dijous, 22 d’octubre del 2009

Bon article sobre una cosa que es diu Braval

Un bon article sobre una iniciativa solidària al Raval de Barcelona. Bon article si no fos que... després us ho explico.

Braval

Hi ha alguna cosa en el doctor en pedagogia Josep Masabeu del gran Dustin Hoffman. Bastant. Em refereixo al físic. Podrien ser germans. O sigui, que Masabeu és un paio encantador, eficient i necessari. Per això dirigeix Braval, obra social ubicada al Raval, que es proposa, mitjançant el voluntariat, promoure la cohesió social i facilitar la incorporació dels immigrants en la nostra societat.

El que els polítics i les seves lleis ni volen ni saben solucionar ho han de solucionar persones com Masabeu, que és de Sabadell i, a més a més, sap cuinar molt bé. Fins i tot plats filipins, un dels quals vam compartir, entre d’altres, amb l’empresari Josep Maria Pujol i una gran dona, també eficient, Núria Gispert, expresidenta de Càritas. La van decapitar a Madrid quan volia descentralitzar la institució. Aquí l’eficiència sempre et costa el cap. Sobretot en aquests temps que algú, amb un gran encert, va definir com a líquids.

Però érem a Braval, que sorprèn fins i tot per les seves instal·lacions. Braval, que demostra com a través de l’esport, futbol i bàsquet, es pot aconseguir que els xavals del Raval facin cada tarda els seus deures, que estudiïn i que aprovin. Perquè el curs passat, dels 11 nois que estudiaven 4t d’ESO, el van superar 10. Dels tres que cursaven 2n de batxillerat, dos van aprovar la selectivitat i van ingressar a la universitat. Nou van acabar un cicle formatiu de grau mitjà de formació professional. Sis alumnes ja van realitzar estudis universitaris, etcètera. Aquesta autoritat en llibertat que tant es reclama últimament és el que es respira a Braval.

No tot, doncs, al Raval és prostitució, violència i drogues. Que els ho preguntin a aquells nois, autòctons i procedents de 30 països, que van diàriament a Braval. O als seus pares. Nois que, des de fa 10 anys, troben a Braval un espai comú de convivència on se’ls ensenya que qui s’ha d’adaptar a una determinada cultura és el que hi arriba. I no pas al revés.

Colla’ls, Pep. Als polítics.


Arturo San Agustín, "El Pianista del Majestic" (El Periódico de Catalunya, 22 d'octubre del 2009)


Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?

Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.

De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----

dimecres, 7 d’octubre del 2009

"Don" Álvaro?

Les meves amigues de l'Opus Dei continuen parlant de "don Álvaro".

S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?

No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?

I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
------