A risc de fer-me pesada, torno a deixar clar per si algú no ha llegit els altres comentaris meus sobre el tema que per a mi aquest 0,045% és massa elevat. Sobretot si hi ha una petita part, d'aquest petit percentatge, que un cop coneguda s'ha amagat i s'ha volgut dissimular. Els delictes no s'han d'amagar. Encara menys quan afecten menors.
"El celibat no causa la paidofília"
La probabilitat que un cèlibe cometi un abús sexual és a Alemanya d'un contra 40, diu a La Vanguardia el professor Hans-Ludwig Kröber, de la clínica universitària Charité de Berlín. Kröber ha posat en relleu que des del 1995 només un 0,045% dels casos de sospita per abusos sexuals a Alemanya ha afectat sacerdots o religiosos. El professor conclou que el celibat no pot ser pres com una causa dels delictes de pederàstia. Kröber és un dels més prestigiosos professors de Psicologia Forense a Alemanya. Ensenya i investiga a la Charité, que és una clínica conjunta de la Universitat Lliure de Berlín i de la Universitat Humboldt. Més de la meitat dels premis Nobel alemanys procedeixen d'aquesta institució. Kröber, que va militar en la joventut comunista, es declara ateu.
"No és necessari demostrar estadísticament que el celibat no causa la paidofília (si bé alguns paidòfils opten pel celibat), de la mateixa manera que tampoc és necessari en el cas d'un entrenador de futbol o d'un perruquer", diu Kröber, argumentant que "es tracta d'un fet provat per la medicina del sexe, igual que fer un petó no és la causa de l'embaràs i la masturbació no produeix reblaniment de la columna vertebral".
Segons Kröber, que basa les seves afirmacions en estadístiques procedents dels tribunals alemanys i de l'Església, ningú no es torna paidòfil per manca de contactes sexuals amb una persona adulta: "Després d'una fase d'abstinència, un no comença de sobte a somiar amb menors i deixa de somiar amb dones atractives. Per a un home heterosexual, els nens són i seran sense interès".
Els autèntics paidòfils són persones que van tenir una viva activitat sexual precoç i no persones amb un embús hormonal: "Els problemes que té ara l'Església catòlica són problemes de sacerdots homosexuals que no són capaços de viure l'abstinència sexual, o no volen, i per tant intenten dissimular-ho".
(La Vanguardia, 21 de març del 2010)
O, com ha escrit fins i tot Montserrat Camps, tan superprogre ella (i cristiana o almenys creient, crec; i ella és partidària d'abolir el celibat dels capellans, per cert, però no pels motius absurds que s'invoquen ara). Llegiu-ho:
«El que ara em pregunto és: per què arran de les notícies sobre pederàstia, es demana pertot arreu que s’aboleixi el celibat? que potser som les dones la solució de la perversió masculina? Ja hi som un altre cop, som un remei per a la concupiscència? Jo no vull com a company de vida un presumpte o potencial pederasta! Tenir conflictes amb el celibat sacerdotal vol dir tenir relacions amb dones, tenir una amant, fins i tot fills no reconeguts (i aquest és un altre problema), però no vol dir que l’abstinència sexual forçosa porti a excitar-se amb criatures. Em sembla que no va d’això. No entenc de psiquiatria, però em sembla que això és un problema de personalitat, de maduresa sexual i afectiva, d’autoestima, de moltes coses. Qui s’excita amb criatures no sempre ho fa amb dones, o sovint té problemes seriosos amb dones o amb segons quines dones, precisament per raons d’autoestima i d’acceptació de l’altre. En tot cas, és un problema de tot allò que les dones no hem de resoldre. Ara ens tocarà carregar-nos el mort dels immadurs, dels impotents, dels pervertits i dels psicòpates?»
Jo no sóc partidària, com Camps, d'abolir el celibat. Ara bé, estic d'acord amb ella totalment que no s'han de barrejar les coses. El debat del celibat es pot fer tantes vegades com es vulgui (no és un dogma de fe i ha canviat al llarg de la història), però plantejar el tema de la pederàstia com una conseqüència del celibat és no haver entès res de res. O vol dir que els que fan aquestes barreges les fan perquè tenen al cap aquell vell esquema dualista, que en el sexe és o "tot igualment dolent", o "tot igualment bo". I així no anem enlloc, no es pot discutir amb algú que funciona amb idees tan lamentables, tan primàries.
I encara una altra opinió, la de l’escriptor de best-sellers Sergi Pàmies, fill de la també escriptora Teresa Pàmies i del ja difunt exdirigent comunista Gregorio López Raimundo:
Celibats----------
No sóc expert ni en catolicisme ni en pederàstia, però seguint el debat que han suscitat els casos d’abusos sexuals a l’Església i la reacció del Vaticà, hi ha una cosa que no entenc. Per explicar els fets hi ha qui inclús afirma que el problema és l’obligació del celibat i que, ja se sap, la carn és dèbil. Altres, en canvi, des d’un cristianisme teòricament més progressista, reclamen que a l’hora de jutjar aquests actes, es combinin l’aplicació de la justícia i la misericòrdia. Des de la distància i el sentit comú, en canvi, tot sembla bastant més simple. Si fem l’exercici de treure als implicats les sotanes i el crucifixos, resulta més fàcil interpretar els fets. Per què, en lloc de ficar-nos en un merder de privilegis i atenuants, no se’ls aplica la llei i punt?
De vegades veiem imatges espectaculars a la televisió, filmades per la policia, de detencions de pederastes organitzats que, a través d’internet, cometen actes delictius. Ningú no es pregunta si són catòlics, ni si practiquen el celibat, ni es reclama misericòrdia per a ells. Simplement s’espera que tinguin un judici just i que, si es demostra que són culpables, se’ls condemni. Per què no fem el mateix quan l’implicat és un capellà? Si es confirma que un mossèn abusa de menors, que hi vagi la policia i l’emmanilli. Així de fàcil. Quan detenen els pederastes internàutics, no veig ningú que intenti justificar-los amb la martingala del celibat i de la naturalitat o no de mantenir relacions sexuals. Ara som en una altra història, contra la qual cal actuar. És, a més, un argument que ni tan sol convenç els que, sense que els apuntin amb una pistola, decideixen lliurement entregar la seva vida a un catolicisme que no enganya i que, d’entrada, ja estableix les seves pròpies regles. Qui es fa mossèn ja sap el que l’espera, i se suposa que la seva renúncia als plaers de la carn està compensada per la satisfacció que li proporciona el seu compromís. És una opció, des de tots els punts de vista, molt respectable. El que no entenc és que, des d’una opinió pública que generalment no té un vincle directe amb l’Església, s’insisteixi en això del celibat com a suposat obstacle. Es tracta d’una trampa argumental perillosa i injusta amb els milers de membres de l’Església que, per convicció, adopten el celibat com un dels requisits per a la realització del seu objectiu. Si relacionem celibat i abusos, estem donant a entendre que qualsevol que no manté relacions sexuals és susceptible de convertir-se en pederasta. I fins aquí podíem arribar. Els que, sense ser capellans, fa segles que tenim la mateixa vida sexual que un musclo de llauna i no hem abusat de ningú ni hem ficat mà a jovenets, manifestem la nostra profunda repulsa per aquest injust plantejament.
(Sergi Pàmies, La Vanguardia, 16 d’abril del 2010)
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
