Em sembla que és una bona notícia que per fi els catòlics i els no catòlics sapiguem quanta gent hi ha darrere dels d’Església Plural, que no paren de fer comunicats i d’aparèixer a la premsa i a la tele com els representants autèntics dels cristians de base. Semblen com els d’aquell partit polític que sempre diu que defensen el que preocupa a la gent... i després no treuen ni un deu per cent de diputats al Parlament. A l’Església catòlica no hi ha eleccions generals, però el dia 7 de novembre potser sabrem quants són finalment els crítics amb el papa, o almenys quants són comparativament amb els cristians que ells anomenen “ortodoxos”, “de dretes” o fins i tot “alienats”. Han decidit que faran una manifestació per “reivindicar un canvi del model de govern de l'Església catòlica que resti poder a la cúria i al mateix pontífex”.
Deia el diari l’altre dia:
L'entitat considera que el viatge de Joseph Ratzinger és una ocasió propícia per qüestionar la idoneïtat del model organitzatiu de l'Església i l'autoritat del seu màxim responsable, que gaudeix d'«una potestat plena, suprema i universal, que sempre pot exercir lliurement». Església Plural propugna una reflexió «al voltant dels mecanismes d'elecció del Papa, el rol de la cúria i la funció tant de nuncis com de cardenals», entre altres qüestions, perquè, segons el seu parer, la realitat eclesial ve determinada per «la personalitat del Papa» i fins i tot per la cúria, «que en ocasions condiciona de manera alarmant les decisions papals. L'entitat vol debatre sobre la visita d'un pontífex que «ha superat de llarg l'edat de jubilació de la resta dels bisbes (que es retiren a l'arribar als 75 anys), que ostenta un poder absolut i absolutista, es manifesta contrari al reconeixement dels drets de les dones en plena igualtat amb els dels homes i persegueix implacablement la dissidència i les expressions de pluralitat interna». Així mateix, té la intenció de denunciar «la impossibilitat de qüestionar les actuacions del Papa» sense «ser demonitzats, perseguits i comminats a deixar l'Església». El papat, conclou, «no és un fet inamovible i inqüestionable». (El Periódico de Catalunya, 4 d’octubre de 2010)
No deixa de ser sorprenent, en qualsevol cas, que es queixin del poder «absolut i absolutista» del papa («una potestat plena, suprema i universal que sempre pot exercir lliurement», es lamenten) i que al mateix temps es queixin de que la cúria «en ocasions condiciona de manera alarmant les decisions papals». En fi, ells sabran el que volen i a qui beneficien.
Que quedi clar que jo no sóc de les que aniran corrents i emocionades a la missa papal, tot i que als d’Església Plural els dec semblar ortodoxa, de dretes, alienada i més coses (alguna vegada m'ho han dit). A mi les multituds m’atabalen i per estar “prop del papa” no em cal estar-hi físicament a prop. Aniré a missa aquell dia, això segur perquè és diumenge, però a missa de parròquia, i pregaré pel papa, per tots els catòlics, pels bisbes i capellans, per les meves amigues i amics de l’Opus, pels meus amics i amigues d’Església Plural i per tothom, sigui cristià o no, per tots i totes igualment, fins i tot pels Ateus de Catalunya, pels de la Lliga de la Laïcitat i pels del Front d’Alliberament Gai i Lesbià. La veritat és que tinc amics i amigues ateus, laïcistes i homosexuals, tot i que segurament no se senten gaire ben representats per aquests col·lectius, perquè els ateus, laïcistes i homosexuals que conec estimen la llibertat i per tant respecten la que tenen els catòlics per manifestar-se. Però en fi, jo pregaré per tothom.
Això de resar per tothom, de saber demanar perdó i de saber perdonar ho vaig aprendre a l’Opus i ho conservo. De fet, és una de les bases del cristianisme: “perdoneu les nostres culpes
així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Potser els d'Església Plural haurien de meditar en aquest punt, si troben tans defectes en el papat i en els bisbes. El Parenostre no diu “així com nosaltres denunciem”, sinó “així com nosaltres perdonem”.
Potser sí que el dia 7 sortiré al carrer per veure passar el papa, això encara no ho he decidit. Però no cridaré ni aplaudiré, no és lo meu. Suposo que m’agradarà poder pensar que he vist de prop del papa. Jo penso que no és papolatria, o com es digui. Mira que em queia malament Ratzinger quan el van escollir, em semblava la pitjor opció, i ara el veig amb més carinyo. Coses que passen, potser el fet d’intentar ser catòlica conseqüent m’hi porta. En qualsevol cas, el papa és el representant d’una cosa molt important per a mi, és el successor de Pere, l’apòstol a qui Jesús va dir que sobre aquell Pere ell edificaria la seva assemblea. L’assemblea, amb més o menys encert, continua edificada sobre el seu successor, sigui qui sigui i malgrat el que diguin els d'Església Plural. Per tant, d’una manera espiritual, veure passar Benet XVI pel carrer és com veure passar Pere. I és això el que em fa una certa il·lusió. Sense exagerar.
Entre aquests d’Església Plural i els de Sant Egidi, evidentment, per dir-ne uns que també són crítics amb l'establishment però alhora discrets, i que treballen molt (he pogut comprovar-ho personalment), les meves preferències són clares.
Els de Sant Egidi, per exemple, sense tanta cridòria al darrere, tenen un tracte cordial amb el papa i amb la cúria romana i les cúries de tot el món, els fan saber el que pensen i els comuniquen les seves inquietuds, i sempre s’han sentit escoltats i ben tractats. Això diuen, sense segones. I al mateix temps, fan una tasca immensa d’atenció social i de mediació internacional. Quedaríeu parats de les coses que fa l’Església arreu del món, i també al Vaticà, perquè els de Sant Egidi han dit, han aconsellat, han suggerit... I no crec que ningú pugui acusar els de Sant Egidi de carques.
Lògicament, els de Sant Egidi no han demanat que les dones siguin capellanes, perquè saben que no seria una petició encertada, si anem a les arrels i estudiem els fets històrics. Jesús, que no tenia cap mena de prejudicis envers les dones (al contrari), va escollir només homes per fer aquell paper. Paper de servei, per cert, que els d’Església Plural i altres (també alguns de l’Església oficial, que també és plural), quan en parlen sembla que sempre ho facin com si fos un paper de poder.
No dic que les dones no puguem tenir més pes a l’Església, que això sí, però sense cap necessitat que aquest pes passi per un sagrament que Jesús va dissenyar com a sagrament d’home per representar-lo a ell (Jesús, l’encarnació de Déu, no era hermafrodita, era home; potser Déu es podia haver encarnat en una dona, no ho sé, però el fet cert és que es va encarnar en un home). Exactament igual com va dissenyar la redempció comptant només amb una dona com a mare de Jesús i sense necessitat de l’aportació sexual de cap home. Que tot plegat és una manera de dir: només els homes poden ser sacerdots i només les dones poden ser mares, i això no significa cap discriminació sinó una distribució de funcions. Perquè la dona cristiana que té fills també és Església en el moment de concebre, de gestar i de parir, i ho és d’una manera molt particular i exclusiva. Sense mares, no hi ha Jesucrist, ni hi ha sacerdots, ni hi ha cristians de base ni dels altres. I sense sacerdots, no hi ha eucaristia, no hi ha aliment espiritual. “Ordenar” una dona, vist des d’aquest punt de vista, seria com “declarar mare” un home. No funciona. És per això que crec que les “dones capellanes” de les esglésies cristianes que han tirat per aquí, en realitat no fan missa, sinó una comèdia. El problema és que, pobres, no ho saben.
Qui no ho accepti així, per a mi, s’aparta d’una voluntat explícita del nostre Déu cristià, i no ho pot justificar amb arguments sobre la sensibilitat actual i coses d'aquestes, perquè Jesús es va encarnar i va patir per tots els homes i dones de tots els temps, i per tant coneixia la mentalitat actual (per això va patir tant a Getsemaní, perquè d'alguna manera ens va “veure”). I només va escollir homes com a sacerdots, ja que el paper d'aquells homes era representar-lo amb fidelitat a ell en l'eucaristia i la reconciliació (el seu cos lliurat per nosaltres, per aconseguir el perdó dels nostres pecats).
Hi ha qui ha decidit que l’eucaristia es pot consagrar amb figues i aigua de l’aixeta, gent que es pensa que això també és “una missa”. Evidentment, en aquell moment aquella comunitat deixa de tenir eucaristia. Encara que ho facin amb tota la bona voluntat del món i amb una pietat immensa. Doncs igual: l'home mascle és matèria insubstituïble del sacerdoci com el pa de blat i el vi de vinya són matèria insubstituïble de l'eucaristia. No creure això, per mi, és abandonar la fe catòlica.
Com deia, sobre la manera d’entendre el “poder” podríem discutir-ho tant com vulgueu: com fer-ho perquè el servei del papa, dels bisbes i dels capellans es vegi més com un servei i no com un exercici de poder. Però parlar-ne seriosament, no fent manifestacions paral·leles i superficials que, com es veurà el dia 7, seran aprofitades per aprofundir les divisions i la majoria dels diaris les sumaran, amb tota la raó, a les protestes també convocades pels Ateus de Catalunya, el Moviment Laic i Progressista, la Lliga per la Laïcitat i el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, entre d’altres. Que tots aquests també sabrem quants són, sembla, el dia 7.
Potser al final no seran tants ni els uns ni els altres.
------
