El tobogan de l'avortament - 1
Tornem a l’avortament. El fet que la gent d’església (i no tota) defensi la vida humana des del moment de la concepció no fa que el tema sigui religiós. Fa que la situació sigui trista. Com és possible que això passi, que els catòlics (i no tots) hagin de portar aquesta bandera sols, que siguin gairebé els únics...? Perquè filosòficament és una qüestió de moral social, no religiosa, hi ha gent amb conviccions exclusivament laiques, sobretot fora d’Europa, que defensen això mateix.
Parlem d’un ésser humà o no parlem d’un ésser humà? Que contesti tothom (tret de la ministra espanyola) amb una mà al cor i l’altra al llibre de ciències.
Per què l’Església està tan sola en aquest punt, avui i aquí? La meva explicació és que hi ha hagut una sobre-reacció del món laic al que interpreten com una intromissió intolerable de l’Església. No s’accepta que l’Església estableixi manaments en matèria de moral sexual, vet-ho aquí. Molesta molt. I potser tenen raó els crítics, que de vegades els missatges de l’Església en matèria sexual no han estat exposats amb prou tacte ni amb prou coneixement i comprensió del que implica per a una dona (ens canvia la vida de dalt a baix!) enfrontar-nos a un embaràs per al qual creus que no estàs preparada. I tampoc no hi ajuda el fet que de vegades l’Església hagi transmès aquest missatge barrejat amb altres qüestions més opinables, cosa que ha fet que molta gent posés els missatges de l’Església en matèria sexual, tot i que fos una doctrina que sempre ha estat unívoca i clara, en el prestatge de les idees controvertibles o, com a màxim, utòpiques (això, la gent amb bona voluntat).
I encara hi ajuda menys el fet que determinats pastors i responsables de l’Església, en la pràctica, no hagin estat prou exemplars en matèria sexual: ni s’ha impedit l’aberració havent-ho pogut fer, ni s’ha col·laborat prou amb la justícia humana per esclarir els delictes, ni s’ha reparat de manera que els afectats se sentissin mínimament rescabalats, ni s’han fet tots els possibles perquè no es repetissin els delictes, ni s’ha donat prou importància a aquests delictes, ni s’ha demanat perdó... fins que la cosa ja era vox populi (“els que volen parlar d’aquests temes són gent morbosa, no cal destapar-ho tot”, deien). Un cúmul d’errors pràctics, i encara sort que en la teoria les idees sempre han estat clares. Simplement no es complia el que es predicava.
Tot això, efectivament, enterboleix els missatges que es transmeten sobre matèria sexual. Falta credibilitat. Aquest és el gran problema que té avui dia la moral catòlica en aquest aspecte.
Ara bé, la doctrina és clara, com deia. L’Església està contra les píndoles, contra els preservatius i contra els DIUs, contra els diafragmes i les anelles vaginals, contra l’esterilització voluntària, contra tot això alhora. Els preservatius i les píndoles i tot plegat es pren o s’instal·la al cos de la dona (gairebé SEMPRE al cos de la dona) per evitar els fills, i per tant la idea que té una dona al cap (i l’home que es fica al llit amb ella) quan fa servir aquests instruments és que no vol de cap manera quedar embarassada. I llavors, automàticament, si els instruments fallen, la mateixa dona (o els seus pares, si és joveneta i soltera, o de vegades el company de llit, que llavors la gent el lloa dient que "és molt responsable") pensa “com a última solució” en l’avortament. Recorre a l’avortament qui no tenia idea d’arribar-hi i fins i tot qui odiava avortar, perquè abans ha dit que sí al plantejament previ, que és evitar els fills sigui com sigui. (Però no pensava abstenir-se de cardar.) Llavors, doncs, una cosa porta a l’altra: el preservatiu, les píndoles, les barreres i tot això, quan fallen, porten inevitablement a l’avortament. I és per això que, com més parelles prenguin píndoles i usin preservatius i companyia, més avortaments hi haurà, en estadis prematurs o més avançats. És allò que dèiem de la cultura del preservatiu, és un mecanisme automàtic. Avortaran amb més trauma que quan es prenien les pastilles o es posaven el preservatiu a la pròpia vagina o al penis de l’altre, però filosòficament és el mateix procés, només que amb l’avortament s’interromp en un estadi més avançat que amb les gomes o les pastilles.
Ara em direu que això és medieval. Ja sento l’argument suat: “Ara que ens traiem els mals de cap amb una aspirina i ens poden guarir els càncers amb tractaments molt agressius, quin mal hi ha a prendre una pastilla per no quedar embarassada? Dir que no s’ha de fer, dir «que la naturalesa segueixi el seu curs», no és anar contra el progrés de la humanitat?” Doncs hi ha una diferència fonamental: que el mal de cap no és natural, ni el càncer, i en canvi un fill és el resultat d’un procés natural. Considerar el fill com una mena de malaltia diu molt poc a favor de la civilització humana actual. Cap dona no es queda embarassada si no s’acosta a un home (o al seu semen).
Qui no entengui tot això, qui no ho accepti, crec que no té prou sensibilitat per fer-se càrrec de la profunditat del fenomen de la reproducció humana, i per descomptat no té la doctrina catòlica (pura filosofia natural humana) sobre el tema. Hi ha molts capellans i moltíssims laics, homes i dones, que van a missa i pensen que això no pot ser d’aquesta manera, que el sexe i la reproducció poden anar separats. Però estan equivocats.
En fi, no passa res. Si estan equivocats de bona fe, ja ho descobriran quan els toqui passar comptes. Ara, cada cop és més difícil anar errats de bona fe, perquè els papes des de l’any 68, la Humanae vitae, han parlat sempre amb molta claredat sobre l’assumpte, i molts bisbes també (i abans també era molt clar que qualsevol interrupció del procés de reproducció humana era pecat). Ja rectificaran, doncs, si estan disposades a rectificar quan descobreixin l’error. Si no estan disposades a rectificar, ho tindran malament, és clar. A l’infern, per mi, hi va la gent que no vol rectificar, que volen continuar creient que tenen la raó encara que el mateix Déu els digui que no la tenen. No són condemnats per Déu: es condemnen ells mateixos a estar apartats de Déu i dels altres (sols!) en no acceptar la veritat.
Però encara que siguin la majoria, com dic, estan equivocades. No crec que hi hagi una doctrina tan ben establerta, amb tanta contundència, com aquesta. I tan avalada per la ciència. No és comparable amb allò de Galileu que diuen alguns, per “demostrar” que l’Església s’ha equivocat molt històricament. Allò era un error pràctic d’interpretació, no pas doctrinal. L’Església ha comès errors pràctics al llarg de la seva història, molts (i també l’Opus, és clar que sí), però són sempre errors de praxi, no de teoria.
En resum, si no vols fills, no els tinguis: NO FOLLIS.
Contra això, és cert, hi ha un argument: la violació. Però és un cas tan aïllat, tan extraordinari, que el deixarem per a un altre dia, perquè avui ja he escrit massa. Ara, ja avanço que per a mi una violació és una violació de debò, no és allò de dir “Estàvem junts amb el nòvio i ja anàvem tots dos despullats i ell empalmat i llavors jo vaig dir: no, no estic preparada per al coit, i llavors ell no em va fer cas i em va «violar».” No, per a mi això tampoc no està bé, ell ha de respectar la parella en tot moment i no l’havia d’haver forçada (tot i que els prolegòmens semblen indicar que s’havia arribat ja, amb la conformitat prèvia de tots dos, a un punt de no-retorn). Per a mi una violació és una cosa molt més greu que aquesta que he descrit de manera caricaturesca. Ja en parlaré un altre dia, de les violacions.
I felicitats a l’Opus, com deia, per tenir les idees tan clares sobre moral sexual.
El tobogan de l'avortament - 3
------
