divendres, 17 d’abril del 2009

Punt final sobre "Camino"

Una entrevista de Carme Gironès a la germana Maria Victòria Molins, a l'Avui, em fa tornar a escriure sobre el tema. Francament, em costa d'entendre la germana Molins, la veig com si hagués estat objecte d'una mena de síndrome d'Estocolm amb Javier Fesser. Ja em va passar quan la vaig sentir al programa de TV3 El Club, entrevistada per Albert Om.

-A la família no li agrada que la pel·lícula Camino mencioni l'Alexia explícitament. Què en pensa?

-Jo entenc el patiment de la família, però també entenc Javier Fesser quan diu que ell no podia deixar de dedicar-li la pel·lícula a l'Alexia, perquè quan va llegir el meu llibre el va frapar molt i va ser la primera font d'inspiració per fer Camino. Tot i que ell també diu que la pel·lícula recull moments que van tenir lloc en altres casos que ell coneix, com ara l'aplaudiment en el moment de la mort de la nena, que en el cas de l'Alexia no va ser així.

-Es coneixen, vostè i Javier Fesser?

-Ens vam conèixer el dia de l'estrena de la pel·lícula. Abans no havíem parlat mai, però de seguida hi va haver molt bona sintonia. Ens hem fet molt amics i això a la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens.


"A la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens". No en tinc ni idea, no conec la família tret del que he vist a les entrevistes que hi ha a Youtube, i no conec aquestes reaccions que diu que hi ha hagut de l'Opus respecte a aquesta estranya relació entre Fesser i Molins, però si m'haig de guiar pel meu instint femení jo diria que Fesser ha aconseguit engalipar la germana Molins i se l'ha enduta al seu terreny. Que és, com vaig dir, un terreny a la frontera (per fora) del cristianisme, perquè si alguna cosa critica amb contundència Fesser és l'acceptació cristiana del dolor quan no s'hi pot fer res més. Fesser es rebel·la contra això, no ho accepta de cap manera.

Una cosa sí que sé del cert. Fesser ha parlat des del primer dia de les "reaccions negatives" de l'Opus a la seva pel·lícula, ho ha fet com si aquestes reaccions ("desproporcionades i injustes", per descomptat) formessin part del seu guió. I jo, que em miro bastant la premsa, que segueixo un munt de portals i de blogs i de diaris per internet, que tinc interès per l'Opus Dei, etc., jo no he vist enlloc aquestes reaccions "desproporcionades" de l'Opus, francament. Em penso que vaig llegir una carta que es va publicar en alguns diaris, potser dues (versus pàgines i pàgines i més pàgines de propaganda acrítica i lloances sense fi sobre la pel·lícula, a tots els diaris d'aquest país). I després comentaris diversos a internet, alguns molt durs contra la pel·lícula, de gent molt diferent, però al costat de milers i milers de missatges a favor de la pel·lícula. Això són "reaccions negatives desproporcionades", un parell de cartes i uns quants fòrums d'internet? La gent de l'Opus, que queden globalment com uns fanàtics irracionals a Camino, havien d'aplaudir corporativament i individualment la pel·lícula? No n'hi havia prou que callessin, com han fet de manera molt general, i també oficialment? Sisplau, germana...

El que més dol, per això, és que la germana Molins, que va tenir una reacció molt interessant, en calent, quan es va estrenar la pel·lícula (vegeu-ho a l'entrevista que hi ha penjada, en fragments, a Youtube, cercant Alexia González Barros), ara, després de fer-se amiga de Fesser, parla d'aquesta manera, diguem-ne, deseixida de la família González Barros, que va confiar en ella i li va donar el material perquè pogués escriure la biografia de la nena, i segueix fil per randa les instruccions de Fesser sobre les "reaccions negatives" de l'Opus (que formen part del guió plantejat inicialment per Fesser: necessitava escàndol per promocionar la seva trista història). Així ho paga la bona dona. Que lleig.

Germana Molins, si llegeix això: creu realment que paga més la pena buscar abans l'aplaudiment dels mitjans de comunicació i de cineastes descreguts que l'entesa i la comprensió amb aquesta família que ha patit tant amb tota aquesta història? No creu que la família González Barros hauria agraït no ja compassió, però almenys silenci, i que no aplaudís el "botxí" (amb tota la bona intenció, per descomptat)?

És en casos com aquests, d'injustícia flagrant, quan em sento més propera a l'Opus Dei i quan entenc els motius que m'hi van portar a dins, i quan em dol haver-ne marxat... No, això no em dol, va anar així i era inevitable. Però suposo que m'enteneu. És com si un teu exmarit o exnòvio o exalgo pateix injustícies, que llavors te l'estimes més i el compadeixes, encara que no pots fer marxa enrere perquè ja és impossible.

Em sap greu, amigues i amics de l'Opus. No hi ha dret. Hi ha motius per criticar-vos, però també hi ha maneres i maneres. I dins l'Església hi ha una cosa que es diu "correcció fraterna", que es fa a soles amb els interessats, no davant tota la premsa que t'aplaudeix perquè els encanta que una religiosa critiqui el Papa o uns altres cristians.

Ara una amiga de l'Opus m'ha dit que al poble de Nerea Camacho, la protagonista de la pel·lícula (una nena que, evidentment, no sap el que fa, el que ha contribuït a fer), una veïna ha fet una donació important de terrenys del mateix poble a l'Opus Dei o a una entitat vinculada a l'Opus, com a desgreuge, reparació i penitència pel fet que el poble sigui ara conegut arreu com el lloc de naixement de l'actriu principal d'una de les pel·lícules més anticatòliques de la història del cinema espanyol. Això deia la veïna, es veu, entre llàgrimes. Hi ha hagut moltes pel·lícules espanyoles anticlericals, i algunes jo mateixa les aplaudeixo perquè fan justícia a una història vergonyosa de la jerarquia episcopal i de tants cristians d'aquest país, però aquesta de Fesser va a l'arrel del cristianisme, va contra les creences més fondes, diguin el que diguin determinades veus capellanesques o mongívoles només preocupades per aplaudir el botxí "i que no sigui dit que som poc dialogants".
-----