En les últimes hores la campanya mediàtica ha pres un rumb, potser previsible, però molt injust. Es vol implicar en l’escàndol el sant pare Benet XVI, amb el pretext que ell també, quan era arquebisbe de Munic (Alemanya), va actuar amb poca celeritat en algun cas que va tenir lloc en aquella diòcesi. Són notícies vagues i etèries, de difícil confirmació; rumors no prou contrastats relatius a la seva brevíssima etapa muniquesa, quan ell patia verdadera asfíxia per part d’una burocràcia diocesana, de la qual no va saber (o no va poder) alliberar-se; una estructura administrativa heretada del seu antecessor. Amb raó es deia llavors que l’Església a Alemanya era el primer creador de treball i el primer ocupador. La diòcesi de Munic tenia més de 200 empleats a sou i dedicació completa. Recordo que en una ocasió (a principis del 1981), en un viatge meu breu a Baviera, vaig sol·licitar audiència amb el cardenal, al·legant la meva amistat amb ell, i un dels seus secretaris es va negar a concedir-me-la abans de sis mesos. En vista d’això, vaig trucar a la seva germana Maria... i aquella mateixa nit estava sopant a casa seva.
En tot cas, el cardenal Joseph Ratzinger, abans de ser elegit papa, coneixia molts d’aquests fets, per ser prefecte de la Congregació de la Fe, que és competent, en els pecats d’extrema gravetat comesos per eclesiàstics. Però només des de l’any 2001, en què es va aprovar una legislació especial per a delictes i pecats molt greus (motu proprio Sacramentorum sanctitatis tutela, en la redacció del qual va intervenir directament i decisivament Ratzinger), la Santa Seu té l’instrument legal adequat per actuar en aquests supòsits gravíssims, que abans no estaven regulats amb tanta severitat.
En això, com també passa en els ordenaments jurídics dels estats, el dret penal s’adapta a les noves situacions, a mesura que aquestes es presenten. A Espanya, per exemple, encara és molt recent la legislació sobre la violència de gènere, que abans també existia, encara que no es podia perseguir amb tant rigor com ara.
Es podria dir, doncs, que Ratzinger tenia les mans lligades abans del 2001. Per això, només a partir de llavors va poder entendre en els assumptes especialment greus. A aquest respecte, tots recordem (n’hi ha prou d’entrar a internet i buscar a la web del Vaticà) les impressionants paraules que Joseph Ratzinger va dirigir a la multitud de fidels congregada al Colosseo de Roma, durant la novena estació del viacrucis romà del 2005, mentre Joan Pau II agonitzava a les seves habitacions: «¡Quanta brutícia a l’Església i entre els que, pel seu sacerdoci, hi haurien d’estar completament entregats!».
El dia 19 de març passat, el Papa va dirigir una carta als fidels d’Irlanda. A més de condemnar amb contundència els abusos allà comesos amb «violència», hi denuncia la passivitat de diversos bisbes d’aquella nació. Recorda, a més, la greu responsabilitat davant Déu en què han incorregut els culplables. No obstant, no es queda sol en la denúncia profètica i en el lament. Procura abocar en la seva carta paraules d’ànim i d’esperança.
¿Quines conseqüències es podran derivar d’aquestes denúncies que ara comento? ¿Potser es produirà un desprestigi de l’educació catòlica confessional, ignorant el bé immens fet a la societat durant segles? ¿Potser hi haurà un retraïment dels eclesiàstics en les seves obligacions ministerials? ¿Potser passarà que alguns aprofitaran per atacar el celibat eclesiàstic, amb evident desconeixement de les raons teològiques que el recolzen? Tot és possible. Però l’Església, que té 20 segles d’història, ha passat situacions tan complexes com la present, i fins i tot molt més, i sempre n’ha sortit airosa.
(El Periódico, 28 de març del 2010)
Ara, tot i que és ponderada, hi ha coses que no m'acaben de convèncer, com ara això: "Es podria dir, doncs, que Ratzinger tenia les mans lligades abans del 2001." Aviam, no es pot dir que el Vaticà té "les mans lligades" per les seves pròpies lleis, perquè al Vaticà no necessiten l'aprovació de cap parlament per canviar les lleis en vint-i-quatre hores. Un cop més, doncs, s'utilitzen arguments febles, que en aquest cas fan pensar que fins al 2001, efectivament, no es van començar a posar els mitjans (tampoc el cardenal Ratzinger) per resoldre aquesta qüestió, que com diu Saranyana ja feia anys que es coneixia i que es podia intuir la seva magnitud.
Han fallat moltes coses, en tot aquest assumpte. I continuen fallant, no ho acaben de portar bé. Ara, Saranyana no en té la culpa, només hi posa bona voluntat. Però, com deia, de moment continuem sense cap cas de l'Opus, ni un, i mira que l'Opus té enemics. Jo estic bastant convençuda que l'Opus, en aquest tema, està net. I que si ha tingut alguna mala experiència (que no conec, ni ningú me n'ha suggerit mai res) es deu haver resolt de manera immediata, sense contemplacions i per la via ràpida. No crec que ningú pugui acusar l'Opus Dei de poc contundent en matèria de desviacions sexuals.
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
