Avortament, preservatius, barreres, píndoles. La raó que sembla que s’invoca de manera unànime és que la decisió de ser mare és una decisió personalíssima i que compromet tota la vida.
I tant que sí. Sóc mare i sé el que vol dir ser mare.
El problema és en quin moment prenem la decisió. Quin és l’instant que considerem que s’ha de decidir l’assumpte, que és vital. Perquè la decisió s’ha de prendre, sens dubte, i l’ha de prendre la futura mare, d’això les dones no en tenim cap dubte. La qüestió és: fins a quin moment ho podem decidir? Una mare pot decidir que no vol la criatura quan ja l’ha parit? Potser sí, però em penso que totes estareu d’acord que no pot matar-la, ni abandonar-la, ni vendre-la a un pederasta. Haurà de buscar la manera de donar-la en adopció (AMB L’AJUDA DEL QUI L’HA PRENYADA, que de vegades ens oblidem que per fer un fill calen dues persones) perquè se’n cuidi algú altre. I fins i tot en aquest cas l'obligació de la mare (i del pare) serà vigilar que els qui adoptin el seu fill o la seva filla siguin bones persones. O bé deixar-ho en mans de les autoritats (ai).
Continuem les preguntes. ¿Podem decidir no ser mares quan el fill ja el tenim a la panxa? Doncs, si ja el tens a la panxa, molta gent amb sentit comú diem que no pots decidir carregar-te’l, justament perquè ja el tens a la panxa. No pots fer veure que no esperes un fill. L’esperes. La mare que vol el fill, de fet, des del primer dia que sap que està embarassada parla del “meu fill”, no del “meu futur fill”. No es planteja que allò que duu a dins no sigui “encara” el seu fill. Perquè és el seu fill. Doncs exactament igual si no el vols: és el teu fill encara que no el vulguis. I la societat ha de protegir d’alguna manera aquells fills no volguts que de fet ja hi són, ja estan en camí. La societat ha de protegir especialment l’embarassada i el fill que espera. Tots dos són membres de la societat humana, i són dos: un adult i una criatura que en depèn per a tot. I d’aquí ve la resistència de molta gent respecte a l’avortament. Dir no a l’avortament no és anar contra nosaltres, contra les dones. És anar a favor de la criatura però també és anar a favor de la mare, perquè l’avortament fa mal, molt de mal, a la mare que en avortar... no deixa de ser-ho. Ja ho era i ho serà sempre! No pot dir que “no estic preparada per ser mare”, perquè de fet ja ets mare; aquí hi ha una altra trampa dialèctica.
Llavors, cal protegir el fill que esperes, justament perquè ja l’esperes. I un cop parit el fill, si la mare creu que no se’n pot fer càrrec (que no està preparada per “continuar fent de mare”), caldrà buscar qui se n’ocupi. Que la societat protegeixi d’alguna manera els infants no nascuts (i que consti que ni em plantejo, com a "protecció", la possibilitat que la mare que avorta vagi a la presó, que quedi clar; d’això ni parlar-ne) no és una imposició intolerable sobre la intimitat de la dona prenyada; seria una imposició impedir-li que es quedés prenyada o obligar-la a quedar prenyada. Però un cop prenyada, allò que té dins seu no és del tot seu o no és només seu. Primer, és també de l’altra persona, la que l’ha prenyada (IMPORTANT!), i segon, és també una mica de tothom, de la humanitat, perquè allò que espera, diguin el que diguin determinades ministres espanyoles, és un ésser humà.
N’hi ha que diuen: la dona ha de decidir si vol ser mare i, quan faci l’amor, prendre mesures per no quedar embarassada si no vol quedar embarassada. Els que diuen això ho diuen amb bona intenció, per evitar l’avortament posterior. Però aquesta raó porta també a l’avortament a mig termini; amb aquesta filosofia d’“evitar quedar-se embarassada” es converteix l’avortament en un darrer recurs “si fallen els anteriors”. Per això, perquè no ens convenç el plantejament i considerem que és una fal·làcia, els catòlics anem més enllà i diem: efectivament, la mare i el pare han de decidir si volen descendència ABANS de tenir relacions sexuals i aleshores, si no volen tenir criatures i són fèrtils, no han de tenir relacions.
Aquí hi ha la mare dels ous i el perquè tanta gent s’escandalitza del que diu l’Església. Perquè és un canvi de perspectiva total respecte al que aconsella la immensa majoria de tota l’altra gent, inclosos polítics de tots els partits, una gran majoria d’educadors, de psicòlegs, de sexòlegs, que accepten com el fet més natural del món que les relacions sexuals s’han de tenir al marge de la procreació. Gairebé tothom té assumit que són dues decisions diferents: per una banda, tenir o no relacions; per l’altra, tenir o no descendència. Per sort, no tots-tots-tots els professionals hi estan d’acord. A la història de la humanitat sempre, en totes les circumstàncies, hi ha hagut almenys una minoria que han salvat els mobles de la civilització.
Aquest és el punt clau de tot l’assumpte. L’Església rema en direcció oposada a la resta (gairebé unànime) i per això és tan atacada en matèria de sexe. I l’Opus en aquest punt sempre ha estat clar i exemplar. I fora de l’Opus Dei, els catòlics i les catòliques (pocs?) que som conseqüents defensem també la naturalitat de la relació i l’acceptació universal de les possibles conseqüències que pot comportar qualsevol relació sexual d’un home amb una dona. Sí que és possible tenir relacions amb la idea de no tenir fills, aprofitant els nostres períodes teòricament infèrtils, però sabent que si fem sexe amb la parella estem obertes a la possibilitat, encara que sigui remota (remota perquè estem en període teòricament infèrtil), que els nostres càlculs siguin erronis i que arribi un fill.
Dic “els catòlics i les catòliques” (i no la majoria d’ells, per cert) perquè de fet en aquest país és així. Si ja entre els catòlics els que pensen això (respecte absolut dels processos naturals de la sexualitat) són una minoria (crec), fora del món catòlic encara n’hi ha menys.
Però això no és un tema estrictament religiós.
El tobogan de l'avortament - 2
El tobogan de l'avortament - 3
---
