Ara resulta que el papa ha dit que es podia tornar a fer la missa d’abans del Concili Vaticà II i els diaris han dit que es tornava a les misses en llatí. Un dels problemes més grossos que té la gent d’Església és aconseguir que els seus missatges es reprodueixin tal com els han expressat. I la premsa no fila gaire prim (en cap tema, però quan et toca més de prop te n’adones). Aquest és un dels problemes més grossos que ha tingut l’Opus al llarg de la seva història, aconseguir que el seu missatge arribi al públic nítidament. És veritat que ells mateixos de vegades el compliquen i també de vegades hi ha membres de l’Opus Dei que no fan prou bé les coses, però després hi ha la dada objectiva que el seu missatge no és tan fàcil d’explicar com el de les monges de Mare Teresa o les missions dels claretians, i llavors passa que el missatge, a més de ser complex, arriba distorsionat.
Bé, en el cas de la missa en llatí, em consta que no havia desaparegut mai. Molt sovint hem vist per la TV com el papa (aquest, l’anterior i l’altre, o sigui tots des del Concili) feia la missa en llatí. I ara diuen que “torna la missa en llatí”? La missa en llatí no havia desaparegut, i era relativament freqüent trobar-te-la en ambients catòlics internacionals, posant per cas als grans santuaris. La prova és que en la majoria dels missals de tots els idiomes al final hi ha sempre el formulari de la missa en llatí. El que torna, doncs, diguin el que diguin els mitjans de comunicació, no és la missa en llatí, que no havia marxat mai, sinó un ritu de la missa, una manera de celebrar-la que havia desaparegut (no del tot, hi havia gent que tenia permís per fer-la) arran del Concili. I no és que torni i prengui el lloc de la missa en llengües modernes, sinó que torna com una possibilitat més per a tothom que tingui raons per fer la missa de la manera antiga.
-------
dimecres, 8 de novembre del 2006
dissabte, 7 d’octubre del 2006
Litúrgia pròpia
M’expliquen els meus amics de l’Opus (i jo mateixa ho he vist, en cerimònies que fan a les seves esglésies públiques) que encara conserven alguns costums litúrgics d’abans del Concili Vaticà II: postures, vestidures, detallets que sols conserven ells... Entre poc i massa, no? No ha passat prou temps com perquè integrin les novetats. Jo recordo de la meva època que els de l’Opus es distingien sobretot perquè complien les normes establertes. I ara suposo que també, oi?, però ¿cal també que conservin determinats trets que ara com ara només els veus en ells (ni el Papa!, penseu en els dits junts després de la consagració, o en la manera d’aixecar l’hòstia), cal que els de l’Opus es distingeixin no sols per una litúrgia ben cuidada (que això em sembla correcte), sinó també per una litúrgia pròpia?
-----
-----
dijous, 3 d’agost del 2006
Un documental sobre l’Opus
Ahir a la nit vaig veure el programa 60 minuts, al Canal 33, que hi feien "Opus Dei i el codi Da Vinci", una producció canadenca dirigida pel periodista i exmonjo Mark Down, el qual feia un recorregut per l'interior de l'Opus per poder diferenciar el que és veritat del que és mentida en el llibre i en la pel·lícula, i mostrar com funciona en l'actualitat l'Opus Dei.
Crec que era un bon documental. S’hi descriuen les seves pràctiques més comunes, com l'oració i els "càstigs" corporals (poca cosa, la veritat, no crec que s'espantés ningú), la disciplina interna, el paper dels supernumeraris, les famílies nombroses i moltes altres coses. Hi apareixen diferents membres de l'Opus Dei i també alguns dissidents. Hi ha assumptes que queden enlaire: per exemple, es diu de passada que els membres de l’Opus treballen en feines normals i corrents, però el que es veu és com si estiguessin tot el dia pregant i fent vida als seus centres, com si fossin monjos. Caldria haver-los acompanyat fins al seu lloc habitual de treball, on passen una bona part del dia, i potser se n’hauria donat una imatge diferent. També es presenta una mare de família, amb cinc o sis criatures, que sembla que digui que les mares de família no poden treballar fora de casa, com si no hi hagués cap alternativa. Jo tinc amigues de l'Opus amb bastants fills que treballen fora de casa. I no és només que s'ho passin bomba i se sentin molt realitzades treballant, és que necessiten el segon sou, justament perquè tenen tants fills!
Impressiona veure l’edifici de l’Opus a Manhattan, un gratacels, i si no ets americà no et convenç l’explicació que en donen: “Aquest edifici està destinat a la glòria de Déu... és com dir a la gent: estem amb vosaltres.” Suposo que aquella senyora que ho explicava volia dir que tenir un edifici com aquell a Manhattan és una manera de dir a la mentalitat nord-americana: “Som tan americans com vosaltres.” No sóc capaç de posar-me a la seva pell. Jo, cooperadora de l’Opus Dei, si m’haguessin demanat ajuda per fer allò, hauria dit que no. Entenc la idea, però em sembla desproporcionat el resultat. És clar que jo no sóc ianqui.
Tampoc no queda clar al documental el procés de canonització d’Escrivá, si va ser prou net, si va ser prou objectiu, si hi va haver contraprestacions per part de l’Opus al Vaticà... Jo no ho crec, sincerament, però em sembla que en aquest punt els de l’Opus (el postulador Capucci) s’expliquen força malament. És clar que els de l’altra banda, el pare Felzmann (ex de l’Opus) i els de l’organització antiopus, s’expliquen encara més malament: resulten patètiques les seves acusacions, i a més es veu que són antigues, sovint es refereixen a qüestions ja superades o corregides de fa temps.
------
Crec que era un bon documental. S’hi descriuen les seves pràctiques més comunes, com l'oració i els "càstigs" corporals (poca cosa, la veritat, no crec que s'espantés ningú), la disciplina interna, el paper dels supernumeraris, les famílies nombroses i moltes altres coses. Hi apareixen diferents membres de l'Opus Dei i també alguns dissidents. Hi ha assumptes que queden enlaire: per exemple, es diu de passada que els membres de l’Opus treballen en feines normals i corrents, però el que es veu és com si estiguessin tot el dia pregant i fent vida als seus centres, com si fossin monjos. Caldria haver-los acompanyat fins al seu lloc habitual de treball, on passen una bona part del dia, i potser se n’hauria donat una imatge diferent. També es presenta una mare de família, amb cinc o sis criatures, que sembla que digui que les mares de família no poden treballar fora de casa, com si no hi hagués cap alternativa. Jo tinc amigues de l'Opus amb bastants fills que treballen fora de casa. I no és només que s'ho passin bomba i se sentin molt realitzades treballant, és que necessiten el segon sou, justament perquè tenen tants fills!
Impressiona veure l’edifici de l’Opus a Manhattan, un gratacels, i si no ets americà no et convenç l’explicació que en donen: “Aquest edifici està destinat a la glòria de Déu... és com dir a la gent: estem amb vosaltres.” Suposo que aquella senyora que ho explicava volia dir que tenir un edifici com aquell a Manhattan és una manera de dir a la mentalitat nord-americana: “Som tan americans com vosaltres.” No sóc capaç de posar-me a la seva pell. Jo, cooperadora de l’Opus Dei, si m’haguessin demanat ajuda per fer allò, hauria dit que no. Entenc la idea, però em sembla desproporcionat el resultat. És clar que jo no sóc ianqui.
Tampoc no queda clar al documental el procés de canonització d’Escrivá, si va ser prou net, si va ser prou objectiu, si hi va haver contraprestacions per part de l’Opus al Vaticà... Jo no ho crec, sincerament, però em sembla que en aquest punt els de l’Opus (el postulador Capucci) s’expliquen força malament. És clar que els de l’altra banda, el pare Felzmann (ex de l’Opus) i els de l’organització antiopus, s’expliquen encara més malament: resulten patètiques les seves acusacions, i a més es veu que són antigues, sovint es refereixen a qüestions ja superades o corregides de fa temps.
------
dimarts, 1 d’agost del 2006
Navarro-Valls
Ara que ha plegat de portaveu del Vaticà, he de dir tres coses que no m’han agradat de la seva tasca: una, que ha transcendit molts cops que és un nacionalista espanyol de pedra picada, i a mi sempre m’han molestat els nacionalismes imperialistes. Dues, que quan va començar la guerra de l’Iraq, crec que era la segona, la de la foto a les Açores de Bush-Blair-Aznar, es va notar molt que el senyor Navarro-Valls no volia molestar els amos del món ni sobretot el president espanyol i va ser més papista que el Papa, va “traduir” diverses vegades els missatges de condemna del Papa com si no fossin de condemna, com si fossin condescendents, i va arribar a dir que el papa Joan Pau II no era pacifista. Si Wojtyla no és pacifista, Navarro, què és? Bel·licista? Això, que és més papista que el papa. I tres, ara fa unes setmanes, quan el papa Benet va venir a València (per mi si algú va a València en dic “venir”, no “anar”, i no precisament perquè em senti espanyola), el senyor Navarro-Valls va fer unes consideracions sobre l’absència del senyor Zapatero –pel qual no tinc cap mena de simpatia, que quedi clar– que eren clarament partidistes. Va dir que Fidel Castro i no sé qui més van anar a la missa del papa i que no entenia com és que Zapatero no hi anava (quina mala educació i que poc ecumènic i diplomàtic, no trobeu?), i es va “oblidar” que altres dirigents més democràtics que Castro (com els mateixos Bush i Blair, o Chirac) tampoc no solien assistir a la missa del papa quan el papa anava al seu país.
Ara dit això, suposo que Navarro-Valls ha fet globalment una molt bona tasca a favor de l’Església, especialment de cara a altres països. De cara a altres països, perquè de cara a l’Estat espanyol i no diguem de cara a la visibilitat i l’amabilitat de l’Església a Catalunya, no ha fet gaires coses positives. De fet, mires al voltant i sembla que el pontificat del papa Wojtyla a Catalunya sigui un miratge. Aquí ha deixat poca empremta, és veritat, en part per culpa del soroll eclesiàstic espanyolista, magnificat per l’actitud nacionalista del senyor Navarro-Valls.
Però és molt guapo, eh? I seductor, i parla molt bé. I és molt intel·ligent, molt espavilat: sap treure partit de les coses més menudes. Era un portaveu a la mesura d’un papa gran com ho va ser Joan Pau II. Llàstima, doncs, que Navarro-Valls tingués aquest defecte torero, de ser tan i tan espanyol. És una mena de defecte que no em puc treure del cap.
-----
Ara dit això, suposo que Navarro-Valls ha fet globalment una molt bona tasca a favor de l’Església, especialment de cara a altres països. De cara a altres països, perquè de cara a l’Estat espanyol i no diguem de cara a la visibilitat i l’amabilitat de l’Església a Catalunya, no ha fet gaires coses positives. De fet, mires al voltant i sembla que el pontificat del papa Wojtyla a Catalunya sigui un miratge. Aquí ha deixat poca empremta, és veritat, en part per culpa del soroll eclesiàstic espanyolista, magnificat per l’actitud nacionalista del senyor Navarro-Valls.
Però és molt guapo, eh? I seductor, i parla molt bé. I és molt intel·ligent, molt espavilat: sap treure partit de les coses més menudes. Era un portaveu a la mesura d’un papa gran com ho va ser Joan Pau II. Llàstima, doncs, que Navarro-Valls tingués aquest defecte torero, de ser tan i tan espanyol. És una mena de defecte que no em puc treure del cap.
-----
divendres, 7 de juliol del 2006
“El padre”
Em costa d’entendre, que quasi cada vegada que parlo amb algú de l’Opus catalanoparlant, com que tenen confiança amb mi em parlen del seu bisbe o prelat, a qui donen tractament de “pare”, però no li diuen “pare”, com correspon a la llengua que parlen, sinó “padre”, així, en castellà. No entenc per què ho fan d’aquesta manera, però és gairebé unànime. En cap altra llengua la gent de l’Opus diuen “padre”, sinó que diuen “père”, “father”, “vater” o el que sigui. Jo els ho faig veure, i em diuen que potser sí que tinc raó, però com que jo sóc poc fiable, perquè al cap i a la fi vaig marxar, doncs continuen igual, i la vegada següent que ens trobem, jo que per cortesia potser els demano pel seu prelat, i em diuen que el “padre” no sé què.
Hi ha pendent a l’Opus encara una gran feina de normalització lingüística. El problema que poden tenir és que potser hi ha poca gent que els la pugui fer, si tenen tanta predilecció com vaig dir per les famílies castellanoparlants. La cosa continua igual, pel que he pogut anar veient.
------
Hi ha pendent a l’Opus encara una gran feina de normalització lingüística. El problema que poden tenir és que potser hi ha poca gent que els la pugui fer, si tenen tanta predilecció com vaig dir per les famílies castellanoparlants. La cosa continua igual, pel que he pogut anar veient.
------
divendres, 12 de maig del 2006
Enfrontar-se a un best seller
Un dia (el primer dia, de fet) vaig dir aquí de passada que la millor manera d'enfrontar-se a les bestieses que sembla que diu sobre Jesucrist, l'Església, l'Opus Dei i companyia determinada novel·la que ha estat últimament un best seller mundial era fer com si no existís. Ara he descobert que hi ha una manera encara més bona d'enfrontar-s'hi: aquesta.
------
------
Numeràries auxiliars
Això que diré és molt políticament incorrecte, però la veritat és que si hi ha un fenomen dins l’Opus que em té el cor robat és el de les numeràries auxiliars. Tant, que de vegades m’ha vingut al cap la idea que si jo tornés a l’Obra com a soltera (i per això haurien de passar moltes coses, entre altres que el meu marit em deixés o es morís, etc. etc., però ho dic com una hipòtesi) demanaria de fer-ho com a auxiliar. Perquè em sembla una de les vocacions més boniques i més transcendentals de la història de l’Església, la veritat, no ho dic com una ironia.
Dedicar la vida a servir els altres en una feina que no es veu, o que es veu poc, i que des de fora està mal vista, però que converteix un grup de gent heterogènia en una família, en una família que té ganes d’anar a dinar a casa, en una família que té ganes d’anar a dormir a casa, en una família que a casa s’hi està bé, em sembla una vocació molt bonica, i fins i tot satisfactòria psicològicament, perquè pots comprovar l’eficàcia del teu gra de sorra cada dia. Elles aconsegueixen que l’Obra sigui una família amb aquesta feina tan mal vista. Per mi, són el més important de l’Opus com a família després del Pare (o “el Padre”, com diuen la majoria, també catalanoparlants). El més important, sens dubte. Donen cohesió, donen bon ambient, donen allò que una mare o una germana gran saben fer perquè els seus s’oblidin dels problemes.
Ho he vist i ho he experimentat, i a més ho he sentit explicar a més d’una i a més d’un. Potser no se n’adonen prou, potser fins i tot de vegades els que es beneficien d’aquest servei es comporten d’una manera poc agraïda amb aquestes noies i senyores que els fan de mama, però el fet cert és que, per poc que coneguin món, la gent de l’Opus sap valorar aquest tresor que té. Des de fora no s’entén, i especialment la gent crítica ho veu com una antiguitat i com una cosa que desapareixerà inexorablement. Però no crec que sigui així. Perquè si desapareixen les numeràries auxiliars, l’Opus Dei se’n va a pastar fang, així de clar.
------
Dedicar la vida a servir els altres en una feina que no es veu, o que es veu poc, i que des de fora està mal vista, però que converteix un grup de gent heterogènia en una família, en una família que té ganes d’anar a dinar a casa, en una família que té ganes d’anar a dormir a casa, en una família que a casa s’hi està bé, em sembla una vocació molt bonica, i fins i tot satisfactòria psicològicament, perquè pots comprovar l’eficàcia del teu gra de sorra cada dia. Elles aconsegueixen que l’Obra sigui una família amb aquesta feina tan mal vista. Per mi, són el més important de l’Opus com a família després del Pare (o “el Padre”, com diuen la majoria, també catalanoparlants). El més important, sens dubte. Donen cohesió, donen bon ambient, donen allò que una mare o una germana gran saben fer perquè els seus s’oblidin dels problemes.
Ho he vist i ho he experimentat, i a més ho he sentit explicar a més d’una i a més d’un. Potser no se n’adonen prou, potser fins i tot de vegades els que es beneficien d’aquest servei es comporten d’una manera poc agraïda amb aquestes noies i senyores que els fan de mama, però el fet cert és que, per poc que coneguin món, la gent de l’Opus sap valorar aquest tresor que té. Des de fora no s’entén, i especialment la gent crítica ho veu com una antiguitat i com una cosa que desapareixerà inexorablement. Però no crec que sigui així. Perquè si desapareixen les numeràries auxiliars, l’Opus Dei se’n va a pastar fang, així de clar.
------
dilluns, 10 d’abril del 2006
L'escàndol de la Cope
No és fàcil de resumir en poques paraules el que sento com a catòlica per l’emissora CoPPe i la meva convicció que aquesta ràdio està allargant els efectes perversos del franquisme i del nacionalcatolicisme en molta gent que amb els anys que han passat des de la mort del dictador ja haurien tornat a plantejar-se el retorn a l’Església, o si més no la mirarien amb més respecte. En canvi, el rebuig provocat per la imposició franquista i els eclesiàstics que es van repenjar en el règim de mala manera perdura per aquesta manera barroera de “defensar la fe”, i d'“atacar els enemics”, enemics que molts cops no ho són de l’Església, o almenys no ho eren, sinó que són en tot cas enemics d’Espanya, i no dels espanyols, sinó d’aquesta manera tan poc afortunada de defensar una Espanya unitària i tronada.
Ara, fins i tot el diari ABC ha rebut de valent per no compartir les maneres de fer de la CoPPe. Es veu que ara l’emissora tracta aquest diari monàrquic, centralista, espanyol i (suposadament) catòlic de “traïdor”. I llavors l’ABC, que fins ara s’havia alineat amb la CoPPe i altres mitjans en tots els seus atacs als catalans, ara que ha tastat la mateixa medecina intenta que la gent el defensi. No séré jo qui defensi l’ABC, ni de lluny. Jo no escolto la CoPPe, ni llegeixo l’ABC, ni res d’això, però em preocupa el mal que tota aquesta gent fa a la religió catòlica. I no cal dir-ho, quan aquesta gent parla de l'Opus Dei, llavors m'emprenyo i penso si la gent de l'Opus que es dedica a tenir contactes amb els mitjans de comunicació no es deuen haver tornar ximples. Que no ho veuen que si parlen bé de tu a la CoPPe o a l'ABC i companyia no et fan cap favor? Els de l’ABC tenen ben merescut el que ara reben. Així sabran que quan ells cometien injustícies juntament amb la Coppe i altres, els insultats es trobaven també sols i s’ho passaven malament. Tastar la pròpia medecina els pot fer reflexionar. A veure.
Els bisbes espanyols, mentrestant, quin mal fan a l’Església catòlica i a la fe, amb el seu manteniment d’aquesta emissora diabòlica! (Ep, aclareixo, “diabòlica” no perquè diu el que diu, sinó perquè diu el que diu sent qui és i havent-hi qui hi ha al darrere. Jo sóc absolutament partidària de la llibertat d’expressió, però penso que quan una persona o institució està constituïda en autoritat religiosa o aixeca la bandera de la religió, té el doble d’obligació de ser exemplar. Aconsello als de la CoPPe que repassin el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica sobre les causes de l’ateisme. Parla d’ells.)
------
Ara, fins i tot el diari ABC ha rebut de valent per no compartir les maneres de fer de la CoPPe. Es veu que ara l’emissora tracta aquest diari monàrquic, centralista, espanyol i (suposadament) catòlic de “traïdor”. I llavors l’ABC, que fins ara s’havia alineat amb la CoPPe i altres mitjans en tots els seus atacs als catalans, ara que ha tastat la mateixa medecina intenta que la gent el defensi. No séré jo qui defensi l’ABC, ni de lluny. Jo no escolto la CoPPe, ni llegeixo l’ABC, ni res d’això, però em preocupa el mal que tota aquesta gent fa a la religió catòlica. I no cal dir-ho, quan aquesta gent parla de l'Opus Dei, llavors m'emprenyo i penso si la gent de l'Opus que es dedica a tenir contactes amb els mitjans de comunicació no es deuen haver tornar ximples. Que no ho veuen que si parlen bé de tu a la CoPPe o a l'ABC i companyia no et fan cap favor? Els de l’ABC tenen ben merescut el que ara reben. Així sabran que quan ells cometien injustícies juntament amb la Coppe i altres, els insultats es trobaven també sols i s’ho passaven malament. Tastar la pròpia medecina els pot fer reflexionar. A veure.
Els bisbes espanyols, mentrestant, quin mal fan a l’Església catòlica i a la fe, amb el seu manteniment d’aquesta emissora diabòlica! (Ep, aclareixo, “diabòlica” no perquè diu el que diu, sinó perquè diu el que diu sent qui és i havent-hi qui hi ha al darrere. Jo sóc absolutament partidària de la llibertat d’expressió, però penso que quan una persona o institució està constituïda en autoritat religiosa o aixeca la bandera de la religió, té el doble d’obligació de ser exemplar. Aconsello als de la CoPPe que repassin el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica sobre les causes de l’ateisme. Parla d’ells.)
------
dimarts, 14 de març del 2006
L'Opus Dei també celebra el Dia de la Dona Treballadora
M'ha alegrat que el bisbe de l'Opus Dei, Javier Echevarría, "don Javier" (jo el vaig conèixer quan tothom li deia així) hagi escrit un article de premsa amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, que va ser el dia 8. Van publicar l'article diversos diaris d'Europa i Amèrica. Jo l'he llegit al Corriere della Sera. Us en reprodueixo uns quants fragments:
«El món necessita el geni femení------
El 8 de març és una data que recorda la història dels esforços per superar la discriminació de la dona: una tasca que afecta també el present. Convé a més mirar al futur, imaginar què succeirà i quants beneficis s'assoliran quan la dona estigui plenament incorporada als àmbits de la societat. Abans de res, però, cal partir del reconeixement de la dignitat igual entre home i dona. Des del principi mateix de la Sagrada Escriptura, als relats del Gènesi, se'ns revela que Déu ha creat l'home i la dona com dues formes de ser persona, dues expressions d'una humanitat comuna. La dona és imatge de Déu, ni més ni menys que l’home, i els dos són cridats a la identificació amb Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home.
Amb aquestes premisses essencials de fe cristiana, s'entén amb profunditat especial la perversió que suposa maltractar qualsevol persona, home o dona. Els maltractaments prenen de vegades forma violenta i, en altres ocasions, maneres molt subtils: es comercia brutalment amb el cos de la dona, considerant-la com a cosa, no com a persona; o bé se li fa saber, amablement però insidiosa, que un embaràs és incompatible amb el seu contracte laboral. Segueixen existint molts motius per a recordar la necessitat d'oposar-se a aquestes discriminacions. També al Gènesi trobem un segon element fonamental i evident: la diversitat. Pensem per exemple en la família: pare i mare ocupen rols distints, igualment necessaris, però no intercanviables. La responsabilitat és la mateixa, però difereix la modalitat de participació. Sol dir-se que un dels problemes més aguts de la família en els nostres dies consisteix precisament en la crisi de la paternitat. L’home no pot considerar-se «una segona mare», ni tampoc ha de desatendre les responsabilitats de la llar, sinó que necessita aprendre a ser pare. Una mica el mateix cal dir de la societat en el seu conjunt, on cadascú ha de trobar la seva posició. L’home té el dret a desenvolupar-se com a home; la dona, com a dona. Sempre sense donar cabuda a mimetismes que produeixen crisis d'identitat, complexos psicològics i problemes socials de gran transcendència.
[...] En les primeres paraules del Gènesi llegim també que Déu, en la seva bondat, confia el món a l'home i a la dona. Hem rebut la missió de tenir cura junts del món i de fer-lo progressar. Aquest apassionant projecte compartit ajuda a col•locar al seu lloc la qüestió de la relació entre ambdós sexes. No estem davant un assumpte tancat sobre ell mateix, estret i problemàtic, sinó davant una qüestió positiva i oberta: amb igual responsabilitat, amb aportacions adequades al propi geni, hem de treballar junts per una societat millor. Les qualitats masculines i les femenines es necessiten mútuament per a realitzar aquesta tasca col•lectiva. En definitiva, només s'arriba al bé comú –comú a tots, homes i dones– mitjançant un treball conjunt. Aquest quadre mostra que la discriminació de la dona no representa només una ofensa per a ella: constitueix una vergonya també per a l’home i un problema molt seriós per al món.
[...] Sant Josepmaria recordava que "davant Déu, cap ocupació és per ella mateixa gran ni petita. Tot adquireix el valor de l'Amor amb què es realitza". Quan descobrim que l'important és la persona, les discriminacions de tot gènere tenen els dies comptats. La fe cristiana posseeix la capacitat de ser veritable ferment d'un canvi cultural en aquest terreny, si les dones i els homes de fe sabem encarnar-la a la nostra vida corrent.»
dimecres, 1 de març del 2006
Giovanni Reale, filòsof de Pavia
Giovanni Reale, el filòsof de Pavia (1931) odiat pel comunisme, respectat per Joan Pau II i admirat per Raïssa Gorbatxova, és potser el principal expert actual de Plató. Ha rebut aquests dies el doctorat honoris causa per la Universitat Ramon Llull. Reprodueixo unes quantes declaracions seves fetes en una entrevista de Núria Navarro (El Periódico, 1 de març del 2006). No té res a veure amb l’Opus Dei, que jo sàpiga, però m’ha agradat el que diu i estic segura que la immensa majoria dels creients i també dels meus amics i amigues de l’Opus deuen estar d’acord amb gairebé tot el que diu Reale.
Per exemple:
–¿Sap que Plató és el filòsof més venut a Occident? ¡És capaç de parlar a tots els homes! Va ser el primer que ens va explicar que existeix una realitat diferent de la realitat sensible. I que, si mirem les coses tal com apareixen, hi veiem poc. S'ha d'anar al cor de les coses... No cal creure, com Plató, que l'ànima és una substància immortal per entendre Occident. N'hi ha prou d'entendre que Occident no existiria sense aquest concepte. No és possible deixar de parlar de psiche (ànima)...
–Es dóna per fet que l'integrisme és de tipus religiós. Doncs avui hi ha un integrisme irreligiós. Un integrisme laic i ateu, hiperracionalista i il·lustrat. És un integrisme que només vol tirar endavant les pròpies idees. En part, gràcies a França i la seva absurda teoria que Europa va néixer de la Il·lustració i la Revolució Francesa. ¡No hi hauria hagut Revolució Francesa sense les idees cristianes d'igualtat, llibertat i fraternitat!
–Nietzsche, a qui valoro tot i que diu coses horribles, va augurar que el nihilisme seria el mal els segles XX i XXI. Ho va encertar en el primer, i em temo que ho farà en el segon. L'home ja no creu en l'esperit.
–Avui resulta fatigós pensar, però quan l'home pensa, ho fa bé. I comença a pensar que no som només cos, sinó també una altra cosa.
–No temo tant la guerra, com el relativisme dels joves. ¿Sap per què passa? Perquè l'home s'ha oblidat de ser persona per ser individu. I no accepta la diversitat. No sap gestionar les diferències.
–Si l'ètica no té un fonament religiós és fràgil. Perquè neixi el nou home europeu s'ha de trobar una unitat en la dimensió espiritual, com deia Plató. Si no, Europa serà una casa deshabitada.
–¿Què donem als fills? ¿Diners, mòbils, ordinadors? Se'ls ha d'ensenyar l'ofici de ser home. Avui la joventut no sap patir, i es droga. No comprèn que el patiment fa créixer.
------
Per exemple:
–¿Sap que Plató és el filòsof més venut a Occident? ¡És capaç de parlar a tots els homes! Va ser el primer que ens va explicar que existeix una realitat diferent de la realitat sensible. I que, si mirem les coses tal com apareixen, hi veiem poc. S'ha d'anar al cor de les coses... No cal creure, com Plató, que l'ànima és una substància immortal per entendre Occident. N'hi ha prou d'entendre que Occident no existiria sense aquest concepte. No és possible deixar de parlar de psiche (ànima)...
–Es dóna per fet que l'integrisme és de tipus religiós. Doncs avui hi ha un integrisme irreligiós. Un integrisme laic i ateu, hiperracionalista i il·lustrat. És un integrisme que només vol tirar endavant les pròpies idees. En part, gràcies a França i la seva absurda teoria que Europa va néixer de la Il·lustració i la Revolució Francesa. ¡No hi hauria hagut Revolució Francesa sense les idees cristianes d'igualtat, llibertat i fraternitat!
–Nietzsche, a qui valoro tot i que diu coses horribles, va augurar que el nihilisme seria el mal els segles XX i XXI. Ho va encertar en el primer, i em temo que ho farà en el segon. L'home ja no creu en l'esperit.
–Avui resulta fatigós pensar, però quan l'home pensa, ho fa bé. I comença a pensar que no som només cos, sinó també una altra cosa.
–No temo tant la guerra, com el relativisme dels joves. ¿Sap per què passa? Perquè l'home s'ha oblidat de ser persona per ser individu. I no accepta la diversitat. No sap gestionar les diferències.
–Si l'ètica no té un fonament religiós és fràgil. Perquè neixi el nou home europeu s'ha de trobar una unitat en la dimensió espiritual, com deia Plató. Si no, Europa serà una casa deshabitada.
–¿Què donem als fills? ¿Diners, mòbils, ordinadors? Se'ls ha d'ensenyar l'ofici de ser home. Avui la joventut no sap patir, i es droga. No comprèn que el patiment fa créixer.
------
dimarts, 28 de febrer del 2006
Funeral de Lluís Valls i Taberner
Avui estic creativa. M’ha arribat la notícia que Lluís Valls i Taberner ha mort aquest cap de setmana. Lluís Valls, membre de l’Opus Dei numerari (i no “honorari”, com ha escrit el diari Avui), era un català de Madrid que no exercia gaire com a català (es feia dir Luis), però vaig tenir ocasió de saludar-lo un parell de vegades ja fa anys per raons professionals i em va parlar en català amb tota naturalitat, davant altres persones que segurament no ens entenien, i allò la veritat és que em va deixar encantada. Era guapo, amb una planta admirable i el que se’n diu un senyor. Massa liberal, pel meu gust: vull dir que no era gaire partidari de les intervencions dels poders públics en els afers que, segons ell, s’havien de deixar a l’albir del mercat. Allò famós i per mi fals de considerar el mercat i la llibertat absoluta com a únics conductors de la vida econòmica dels països i del món, i l’ètica (se suposa que consubstancial als empresaris, perquè diuen que a llarg termini sempre és rendible) i el mercat mateix ja corregiran les desviacions que es puguin produir. En això, evidentment, no ens hauríem posat mai d’acord. Per a ell, com per a la immensa majoria dels banquers i grans empresaris del món occidental, els Estats i altres administracions s’haurien de limitar a atendre els marginats que queden fora del sistema i, per tant, deixar que el sistema es governi “sol” (o sigui, deixar que el governin ells, els amos dels quartos). En fi, Lluís Valls, a qui la premsa anomenava el banquer florentí, era un banquer.
Ara, es veu que va deixar escrit que a la seva mort no volia funerals ni pompes, ni parafernàlies, ni cerimònies, ni històries. Ni tan sols esqueles als diaris. Una missa privada per a la família i prou. Enterrament en la intimitat. Lluís Valls no volia convocar al seu comiat tota la patum, tota aquella mena de gent que s’aplega en aquestes circumstàncies a les esglésies i que no s’hi saben comportar perquè no hi van mai o si hi van són uns maleducats. No hi saben estar en silenci, no saben respectar ni el més sagrat. I de vegades, quan no saben segur si després podran saludar la família, n’hi ha que s’acosten a combregar i tot, encara que no ho facin mai ni creguin en res, només per fer-se veure, perquè la família sàpiga que hi han anat. En resum, m’alegra molt que una persona important i a més de l’Opus hagi deixat dit això i que l’hi hagin respectat. Amb exemples com aquest potser al final els capellans s’adonaran que val la pena plantejar-se les cerimònies religioses estrictament com a tals i estrictament per als creients, i reservar els comiats socials dels difunts, qui en vulgui fer, per a la societat civil, a l’ajuntament, a casa de la família, al tanatori o al cementiri, però fora de les capelles, les esglésies i les catedrals. Les capelles, per als creients. Encara haurem de tornar a allò de la missa dels catecúmens? No ho sé, però de vegades en tens ganes, veient segons qui i segons què dins les esglésies. És que et fan venir basques, gairebé...
-----
Ara, es veu que va deixar escrit que a la seva mort no volia funerals ni pompes, ni parafernàlies, ni cerimònies, ni històries. Ni tan sols esqueles als diaris. Una missa privada per a la família i prou. Enterrament en la intimitat. Lluís Valls no volia convocar al seu comiat tota la patum, tota aquella mena de gent que s’aplega en aquestes circumstàncies a les esglésies i que no s’hi saben comportar perquè no hi van mai o si hi van són uns maleducats. No hi saben estar en silenci, no saben respectar ni el més sagrat. I de vegades, quan no saben segur si després podran saludar la família, n’hi ha que s’acosten a combregar i tot, encara que no ho facin mai ni creguin en res, només per fer-se veure, perquè la família sàpiga que hi han anat. En resum, m’alegra molt que una persona important i a més de l’Opus hagi deixat dit això i que l’hi hagin respectat. Amb exemples com aquest potser al final els capellans s’adonaran que val la pena plantejar-se les cerimònies religioses estrictament com a tals i estrictament per als creients, i reservar els comiats socials dels difunts, qui en vulgui fer, per a la societat civil, a l’ajuntament, a casa de la família, al tanatori o al cementiri, però fora de les capelles, les esglésies i les catedrals. Les capelles, per als creients. Encara haurem de tornar a allò de la missa dels catecúmens? No ho sé, però de vegades en tens ganes, veient segons qui i segons què dins les esglésies. És que et fan venir basques, gairebé...
-----
Ben dit, papa
“Déu, creador i pare de tots, demanarà comptes encara més severament a qui vessa en nom seu la sang d’un germà.” Això va dir diumenge el papa Benet XVI. El seu predecessor ja va dir coses semblants i suposo que convindrà que ho vagin dient sovint, perquè se n’assabentin no sols els fidels d’altres religions, sinó també uns quants cristians, començant per alguns bisbes i sacerdots i seglars que pensen que si és per un fi bo, la guerra i la violència són justificables. I n’hi ha d’altres que pensen que si és per un bon fi (“cal fer fora els socialistes de La Moncloa”, diuen) poden mentir, manipular, insultar, enganyar i enfrontar els espanyols contra els catalans. I molts dels que tenen idees equivocades com aquestes giren al voltant d’un partit polític que sovint es refugia en el para-sol dels capellans. Sí, convé molt que el papa de Roma repeteixi sovint aquestes idees, tot i que potser caldran generacions i papes fins que s’aconsegueixi que determinades persones de determinada cultura i determinades tradicions seculars se n’assabentin i actuïn en conseqüència.
------
------
divendres, 3 de febrer del 2006
“Memòria ingènua”
Us recomano (i de seguida us en diré les pegues que hi trobo) un llibre diferent sobre l’Opus Dei, escrit des de dins amb una visió força menys encarcarada del que és habitual en les biografies sobre gent de l’Obra. Em refereixo a l’autobiografia d’Alfons Balcells, titulada Memòria ingènua. Està molt ben escrita i hi surten coses que no he vist enlloc més, per exemple, el paper de Raimon Panikkar en el començament de l’Opus a Catalunya, i coses d’aquestes. L’editorial és La Formiga d’Or (cosa també curiosa, no és Palabra, ni Rialp, ni EUNSA...) Balcells es va morir fa un parell d'anys i el llibre s'ha publicat després, pel que sembla, perquè ell mateix ho havia demanat al seu germà, que suposo que és supernumerari.
El problema que us deia és que, com tants altres, Balcells era un franquista de pedra picada, i lògicament defensa bastant Franco i el seu règim. Només hi ha una visió una mica allunyada del franquisme en alguns punts secundaris. Reflecteix el comportament típic de tantes famílies burgeses que van donar suport al dictador.
Jo recordo haver llegit articles de Balcells a La Vanguardia, fa anys, i tenien un estil bastant directe, poc barroc, tot i que sovint no hi estava d’acord. Ara, em sembla que superaven en bastants aspectes els que escriu ara Miró i Ardèvol sobre els mateixos temes.
En fi, continua quedant pendent una història de la gent de l’Opus que no va estar al costat dels guanyadors de la guerra.
------
El problema que us deia és que, com tants altres, Balcells era un franquista de pedra picada, i lògicament defensa bastant Franco i el seu règim. Només hi ha una visió una mica allunyada del franquisme en alguns punts secundaris. Reflecteix el comportament típic de tantes famílies burgeses que van donar suport al dictador.
Jo recordo haver llegit articles de Balcells a La Vanguardia, fa anys, i tenien un estil bastant directe, poc barroc, tot i que sovint no hi estava d’acord. Ara, em sembla que superaven en bastants aspectes els que escriu ara Miró i Ardèvol sobre els mateixos temes.
En fi, continua quedant pendent una història de la gent de l’Opus que no va estar al costat dels guanyadors de la guerra.
------
dilluns, 30 de gener del 2006
Els de l’Opus, continuen combregat a la boca?
Una de freda i una de calenta. Avui em voldria referir al costum que ten(i)en els de l’Opus Dei de combregar a la boca. Entenc que hi ha(via) una raó exemplar perquè això es fes així en altres temps en cerimònies públiques, i no la gent de l’Opus sinó tothom, i era per evitar que hi hagués persones malvades que s’aprofitessin de la confiança que els capellans tenen en la gent que fa cua per combregar, i utilitzessin les formes consagrades per a comèdies aberrants. És veritat, això hi ha gent que ho fa, i va bé saber-ho i no anar tant amb el lliri a la mà. Com diu no sé quin llibre de l’Escriptura o no sé quin sant, els dimonis també creuen en Déu, i se'n burlen. I hi ha desgraciats que hi creuen, i l'insulten. És la prova més clara que a l’altra vida hi ha d’haver infern, havent-hi com hi ha gent que vol anar-hi de totes totes. Déu és molt respectuós amb la llibertat de la gent.
Ara, si abans entenia que es fomentés la comunió de tothom a la boca per evitar aquests abusos en cerimònies públiques, ara no entenc dues coses: una, un cop que la raó de procurar donar exemple a altres s’ha comprovat que no funciona, perquè gairebé ningú enlloc combrega a la boca fora dels de l’Opus i quatre més, per què aquests han conservat una litúrgia pròpia en aquest punt, com si no hi hagués entre els seus militants possibilitat d’elecció? (i pel que veig sembla que és així, que continua havent-hi una norma vinculant en aquest sentit almenys quan van a missa fora de les seves cases). I dues, que encara menys veig el sentit que ho facin, si és que ho fan, quan són ells solets als seus locals. O sigui hi havia un motiu per fer-ho per donar exemple, però no sé quin sentit té que ho facin quan hi són ells sols i no hi ha el perill d’abusos que deia abans.
Ja els sento: jo recordo del meu temps allà que ens deien que era molt més “piadós” fer-ho d’aquesta manera, combregar a la boca, i jo m'ho creia perquè sí, però ara penso sincerament que això no té res a veure amb la pietat, sinó amb la desconfiança de la jerarquia (desconfiança justificada) davant els possibles abusos de possibles passavolants. Es pot ser tan o més piadós combregant amb la mà que amb la boca.
I després hi ha una raó de salut pública. A mi fa trenta anys ja em feia angúnia combregar a la boca. No era estrany que el capellà et toqués de vegades la llengua o els llavis, perquè hi ha capellans més hàbils que altres a l’hora de fer això tan difícil de posar-te una hòstia a la boca, i perquè la feligresia també tenim dies més bons que altres i a vegades costa la coordinació. I pensaves: “Si m’ha tocat la llengua, és molt possible que també l’hagi tocat a altres, abans i després que a mi.” I això em feia patir, a part que em distreia bastant de l’essència de la missa, per suposat.
I és per això que encara no entenc que els de l'Opus combreguin tots a la boca.
------
Ara, si abans entenia que es fomentés la comunió de tothom a la boca per evitar aquests abusos en cerimònies públiques, ara no entenc dues coses: una, un cop que la raó de procurar donar exemple a altres s’ha comprovat que no funciona, perquè gairebé ningú enlloc combrega a la boca fora dels de l’Opus i quatre més, per què aquests han conservat una litúrgia pròpia en aquest punt, com si no hi hagués entre els seus militants possibilitat d’elecció? (i pel que veig sembla que és així, que continua havent-hi una norma vinculant en aquest sentit almenys quan van a missa fora de les seves cases). I dues, que encara menys veig el sentit que ho facin, si és que ho fan, quan són ells solets als seus locals. O sigui hi havia un motiu per fer-ho per donar exemple, però no sé quin sentit té que ho facin quan hi són ells sols i no hi ha el perill d’abusos que deia abans.
Ja els sento: jo recordo del meu temps allà que ens deien que era molt més “piadós” fer-ho d’aquesta manera, combregar a la boca, i jo m'ho creia perquè sí, però ara penso sincerament que això no té res a veure amb la pietat, sinó amb la desconfiança de la jerarquia (desconfiança justificada) davant els possibles abusos de possibles passavolants. Es pot ser tan o més piadós combregant amb la mà que amb la boca.
I després hi ha una raó de salut pública. A mi fa trenta anys ja em feia angúnia combregar a la boca. No era estrany que el capellà et toqués de vegades la llengua o els llavis, perquè hi ha capellans més hàbils que altres a l’hora de fer això tan difícil de posar-te una hòstia a la boca, i perquè la feligresia també tenim dies més bons que altres i a vegades costa la coordinació. I pensaves: “Si m’ha tocat la llengua, és molt possible que també l’hagi tocat a altres, abans i després que a mi.” I això em feia patir, a part que em distreia bastant de l’essència de la missa, per suposat.
I és per això que encara no entenc que els de l'Opus combreguin tots a la boca.
------
divendres, 27 de gener del 2006
L’Opus Dei al Raval de Barcelona
Des de fa uns quants anys és moda (disculpeu-me l'expressió) que tota mena d’ONGs i entitats religioses i laiques instal·lin al Raval els seus locals i mirin d’ajudar en el que poden la gent que hi malviu, molts cops amuntegats en pisos, gent pobra que hi és de sempre o immigrants acabats d’arribar. El problema del Raval, abans barri xino, fa molts i molts anys que dura, potser segles. El fet és que de totes aquestes ajudes no cal dir que no en sobra cap, jo mateixa hi he fet de voluntària en diferents etapes de la vida i sempre hi falten mans. De manera que tota aquesta moda, benvinguda.
Ara, us volia explicar que l’Opus (sí, l’Opus, el famós Opus Dei suposadament elitista i tota la pesca) fa gairebé quaranta anys que treballa al Raval. Quan l’Opus, a mitjans dels anys 60, havia crescut una mica a Barcelona i potser ja no es parlava de secretismes però es trobava a faltar la seva presència institucional catòlica fora dels seus centres propis, com una entitat eclesial més, amb el seu aparador públic de serveis religiosos, va demanar al bisbe Gregorio Modrego Casaus una església o capella on poder fer també la seva tasca pastoral oberta a tothom. I l’arquebisbe Modrego-Casaus va oferir a l'Opus Dei la capella de l’antiga Casa de la Caritat, molt atrotinada en aquell moment (de fet, gairebé ruïnosa) que havia estat cedida de feia poc per la Diputació a l'Arquebisbat en unes condicions molt dolentes. Un regal enverinat, va ser allò.
En poc temps, però, l’església de Montalegre es va convertir en un referent principal al barri, i encara ho és. D’allà ha sorgit també la famosa fundació Raval Solidari. Hi han passat rectors que tothom coneix perquè hi van deixar petjada fonda, com els mossens Benet Badrinas, Francesc Mas, Emili Roure... El pedagog Josep Masabeu va escriure fa poc temps una història (aquí en teniu un extracte) sobre el primer centenari de la capella, i hi destacava el paper de l’Opus Dei en els darrers anys. És clar que ell mateix hi està molt vinculat... Però crida l’atenció el fet que aquests gairebé quatre decennis d’involucració activa de l’Opus en un dels barris més problemàtics d’Europa passi gairebé inadvertida per a la gent que parla de l’Opus a nivell mediàtic, que només es fixen en tal escola elitista que fa anar els nens amb corbata o en l’IESE de Pedralbes.
No deu ser que qui parla d’èlits i no veu els fruits globals és que té una lleganya a l’ull, potser perquè ell mateix forma part de l’èlit, i per això no veu la resta?
------
Ara, us volia explicar que l’Opus (sí, l’Opus, el famós Opus Dei suposadament elitista i tota la pesca) fa gairebé quaranta anys que treballa al Raval. Quan l’Opus, a mitjans dels anys 60, havia crescut una mica a Barcelona i potser ja no es parlava de secretismes però es trobava a faltar la seva presència institucional catòlica fora dels seus centres propis, com una entitat eclesial més, amb el seu aparador públic de serveis religiosos, va demanar al bisbe Gregorio Modrego Casaus una església o capella on poder fer també la seva tasca pastoral oberta a tothom. I l’arquebisbe Modrego-Casaus va oferir a l'Opus Dei la capella de l’antiga Casa de la Caritat, molt atrotinada en aquell moment (de fet, gairebé ruïnosa) que havia estat cedida de feia poc per la Diputació a l'Arquebisbat en unes condicions molt dolentes. Un regal enverinat, va ser allò.
En poc temps, però, l’església de Montalegre es va convertir en un referent principal al barri, i encara ho és. D’allà ha sorgit també la famosa fundació Raval Solidari. Hi han passat rectors que tothom coneix perquè hi van deixar petjada fonda, com els mossens Benet Badrinas, Francesc Mas, Emili Roure... El pedagog Josep Masabeu va escriure fa poc temps una història (aquí en teniu un extracte) sobre el primer centenari de la capella, i hi destacava el paper de l’Opus Dei en els darrers anys. És clar que ell mateix hi està molt vinculat... Però crida l’atenció el fet que aquests gairebé quatre decennis d’involucració activa de l’Opus en un dels barris més problemàtics d’Europa passi gairebé inadvertida per a la gent que parla de l’Opus a nivell mediàtic, que només es fixen en tal escola elitista que fa anar els nens amb corbata o en l’IESE de Pedralbes.
No deu ser que qui parla d’èlits i no veu els fruits globals és que té una lleganya a l’ull, potser perquè ell mateix forma part de l’èlit, i per això no veu la resta?
------
dijous, 26 de gener del 2006
No tinc cap pla determinat
Tot el que he escrit fins ara no respon a cap pla predeterminat. Només volia dir per endavant quins són els punts que crec que l’Obra ha de revisar, des del meu punt de vista (suposo que tan respectable com qualsevol altre, ni més ni menys) i llavors ja estaré preparada per anar parlant d’altres coses de l’Opus, generalment per defensar-les, perquè crec que en línies generals, i especialment pel que fa al seu servei a l’Església i fins i tot a l’aportació social, s’ho mereixen. Ho crec sincerament.
Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà. Jo mateixa ho he comprovat personalment un parell de vegades que he anat a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar. L’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero, gairebé franquista. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!
Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!
-----
Però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema del castellà. No explicaré aquí gaires coses sobre la meva vida personal perquè almenys de moment no vull que sapigueu qui sóc, però sí que us puc dir que un fill d’uns amics íntims també bastant pròxims a l’Opus va anar una bona temporada a un esplai de l’Obra de Barcelona, i després a un altre, i se’n va desenganyar per motius diguem-ne político-lingüístics. Segons la criatura, només s’hi parlava castellà. Jo mateixa ho he comprovat personalment un parell de vegades que he anat a reunions que hi feien per a pares, a les quals els meus amics em van convidar. L’ambient en general era absolutament castellanista, amb allò típic de dir de tant en tant una paraula en català per fer veure que valoren molt “el sano regionalismo”, tot bastant pepero, gairebé franquista. A mi em sap molt greu, que això sigui així. I això que era un local de nois, que jo em pensava que eren una mica més oberts...!
Ja sé que una flor no fa estiu, però crec que els i les dirigents de l’Opus Dei a Catalunya haurien de vigilar l’ambient sociològic que es pot crear en els seus centres juvenils. Perquè ja no dic res dels esplais de noies de Barcelona... La mateixa paraula "esplai" ja els fa riure... Elles van a "un club"! Un club!! Però saben aquestes xiquetes el que vol dir "un club" avui en dia?!
-----
dimecres, 25 de gener del 2006
Anar-me'n de l'Opus, per culpa meva?
Del que deia aquest matí, i de cara a la història, voldria fer un parell de precisions:
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades (no sempre) la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. Doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco (ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment i internament, amb aquesta excusa.
-----
1, encara que ho he dit així com qui no vol la cosa, que me'n vaig anar de l'Opus per culpa meva, la veritat és que em costa dir-ho. En el fons del fons sé que va ser així, però em costa reconeixe-ho perquè sempre hi ha el cuc que et diu que tal persona et va fer això, i tal altra persona allò altre, i va passar allò, i allò de més enllà... Però sé que són excuses. És allò que deia de les parelles que es trenquen, que moltes vegades (no sempre) la culpa és de tots dos, però en primer lloc del que trenca la relació i no dóna cap més opció a l'altre.... encara que estigui carregada de raons per emprenyar-se. O sigui, reconec que en el meu cas hi havia "raons", tal com diu Escrivá, però jo no tenia prou raó. Si l'Opus és una família, que ho és, no té sentit que en un moment determinat vulguem escollir les característiques dels nostres familiars per fer-los al nostre gust. No sé si s'entén. Si de cas, ja hi tornaré un altre dia. En qualsevol cas, tot i que em costa dir-ho, jo em vaig equivocar plantejant-ho com ho vaig plantejar.
2, sobre el tema de mirar a Madrid, penso que a Catalunya les coses de l'Església han anat sempre bé quan s'ha mirat més a Roma que a Madrid, i les coses han anat força malament quan s'ha mirat més a Madrid que a Roma. Ara no sé cap a on mirem els catòlics catalans, començant pels nostres bisbes, i jo diria que més aviat no mirem gaire cap a enlloc, però hi ha un ròssec de dependència de Madrid que fins que no ens l'espolsem del damunt aniran mal dades. Amb Madrid col·laboració, però no submissió, perquè el que hi surt perdent és l'Església. El tarannà català mai no l'entendran a Madrid. A Roma, potser amb dificultats, si voleu, però és més fàcil que ens entenguem si hi tenim relació directa. Doncs, mutatis mutandis pel que fa a l'Opus. Mentre depengui tant de Madrid la gent de l'Opus catalana, i en depèn molt, no anirem bé. I si a tot arreu costen les noves vocacions, sobretot de gent jove, aquí costaran el doble, perquè es deixa de banda una part molt important de la societat catalana, la més genuïna, que no mira contínuament a Madrid i que s'expressa en català, especialment en les relacions amb Déu i amb l'Església. Això, l'Opus ho té mal entès, continua funcionant amb les categories del franquisme. Les últimes catalanes-catalanes de l'Opus som les que hi vam entrar en l'època de Franco (ara hi ha algunes excepcions, però poques). Llavors no t'estranyava que es parlés en castellà, perquè era com ho feia tothom gairebé a tot arreu, i els catalans no ens hi sentíem discriminats. Però va arribar una època, ja amb Franco enterrat, que es va posar molt de manifest la distància progressiva que els ambients de l'Opus creaven respecte a la societat catòlica que els envoltava. I parlo dels catòlics ortodoxos, eh? Però catalanoparlants. Va ser llavors quan jo ho vaig deixar córrer, no per això, però sí, parcialment i internament, amb aquesta excusa.
-----
Les meves credencials
Sembla que de moment navego tota sola per aquest mar de blogs. Tinc la certesa que ja m’acabaran trobant, jo no penso fer res. Els cercadors d’internet ja faran la feina, “Opus Dei” és un tag que es repeteix molt sovint a les cerques. De tota manera, potser un dia d’aquests dic alguna cosa al blog del madrileny que tinc enllaçat aquí a la dreta, més que res perquè si té lectors catalans sàpiguen que no tot l’Opus bloguer s’acaba a Madrid. A Madrid, per desgràcia, s’hi acaben bastantes coses en aquest Estat, i també bastantes coses de l’Opus (aquesta serà segurament una crítica recurrent en mig de l’apologia general), però amb aquest blog meu aspiro que hi hagi un lloc obert i sa on, sense fanatismes de cap mena (i us asseguro que he vist fanàtics molt més desllorigats antiopus que intraopus), es pugui parlar tranquil·lament de l’Obra en català.
Les meves credencials. He sigut de l’Opus força anys. Per això tinc informació de primera mà. Ho vaig deixar córrer per culpa meva, ho reconec. Potser un dia ho explico amb més detall (però no gaires detalls, perquè no vull que m’identifiqueu, almenys de moment). Vistos tots els pros i contres, a dins s’hi estava força bé. La gent té defectes com en qualsevol família. Després, passat el temps, em vaig plantejar jo soleta de tornar-hi com a supernumerària, però fins ara no m’he vist amb cor de fer el pas, potser en part per la qüestió nacional que deia abans: l’Opus, sobretot a l'Estat espanyol (i per tant a Catalunya), és molt nacionalista castellà, mira molt a Madrid, i això no m’ho acabo d’empassar. De fet, ja va ser una cosa que m’emprenyava quan hi era dins. Però a diferència d’unes quantes rebotades i rebotats que corren pel món, i que fan tant soroll, jo i la majoria d’ex-Opus, almenys la immensa majoria que jo conec, tenen una bona impressió global de l’Opus Dei i de la seva gent. De vegades han hagut de passar un tràngol, el mateix que passa qui es divorcia o qui penja els hàbits, que totes les culpes són de l’altre, però després el seny s’imposa. Si la majoria dels ex érem a la plaça de Sant Pere de Roma a la canonització. Jo n’hi vaig veure milers!
Ah, no em dic Txell, és un pseudònim. El nom que vaig posar quan me'l demanaven, a l'obrir el blog, va ser Meritxell Bonaigua. A qui no li faci gràcia, que s'aguanti.
------
Les meves credencials. He sigut de l’Opus força anys. Per això tinc informació de primera mà. Ho vaig deixar córrer per culpa meva, ho reconec. Potser un dia ho explico amb més detall (però no gaires detalls, perquè no vull que m’identifiqueu, almenys de moment). Vistos tots els pros i contres, a dins s’hi estava força bé. La gent té defectes com en qualsevol família. Després, passat el temps, em vaig plantejar jo soleta de tornar-hi com a supernumerària, però fins ara no m’he vist amb cor de fer el pas, potser en part per la qüestió nacional que deia abans: l’Opus, sobretot a l'Estat espanyol (i per tant a Catalunya), és molt nacionalista castellà, mira molt a Madrid, i això no m’ho acabo d’empassar. De fet, ja va ser una cosa que m’emprenyava quan hi era dins. Però a diferència d’unes quantes rebotades i rebotats que corren pel món, i que fan tant soroll, jo i la majoria d’ex-Opus, almenys la immensa majoria que jo conec, tenen una bona impressió global de l’Opus Dei i de la seva gent. De vegades han hagut de passar un tràngol, el mateix que passa qui es divorcia o qui penja els hàbits, que totes les culpes són de l’altre, però després el seny s’imposa. Si la majoria dels ex érem a la plaça de Sant Pere de Roma a la canonització. Jo n’hi vaig veure milers!
Ah, no em dic Txell, és un pseudònim. El nom que vaig posar quan me'l demanaven, a l'obrir el blog, va ser Meritxell Bonaigua. A qui no li faci gràcia, que s'aguanti.
------
dimarts, 24 de gener del 2006
El marqués de Peralta
Sí, ja deia que em semblava que havia estat un error. I no passa res, que Escrivá s'equivoqués una vegada o dues, no? O més i tot. El que no entenc és aquesta mania de defensar tot, absolutament tot el que va fer, com si en tot moment Escrivá fos la perfecció absoluta. No, dona, no, que era un tipus normal. Tenia defectes, i no passa res perquè els tingués.
Allò del marquesat em sembla un error, però a continuació dic que segur que ho va fer de bona fe i sens dubte sense buscar el propi profit ni la pròpia glòria. El que ell volia era, efectivament, compensar el seu germà petit, que heretaria el títol a la mort d'ell. La família Escrivá devia ser bastant monàrquica i tenia en molta consideració els títols nobiliaris. Com altres tenen en molta consideració sortir a la premsa, guanyar premis literaris o que parlin de tu "encara que sigui malament". No són aspiracions dolentes, són indiferents.
Per mi, l'error era que Escrivá no tenia dret a fer-ho posant en perill el bon nom de l'Opus Dei i del seu fundador, que era ell, i ho va fer. Jo crec que no va fer les consultes adequades, es va limitar a preguntar-ho a gent que mai no s'atreviria a dir-li que no, a gent que valorava com ell les coses (potser perquè eren també monàrquics com ell) o a gent que en general si haguessin tingut l'oportunitat d'arreplegar un títol, també ho haurien fet. L'argumentació que es dóna a les biografies per mi fa curt i penses: quina llàstima. Per exemple, podria haver-ho preguntat a Pau VI (si l'hagués rebut, que em penso que en aquella època no el rebia) i estic segura que el papa li hauria dit que millor que no ho fes.
En fi, ja dic que en qualsevol cas un error és un error i no passa res. No n'hi ha gaires més, d'errors d'Escrivá d'aquesta categoria. I com que "aquesta categoria" no és gaire cosa, ja es veu que per a mi Escrivá no tenia gaires errors. Però en tenia, eh?, gent de l'Opus, no sigueu més papistes que el papa.
I ara, un cop dits els pecats principals de l'Opus, a partir dels pròxims posts ja seré més l'apologeta que havia promès. Gent de l'Opus, no us espanteu, que vaig de bona fe.
------
Allò del marquesat em sembla un error, però a continuació dic que segur que ho va fer de bona fe i sens dubte sense buscar el propi profit ni la pròpia glòria. El que ell volia era, efectivament, compensar el seu germà petit, que heretaria el títol a la mort d'ell. La família Escrivá devia ser bastant monàrquica i tenia en molta consideració els títols nobiliaris. Com altres tenen en molta consideració sortir a la premsa, guanyar premis literaris o que parlin de tu "encara que sigui malament". No són aspiracions dolentes, són indiferents.
Per mi, l'error era que Escrivá no tenia dret a fer-ho posant en perill el bon nom de l'Opus Dei i del seu fundador, que era ell, i ho va fer. Jo crec que no va fer les consultes adequades, es va limitar a preguntar-ho a gent que mai no s'atreviria a dir-li que no, a gent que valorava com ell les coses (potser perquè eren també monàrquics com ell) o a gent que en general si haguessin tingut l'oportunitat d'arreplegar un títol, també ho haurien fet. L'argumentació que es dóna a les biografies per mi fa curt i penses: quina llàstima. Per exemple, podria haver-ho preguntat a Pau VI (si l'hagués rebut, que em penso que en aquella època no el rebia) i estic segura que el papa li hauria dit que millor que no ho fes.
En fi, ja dic que en qualsevol cas un error és un error i no passa res. No n'hi ha gaires més, d'errors d'Escrivá d'aquesta categoria. I com que "aquesta categoria" no és gaire cosa, ja es veu que per a mi Escrivá no tenia gaires errors. Però en tenia, eh?, gent de l'Opus, no sigueu més papistes que el papa.
I ara, un cop dits els pecats principals de l'Opus, a partir dels pròxims posts ja seré més l'apologeta que havia promès. Gent de l'Opus, no us espanteu, que vaig de bona fe.
------
dissabte, 21 de gener del 2006
Opus Dei i Franco
Fa uns anys vaig poder llegir un treball d’una periodista italiana que parlava de l’Opus Dei i el franquisme. Curiosament, en aquell treball es donaven dades que no he vist mai enlloc més. Entenc que si a Espanya no s’han publicat deu ser perquè encara molesta desfer mites i prejudicis del franquisme, entre els quals un de molt fixat entre la majoria dels historiadors: l’Opus va ser un suport important per al franquisme, especialment al final. I després, entre la gent de l'Opus em sembla que encara manen força alguns nostàlgics del franquisme, tot s'ha de dir, i controlen bastant les publicacions, de manera que fins que no passi una generació més no sembla probable que surtin a la llum dades que comportin un allunyament més clar de l'Opus i el franquisme.
Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou (Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme), no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts (recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña), no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei (fora de la llei franquista), ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.
Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys (la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura), no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.
L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
-----
Ara no tinc aquell document de la italiana, no en conservo la referència i no sé on trobar-lo, però recordo que aportava documentació sobre gent de l’Opus que va patir repressió, presó i exili per oposar-se a Franco. Entre els de l’Opus dels primers temps hi havia també republicans i nacionalistes bascos, cosa que sempre s’ha negat des de la historiografia teòricament més solvent. I allò de la repressió i la presó no era només per a Calvo Serer i prou (Calvo, a més, havia estat un reaccionari d'allò més bel·ligerant en els primers anys del franquisme), no, eren més d’una vintena de casos, i la majoria molt sincers i dramàtics. Però alguns d’ells, prou coneguts (recordo, per exemple, que hi havia una persona molt propera a Azaña), no eren coneguts per ser de l’Opus. Per què? No sé, suposo que a ells mateixos no els devia agradar que se sabés... i menys quan va començar a córrer la veu que l’Opus formava part del règim, que va ser un cop que van fracassar els frustrats intents falangistes de posar l’Opus fora de la llei (fora de la llei franquista), ja que en 40 anys van passar moltes coses i al començament l'Opus va ser perseguit, sí.
Em direu: i els exercicis que Escrivá va predicar a Franco? Doncs, per descomptat que no seré jo qui negarà la immensa ingenuïtat d’Escrivá en tots aquells anys (la carta que va escriure a Solís Ruiz anys després, i que jo vaig veure amb els meus ulls perquè se’n van fer milers de còpies, demanant-li una treva en els atacs de la premsa contra l’Opus, és una manifestació d’ingenuïtat gairebé patètica, com si Escrivá no sabés que a Espanya hi havia una dictadura), no seré jo qui aplaudiré Escrivá per haver anat a El Pardo a complaure el dictador, que volia comprovar el bitxo, a veure si mossegava. Però el fet que Escrivá cedís a una petició d’aquesta mena els anys 40, quan resistir-se un capellà a una petició del Generalísimo hauria estat impossible (i més si es té en compte que fins no feia gaire l'Opus estava sota sospita i vigilat per la Falange), no invalida la tesi principal meva, avalada amb dades, que a l’Opus hi havia ja des del començament gent de tota mena, i després de la guerra també antifranquistes, en uns moments en què ser antifranquista i catòlic era gairebé un miracle dins l’Estat espanyol. I també és curiós que es parli tan poc dels religiosos que aquells mateixos anys van predicar exercicis a Franco, i no una vegada sinó unes quantes. Ningú no parla dels exercicis i hores santes dels pares jesuïtes Barcón, De la Cueva, Peiró... I, com els jesuïtes, els dominics, els benedictins, els agustins, els franciscans i tota la resta, molts dels quals repetien. Escrivá no va repetir, i no em sona que ningú de l'Opus fes altres exercicis a El Pardo (els crítics sempre parlen dels "exercicis que va predicar Escrivá"; si no parlen d'exercicis predicats per altres capellans de l'Opus, suposo que vol dir que no n'hi va haver, perquè si n'hi hagués hagut ho dirien, n'estic ben segura). Potser és perquè Escrivá va dir coses que no agradaven al dictador? És una hipòtesi com qualsevol altra.
L’altre episodi famós d'Escrivá i el franquisme és el del marquesat de Peralta. En parlarem un altre dia. Però ja avanço que per mi en aquella ocasió Escrivá es va equivocar molt. I és que, tot i la maldat que alguns li atribueixen, estic convençuda que en realitat era força ingenu.
-----
dijous, 19 de gener del 2006
Gent molt diversa
A l'Opus hi ha gent molt diversa, de moltes menes. Avui parlarem de dues d'aquestes menes. N'hi ha que es dediquen gairebé full time a coses de l'Opus: locals propis, escoles, activitats diverses. No ho critico (en tota organització hi ha d'haver gent dedicada a l'estructura), però em sembla que actualment aquest apartat està sobredimensionat. Tot i que és una part molt important de l'Obra, no hi tinc gaires amics ni amigues. Jo hi tinc amics (més amics que amigues, tot s'ha de dir), a l'Opus, d'una altra mena: gent que treballa fora de les coses de l'Opus, que està ficada realment enmig del món, que és d'esquerres o almenys de "centre", que són catalanoparlants, que tenen una gran preocupació social al marge (o sigui, a més a més, de manera suplementària) de la que els ha portat a dedicar-se a l'Opus, gent que també dedica temps a les activitats de l'Opus però no són el seu principal medi ambient.
Entre els primers també hi deu haver gent una mica (una mica) d'esquerres, amb preocupacions socials generals i catalanoparlant, però pel que jo he vist són una minoria en aquell grup.
Si és que es pot parlar de grups...
Podríem fer altres divisions de gent de l'Opus i segurament no acabaríem mai, perquè si en tinc una idea clara és que a l'Opus hi ha de tot, absolutament de tot.
------
Entre els primers també hi deu haver gent una mica (una mica) d'esquerres, amb preocupacions socials generals i catalanoparlant, però pel que jo he vist són una minoria en aquell grup.
Si és que es pot parlar de grups...
Podríem fer altres divisions de gent de l'Opus i segurament no acabaríem mai, perquè si en tinc una idea clara és que a l'Opus hi ha de tot, absolutament de tot.
------
dimarts, 17 de gener del 2006
Simpatitzant de l'Opus!!
Sóc una simpatitzant catalana de l'Opus. Això és notícia, no creieu? Aquí escriuré les coses que em vinguin de gust sobre l'Obra, moltes de les quals són força políticament incorrectes per a l'opinió pública actualment regnant. Prometo que no parlaré de llibres idiotes com aquesta imbecil·litat que va ser un best-seller l'any passat i que encara no entenc com hi ha hagut gent suposadament intel·ligent que se l'ha llegit no com una novel·la, sinó com una revelació gairebé mística. Tampoc no entenc que la gent de l'Opus s'hagi posat tan nerviosa amb aquesta novel·la i li hagi fet tant de cas... com si no fos una novel·la idiota, com si hi hagués alguna cosa versemblant que calgués rectificar... En fi, hi ha vegades que no els entenc, em semblen poc intel·ligents, almenys els que prenen decisions com aquesta, la de "contraatacar" idioteses i rucades. Davant les rucades, el millor que es pot fer és mirar cap a una altra banda, com si no sabessis de què va...
Suposo que el que en sortirà, d'aquest blog, és una apologia, i per això ja l'he titulat d'aquesta manera, per avisar, i en sortirà una apologia no perquè la gent de l'Opus no tingui defectes, que els té, sinó perquè enlloc no es parla, si no és en la seva pròpia pàgina web o en algunes de les que escriuen els seus membres, de les coses bones que també fan i que han fet. I que són moltes més que les dolentes. Aquesta és la meva convicció, ja n'anirem parlant.
-----
Suposo que el que en sortirà, d'aquest blog, és una apologia, i per això ja l'he titulat d'aquesta manera, per avisar, i en sortirà una apologia no perquè la gent de l'Opus no tingui defectes, que els té, sinó perquè enlloc no es parla, si no és en la seva pròpia pàgina web o en algunes de les que escriuen els seus membres, de les coses bones que també fan i que han fet. I que són moltes més que les dolentes. Aquesta és la meva convicció, ja n'anirem parlant.
-----
Subscriure's a:
Missatges (Atom)