Potser començaria a ser hora que els mitjans de comunicació social fessin la part d’acte de penediment que els pertoca, perquè van ser ells els que, fa vint anys o trenta anys, o potser quaranta, encoratjaven les crides a l’alliberament sexual. Unes crides que s'adreçaven també als capellans, i que feien els primerament massa tolerats dins l'Església i finalment considerats dissidents Bernard Häring (Roma) o Charles E. Curran (EUA), amb el suport sempre entusiasta dels també teòlegs Hans Küng (Suïssa), Edward Schillebeekx (Holanda) o Leonardo Boff (Brasil), que protestaven pels tímids intents del Vaticà de cridar a l'ordre aquella gent a la qual ells i la premsa presentaven com a “prestigiosos moralistes”. I ara Küng es queixa que això de la pederàstia “el Vaticà ho sabia i ho amagava”, quina barra que té aquest home. Ara ens hem de creure que justament ell no ho sabia, que ho ha descobert ara mateix i que per això fins avui no havia dit res sobre el tema?
Van ser aquests personatges els que van crear i estendre per moltes comunitats cristianes i pel món, amb els seus llibres, prèdiques i entrevistes en els mitjans de comunicació, que el Vaticà tenia “una obsessió amb les prohibicions sexuals”, que tenia una “moralitat pèlvica”, que calia deslliurar-se de tota aquella cotilla i que el clergat havia de trobar noves vies per satisfer les pulsions sexuals. I no es referien només a casar-se, no. Parlaven d’explorar la sexualitat dins dels seminaris i els convents, de deixar d'autoreprimir-se els que fossin homosexuals, de descobrir la pròpia sexualitat i la dels altres. Massa gent, per desgràcia, els va fer cas.
Alice Schwarzer, líder de les feministes alemanyes i fundadora del diari EMMA, ha dit aquests dies referint-se a aquella època, a les violacions i als abusos d'infants emparant-se en la llibertat sexual: “La protesta amarga nostra contra la violació de dones i nens en l’àmbit civil no tenia cap possibilitat davant aquell eteri esperit dels temps de la revolució sexual.”
Doncs això. A veure si algú mira una mica les hemeroteques i determinats llibres de “moral cristiana” d’aquests personatges i d’altres (també n’hi havia d’espanyols, ara no en recordo els noms, em sonen Segundo i Tamayo però no n'estic segura), que el Vaticà va declarar llavors (amb retard, però ho va fer) “poc cristians”, i per aquelles declaracions de no ortodòxia fetes pel Vaticà es van aixecar grans desplegaments mediàtics (“El Vaticà censura un teòleg!”). Seria interessant treure la pols a tot allò. O més que interessant, escandalós i trist, per tot el que sabem ara que s'amagava darrere aquelles crides al llibertinatge sexual.
Llibertinatge sexual també dins l'Església, perquè es donava per descomptat que la gent d'Església s'havia de deixar portar pels "signes dels temps", que demanaven que la gent s'alliberés de cotilles antigues. Quins escàndols no hem sentit a la premsa sobre l'Opus i altres institucions catòliques, per exemple, dient que "controlava" les lectures de les seves associades (com es deia fa anys), que "no podíem", per exemple, llegir determinades publicacions? S'ha fet befa fins i tot del fet que a les residències de l'Opus no hi podia haver determinades revistes! O que es vigilava qui hi entrava, especialment de nit! I reien perquè es repetia que les habitacions eren "per a dormir"!
I ara, si algú llegeix això, dirà que no tenim remei, que confonem els termes, que una cosa és la relació consentida de dos adults i una altra l'abús d'infants. Ja ho sé que no és el mateix, no sóc tan estúpida. El que intento explicar és que en aquella època tot es presentava junt, com si tot fos la mateixa cosa!
¿Ningú no se'n recorda dels milers de pàgines laudatòries que ha dedicat la premsa en els darrers cinquanta anys a la novel·la Lolita (1955), de Vladimir Nabokov (aquesta setmana mateix n'he vist un reportatge!) i a la pel·lícula del mateix nom que en va fer el famosíssim Stanley Kubrick els anys 60? Doncs, tractava de la relació sexual entre un adult i una menor (dotze anys), sí. Llegeixo ara (maig del 2010) que el diari La Vanguardia repartirà llibres de l'editorial Anagrama, i entre ells, és clar, hi ha Lolita. L'editor Herralde presenta així el llibre a les pàgines del diari:
La historia de la obsesión de un profesor cuarentón por la doceañera Lolita es una extraordinaria novela de amor en la que intervienen la atracción perversa por las nínfulas y el incesto...
O sigui, enmig del gran rebombori mediàtic, es continua posant pels núvols aquesta novel·la i la paraula "perversa" s'escriu en cursiva... O és que els delictes i els escàndols no són tan delictes ni tan escàndols si el protagonista adult d'una història d'aquestes no és capellà? El delicte i l'escàndol és per la condició de capellà de l'adult o per la condició de menor de la víctima?
I ara algú dirà que una cosa és la literatura i una altra la realitat. I també tindrà raó, però un cop més diré que en aquella època tot anava junt. ¿Cal recordar que a Espanya amb 13 anys ja es considera que les nenes són madures per decidir tenir relacions sexuals? Això és una llei que encara està vigent. 13 anys! Qui va establir aquesta edat? Potser va ser en temps de Franco, no ho sé, però en tot cas no amb la benedicció de l'Església, que si no m'equivoco no reconeix la capacitat de compromís sexual fins als 16 anys, o ara potser fins als 18. No me'n recordo, però estic segura que més de 13.
I hi ha també, entre d'altres, el Mahatma Gandhi, profeta adorat per mig món: «En els seus ashrams -centres de meditació- separava els marits de les esposes, però sovint convidava aquestes a dormir amb ell. També animava adolescents d’ambdós sexes a banyar-se junts, sota la seva severa mirada. Adams considera que Gandhi extreia una gratificació sexual en el contacte visual i físic amb dones molt joves. Quan va morir la seva dona, l’any 1944, Gandhi incrementà els seus experiments per vèncer la luxúria, aquesta vegada dormint amb joves, sovint amb dos alhora... etcètera» (J.J. Baños, ressenya de la biografia de Jad Adams, Gandhi: Naked Ambition, maig del 2010) I que consti que sóc una fervent i sincera admiradora (com gairebé tothom excepte els grans líders mundials que només ho són de boca) de la doctrina de Gandhi sobre la no violència. Però les coses eren com eren, encara que ens dolgui. La no violència anava del bracet, en molts ambients, amb l’"amor lliure", sense cap tipus de barreres.
En determinats àmbits "progres", doncs, la pedofília no estava tan "mal vista" com ho ha estat sempre en ambients catòlics, diguem-ne, seriosos (almenys els que jo he conegut, i també a casa meva i en els ambients familiars més pròxims). Per cert, tampoc el terrorisme ara tan reprovat, en aquells mateixos àmbits "progres" no estava mal vist. Ho ha explicat l'escriptor Benet i Jornet: "La progressia del 1975 admirava els etarres! Sap qui em va citar a casa seva amb uns amics per parlar amb gent d'ETA? Ernest Lluch". Ernest Lluch va ser assassinat anys després per membres d'ETA (potser els fills dels que havia rebut a casa seva).
Cal recordar l'època en què els mitjans de comunicació socials (els espanyols, alliberats per fi de la censura) parlaven de les famílies on tothom (pare, mare, fill, filla, avis...) anava despullat, i ho valoraven com el més natural del món? Fins que es van adonar que les nenes i els nens, a partir de determinada edat, preferien posar-se les calces, i després les nenes els minisostenidors, a partir de 10 anys o abans i tot... malgrat que havien estat educades des de petites que tot allò no era natural.
Fa 30 anys es barrejava tot, tot, tot... com encara avui. Mireu aquesta notícia d’ara mateix, tot barrejat, vinga:
Per a nens o només per a adults
L’animació infantil i el porno, en l’avantguarda del 3D per a televisió
Una explosiva rossa molt lleugera de roba es va quedant cada cop més despullada enmig de remenaments provocatius. N’hi ha prou de posar-se unes ulleres de visió estereoscòpica per treure-la de la pantalla de televisió i convertir-la en una realitat que podria creure’s tangible. No és màgia, és una creació en 3D de la productora francesa de continguts per a adults X.X. (no dono el nom, no en vull fer propaganda). Com ja va passar amb el pagament a Internet, el porno és un dels motors d’una indústria incipient que intenta obrir-se camí en el mercat. Al mateix temps, l’animació infantil intenta aprofitar una necessitat recent en els més petits que, cada cop més acostumats a que els personatges de les pel·lícules que veuen al cine surtin de la pantalla gràcies al 3D, encaixen amb fastigueig no poder disfrutar-lo a casa.
"Cal aprofitar la possibilitat que ofereix la tecnologia 3D per donar noves experiències als espectadors", afirma X.X., actual director de la productora que va crear el seu pare. "El 3D només tindrà èxit si els productors fan una cosa nova; si es limiten a portar al 3D el mateix que feien en 2D serà un fracàs complet", sentencia amb rotunditat.
Aquestes noves sensacions s’exemplifiquen en l’estriptís que es desenvolupa a la seva esquena i que va convertir la parada de la productora en una de les més comentades del Miptv, la fira internacional més important de continguts televisius, que va tenir lloc a Cannes la setmana passada. X.X. no veu en el 3D gaires actors ni cap argument. La seva filosofia es resumeix en una frase pronunciada amb èmfasi: "La sensació és que la noia surt dos metres de la pantalla!".
L’empresa ja ha aconseguit acords de distribució amb França, Corea del Sud i alguns països de l’est d’Europa. "El porno sempre va al capdavant en les noves tecnologies, ja va passar amb Internet. Per això sabem que el 3D és una bona inversió", conclou X.X.
També la revista Y.Y. treballa en "un producte eròtic en 3D que serà d’uns 60 minuts, però que encara no està produït", segons explica el director de desenvolupament de negoci de la companyia, Y.Y.
L’animació infantil també lliga el seu futur al 3D en estereoscòpia perquè els més petits així ho reclamen. "S’està generant una necessitat en els nens, que veuen 3D en el cine i el troben a faltar a casa", analitza Z.Z., executiva de vendes de la productora Z.Z.
(El País, 21 d’abril del 2010. He editat aquest post al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat i he afegit això)
Estic molt indignada de la capacitat de cinisme i d'hipocresia de l'opinió pública. O de l'opinió publicada, que era una distinció important que va fer amb molt encert Felipe González, si no vaig errada. Ningú no recorda ara, per exemple, que als EUA als anys 70 estaven permesos els "articles" de pedofília infantil als sex-shops, quan tothom parlava de les llibertats dels Estats Units com a referent mundial?
La violència engendra violència, i la perversió sexual engendra perversió sexual. Això passa també quan la violència és virtual (cine, lectures, còmics, etc.) i quan la perversió sexual és virtual. Però hi ha una diferència, que és que així com normalment no ens trobem amb incitacions violentes en la via real, a casa, al carrer, sí que ens trobem amb facilitat incitacions sexuals en la vida real (per allò que deia de la hipersexualització de la vida), i llavors és més fàcil que els que s'han deixat endur per la curiositat de la contemplació de les perversions sexuals virtuals es deixin arrossegar per les incitacions sexuals de la vida real i no sàpiguen distingir prou bé una cosa de l'altra. Ni més ni menys.
En fi, que el que és escandalós és que ara els mateixos mitjans de comunicació carreguin damunt l'Església les culpes de tota aquesta merda (ara hauré d'anar a rentar-me la boca, o el teclat) i que facin veure que és especialment dins l'Església on han passat aquestes coses.
Tot això que dic ara, però, no pretén treure ni un bri de responsabilitat als que manaven aleshores a l'Església ni als que manen ara, si van consentir o han consentit de fet (potser per por de ser titllats d'inquisidors pels mateixos que ara els acusen de còmplices dels crims) que avancés aquella onada de porqueria (la imatge de l’onada la utilitzava, amb precisió, referint-se justament a aquest punt, monsenyor Escrivà, el fundador de l’Opus) o si van tapar els escàndols i les aberracions sense impedir alhora que es tornessin a produir.
Tota aquesta merda, perdoneu-me una altra vegada la paraula, que es va estendre per molts ambients dels anys 50 als 70 i més ençà, va arribar també als seminaris, als convents i fins i tot a les catequesis. Molta gent ho sabia. Escrivà ens va avisar (jo era llavors numerària de l’Opus) amb molta claredat, i va prendre mesures molt serioses perquè dintre de l’Opus no corregués el càncer. Encara me'n recordo de la cara que feien algunes amigues quan comprovaven que els confessionaris dels nostres locals eren com dues minihabitacions d'un metre quadrat, una per al mossèn (que aquesta només la vèiem quan ell marxava) i una altra per a la penitent, amb portes de vidre cap enfora i en canvi absolutament impenetrables entre l'un i l'altre espai, de manera que des de fora tothom podia veure el capellà per una banda o la penitent per l'altra i en canvi el mossèn no veia la penitent ni la penitent veia el mossèn, només es podien comunicar de paraula. Podeu anar a la "meva església" (vull dir a Bonaigua ;-)) i veureu més o menys com són. La gent "de fora" ens acusava de puritanes i reien quan parlàvem de prudència i de que "entre santa y santo pared de cal y canto" o quan fèiem distincions entre "llibertat" i "llibertinatge", sobretot en matèria sexual.
No havíem de ser reprimides, ens deien, però havíem de ser castes i no havíem de ser ingènues. Potser Escrivà no es va equivocar tant com deien alguns, eh?
Acabo aquest article, que m'ha sortit una mica massa trist i reivindicatiu, amb un record una mica més amable. Avui és el que abans se'n deia el divendres de Passió o la Mare de Déu dels Dolors. A l'Opus se celebrava, en vida del fundador, amb unes postres especials a l'hora de dinar o de sopar que es deien "crespells", que la mare de sant Escrivà ("la Abuela") solia fer justament aquest dia, que celebrava el seu sant (es deia Dolores). No sé si es continua fent així. Ja ho preguntaré a una de les meves amigues de l'Opus.
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
