Funeral de Lluís Valls i Taberner

Avui estic creativa. M’ha arribat la notícia que Lluís Valls i Taberner ha mort aquest cap de setmana. Lluís Valls, membre de l’Opus Dei numerari (i no “honorari”, com ha escrit el diari Avui), era un català de Madrid que no exercia gaire com a català (es feia dir Luis), però vaig tenir ocasió de saludar-lo un parell de vegades ja fa anys per raons professionals i em va parlar en català amb tota naturalitat, davant altres persones que segurament no ens entenien, i allò la veritat és que em va deixar encantada. Era guapo, amb una planta admirable i el que se’n diu un senyor. Massa liberal, pel meu gust: vull dir que no era gaire partidari de les intervencions dels poders públics en els afers que, segons ell, s’havien de deixar a l’albir del mercat. Allò famós i per mi fals de considerar el mercat i la llibertat absoluta com a únics conductors de la vida econòmica dels països i del món, i l’ètica (se suposa que consubstancial als empresaris, perquè diuen que a llarg termini sempre és rendible) i el mercat mateix ja corregiran les desviacions que es puguin produir. En això, evidentment, no ens hauríem posat mai d’acord. Per a ell, com per a la immensa majoria dels banquers i grans empresaris del món occidental, els Estats i altres administracions s’haurien de limitar a atendre els marginats que queden fora del sistema i, per tant, deixar que el sistema es governi “sol” (o sigui, deixar que el governin ells, els amos dels quartos). En fi, Lluís Valls, a qui la premsa anomenava el banquer florentí, era un banquer.

Ara, es veu que va deixar escrit que a la seva mort no volia funerals ni pompes, ni parafernàlies, ni cerimònies, ni històries. Ni tan sols esqueles als diaris. Una missa privada per a la família i prou. Enterrament en la intimitat. Lluís Valls no volia convocar al seu comiat tota la patum, tota aquella mena de gent que s’aplega en aquestes circumstàncies a les esglésies i que no s’hi saben comportar perquè no hi van mai o si hi van són uns maleducats. No hi saben estar en silenci, no saben respectar ni el més sagrat. I de vegades, quan no saben segur si després podran saludar la família, n’hi ha que s’acosten a combregar i tot, encara que no ho facin mai ni creguin en res, només per fer-se veure, perquè la família sàpiga que hi han anat. En resum, m’alegra molt que una persona important i a més de l’Opus hagi deixat dit això i que l’hi hagin respectat. Amb exemples com aquest potser al final els capellans s’adonaran que val la pena plantejar-se les cerimònies religioses estrictament com a tals i estrictament per als creients, i reservar els comiats socials dels difunts, qui en vulgui fer, per a la societat civil, a l’ajuntament, a casa de la família, al tanatori o al cementiri, però fora de les capelles, les esglésies i les catedrals. Les capelles, per als creients. Encara haurem de tornar a allò de la missa dels catecúmens? No ho sé, però de vegades en tens ganes, veient segons qui i segons què dins les esglésies. És que et fan venir basques, gairebé...
-----

Ben dit, papa

“Déu, creador i pare de tots, demanarà comptes encara més severament a qui vessa en nom seu la sang d’un germà.” Això va dir diumenge el papa Benet XVI. El seu predecessor ja va dir coses semblants i suposo que convindrà que ho vagin dient sovint, perquè se n’assabentin no sols els fidels d’altres religions, sinó també uns quants cristians, començant per alguns bisbes i sacerdots i seglars que pensen que si és per un fi bo, la guerra i la violència són justificables. I n’hi ha d’altres que pensen que si és per un bon fi (“cal fer fora els socialistes de La Moncloa”, diuen) poden mentir, manipular, insultar, enganyar i enfrontar els espanyols contra els catalans. I molts dels que tenen idees equivocades com aquestes giren al voltant d’un partit polític que sovint es refugia en el para-sol dels capellans. Sí, convé molt que el papa de Roma repeteixi sovint aquestes idees, tot i que potser caldran generacions i papes fins que s’aconsegueixi que determinades persones de determinada cultura i determinades tradicions seculars se n’assabentin i actuïn en conseqüència.
------

“Memòria ingènua”

Us recomano (i de seguida us en diré les pegues que hi trobo) un llibre diferent sobre l’Opus Dei, escrit des de dins amb una visió força menys encarcarada del que és habitual en les biografies sobre gent de l’Obra. Em refereixo a l’autobiografia d’Alfons Balcells, titulada Memòria ingènua. Està molt ben escrita i hi surten coses que no he vist enlloc més, per exemple, el paper de Raimon Panikkar en el començament de l’Opus a Catalunya, i coses d’aquestes. L’editorial és La Formiga d’Or (cosa també curiosa, no és Palabra, ni Rialp, ni EUNSA...) Balcells es va morir fa un parell d'anys i el llibre s'ha publicat després, pel que sembla, perquè ell mateix ho havia demanat al seu germà, que suposo que és supernumerari.

El problema que us deia és que, com tants altres, Balcells era un franquista de pedra picada, i lògicament defensa bastant Franco i el seu règim. Només hi ha una visió una mica allunyada del franquisme en alguns punts secundaris. Reflecteix el comportament típic de tantes famílies burgeses que van donar suport al dictador.

Jo recordo haver llegit articles de Balcells a La Vanguardia, fa anys, i tenien un estil bastant directe, poc barroc, tot i que sovint no hi estava d’acord. Ara, em sembla que superaven en bastants aspectes els que escriu ara Miró i Ardèvol sobre els mateixos temes.

En fi, continua quedant pendent una història de la gent de l’Opus que no va estar al costat dels guanyadors de la guerra.
------