Ara fa més d'un any que vaig publicar l'últim article aquí. Després no se m'ha acudit res més per afegir.
Suposo que això significa que ja he dit (o reproduït) tot el que volia dir i és per això que ja fa temps que no publicava res al bloc. En fi, m'he esbravat, em sembla que he cobert un forat que hi havia a Internet sobre "l'Opus català" i ara ja ho deixo estar.
Deixo el bloc obert, però cancel·lo l'adreça. Ara, de fet, ja feia temps que no m'escrivia amb ningú a través d'aquesta adreça ni em mirava el correu des de fa molts mesos.
Bon Nadal, bones festes i bon viatge de la vida.
-----
diumenge, 25 de desembre del 2016
dimarts, 23 de juny del 2015
"No podem ser esquizofrènics"
Hi ha unes quantes frases d'Escrivá, als seus llibres més coneguts, que no s'entén com no va corregir ell mateix en vida. Com aquella de les dones, que "no cal que siguin sàvies, n'hi ha prou que siguin discretes" ("Camí"). Són expressions ridícules. D'acord que són fruit de l'època i de la cultura de llavors, etc., però igual com va canviar altres punts (com aquell dels protestants, que "tenen el cor fred", o una cosa així), també podia haver canviat el de la "innecessària saviesa de les dones".
Però aquest cop em volia referir a aquesta altra frase que no sé si s'ha comentat en algun lloc: "Que no, fills meus! Que no hi pot haver una doble vida, que no podem ser com esquizofrènics, si volem ser cristians..." És del llibre de "Converses amb Mons. Escrivá". Potser és filar molt prim, potser en aquella època no hi havia la sensibilitat actual, però aquesta frase és clarament pejorativa per a les persones afectades d'esquizofrènia, ja que aquí esquizofrènic no sols és negatiu sinó que sembla que un esquizofrènic no pugui ser cristià! Ja sé que és qüestió de les diverses significacions que pot tenir una mateixa paraula, però resulta xocant en un capellà que digui això.
Com que suposo que no es pot canviar el que va escriure, i perquè no diguin que no sóc constructiva, el que proposo és que més aviat que tard es posin notes a peu de pàgina en aquests llocs més conflictius dels seus llibres, explicant això que deia del context de l'època, etc.
Però aquest cop em volia referir a aquesta altra frase que no sé si s'ha comentat en algun lloc: "Que no, fills meus! Que no hi pot haver una doble vida, que no podem ser com esquizofrènics, si volem ser cristians..." És del llibre de "Converses amb Mons. Escrivá". Potser és filar molt prim, potser en aquella època no hi havia la sensibilitat actual, però aquesta frase és clarament pejorativa per a les persones afectades d'esquizofrènia, ja que aquí esquizofrènic no sols és negatiu sinó que sembla que un esquizofrènic no pugui ser cristià! Ja sé que és qüestió de les diverses significacions que pot tenir una mateixa paraula, però resulta xocant en un capellà que digui això.
Com que suposo que no es pot canviar el que va escriure, i perquè no diguin que no sóc constructiva, el que proposo és que més aviat que tard es posin notes a peu de pàgina en aquests llocs més conflictius dels seus llibres, explicant això que deia del context de l'època, etc.
divendres, 26 de setembre del 2014
Sí que hi ha acusacions contra l'Opus
Em penso que ho vaig dir aquí almenys una vegada, que no hi havia acusacions contra gent de l'Opus Dei pel tema de la pederàstia. Doncs n'hi ha.
Ja veurem com acabarà la cosa i si les acusacions es converteixen en sentències i penes o no, però de moment hi ha hagut dues decisions del papa Francesc, de destituir dos Bisbes -bisbes!- de l'Opus Dei, un al Paraguai i un altre al Perú, per casos de pederàstia, almenys d'encobriment. L'encobriment vol dir complicitat, com és complicitat l'encobriment dels delictes en tots els codis penals del món, que jo sàpiga, ara potser em tornaré a equivocar. Diguem la majoria de codis penals, per no agafar-me els dits.
Francesc no sembla pas que estigui gaire enfrontat a l'Opus, més aviat al contrari, encara que sigui jesuïta. O sigui que si ha pres aquestes decisions deu ser per alguna cosa.
Personalment, em sento decebuda, encara que siguin "només" dos casos. Havia defensat en aquest punt l'Opus quan a tot arreu hi havia acusacions de pederàstia menys contra ells. Havia dit que enlloc s'havia acusat gent de l'Opus. Em vaig equivocar.
Ja veurem com acabarà la cosa i si les acusacions es converteixen en sentències i penes o no, però de moment hi ha hagut dues decisions del papa Francesc, de destituir dos Bisbes -bisbes!- de l'Opus Dei, un al Paraguai i un altre al Perú, per casos de pederàstia, almenys d'encobriment. L'encobriment vol dir complicitat, com és complicitat l'encobriment dels delictes en tots els codis penals del món, que jo sàpiga, ara potser em tornaré a equivocar. Diguem la majoria de codis penals, per no agafar-me els dits.
Francesc no sembla pas que estigui gaire enfrontat a l'Opus, més aviat al contrari, encara que sigui jesuïta. O sigui que si ha pres aquestes decisions deu ser per alguna cosa.
Personalment, em sento decebuda, encara que siguin "només" dos casos. Havia defensat en aquest punt l'Opus quan a tot arreu hi havia acusacions de pederàstia menys contra ells. Havia dit que enlloc s'havia acusat gent de l'Opus. Em vaig equivocar.
dijous, 11 de juliol del 2013
Lluís Valls i l'Opus Dei, vistos pel seu germà
Un article ingenu de Javier Vall i Taberner sobre el seu germà Lluís, del qual ja he parlat en aquest blog. No estic segura que l’article hagi agradat ni tan sols als de l’Opus, per les barreges amb les coses polítiques, però em sembla interessant per la seva ingenuïtat, la mateixa ingenuïtat que potser compartim molts i moltes que ens mirem l’Obra des de fora però amb una certa estimació, compatible amb alguna crítica. (No sé per què no surten articles d'aquests sobre numeràries i agregades, només surten ells... bé, em penso que ja ho sé, la gent d'aquella època, i ara també dura...)
Lluís Valls, com a membre de l’Opus Dei, sempre va respectar les posicions d’altres persones. L’Obra, igual com el Banco Popular i també Lluís Valls, neix a finals dels anys vint. No van ser fàcils els seus principis. Va ser la perfecció laica dins de l’Església. Eren els anys quaranta i el Lluís era membre de les Congregacions Marianes dels P.P. Jesuïtes. Alguns dels millors congregants, i entre ells Lluís Valls, es van passar al ’Opus, cosa que no va agradar als P.P. Jesuïtes i en especial al P. Vergés.
El Lluís sempre va tenir una inquietud social. El vaig acompanyar alguna vegada a repartir joguines i llaminadures en algun barri perifèric de Barcelona. La meva mare, dona religiosa i pietosa, estava preocupada amb la vocació del Lluís. Per què no et fas franciscà, dominic o jesuïta, això de l’Opus Dei... ni tan sols està aprovat per l’Església. Acabava de sortir un llibre sobre la desviació d’uns apostolats: Opus Dei i Banyoles. Avui les dues institucions estan aprovades per l’Església.
Gràcies al Lluís he tingut la satisfacció de conèixer i tractar en família monsenyor Escrivá, avui sant. També durant la nostra estada a Roma, el 1937, vaig conèixer un diumenge de Pasqua, a les escalinates del Vaticà, el cardenal Eugenio Pacelli, amic del nostre pare, que seria després S.S. Pius XII i que anys més tard va donar la seva aprovació a l’Opus Dei. Així mateix, a Roma, el 1937, vam tenir l’honor de conèixer, amb motiu del naixement de la infanta Pilar, ses majestats els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que van demanar al nostre pare que s’encarregués de la formació cultural del seu fill Joan, pare del rei Joan Carles, que des d’aleshores va voler ser comte de Barcelona.
L’activitat de Lluís Valls va ser polifacètica: la família, la religió, la societat i la política. Va intervenir en els nomenaments d’Alberto Ullastres, Mariano Navarro-Rubio i Gregorio López Bravo, que van donar lloc al canvi tecnòcrata en el règim de Franco i després en la creació de FACES i la compra del diari Madrid, que va resultar un intent fallit de transició.
El meu germà Lluís va ser un home de bé, va procurar fer el bé als altres. Va lliurar la seva intel•ligència, els seus diners, la seva família, la seva castedat. Va ser un membre exemplar de l’Opus Dei. Avui alguns sota la influència dels diners i del poder... Lluís no va voler esqueles, només en va aparèixer una als diaris Abc i El Mundo del 10 de març del 2006, que deia: “Lluís, molts et devem molt, bastants t’ho deuen tot. La lleialtat continua sent una virtut canina, una oració mirant al cel”.
De petit em van ensenyar que “és de bona persona ser agraït”. De gran he après “és de malnat ser desagraït”. Lluís no va voler honors en vida, ni després. Només va demanar una oració per la seva ànima.
(publicat a La Vanguardia el 25 de febrer del 2013)
dijous, 25 d’octubre del 2012
Salvador Dalí i l’Opus
Un dels fidels lectors d’aquest bloc (potser és l’únic lector? ;-)) de tant en tant m’envia coses i de vegades les aprofito, sobretot quan estic més aviat seca d’idees per escriure aquí o quan no tinc temps de pensar en aquest blog.
Ara m’ha enviat això. És Dalí qui parla:
“Jo per París vaig allà on hi ha els hippies i els distribueixo el llibre del pare Escrivá, que és una meravella i que es diu Camino, i que ha d’ésser el fonament de la futura estructura moral, perquè els del Camino són l’única gent que funciona, que arriben a l’hora, que fan allò que cal fer, i llavors, naturalment, també l’Opus té interès en les finances i en l’arca, i com que vostè, que és un gran escriptor, en el fons considera que cal ésser conservador, sobretot en la qüestió monetària, doncs ha de veure que l’Opus, a Espanya i al món, ara que ja van de mal borràs les repúbliques socialistes, és l’únic posseïdor de grandesa i estructura moral catòlica, apostòlica i romana. Sense arribar al jesuïtisme, que encara m’agrada més que l’Opus. Però per avui, en fi, ja m’acontento amb l’Opus. I hem acabat, tanqui l’aparell. No diré ni una paraula més”. (Salvador Dalí a Baltasar Porcel, revista Destino, 24-X-1970).
Jo tampoc utilitzaria mai Salvador Dalí com a argument d’autoritat, entre altres coses perquè ell es va declarar franquista convençut més d’una vegada en plena dictadura (era només provocació?) i perquè estava com una cabra o feia veure que ho estava, però no es pot negar que tenia gràcia.
Ara m’ha enviat això. És Dalí qui parla:
“Jo per París vaig allà on hi ha els hippies i els distribueixo el llibre del pare Escrivá, que és una meravella i que es diu Camino, i que ha d’ésser el fonament de la futura estructura moral, perquè els del Camino són l’única gent que funciona, que arriben a l’hora, que fan allò que cal fer, i llavors, naturalment, també l’Opus té interès en les finances i en l’arca, i com que vostè, que és un gran escriptor, en el fons considera que cal ésser conservador, sobretot en la qüestió monetària, doncs ha de veure que l’Opus, a Espanya i al món, ara que ja van de mal borràs les repúbliques socialistes, és l’únic posseïdor de grandesa i estructura moral catòlica, apostòlica i romana. Sense arribar al jesuïtisme, que encara m’agrada més que l’Opus. Però per avui, en fi, ja m’acontento amb l’Opus. I hem acabat, tanqui l’aparell. No diré ni una paraula més”. (Salvador Dalí a Baltasar Porcel, revista Destino, 24-X-1970).
Jo tampoc utilitzaria mai Salvador Dalí com a argument d’autoritat, entre altres coses perquè ell es va declarar franquista convençut més d’una vegada en plena dictadura (era només provocació?) i perquè estava com una cabra o feia veure que ho estava, però no es pot negar que tenia gràcia.
dimarts, 3 de juliol del 2012
Greg Burke
Una entrevista publicada fa uns dies al diari El Mundo al nou cap de comunicació del Vaticà, Greg Burke (opusdeista, no sé si numerari o super, ni m'importa) em sembla que toca molt bé un parell de temes que he tractat aquí: com caldria que l'Església hagués enfocat el tema de la pederàstia i com convindria que es deixés de citar, lloant-lo, el lamentable discurs del Papa a Ratisbona. L'entrevista és d'Irene Hernández Velasco. Us poso les preguntes que toquen aquests dos temes:
P.- La línea de comunicación del Vaticano ha sido muchas veces arremeter contra los periodistas...-----
R.- Es cierto, y no suele ser un método eficaz. Recuerdo cuando estalló el escándalo de los curas pederastas: en la primera rueda de prensa en el Vaticano hubo un cardenal que, en modo muy agresivo, salió diciendo que ya le gustaría a él saber cuántos pederastas había en otras profesiones, como la de periodista... No debería haber tenido esa reacción. Tendría que haber dicho: «He hablado con el Papa y, con lágrimas en los ojos, me ha dicho lo dolido y preocupado que está», que por otra parte es como estaba realmente. La lección ha sido muy dura, pero la Iglesia ha aprendido mucha comunicación a raíz del escándalo de pederastia y el Papa así lo ha reconocido en el libro Luz del Mundo. Habría que releer ese libro, porque lo único que se ha destacado de él ha sido que sí autorizaba el uso del preservativo en algunos casos. Yo mismo lo hice: para Fox realicé 10 servicios sobre el preservativo...
P.- Su tarea será preventiva, ¿no?
R.- Sí, mi objetivo será evitar que estallen polémicas y que se produzcan daños peores. Si se evitan podremos volver al mensaje fundamental de la Iglesia: predicar a Dios. Yo no soy un gurú de la comunicación. Pero sé cómo piensan los periodistas y ante un discurso del Papa sé cuál es la frase con la que titularán.
P.- Ante el famoso discurso de Ratisbona, ¿se habría percatado del peligro de la frase que relacionaba islam y violencia?
R.- Ese viaje del Papa fue uno de los pocos a los que no fui, porque me tocó cubrir la guerra del Líbano y me tomé unos días de descanso. El discurso en Ratisbona era muy largo y no sé si lo habría visto. Pero si hago bien mi trabajo, veré cosas así. Ésa es la idea.
dijous, 3 de novembre del 2011
“Amor i perdó”
Al final he vist la pel·lícula Trobaràs dracs, en versió original subtitulada. En els DVDs han tingut el detall d’incloure-hi el subtitulat en català, cosa que no van fer quan es va estrenar la pel·lícula. Per això he decidit veure-la.
No m’ha agradat, em sembla un fracàs. Falla, per mi, sobretot el guió. Han convertit en una història equivocada el que podia ser una bona idea per defensar Escrivá de les múltiples crítiques, en molts casos injustes, rebudes al llarg de la seva vida. El guió falla perquè el tal Manolo no pot ser qui recordi uns fets que no va presenciar. I tot el que s’explica d’Escrivá és a partir dels suposats records del Manolo. Això no encaixa, i suposo que deu ser el motiu que la pel·lícula hagi sigut un petit desastre en espectadors i hagi aguantat tan poc temps en pantalla. La gent hi ha vist una mena d’hagiografia (això és el que han dit la majoria dels crítics que he llegit, tant aquí com d’altres països), i no estan els temps per a hagiografies gratuites de personatges tan controvertits com Escrivá.
Si ho hagués fet Roland Joffé sol... És que em sembla impossible que tot això tan fluix sigui de Joffé. S’hi nota la mà de gent de l’Opus o molt propera, una influència directa en molts detalls de la història, detalls que resulten incomprensibles en molts punts per als espectadors que no tinguin res a veure amb l’Opus o no coneguin la seva història. Es volen dir massa coses d’Escrivá i de l’Opus i això fa que tot trontolli.
Però perquè no digui ningú que sóc negativa i no aporto res, i com que d'això en sé una mica, aquí va la meva solució, si un dia Joffé es decidís a fer There be dragons - The Director’s Cut. Seria una versió que molta gent podria considerar que s’ha fet sense “interferències interessades”.
Títol que proposo: Love and Forgiveness (amor i perdó). Un títol senzill, mil vegades millor que un títol complex i de difícil interpretació. He vist la pel·lícula i encara no sé exactament quina és la gràcia del títol i a què es refereix exactament.
Argument:
Eliminar el començament sobre la mort d’Escrivá, la canonització i els motius de Roberto per parlar amb el seu pare Manolo. L’espectador només hauria de saber que Roberto va a veure Manolo després de molts anys de resistir-se a visitar-lo, i prou. Podria anar així: Roberto arriba a casa del seu pare i un veí li diu que fa dies que se l’han emportat a l’hospital, no sap a quin, perquè havia tingut un atac. Roberto agafa un sobre gruixut que està a nom seu i que troba amagat en algun racó de la casa. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú, i se l'emporta.
Primeres imatges de Manolo a l’hospital. Roberto busca el seu pare pels hospitals, i mentrestant va llegint aquells papers, parla amb la seva xicota per telèfon, etc. El pare, ja agonitzant, comença a recordar coses de la infància (flashbacks) al mateix temps que el fill, mentre el busca, llegeix (cosa que dóna peu a altres flashbacks).
La infància d’Escrivá i Manolo quedaria igual, o gairebé, però sense aquesta mena de “predestinació” bona o dolenta que sembla que la pel·lícula vol atorgar a cadascun d’ells. Escrivá i Manolo continuen sent amics durant l’adolescència. Hi ha diferències de caràcter, però normals en dos amics. Tots dos volen estudiar la mateixa carrera, però Escrivà decideix al final, per sorpresa, ser capellà.
Fins ara, tot això segurament es podria reconstruir aprofitant filmació existent, potser en algun cas amb un doblatge diferent o amb alguna veu en off (però molta menys que a la pel·lícula actual; hi ha moltes coses que ara s’expliquen en off que no caldrien, si el guió fos més coherent).
Quan funda l’Opus, a Madrid, Escrivà pensa en Manolo, que també viu ara a Madrid, i parla amb ell del tema. Manolo s’hi apunta, per amistat però també sincerament. (Per no haver de filmar de nou, això sí que es podria explicar amb veu en off). La República i companyia, tot igual, però els protagonistes principals continuen sent tots dos, Escrivá i Manolo, que és qui té el caràcter més arrauxat i és més “fatxa” (podria ser ell el que es barallés dialècticament amb algú altre de l’Opus de família republicana sobre “el que cal fer amb els republicans”). En algun moment s’ha de presentar Carmen, la germana d’Escrivá, als espectadors, si es vol que surti a la pel·lícula (de fet ara surt una noia dinant amb ells i no sabem qui és: un altre error del guió: només els de l’Opus poden saber qui és). Potser Manolo, molt sentimental, es fixa en Carmen més del compte i Escrivá l’ha de renyar.
Esclata la guerra, i l’episodi del capellà assassinat davant del grup fa que Manolo s’acomiadi d’Escrivá perquè “el deure de la pàtria el crida”. Aquí hi ha la conversa tensa entre Escrivá i Manolo (que pot ser a la “casa de luxe” de Manolo, si no hi ha altre remei, però que seria millor que fos al pis de l’Opus o al carrer, perquè en aquesta nova versió Manolo encara no hauria “desaparegut” de la vida d’Escrivá, sinó que d’un dia per l’altre hauria decidit marxar), i Escrivá li promet que de totes maneres si el necessita ell estarà al seu costat. I li dóna el rosari (o una altra cosa).
Manolo desa el rosari en qualsevol lloc i tot seguit es veu com es posa en contacte amb franquistes que hi ha a Madrid, se’ls ofereix com a possible espia i s’enrola a l’exèrcit republicà, on demostra un gran esperit de combat i alhora fa d’espia (tal com passa a la pel·lícula actual). Al començament pot saber alguna cosa per carta del que fa Escrivá, però no amb detall, perquè de seguida es talla el contacte (Manolo fa que retornin al remitent les cartes, ja que el comprometen tot i estar escrites mig en clau). Més o menys ja s’entén que Manolo deixa l’Opus.
Fins al moment de la separació de tots dos, doncs, de tot el que ha passat amb Escrivá ha pogut ser testimoni Manolo, o directament o perquè Escrivá mateix l’hi ha anat explicant. Però a partir d’aquí no. Per tant, la pel·lícula no ens ha de dir res o gairebé res més d’Escrivá durant la guerra, tret de les coses del començament (l’entrada dels anarquistes a l’església, l’episodi del metro, l’episodi de l’habitació del capità repúblicà, que s’hauria de col·locar al començament de la guerra i no més endavant, etc.). Si s’expliquen altres penalitats, s’hauria de fer en general, sense detalls (per tant, ni la història de la “boja violada”, ni disciplines, ni res d’això). I tot allò dels Pirineus, l’episodi “miraculós” de la Mare de Déu a les ruïnes, etc., tot això hauria d’anar fora, perquè solament interessa als de l’Opus (i encara ho dubto, perquè Escrivá deia que de miracles, els de l’evangeli i punt).
A partir del començament de la guerra, doncs, la pel·lícula se centraria en Manolo i el seu progressiu deteriorament moral, la història amb la noia, el noi que fa de cap de la columna dels anarco-comunistes, i el desenllaç de tot plegat.
El final de la pel·li, ja en l’actualitat, quedaria igual, només que quan Manolo mor no diu que se li apareix Escrivá. Tal com surt a la pel·lícula, ha explicat al Roberto per escrit tota la seva història i quan Roberto el troba i li pregunta pel rosari que hi havia dins del sobre amb els papers Manolo recorda que Escrivá els hi havia donat dient-li que estaria al seu costat quan el necessités. Allò ha fet, pensa Manolo, que el seu fill vingués a veure’l. Manolo mor i el fill el perdona.
Roberto no seria, per tant, un escriptor que vol saber coses d’Escrivá, sinó només un fill que vol saber coses sobre el seu presumpte pare, de qui no sap res des de fa anys.
Penso que així o amb variants similars (però amb coherència i menys protagonisme d’Escrivá) hauria pogut ser una bona pel·lícula, o almenys molt millor que la que han fet, que falla per la base. Sobretot pel guió, com deia: no s’aguanta per enlloc.
Els de l’Opus potser han pensat que si la pel·lícula no ha tingut éxit és per l’animadversió de molta gent amb l’Opus, per les prevencions causades per allò del Codi da Vinci, per la “descristianització de la societat”, etc. Però no, és perquè la pel·lícula és molt fluixa. La prova és que actualment s’estrenen pel·lícules de fort contingut religiós que són ben acceptades per un públic ampli. El que no li interessa a la gent és l’hagiografia pura i dura.
A veure si Joffé s’anima a fer una altra versió. Potser la podria fer fins i tot sense rodar més, aprofitant els materials que ja deu tenir i simplement muntant-los i doblant-los d’una altra manera, amb alguns diàlegs i escenes diferents en els moments en què canvia l’argument.
-----
No m’ha agradat, em sembla un fracàs. Falla, per mi, sobretot el guió. Han convertit en una història equivocada el que podia ser una bona idea per defensar Escrivá de les múltiples crítiques, en molts casos injustes, rebudes al llarg de la seva vida. El guió falla perquè el tal Manolo no pot ser qui recordi uns fets que no va presenciar. I tot el que s’explica d’Escrivá és a partir dels suposats records del Manolo. Això no encaixa, i suposo que deu ser el motiu que la pel·lícula hagi sigut un petit desastre en espectadors i hagi aguantat tan poc temps en pantalla. La gent hi ha vist una mena d’hagiografia (això és el que han dit la majoria dels crítics que he llegit, tant aquí com d’altres països), i no estan els temps per a hagiografies gratuites de personatges tan controvertits com Escrivá.
Si ho hagués fet Roland Joffé sol... És que em sembla impossible que tot això tan fluix sigui de Joffé. S’hi nota la mà de gent de l’Opus o molt propera, una influència directa en molts detalls de la història, detalls que resulten incomprensibles en molts punts per als espectadors que no tinguin res a veure amb l’Opus o no coneguin la seva història. Es volen dir massa coses d’Escrivá i de l’Opus i això fa que tot trontolli.
Però perquè no digui ningú que sóc negativa i no aporto res, i com que d'això en sé una mica, aquí va la meva solució, si un dia Joffé es decidís a fer There be dragons - The Director’s Cut. Seria una versió que molta gent podria considerar que s’ha fet sense “interferències interessades”.
Títol que proposo: Love and Forgiveness (amor i perdó). Un títol senzill, mil vegades millor que un títol complex i de difícil interpretació. He vist la pel·lícula i encara no sé exactament quina és la gràcia del títol i a què es refereix exactament.
Argument:
Eliminar el començament sobre la mort d’Escrivá, la canonització i els motius de Roberto per parlar amb el seu pare Manolo. L’espectador només hauria de saber que Roberto va a veure Manolo després de molts anys de resistir-se a visitar-lo, i prou. Podria anar així: Roberto arriba a casa del seu pare i un veí li diu que fa dies que se l’han emportat a l’hospital, no sap a quin, perquè havia tingut un atac. Roberto agafa un sobre gruixut que està a nom seu i que troba amagat en algun racó de la casa. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú, i se l'emporta.
Primeres imatges de Manolo a l’hospital. Roberto busca el seu pare pels hospitals, i mentrestant va llegint aquells papers, parla amb la seva xicota per telèfon, etc. El pare, ja agonitzant, comença a recordar coses de la infància (flashbacks) al mateix temps que el fill, mentre el busca, llegeix (cosa que dóna peu a altres flashbacks).
La infància d’Escrivá i Manolo quedaria igual, o gairebé, però sense aquesta mena de “predestinació” bona o dolenta que sembla que la pel·lícula vol atorgar a cadascun d’ells. Escrivá i Manolo continuen sent amics durant l’adolescència. Hi ha diferències de caràcter, però normals en dos amics. Tots dos volen estudiar la mateixa carrera, però Escrivà decideix al final, per sorpresa, ser capellà.
Fins ara, tot això segurament es podria reconstruir aprofitant filmació existent, potser en algun cas amb un doblatge diferent o amb alguna veu en off (però molta menys que a la pel·lícula actual; hi ha moltes coses que ara s’expliquen en off que no caldrien, si el guió fos més coherent).
Quan funda l’Opus, a Madrid, Escrivà pensa en Manolo, que també viu ara a Madrid, i parla amb ell del tema. Manolo s’hi apunta, per amistat però també sincerament. (Per no haver de filmar de nou, això sí que es podria explicar amb veu en off). La República i companyia, tot igual, però els protagonistes principals continuen sent tots dos, Escrivá i Manolo, que és qui té el caràcter més arrauxat i és més “fatxa” (podria ser ell el que es barallés dialècticament amb algú altre de l’Opus de família republicana sobre “el que cal fer amb els republicans”). En algun moment s’ha de presentar Carmen, la germana d’Escrivá, als espectadors, si es vol que surti a la pel·lícula (de fet ara surt una noia dinant amb ells i no sabem qui és: un altre error del guió: només els de l’Opus poden saber qui és). Potser Manolo, molt sentimental, es fixa en Carmen més del compte i Escrivá l’ha de renyar.
Esclata la guerra, i l’episodi del capellà assassinat davant del grup fa que Manolo s’acomiadi d’Escrivá perquè “el deure de la pàtria el crida”. Aquí hi ha la conversa tensa entre Escrivá i Manolo (que pot ser a la “casa de luxe” de Manolo, si no hi ha altre remei, però que seria millor que fos al pis de l’Opus o al carrer, perquè en aquesta nova versió Manolo encara no hauria “desaparegut” de la vida d’Escrivá, sinó que d’un dia per l’altre hauria decidit marxar), i Escrivá li promet que de totes maneres si el necessita ell estarà al seu costat. I li dóna el rosari (o una altra cosa).
Manolo desa el rosari en qualsevol lloc i tot seguit es veu com es posa en contacte amb franquistes que hi ha a Madrid, se’ls ofereix com a possible espia i s’enrola a l’exèrcit republicà, on demostra un gran esperit de combat i alhora fa d’espia (tal com passa a la pel·lícula actual). Al començament pot saber alguna cosa per carta del que fa Escrivá, però no amb detall, perquè de seguida es talla el contacte (Manolo fa que retornin al remitent les cartes, ja que el comprometen tot i estar escrites mig en clau). Més o menys ja s’entén que Manolo deixa l’Opus.
Fins al moment de la separació de tots dos, doncs, de tot el que ha passat amb Escrivá ha pogut ser testimoni Manolo, o directament o perquè Escrivá mateix l’hi ha anat explicant. Però a partir d’aquí no. Per tant, la pel·lícula no ens ha de dir res o gairebé res més d’Escrivá durant la guerra, tret de les coses del començament (l’entrada dels anarquistes a l’església, l’episodi del metro, l’episodi de l’habitació del capità repúblicà, que s’hauria de col·locar al començament de la guerra i no més endavant, etc.). Si s’expliquen altres penalitats, s’hauria de fer en general, sense detalls (per tant, ni la història de la “boja violada”, ni disciplines, ni res d’això). I tot allò dels Pirineus, l’episodi “miraculós” de la Mare de Déu a les ruïnes, etc., tot això hauria d’anar fora, perquè solament interessa als de l’Opus (i encara ho dubto, perquè Escrivá deia que de miracles, els de l’evangeli i punt).
A partir del començament de la guerra, doncs, la pel·lícula se centraria en Manolo i el seu progressiu deteriorament moral, la història amb la noia, el noi que fa de cap de la columna dels anarco-comunistes, i el desenllaç de tot plegat.
El final de la pel·li, ja en l’actualitat, quedaria igual, només que quan Manolo mor no diu que se li apareix Escrivá. Tal com surt a la pel·lícula, ha explicat al Roberto per escrit tota la seva història i quan Roberto el troba i li pregunta pel rosari que hi havia dins del sobre amb els papers Manolo recorda que Escrivá els hi havia donat dient-li que estaria al seu costat quan el necessités. Allò ha fet, pensa Manolo, que el seu fill vingués a veure’l. Manolo mor i el fill el perdona.
Roberto no seria, per tant, un escriptor que vol saber coses d’Escrivá, sinó només un fill que vol saber coses sobre el seu presumpte pare, de qui no sap res des de fa anys.
Penso que així o amb variants similars (però amb coherència i menys protagonisme d’Escrivá) hauria pogut ser una bona pel·lícula, o almenys molt millor que la que han fet, que falla per la base. Sobretot pel guió, com deia: no s’aguanta per enlloc.
Els de l’Opus potser han pensat que si la pel·lícula no ha tingut éxit és per l’animadversió de molta gent amb l’Opus, per les prevencions causades per allò del Codi da Vinci, per la “descristianització de la societat”, etc. Però no, és perquè la pel·lícula és molt fluixa. La prova és que actualment s’estrenen pel·lícules de fort contingut religiós que són ben acceptades per un públic ampli. El que no li interessa a la gent és l’hagiografia pura i dura.
A veure si Joffé s’anima a fer una altra versió. Potser la podria fer fins i tot sense rodar més, aprofitant els materials que ja deu tenir i simplement muntant-los i doblant-los d’una altra manera, amb alguns diàlegs i escenes diferents en els moments en què canvia l’argument.
-----
dissabte, 22 d’octubre del 2011
El poder de l'Església i l'Estat laic
Penso que ens anirà bé meditar uns paràgrafs brillants del doctor suís Martin Rhonheimer, professor d’ètica i filosofia política a la Università Pontificia della Santa Croce (Opus Dei), de Roma:
Entenc que quan el professor Rhonheimer diu “l’Església fa” o “l’Església deixa de fer” no vol dir que els eclesiàstics no hagin fet al llarg de la història (o que no puguin fer més endavant) tal cosa o tal altra mal fetes, des del seu punt de vista, sinó que aquesta cosa que feien no l’haurien d'haver fet o que aquella cosa que no van fer l’haurien d’haver fet, segons la seva concepció de l’Església.
Em plau comprovar que qui escriu això és historiador, filòsof i politòleg de formació, i finalment teòleg, i que és membre de l’Opus des de l’any 1974 i sacerdot des del 1983. Rhonheimer demostra que no tots els de l'Opus són tan carques com de vegades sembla deduir-se del que veiem i sentim a Espanya. Ni tan antiquats en aspectes teològics, com de vegades ens els presenten.
-----
"És important entendre bé aquest punt: la veu de l’Església proposa una veritat, però no una alternativa institucional, o de procediment, a la democràcia. Intenta amonestar, no deslegitimar. I encara que condemni determinades solucions legislatives o moviments polítics, no insta a ser deslleials amb les institucions democràtiques".
"Seria incompatible amb l’acceptació de la democràcia moderna que l’Església pretengués que la realització efectiva de la seva concepció de la societat i del bé comú esdevingués condició de legitimitat de la democràcia".
"Encara que la veu de l’Església es considerés important, aquesta veu només es podria fer valdre a través del procés de la mateixa democràcia. (...) L’Església accepta que la seva concepció de la veritat només pot portar-se a la pràctica a través d’un procés que, per la seva naturalesa mateixa, està obert igualment a altres concepcions; és a dir, a través d’un procés polític de caràcter pròpiament laic. (...) Malgrat això, al mateix temps cal dir: qui forma part d’una societat democràtica té el dret a participar en aquest procés públic d’interpretació dels drets humans i fonamentals del ciutadà. La interpretació que proposa avui l’Església catòlica és certament compatible amb la democràcia i la laïcitat de l’Estat; encara més, és apta per consolidar-les".
"El “poder” que exerceix l’Església mitjançant l’influx en les consciències dels seus fidels, implicats en les decisions polítiques, no és un poder polític en sentit estricte. No constitueix, per tant, una ingerència indeguda de l’Església en l’activitat legislativa, pròpia i exclusiva de l’Estat. És un poder “cultural”, podríem dir, amb una influència real en la cultura del país, en les opinions dels ciutadans, en les seves maneres de pensar –si ells accepten deixar-se influir així– i en la concepció de la moralitat pública".
"L’Església assegura que no s’immisceix en el govern dels països. En efecte, l’acció de l’Església no interfereix gens en l’autonomia i la sobirania de l’Estat laic, ni en el procés democràtic; no existeix cap apropiació de tipus legal o polític respecte al camí de les institucions polítiques i civils. Tampoc cap pena eclesiàstica, com l’excomunicació d’un polític, no ha de tenir cap efecte civil, els efectes seran únicament eclesiàstics. D’altra banda, ni tan sols la no acceptació dels ensenyaments de l’Església per part dels mateixos catòlics implica cap efecte civil. I la seva acceptació no pot ser influïda amb mitjans polítics de cap mena".
"En el fons, la indignació que aquesta mena de poder espiritual i d’influx cultural que l’Església suscita en determinat “laïcisme integrista” es revela, per tant, com una cosa incongruent amb la idea mateixa d’una societat lliure, pluralista, oberta i, precisament, laica; aquesta indignació és pur joc polític, intolerant i doctrinari, d’unes instàncies polítiques que, amb l’ajuda de mitjans de comunicació, s’arroguen el dret d’erigir-se, de fet, en un nou poder espiritual mantenint al mateix temps a les seves mans tot l’arsenal coercitiu de la sobirania política".
"El veritable “poder” del cristianisme i de l’Església es troba, a dia d’avui, en l’acció dels fidels cristians que, amb la consciència degudament formada, actuen com a “sal i llum del món” en el si de la societat, en tots els ambients. Un projecte eclesiàstic de “nova evangelització”, doncs, no ha d’abolir els fonaments de la moderna laïcitat de l’Estat".
(Martin Rhonheimer, “Cristianesimo e laicità. Storia ed attualità di un rapporto complesso”, treball publicat a Laicità: la ricerca dell’universale nelle differenze, Il Mulino, Bolonya 2008)
Entenc que quan el professor Rhonheimer diu “l’Església fa” o “l’Església deixa de fer” no vol dir que els eclesiàstics no hagin fet al llarg de la història (o que no puguin fer més endavant) tal cosa o tal altra mal fetes, des del seu punt de vista, sinó que aquesta cosa que feien no l’haurien d'haver fet o que aquella cosa que no van fer l’haurien d’haver fet, segons la seva concepció de l’Església.
Em plau comprovar que qui escriu això és historiador, filòsof i politòleg de formació, i finalment teòleg, i que és membre de l’Opus des de l’any 1974 i sacerdot des del 1983. Rhonheimer demostra que no tots els de l'Opus són tan carques com de vegades sembla deduir-se del que veiem i sentim a Espanya. Ni tan antiquats en aspectes teològics, com de vegades ens els presenten.
-----
dijous, 15 de setembre del 2011
Segona prelatura?
He llegit aquesta notícia avui mateix:
Si això és veritat, potser l'Opus s'haurà de plantejar una altra vegada un canvi d'estatut. Perquè no crec que li interessi tenir el mateix que uns ex-cismàtics, com si ells (l'Opus) fossin una cosa problemàtica que necessitessin una solució per "integrar-los dins de l'Església", cosa que suposaria que abans estaven "fora de l'Església". Suposo jo que això no li interessa, no?
------
El Vaticano quiere "premiar" al último grupo cismático de la Iglesia católica, la Fraternidad de San Pío X (más conocidos como lefebvrianos), concediéndoles una Prelatura Personal, un privilegio que hasta ahora sólo tienen los seguidores de Escrivá de Balaguer. Así se lo ha hecho saber el prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe, William Levada, al líder de los lefebvrianos, Bernard Fellay, durante un encuentro mantenido ayer en el Vaticano. A cambio, sus líderes tendrán que aceptar plenamente el Concilio Vaticano II.
La prelatura es la "solución canónica" que propone la Santa Sede, según reconoció posteriormente el portavoz vaticano, Federico Lombardi, para acabar con el cisma provocado en 1988 por el arzobispo francés Marcel Lefebvre, contrario a las reformas en la Iglesia, que ordenó a cuatro obispos sin permiso del papa, consiguiendo ser excomulgado por Juan Pablo II. Hace dos años, Benedicto XVI revocó dichas excomuniones y, como gesto de acercamiento, volvió a permitir las misas en latín. El levantamiento de las excomuniones se vio enturbiado por las declaraciones de uno de estos prelados, Richard Williamson, que llegó a negar la existencia de las cámaras de gas en el nazismo.
Tras el encuentro, la Santa Sede emitió un comunicado en el que, sin aclarar si se había llegado a un acuerdo, sí mostró su voluntad por alcanzar "una eventual y deseada reconciliación" con este grupo ultraconservador. Para Roma, los lefebvrianos deben aceptar un texto, denominado "preámbulo doctrinal", en el que se les insta a "garantizar la fidelidad al magisterio de la Iglesia". Aun así, les permite "el legítimo debate" acerca de algunos "documentos del Concilio Vaticano II y del magisterio posterior".
Los lefebvrianos cuentan con cuatro obispos, cerca de medio millar de sacerdotes y más de 200.000 fieles.
Si això és veritat, potser l'Opus s'haurà de plantejar una altra vegada un canvi d'estatut. Perquè no crec que li interessi tenir el mateix que uns ex-cismàtics, com si ells (l'Opus) fossin una cosa problemàtica que necessitessin una solució per "integrar-los dins de l'Església", cosa que suposaria que abans estaven "fora de l'Església". Suposo jo que això no li interessa, no?
------
dimarts, 7 de juny del 2011
Torna l’Opus a la política?
És broma. Però m’ha fet gràcia la notícia:
Em fa gràcia sobretot per aquests intents desesperats d’Esquerra de fer valdre el vot amb l’estampeta d’Escrivá. Qualsevol cosa per no perdre la cadira, fins i tot vendre’s l’ànima... a l’Opus!
-----
Una estampeta d'Escrivà de Balaguer en un vot d'ERC deixa els republicans sense regidor a Girona
La Junta Electoral Central ha considerat vàlids dos vots per a ERC que en el recompte inicial es van comptabilitzar com a nuls perquè anaven acompanyats de propaganda electoral del mateix partit, però, al mateix temps, ha rebutjat el recurs del grup independentista en què demanava considerar vàlid també el vot que incloïa l'estampa de Josepmaria Escrivà de Balaguer.
Amb aquesta decisió, ERC es queda a un sol vot d'aconseguir el 5%, percentatge que els obriria la porta al consistori gironí en detriment de les CUP, que hagués passat de 3 a 2 regidors. La Junta ha decidit validar els dos vots perquè "la propaganda electoral", en ser de la mateixa entitat política, "no posa en dubte la voluntat de l'elector, sinó per contra reforçar-la".
En canvi, ha considerat que "un vot que inclogui una estampa religiosa no es pot considerar vàlid ja que la introducció d'un element d'aquestes característiques és completament aliè al procés electoral i és molt qüestionable la seva inserció no voluntària" (notícia de la web del Canal 3/24 de TV3, 7 de juny del 2011)
Em fa gràcia sobretot per aquests intents desesperats d’Esquerra de fer valdre el vot amb l’estampeta d’Escrivá. Qualsevol cosa per no perdre la cadira, fins i tot vendre’s l’ànima... a l’Opus!
-----
Subscriure's a:
Missatges (Atom)