La gent s’ha exaltat i no els falta raó, perquè no veig cap necessitat per part del Vaticà, quan ha presentat les noves normes canòniques per combatre la pederàstia dels capellans, d’ajuntar aquest tema tan bèstia amb la prohibició de l’ordenació femenina. Un cop més, sembla que al Vaticà ha faltat una mica de finesa per desllindar les coses. Una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i encara que les dues estiguin prohibides des del punt de vista catòlic no sé si té gaire sentit que es presentin al mateix temps: fa lleig. Els mateixos portaveus vaticans s’han vist obligats a fer aclariments. Però el millor aclariment hauria estat deixar el tema de l’ordenació femenina per a un altre dia, perquè no hi havia cap pressa (em sembla).
Ara bé, dit això (sempre faig igual, dono la raó als crítics però després llanço el roc que duia a la faixa), un dels diaris que parlava del tema l’altre dia, La Vanguardia, donava la notícia, com tots, queixant-se del tema de posar en paral•lel cronològicament les sancions contra els pederastes i les sancions contra els que “ordenin” capellanes catòliques. Però llavors la foto que una s’esperaria que il•lustrés la notícia seria la d’una d’aquestes teòlogues progres que corren per aquí o una bisbessa o capellana luterana o anglicana, etc. En canvi, la foto que il•lustrava la notícia era... d’unes antenes de ràdio. Amb el següent text: “Las antenas de Radio Vaticano en Santa Maria di Galera aumentan el riesgo de cáncer en la población local, según un informe judicial”. Fora de la imatge de les antenes i d’aquest peu de foto, no hi havia cap més informació sobre el tema.
O sigui, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, garrotada a la capellanesca.
I jo em pregunto: aquest diari no ha fet exactament el mateix que critica del Vaticà: barrejar coses que no tenen res a veure en una mateixa pàgina? No s'adona que amb aquesta mena d'actuacions el que fan és que hi hagi gent catòlica que pensi que tot plegat és "una campanya contra l'Església" en la qual s'aprofita tot, com es fa amb el porc, per tirar-li pedres al damunt, vingui a tomb o no?
Quan ho vaig veure em va fer riure el contrast d'aquella pàgina amb el contingut de la notícia. No pensava dir res més sobre el tema de la pederàstia, però això “algú ho havia de dir”, com fa aquell del programa de TV3 Polònia.
---------
dimarts, 20 de juliol del 2010
dissabte, 17 de juliol del 2010
Com tracta l'Opus les que ho deixen córrer
Em penso que ja en vaig parlar un dia, però va ser només de passada. L'Opus tracta les que n'hem marxat, en un primer moment, depenent de com marxem. No va ser el meu cas, però és molt possible que en un primer moment una bona part de les ex-membres se sentin poc menys que ignorades, menystingudes. I els homes igual, pels casos que he conegut. Però no em sembla cap cosa especialment denunciable. En totes les parelles, quan hi ha un trencament, hi ha també una suspensió del tracte. És normal: ni les que queden a dins tenen massa ganes de reviure el trauma (que se'n vagi algú de casa teva, algú que vivia a l'habitació del costat, sempre és un trauma) i les que se'n van tampoc tenen gaires ganes, almenys al principi, de continuar la mateixa relació que abans. Seria estrany per una banda i per l'altra. I sobretot, més que ganes, les que se'n van solen tenir molta necessitat, sobretot inicialment, d'espavilar-se: lloc on viure, potser nova feina, noves relacions, etc.
En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.
Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.
Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.
Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.
El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.
Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."
Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.
Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----
En fi, que els trencaments de relació a l'Opus no em semblen molt diferents dels altres trencaments humans.
Sí que he vist en molts casos que quan aquest trencament, passats els primers mesos, diguem que s'estabilitza, si tu vas a l'Opus a buscar algun tipus d'ajuda, te la donen. Vull dir ajuda espiritual, religiosa, no ajuda material: tu no els deus res a ells, en principi, i ells no et deuen res a tu. Qui digui el contrari, qui parli dels seus moltíssims anys en què "ha servit l'Opus a canvi de res", menteix, perquè no ha estat "a canvi de res" i tothom ho sap. Els pactes tothom se'ls coneix prou bé, tothom sap que s'ha de mantenir i que no ha d'esperar de l'Opus cap mena d'ajudes materials.
Hi ha casos més tristos, de gent que ha deixat la seva professió i totes les seves aspiracions per dedicar-se "full time" a feines de l'Opus i que si després ho deixen córrer ho poden passar més malament. Però això pot passar en qualsevol empresa o institució a la qual hagis hagis lliurat la teva joventut o la teva maduresa. Has posat tots els ous al mateix cistell i si després te'n vas ho passes malament, quedes amb una mà al davant i una altra al darrere. Hi ha casos certament durs. Però així és la vida, amigues meves: la vostra, la meva i la de tots. Si arrisques, corres un risc. Totes teníem por i totes sabíem que hi havia aquest perill. Sempre és així. La vida és així.
Com deia, després d'uns primers temps, molta gent "torna" a l'Obra. No va ser el meu cas, perquè jo no vaig "marxar del tot" mai, només vaig deixar córrer els meus compromisos i poc després em vaig casar i tot i que ja era grandeta encara vaig poder tenir fills. Però més o menys vaig continuar estant psicològicament a prop de l'Obra, i continuo estant-hi. Això no vol dir que les vegi cada mes, que em confessi cada quinze dies, etc. No, vaig fent, al meu ritme. Valoro els mitjans que m'ofereixen de formació, alguna xerrada de tant en tant, confessar-me o parlar amb un capellà, activitats per les qual no m'han demanat mai res a canvi. Algun cop sí, un suggeriment discret, però deixant-me clar que faci el que vulgui i sense tornar-m'ho a repetir fins al cap de molt temps.
El que no he tornat a fer des que vaig marxar ha estat anar a cercles. No, això és superior a les meves forces. I ara no em feu explicar el perquè, ja ho explicaré si de cas un altre dia.
Una cosa que recordo de quan era a dins, que em va impressionar, respecte a aquest tema de com es tracta les que marxen, és una conversa que vaig tenir una vegada amb Encarnita O. respecte a Marián M. Jo no podia entendre com era que Marián, que en el temps del que parlo ja feia uns anys que havia marxat, "ens" continués volent fer tant de mal (jo llavors encara estava a dins), i per què deia determinades coses que em semblaven fora de lloc, potser certes però manipulades. Doncs l'Encarnita em va dir que no sols l'havíem de perdonar sincerament, com diem al Parenostre, perquè ella i també Déu ens poguessin perdonar les nostres culpes, sinó que no ens podíem posar a la pell dels altres, que estava segura que la Marián (tot i que creia que no deia la veritat) ho devia passar malament. I llavors va afegir: "Dice el Padre que, en cualquier caso, debemos agradecerles a estas personas el bien que hicieron a la Obra todo el tiempo que fueron fieles y la sirvieron desinteresadamente. Al menos eso Dios se lo deberá tener en cuenta."
Ja dic que aquesta reflexió em va impressionar molt i suposo que serveix per a tots els casos de les persones que han estat a l'Opus no buscant res de material o de profit propi (consol, refugi, gueto cultural o lingüístic, etc.) sinó amb afany de fer coses positives per Déu i per la societat. El fet que després descobreixin que allò (ja) no és el seu, o que ho deixin córrer per altres motius, no esborra totes les bones intencions i accions que han fet amb tota la bona voluntat.
Jo per això dic a la gent que em trobo d'aquest pal: no et penedeixis del que vas fer quan hi vas estar a dins, no vulguis renegar de la teva bona fe ni de la bona fe de la immensíssima majoria de la gent que hi ha dins l'Opus Dei, dirigents i capellans inclosos. Oblida't de l'Opus, si vols, passa pàgina, però no converteixis la teva vida en un infern absurd d'acusacions paranoiques, tot per justificar que "sort que me'n vaig anar". Perquè no en trauràs res, seràs molt injusta i potser al final se'n ressentirà la teva salut.
-----
dissabte, 10 de juliol del 2010
Una entrevista amb Ramón Rosal
Vaig llegir ahir l’entrevista que feia Lluís Amiguet, periodista de La Vanguardia, a un excapellà català de l’Opus. Em va sorprendre, aquest excapellà no el coneixia ni n’havia sentit a parlar mai, i mira que n’he conegut uns quants, d’ara i sobretot de l’època en què ell diu que feia de capellà de l’Opus a Barcelona i jo també era de l’Opus. Potser hi va ser poc temps, perquè diu que també va estar en altres llocs. En fi, crec que no vam coincidir mai enlloc. Es diu Ramón Rosal i ara fa de psicòleg. Vaig començar a llegir l’entrevista amb una certa il·lusió, la veritat. El titular em va fer pensar: a veure si aquest diu les coses com són...
El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.
Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.
I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.
Però tot seguit diu:
I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?
Després explica:
I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.
Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.
Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.
Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?
Diu també:
I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.
És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?
Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?
Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.
Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.
I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:
Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...
Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?
Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.
NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------
El primer que deu cridar l’atenció a molta gent és que explica que va estar 23 anys a l’Opus, 18 dels quals com a capellà. O sigui, es va fer capellà quan només portava 5 anys a l’Opus Dei. Devia ser molt jovenet. No em sorprèn, perquè sé que fa molts anys les coses anaven d’aquesta manera, i fins i tot més de pressa. José Luis Múzquiz, un dels tres primers capellans, també va ordenar-se només 4 o 5 anys després de fer-se de l’Opus, i alguns altres encara amb menys temps.
Diu després que li apassiona escoltar els que no comparteixen les seves creences (que no sé quines són exactament, perquè no les explica). A mi també m’apassiona, però sempre que hi hagi alguna afinitat o alguna amistat amb aquella persona, perquè si no a la segona vegada em penso que ja no tindria paciència d’escoltar-la més i li diria que deixéssim aquell assumpte de banda. Però jo no sóc psicòloga. No hi ha res a dir.
I llavors diu que “no vull ser un més dels que se’n van anar i van criticar l’Obra en calent. Jo valoro les coses positives, no sols les negatives”. En això coincidim 100%.
Però tot seguit diu:
Tengo la ilusa pretensión de hacer reflexionar y mejorar la praxis de la Obra, que no veo que se armonice bien con su carisma original.
I aquí, en aquest intent de conversió dels altres, ja el veig una mica messiànic (espero que els que em llegiu no tingueu aquesta impressió de mi) i poc coherent amb allò que deia ell mateix abans d'escoltar els que no pensen com ell. Se li veu bona voluntat, però sembla que vulgui captar adeptes de l’Opus a favor de les seves tesis. No havíem quedat, senyor Rosal, que a vostè l’apassionava “escoltar a qui no comparteix les meves creences”? Com va això? Els vol escoltar però alhora els vol convertir?
Després explica:
Cuando Juan Pablo II nombró a Ratzinger prefecto para la Doctrina de la Fe, tuvieron que modificar corriendo la clasificación a algunos libros de Ratzinger que antes habían considerado "peligrosos"
I aquí ja m'enfado, perquè no és noble i em penso que no és cert. Li preguntaria: com ho sap això vostè? Vostè ja no era de l’Opus, no? O sigui que ha anat seguint de prop les coses que se suposa que feia l’Opus, però com que només podia fer aquest seguiment a partir del que li deien alguns detractors i no podia contrastar les informacions que li donaven, ha arribat a muntar una pel·lícula d’un sol color. Com fan uns quants exopusdeistes més, que no són ni molt menys la majoria, decidits a venjar-se com sigui, al preu que sigui.
Però és que a més vas a la web www.almudi.org, on l'Opus té penjades públicament les classificacions de llibres que Rosal i alguns altres diuen que són tan secretes (a mi, com a "cooperadora", em van passar l'enllaç fa ja un temps i no em van dir que havia de ser "discreta", o sigui que és de domini públic), i allà et trobes que alguns llibres de Ratzinger, ara mateix, l'any 2010, estan classificats així: "Sin inconvenientes, aunque puede no resultar adecuado para lectores más jóvenes." O sigui, la mateixa classificació, segurament, que diu Rosal que els de l'Opus van anar "corriendo" a canviar. Ja dic que no n'estic segura perquè jo quan era de l'Opus no em va interessar llegir res del teòleg Ratzinger (no sabia ni qui era), però sí que reconec en les fitxes actuals penjades a internet el mateix tipus de llenguatge de les fitxes de cartulina que hi havia quan jo era de l'Opus. Per tant, jo diria que són les mateixes.
Senyor Rosal, em penso que algú l'ha enganyat: l'Opus no ha anat "corriendo" a canviar res, sinó que continua considerant que determinades obres de Ratzinger, per molt ortodoxes que siguin, no són adequades per a lectors joves sense prou formació teològica. I ho diu públicament, ho pot comprovar vostè mateix i qui sigui que l'hagi informat.
Vist això, vostè, quaranta anys després de deixar-ho córrer, diu que la seva visió és desapassionada, que no es deixa portar per primeres impressions? I no és capaç de fer una simple comprovació com aquesta?
Diu també:
Los numerarios y agregados hacíamos votos de celibato, obediencia y pobreza...
I per què no explica que això era perquè la Santa Seu ens obligava a fer-ho –les numeràries, les numeràries auxiliars i les oblates o agregades també ho fèiem–, i no perquè fos un requisit propi de l’Opus? Allò era necessari com a requisit canònic, però "no ens interessa", t'ho deien sempre. I vostè, si "sap" allò dels llibres de Ratzinger (o sigui, si s'ha informat del que ha passat a l'Opus després de marxar vostè), hauria de saber també perfectament que quan es va poder es va eliminar aquell requisit, si no m'equivoco l'any 1982, amb la prelatura.
És que parla de coses de fa trenta anys! És com explicar Espanya aturant-se l’any 1975. No ho veu, que és absurd? Som al 2010, senyor Rosal. No pot fer una crítica a l’Opus actual?
Li haig de dir una cosa: jo també sóc exmembre de l’Opus, però crec que, sense ser psicòloga, ho porto millor, perquè vostè quaranta anys després parla com un nòvio abandonat que no ha sortit del trauma... i que necessita algú que l’ajudi d’una manera que no sigui la típica de que “tota la culpa és dels altres!” Vostè no té res de què penedir-se pel que fa a la seva relació amb l'Opus i amb el fet de penjar la sotana? Ho pregunto perquè no diu res d'això. Totes les culpes són de l'Opus, que "va canviar"?
Tampoc no explica tota la veritat sobre com es va viure a l'Opus el Concili Vaticà II. Com pot dir que a l'Opus no va caure bé el Concili si va ser l'editorial Mundo Cristiano la primera o de les primeres en publicar els documents oficials del Concili? "Frutos del Concilio", encara me'n recordo. El que no agradava a l'Opus era un determinat ambient periodístic que es va crear al voltant del concili, com si allò fos el final dels 10 manaments i dels 7 sagraments, el final de l'Església... Això mateix, per cert, ho ha denunciat Ratzinger unes quantes vegades, abans i després de ser papa: que una cosa era el concili i una altra determinat ambient mediàtic que es va crear amb el concili. Ambient de liberalització total, de fer neteja de tot l'anterior, d'oblidar-se dels manaments (començant pel sisè) i dels sagraments (començant per la confessió, com es deia aleshores), ambient que en bona part va desembocar en tot això tan trist que després ha passat amb el tema de la sexualitat. S'explicaven les coses com si ja no fos pecat deixar-se portar pels instints, tant a soles com amb altres... D'això ja n'he parlat aquí prou.
Tot això no vol dir que no hi hagi motius per criticar l’Opus. N’hi ha, però vostè explica els de sempre, els dels llibres de Moncada, Moreno, Ynfante i companyia, i amaga, com sempre fan aquests, una part de la veritat.
I quan vostè vol dir coses "positives" sobre l'Opus... són polítiques! I a més de fa cinquanta anys:
Algunos ministros miembros del Opus Dei ayudaron a incorporarnos a las democracias europeas, como Navarro Rubio y Ullastres. Otros, como Calvo Serer y Fontán, fundadores del diario Madrid, fueron sancionados por pedir libertades democráticas.
Jo diria que Rosal, si diu tot això sincerament i no el traïciona la memòria, no va saber mai on s’havia ficat. Es devia pensar que l’Opus era com una mena d’Acció Catòlica més moderna o com un grup de pressió amb interessos político-religiosos diversos i molts tentacles per tocar totes les tecles. El que caldria que critiqués Rosal i altres com ell és justament que l’any 2010, a dins mateix de l’Opus, encara hi ha alguna gent tota cofoia que parla i escriu, com Rosal aquí, sobre “la modernització d’Espanya feta per la gent de l’Opus en el temps de Franco”. Si Rosal denunciés: “Els que diuen això no saben què és l’Opus” jo l’aplaudiria. Però resulta que és ell mateix el qui ho diu! O sigui, descriu l’Opus segons esquemes deformats, franquistes, nacionalcatòlics o, com a màxim, possibilistes (allò de que el fi justifica els mitjans). Aplaudeix l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, com altres ataquen l'Opus per motius que no tenen res a veure amb l'Opus, sinó amb l'època, el país, les circumstàncies, l'Església del moment, el context...
Si volen ajudar l’Opus des de fora, si us plau, diguin sempre tota la veritat i ajustin-se als fets i als contextos. Jo procuro fer-ho, perquè encara crec que fa falta i encara hi tinc una mica d’esperança. I no pretenc modificar l'Opus ni canviar-li coses essencials, pobra de mi, només em queixo d'algunes coses secundàries, culturals, que arrosseguen des de temps immemorials i que amb el pas del temps haurien hagut de canviar (com alguns trets de nacionalisme espanyolista). En canvi, Rosal sembla que vulgui anar encara més enrere. Escolti'm, si ho veu tan clar, per què no funda vostè alguna altra cosa, a veure si li va bé?
Amb ajudes com la de Rosal no avançarem.
NOTA: em renyen (aquest cop gens amablement, per cert) dient-me que l'entrevista de La Vanguardia no fa justícia al llibre, perquè el llibre gairebé no parla de l'Opus. Hi estic d'acord, segurament és així. Però és el títol del llibre ("Naufragio y rescate de un proyecto vital. Testimonio de un ex cura del Opus Dei") el que ha portat el periodista a centrar l'entrevista en el tema Opus. Jo parlava de l'entrevista, no del llibre i ni tan sols de Rosal, a qui no conec. Si els amics i admiradors de Rosal no volien que l'entrevista o les ressenyes del llibre es centressin en el tema Opus ho tenien molt fàcil: havien d'haver convençut Rosal perquè l'Opus no sortís al títol del llibre.
-------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)