Espines de Setmana Santa----------
Les imatges del crucificat se superposen als primers bikinis de la temporada. Comença la Setmana Santa i en l’aire plana una certa alegria de vacances. La crisi no cedeix, però la nostra indústria turística sembla que fa un respir. Esclata el sol primaveral a les platges mentre augmenta la bullícia en les estacions d’esquí, satisfetes per les neus de l’hivern. Sense oblidar el fenomen de les destinacions religioses. La mort i la resurrecció de Jesucrist, que ha fonamentat tants segles de creença i cultura, ara és un pilar del sector turístic. L’olor de l’encens i els efluvis dels restaurants es confonen. Esglésies buides, reconvertides en museus o sales de concerts. Reeixides misses en llatí i amb cant gregorià (èxit que no és fàcil deslligar de la fascinació actual pels parcs temàtics de caràcter històric).
El llatí acompanya també un corrent de fons: la tornada a l’ortodòxia perduda. Els pontífexs Wojtyla i Ratzinger han restaurat el vell rumb de l’Església. I anys després d’aquell retorn arriben també els comptes pendents: l’escàndol dels abusos a menors per part de religiosos catòlics creix de dia en dia. S’ha desenvolupat en els últims anys, en paral·lel amb el radicalisme moral amb què l’Església s’ha oposat tota sola a les posicions sensualistes i relativistes dominants a Europa.
Benet XVI ha plantejat el combat contra el relativisme occidental en el terreny de les idees. Proclamant l’existència d’una veritat en una època en la qual la noció mateixa de veritat és percebuda com a anacrònica; reivindicant la síntesi de fe i raó (amor i logos) que caracteritza la tradició cristiana, i abanderant una moral radical sobre la vida humana (avortament, eutanàsia, sexualització) en franca discordança amb els corrents dominants a Europa. Però a Joseph Ratzinger l’estan obligant a batallar en un terreny que no domina: el mediàtic, caracteritzat, com comprovem cada dia, per terribles remolins emocionals, que obliguen al que queda atrapat en el xuclador a defensar-se en posició concessiva i perdedora, si no humiliant.
L’espiral obsessiva dels mitjans occidentals en relació amb els casos de pederàstia dins l’Església deforma monstruosament la realitat. No només perquè els casos afecten amb prou feines un 0,6% dels religiosos, sinó perquè no es correspon gens el bombardeig de notícies sobre suposats abusos religiosos amb els protagonistes veritables de la repugnant xacra social de la pederàstia: les xifres del cas alemany revelen la magnitud del problema (210.000 casos censats des del 1995!) i, alhora, la quota de responsabilitat catòlica: només 94 casos corresponen a religiosos: un 0,045%. Els que condemnen severament l’Església per doble moral també hi incorren, perquè al confondre l’opinió pública sobre el veritable abast d’aquesta xacra demostren estar més interessats a reconvertir el drama d’uns nens en veta mediàtica. El sofriment dels nens assetjats (i el dels adults que ara denuncien abusos) no sap de xifres, és clar. Per això Ratzinger està demanant perdó i insta les esglésies locals a col·laborar amb la justícia i a compensar les víctimes. Però la lògica dels mitjans (i dels interessos que els acompanyen) és fabricar emocions. I no hi ha millor fàbrica d’emoció que uns nens sofrents en mans d’uns capellans libidinosos. Encara que les històries siguin de dècades enrere.
Personatges molt celebrats pels acusadors més severs de l’Església no només han practicat la pederàstia, sinó que s’han vantat d’aquesta pràctica: “El meu permanent coqueteig amb aquests nens va adquirir de sobte una tonalitat eròtica. Podia sentir perfectament com les nenes de cinc anys havien après a excitar-me”, escrivia el 1976 Cohn-Bendit (Dani el Roig) relatant la seva experiència com a monitor. L’argument segons el qual l’Església té més responsabilitat que, posem per cas, Dani el Roig, manca de lògica: un crim ho és al marge de la pertinença ideològica del criminal. Però ningú no deixa que la lògica li espatlli un guió: el relat dels capellans libidinosos permet reelaborar els vells clixés anticlericals i confirmar el prejudici: “Són repressors i estan reprimits, però són els més perdularis.” Joan Pau II va descobrir que els mitjans de comunicació funcionen com un trampolí de la fama global. Benet XVI descobreix que poden convertir-se també en cadafal del ressentiment global.
Davant l’intent de tallar virtualment el cap de Ratzinger en aquest cadafal global, el Vaticà respon que l’atac està reforçant l’autoritat del Papa. Segurament: tot atac exterior cohesiona l’interior. Però el problema afecta menys el Vaticà que els clergues humils que mantenen el culte a les esglésies buides d’una Europa (d’una Catalunya) més que laica: displicent o hostil a la religió. L’ombra de la sospita s’hi projecta. Alguns són veritables herois: lliuren la seva vida als malalts, miserables i desemparats. Uns altres són simplement honestos: fidels a les seves creences, a la seva església, a la seva fe. Subjectes a la burla o la indiferència de l’entorn, envellits, empobrits, abandonats per unes jerarquies que desconeixen la solitud i les limitacions amb què ells s’enfronten als obstacles del seu ministeri. Aquests clergues reviuen el seu propi Getsemaní. Els coronaran amb espines que no mereixen i ningú plorarà per ells.
(Antoni Puigverd, La Vanguardia, 29 de març del 2010)
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
