La tasca de l’Opus al Raval de Barcelona

L’article, publicat el 12 de setembre a La Vanguardia, és de l’historiador Albert Manent i complementa els que ja vaig reproduir d'El País i El Periódico de Catalunya.

L’ascensor social

El barri del Raval, a la zona del casc antic de Barcelona, és considerat un dels més degradats de la ciutat: droga, inseguretat, atur al límit, botellons, una immigració molt alta que viu en precàries condicions, furts freqüents, cases velles en mal estat, etc.

Aquest panorama té el contrapunt de petites entitats culturals (cors de Clavé, centres de tercera edat) que mitiguen la sensació d’abandonament. Però sobretot són una vintena d’entitats de caràcter social les que ajuden a la regeneració del barri i eviten que es transformi en un cafarnaüm. La majoria d’aquests centres d’acollida o d’ajuda, sense oblidar el Casal dels Infants, de caràcter privat, són d’origen catòlic. Dues parròquies (Carme i Sant Pau del Camp), dos dels franciscans, com l’Hora de Déu, un dels escolapis, dos de l’Opus Dei (sobresurt Braval), Joan Salvador Gavina (fundació canònica), Cintra (que pertany a noves congregacions religioses), Centre Català de Solidaritat, Càritas, etc.

En algunes entitats faciliten roba o aliments, en altres s’acull als nens de famílies desestructurades o que treballen, en unes terceres, com Arrels, de l’àrea dels jesuïtes, ofereixen alberg als que no en tenen i procuren treure’ls del carrer i fins i tot que es rehabilitin i trobin feina. Braval posa en contacte els adolescents, als quals ajuda en els estudis i en activitats esportives, amb la realitat de les tradicions catalanes: els pessebres de Nadal, la castanyada, la cavalcada dels Reis Mags, les festes de la Mare de Déu de la Mercè, les visites a la Generalitat, el Parlament català i l’Ajuntament barceloní, museus i exposicions. Tot contribueix a una lenta integració i a que una part dels joves pugui pujar a l’anomenat ascensor social.

Tres elements s’han de combinar perquè els joves progressin socialment: coneixement i vivència dels costums i tradicions de la societat que els acull, l’èxit escolar, encara que sigui relatiu, i, quan sigui possible, la inserció laboral. La tasca silenciosa de les entitats socials és una porta a l’esperança.

Albert Manent, historiador

Afegeixo aquí això altre que s'ha publicat el mes de febrer del 2011 al diari Avui:

Tal com som

El migdia de dimecres, uns quants periodistes vam ser convocats a la Fonda Gaig de Barcelona per assistir a la presentació d'un estudi amb títol una mica difícil de dir, Valors tous en temps durs, que ofereix un minuciós retrat dels catalans d'avui. Basat en unes enquestes altament fiables, ha estat impulsat per Esade i la Fundació Lluís Carulla i dirigit per Àngel Castiñeira i aquell sociòleg basc amb cara d'Unamuno que es diu Javier Elzo.

Com som els catalans? Menys religiosos, més individualistes, més interessats per la política i menys pels polítics, més independentistes, més transversalment catalanistes, menys treballadors, més hedonistes, més formats... Tot això, en conjunt, és bo o és dolent, senyors Castiñeira i Elzo? Hi ha elements positius i fins i tot de molt positius i n'hi ha de negatius. En tot cas és el que hi ha, és tal com som. Podem mirar alguns països europeus avançats cara a cara i podem mirar la resta d'Espanya una mica per sobre, que sempre ens va bé. Una altra pregunta: quan parlem de “menys” i de “més”, on se situa la comparació? “En les enquestes semblants que es van fer a les dècades dels vuitanta i els noranta”. Als vuitanta quan Tejero entrava al Congrés.

L'endemà, dijous, un dinar molt diferent a la seu de Braval, en un dels carrers foscos del Raval de Barcelona. Plats precuinats, cap sofisticació, i un gelat de la Sirena per postres. Josep Masabeu, president de Braval, ens presenta un altre llibre, un estudi del qual és autor, sobre l'experiència acumulada en els anys que fa que està davant aquesta institució vinculada a l'Opus Dei que, a través de l'esport, es proposa la cohesió social, la lluita contra la marginació i la prevenció de l'exclusió dels joves en el barri més complicat de Barcelona. Al Raval, ens indica Masabeu, hi ha més habitants que a Salt, Vic o Figueres: més de 43.000. El 47,3% són estrangers. Com que el programa es basa en el voluntariat i ahir, a Can Gaig, parlàvem de l'egoisme, l'hedonisme i l'individualisme dels catalans, pregunto a Masabeu si Braval troba efectius humans per fer la seva labor. “Sempre en falten, però cent trenta voluntaris han dedicat als joves que acollim més de 14.000 hores, que aviat és dit”. El retrat dels catalans, el com som, es perfila.

Els reunits dimecres al Gaig vam descobrir que en una taula del fons seia Pep Guardiola amb un amic. L'entrenador del Barça havia renovat el contracte aquell matí i ho devia celebrar. Xampany i intimitat. Com que la taula on dinava el futbolista estava situada camí dels lavabos, a molts comensals d'altres taules els van venir les urgències i li van passar i repassar pel davant. Només el miraven de reüll. Res de parlar-li, saludar-lo i molt menys tirar-se-li a sobre. La catalana contenció. Mentre el Tejero de trenta anys abans vociferava per les ràdios i Castiñeira i Elzo desentranyaven els ser dels catalans d'ara, jo observava Guardiola des de la meva taula. Alt, barba, cap rapat, jersei, camisa de quadres, aquells moviments de serp en alerta... Tantes cabelleres i tants tabards com havíem vestit als vuitanta.

L'endemà, al Braval, parlaríem de Guardiola: “Ell i els seus jugadors transmeten als immigrants que mirem de formar i integrar les virtuts de l'esforç, la disciplina, l'educació, el respecte als altres...”. Valors forts en temps durs, al Raval.

Manuel Cuyàs, 26 de febrer del 2011

-------

La pacífica batalla d’Anglaterra

Normalment Miró i Ardèvol no és sant de la meva devoció perquè penso que sovint hi ha en el que diu i en el que fa més soroll que nous, i que espanta molta gent de bona voluntat amb determinats discursos massa apropats a gent com els d'Hazte Oir, la Cope i companyia, però penso que en aquest article sobre el viatge de Benet XVI a Anglaterra l’encerta força. En reprodueixo un resum:

La pacífica batalla d’Anglaterra

El Papa ha guanyat la pacífica batalla d’Anglaterra. Aquesta és la conclusió que es desprèn de la premsa anglesa. Un diari com El País, gens propici a la persona del Papa, ho reconeixia al subtítol del seu balanç: “La premsa britànica coincideix en el fet que Benet XVI deixa una més bona imatge”. Fins i tot The Sunday Independent, laïcista i liberal, formulava una crítica als sectors més intolerants de l’ateisme per la seva actitud enfront de la visita. I és que el resultat ha estat molt més bo del que es podia esperar, atesos els difícils i enrevessats antecedents.

Primer, perquè hi ha un pòsit furibundament antipapista en sectors de l’anglicanisme que són herència del passat. (...) També perquè ara la relació amb la comunió anglicana té una dificultat objectiva nascuda de la consagració de dones i homosexuals com a sacerdots, fet que està provocant un degoteig i el perill d’una emigració massiva cap a l’Església catòlica.

Segon, perquè Londres, amb Brussel·les i París, són tres nuclis que històricament han generat un subtipus d’ateisme particularment agressiu: aquell que creu que els seguidors de Jesucrist som gairebé febles mentals, i tots els papes, reus de presó. Només cal llegir els arguments de la carta pública firmada pels seus personatges més representatius, com l’escriptor Ken Follet, el d’Els pilars de la Terra, o el científic Richard Dawkins, amb alguns lords i gent de la noblesa, per constatar la naturalesa de les crítiques que abocaven contra Benet XVI, a qui fins i tot han responsabilitzat de la propagació de la sida, una cosa francament molt difícil en qui promou l’abstinència sexual en el solter i la fidelitat conjugal en el casat. O la manifestació convocada que exposava un diversificat mostrari de com insultar el proïsme, el catòlic per ser precís. Més que una paradoxa és esquizoide que els que es consideren defensors de la tolerància practiquin la difamació, la burla furibunda o directament l’insult contra unes persones per raó de la seva manera de pensar diferent. Enfront d’aquest llenguatge i d’aquestes formes, el que utilitza el Papa i l’actitud dels assistents als seus actes han evidenciat un contrast ètic que la majoria de la població, independentment de les seves creences, ha valorat positivament.

Finalment, la qüestió pitjor de totes, la que més mal fa a l’Església perquè reflecteix una realitat: els actes de pederàstia d’alguns sacerdots, i l’ocultació d’uns quants bisbes que ha contribuït a multiplicar els efectes del pecat i del delicte comès. (...) Però (...) com escrivia The Sunday Independent, les crítiques «s’han d’equilibrar en qualsevol visió raonable pel poder per fer el bé que té l’Església catòlica». (...) És injust elevar a categoria general allò que afecta una ínfima proporció de sacerdots, i alhora passar per alt l’impacte que aquest flagell té en altres entorns socials més afectats. El mal està tan estès a la societat que ja hi ha companyies d’aviació, com Air France i British Airways, que han adoptat mesures per evitar que els adults s’asseguin al costat de nens que viatgin sols. (...) O la bona acollida en el seu moment de les tesis de Cohn Bendit sobre les relacions amb menors i la seva lluita contra la moral burgesa. O el fet que durant anys una de les organitzacions internacionals més importants de l’homosexualisme polític, la ILGA, acollís la NAMBLA (North American Man-Boy Love Association), l’objectiu explícit de la qual era promoure l’amor entre nois i homes. Hi ha hagut, i hi ha, una cultura pedòfila que incita a la pederàstia en molts àmbits socials, un fet contra el qual l’Església sempre ha lluitat. Que li surtin alguns individus malament només vol dir que ha de perfeccionar la seva selecció, formació, investigació, denúncia, i afrontar les seves responsabilitats cas per cas, una cosa que ja fa. Però al seu costat s’alça el gran problema semiamagat de la pederàstia a la societat secular, que ni tan sols està plantejat.
Potser per aquesta suma d’evidències, pels relats que ha afrontat amb prudència i humilitat durant la seva visita, pel seu testimoni personal, Benet XVI ha obtingut un resultat extraordinàriament bo. Els seus missatges han arribat i ha transformat la crítica o el rebuig en acceptació o reconeixement.

Josep Miró i Ardèvol, membre del Pontifici Consell per als Laics

(El Periódico de Catalunya, 23 de setembre de 2010)

El fill de l'home

Els anys que vaig passar a l'Opus Dei em van fer agafar gust per la teologia. Llegeixo coses, pico d'aquí i d'allà, repasso la Bíblia i llavors reflexiono. Últimament he estat pensant en “el fill de l’home”. Per què Jesús deia sempre que era “el fill de l’home”? No era evident?

Era evident, en efecte, mentre Jesús va viure com un noi, com un jove més, a Natzaret. Però un cop que va començar a protagonitzar miracles, aparicions i fets extraordinaris, per a la mentalitat de l’època suposo que devia ser difícil d’acceptar que aquella persona fos un home normal. O almenys era fàcil que molts comencessin a pensar que no podia ser un home normal. Encara més, el testimoni de la seva mare (discret però conegut en la primera comunitat cristiana) assegurava que no havia estat concebut per cap home. Era molt senzill, doncs, que la gent pensés que era Déu i prou, que era “el fill de Déu” i prou, o que era almenys “un Déu”.

De fet, això és el que va passar. La gran majoria dels problemes que va tenir l’Església naixent van ser per la convicció de molts que Jesús en realitat no era un home, sinó que era només Déu, el fill de Déu, fet present en un cos amb aparença d’home que en realitat no era home. Com si fos un Déu-àngel, més o menys. El gnosticisme i tants altres errors doctrinals que van afectar l’Església dels primers temps vénen d’aquí.

També és veritat que de tant en tant, i sobretot ara, en els dos darrers segles, s’ha posat en dubte la divinitat de Jesús en àmbits autoanomenats cristians (jo crec que no ho són, no ho poden ser si diuen això), però aquesta posició penso que només es pot defensar carregant-se els evangelis, carregant-se la història, carregant-se els testimonis directes i convertint-los en mites, carregant-se per tant la fe.

A més, després de la resurrecció i l’ascensió (els miracles definitius per creure en Jesús-Déu), Jesús ja “no podria demostrar” mai més la seva humanitat als homes, com ho va fer per exemple els últims dies, demanant-los fins i tot menjar per fer-los veure que era home. També Déu, sí, però això ja no calia que ho digués ell, ja ho deia tothom (els creients): “Senyor meu i Déu meu”, exclama sant Tomàs quan el veu ressuscitat. Un cop ascendit al cel, deia, Jesús-Déu podria fer miracles, podria aparèixer-se, podria parlar als homes, però tot el que fes seria vist sempre pels qui hi creguessin com a manifestacions de la divinitat, no de la humanitat.

O sigui, Jesús necessitava dedicar tots els anys de la seva vida, els anys de la vida oculta i els de la vida pública, a “demostrar” a tothom que era un home veritable. Durant la vida oculta, com he dit, no calien demostracions: excepte als més pròxims (la seva mare, que en coneixia la concepció miraculosa, i el seu pare legal, sant Josep), era evident a tothom que Jesús era un home com qualsevol altre. Però durant la vida pública, quan Jesús comença a “actuar”, a “fer i a ensenyar”, el que es traslluïa del que deia i sobretot del que feia és que era Déu: ressuscita morts, guareix paralítics, fa que els cecs de naixement hi vegin. I finalment, després de mort ell mateix, també ressuscita i se'n puja al cel. Només podien dubtar de la seva divinitat els que no l'haguessin conegut. Però en canvi sí que molts dels que l'havien conegut podrien dubtar de la seva humanitat.

No era, però, un Déu vindicatiu ni reivindicador de la seva dignitat, tal com els dirigents de l’època es pensaven que havia de ser Déu. Jesús no va fer cap miracle per al seu profit propi, ni tan sols quan li asseguraven explícitament que fent això o allò demostraria davant de tothom el seu poder. Les seves actuacions eren altruistes, feia favors als més senzills, justament als que no reclamaven cap mena de demostració perquè sense demostracions ja creien en ell i el volien adorar com a Déu veritable.

Per dir-ho ras i curt, Déu tindrà sempre la possibilitat de mostrar-se com a Déu, perquè és Déu i serà sempre Déu. Encara que es mostrés com a home, seria un home miraculós, que va néixer fa 2.000 anys; per tant, hauria de ser Déu per continuar vivint. O sigui va esgotar en els seus 33 anys de vida (o els que fossin) la possibilitat de mostrar-se com a ésser humà, perquè com a ésser humà la seva vida terrenal es va acabar fa 2.000 anys. Qualsevol aparició de l’Home-Déu només abonaria la tesi de la divinitat, perquè la humanitat és finita i si es manifestés ara només podria ser gràcies a la divinitat. No sé si s'entén el que vull dir.

És per això que va dir sempre que ell era “fill d’home”... encara que cap home hagués intervingut per fer-lo néixer. Només una dona. Jesús era “fill d’home” però “l’home” (ésser humà) del qual era fill era una dona, la seva mare Maria. A veure si en prenen nota algunes persones que veuen només masclisme en la religió cristiana. Ho haveu sentit? Per als cristians i les cristianes, Jesús era “fill d’home” exclusivament per una dona. Una dona era la dipositària de tota l'herència humana fins aquell moment i de tota la humanitat que vindria després. Una dona tota sola representava “l’home”.

En resum, Jesús parlava com a Déu i, Déu com era, la seva “preocupació” era que el reconeguessin també com a home. Després, qui examinés amb els testimonis de la seva vida tot el que havia fet i dit Jesús, ja conclouria que aquell home era també Déu.

Els teòlegs aporten tota mena d’altres arguments sobre la transcendència de la denominació “fill de l’home” en el context bíblic i en el context del judaisme de l’època, però penso que el criteri que s’ha empescat aquesta teòloga que signa això no està del tot malament. A mi almenys em serveix com a argument raonable. I és meu, o almenys no l'he llegit abans enlloc.
-----