Monsenyor Charles J. Scicluna, promotor de justícia de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la tasca del qual és investigar els anomenats delicta graviora, els delictes que l’Església catòlica considera els més greus de tots, és a dir, els que van contra l'Eucaristia o contra la santedat del sagrament de la penitència i el delicte contra el sisè manament (“No cometràs actes impurs”) per part d’un clergue amb un menor de 18 anys. Són delictes la competència dels quals, amb un document del 2001, Sacramentorum sanctitatis tutela, l'Església va reservar a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
De fet, doncs, el promotor de justícia és l’encarregat, entre altres coses, de la terrible qüestió dels sacerdots acusats de pedofília, que salta periòdicament a les pàgines dels mitjans de comunicació. I monsenyor Scicluna, un maltès afable i cordial, té fama de complir la tasca encomanada amb absolut escrúpol i sense fer distincions de cap mena.
Monsenyor, vostè té fama de “dur”, i en canvi s’acusa sistemàticament l’Església catòlica de ser tolerant amb els anomenats “capellans pedòfils”.
Pot ser que en el passat, tal vegada també per un mal entès sentit de defensa del bon nom de la institució, alguns bisbes, en la praxi, hagin sigut massa indulgents amb aquest fenomen tan trist. En la praxi, dic; perquè en l’àmbit dels principis la condemna per aquesta tipologia de delictes ha sigut sempre ferma i inequívoca. [...]
Què passa si un sacerdot és acusat d’un delictum gravius?
Si l’acusació és versemblant el bisbe té l’obligació d’investigar tant la credibilitat de la denúncia com el contingut de la denúncia. I si el resultat de la recerca prèvia és remarcable, perd la facultat de disposar sobre la matèria i ha de traslladar el cas a la nostra congregació, on serà tractat per l’oficina disciplinària. [...]
Es diu que aquesta oficina treballa poc i amb lentitud...
És una observació injusta. Els anys 2003 i 2004 ens va arribar una allau de casos. Molts procedien dels Estats Units i es referien al passat. En els últims anys, gràcies a Déu, el fenomen s’ha reduït molt. I, per tant, intentem tractar els casos nous en temps real.
Quants n’han tractat fins ara?
En els últims nou anys (2001-2010) hem analitzat les acusacions relatives a uns 3.000 casos de sacerdots diocesans i religiosos, sobre delictes comesos en els últims cinquanta anys. [...]
Dels tres mil acusats, quants han estat processats i condemnats?
Podem dir que en el 20% dels casos hi ha hagut un procés penal o administratiu veritable, que normalment s’ha fet a les diòcesis de procedència –sempre sota la nostra supervisió–, només algun cop aquí a Roma. Actuant així s’agilitza el procediment. En el 60% dels casos, sobretot per l’edat avançada dels acusats, no hi ha hagut procés, però s'han dictat contra ells normes administratives i disciplinàries, com l’obligació de no dir missa amb poble, de no confessar, de dur una vida retirada i d’oració. Cal insistir que aquests casos, entre els quals n’hi ha hagut alguns de fort impacte que n’han parlat els mitjans de comunicació, no són absolucions. Certament no hi ha hagut una condemna formal, però si a una persona l’obliguen al silenci i a l’oració, deu ser per alguna cosa.
Queda per analitzar el 20% dels casos...
En un 10% dels casos, particularment greus i amb proves abassegadores, el Sant Pare ha assumit la dolorosa responsabilitat d’autoritzar un decret de dimissió de l’estat clerical. És un procediment gravíssim, emprès administrativament, però inevitable. En l’altre 10% dels casos els mateixos clergues acusats han demanat la dispensa de les obligacions derivades del sacerdoci, petició que ha estat acceptada de seguida. Alguns capellans implicats en aquests últims casos tenien en poder seu pornografia pedòfila i per això han estat condemnats també per les autoritats civils.
Quina és la procedència d’aquests tres mil casos?
Sobretot dels Estats Units, que entre els anys 2003-2004 representaven al voltant del 80% de tots els casos. Cap al 2009 el percentatge nord-americà havia disminuït molt i havia passat a ser el 25% dels 223 nous casos arribats de tot el món. En els últims anys (2007-2009), efectivament, la mitjana anual de casos arribats a la congregació ha sigut de 250. Molts països denuncien només un o dos casos. Augmenta, per tant, la diversitat i el nombre dels països de procedència dels casos, però el fenomen és força limitat. Cal tenir en compte que són 400.000 en total els sacerdots diocesans i religiosos del món. Aquesta estadística no es correspon, doncs, amb la percepció creada quan casos tan tristos ocupen les primeres planes dels diaris. [...]
Deia fa poc que els processos propis i veritables afecten el 20% dels 3.000 casos examinats els últims anys. S’han resolt tots amb la condemna dels acusats?
Molts processos ja acabats s’han resolt amb la condemna de l’acusat. Però tampoc n’han faltat que el capellà ha estat declarat innocent o que les acusacions no s’han trobat prou provades. De tota manera, en tots els casos s’analitza sempre no només la culpabilitat o no culpabilitat del clergue acusat, sinó que també es fa un discerniment sobre la seva idoneïtat per al ministeri públic.
Una acusació recurrent a les jerarquies eclesiàstiques és que no denuncien també a les autoritats civils els delictes de pedofília que els arriben.
En alguns països de cultura jurídica anglosaxona, però també a França, els bisbes que saben, fora del secret sacramental de la confessió, que els seus sacerdots han comès delictes, estan obligats a denunciar-los a les autoritats judicials. És un deure difícil, perquè aquests bisbes han de fer com un pare que denuncia el seu fill. Malgrat tot, la nostra indicació en aquests casos és que cal respectar la llei.
I en els casos en què els bisbes no estan obligats per llei?
En aquests casos no imposem als bisbes que denunciïn els seus sacerdots, però els aconsellem que vagin a veure les víctimes i que els proposin que elles denunciïn els capellans dels quals han estat víctimes. A més, els encoratgem a proporcionar tota l’assistència espiritual i no espiritual que necessitin aquelles víctimes. En un cas recent d’un capellà condemnat per un tribunal civil italià, aquesta congregació va suggerir precisament als denunciants, que s’havien dirigit a nosaltres per fer un procés canònic, que ho comuniquessin també a les autoritats civils, en interès de les víctimes i per evitar altres crims. [...]
(Avvenire, 13 de març del 2010)
No m’acaba de convèncer el to de l’entrevista, si bé suposo que cal reconèixer que deu ser un pas endavant en la transparència del Vaticà sobre el tema. Em poso a la pell d’una de les víctimes i em sembla que la manera de referir-se a elles no encerta del tot la postura que hauria de tenir l’Església. Aquest home encara és massa fred, poc comprensiu de la tragèdia que té un sol de tots aquests casos. Cada cas hauria de ser vist com una enorme tragèdia i no justificar-lo de cap manera queixant-se que és injust que la premsa en parli tant. Com a catòlica, tot això m’esgarrifa tant que m’agradaria un to una mica més humil i no tan "polític", polític en el sentit que el monsenyor explica les coses com si tot estigués "sota control". No és aquest el to. I sobretot trobo a faltar alguna paraula més sobre els còmplices, sobre els bisbes i membres de les cúries episcopals que no van actuar amb prou contundència quan es van denunciar els delictes.
En qualsevol cas, ja que parlo dels còmplices, potser el punt clau és el del començament: "Tal vegada també per un mal entès sentit de defensa del bon nom de la institució, alguns bisbes, en la praxi, hagin sigut massa indulgents". Sembla que de vegades a les institucions (no passa només a l'Església) sigui més important evitar el "mal efecte" de que sigui conegut un mal comportament que no pas prevenir, encara que sigui amb una publicitat indesitjada d'aquell delicte, que el fet aberrant no es torni a produir.
Però en fi, com deia, suposo que és un pas endavant.
El dia 18 de març Josep Maria Fonalleras escriu un article al Periódico de Catalunya amb el qual estic substancialment d'acord, va en la línia del que deia:
Els catòlics i la pedofília
La posició de l’Església catòlica en un tema tan delicat com el de la pedofília es concentra, almenys, en dues hipòtesis. Primera: és un turment per a la pròpia institució. Segona: els altres també ho feien. Es troben a faltar mesures contundents que vagin més enllà de recloure els culpables en convents allunyats de les temptacions i dels focus. Si no hi intervingués la justícia, la percepció que en tenim és que tot es reduiria a tapar les mesquineses sota una catifa de meditació i contricció sincera. No pas una condemna explícita a l’home sinó un rebuig més o menys intens del pecat que va cometre. Després dels escàndols americans, holandesos, irlandesos i austríacs, ara veiem com el centre d’atenció es localitza a Alemanya, amb la qual cosa podria arribar a haver-hi una lleugera taca moral en el currículum del Papa. Ni més ni menys que el Papa. La reacció de monsenyor Federico Lombardi, portaveu del Vaticà, ha estat virulenta, indignada, just en la línia que els deia abans. Això és una tempesta, ha dit, una tortura, i el patiment profund de l’Església ha de servir «perquè la societat es faci cada dia més càrrec de la necessitat de protegir els infants». D’acord, l’Església pateix, i estic convençut que l’alta dignitat moral de Benet XVI està lliure de qualsevol sospita, però ni el patiment ni l’extensió de la culpa a la societat no haurien d’evitar unes quantes accions contundents que vagin més enllà de les sentides paraules adolorides.
Com les que ha dit monsenyor Scicluna, que fa el paper de fiscal de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. «La tolerància envers els pedòfils només s’ha donat en la praxis, no pas en l’àmbit dels principis». ¡Només faltaria! ¿Que no s’adona que és justament la pràctica el que és repugnant, contrari a l’Evangeli, indecent i amoral?
Té raó Fonalleras: no n'hi ha prou amb lamentar-se i el Vaticà no té dret a queixar-se que aquest tema surti als diaris i als altres mitjans de comunicació. És molt greu, el que ha passat.
El dia 7 d'abril la sociòloga Eulàlia Solé compara l'escàndol amb el cas Polanski:
Del Vaticà a Polanski-----
Eulàlia Solé / Sociòloga i escriptora
Aquests dies hi ha molt a dir, i es diu, sobre aquest mal de la pederàstia. Dos aspectes, però, voldria remarcar en aquest article. Un és referit a l'Església catòlica; l'altre, a un director de cinema.
El Vaticà es defensa, i defensa el seu màxim representant, dient que els abusos a menors comesos per capellans constitueixen un percentatge molt petit entre tots els abusos coneguts i denunciats. Doncs només faltaria!... tenint en compte que el nombre de clergues és ínfim en relació amb els sis mil milions d'habitants del món. Un càlcul proporcional ve a demostrar que el percentatge no és pas inapreciable. Per altra banda, cal observar que quan un eclesiàstic abusa d'una criatura cau a més a més en la prevaricació. Manca als seus deures de capellà no sols trencant el vot de castedat sinó faltant a l'obligació d'estendre el bé amb el seu exemple. Si ensems es produeix un encobriment per part dels que haurien de castigar els que es desvien, la institució sacerdotal no queda ben parada. No val a fer-se la víctima al·legant una persecució orquestrada, perquè les víctimes són unes altres. El que toca és demanar perdó fervorosament i vigilar que no torni a succeir.
I en un sac similar es pot encabir Roman Polanski, detingut a Suïssa per un procés penal que té pendent als EUA des del 1978. El famós director de cinema està acusat d'haver drogat i violat una noia de tretze anys. Durant més de tres dècades ha voltat lliurament pel món, ha fet pel·lícules i ha rebut premis. El més recent, el de la millor direcció per The ghost writer al Festival de Berlín. El film és bo, però el director no és una persona digna. Hi ha delictes que no prescriuen, com és el cas dels abusos sexuals a menors, ja que aquests arrosseguen seqüeles psicològiques al llarg de la seva vida. Si els jurats que han anat premiant Polanski haguessin estat conseqüents, no ho haurien fet. En determinades circumstàncies es pot desvincular la personalitat de l'artista de la seva obra, però en d'altres no es pot admetre que sigui així. Quan es tracta de delictes greus, ni el més gran talent pot fer que siguin obviats. The ghost writer és una gran pel·lícula que no es correspon amb la petitesa del seu autor, incapaç d'acceptar la culpa i de lliurar-se a la justícia.
Avui, 7 d'abril del 2010
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
