Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?

S'ha convertit en una mena de veritat incontrovertible en alguns ambients que el problema que ha tingut l'Església en els últims anys amb els capellans que s'han aprofitat sexualment d'alumnes, escolanets o seminaristes era perquè els capellans havien de viure en celibat i, "per tant", d'alguna manera havien de resoldre les seves urgències corporals.

La notícia que avui publica El País em sembla que desmenteix, almenys en part, aquesta teoria:

Sexo, entrenamiento y abusos

"Para ser campeón de kárate hay que mantener relaciones sexuales a menudo, al menos 10 veces a la semana". "El sexo es bueno". "Lo importante es el grupo. La familia no es nada". Los alumnos de la prestigiosa escuela de kárate Torres Baena, en Las Palmas de Gran Canaria, recibían mensajes como éstos a lo largo de sus años de entrenamiento, según han asegurado a la justicia decenas de estudiantes. El dueño de la academia, Fernando Torres Baena, ex campeón de España y presidente de la Federación Gran Canaria de Kárate, su pareja y una monitora, están en prisión preventiva imputados por abusos sexuales continuados y corrupción de menores. Otros dos profesores se encuentran en libertad bajo fianza. Más de 50 supuestas víctimas, de 9 a 35 años, han descrito un panorama de abusos en la escuela a lo largo de 20 años en un ambiente de secta en el que se les enseñaba que el sexo era parte fundamental del entrenamiento; que sólo siendo muy activos llegarían a ser grandes deportistas.

Las presuntas víctimas han relatado ante el juez -según ha tenido conocimiento EL PAÍS- que en la escuela se fomentaban las relaciones sexuales entre los menores y también entre menores y adultos. Hombres con hombres, mujeres con mujeres y hombres con mujeres. Todos niños y jóvenes guapos. En la casa del director en el municipio de Playa de Vargas, en una urbanización llamada El Edén, se hacían tríos, cuartetos y quintetos. Torres Baena, nacido en 1956, enseñaba a masturbarse a chavales de 9 y 10 años, conforme a la declaración de alumnos y ex alumnos, y habría mantenido relaciones con penetración con decenas de niños y niñas.

Las dos mujeres imputadas, de 29 años, podrían haber sido, a su vez, víctimas de esta cadena de corrupción de menores y pasar al cabo de los años a ser agresoras. Una de ellas, María José G. P., es la actual pareja de Torres Baena y entró en la escuela siendo preadolescente. También fue alumna desde pequeña otra de las monitoras imputadas, Ivonne G. H. Ambas karatekas participaron en un reportaje en la revista Interviú en octubre de 2007 en el que aparecían desnudas y esculturales junto a otras dos alumnas y profesoras de la escuela, una de ellas campeona del mundo.

El procedimiento judicial está en estos momentos bajo secreto de sumario -que las partes esperan que se levante la semana próxima- en el Juzgado de Instrucción número 7 de Las Palmas. Los otros dos imputados son los entrenadores Juan Luis B. C. y José B. P. Hay profesores que han declarado como víctimas.

Los relatos de los chicos, algunos menores y otros mayores de edad que pasaron por la escuela hace 10 o 20 años, son parecidos. Una chica de 26 que entró a los 15 en la academia dice que tuvo relaciones consentidas con otros menores, pero que se vio obligada a mantenerlas con Fernando, María José e Ivonne. "Había que hacerlo", dice. Fernando, supuestamente, era el que decidía con quién tenía que estar cada uno. "Y el premio era acostarse con él". Un menor afirma, según fuentes conocedoras del caso, que el director desde el principio le dijo que el sexo era "algo natural" y que a los 10 años empezó a iniciarlo con besos y felaciones. A los 11 años ya tuvo sexo completo con las dos imputadas, según su versión. "Decían que las relaciones eran buenas para el kárate". Otro chico relata que Fernando le dijo que le iba a hacer "el mejor regalo", que fue poder acostarse con la hermosa María José, su pareja.

Algunos alumnos hablan de felaciones y penetraciones anales y vaginales. Otros -los menos- sólo de tocamientos. Uno de los chicos asegura que se negó a mantener relaciones sexuales, que fue marginado y que acabó dejando la escuela. Casi todos dicen que se acostaron, aparte de con el director y monitores, con un montón de alumnos; a veces libremente y otras incitados por alguno de los imputados.

Los testimonios coinciden en una cosa: Fernando Torres Baena ejerce y ejerció una notable influencia en los chavales a los que entrenaba, entre los que despertaba un profundo respeto y también miedo.

El miedo es la razón que aducen para no haber hablado antes. Los alumnos lo admiraban; una menor que asegura que mantuvo relaciones sexuales con él lo exculpa acto seguido diciendo que fue idea tanto de ella como de él.

La investigación judicial tendrá que concluir qué pasaba en la casa de Playa Vargas, en el altillo del gimnasio de Las Palmas y en los otros lugares en los que, según los alumnos, los imputados les enseñaban desde muy pequeños, a algunos con 9 y 10 años, a ser expertos amantes.

El que em sembla que demostra aquesta notícia (que no és una cosa que passi excepcionalment, hi ha molts abusos sexuals avui en dia, en tots els àmbits) és que de pervertits n'hi ha a tot arreu. I no em sona, pel que he llegit fins ara, que en els abusos de capellans s'hagi arribat al nivell d'aquí, amb trios, orgies i tota aquesta promiscuïtat desinhibida.

A l'Església, doncs, no necessàriament han passat aquestes coses pel tema del celibat, com diu tanta gent, sinó per l'ambient general hipersexualitzat, que afecta tants i tants àmbits. El que passa és que se suposa que l'Església hauria de ser més exemplar que altres col·lectius, i de vegades no ha estat així en els últims anys o els últims decennis. Jo diria que això ve des dels anys 50, quan les teories de Freud i altres van irrompre amb tanta força a la societat que van xopar també alguns ambients eclesiàstics, i determinades autoritats religioses es van deixar endur pel "bonisme" i pel "deixar fer" de l'època, pensant-se que seria passatger.

Com ja vaig explicar, em penso que l'Opus ha estat sempre molt curós amb aquestes qüestions. Jo recordo, de quan hi era, que de vegades la gent de fora ens criticava dient que érem "massa puritanes". L'ambient de l'època, desinhibit i tal, manava a la gent, també a la gent d'església, que fóssim més "frescales". Sort que algunes no els vam fer cas, Mare de Déu Senyor! Les crítiques a l'Opus per la seva contenció i prudència en aquestes qüestions es poden trobar a les hemeroteques i als arxius: van ser una constant des de finals dels anys 60 i fins als 80, i potser als 90 i tot. I ara la mateixa premsa que criticava els que es portaven bé s'exclama dels desastres, sense fer cap mena d'autocrítica.
------
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

El tobogan de l'avortament - 2

El tobogan de l'avortament - 1

Tornem a l’avortament. El fet que la gent d’església (i no tota) defensi la vida humana des del moment de la concepció no fa que el tema sigui religiós. Fa que la situació sigui trista. Com és possible que això passi, que els catòlics (i no tots) hagin de portar aquesta bandera sols, que siguin gairebé els únics...? Perquè filosòficament és una qüestió de moral social, no religiosa, hi ha gent amb conviccions exclusivament laiques, sobretot fora d’Europa, que defensen això mateix.

Parlem d’un ésser humà o no parlem d’un ésser humà? Que contesti tothom (tret de la ministra espanyola) amb una mà al cor i l’altra al llibre de ciències.

Per què l’Església està tan sola en aquest punt, avui i aquí? La meva explicació és que hi ha hagut una sobre-reacció del món laic al que interpreten com una intromissió intolerable de l’Església. No s’accepta que l’Església estableixi manaments en matèria de moral sexual, vet-ho aquí. Molesta molt. I potser tenen raó els crítics, que de vegades els missatges de l’Església en matèria sexual no han estat exposats amb prou tacte ni amb prou coneixement i comprensió del que implica per a una dona (ens canvia la vida de dalt a baix!) enfrontar-nos a un embaràs per al qual creus que no estàs preparada. I tampoc no hi ajuda el fet que de vegades l’Església hagi transmès aquest missatge barrejat amb altres qüestions més opinables, cosa que ha fet que molta gent posés els missatges de l’Església en matèria sexual, tot i que fos una doctrina que sempre ha estat unívoca i clara, en el prestatge de les idees controvertibles o, com a màxim, utòpiques (això, la gent amb bona voluntat).

I encara hi ajuda menys el fet que determinats pastors i responsables de l’Església, en la pràctica, no hagin estat prou exemplars en matèria sexual: ni s’ha impedit l’aberració havent-ho pogut fer, ni s’ha col·laborat prou amb la justícia humana per esclarir els delictes, ni s’ha reparat de manera que els afectats se sentissin mínimament rescabalats, ni s’han fet tots els possibles perquè no es repetissin els delictes, ni s’ha donat prou importància a aquests delictes, ni s’ha demanat perdó... fins que la cosa ja era vox populi (“els que volen parlar d’aquests temes són gent morbosa, no cal destapar-ho tot”, deien). Un cúmul d’errors pràctics, i encara sort que en la teoria les idees sempre han estat clares. Simplement no es complia el que es predicava.

Tot això, efectivament, enterboleix els missatges que es transmeten sobre matèria sexual. Falta credibilitat. Aquest és el gran problema que té avui dia la moral catòlica en aquest aspecte.

Ara bé, la doctrina és clara, com deia. L’Església està contra les píndoles, contra els preservatius i contra els DIUs, contra els diafragmes i les anelles vaginals, contra l’esterilització voluntària, contra tot això alhora. Els preservatius i les píndoles i tot plegat es pren o s’instal·la al cos de la dona (gairebé SEMPRE al cos de la dona) per evitar els fills, i per tant la idea que té una dona al cap (i l’home que es fica al llit amb ella) quan fa servir aquests instruments és que no vol de cap manera quedar embarassada. I llavors, automàticament, si els instruments fallen, la mateixa dona (o els seus pares, si és joveneta i soltera, o de vegades el company de llit, que llavors la gent el lloa dient que "és molt responsable") pensa “com a última solució” en l’avortament. Recorre a l’avortament qui no tenia idea d’arribar-hi i fins i tot qui odiava avortar, perquè abans ha dit que sí al plantejament previ, que és evitar els fills sigui com sigui. (Però no pensava abstenir-se de cardar.) Llavors, doncs, una cosa porta a l’altra: el preservatiu, les píndoles, les barreres i tot això, quan fallen, porten inevitablement a l’avortament. I és per això que, com més parelles prenguin píndoles i usin preservatius i companyia, més avortaments hi haurà, en estadis prematurs o més avançats. És allò que dèiem de la cultura del preservatiu, és un mecanisme automàtic. Avortaran amb més trauma que quan es prenien les pastilles o es posaven el preservatiu a la pròpia vagina o al penis de l’altre, però filosòficament és el mateix procés, només que amb l’avortament s’interromp en un estadi més avançat que amb les gomes o les pastilles.

Ara em direu que això és medieval. Ja sento l’argument suat: “Ara que ens traiem els mals de cap amb una aspirina i ens poden guarir els càncers amb tractaments molt agressius, quin mal hi ha a prendre una pastilla per no quedar embarassada? Dir que no s’ha de fer, dir «que la naturalesa segueixi el seu curs», no és anar contra el progrés de la humanitat?” Doncs hi ha una diferència fonamental: que el mal de cap no és natural, ni el càncer, i en canvi un fill és el resultat d’un procés natural. Considerar el fill com una mena de malaltia diu molt poc a favor de la civilització humana actual. Cap dona no es queda embarassada si no s’acosta a un home (o al seu semen).

Qui no entengui tot això, qui no ho accepti, crec que no té prou sensibilitat per fer-se càrrec de la profunditat del fenomen de la reproducció humana, i per descomptat no té la doctrina catòlica (pura filosofia natural humana) sobre el tema. Hi ha molts capellans i moltíssims laics, homes i dones, que van a missa i pensen que això no pot ser d’aquesta manera, que el sexe i la reproducció poden anar separats. Però estan equivocats.

En fi, no passa res. Si estan equivocats de bona fe, ja ho descobriran quan els toqui passar comptes. Ara, cada cop és més difícil anar errats de bona fe, perquè els papes des de l’any 68, la Humanae vitae, han parlat sempre amb molta claredat sobre l’assumpte, i molts bisbes també (i abans també era molt clar que qualsevol interrupció del procés de reproducció humana era pecat). Ja rectificaran, doncs, si estan disposades a rectificar quan descobreixin l’error. Si no estan disposades a rectificar, ho tindran malament, és clar. A l’infern, per mi, hi va la gent que no vol rectificar, que volen continuar creient que tenen la raó encara que el mateix Déu els digui que no la tenen. No són condemnats per Déu: es condemnen ells mateixos a estar apartats de Déu i dels altres (sols!) en no acceptar la veritat.

Però encara que siguin la majoria, com dic, estan equivocades. No crec que hi hagi una doctrina tan ben establerta, amb tanta contundència, com aquesta. I tan avalada per la ciència. No és comparable amb allò de Galileu que diuen alguns, per “demostrar” que l’Església s’ha equivocat molt històricament. Allò era un error pràctic d’interpretació, no pas doctrinal. L’Església ha comès errors pràctics al llarg de la seva història, molts (i també l’Opus, és clar que sí), però són sempre errors de praxi, no de teoria.

En resum, si no vols fills, no els tinguis: NO FOLLIS.

Contra això, és cert, hi ha un argument: la violació. Però és un cas tan aïllat, tan extraordinari, que el deixarem per a un altre dia, perquè avui ja he escrit massa. Ara, ja avanço que per a mi una violació és una violació de debò, no és allò de dir “Estàvem junts amb el nòvio i ja anàvem tots dos despullats i ell empalmat i llavors jo vaig dir: no, no estic preparada per al coit, i llavors ell no em va fer cas i em va «violar».” No, per a mi això tampoc no està bé, ell ha de respectar la parella en tot moment i no l’havia d’haver forçada (tot i que els prolegòmens semblen indicar que s’havia arribat ja, amb la conformitat prèvia de tots dos, a un punt de no-retorn). Per a mi una violació és una cosa molt més greu que aquesta que he descrit de manera caricaturesca. Ja en parlaré un altre dia, de les violacions.

I felicitats a l’Opus, com deia, per tenir les idees tan clares sobre moral sexual.

El tobogan de l'avortament - 3
------

El tobogan de l’avortament - 1

Avortament, preservatius, barreres, píndoles. La raó que sembla que s’invoca de manera unànime és que la decisió de ser mare és una decisió personalíssima i que compromet tota la vida.

I tant que sí. Sóc mare i sé el que vol dir ser mare.

El problema és en quin moment prenem la decisió. Quin és l’instant que considerem que s’ha de decidir l’assumpte, que és vital. Perquè la decisió s’ha de prendre, sens dubte, i l’ha de prendre la futura mare, d’això les dones no en tenim cap dubte. La qüestió és: fins a quin moment ho podem decidir? Una mare pot decidir que no vol la criatura quan ja l’ha parit? Potser sí, però em penso que totes estareu d’acord que no pot matar-la, ni abandonar-la, ni vendre-la a un pederasta. Haurà de buscar la manera de donar-la en adopció (AMB L’AJUDA DEL QUI L’HA PRENYADA, que de vegades ens oblidem que per fer un fill calen dues persones) perquè se’n cuidi algú altre. I fins i tot en aquest cas l'obligació de la mare (i del pare) serà vigilar que els qui adoptin el seu fill o la seva filla siguin bones persones. O bé deixar-ho en mans de les autoritats (ai).

Continuem les preguntes. ¿Podem decidir no ser mares quan el fill ja el tenim a la panxa? Doncs, si ja el tens a la panxa, molta gent amb sentit comú diem que no pots decidir carregar-te’l, justament perquè ja el tens a la panxa. No pots fer veure que no esperes un fill. L’esperes. La mare que vol el fill, de fet, des del primer dia que sap que està embarassada parla del “meu fill”, no del “meu futur fill”. No es planteja que allò que duu a dins no sigui “encara” el seu fill. Perquè és el seu fill. Doncs exactament igual si no el vols: és el teu fill encara que no el vulguis. I la societat ha de protegir d’alguna manera aquells fills no volguts que de fet ja hi són, ja estan en camí. La societat ha de protegir especialment l’embarassada i el fill que espera. Tots dos són membres de la societat humana, i són dos: un adult i una criatura que en depèn per a tot. I d’aquí ve la resistència de molta gent respecte a l’avortament. Dir no a l’avortament no és anar contra nosaltres, contra les dones. És anar a favor de la criatura però també és anar a favor de la mare, perquè l’avortament fa mal, molt de mal, a la mare que en avortar... no deixa de ser-ho. Ja ho era i ho serà sempre! No pot dir que “no estic preparada per ser mare”, perquè de fet ja ets mare; aquí hi ha una altra trampa dialèctica.

Llavors, cal protegir el fill que esperes, justament perquè ja l’esperes. I un cop parit el fill, si la mare creu que no se’n pot fer càrrec (que no està preparada per “continuar fent de mare”), caldrà buscar qui se n’ocupi. Que la societat protegeixi d’alguna manera els infants no nascuts (i que consti que ni em plantejo, com a "protecció", la possibilitat que la mare que avorta vagi a la presó, que quedi clar; d’això ni parlar-ne) no és una imposició intolerable sobre la intimitat de la dona prenyada; seria una imposició impedir-li que es quedés prenyada o obligar-la a quedar prenyada. Però un cop prenyada, allò que té dins seu no és del tot seu o no és només seu. Primer, és també de l’altra persona, la que l’ha prenyada (IMPORTANT!), i segon, és també una mica de tothom, de la humanitat, perquè allò que espera, diguin el que diguin determinades ministres espanyoles, és un ésser humà.

N’hi ha que diuen: la dona ha de decidir si vol ser mare i, quan faci l’amor, prendre mesures per no quedar embarassada si no vol quedar embarassada. Els que diuen això ho diuen amb bona intenció, per evitar l’avortament posterior. Però aquesta raó porta també a l’avortament a mig termini; amb aquesta filosofia d’“evitar quedar-se embarassada” es converteix l’avortament en un darrer recurs “si fallen els anteriors”. Per això, perquè no ens convenç el plantejament i considerem que és una fal·làcia, els catòlics anem més enllà i diem: efectivament, la mare i el pare han de decidir si volen descendència ABANS de tenir relacions sexuals i aleshores, si no volen tenir criatures i són fèrtils, no han de tenir relacions.

Aquí hi ha la mare dels ous i el perquè tanta gent s’escandalitza del que diu l’Església. Perquè és un canvi de perspectiva total respecte al que aconsella la immensa majoria de tota l’altra gent, inclosos polítics de tots els partits, una gran majoria d’educadors, de psicòlegs, de sexòlegs, que accepten com el fet més natural del món que les relacions sexuals s’han de tenir al marge de la procreació. Gairebé tothom té assumit que són dues decisions diferents: per una banda, tenir o no relacions; per l’altra, tenir o no descendència. Per sort, no tots-tots-tots els professionals hi estan d’acord. A la història de la humanitat sempre, en totes les circumstàncies, hi ha hagut almenys una minoria que han salvat els mobles de la civilització.

Aquest és el punt clau de tot l’assumpte. L’Església rema en direcció oposada a la resta (gairebé unànime) i per això és tan atacada en matèria de sexe. I l’Opus en aquest punt sempre ha estat clar i exemplar. I fora de l’Opus Dei, els catòlics i les catòliques (pocs?) que som conseqüents defensem també la naturalitat de la relació i l’acceptació universal de les possibles conseqüències que pot comportar qualsevol relació sexual d’un home amb una dona. Sí que és possible tenir relacions amb la idea de no tenir fills, aprofitant els nostres períodes teòricament infèrtils, però sabent que si fem sexe amb la parella estem obertes a la possibilitat, encara que sigui remota (remota perquè estem en període teòricament infèrtil), que els nostres càlculs siguin erronis i que arribi un fill.

Dic “els catòlics i les catòliques” (i no la majoria d’ells, per cert) perquè de fet en aquest país és així. Si ja entre els catòlics els que pensen això (respecte absolut dels processos naturals de la sexualitat) són una minoria (crec), fora del món catòlic encara n’hi ha menys.

Però això no és un tema estrictament religiós.

El tobogan de l'avortament - 2
El tobogan de l'avortament - 3
---

Lloar la Bíblia el maig del 68

Demà farà vint-i-cinc anys que es va morir Salvador Espriu i el setmanari Presència reprodueix una entrevista amb el poeta feta l’any 1968 per la mateixa revista. M’ha agradat especialment veure que parlava de la Bíblia, tenint en compte que ho deia l’any 1968 (el mes de maig del 68!), quan ja no era gens políticament correcte dir aquesta mena de coses. I a més Espriu, que jo sàpiga, sempre s'havia declarat agnòstic.

–Els temes bíblics són una constant en la seva obra. Per què?
–Home, perquè tota la meva cultura està basada en la Bíblia. Perquè la Bíblia és, per a mi, l’única obra literària realment important de la humanitat.
–Vol dir que això no és una mica fort?
–Mirin, després de la Bíblia no ve res, i després res, i després res, i després, a molta distància, el Quixot i Shakespeare, per exemple, impressionants turons de la intel·ligència i la sensibilitat. Però la Bíblia és una altíssima carena sense fi, tot un món, en el qual m’he trobat i em trobo absolutament bé.
------

A favor de Benet XVI

Ara m'han passat aquest article de Bernard-Henry Lévy, de família jueva, que va publicar ahir mateix l'Avui, pres de The New York Times. L'han publicat un munt de diaris de tot el món però a Catalunya em penso que només l'Avui.

LA POSICIÓ DE L'ACTUAL PAPA DAVANT DEL NAZISME
En defensa de Benet XVI
Bernard-Henri Lévy / Filòsof i escriptor francès

Ja és hora de posar fi a tanta mala fe, prejudicis i desinformació entorn de Benet XVI. Tan bon punt va sortir elegit, ja van començar les acusacions de "conservadorisme", que els mitjans de comunicació han anat repetint en un bucle interminable, com si un papa pogués ser altra cosa que "conservador". S'han fet insinuacions exagerades, o fins i tot bromes pesades, sobre el "papa alemany", el "postnazi" amb sotana. A França, al programa satíric de televisió Les guignols de l'info li van posar el malnom d'Adolf II (perquè, com tots els nens i adolescents alemanys, es va afiliar a l'organització juvenil del règim).

EL QUE PASSA ÉS QUE S'HAN TERGIVERSAT els textos. Per exemple, en el cas del seu viatge a Auschwitz del 2006, es va dir que el Papa havia recordat els sis milions de polonesos morts sense esmentar que la meitat d'ells eren jueus. S'ha repetit, també fins a la sacietat, que havia parlat dels morts com si fossin víctimes d'una simple "banda de criminals". Aquesta mentida és d'allò més sorprenent si tenim en compte que, aquell mateix dia, Benet XVI va dir amb tota claredat que "els dirigents del III Reich van intentar aniquilar tot el poble jueu i esborrar-lo de la faç de la Terra".

PERÒ HA ESTAT AMB MOTIU DE LA SEVA última visita a la sinagoga de Roma, després de visitar les de Colònia i Nova York, que el cor de desinformadors del Papa ha arribat al límit. Encara no havia traspassat el Tíber que van anunciar, urbi et orbi, que no havia estat capaç de trobar les paraules adequades, que no havia fet els gestos apropiats, que no se n'havia acabat de sortir. Així doncs, com que l'esdeveniment és encara recent, deixeu-me puntualitzar unes quantes coses. Quan Benet XVI va inclinar el cap en silenci davant la corona de roses vermelles situada sota la placa commemorativa del martiri dels 1.021 jueus romans deportats, no feia sinó complir amb el seu deure, però la qüestió és que ho va fer. Quan Benet XVI va retre homenatge als "homes, dones i nens" capturats en compliment del projecte d'"extermini del poble de l'Aliança de Moisès", va dir una evidència, però la va dir. Quan Benet XVI va repetir la pregària recitada per Joan Pau I, fa una dècada, al Mur de les Lamentacions demanant "perdó" al poble jueu, durant molt de temps víctima de pogroms inspirats per una fúria antisemita d'arrel fonamentalment catòlica, va pronunciar exactament les mateixes paraules. Ja és hora de deixar de repetir com lloros que no està a l'alçada del seu predecessor.

DAVANT DE LA INSCRIPCIÓ que commemorava l'atemptat perpetrat el 1982 a Roma per extremistes palestins, Benet XVI va manifestar la seva voluntat d'"aprofundir" i "promoure" el "debat entre iguals" amb els jueus. Va declarar que el diàleg judeocatòlic iniciat arran del Vaticà II és ara "irrevocable". El podem acusar de moltes coses, però no de "congelar" el procés que va posar en marxa Joan XXIII.

I PEL QUE FA AL CAS DE PIUS XII? Si cal, tornaré a parlar del cas de Pius XII, que és molt complex. Tornaré a parlar sobretot del cas de Rolf Hochhuth, autor del famós llibre El vicari, del 1963, que narra la gènesi de la polèmica entorn dels "silencis de Pius XII". I tornaré a parlar sobretot del fet que aquest fervent justicier ha estat condemnat diverses vegades per haver negat l'Holocaust; que fa poc ha defensat David Irving i que, només fa cinc anys, en una entrevista al setmanari d'extrema dreta Die Junge Freiheit, va negar l'existència de les cambres de gas. De moment, però, m'agradaria recordar que, el 1937, quan el terrible Pius XII era encara el cardenal Pacelli, va ser coautor de l'encíclica Amb viva inquietud, que avui és encara un dels manifestos més ferms i eloqüents contra el nazisme.

DE MOMENT, EN HONOR A L'EXACTITUD històrica, hem d'assenyalar que Pius XII va obrir en secret els convents als cristians romans perseguits pels feixistes. El silenciós Pius XII també va pronunciar nombroses al·locucions radiofòniques, en especial les del Nadal del 1941 i del 1942. Després de la seva mort, aquests discursos es van fer mereixedors dels elogis de la dirigent israeliana Golda Meir, que coneixia el valor de la paraula i que no va tenir cap por a declarar: "Durant deu anys de terror nazi, mentre el nostre poble era víctima d'un martiri espantós, el Papa va alçar la veu per condemnar els botxins."

L'EIXORDADOR SILENCI QUE ES VA FER entorn de la Shoah es va escampar per gairebé tot el món i, tanmateix, n'atribuïm tota -o gairebé tota- la responsabilitat a un sobirà que no disposava de canons ni d'avions. Segons ens diuen la majoria d'historiadors, Pius XII va fer grans esforços per compartir les informacions que tenia al seu abast i, en efecte, va salvar moltes de les persones sobre les quals tenia una responsabilitat moral.

ÚLTIM RETOC A AFEGIR al gran llibre de la ximpleria contemporània: Pius o Benet, es pot ser papa i boc expiatori.

© 2009 Bernard-Henri Lévy
(The New York Times Syndicate)
Traducció: Lídia Fernàndez Torell

------

Qualsevol cosa pot ser una secta

...segons com t'expliquin la història. Mireu quina manera d'enfocar "la realitat":



¿És veritat el que diu aquest noi? No ho sabem, no en podem estar segurs, potser sí. Ara bé, ¿justifica "la seva realitat" que es carregui tota una professió, tot un col·lectiu de professionals i totes les empreses que es dediquen a aquesta tasca?

Doncs això és el que fan amb l'Opus i amb altres institucions eclesiàstiques (si són de les considerades especialment "pròximes" al Vaticà, encara més) determinades associacions "anti-sectes" (que, per cert, viuen del cuento, perquè cobren a les famílies que els demanen "ajuda", no com aquest noi que no crec que hagi tret beneficis del seu testimoni suposo que sincer). ¿Se m'entendrà ara, quan dic que la gent de l'Opus, amb tots els seus defectes, és injustament perseguida per determinats grups interessats, als quals avalen uns quants exmembres suposo que sincerament dolguts?
------

Ara sí que molta gent ha vist "Camino"

TVE1 va emetre ahir a dos quarts d'onze de la nit la pel·lícula "Camino". I va tenir èxit, segons les enquestes que mesuren l'audiència. Gairebé un de cada cinc espectadors espanyols (19,2%) que a les 11 de la nit miraven la tele es van empassar el rotllo o almenys van començar a empassar-se'l, xifra que és important (3,5 milions de persones, diuen). El que no sabrem mai és quina impressió pot haver causat a la majoria. Jo crec que molta gent devia començar a mirar la pel·lícula per curiositat i després ho devien deixar córrer. Però no n'estic segura, potser el morbo els va enganxar, o els va semblar que era una bona història, o que "quin horror, no?", "aquesta gent se'ls hauria d'il·legalitzar", etc.

En aquest cas, com ja vaig dir, estic amb els meus amics i amigues de l'Opus perquè la descripció que en fa la pel·lícula és profundament injusta, al meu parer.

(El dia 12 han fet una altra vegada la pel·lícula, aquest cop per TV3. Ha estat el 9è programa més vist del dia a Catalunya, amb una audiència calculada de 326.000 espectadors de mitjana).
-----

L'altre "don José María"

El geògraf i promotor cultural Joaquim Torrent acaba de publicar un article necrològic a Opinió Nacional sobre "un altre don José María" que, des de la banda aragonesa, no va parar d'acusar l'Opus d'estar al darrere de tots els mals que segons ell ha patit l'Aragó per culpa de Catalunya. Per a a aquest "don José María" ara difunt, l'Opus feia política nacionalista catalana amb l'únic objectiu de perjudicar els aragonesos.

No cal dir que, tal com ja vaig explicar, ni ell ni els que diuen el contrari que ell des de la banda catalana (que "l'Opus està al darrere de tots els mals que pateix el bisbat de Lleida"), no tenen cap mena de raó. Són paranoies estúpides.

Us deixo amb l'article de Torrent:

Aquesta passada tardor ha mort don José María Leminyana, un sacerdot controvertit i peculiar, que se significà en la lluita pel desmembrament del bisbat de Lleida en benefici del de Barbastre i en els seus intents per portar els anomenats béns de la Franja a aquesta ciutat —paradoxalment des de Roda, la seu primigènia del bisbat, i després de vuit-cents anys d'unitat. De fet, la seua figura s'ha magnificat d'una manera exagerada i ha estat presentat com un gran lluitador contra «els pèrfids catalans», fins al punt de ser condecorat pel mateix govern aragonès. La realitat, però, és molt més prosaica, ja que aquest home només va ser un peó manipulat des d'instàncies molt més altes, en una estratègia a llarg termini en què els interessos polítics, juntament amb els interessos materials de determinada organització eclesiàstica, prevalien en detriment de les necessitats dels feligresos de la zona.

[Quina barra que Torrent acusi aquí Leminyana d'estar al servei de l'Opus Dei -suposo que és això el que vol dir quan parla "de determinada organització eclesiàstica"-, ara que Leminyana ja no pot contradir-lo: Leminyana no podia veure l'Opus ni en pintura!, i això Torrent ho hauria de saber.]

Centrem-nos, però, en don José Maria. Aquest nasqué a Barcelona, on els seus pares s'havien traslladat a fer de porters des d'Estadella —en una mostra més de la gran influència de la metròpoli barcelonina a les terres orientals de l'Aragó—, i on visqué fins als dotze anys, quan anà a viure a Estadella i va ser testimoni del tràgic assassinat del rector del poble, uns fets que impulsaren, com a reacció, la seua vocació sacerdotal.

En plena postguerra estudià per a capellà al seminari de Lleida, i en aquesta diòcesi va iniciar la seua tasca pastoral, per a acabar jubilant-se com a rector de Roda d'Isàvena després d'haver-hi passat 30 anys. No deixa de ser curiosa la seua vinculació originària al món catalanoparlant: la vila dels seus ancestres presenta una parla en què històricament el component lingüístic català ha estat, pel cap baix, molt destacat, du un cognom plenament de la Franja —i, a més, escrit amb 'ny'—, naix i viu a Barcelona fins als dotze anys, es forma al seminari de Lleida… Amb tot i això, menysté i rebutja qualsevol cosa, llengua inclosa, que puga fer olor de català?

Certament, la ment humana és molt complexa i pot produir reaccions sorprenents. Potser Leminyana associà la mort del rector d'Estadella a la influència revolucionària vinguda de Barcelona? Qui ho sap? El que sembla clar és que la seua formació en un seminari en plena postguerra —i la posterior vinculació a un espai geogràfic molt limitat— no sembla la més adequada per a proporcionar una visió del món flexible i oberta.

Per tant, si a un cert, i infundat, ressentiment, hi afegim una visió tancada i estàtica del món podrem comprendre moltes actituds i comportaments de Leminyana: la sobrevaloració de les pedres per damunt de les persones, la ignorància d'esdeveniments i lligams històrics, l'obsessió per un aragonesisme merament nominalista i de cartró pedra, l'obsessió per un malèvol enemic exterior únicament existent en la seua imaginació, o el menyspreu pel patrimoni cultural i lingüístic dels seus feligresos.

Tot i ser innegable que durant els 30 anys que exercí de capellà a Roda, i sovint amb les pròpies mans, contribuí a assegurar i restaurar la gran riquesa arquitectònica d'aquella redolada, caldria precisar que va actuar com qui compra un edifici d'origen medieval i se l'arregla com a propietat particular sense plantejar-se els orígens ni qui el va construir, ni les relacions que puga tindre amb altres edificacions de les mateixes característiques o amb altres expressions culturals, tot contemplant-lo d'una manera aïllada i descontextualitzada perquè no té els mecanismes interpretatius per a anar més enllà. Això exactament és el que va fer José María Leminyana des de Roda amb les meravelloses mostres d'art romànic de la Ribera d'Isàvena, les quals —malgrat ell— constitueixen, com va dir un dels màxims especialistes mundials en art romànic, el britànic Whitehill, un magnífic exponent del romànic llombard català; sense solució de continuïtat, per exemple, amb el romànic de la Vall de Boí. Un fet que no ens hauria d'estranyar, perquè, de la mateixa manera que aquestes terres del nord de la Franja —un dels bressols de la nostra llengua— formen part del domini lingüístic català, l'art romànic que s'hi desenvolupà té unes característiques molt semblants o iguals al de la resta de les terres de parla catalana.

Evidentment, per a Leminyana l'art romànic d'Isàvena era com una espècie de bolet que havia aparegut allí de manera aïllada. Quant a la parla pròpia d'aquells llogarrets, per a ell simplement —en una clara exhibició de menyspreu— no existia, ni l'emprava mai. Com a mostra tenim unes afirmacions en un opuscle d'Ibercaja dedicat a Roda, on diu que «en la zona se llegó a hablar lemosín» —si fa no fa, «una llengua rara i extingida»—, en referència a la dita: «Senyor d'Espés, si a Ovarra vas, no tornaràs pas»; reproduïda en l'esmentat opuscle i que al·ludeix al tràgic final d'aquest personatge, paral·lel al llegendari comte Arnau.

Tot el que hem dit de Leminyana no impedeix, però, que a nivell personal pogués ser un bon home i ajudés en cas de necessitat els fidels del seu arxiprestat. Unes accions que, malauradament, quedaven compensades negativament pels seus prejudicis i limitacions.

Descanse en pau.

-----

La satisfacció sexual de les persones de l'Opus Dei

Perdoneu que avui sigui una mica barroera, però us explicaré el que em passa. De vegades em trobo amb gent amiga que em diu, sobre una persona de l'Opus que coneix (o creu que coneix): "Aquella el que li passa és que va mal follada". I a mi això m'emprenya bastant perquè crec que és profundament injust. És clar, qui parla s'aprofita del fet que la víctima de la seva crítica, u, no es pot defensar, i dos, segurament és veritat que no "folla". Vaja, les vegades que m'han arribat aquesta mena de crítiques sempre eren sobre numeràries o agregades, i la persona que deia allò sabia del cert, com jo mateixa, que aquella numerària o aquella agregada certament vivien bé el seu celibat; justament per això venia la crítica fàcil, amb la mitja rialla cínica que qui parla: "és que va mal follada".

A veure, si una persona passa una mala temporada, té problemes a la feina o amb la família, està de mal humor o es troba malament, no és perquè vagi "mal follada". Per favor, no ho sexualitzem tot.

Segona, les que coneixem bé la gent de l'Opus potser algun cop n'hem vist alguna de més joveneta que, com després s'ha confirmat en algun cas, no eren felices i ho han sigut més un cop que ho han deixat córrer, s'han casat, s'han tret del damunt la preocupació d'estar en un lloc que no els pertocava i, en efecte, "han follat". Però aquesta constatació no converteix el fet de "follar" en la clau de tot plegat. Jo mateixa en sóc testimoni: vaig tenir moments bons i moments dolents dins l'Opus, sense "follar", i he tingut moments bons i dolents després de ser de l'Opus, "follant" amb certa regularitat (sempre amb el meu marit, no sigueu mal pensades).

I és curiós el que em passa moltes vegades quan escric aquí. Com que no escric per a gent de l'Opus sinó per a gent a qui li pugui interessar un testimoni de primera mà d'una que ha sigut de l'Opus Dei i ho va deixar córrer però no per això s'ha rebotat, escric defensant molt la gent de l'Obra, gairebé de manera aferrissada. De vegades rellegeixo posts antics publicats aquí i em dic: com vaig poder dir això? Com és que sóc tan bona dona i tan comprensiva amb l'Opus?

En canvi, quan em trobo les meves amigues de l'Opus cara a cara, sóc sempre molt crítica, em surt de primer l'estirabot, fins i tot de vegades sóc maleducada. Elles es pensen que estic molt ressentida, i no és veritat. És simplement que sempre els recordo que hi ha algunes coses (no essencials, sinó circumstancials, culturals) que han de canviar. Amb els homes de l'Opus que conec sóc més comprensiva. I llavors, com us deia, quan parlo amb gent crítica, gent antiopus (que no siguin de la secta antiopus, que aquests no els aguanto: són molt pitjors en tots els aspectes, també els aspectes més sectaris, que els de l'Opus, sens dubte) o gent que s'ho mira de lluny, llavors defenso "les meves amigues de l'Opus", com dic sempre, a capa i espasa. Defenso allò en què vaig creure durant tants anys i que en certa manera hi continuo creient, i fins i tot de vegades em veig a mi mateixa com una d'aquelles supernumeràries un pèl simples i acrítiques que ho aplaudeixen tot, sigui el que sigui, fins i tot els errors objectius, fins que no les avisen que allò no ho han de lloar. Bé, ara exagerava. I, en qualsevol cas, el que volia dir és que sé defensar l'Opus, i amb armes catòliques, apostòliques i romanes, quan les crítiques són "de fora del sistema".

Per tant, em passa això: que amb les amigues de l'Opus Dei sóc "molt antiopus" i amb les enemigues és com si fos de l'Opus. No sé si se m'entén, espero que sí. Crec que el que em guia en tot això són les ganes de defensar el que val la pena de l'Opus, que és molt (tot l'essencial de la idea) i de canviar el que no val la pena (que és poc i no és essencial, però de vegades es veu massa, crida molt l'atenció).

------

Mira, ara (19.03.2010), un mes i mig després d'haver escrit aquest post, surt aquesta notícia a la premsa:

Miguel Ángel Martín, l'alt càrrec socialista que va insultar greument la directora de TV3, Mònica Terribas, a través del Facebook, va posar ahir tots els seus càrrecs a disposició de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. A banda de conseller municipal i vicepresident del districte de Sant Martí, Martín és gerent de l'Institut Metropolità del Taxi (Imet), entitat de la qual Hereu és també el màxim responsable. Martín va enviar també ahir una carta de disculpa a la directora de TV3 en què reconeix haver comès «un greu error» i qualifica les seves expressions de «recriminables» i «fora de lloc».

El mateix dia que el Partit Popular i la Federació Catalana del Taxi se sumaven a la petició de «cessament immediat» de Martín reclamada dimecres per CiU, el gerent de l'Imet va enviar una carta de disculpa a la periodista i un correu electrònic a l'Ajuntament posant tots els seus càrrecs a disposició de l'alcalde, Jordi Hereu.

A banda de fer pública la disculpa, Martín, que assegura que està passant «el pitjor moment personal i professional» de la seva vida, va telefonar al matí a Terribas per demanar-li excuses de viva veu. «No he pogut parlar amb ella perquè estava reunida, però em van dir que em trucaria i encara no ho ha fet», va comentar el conseller municipal i gerent de l'Imet, qui no acaba d'entendre «com un comentari expressat en un mitjà com el Facebook ha pogut aixecar aquest enrenou».

Martín va qualificar la directora de TV3 de «mal follada» perquè no li va agradar el tracte que Terribas va donar al president de la Generalitat durant l'entrevista que li va fer dilluns.

Cal aclarir, per si algú no ho sap, que el marit de Mònica Terribas és discapacitat (això, evidentment, el tal Martín ho sabia). D'aquí que sigui tan terrible que algú (un regidor de Barcelona, a més!) l'hagi insultat d'aquesta manera.

De tota manera, la reacció unànime que hi ha hagut contra l'insult d'aquest desgraciat em dóna arguments per defensar el que deia al començament: atacar una persona, i encara més en la seva intimitat, no només no és un argument per a la crítica, sinó que retrata sobretot la misèria moral de qui ataca.
-----

Eh que cou quan t’ho fan a tu?

Interessant, per comparació amb altres pel·lícules on es retratava suposadament l’Opus Dei, el que es diu ara a El País d’una suposada biografia en cine sobre l’escriptor Jaime Gil de Biedma. Fa un temps deia El País mateix, i altres de la seva corda, que els de l'Opus eren uns intolerants, que no acceptaven la crítica, que fins i tot eren incapaços d'anar a veure la pel·lícula per fer-ne una valoració "independent" i "desapassionada". Ara resulta que tenim aquestes mateixes reaccions, clavades, a l'altra banda, a la banda "progre", i El País ho troba normal. És clar: Gil de Biedma és una icona dels progres i a més era gai, i per tant és "lògic" i perfectament "explicable" que alguns dels seus amics i amigues no vulguin saber res de la pel·lícula que s'ha fet "contra" ell.

O sigui, el tal Monleón ha proporcionat ara un exemple ben il·lustratiu perquè alguns puguin entendre per què hi havia gent de l’Opus que es queixava amargament de la pel·lícula de Fesser.

La falta de costumbre aviva los ánimos. El cine español, muy rácano en esto de hurgar en las vidas de artistas a fondo, estrena 2010 con El cónsul de Sodoma, película bautizada ya con controversia, sobre uno de los poetas más importantes del siglo XX. Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990) da para mucho. Una vida fuera de sitio, una obsesión de continua bajada a los infiernos, un perfeccionismo cabal de quien decía querer ser poema, no poeta, y la imagen de un creador muy vivo aun entre los suyos han originado ya un vendaval de adhesiones y ataques poco común.

El trabajo del director Sigfrid Monleón, protagonizado por Jordi Mollà, ha levantado algo así como parecido a la ira entre algunos de los escritores que conocieron bien a Gil de Biedma. Para muchos, el resultado distorsiona el espíritu y la carne del poeta. Se inclina hacia el hombre escabroso, propenso a las experiencias duras, asiduo de chaperos y bajos fondos, más que otra cosa. Juan Marsé […] aparece como personaje en El cónsul de Sodoma, pero abomina del resultado: "La película es peor que mala. Es una ofensa a la memoria del poeta por su estupidez y su grosería, algo que va más allá de su absoluta insolvencia cinematográfica", opina el autor de Últimas tardes con Teresa. […] "Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos", ataca el novelista barcelonés. […]

La poesía era un arma de deconstrucción salvaje para Gil de Biedma. Un ejercicio de introspección basado en el estudio de sus resortes y la experiencia vital. Escribía lento. Ese mismo autorretrato se lo pasó una vez a su amigo Alberto Oliart, también poeta, ex ministro de UCD, hoy director de RTVE. "Le dije, creo que has escrito una obra maestra, Jaime. Él me respondió: 'Un año he tardado en hacerlo". Oliart no ha querido ver la película. No le interesan los aspectos morbosos, aunque cree que su bisexualidad fue un aspecto crucial en su vida. Algo que recoge el biopic, con la relación que Gil de Biedma mantuvo con Bel (Bimba Bosé), la mujer a la que amó profundamente y cuya pérdida, por accidente, le condujo a un intento de suicidio.

Tampoco Colita, fotógrafa de cabecera del poeta, ha querido ver la película. Eso que también aparece como personaje: "Ni la he visto, ni tengo ganas, creo que Jaime sale aburridísimo, pobrecito, con lo divertido que era. No me interesa nada y no quiero cabrearme", comenta. […]

(Extractat de l’article de Jesús Ruiz Mantilla, El País 8 de gener del 2010)

O sigui, resulta que a les files dels progres més progres, més liberals i més sense tabús també hi ha gent (Marsé, Colita, Oliart i altres) que s'indigna davant el que consideren una manipulació barroera, encara que estigui feta ("per suposat!", clama el director) amb tota la "bona voluntat". Potser ara la germana Molins entendrà que va fer el passerell volent jugar, perquè l'aplaudissin, el paper de "monja alliberada de prejudicis", quan la manipulació era tan clara.
----