“Amor i perdó”

Al final he vist la pel·lícula Trobaràs dracs, en versió original subtitulada. En els DVDs han tingut el detall d’incloure-hi el subtitulat en català, cosa que no van fer quan es va estrenar la pel·lícula. Per això he decidit veure-la.

No m’ha agradat, em sembla un fracàs. Falla, per mi, sobretot el guió. Han convertit en una història equivocada el que podia ser una bona idea per defensar Escrivá de les múltiples crítiques, en molts casos injustes, rebudes al llarg de la seva vida. El guió falla perquè el tal Manolo no pot ser qui recordi uns fets que no va presenciar. I tot el que s’explica d’Escrivá és a partir dels suposats records del Manolo. Això no encaixa, i suposo que deu ser el motiu que la pel·lícula hagi sigut un petit desastre en espectadors i hagi aguantat tan poc temps en pantalla. La gent hi ha vist una mena d’hagiografia (això és el que han dit la majoria dels crítics que he llegit, tant aquí com d’altres països), i no estan els temps per a hagiografies gratuites de personatges tan controvertits com Escrivá.

Si ho hagués fet Roland Joffé sol... És que em sembla impossible que tot això tan fluix sigui de Joffé. S’hi nota la mà de gent de l’Opus o molt propera, una influència directa en molts detalls de la història, detalls que resulten incomprensibles en molts punts per als espectadors que no tinguin res a veure amb l’Opus o no coneguin la seva història. Es volen dir massa coses d’Escrivá i de l’Opus i això fa que tot trontolli.

Però perquè no digui ningú que sóc negativa i no aporto res, i com que d'això en sé una mica, aquí va la meva solució, si un dia Joffé es decidís a fer There be dragons - The Director’s Cut. Seria una versió que molta gent podria considerar que s’ha fet sense “interferències interessades”.

Títol que proposo: Love and Forgiveness (amor i perdó). Un títol senzill, mil vegades millor que un títol complex i de difícil interpretació. He vist la pel·lícula i encara no sé exactament quina és la gràcia del títol i a què es refereix exactament.

Argument:

Eliminar el començament sobre la mort d’Escrivá, la canonització i els motius de Roberto per parlar amb el seu pare Manolo. L’espectador només hauria de saber que Roberto va a veure Manolo després de molts anys de resistir-se a visitar-lo, i prou. Podria anar així: Roberto arriba a casa del seu pare i un veí li diu que fa dies que se l’han emportat a l’hospital, no sap a quin, perquè havia tingut un atac. Roberto agafa un sobre gruixut que està a nom seu i que troba amagat en algun racó de la casa. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú, i se l'emporta.

Primeres imatges de Manolo a l’hospital. Roberto busca el seu pare pels hospitals, i mentrestant va llegint aquells papers, parla amb la seva xicota per telèfon, etc. El pare, ja agonitzant, comença a recordar coses de la infància (flashbacks) al mateix temps que el fill, mentre el busca, llegeix (cosa que dóna peu a altres flashbacks).

La infància d’Escrivá i Manolo quedaria igual, o gairebé, però sense aquesta mena de “predestinació” bona o dolenta que sembla que la pel·lícula vol atorgar a cadascun d’ells. Escrivá i Manolo continuen sent amics durant l’adolescència. Hi ha diferències de caràcter, però normals en dos amics. Tots dos volen estudiar la mateixa carrera, però Escrivà decideix al final, per sorpresa, ser capellà.

Fins ara, tot això segurament es podria reconstruir aprofitant filmació existent, potser en algun cas amb un doblatge diferent o amb alguna veu en off (però molta menys que a la pel·lícula actual; hi ha moltes coses que ara s’expliquen en off que no caldrien, si el guió fos més coherent).

Quan funda l’Opus, a Madrid, Escrivà pensa en Manolo, que també viu ara a Madrid, i parla amb ell del tema. Manolo s’hi apunta, per amistat però també sincerament. (Per no haver de filmar de nou, això sí que es podria explicar amb veu en off). La República i companyia, tot igual, però els protagonistes principals continuen sent tots dos, Escrivá i Manolo, que és qui té el caràcter més arrauxat i és més “fatxa” (podria ser ell el que es barallés dialècticament amb algú altre de l’Opus de família republicana sobre “el que cal fer amb els republicans”). En algun moment s’ha de presentar Carmen, la germana d’Escrivá, als espectadors, si es vol que surti a la pel·lícula (de fet ara surt una noia dinant amb ells i no sabem qui és: un altre error del guió: només els de l’Opus poden saber qui és). Potser Manolo, molt sentimental, es fixa en Carmen més del compte i Escrivá l’ha de renyar.

Esclata la guerra, i l’episodi del capellà assassinat davant del grup fa que Manolo s’acomiadi d’Escrivá perquè “el deure de la pàtria el crida”. Aquí hi ha la conversa tensa entre Escrivá i Manolo (que pot ser a la “casa de luxe” de Manolo, si no hi ha altre remei, però que seria millor que fos al pis de l’Opus o al carrer, perquè en aquesta nova versió Manolo encara no hauria “desaparegut” de la vida d’Escrivá, sinó que d’un dia per l’altre hauria decidit marxar), i Escrivá li promet que de totes maneres si el necessita ell estarà al seu costat. I li dóna el rosari (o una altra cosa).

Manolo desa el rosari en qualsevol lloc i tot seguit es veu com es posa en contacte amb franquistes que hi ha a Madrid, se’ls ofereix com a possible espia i s’enrola a l’exèrcit republicà, on demostra un gran esperit de combat i alhora fa d’espia (tal com passa a la pel·lícula actual). Al començament pot saber alguna cosa per carta del que fa Escrivá, però no amb detall, perquè de seguida es talla el contacte (Manolo fa que retornin al remitent les cartes, ja que el comprometen tot i estar escrites mig en clau). Més o menys ja s’entén que Manolo deixa l’Opus.

Fins al moment de la separació de tots dos, doncs, de tot el que ha passat amb Escrivá ha pogut ser testimoni Manolo, o directament o perquè Escrivá mateix l’hi ha anat explicant. Però a partir d’aquí no. Per tant, la pel·lícula no ens ha de dir res o gairebé res més d’Escrivá durant la guerra, tret de les coses del començament (l’entrada dels anarquistes a l’església, l’episodi del metro, l’episodi de l’habitació del capità repúblicà, que s’hauria de col·locar al començament de la guerra i no més endavant, etc.). Si s’expliquen altres penalitats, s’hauria de fer en general, sense detalls (per tant, ni la història de la “boja violada”, ni disciplines, ni res d’això). I tot allò dels Pirineus, l’episodi “miraculós” de la Mare de Déu a les ruïnes, etc., tot això hauria d’anar fora, perquè solament interessa als de l’Opus (i encara ho dubto, perquè Escrivá deia que de miracles, els de l’evangeli i punt).

A partir del començament de la guerra, doncs, la pel·lícula se centraria en Manolo i el seu progressiu deteriorament moral, la història amb la noia, el noi que fa de cap de la columna dels anarco-comunistes, i el desenllaç de tot plegat.

El final de la pel·li, ja en l’actualitat, quedaria igual, només que quan Manolo mor no diu que se li apareix Escrivá. Tal com surt a la pel·lícula, ha explicat al Roberto per escrit tota la seva història i quan Roberto el troba i li pregunta pel rosari que hi havia dins del sobre amb els papers Manolo recorda que Escrivá els hi havia donat dient-li que estaria al seu costat quan el necessités. Allò ha fet, pensa Manolo, que el seu fill vingués a veure’l. Manolo mor i el fill el perdona.

Roberto no seria, per tant, un escriptor que vol saber coses d’Escrivá, sinó només un fill que vol saber coses sobre el seu presumpte pare, de qui no sap res des de fa anys.

Penso que així o amb variants similars (però amb coherència i menys protagonisme d’Escrivá) hauria pogut ser una bona pel·lícula, o almenys molt millor que la que han fet, que falla per la base. Sobretot pel guió, com deia: no s’aguanta per enlloc.

Els de l’Opus potser han pensat que si la pel·lícula no ha tingut éxit és per l’animadversió de molta gent amb l’Opus, per les prevencions causades per allò del Codi da Vinci, per la “descristianització de la societat”, etc. Però no, és perquè la pel·lícula és molt fluixa. La prova és que actualment s’estrenen pel·lícules de fort contingut religiós que són ben acceptades per un públic ampli. El que no li interessa a la gent és l’hagiografia pura i dura.

A veure si Joffé s’anima a fer una altra versió. Potser la podria fer fins i tot sense rodar més, aprofitant els materials que ja deu tenir i simplement muntant-los i doblant-los d’una altra manera, amb alguns diàlegs i escenes diferents en els moments en què canvia l’argument.
-----