols educadament, senyor periodista, pel fet que un senyor de Madrid ho hagi fet barroerament?
Un bravo al cardenal Sistach, a mossèn Claret i a tot el seu equip per la valentia demostrada, perquè segur que ja s’esperaven que podia passar tot això.
I bona revetlla de Sant Joan a tothom.
------
El cardenal Sistach se suma als atacs a la web de Salut sobre sexe
El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va penjar ahir a la web de la seva diòcesi un document aprovat dijous passat per la delegació diocesana de Pastoral Familiar en què es desqualifiquen els continguts de la web d'educació sexual per a joves de Salut i es carrega contra el Govern del tripartit per portar a terme «una obra socialment i educativament molt negativa».
El que és més sorprenent del cas és que les escomeses contra la pàgina arribin ara, cinc anys després que la web s'inaugurés. Les reflexions de la delegació de Pastoral Familiar, una entitat que depèn de l'arquebisbat, dirigida pel sacerdot Manel Claret i que té com a tasques a fer els cursos de preparació al matrimoni, acusen la Conselleria de Salut d'haver adoptat «un criteri pervers» a l'hora d'informar els joves. «En aquests temes, la simple informació ja és una opció ètica clara». I en aquesta web, continua el text, «en temes de sexualitat i embaràs, l'interessat o interessada té obertes totes les possibilitats, qualsevol decisió que prengui és bona. Només es tracta d'informar». Mera exposició que li sembla inacceptable a l'arquebisbat, ja que «hi ha comportaments positius i negatius, cosa que vol dir que són èticament bons o dolents». Més endavant deplora que el cos «sigui una caixa de ressonància per aconseguir el màxim plaer», entra en el rebuig a l'avortament i lamenta que la Generalitat «destrueixi l'obra educativa de les famílies i les escoles». El cardenal Sistach va declinar ahir pronunciar-se sobre la nota.
El periodista que ha escrit aquesta nota ha de tenir una mica de mala idea per no adonar-se de tres coses, a propòsit de la frase que he senyalat en negreta:
1. Si l’arquebisbat de Barcelona no ha dit res fins ara ha sigut segurament perquè fins ara poca gent coneixia l’existència d’aquesta web. Ha estat ara, aquests dies, quan un senyor impresentable de Madrid ha insultat la consellera Geli per aquest motiu (insults del tot rebutjables: es pot discrepar sense insultar, senyor). Ha estat ara quan molta gent ha descobert que la web esmentada i els seus continguts són clarament rebutjables des del punt de vista no sols cristià sinó fins i tot de qualsevol família normal i corrent, tret de les que creuen que la sexualitat desfermada és psicològicament i educativament i des de tots els punts de vista el mateix que saber i practicar molts exercicis de matemàtiques. Ha estat ara, doncs, quan tenia tot el sentit que l'arquebisbat de Barcelona, si tenia alguna cosa a dir sobre el tema, ho fes.
2. Encara que l’arquebisbat de Barcelona hagués conegut abans aquesta web, ha fet molt bé de no pronunciar-se fins ara, precisament per no fer-li propaganda. De vegades sembla que siguin els mateixos autors dels continguts pels quals algú, al final, protesta, els que promoguin la protesta, justament per aconseguir que molta gent conegui el seu producte. O sigui, no es pot descartar que el famós senyor de Madrid hagi actuat perquè algú altre que volia donar a conèixer la famosa web li ha enviat l'enllaç sabent que provocaria la seva reacció furibunda.
3. Hi ha periodistes que aprofiten totes les oportunitats per fer rebombori sobre els temes que els interessen, tant si vénen a tomb com si no. Aquest periodista descobreix ara que la doctrina cristiana no veu bé aquesta manera d’enfocar la sexualitat? Si ja sabia que el cristianisme té aquesta doctrina (i ho hauria de saber, perquè està publicat en molts llocs oficials de l'Església), per què s’escandalitza com si ho hagués descobert avui? I sobretot, per què s’escandalitza igualment quan la crítica és insultant i rebutjable (la d’aquell senyor de Madrid) i quan la crítica és raonable i simplement expositiva? Per què posa les dues protestes en paral·lel, com si fossin “un mateix moviment de protesta”? Ja no es pot criticar la conselleria ni tan sols educadament, senyor periodista, pel fet que un senyor de Madrid ho hagi fet barroerament?
Un bravo al cardenal Sistach, a mossèn Claret i a tot el seu equip per la valentia demostrada, perquè segur que ja s’esperaven que podia passar tot això.
I bona revetlla de Sant Joan a tothom.
------
dilluns, 14 de juny del 2010
Homosexuals i progres, of course - 2
Homosexuals i progres, of course - 1
Homosexuals tant si volen com si no
El mateix dissabte, o diumenge, vaig comprar El Periódico, que és l’altre diari que acostumo a llegir els caps de setmana (només perquè és en català, que de continguts m’agrada més La Vanguardia, i l’Avui ja no l’aguanto des que l’han convertit en una mena de Punt Diari; consti que quan vivia en una comarca de més al nord comprava el Punt i m’agradava força, però com a diari de Barcelona no funciona, Barcelona els va gran a aquesta gent, no s’hi saben adaptar). Doncs El Periódico denunciava molt extensament, amb tota mena d’entrevistes i d’opinions gairebé totes unidireccionals, que hi havia uns psiquiatres de Barcelona que tractaven mèdicament lesbianes i gais que volien deixar de ser-ho. Ui, quin pecat!
És increïble. O sigui, el missatge és que si ets dona i vols ser home, cap problema, els metges t’ho solucionaran i fins i tot et posaran una titola de plàstic, potser gratis total; si ets home però vols ser dona, cap problema, la medicina ha avançat molt, et tallaran la titola i et posaran una mena de vagina (que no m’agradaria veure com queda la cosa, pobrets, com els enganyen, quina carnisseria); si ets heterosexual però t’agradaria ser homosexual o almenys bisexual, segur que trobaràs ajuda almenys psicològica i ànims i comprensió dels col·lectius gais i lèsbics perquè orientis la teva sexualitat de la manera que vols, i t'asseguraran que en el fons de tu mateixa segur que ets lesbiana de naixement però que ho tenies amagat fins ara potser de manera inconscient. Però si ets lesbiana o gai i voldries ser heterosexual t’has d’aguantar perquè canviar això és impossible, i si algun psiquiatre o psicòleg o qui sigui intenta ajudar-te (no diguem ja si és un capellà o una mestra de l’escola) vol dir que té prejudicis religiosos i que les autoritats l’haurien de tancar a la presó o almenys inhabilitar per intrusisme anticientífic.
No hi ha una mica de contradicció?
Tot això em recorda molt a les lleis d'alguns països de l'orient musulmà on està prohibit convertir-se al cristianisme, però en canvi està molt ben vist i afavorit institucionalment la conversió d'un cristià a l'Islam. A aquests països normalment se'ls anomena fonamentalistes. Potser és per aquest desequilibri entre el que es pot fer i el que no es pot fer, no?, entre altres raons.
Mentrestant, els diaris exigeixen cada dia al papa de Roma que rectifiqui i demani perdó. I és veritat que l’Església ha de rectificar de tant en tant, i ara sobretot pel tema dels escàndols de pederàstia, però de fet ja ho fa, a poc a poc però ho fa.
Els catòlics són els únics del món que estem tot el dia demanant perdó. I a mi, com a catòlica i catalana, em toca demanar perdó el doble que tothom, perquè els catalans també hem de demanar sovint perdó a Espanya per ser catalans i emprenyar-los tant amb la nostra llengua, els nostres estatuts i totes aquestes històries. “Perdoooona a tu pueeeblo, Señoooor”.
En canvi, ¿algú del món mediàtic, o almenys d’aquests diaris que són de propietat familiar (Godó, Asensio) ha demanat mai perdó pels errors de concepte en què cauen tan sovint, com ara això que he explicat avui de La Vanguardia i El Periódico d’aquest cap de setmana? A veure si un any d’aquests algú d’aquestes famílies s’ho pren amb calma i reconeix: “Quines tonteries que diem! Perdonin, senyores i senyors, els vam enganyar, anàvem molt atabalats per les pressions del tancament i de la cultura políticament correcta i no sabíem distingir prou bé el sentit comú de la xarlotada”.
Lluís Martínez, a l'Avui, em sembla que em dóna la raó:
Homosexuals tant si volen com si no
El mateix dissabte, o diumenge, vaig comprar El Periódico, que és l’altre diari que acostumo a llegir els caps de setmana (només perquè és en català, que de continguts m’agrada més La Vanguardia, i l’Avui ja no l’aguanto des que l’han convertit en una mena de Punt Diari; consti que quan vivia en una comarca de més al nord comprava el Punt i m’agradava força, però com a diari de Barcelona no funciona, Barcelona els va gran a aquesta gent, no s’hi saben adaptar). Doncs El Periódico denunciava molt extensament, amb tota mena d’entrevistes i d’opinions gairebé totes unidireccionals, que hi havia uns psiquiatres de Barcelona que tractaven mèdicament lesbianes i gais que volien deixar de ser-ho. Ui, quin pecat!
És increïble. O sigui, el missatge és que si ets dona i vols ser home, cap problema, els metges t’ho solucionaran i fins i tot et posaran una titola de plàstic, potser gratis total; si ets home però vols ser dona, cap problema, la medicina ha avançat molt, et tallaran la titola i et posaran una mena de vagina (que no m’agradaria veure com queda la cosa, pobrets, com els enganyen, quina carnisseria); si ets heterosexual però t’agradaria ser homosexual o almenys bisexual, segur que trobaràs ajuda almenys psicològica i ànims i comprensió dels col·lectius gais i lèsbics perquè orientis la teva sexualitat de la manera que vols, i t'asseguraran que en el fons de tu mateixa segur que ets lesbiana de naixement però que ho tenies amagat fins ara potser de manera inconscient. Però si ets lesbiana o gai i voldries ser heterosexual t’has d’aguantar perquè canviar això és impossible, i si algun psiquiatre o psicòleg o qui sigui intenta ajudar-te (no diguem ja si és un capellà o una mestra de l’escola) vol dir que té prejudicis religiosos i que les autoritats l’haurien de tancar a la presó o almenys inhabilitar per intrusisme anticientífic.
No hi ha una mica de contradicció?
Tot això em recorda molt a les lleis d'alguns països de l'orient musulmà on està prohibit convertir-se al cristianisme, però en canvi està molt ben vist i afavorit institucionalment la conversió d'un cristià a l'Islam. A aquests països normalment se'ls anomena fonamentalistes. Potser és per aquest desequilibri entre el que es pot fer i el que no es pot fer, no?, entre altres raons.
Mentrestant, els diaris exigeixen cada dia al papa de Roma que rectifiqui i demani perdó. I és veritat que l’Església ha de rectificar de tant en tant, i ara sobretot pel tema dels escàndols de pederàstia, però de fet ja ho fa, a poc a poc però ho fa.
Els catòlics són els únics del món que estem tot el dia demanant perdó. I a mi, com a catòlica i catalana, em toca demanar perdó el doble que tothom, perquè els catalans també hem de demanar sovint perdó a Espanya per ser catalans i emprenyar-los tant amb la nostra llengua, els nostres estatuts i totes aquestes històries. “Perdoooona a tu pueeeblo, Señoooor”.
En canvi, ¿algú del món mediàtic, o almenys d’aquests diaris que són de propietat familiar (Godó, Asensio) ha demanat mai perdó pels errors de concepte en què cauen tan sovint, com ara això que he explicat avui de La Vanguardia i El Periódico d’aquest cap de setmana? A veure si un any d’aquests algú d’aquestes famílies s’ho pren amb calma i reconeix: “Quines tonteries que diem! Perdonin, senyores i senyors, els vam enganyar, anàvem molt atabalats per les pressions del tancament i de la cultura políticament correcta i no sabíem distingir prou bé el sentit comú de la xarlotada”.
Lluís Martínez, a l'Avui, em sembla que em dóna la raó:
Gai-------
Ja sé que m'estic buscant un disgust escrivint sobre aquesta qüestió, perquè és d'aquelles opinions que mai deixen satisfet ningú. Uns diran que sóc un homòfob i els altres que el que he de fer és sortir de l'armari. A mi m'és ben bé igual, perquè ja tinc una edat. Per sort, tenim lleis i un pot escriure del que vulgui sense insultar, malgrat que d'això últim hi ha qui no se n'ha assabentat.
No acabo d'entendre tot l'enrenou que s'ha organitzat arran dels suposats tractaments per modificar la conducta sexual d'una persona. Un enrenou que s'ha reactivat perquè el senyor Duran i Lleida va venir a defensar que cadascú pot fer el que li doni la gana amb la seva vida, i que si està a disgust sent homosexual té tot el dret del món de buscar-hi una solució. ¿O potser la consulta al psiquiatre només és bona quan va en sentit contrari i serveix per acceptar-se a un mateix? Per cert, que aquesta és la solució que li va donar el 1935 Sigmund Freud –el psiquiatre que tothom cita sense haver-lo llegit– a la mare d'un jove gai: tractament perquè fos un homosexual feliç.
Però si un homosexual recorre lliurement a un especialista perquè intenti –no vol dir que ho aconsegueixi– variar els seus gustos, ¿això és condemnable? Suposo que el conflicte està en què entenem per llibertat. Hi ha qui no pot entendre que, voluntàriament, algú pugui renegar de la seva conducta sexual. En tot cas, aquesta llibertat l'ha d'exercir per acceptar-se. És a dir, llibertat, sí; però sempre que convingui al meu pensament. No tinc ganes de buscar definicions al diccionari, però crec que aquesta manera d'entendre la realitat en té una de molt clara.
Homosexuals i progres, of course - 1
Aplaudir els gais sigui com sigui
Avui seré políticament incorrecta. Dissabte a La Vanguardia hi havia un reportatge d’una pàgina sencera amb una història tot romàntica d’una parella de gais que, pobrets, no podien tenir fills. I com que la legislació espanyola o europea, tan perversa ella i tan retrògrada com tothom sap, no permetia comptar amb aquesta figura entranyable de les mares de lloguer, els pobres gais havien hagut d’anar als Estats Units i allà havien trobat, a través d’una agència seriosa i solvent, per descomptat, una dona que estava disposada a fer-los el favor de quedar-se embarassada i donar-los el fill un cop gestat els nou mesos corresponents. Enmig del reportatge s’esmentava una gratificació que aquella bona dona rebria a canvi de les molèsties de l’embaràs, però era això, una gratificació, perquè en tot el que s’explicava al reportatge hi havia bondat, desinterès, una família desgraciada de dos pares que no podien tenir fills, pobrets, i una bona dona americana que sí que en podia tenir i que no li venia d’aquí fer-los un favor. Era entendridor llegir com els pares de la futura criatura parlaven que havien tingut sort i que la bona dona s’havia quedat embarassada al primer intent. La mare fins i tot els havia vingut a visitar, o ells a ella, uns mesos després d’haver passat tot. Que bonic.
Només al final, a l’últim paràgraf (en un reportatge que ocupava tota una pàgina), es parlava de xifres: 60.000 €, dels quals 20.000 eren la gratificació mencionada: la resta eren despeses de laboratori i de l’agència solvent i seriosa que havia facilitat els tràmits, i no sé què mes, suposo que els viatges i estades als EUA anaven a part. No estan gens malament, 20.000 € com a gratificació per a nou mesos, ja els agradaria a moltes embarassades cobrar això durant els nou mesos: més de 2.000 € cada mes.
Estem en crisi, tothom s’estreny el cinturó, molta gent ho passa malament, i els diaris ens expliquen una història en to rosa, sense cap mena de crítica, sobre una parella que es gasta 60.000 € per un caprici. Dic caprici no per la pobra criatura, que no té cap culpa de res, sinó pel que suposa conceptualment el fet de comprar-la: volem una criatura, costa tant, tenim pasta, doncs apa, ja és nostra. “Si servits, són 60.000 de l’ala”.
Llavors, quan davant aquestes coses per a mi al·lucinants, i crec que per a molta gent (el que passa és que ningú no gosarà dir-ho en veu alta perquè fa de mal dir), el papa, algun bisbe de l’Església catòlica o algun pastor evangèlic diu alguna cosa, tothom se’ls tira al damunt i els diu que estan obsessionats pel sexe i que es preocupin per les coses importants i no per aquestes històries particulars sobre les quals no n’han de fer res.
Doncs jo, ho sento, si aquests gais fessin això discretament potser no diria res, però si ho expliquen a la premsa i estem en crisi econòmica i al damunt el diari manipula les dades i tota la història perquè sembli un conte de fades, jo estic d’acord amb els bisbes. Això és un escàndol i fa molta pena.
I el pitjor de tot és que el reportatge de La Vanguardia el firmava una dona. ¿Aquesta periodista sap el que és un embaràs? ¿Li sembla bé que això es pugui comprar? ¿Li sembla adequat que en època de crisi s’esbombi d’aquesta manera una història així, com si fos una heroïcitat?
Per sort, la mateixa Vanguardia, uns dies després, ho arregla una mica:
I això que la Laura és progre, “pija” i sense cap problema respecte als homosexuals. Que vagi amb compte, perquè amb aquestes crítiques potser el col·lectiu (la part militant del col·lectiu) se li tira a sobre. Els gais i les lesbianes no se'ls pot criticar si no vols ser titllada immediatament d'homòfoba.
Homosexuals i progres, of course - 2
-------
Avui seré políticament incorrecta. Dissabte a La Vanguardia hi havia un reportatge d’una pàgina sencera amb una història tot romàntica d’una parella de gais que, pobrets, no podien tenir fills. I com que la legislació espanyola o europea, tan perversa ella i tan retrògrada com tothom sap, no permetia comptar amb aquesta figura entranyable de les mares de lloguer, els pobres gais havien hagut d’anar als Estats Units i allà havien trobat, a través d’una agència seriosa i solvent, per descomptat, una dona que estava disposada a fer-los el favor de quedar-se embarassada i donar-los el fill un cop gestat els nou mesos corresponents. Enmig del reportatge s’esmentava una gratificació que aquella bona dona rebria a canvi de les molèsties de l’embaràs, però era això, una gratificació, perquè en tot el que s’explicava al reportatge hi havia bondat, desinterès, una família desgraciada de dos pares que no podien tenir fills, pobrets, i una bona dona americana que sí que en podia tenir i que no li venia d’aquí fer-los un favor. Era entendridor llegir com els pares de la futura criatura parlaven que havien tingut sort i que la bona dona s’havia quedat embarassada al primer intent. La mare fins i tot els havia vingut a visitar, o ells a ella, uns mesos després d’haver passat tot. Que bonic.
Només al final, a l’últim paràgraf (en un reportatge que ocupava tota una pàgina), es parlava de xifres: 60.000 €, dels quals 20.000 eren la gratificació mencionada: la resta eren despeses de laboratori i de l’agència solvent i seriosa que havia facilitat els tràmits, i no sé què mes, suposo que els viatges i estades als EUA anaven a part. No estan gens malament, 20.000 € com a gratificació per a nou mesos, ja els agradaria a moltes embarassades cobrar això durant els nou mesos: més de 2.000 € cada mes.
Estem en crisi, tothom s’estreny el cinturó, molta gent ho passa malament, i els diaris ens expliquen una història en to rosa, sense cap mena de crítica, sobre una parella que es gasta 60.000 € per un caprici. Dic caprici no per la pobra criatura, que no té cap culpa de res, sinó pel que suposa conceptualment el fet de comprar-la: volem una criatura, costa tant, tenim pasta, doncs apa, ja és nostra. “Si servits, són 60.000 de l’ala”.
Llavors, quan davant aquestes coses per a mi al·lucinants, i crec que per a molta gent (el que passa és que ningú no gosarà dir-ho en veu alta perquè fa de mal dir), el papa, algun bisbe de l’Església catòlica o algun pastor evangèlic diu alguna cosa, tothom se’ls tira al damunt i els diu que estan obsessionats pel sexe i que es preocupin per les coses importants i no per aquestes històries particulars sobre les quals no n’han de fer res.
Doncs jo, ho sento, si aquests gais fessin això discretament potser no diria res, però si ho expliquen a la premsa i estem en crisi econòmica i al damunt el diari manipula les dades i tota la història perquè sembli un conte de fades, jo estic d’acord amb els bisbes. Això és un escàndol i fa molta pena.
I el pitjor de tot és que el reportatge de La Vanguardia el firmava una dona. ¿Aquesta periodista sap el que és un embaràs? ¿Li sembla bé que això es pugui comprar? ¿Li sembla adequat que en època de crisi s’esbombi d’aquesta manera una història així, com si fos una heroïcitat?
Per sort, la mateixa Vanguardia, uns dies després, ho arregla una mica:
Úters de lloguer
Acaba de visitar Espanya una persona amb una història peculiar. Es diu Miriam Reynolds, és nord-americana i ha tingut tres fills, dels quals l’últim, nascut ara fa un any, no és ni biològicament ni legalment fill seu, sinó d’una parella de gais (un d’ells va posar l’espermatozoide i l’òvul va ser de donant). L’ha convidat una agència de mares de lloguer en el marc d’un seminari sobre maternitat subrogada: un fenomen en plena expansió, i també en plena polèmica. Alguns estats, com el nostre, la prohibeixen, altres l’autoritzen només si és gratuïta, n’hi ha que la permeten, en particular l’Índia, on mou milions...
A França, que prepara una nova llei de bioètica, hi va haver una interessant discussió a Le Monde entre Ruwen Ogien i Sylviane Agacinski. Ogien criticava l’intent de l’Estat d’imposar una determinada moral, i es preguntava com es pot considerar crim una cosa que no produeix víctimes; Agacinski responia que la llei té “un paper civilitzador”, i que la maternitat subrogada per diners equival a “tractar un ésser humà com un animal de cria”.
Reynolds és una dona blanca, casada, professional, que va declarar haver actuat abans que res per “fer feliç algú”: a Madrid es va retrobar amb el nen que havia posat al món i amb els seus pares.
Menys eficaç, promocionalment parlant, però més adequat a la realitat estadística hauria estat mostrar una d’aquelles dones índies, paupèrrimes i de casta inferior, que lloguen el ventre per gestar un fill que mai no coneixeran i que viuen recloses, mentre dura l’embaràs, en unes institucions medicocarceràries (no poden sortir, ni a penes rebre visites) popularment conegudes com “granges d’embarassades”. Qui va dir que no hi havia víctimes?...
Però, és clar, sempre hi haurà una Miriam Reynolds per donar una pàtina de respectabilitat a l’acord pel qual una dona posa el seu cos, com un objecte inanimat, al servei d’un desig aliè, igual que cada cert temps sorgeix a l’escena pública una senyora educada, ben vestida, entrevistable, per declarar que exerceix la prostitució per gust, i així fer creure –a qui tingui, és clar, moltes ganes de creure-s’ho– que també ho fan per gust les milers de sense papers que poblen els nostres carrers, disposades a deixar-se violar per vint euros. (Laura Freixas)
I això que la Laura és progre, “pija” i sense cap problema respecte als homosexuals. Que vagi amb compte, perquè amb aquestes crítiques potser el col·lectiu (la part militant del col·lectiu) se li tira a sobre. Els gais i les lesbianes no se'ls pot criticar si no vols ser titllada immediatament d'homòfoba.
Homosexuals i progres, of course - 2
-------
divendres, 7 de maig del 2010
Valentí Fuster i Navarro Valls, 'honoris causa' de la UIC
Copio una notícia de la premsa, d'avui mateix, molt simpàtica... si no fos pel final, que posa el dit a la nafra (i ben fet que fa, perquè és veritat):
Ja ho veieu: un article pròxim sobre una activitat "inspirada en els principis de l'Opus Dei", cordial, gairebé còmplice (i a més a més al Punt Diari!), i al final la crítica pel tema del català, inevitable quan es parla de l'Opus a Catalunya. FINS QUAN, amigues i amics de l'Opus? Quan us normalitzareu? O només us interessa tenir les places ocupades per famílies de Sant Gervasi, Sarrià i Pedralbes (alguna de catalana-catalana, perquè no sigui dit i per poder ensenyar-la a les visites)? Quan decidireu sortir d'aquest gueto i us ocupareu d'evangelitzar des de dins el món real que us envolta, que és Catalunya?
Per acabar més positiva, us poso l'entrevista que avui mateix ha fet Josep Cuní a Navarro Valls:
Us recomano especialment les dues darreres preguntes, del minut 23 al 25.
------
«La Universitat Internacional de Catalunya, inspirada pels principis de l'Opus Dei, va investir ahir doctors honoris causa el metge cardiòleg i celebritat mundial Valentí Fuster i el periodista, psiquiatre i durant més de vint anys «veu del Papa» Joan Pau II –en la seva qualitat de cap de l'oficina de premsa vaticana–, Joaquín Navarro-Valls. Cerimònia solemne, amb tots els doctors de la facultat vestits d'aquella manera que vesteixen els doctors i que si bé devia resultar apropiada en els antics casalots universitaris de pedra i foscor, grinyola una mica en un edifici tan nou i tan modern com el que disposa la UIC al carrer de la Immaculada de la part alta de Barcelona. Però no passa res, sinó que s'agraeix. La tradició és sagrada, el protocol és el protocol i ahir tot va funcionar molt bé. Presència del bisbe de Solsona, Jaume Traserra, i de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol.
El degà de la Facultat de Medicina de la UIC, Albert Balaguer, va fer la laudatio de Valentí Fuster i el periodista i professor de periodisme de la mateixa casa Salvador Aragonès va fer la de Navarro-Valls. Un cop investit, «la veu del Papa» va fer girar el discurs d'ingrés al Claustre al voltant del pontífex que havia conegut tan bé, centrant-se en les mostres de santedat que li va observar. Com va dir, «qui no és sant en vida no ho serà mai». Una intervenció molt vaticana i molt italiana, en el sentit de pronunciar moltes paraules ben dites per dir poc i insinuar molt. Navarro-Valls domina la finezza, és clar.
Valentí Fuster va pronunciar una lliçó magistral sobre els enemics del cor: el tabac, el colesterol, la vida sedentària, els greixos, el sobrepès... Va dir que les cintures de les dones no haurien de mesurar més de 80 centímetres i les dels homes més de 100. Ens va endevinar el pensament, perquè hi va afegir: «Quan arribin a casa, tots vostès agafaran la cinta mètrica.» Al meu costat, Marc Argemí (fill de Josep Argemí, rector de la UIC, que presidia l'acte) em va dir: «Cap dels que som aquí superaria una analítica de Valentí Fuster.» Quan el nou doctor va entrar en detalls sobre les conseqüències de no portar una vida sana, els més hipocondríacs es van remoure a les seves butaques. Tot d'una es van sentir unes veus: «Un metge, un metge!» Un senyor del públic havia perdut els sentits. De metges, n'anàvem servits, i el mateix Valentí Fuster va interrompre el discurs, es va despullar del birret i va baixar de l'estrada per anar a visitar l'home. No va ser res. El senyor va poder sortir a prendre l'aire pel propi peu. Abans de reiniciar el discurs, Fuster va dir: «Em sembla que en tinc la culpa.» Molta gent hi va estar d'acord.
L'acte va ser amenitzat pel Cor Universitari, que va interpretar el vibrant Canticorum iubilo de Haendel i l'obligat Gaudeamus igitur de cloenda.
Només una pregunta a la Universitat Internacional de Catalunya: per què totes les parts acadèmiques de tots els discursos es van fer en castellà? Que no es fa ciència en català?» (Manuel Cuyàs, El Punt, 7 de maig del 2010)
Ja ho veieu: un article pròxim sobre una activitat "inspirada en els principis de l'Opus Dei", cordial, gairebé còmplice (i a més a més al Punt Diari!), i al final la crítica pel tema del català, inevitable quan es parla de l'Opus a Catalunya. FINS QUAN, amigues i amics de l'Opus? Quan us normalitzareu? O només us interessa tenir les places ocupades per famílies de Sant Gervasi, Sarrià i Pedralbes (alguna de catalana-catalana, perquè no sigui dit i per poder ensenyar-la a les visites)? Quan decidireu sortir d'aquest gueto i us ocupareu d'evangelitzar des de dins el món real que us envolta, que és Catalunya?
Per acabar més positiva, us poso l'entrevista que avui mateix ha fet Josep Cuní a Navarro Valls:
Us recomano especialment les dues darreres preguntes, del minut 23 al 25.
------
dissabte, 1 de maig del 2010
Composició de conjunt - 2
(Continuació)
Els peatges de la llibertat
¿Això vol dir que la culpa de tot aquest assumpte tan lleig, en la cúpula de l’Església, recau en els papes anteriors, en Pau VI (papa 1963-1978), en Joan XXIII (1958-63), en Pius XII (1939-58) i en els seus respectius col·laboradors immediats? No ho sé dir. Però sí que sé que aquests papes també van estar molt condicionats per l’enorme pressió que hi havia aleshores a favor del laissez faire i en contra dels capteniments inquisitorials d’altres èpoques. Per això van eliminar l’índex de llibres prohibits (no la recomanació moral de no llegir, mirar o escoltar llibres, programes de TV o ràdio o pàgines web, etc. que atemptin contra la fe o els costums cristians, si no hi ha causa proporcionada; però sí el fet de fer-ne una llista pública, cosa que recordava massa a temps anteriors, de crema de llibres i tot això), van proclamar la llibertat religiosa i van endolcir l'antic Sant Ofici, van formular la doctrina de la separació de l'Església i l'Estat, van condemnar amb força cada cop més contundent el cesaropapisme i fins i tot (encara que tímidament) el nacionalcatolicisme, i també, per cert, la tecnocràcia (sí, la tecnocràcia, em penso que a la Populorum progressio de Pau VI, l'any 1967, i també a l'Octogesima adveniens de l'any 71: "Para hacer frente a una tecnocracia creciente, hay que inventar formas de democracia moderna, no solamente dando a cada hombre la posibilidad de informarse y de expresar su opinión, sino de comprometerse en una responsabilidad común"; i en altres encícliques hi insistia), i van prendre tantes altres decisions encertades que van començar a posar l’Església en la via de la modernitat.
No té gaire sentit, arribats al punt on som, fer gaire marxa enrere en aquest tema. Seria com acusar el papa Pau VI d’haver esperat fins al 1968 per publicar l’encíclica Humanae vitae, quan la píndola ja corria des del 60 i els preservatius des de temps immemorials. Seria com acusar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI de no actuar amb celeritat contra els bisbes i capellans que no van aturar la revolució sexual que va començar en el seu temps entre els catòlics, i que encara dura. M’imagino que aquells papes, si no van actuar amb més contundència, devia ser perquè es refiaven de la bona fe dels bisbes i dels capellans i dels catòlics de base en general. Qui ho havia de dir, que passarien les coses que van passar després? Si llavors només es parlava dels "signes dels temps" de manera positiva, i els papes eren gairebé els únics que hi posaven algun però, i llavors eren acusats de retrògrads... Els mateixos papes devien pensar que el temps ja posaria les coses al seu lloc. Però quan Pau VI va actuar, per exemple, amb la Humanae vitae, molts se li van tirar al damunt, senyal evident que la rebel·lió es covava des de feia temps i que l'esperit d'alliberament (en matèria sexual també) estava molt estès fins molt amunt en la jerarquia de l'Església. Però qui ho podia endevinar abans?
No vull defensar els papes per fanatisme, només intento explicar-me el que em sembla que devia passar. El papa, al capdavall, tot i que és el darrer responsable de l’Església catòlica en cada moment històric, no ho controla tot, no ho pot controlar tot. Al llarg de la història de l’Església hi ha hagut molts episodis tristos dels quals s’ha fet responsable el papa i en realitat ell potser ni se n’havia assabentat. Hi ha gent al voltant i per sota, i bisbes escampats arreu del món, que fan la seva (o deixen fer la seva als altres del seu voltant i de sota seu) i que potser es limiten a estendre el missatge, encertat, que cadascú és responsable de la seva santedat i de l'evangelització del món que pugui fer al seu voltant. O bé que no entenen res del que passa, es tanquen angoixats al seu palau i diuen que els seus mals no volen soroll.
El papa, darrer responsable, no és el culpable de tot el que passa a l’Església, com Jesús no va tenir la culpa del que va fer Judes, tot i que va ser Jesús mateix qui el va escollir com a apòstol. Això també convé rumiar-ho sovint.
Un dels peatges que es paga sempre, en la història humana, quan s’obren a la llibertat portes que durant molt temps han estat tancades, és que alguns queden tan enlluernats davant les portes obertes que volen que les parets siguin també portes i es prenen llibertats que van més enllà del que tocava. Un exemple històric però proper d’això que dic va ser la Segona República espanyola i els excessos que hi va cometre molta gent emparant-se en la nova situació política i en la pèrdua d'influència social de l'Església. "España ha dejado de ser católica", deia Azaña, i en certa manera tenia raó: Espanya havia deixat de ser un condomini politicosocial de l'estructura eclesiàstica catòlica. El problema és que molts van entendre això com si hi hagués via lliure per maltractar primer, i matar després, monges, capellans i béns religiosos. Però la culpa de tot allò no la van tenir les noves llibertats, que quedi clar, sinó l'abús de les llibertats, per la falta de costum de ser lliures, podríem dir. Per tant, en l'àmbit polític una part de responsabilitat d'aquests casos de sobrereacció ciutadana és sempre dels governants anteriors, tot i que hi hagi tendència a carregar la culpa de tots els morts damunt els governants del moment, en aquest cas en els de la República.
Un altre exemple encara més recent és el d'algunes llibertats d'avui mateix. Em refereixo a la fi de la repressió pública respecte a comportaments privats (homosexualitat, adulteri, anticoncepció), uns comportaments que potser no tenien més transcendència fora de les quatre parets d’una casa (o de dues cases, si era un adulteri). En caure les barreres, que al final sempre cauen un dia o altre, hi ha gent, primer una minoria, que volen anar més enllà i que demanen llavors protecció pública, política, per als comportaments privats que fins llavors estaven prohibits. No entenen que una cosa és la no prohibició o la no penalització, que en això tots podríem posar-nos més o menys d'acord tret dels més extremistes, i una altra la benedicció pública. O sigui, no es conformen amb que s'elimini la prohibició, sinó que volen que els seus comportaments privats passin a ser drets públics. I temporalment potser se’n surten (matrimonis homosexuals, divorcis express, repartiment de preservatius com si fossin caramels, dret a l'avortament amb tot pagat), però la societat paga un fort preu, ja que llavors és molt més difícil explicar als joves el que és una família i formar-los amb uns criteris i uns valors de responsabilitat i de compromís una mica més sòlids que els contingents de la societat que avui ens domina.
Això vol dir que obrir portes és dolent? No, de cap manera. Vol dir només que obrir portes, que s’han d’obrir, implica dins la societat humana que alguns se n’aprofitin. Suposo que és allò del pecat original. I suposo que és això el que va passar dins l'Església a partir dels anys 50.
Confesso humilment que tot el que dic aquí és una composició de conjunt que m’he fet jo soleta, sense més dades que les que he llegit a la premsa i en quatre llibres mal llegits. Que no se m'enfadi ningú, ara, ni de l'Església ni dels altres.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----
Els peatges de la llibertat
¿Això vol dir que la culpa de tot aquest assumpte tan lleig, en la cúpula de l’Església, recau en els papes anteriors, en Pau VI (papa 1963-1978), en Joan XXIII (1958-63), en Pius XII (1939-58) i en els seus respectius col·laboradors immediats? No ho sé dir. Però sí que sé que aquests papes també van estar molt condicionats per l’enorme pressió que hi havia aleshores a favor del laissez faire i en contra dels capteniments inquisitorials d’altres èpoques. Per això van eliminar l’índex de llibres prohibits (no la recomanació moral de no llegir, mirar o escoltar llibres, programes de TV o ràdio o pàgines web, etc. que atemptin contra la fe o els costums cristians, si no hi ha causa proporcionada; però sí el fet de fer-ne una llista pública, cosa que recordava massa a temps anteriors, de crema de llibres i tot això), van proclamar la llibertat religiosa i van endolcir l'antic Sant Ofici, van formular la doctrina de la separació de l'Església i l'Estat, van condemnar amb força cada cop més contundent el cesaropapisme i fins i tot (encara que tímidament) el nacionalcatolicisme, i també, per cert, la tecnocràcia (sí, la tecnocràcia, em penso que a la Populorum progressio de Pau VI, l'any 1967, i també a l'Octogesima adveniens de l'any 71: "Para hacer frente a una tecnocracia creciente, hay que inventar formas de democracia moderna, no solamente dando a cada hombre la posibilidad de informarse y de expresar su opinión, sino de comprometerse en una responsabilidad común"; i en altres encícliques hi insistia), i van prendre tantes altres decisions encertades que van començar a posar l’Església en la via de la modernitat.
No té gaire sentit, arribats al punt on som, fer gaire marxa enrere en aquest tema. Seria com acusar el papa Pau VI d’haver esperat fins al 1968 per publicar l’encíclica Humanae vitae, quan la píndola ja corria des del 60 i els preservatius des de temps immemorials. Seria com acusar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI de no actuar amb celeritat contra els bisbes i capellans que no van aturar la revolució sexual que va començar en el seu temps entre els catòlics, i que encara dura. M’imagino que aquells papes, si no van actuar amb més contundència, devia ser perquè es refiaven de la bona fe dels bisbes i dels capellans i dels catòlics de base en general. Qui ho havia de dir, que passarien les coses que van passar després? Si llavors només es parlava dels "signes dels temps" de manera positiva, i els papes eren gairebé els únics que hi posaven algun però, i llavors eren acusats de retrògrads... Els mateixos papes devien pensar que el temps ja posaria les coses al seu lloc. Però quan Pau VI va actuar, per exemple, amb la Humanae vitae, molts se li van tirar al damunt, senyal evident que la rebel·lió es covava des de feia temps i que l'esperit d'alliberament (en matèria sexual també) estava molt estès fins molt amunt en la jerarquia de l'Església. Però qui ho podia endevinar abans?
No vull defensar els papes per fanatisme, només intento explicar-me el que em sembla que devia passar. El papa, al capdavall, tot i que és el darrer responsable de l’Església catòlica en cada moment històric, no ho controla tot, no ho pot controlar tot. Al llarg de la història de l’Església hi ha hagut molts episodis tristos dels quals s’ha fet responsable el papa i en realitat ell potser ni se n’havia assabentat. Hi ha gent al voltant i per sota, i bisbes escampats arreu del món, que fan la seva (o deixen fer la seva als altres del seu voltant i de sota seu) i que potser es limiten a estendre el missatge, encertat, que cadascú és responsable de la seva santedat i de l'evangelització del món que pugui fer al seu voltant. O bé que no entenen res del que passa, es tanquen angoixats al seu palau i diuen que els seus mals no volen soroll.
El papa, darrer responsable, no és el culpable de tot el que passa a l’Església, com Jesús no va tenir la culpa del que va fer Judes, tot i que va ser Jesús mateix qui el va escollir com a apòstol. Això també convé rumiar-ho sovint.
Un dels peatges que es paga sempre, en la història humana, quan s’obren a la llibertat portes que durant molt temps han estat tancades, és que alguns queden tan enlluernats davant les portes obertes que volen que les parets siguin també portes i es prenen llibertats que van més enllà del que tocava. Un exemple històric però proper d’això que dic va ser la Segona República espanyola i els excessos que hi va cometre molta gent emparant-se en la nova situació política i en la pèrdua d'influència social de l'Església. "España ha dejado de ser católica", deia Azaña, i en certa manera tenia raó: Espanya havia deixat de ser un condomini politicosocial de l'estructura eclesiàstica catòlica. El problema és que molts van entendre això com si hi hagués via lliure per maltractar primer, i matar després, monges, capellans i béns religiosos. Però la culpa de tot allò no la van tenir les noves llibertats, que quedi clar, sinó l'abús de les llibertats, per la falta de costum de ser lliures, podríem dir. Per tant, en l'àmbit polític una part de responsabilitat d'aquests casos de sobrereacció ciutadana és sempre dels governants anteriors, tot i que hi hagi tendència a carregar la culpa de tots els morts damunt els governants del moment, en aquest cas en els de la República.
Un altre exemple encara més recent és el d'algunes llibertats d'avui mateix. Em refereixo a la fi de la repressió pública respecte a comportaments privats (homosexualitat, adulteri, anticoncepció), uns comportaments que potser no tenien més transcendència fora de les quatre parets d’una casa (o de dues cases, si era un adulteri). En caure les barreres, que al final sempre cauen un dia o altre, hi ha gent, primer una minoria, que volen anar més enllà i que demanen llavors protecció pública, política, per als comportaments privats que fins llavors estaven prohibits. No entenen que una cosa és la no prohibició o la no penalització, que en això tots podríem posar-nos més o menys d'acord tret dels més extremistes, i una altra la benedicció pública. O sigui, no es conformen amb que s'elimini la prohibició, sinó que volen que els seus comportaments privats passin a ser drets públics. I temporalment potser se’n surten (matrimonis homosexuals, divorcis express, repartiment de preservatius com si fossin caramels, dret a l'avortament amb tot pagat), però la societat paga un fort preu, ja que llavors és molt més difícil explicar als joves el que és una família i formar-los amb uns criteris i uns valors de responsabilitat i de compromís una mica més sòlids que els contingents de la societat que avui ens domina.
Això vol dir que obrir portes és dolent? No, de cap manera. Vol dir només que obrir portes, que s’han d’obrir, implica dins la societat humana que alguns se n’aprofitin. Suposo que és allò del pecat original. I suposo que és això el que va passar dins l'Església a partir dels anys 50.
Confesso humilment que tot el que dic aquí és una composició de conjunt que m’he fet jo soleta, sense més dades que les que he llegit a la premsa i en quatre llibres mal llegits. Que no se m'enfadi ningú, ara, ni de l'Església ni dels altres.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----
Composició de conjunt - 1
Qui en té la culpa?
Tenia escrit això des de fa un temps i no n'estava segura, de si ho havia de publicar o no:
La idea que m’he fet de tot plegat aquestes últimes setmanes és una mica més complexa i crec que enriqueix això que havia escrit fa un parell de mesos i que no havia publicat perquè no n'estava prou segura. Miro d'explicar la composició de conjunt que m'he fet.
Les denúncies de pederàstia ara sí que crec que van arribar a la taula de Joan Pau II (papa del 1978 al 2005), sens dubte, i que en un principi es van aturar, no es va reaccionar. El papa polonès no se les va creure o, si se les va creure, no es va veure amb cor de prendre ell mateix decisions, pels motius que explicaré tot seguit, i va demanar que s’investigués més cada cas.
Perquè ell venia d’un àmbit, el de la Polònia soviètica, en el qual s’utilitzaven molt aquestes acusacions per destruir capellans incòmodes per al règim. Se’ls muntava una campanya de rumors, amb suposades víctimes i familiars de les suposades víctimes degudament ensinistrats, i aquell capellà ja havia begut oli. El sacerdot Wojtyla, després bisbe i cardenal, va arribar un moment que no es creia res del que li arribava sobre aquell tema, encara que hi hagués acusadors concrets amb noms i cognoms, perquè sabia que no se’n podia refiar, havia comprovat massa vegades que el sistema soviètic feia mentir determinada gent i, amb aquells testimonis falsos, intentava destrossar la vida de sacerdots i religiosos. A canvi d'aquesta operació, els mentiders rebien alguna compensació o simplement eren perdonats de les represàlies que haurien d'haver patit per alguna malifeta prèvia que havien fet. Els capellans de Wojtyla, que la immensa majoria de les vegades efectivament eren innocents, esperaven que almenys el seu bisbe els fes costat en un moment tan difícil, on tot semblava que els anava en contra i podia posar fi al seu sacerdoci.
El papa Wojtyla es va trobar, doncs, expedients molt semblants al damunt de la seva taula ja a finals del 70 (va ser escollit papa l'any 1978) i durant els 80 (1). El Teló d'Acer i els països comunistes en aquells anys estaven encara ben vius, i ell mateix en va ser víctima sagnant l'any 81. Va decidir no creure's allò a la primera, va demanar que s’investiguessin més. Wojtyla era, a més del que he explicat, un home bo, es refiava dels seus, era substancialment ingenu. Potser li cabia al cap que un capellà o un religiós aïllat pogués ser realment culpable d'aquells crims, però si les acusacions eren tantes... no podia ser, segur que hi havia d'haver alguna trama fosca al darrere.
Sembla que ben aviat va encarregar aquestes investigacions sobre les acusacions de pederàstia (presumpta, encara) al cardenal Ratzinger, del qual depenia la qüestió de la disciplina de capellans i bisbes. I Ratzinger va actuar d’acord amb el que li havia encarregat el papa: no creure’s les denúncies a la primera. Aquesta manera de fer va continuar encara uns anys més, fins i tot després de l'esfondrament del sistema soviètic. Els canvis, a l'Església, són lents.
Què ha passat ara? Que Ratzinger, quan defensa el que ha fet l’Església-institució en els darrers vint o trenta anys, sobretot defensa el papa Wojtyla, i segurament fa ben fet. També ha demanat perdó, però quan hi ha acusacions cap a la cúpula s’estima més carregar-s’ho a l’esquena, o que li carreguin el mort a l’esquena a ell. I llavors calla, com s'ha vist. Quan acusen el Vaticà, Ratzinger calla. És un home lleial fins i tot a un papa que ja és mort.
Qui és culpable d’aquests fets, de les suposades negligències del Vaticà en molts d’aquests afers denunciats des de les diòcesis i des de catòlics de base? No ho sé dir, són culpables segurament les circumstàncies. Em costa molt de posar-me en el context concret, que has de decidir immediatament si et creus allò que et diuen (i per tant destrueixes la vocació d'un capellà que potser finalment serà innocent) o si no t'ho creus (i per tant, a més de destruir potser la fe en l'Església i fins i tot en Déu de les víctimes que ja hi ha hagut, potser poses en perill també la integritat física i moral de les criatures a les quals aquell capellà pot tenir accés en endavant). O sigui, decisions realment difícils. No m'agradaria gens trobar-me en una situació d'aquestes. I a la majoria dels que critiquen tant el papa actual i l'anterior, tampoc, n'estic segura.
Però cal deixar clara una cosa. Quan es comença a posar una mica d’ordre a tot aquest assumpte, encara que sigui primer amb molts dubtes, amb mancances, amb lentitud (les coses de l’Església, ho repeteixo, van sempre lentes) i amb més ingenuïtat i efectes perversos del compte (per la protecció prioritària de l’“honor” dels capellans que eren culpables, per la falta de confiança gairebé sistemàtica en les acusacions de les víctimes i per la deficient protecció de les potencials víctimes futures), ha sigut sens dubte durant el pontificat de Joan Pau II, cap al final, i sota el guiatge de Joseph Ratzinger. Els fets són els fets.
Patricio Cerda, xilè, exlegionari de Crist: "Vaig parlar (dels abusos de Maciel i altres capellans dels "legionarios") amb Joseph Ratzinger, el 2002, abans que fos Papa, quan era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Jo ja havia sortit de la Legió i estava preparant un dossier amb els casos d’abusos. Vaig viatjar a Roma i vaig demanar una entrevista amb el cardenal xilè Jorge Medina Estévez. Li vaig explicar el que jo estava veient. Em va dir que l’endemà em rebria el cardenal Ratzinger. I ho va fer: em va escoltar durant mitja hora i em va dir que ell se’n faria càrrec. Als sis mesos va nomenar el primer visitador per investigar els abusos. Benet XVI ha sigut valent."
Continua.
-------
(1) Mireu l’entrevista de Juan José Millás a Felipe González, expresident del Govern espanyol, que s'ha publicat després a El País. Llegint-ho, he pensat en la perplexitat que devia sentir el Papa anterior davant el expedients sobre pederàstia que de sobte es van començar a acumular damunt de la seva taula.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----
Tenia escrit això des de fa un temps i no n'estava segura, de si ho havia de publicar o no:
És injust que es faci pagar als papes actuals, als més recents (Joan Pau II i Benet XVI) les deficiències en la selecció, formació i control dels capellans que han comès abusos dins l'Església.
Si algun papa té responsabilitats directes en aquests assumptes (que, la veritat, ho dubto; el que va passar a l'Església durant anys va ser una gran davallada doctrinal i moral arran del desconcert que va provocar als capellans l'evolució del món modern, davant el qual no se sabien adaptar de manera adequada), si algun papa, deia, hi té responsabilitats, seran els papes d'abans, els que manaven a l'Església quan van passar tots aquests esdeveniments tristos o quan es van preparar les fornades de capellans que van arribat a les aberracions que hem conegut després. O sigui, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI. No pas Joan Pau II i Benet XVI, durant el pontificat dels quals han saltat finalment els escàndols. Justament ha estat per ells que s'ha conegut el que havia passat. És absurd culpar-los.
Els papes de Roma, els bisbes, els capellans, els laics i laiques, tothom, hem estat víctimes d'un trasbals universal dels referents morals. La gent religiosa, que pensava que es podia mantenir al marge dels desastres que passaven al seu voltant pel fet de la seva dedicació a Déu, va comprovar amargament que la consagració, si la tenien feta, no era una vacuna contra tot, i que calia continuar, com sempre, vigilant les concupiscències, les ocasions de pecat, les mesures de prudència, la confessió freqüent...
I els papes de Roma, tots, i la majoria dels bisbes, crec que van insistir sempre en els punts fonamentals. Una altra cosa és que els féssim cas. Perquè hi va haver moltes actituds de suposada "maduresa", que en realitat eren cessió vergonyosa.
Un dia suposo que veurem escrita amb detall la història trista de tot això. Tanmateix, potser llavors veurem que tampoc no ha estat tan malament l'Església durant el segle XX com, per exemple, ho va estar durant el final de l'Edat Mitjana i el Renaixement, fins a la revolta (desenfocada, certament) de Martí Luter, Calví i els que els van seguir, que van ser com la campana per cridar a reformar l'Església a fons, una reforma que no es va acabar de fer fins al Concili Vaticà II i que encara, en la pràctica, no està feta del tot. Ara, és una reforma que no afecta les qüestions doctrinals ni morals bàsiques, afecta essencialment la relació de l'Església amb el món.
La idea que m’he fet de tot plegat aquestes últimes setmanes és una mica més complexa i crec que enriqueix això que havia escrit fa un parell de mesos i que no havia publicat perquè no n'estava prou segura. Miro d'explicar la composició de conjunt que m'he fet.
Les denúncies de pederàstia ara sí que crec que van arribar a la taula de Joan Pau II (papa del 1978 al 2005), sens dubte, i que en un principi es van aturar, no es va reaccionar. El papa polonès no se les va creure o, si se les va creure, no es va veure amb cor de prendre ell mateix decisions, pels motius que explicaré tot seguit, i va demanar que s’investigués més cada cas.
Perquè ell venia d’un àmbit, el de la Polònia soviètica, en el qual s’utilitzaven molt aquestes acusacions per destruir capellans incòmodes per al règim. Se’ls muntava una campanya de rumors, amb suposades víctimes i familiars de les suposades víctimes degudament ensinistrats, i aquell capellà ja havia begut oli. El sacerdot Wojtyla, després bisbe i cardenal, va arribar un moment que no es creia res del que li arribava sobre aquell tema, encara que hi hagués acusadors concrets amb noms i cognoms, perquè sabia que no se’n podia refiar, havia comprovat massa vegades que el sistema soviètic feia mentir determinada gent i, amb aquells testimonis falsos, intentava destrossar la vida de sacerdots i religiosos. A canvi d'aquesta operació, els mentiders rebien alguna compensació o simplement eren perdonats de les represàlies que haurien d'haver patit per alguna malifeta prèvia que havien fet. Els capellans de Wojtyla, que la immensa majoria de les vegades efectivament eren innocents, esperaven que almenys el seu bisbe els fes costat en un moment tan difícil, on tot semblava que els anava en contra i podia posar fi al seu sacerdoci.
El papa Wojtyla es va trobar, doncs, expedients molt semblants al damunt de la seva taula ja a finals del 70 (va ser escollit papa l'any 1978) i durant els 80 (1). El Teló d'Acer i els països comunistes en aquells anys estaven encara ben vius, i ell mateix en va ser víctima sagnant l'any 81. Va decidir no creure's allò a la primera, va demanar que s’investiguessin més. Wojtyla era, a més del que he explicat, un home bo, es refiava dels seus, era substancialment ingenu. Potser li cabia al cap que un capellà o un religiós aïllat pogués ser realment culpable d'aquells crims, però si les acusacions eren tantes... no podia ser, segur que hi havia d'haver alguna trama fosca al darrere.
Sembla que ben aviat va encarregar aquestes investigacions sobre les acusacions de pederàstia (presumpta, encara) al cardenal Ratzinger, del qual depenia la qüestió de la disciplina de capellans i bisbes. I Ratzinger va actuar d’acord amb el que li havia encarregat el papa: no creure’s les denúncies a la primera. Aquesta manera de fer va continuar encara uns anys més, fins i tot després de l'esfondrament del sistema soviètic. Els canvis, a l'Església, són lents.
Què ha passat ara? Que Ratzinger, quan defensa el que ha fet l’Església-institució en els darrers vint o trenta anys, sobretot defensa el papa Wojtyla, i segurament fa ben fet. També ha demanat perdó, però quan hi ha acusacions cap a la cúpula s’estima més carregar-s’ho a l’esquena, o que li carreguin el mort a l’esquena a ell. I llavors calla, com s'ha vist. Quan acusen el Vaticà, Ratzinger calla. És un home lleial fins i tot a un papa que ja és mort.
Qui és culpable d’aquests fets, de les suposades negligències del Vaticà en molts d’aquests afers denunciats des de les diòcesis i des de catòlics de base? No ho sé dir, són culpables segurament les circumstàncies. Em costa molt de posar-me en el context concret, que has de decidir immediatament si et creus allò que et diuen (i per tant destrueixes la vocació d'un capellà que potser finalment serà innocent) o si no t'ho creus (i per tant, a més de destruir potser la fe en l'Església i fins i tot en Déu de les víctimes que ja hi ha hagut, potser poses en perill també la integritat física i moral de les criatures a les quals aquell capellà pot tenir accés en endavant). O sigui, decisions realment difícils. No m'agradaria gens trobar-me en una situació d'aquestes. I a la majoria dels que critiquen tant el papa actual i l'anterior, tampoc, n'estic segura.
Però cal deixar clara una cosa. Quan es comença a posar una mica d’ordre a tot aquest assumpte, encara que sigui primer amb molts dubtes, amb mancances, amb lentitud (les coses de l’Església, ho repeteixo, van sempre lentes) i amb més ingenuïtat i efectes perversos del compte (per la protecció prioritària de l’“honor” dels capellans que eren culpables, per la falta de confiança gairebé sistemàtica en les acusacions de les víctimes i per la deficient protecció de les potencials víctimes futures), ha sigut sens dubte durant el pontificat de Joan Pau II, cap al final, i sota el guiatge de Joseph Ratzinger. Els fets són els fets.
Patricio Cerda, xilè, exlegionari de Crist: "Vaig parlar (dels abusos de Maciel i altres capellans dels "legionarios") amb Joseph Ratzinger, el 2002, abans que fos Papa, quan era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Jo ja havia sortit de la Legió i estava preparant un dossier amb els casos d’abusos. Vaig viatjar a Roma i vaig demanar una entrevista amb el cardenal xilè Jorge Medina Estévez. Li vaig explicar el que jo estava veient. Em va dir que l’endemà em rebria el cardenal Ratzinger. I ho va fer: em va escoltar durant mitja hora i em va dir que ell se’n faria càrrec. Als sis mesos va nomenar el primer visitador per investigar els abusos. Benet XVI ha sigut valent."
Continua.
-------
(1) Mireu l’entrevista de Juan José Millás a Felipe González, expresident del Govern espanyol, que s'ha publicat després a El País. Llegint-ho, he pensat en la perplexitat que devia sentir el Papa anterior davant el expedients sobre pederàstia que de sobte es van començar a acumular damunt de la seva taula.
–¿Cómo recuerda los problemas de corrupción de su Gobierno?
–Lo viví, primero, con absoluta incredulidad, y después con sufrimiento. Eso golpea mucho. No me lo creía. Pensaba que era imposible que tal o cual tipo –no voy a decir nombre– se corrompiera por dinero. Después me parecía insoportable en términos de sufrimiento. [...] Para mí fue una gran decepción, una gran frustración y probablemente una de las razones por las que decidí no hacer más política institucional. [...] Sé, tengo la absoluta conciencia de que no hay un solo sistema en el mundo donde no circule alguna corriente de corrupción. El problema es el nivel y el combate permanente. Cuando digo ninguno, digo ninguno. No hay excepciones porque todos los sistemas están llenos de seres humanos y siempre hay fallos. Los que se detectan y los que no. (7 de novembre del 2010)
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----
Subscriure's a:
Missatges (Atom)