I la definitiva

La corresponsal del diari El Mundo a Roma entrevistava l’altre dia el periodista nord-americà John Allen, l’autor d’Opus Dei: An Objective Look Behind the Myths and Reality of the Most Controversial Force in the Catholic Church, Nova York, ed. Doubleday, 2005. Ja vaig parlar d’aquest llibre fa temps. Em sembla l’anàlisi, per a mi, més completa i rigorosa (crítica, però substancialment comprensiva) que s’ha publicat fins ara sobre l’Opus.

Doncs ara, el que diu Allen sobre el cas dels clergues pederastes i sobre la implicació d’altes esferes de l’Església, i fins i tot del Vaticà, em sembla difícilment superable, per la rigorositat i l’objectivitat.

És legítim que s’investigui el passat del Papa

Diuen que amb l’excepció potser del règim de Corea del Nord no hi ha cap estructura tan hermètica i impenetrable com el Vaticà. Però John Allen ha aconseguit ficar-se al bell mig de la Santa Seu i observar-la molt de prop. Aquest nord-americà de 45 anys que viu entre Roma i Denver està considerat el més prestigiós i encertat de tots els vaticanistes. Escriu per al National Catholic Reporter, un diari catòlic dels Estats Units, i és comentarista religiós de la cadena CNN. A més ha escrit uns quants llibres, sempre sobre temes relacionats amb l’Església catòlica, inclosa una biografia de Benet XVI.

–Què opina de les investigacions periodístiques sobre el passat de Benet XVI?
–Crec que són investigacions absolutament legítimes. És normal que surtin preguntes sobre els seus 30 anys de carrera, que es revisin casos que potser no va gestionar bé. Però crec que tot això s’ha de fer tenint en compte que, com a Papa, Ratzinger ha fet passos molt importants en matèria d’abusos sexuals. Aquest és el Papa que ha engegat la política de tolerància zero contra els pederastes, el que ha actuat disciplinàriament contra Marcial Maciel (el fundador dels Legionaris de Crist acusat de nombrosos casos de pederàstia), el que per primera vegada s’ha reunit amb víctimes d’abusos sexuals comesos per sacerdots, etc.

–El Vaticà assegura que les acusacions contra Benet XVI són fruit d’un complot contra l’Església. Comparteix la teoria?
–No, de cap manera. Que en els mitjans de comunicació hi hagi algunes persones a les quals potser no els agradi el Papa ni l’Església catòlica és segur. Però un complot no. A més, l’Església als Estats Units ja va advertir fa una dècada, durant la nostra crisi pels abusos sexuals de sacerdots, que culpant els mitjans no es resol res. El que vol la gent és sentir com l’Església es responsabilitza del que ha fet malament. Francament, crec que la gent estaria més disposada a escoltar del Vaticà totes les coses positives que el Papa ha fet en aquest terreny si també admeten que hi ha hagut ocasions en què no han portat bé aquest afer.

–Si vostè fos el cap de premsa de la Santa Seu, què faria per tallar la crisi?
–Si jo fos portaveu del Papa sortiria dient que potser hi va haver ocasions, fa 20 anys, en què el cardenal Ratzinger no va gestionar aquesta mena d’afers tal com els gestionaria avui, que ningú no ho lamenta més que ell mateix i que si fem un cop d’ull al que ha fet com a Papa és obvi que es pren aquest problema molt sèriament. Jo crec que això és el que la gent vol sentir. El que no vol és escoltar de manera insistent que el Papa no sabia res i que atrevir-se simplement a fer-li aquestes preguntes suposa atacar-lo.

–Creu que seguiran sorgint casos, i més greus que els que ja han sortit, que suggereixin que Benet XVI va actuar de manera negligent davant alguns capellans pederastes?
–És ben possible. El que el Vaticà hauria de fer en aquesta línia és posar a treballar un equip d’investigadors que analitzi tot el passat del Papa per descobrir si en els anys que va ser arquebisbe de Munic o prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe hi va haver casos que no es van portar de manera adequada. I hauria de ser el Vaticà mateix qui fes públic el resultat d’aquesta investigació. Perquè, si no ho fan, el que passarà és que tot això acabarà igualment sortint a la llum, però a poc a poc i enmig d’un gran escàndol. Sens dubte, seria molt millor per a la Santa Seu que fos ella mateixa qui informés de tot el que hi pugui haver, i de seguida.

–Estem, una vegada més, davant un problema de comunicació?
–Sí, correcte, és això exactament el que passa. Però el que és terrible és que el Vaticà té moltes coses positives per explicar sobre com aquest Papa ha fet front a la crisi dels abusos sexuals i com ha fet molt més que els seus predecessors. Però mentre el Vaticà continuï sense admetre que es van cometre errors ningú no escoltarà aquestes coses positives que s’han d’explicar sobre Benet XVI.

–I, sincerament, creu que el Vaticà ho farà?
–No, no ho crec. Però l’esperança no es perd mai.

–I si és així, tot això com acabarà?
–No acabarà. Benet XVI ha estat 30 anys amb càrrecs importants a l’Església catòlica, de manera que hi ha una quantitat enorme de material per investigar. La crisi seguirà de manera quasi indefinida.

–Com afectarà tot això a la imatge de l’Església?
–Quedaria molt malmesa.

(Irene Hdez. Velasco, corresponsal de El Mundo a Roma, 28 de març del 2010)

Malauradament, els fets que anem sabent i les excuses que sentim cada dia no fan més que confirmar el que diu Allen al final de l’entrevista.

Amb això deixo córrer aquest tema, excepte que surti alguna cosa realment interessant i nova, perquè ja n’estic tipa. Em sembla que la crisi s’està gestionant amb els peus, molt malament, com diu Allen. I llavors, la veritat, tampoc tinc ganes de ficar el dit a la nafra i de donar ales als que voldrien que tota aquesta història fos el desencadenant de la fi de l’Església-jerarquia. No sé com, però no ho serà. Hem de recordar les èpoques en que els cardenals de Roma estaven tacats de sang, de sexe i de tota mena de pecats (Alexandre VI i companyia). L'Església va sobreviure. Els que es pensen que això és el final obliden una cosa fonamental: l’Església no la fan santa els catòlics, ni els capellans, ni els bisbes, ni tan sols els papes, sinó l’Esperit que la vivifica malgrat nosaltres mateixos. Ens en sortirem, però ara val més, crec, callar.

Com va dir Josepmaria Escrivá i, anys després, la mare Teresa de Calcuta, “si no pots alabar, calla”. Això no vol dir que no s’hagi de fer crítica quan convé fer-la. Aquí mateix ja l’hem feta. Però una vegada feta i un cop dit tot, seré bona minyona i seguiré el consell dels dos sants.
----------
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

I una tercera

L’autor és Antoni Puigverd, escriptor de la Bisbal de l’Empordà.

Espines de Setmana Santa

Les imatges del crucificat se superposen als primers bikinis de la temporada. Comença la Setmana Santa i en l’aire plana una certa alegria de vacances. La crisi no cedeix, però la nostra indústria turística sembla que fa un respir. Esclata el sol primaveral a les platges mentre augmenta la bullícia en les estacions d’esquí, satisfetes per les neus de l’hivern. Sense oblidar el fenomen de les destinacions religioses. La mort i la resurrecció de Jesucrist, que ha fonamentat tants segles de creença i cultura, ara és un pilar del sector turístic. L’olor de l’encens i els efluvis dels restaurants es confonen. Esglésies buides, reconvertides en museus o sales de concerts. Reeixides misses en llatí i amb cant gregorià (èxit que no és fàcil deslligar de la fascinació actual pels parcs temàtics de caràcter històric).

El llatí acompanya també un corrent de fons: la tornada a l’ortodòxia perduda. Els pontífexs Wojtyla i Ratzinger han restaurat el vell rumb de l’Església. I anys després d’aquell retorn arriben també els comptes pendents: l’escàndol dels abusos a menors per part de religiosos catòlics creix de dia en dia. S’ha desenvolupat en els últims anys, en paral·lel amb el radicalisme moral amb què l’Església s’ha oposat tota sola a les posicions sensualistes i relativistes dominants a Europa.

Benet XVI ha plantejat el combat contra el relativisme occidental en el terreny de les idees. Proclamant l’existència d’una veritat en una època en la qual la noció mateixa de veritat és percebuda com a anacrònica; reivindicant la síntesi de fe i raó (amor i logos) que caracteritza la tradició cristiana, i abanderant una moral radical sobre la vida humana (avortament, eutanàsia, sexualització) en franca discordança amb els corrents dominants a Europa. Però a Joseph Ratzinger l’estan obligant a batallar en un terreny que no domina: el mediàtic, caracteritzat, com comprovem cada dia, per terribles remolins emocionals, que obliguen al que queda atrapat en el xuclador a defensar-se en posició concessiva i perdedora, si no humiliant.

L’espiral obsessiva dels mitjans occidentals en relació amb els casos de pederàstia dins l’Església deforma monstruosament la realitat. No només perquè els casos afecten amb prou feines un 0,6% dels religiosos, sinó perquè no es correspon gens el bombardeig de notícies sobre suposats abusos religiosos amb els protagonistes veritables de la repugnant xacra social de la pederàstia: les xifres del cas alemany revelen la magnitud del problema (210.000 casos censats des del 1995!) i, alhora, la quota de responsabilitat catòlica: només 94 casos corresponen a religiosos: un 0,045%. Els que condemnen severament l’Església per doble moral també hi incorren, perquè al confondre l’opinió pública sobre el veritable abast d’aquesta xacra demostren estar més interessats a reconvertir el drama d’uns nens en veta mediàtica. El sofriment dels nens assetjats (i el dels adults que ara denuncien abusos) no sap de xifres, és clar. Per això Ratzinger està demanant perdó i insta les esglésies locals a col·laborar amb la justícia i a compensar les víctimes. Però la lògica dels mitjans (i dels interessos que els acompanyen) és fabricar emocions. I no hi ha millor fàbrica d’emoció que uns nens sofrents en mans d’uns capellans libidinosos. Encara que les històries siguin de dècades enrere.

Personatges molt celebrats pels acusadors més severs de l’Església no només han practicat la pederàstia, sinó que s’han vantat d’aquesta pràctica: “El meu permanent coqueteig amb aquests nens va adquirir de sobte una tonalitat eròtica. Podia sentir perfectament com les nenes de cinc anys havien après a excitar-me”, escrivia el 1976 Cohn-Bendit (Dani el Roig) relatant la seva experiència com a monitor. L’argument segons el qual l’Església té més responsabilitat que, posem per cas, Dani el Roig, manca de lògica: un crim ho és al marge de la pertinença ideològica del criminal. Però ningú no deixa que la lògica li espatlli un guió: el relat dels capellans libidinosos permet reelaborar els vells clixés anticlericals i confirmar el prejudici: “Són repressors i estan reprimits, però són els més perdularis.” Joan Pau II va descobrir que els mitjans de comunicació funcionen com un trampolí de la fama global. Benet XVI descobreix que poden convertir-se també en cadafal del ressentiment global.

Davant l’intent de tallar virtualment el cap de Ratzinger en aquest cadafal global, el Vaticà respon que l’atac està reforçant l’autoritat del Papa. Segurament: tot atac exterior cohesiona l’interior. Però el problema afecta menys el Vaticà que els clergues humils que mantenen el culte a les esglésies buides d’una Europa (d’una Catalunya) més que laica: displicent o hostil a la religió. L’ombra de la sospita s’hi projecta. Alguns són veritables herois: lliuren la seva vida als malalts, miserables i desemparats. Uns altres són simplement honestos: fidels a les seves creences, a la seva església, a la seva fe. Subjectes a la burla o la indiferència de l’entorn, envellits, empobrits, abandonats per unes jerarquies que desconeixen la solitud i les limitacions amb què ells s’enfronten als obstacles del seu ministeri. Aquests clergues reviuen el seu propi Getsemaní. Els coronaran amb espines que no mereixen i ningú plorarà per ells.

(Antoni Puigverd, La Vanguardia, 29 de març del 2010)

----------
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

Una altra opinió ponderada

En aquest cas és del teòleg català de la Universitat de Navarra (Pamplona), de l'Opus Dei, Josep-Ignasi Saranyana. Pel que diu, és amic del Papa Benet XVI des de fa anys.

En les últimes hores la campanya mediàtica ha pres un rumb, potser previsible, però molt injust. Es vol implicar en l’escàndol el sant pare Benet XVI, amb el pretext que ell també, quan era arquebisbe de Munic (Alemanya), va actuar amb poca celeritat en algun cas que va tenir lloc en aquella diòcesi. Són notícies vagues i etèries, de difícil confirmació; rumors no prou contrastats relatius a la seva brevíssima etapa muniquesa, quan ell patia verdadera asfíxia per part d’una burocràcia diocesana, de la qual no va saber (o no va poder) alliberar-se; una estructura administrativa heretada del seu antecessor. Amb raó es deia llavors que l’Església a Alemanya era el primer creador de treball i el primer ocupador. La diòcesi de Munic tenia més de 200 empleats a sou i dedicació completa. Recordo que en una ocasió (a principis del 1981), en un viatge meu breu a Baviera, vaig sol·licitar audiència amb el cardenal, al·legant la meva amistat amb ell, i un dels seus secretaris es va negar a concedir-me-la abans de sis mesos. En vista d’això, vaig trucar a la seva germana Maria... i aquella mateixa nit estava sopant a casa seva.

En tot cas, el cardenal Joseph Ratzinger, abans de ser elegit papa, coneixia molts d’aquests fets, per ser prefecte de la Congregació de la Fe, que és competent, en els pecats d’extrema gravetat comesos per eclesiàstics. Però només des de l’any 2001, en què es va aprovar una legislació especial per a delictes i pecats molt greus (motu proprio Sacramentorum sanctitatis tutela, en la redacció del qual va intervenir directament i decisivament Ratzinger), la Santa Seu té l’instrument legal adequat per actuar en aquests supòsits gravíssims, que abans no estaven regulats amb tanta severitat.

En això, com també passa en els ordenaments jurídics dels estats, el dret penal s’adapta a les noves situacions, a mesura que aquestes es presenten. A Espanya, per exemple, encara és molt recent la legislació sobre la violència de gènere, que abans també existia, encara que no es podia perseguir amb tant rigor com ara.

Es podria dir, doncs, que Ratzinger tenia les mans lligades abans del 2001. Per això, només a partir de llavors va poder entendre en els assumptes especialment greus. A aquest respecte, tots recordem (n’hi ha prou d’entrar a internet i buscar a la web del Vaticà) les impressionants paraules que Joseph Ratzinger va dirigir a la multitud de fidels congregada al Colosseo de Roma, durant la novena estació del viacrucis romà del 2005, mentre Joan Pau II agonitzava a les seves habitacions: «¡Quanta brutícia a l’Església i entre els que, pel seu sacerdoci, hi haurien d’estar completament entregats!».

El dia 19 de març passat, el Papa va dirigir una carta als fidels d’Irlanda. A més de condemnar amb contundència els abusos allà comesos amb «violència», hi denuncia la passivitat de diversos bisbes d’aquella nació. Recorda, a més, la greu responsabilitat davant Déu en què han incorregut els culplables. No obstant, no es queda sol en la denúncia profètica i en el lament. Procura abocar en la seva carta paraules d’ànim i d’esperança.

¿Quines conseqüències es podran derivar d’aquestes denúncies que ara comento? ¿Potser es produirà un desprestigi de l’educació catòlica confessional, ignorant el bé immens fet a la societat durant segles? ¿Potser hi haurà un retraïment dels eclesiàstics en les seves obligacions ministerials? ¿Potser passarà que alguns aprofitaran per atacar el celibat eclesiàstic, amb evident desconeixement de les raons teològiques que el recolzen? Tot és possible. Però l’Església, que té 20 segles d’història, ha passat situacions tan complexes com la present, i fins i tot molt més, i sempre n’ha sortit airosa.

(El Periódico, 28 de març del 2010)

Ara, tot i que és ponderada, hi ha coses que no m'acaben de convèncer, com ara això: "Es podria dir, doncs, que Ratzinger tenia les mans lligades abans del 2001." Aviam, no es pot dir que el Vaticà té "les mans lligades" per les seves pròpies lleis, perquè al Vaticà no necessiten l'aprovació de cap parlament per canviar les lleis en vint-i-quatre hores. Un cop més, doncs, s'utilitzen arguments febles, que en aquest cas fan pensar que fins al 2001, efectivament, no es van començar a posar els mitjans (tampoc el cardenal Ratzinger) per resoldre aquesta qüestió, que com diu Saranyana ja feia anys que es coneixia i que es podia intuir la seva magnitud.

Han fallat moltes coses, en tot aquest assumpte. I continuen fallant, no ho acaben de portar bé. Ara, Saranyana no en té la culpa, només hi posa bona voluntat. Però, com deia, de moment continuem sense cap cas de l'Opus, ni un, i mira que l'Opus té enemics. Jo estic bastant convençuda que l'Opus, en aquest tema, està net. I que si ha tingut alguna mala experiència (que no conec, ni ningú me n'ha suggerit mai res) es deu haver resolt de manera immediata, sense contemplacions i per la via ràpida. No crec que ningú pugui acusar l'Opus Dei de poc contundent en matèria de desviacions sexuals.

Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

Un editorial ponderat

M'ha agradat la ponderació de l'editorial de La Vanguardia d'avui, sobretot les tres últimes frases. Jo mateixa estava ja una mica trasbalsada les últimes setmanes, llegint tot això tan desagradable que sortia a la premsa sobre aquest tema, i l'article m'ha ajudat a mirar-m'ho amb més distància i, suposo, més "objectivitat". De fet, m'ha sorprès favorablement llegir una cosa com aquesta, amb la que està caient. Copio tot el text, tal qual.

La honestidad de los sacerdotes

Un escalofrío recorre la columna vertebral de la Iglesia católica y excita los sensores de un mundo cada vez más sometido a la ley del escándalo. La sucesión de denuncias sobre abusos de menores en instituciones religiosas (colegios y seminarios, principalmente) focaliza desde hace semanas la opinión pública. Ante la gravedad de los hechos denunciados, especialmente en la isla de Irlanda, el papa Benedicto XVI respondió el pasado día 19 de marzo con una carta pastoral, escrita de su puño letra, en la que pide perdón a los damnificados y emplaza a los inculpados a responder "ante Dios y los tribunales". En su mensaje a los católicos irlandeses, el Papa dice sentirse "avergonzado". Pero el goteo sigue. Y seguirá. Una avalancha mediática se ha puesto en marcha. El diario católico italiano Avvenire hablaba hace unos días de "oleada de pánico moral".

Hay unos hechos que son ciertos. Ocurrieron y han sido denunciados por quienes los sufrieron. Desde el estallido de un primer gran escándalo en Estados Unidos, hace ahora diez años (antes del fallecimiento del papa Juan Pablo II), no han cesado de desvelarse episodios escabrosos. Ayer mismo, el movimiento católico Legionarios de Cristo pedía perdón por la "reprobable" actitud de su fundador, el fallecido sacerdote mexicano Marcial Maciel, del que se ha acreditado una triple vida: católico rigorista, padre de tres hijas de dos mujeres distintas y acosador de seminaristas. "Una ola de pánico moral". El diagnóstico del rotativo Avvenire seguramente sea el correcto.

Hay unos hechos ciertos, que conmueven a la sociedad y angustian a los creyentes. Y hay también un claro intento de focalizar el grave problema en Benedicto XVI, puesto que el actual Papa fue prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe (ex Santo Oficio) durante el pontificado de Karol Wojtyla. El cardenal Joseph Ratzinger fue el guardián de la ortodoxia; el gran rectificador del concilio Vaticano II. Ahora no son pocos los que quieren hallar debilidades y contradicciones en su antigua labor de vigilancia.

Vemos bailar estos días los viejos prejuicios anticatólicos, que beben de muy diversas fuentes e intereses. Fruto de dos mil años de civilización, la Iglesia de Roma es una de las pocas realidades contemporáneas capaces de confrontar la tradición con los espasmos del mundo globalizado. No se somete. Y eso irrita. Y obliga, por tanto, a una extrema ejemplaridad.

El abuso de menores es una patología que los nuevos códigos de la humanidad no toleran. Y los tiempos de la autoridad religiosa coercitiva se han acabado en Occidente (ojalá acabasen también en Oriente). Esas son las coordenadas de la "ola de pánico moral". La Iglesia católica debe estar a la altura, pero toda persona de bien sabe que sacerdotes y religiosos son, en su inmensa mayoría, personas honestas y entregadas a un alto ideal. Ninguna ola mediática debiera aturdir la inteligencia. Todo intento de linchamiento moral de los eclesiásticos es radicalmente inaceptable.

Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

Tothom s’exclama, jo també

Tots els mitjans de comunicació del món s’exclamen (i jo també) per la pederàstia eclesiàstica, que cada dia que passa es demostra més estesa i amb més ramificacions.

Potser començaria a ser hora que els mitjans de comunicació social fessin la part d’acte de penediment que els pertoca, perquè van ser ells els que, fa vint anys o trenta anys, o potser quaranta, encoratjaven les crides a l’alliberament sexual. Unes crides que s'adreçaven també als capellans, i que feien els primerament massa tolerats dins l'Església i finalment considerats dissidents Bernard Häring (Roma) o Charles E. Curran (EUA), amb el suport sempre entusiasta dels també teòlegs Hans Küng (Suïssa), Edward Schillebeekx (Holanda) o Leonardo Boff (Brasil), que protestaven pels tímids intents del Vaticà de cridar a l'ordre aquella gent a la qual ells i la premsa presentaven com a “prestigiosos moralistes”. I ara Küng es queixa que això de la pederàstia “el Vaticà ho sabia i ho amagava”, quina barra que té aquest home. Ara ens hem de creure que justament ell no ho sabia, que ho ha descobert ara mateix i que per això fins avui no havia dit res sobre el tema?

Van ser aquests personatges els que van crear i estendre per moltes comunitats cristianes i pel món, amb els seus llibres, prèdiques i entrevistes en els mitjans de comunicació, que el Vaticà tenia “una obsessió amb les prohibicions sexuals”, que tenia una “moralitat pèlvica”, que calia deslliurar-se de tota aquella cotilla i que el clergat havia de trobar noves vies per satisfer les pulsions sexuals. I no es referien només a casar-se, no. Parlaven d’explorar la sexualitat dins dels seminaris i els convents, de deixar d'autoreprimir-se els que fossin homosexuals, de descobrir la pròpia sexualitat i la dels altres. Massa gent, per desgràcia, els va fer cas.

Alice Schwarzer, líder de les feministes alemanyes i fundadora del diari EMMA, ha dit aquests dies referint-se a aquella època, a les violacions i als abusos d'infants emparant-se en la llibertat sexual: “La protesta amarga nostra contra la violació de dones i nens en l’àmbit civil no tenia cap possibilitat davant aquell eteri esperit dels temps de la revolució sexual.”

Doncs això. A veure si algú mira una mica les hemeroteques i determinats llibres de “moral cristiana” d’aquests personatges i d’altres (també n’hi havia d’espanyols, ara no en recordo els noms, em sonen Segundo i Tamayo però no n'estic segura), que el Vaticà va declarar llavors (amb retard, però ho va fer) “poc cristians”, i per aquelles declaracions de no ortodòxia fetes pel Vaticà es van aixecar grans desplegaments mediàtics (“El Vaticà censura un teòleg!”). Seria interessant treure la pols a tot allò. O més que interessant, escandalós i trist, per tot el que sabem ara que s'amagava darrere aquelles crides al llibertinatge sexual.

Llibertinatge sexual també dins l'Església, perquè es donava per descomptat que la gent d'Església s'havia de deixar portar pels "signes dels temps", que demanaven que la gent s'alliberés de cotilles antigues. Quins escàndols no hem sentit a la premsa sobre l'Opus i altres institucions catòliques, per exemple, dient que "controlava" les lectures de les seves associades (com es deia fa anys), que "no podíem", per exemple, llegir determinades publicacions? S'ha fet befa fins i tot del fet que a les residències de l'Opus no hi podia haver determinades revistes! O que es vigilava qui hi entrava, especialment de nit! I reien perquè es repetia que les habitacions eren "per a dormir"!

I ara, si algú llegeix això, dirà que no tenim remei, que confonem els termes, que una cosa és la relació consentida de dos adults i una altra l'abús d'infants. Ja ho sé que no és el mateix, no sóc tan estúpida. El que intento explicar és que en aquella època tot es presentava junt, com si tot fos la mateixa cosa!

¿Ningú no se'n recorda dels milers de pàgines laudatòries que ha dedicat la premsa en els darrers cinquanta anys a la novel·la Lolita (1955), de Vladimir Nabokov (aquesta setmana mateix n'he vist un reportatge!) i a la pel·lícula del mateix nom que en va fer el famosíssim Stanley Kubrick els anys 60? Doncs, tractava de la relació sexual entre un adult i una menor (dotze anys), sí. Llegeixo ara (maig del 2010) que el diari La Vanguardia repartirà llibres de l'editorial Anagrama, i entre ells, és clar, hi ha Lolita. L'editor Herralde presenta així el llibre a les pàgines del diari:

La historia de la obsesión de un profesor cuarentón por la doceañera Lolita es una extraordinaria novela de amor en la que intervienen la atracción perversa por las nínfulas y el incesto...

O sigui, enmig del gran rebombori mediàtic, es continua posant pels núvols aquesta novel·la i la paraula "perversa" s'escriu en cursiva... O és que els delictes i els escàndols no són tan delictes ni tan escàndols si el protagonista adult d'una història d'aquestes no és capellà? El delicte i l'escàndol és per la condició de capellà de l'adult o per la condició de menor de la víctima?

I ara algú dirà que una cosa és la literatura i una altra la realitat. I també tindrà raó, però un cop més diré que en aquella època tot anava junt. ¿Cal recordar que a Espanya amb 13 anys ja es considera que les nenes són madures per decidir tenir relacions sexuals? Això és una llei que encara està vigent. 13 anys! Qui va establir aquesta edat? Potser va ser en temps de Franco, no ho sé, però en tot cas no amb la benedicció de l'Església, que si no m'equivoco no reconeix la capacitat de compromís sexual fins als 16 anys, o ara potser fins als 18. No me'n recordo, però estic segura que més de 13.

I hi ha també, entre d'altres, el Mahatma Gandhi, profeta adorat per mig món: «En els seus ashrams -centres de meditació- separava els marits de les esposes, però sovint convidava aquestes a dormir amb ell. També animava adolescents d’ambdós sexes a banyar-se junts, sota la seva severa mirada. Adams considera que Gandhi extreia una gratificació sexual en el contacte visual i físic amb dones molt joves. Quan va morir la seva dona, l’any 1944, Gandhi incrementà els seus experiments per vèncer la luxúria, aquesta vegada dormint amb joves, sovint amb dos alhora... etcètera» (J.J. Baños, ressenya de la biografia de Jad Adams, Gandhi: Naked Ambition, maig del 2010) I que consti que sóc una fervent i sincera admiradora (com gairebé tothom excepte els grans líders mundials que només ho són de boca) de la doctrina de Gandhi sobre la no violència. Però les coses eren com eren, encara que ens dolgui. La no violència anava del bracet, en molts ambients, amb l’"amor lliure", sense cap tipus de barreres.

En determinats àmbits "progres", doncs, la pedofília no estava tan "mal vista" com ho ha estat sempre en ambients catòlics, diguem-ne, seriosos (almenys els que jo he conegut, i també a casa meva i en els ambients familiars més pròxims). Per cert, tampoc el terrorisme ara tan reprovat, en aquells mateixos àmbits "progres" no estava mal vist. Ho ha explicat l'escriptor Benet i Jornet: "La progressia del 1975 admirava els etarres! Sap qui em va citar a casa seva amb uns amics per parlar amb gent d'ETA? Ernest Lluch". Ernest Lluch va ser assassinat anys després per membres d'ETA (potser els fills dels que havia rebut a casa seva).

Cal recordar l'època en què els mitjans de comunicació socials (els espanyols, alliberats per fi de la censura) parlaven de les famílies on tothom (pare, mare, fill, filla, avis...) anava despullat, i ho valoraven com el més natural del món? Fins que es van adonar que les nenes i els nens, a partir de determinada edat, preferien posar-se les calces, i després les nenes els minisostenidors, a partir de 10 anys o abans i tot... malgrat que havien estat educades des de petites que tot allò no era natural.

Fa 30 anys es barrejava tot, tot, tot... com encara avui. Mireu aquesta notícia d’ara mateix, tot barrejat, vinga:

Per a nens o només per a adults

L’animació infantil i el porno, en l’avantguarda del 3D per a televisió

Una explosiva rossa molt lleugera de roba es va quedant cada cop més despullada enmig de remenaments provocatius. N’hi ha prou de posar-se unes ulleres de visió estereoscòpica per treure-la de la pantalla de televisió i convertir-la en una realitat que podria creure’s tangible. No és màgia, és una creació en 3D de la productora francesa de continguts per a adults X.X. (no dono el nom, no en vull fer propaganda). Com ja va passar amb el pagament a Internet, el porno és un dels motors d’una indústria incipient que intenta obrir-se camí en el mercat. Al mateix temps, l’animació infantil intenta aprofitar una necessitat recent en els més petits que, cada cop més acostumats a que els personatges de les pel·lícules que veuen al cine surtin de la pantalla gràcies al 3D, encaixen amb fastigueig no poder disfrutar-lo a casa.

"Cal aprofitar la possibilitat que ofereix la tecnologia 3D per donar noves experiències als espectadors", afirma X.X., actual director de la productora que va crear el seu pare. "El 3D només tindrà èxit si els productors fan una cosa nova; si es limiten a portar al 3D el mateix que feien en 2D serà un fracàs complet", sentencia amb rotunditat.

Aquestes noves sensacions s’exemplifiquen en l’estriptís que es desenvolupa a la seva esquena i que va convertir la parada de la productora en una de les més comentades del Miptv, la fira internacional més important de continguts televisius, que va tenir lloc a Cannes la setmana passada. X.X. no veu en el 3D gaires actors ni cap argument. La seva filosofia es resumeix en una frase pronunciada amb èmfasi: "La sensació és que la noia surt dos metres de la pantalla!".

L’empresa ja ha aconseguit acords de distribució amb França, Corea del Sud i alguns països de l’est d’Europa. "El porno sempre va al capdavant en les noves tecnologies, ja va passar amb Internet. Per això sabem que el 3D és una bona inversió", conclou X.X.

També la revista Y.Y. treballa en "un producte eròtic en 3D que serà d’uns 60 minuts, però que encara no està produït", segons explica el director de desenvolupament de negoci de la companyia, Y.Y.

L’animació infantil també lliga el seu futur al 3D en estereoscòpia perquè els més petits així ho reclamen. "S’està generant una necessitat en els nens, que veuen 3D en el cine i el troben a faltar a casa", analitza Z.Z., executiva de vendes de la productora Z.Z.

(El País, 21 d’abril del 2010. He editat aquest post al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat i he afegit això)

Estic molt indignada de la capacitat de cinisme i d'hipocresia de l'opinió pública. O de l'opinió publicada, que era una distinció important que va fer amb molt encert Felipe González, si no vaig errada. Ningú no recorda ara, per exemple, que als EUA als anys 70 estaven permesos els "articles" de pedofília infantil als sex-shops, quan tothom parlava de les llibertats dels Estats Units com a referent mundial?

La violència engendra violència, i la perversió sexual engendra perversió sexual. Això passa també quan la violència és virtual (cine, lectures, còmics, etc.) i quan la perversió sexual és virtual. Però hi ha una diferència, que és que així com normalment no ens trobem amb incitacions violentes en la via real, a casa, al carrer, sí que ens trobem amb facilitat incitacions sexuals en la vida real (per allò que deia de la hipersexualització de la vida), i llavors és més fàcil que els que s'han deixat endur per la curiositat de la contemplació de les perversions sexuals virtuals es deixin arrossegar per les incitacions sexuals de la vida real i no sàpiguen distingir prou bé una cosa de l'altra. Ni més ni menys.

En fi, que el que és escandalós és que ara els mateixos mitjans de comunicació carreguin damunt l'Església les culpes de tota aquesta merda (ara hauré d'anar a rentar-me la boca, o el teclat) i que facin veure que és especialment dins l'Església on han passat aquestes coses.

Tot això que dic ara, però, no pretén treure ni un bri de responsabilitat als que manaven aleshores a l'Església ni als que manen ara, si van consentir o han consentit de fet (potser per por de ser titllats d'inquisidors pels mateixos que ara els acusen de còmplices dels crims) que avancés aquella onada de porqueria (la imatge de l’onada la utilitzava, amb precisió, referint-se justament a aquest punt, monsenyor Escrivà, el fundador de l’Opus) o si van tapar els escàndols i les aberracions sense impedir alhora que es tornessin a produir.

Tota aquesta merda, perdoneu-me una altra vegada la paraula, que es va estendre per molts ambients dels anys 50 als 70 i més ençà, va arribar també als seminaris, als convents i fins i tot a les catequesis. Molta gent ho sabia. Escrivà ens va avisar (jo era llavors numerària de l’Opus) amb molta claredat, i va prendre mesures molt serioses perquè dintre de l’Opus no corregués el càncer. Encara me'n recordo de la cara que feien algunes amigues quan comprovaven que els confessionaris dels nostres locals eren com dues minihabitacions d'un metre quadrat, una per al mossèn (que aquesta només la vèiem quan ell marxava) i una altra per a la penitent, amb portes de vidre cap enfora i en canvi absolutament impenetrables entre l'un i l'altre espai, de manera que des de fora tothom podia veure el capellà per una banda o la penitent per l'altra i en canvi el mossèn no veia la penitent ni la penitent veia el mossèn, només es podien comunicar de paraula. Podeu anar a la "meva església" (vull dir a Bonaigua ;-)) i veureu més o menys com són. La gent "de fora" ens acusava de puritanes i reien quan parlàvem de prudència i de que "entre santa y santo pared de cal y canto" o quan fèiem distincions entre "llibertat" i "llibertinatge", sobretot en matèria sexual.

No havíem de ser reprimides, ens deien, però havíem de ser castes i no havíem de ser ingènues. Potser Escrivà no es va equivocar tant com deien alguns, eh?

Acabo aquest article, que m'ha sortit una mica massa trist i reivindicatiu, amb un record una mica més amable. Avui és el que abans se'n deia el divendres de Passió o la Mare de Déu dels Dolors. A l'Opus se celebrava, en vida del fundador, amb unes postres especials a l'hora de dinar o de sopar que es deien "crespells", que la mare de sant Escrivà ("la Abuela") solia fer justament aquest dia, que celebrava el seu sant (es deia Dolores). No sé si es continua fent així. Ja ho preguntaré a una de les meves amigues de l'Opus.

Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

Monsenyor Romero i l'Opus

Avui és el 30 aniversari de l'assassinat de monsenyor Oscar Arnulfo Romero, bisbe de Sant Salvador (El Salvador). Aquests dies en diversos diaris han aparegut contraposicions entre el bisbe Romero i l'Opus Dei o entre Romero i Escrivá, com si fossin de dos móns diferents. L'altre dia, per exemple, Francesc Escribano escrivia això:

Sant Romero d’Amèrica
Francesc Escribano

A la catedral de San Salvador hi ha enterrat un home amb una bala al cor. (...) Es deia Oscar Arnulfo Romero i va ser arquebisbe de San Salvador. Aquests dies la seva tomba rep moltes visites. Alguns són turistes atrets per la història i el personatge, altres, la majoria, són salvadorencs que van a pregar per la seva ànima, a parlar amb ell i a fer-li peticions. No tinc gaire informació sobre com es fan els sants. Sobre quines són les claus que fan que el Vaticà elevi una figura determinada als altars. No sé que és el que pesa més, si la vida que ha portat o la mort que ha tingut. El tret que va acabar amb la vida de monsenyor Romero li va disparar un franctirador contractat per l’extrema dreta. El van matar mentre feia missa i, en certa manera, el van matar perquè feia missa. Perquè monsenyor Romero no separava el compromís religiós del compromís social i polític de denúncia de la pobresa i la desigualtat. Per això el van matar, perquè va assenyalar l’Exèrcit i el Govern com els màxims responsables de la violència i la injustícia que en aquells temps patia El Salvador. Han hagut de passar 30 anys i ha hagut d’arribar al poder un president d’esquerres perquè el govern d’aquell país accedeixi a investigar l’assassinat.

No sé quant de temps haurà de passar perquè el Vaticà escolti les moltes veus i peticions que demanen la canonització de Romero. Fa anys, per començar un procés d’aquest gènere, s’havia d’esperar com a mínim 50 anys. Ara sembla que es pot anar molt més ràpid, si prenem com a exemple el cas del fundador de l’Opus Dei. Però em temo que els factors ideològics i el poder d’influència, no dels sants, sinó dels seus devots, són un element determinant. Però no importa. Al marge del que pugui decidir el Vaticà, els que demanen que el facin sant ja el consideren com a tal. Ho diu la gent que aquests dies el visita a la catedral, ho diu Pere Casaldàliga quan s’hi refereix com a sant Romero d’Amèrica i ho va dir el dia del seu funeral un altre màrtir llatinoamericà, Ignacio Ellacuría, quan va afirmar que amb Romero, Déu havia passat per El Salvador. (El Periódico, 20 de març del 2010)

El que potser no sap Escribano, ni Casaldàliga, ni devia saber Ellacuría (i si ho saben o ho sabien ho haurien d'haver dit més sovint, per evitar aquests maniqueismes), és que monsenyor Romero era molt amic de l'Opus (i la gent de l'Opus, evidentment, era molt amiga d'ell). El mateix dia que va ser assassinat, una estona abans d'aquella missa, estava en un recés de l'Opus. Això està publicat no recordo on, però no sé per què no es diu quan es parla de Romero des de determinats àmbits. "No sé quant de temps haurà de passar perquè el Vaticà escolti les moltes veus i peticions que demanen la canonització de Romero", escriu Escribano, i potser se sorprendria si sabés la quantitat de gent de l'Opus o propera a l'Opus que des d'El Salvador i fora d'El Salvador han signat aquestes peticions.

Entre la gent d'Església, amic Escribano, no tot s'acaba en allò tan fàcil dels "bons i dolents". Aquesta lliçó tan bàsica no te la va explicar dom Pedro? Segur que sí, devies estar poc atent aquell dia.
-----

El celibat no causa la pedofília

Aquí en tenim la confirmació científica, sembla, per part d'algú que no sembla sospitós d'amistats clericals. I a més alguna altra dada interessant, com la que diu que "des del 1995 només un 0,045% dels casos de sospita per abusos sexuals a Alemanya ha afectat sacerdots o religiosos".

A risc de fer-me pesada, torno a deixar clar per si algú no ha llegit els altres comentaris meus sobre el tema que per a mi aquest 0,045% és massa elevat. Sobretot si hi ha una petita part, d'aquest petit percentatge, que un cop coneguda s'ha amagat i s'ha volgut dissimular. Els delictes no s'han d'amagar. Encara menys quan afecten menors.

"El celibat no causa la paidofília"

La probabilitat que un cèlibe cometi un abús sexual és a Alemanya d'un contra 40, diu a La Vanguardia el professor Hans-Ludwig Kröber, de la clínica universitària Charité de Berlín. Kröber ha posat en relleu que des del 1995 només un 0,045% dels casos de sospita per abusos sexuals a Alemanya ha afectat sacerdots o religiosos. El professor conclou que el celibat no pot ser pres com una causa dels delictes de pederàstia. Kröber és un dels més prestigiosos professors de Psicologia Forense a Alemanya. Ensenya i investiga a la Charité, que és una clínica conjunta de la Universitat Lliure de Berlín i de la Universitat Humboldt. Més de la meitat dels premis Nobel alemanys procedeixen d'aquesta institució. Kröber, que va militar en la joventut comunista, es declara ateu.

"No és necessari demostrar estadísticament que el celibat no causa la paidofília (si bé alguns paidòfils opten pel celibat), de la mateixa manera que tampoc és necessari en el cas d'un entrenador de futbol o d'un perruquer", diu Kröber, argumentant que "es tracta d'un fet provat per la medicina del sexe, igual que fer un petó no és la causa de l'embaràs i la masturbació no produeix reblaniment de la columna vertebral".

Segons Kröber, que basa les seves afirmacions en estadístiques procedents dels tribunals alemanys i de l'Església, ningú no es torna paidòfil per manca de contactes sexuals amb una persona adulta: "Després d'una fase d'abstinència, un no comença de sobte a somiar amb menors i deixa de somiar amb dones atractives. Per a un home heterosexual, els nens són i seran sense interès".

Els autèntics paidòfils són persones que van tenir una viva activitat sexual precoç i no persones amb un embús hormonal: "Els problemes que té ara l'Església catòlica són problemes de sacerdots homosexuals que no són capaços de viure l'abstinència sexual, o no volen, i per tant intenten dissimular-ho".

(La Vanguardia, 21 de març del 2010)

O, com ha escrit fins i tot Montserrat Camps, tan superprogre ella (i cristiana o almenys creient, crec; i ella és partidària d'abolir el celibat dels capellans, per cert, però no pels motius absurds que s'invoquen ara). Llegiu-ho:

«El que ara em pregunto és: per què arran de les notícies sobre pederàstia, es demana pertot arreu que s’aboleixi el celibat? que potser som les dones la solució de la perversió masculina? Ja hi som un altre cop, som un remei per a la concupiscència? Jo no vull com a company de vida un presumpte o potencial pederasta! Tenir conflictes amb el celibat sacerdotal vol dir tenir relacions amb dones, tenir una amant, fins i tot fills no reconeguts (i aquest és un altre problema), però no vol dir que l’abstinència sexual forçosa porti a excitar-se amb criatures. Em sembla que no va d’això. No entenc de psiquiatria, però em sembla que això és un problema de personalitat, de maduresa sexual i afectiva, d’autoestima, de moltes coses. Qui s’excita amb criatures no sempre ho fa amb dones, o sovint té problemes seriosos amb dones o amb segons quines dones, precisament per raons d’autoestima i d’acceptació de l’altre. En tot cas, és un problema de tot allò que les dones no hem de resoldre. Ara ens tocarà carregar-nos el mort dels immadurs, dels impotents, dels pervertits i dels psicòpates?»

Jo no sóc partidària, com Camps, d'abolir el celibat. Ara bé, estic d'acord amb ella totalment que no s'han de barrejar les coses. El debat del celibat es pot fer tantes vegades com es vulgui (no és un dogma de fe i ha canviat al llarg de la història), però plantejar el tema de la pederàstia com una conseqüència del celibat és no haver entès res de res. O vol dir que els que fan aquestes barreges les fan perquè tenen al cap aquell vell esquema dualista, que en el sexe és o "tot igualment dolent", o "tot igualment bo". I així no anem enlloc, no es pot discutir amb algú que funciona amb idees tan lamentables, tan primàries.

I encara una altra opinió, la de l’escriptor de best-sellers Sergi Pàmies, fill de la també escriptora Teresa Pàmies i del ja difunt exdirigent comunista Gregorio López Raimundo:

Celibats

No sóc expert ni en catolicisme ni en pederàstia, però seguint el debat que han suscitat els casos d’abusos sexuals a l’Església i la reacció del Vaticà, hi ha una cosa que no entenc. Per explicar els fets hi ha qui inclús afirma que el problema és l’obligació del celibat i que, ja se sap, la carn és dèbil. Altres, en canvi, des d’un cristianisme teòricament més progressista, reclamen que a l’hora de jutjar aquests actes, es combinin l’aplicació de la justícia i la misericòrdia. Des de la distància i el sentit comú, en canvi, tot sembla bastant més simple. Si fem l’exercici de treure als implicats les sotanes i el crucifixos, resulta més fàcil interpretar els fets. Per què, en lloc de ficar-nos en un merder de privilegis i atenuants, no se’ls aplica la llei i punt?

De vegades veiem imatges espectaculars a la televisió, filmades per la policia, de detencions de pederastes organitzats que, a través d’internet, cometen actes delictius. Ningú no es pregunta si són catòlics, ni si practiquen el celibat, ni es reclama misericòrdia per a ells. Simplement s’espera que tinguin un judici just i que, si es demostra que són culpables, se’ls condemni. Per què no fem el mateix quan l’implicat és un capellà? Si es confirma que un mossèn abusa de menors, que hi vagi la policia i l’emmanilli. Així de fàcil. Quan detenen els pederastes internàutics, no veig ningú que intenti justificar-los amb la martingala del celibat i de la naturalitat o no de mantenir relacions sexuals. Ara som en una altra història, contra la qual cal actuar. És, a més, un argument que ni tan sol convenç els que, sense que els apuntin amb una pistola, decideixen lliurement entregar la seva vida a un catolicisme que no enganya i que, d’entrada, ja estableix les seves pròpies regles. Qui es fa mossèn ja sap el que l’espera, i se suposa que la seva renúncia als plaers de la carn està compensada per la satisfacció que li proporciona el seu compromís. És una opció, des de tots els punts de vista, molt respectable. El que no entenc és que, des d’una opinió pública que generalment no té un vincle directe amb l’Església, s’insisteixi en això del celibat com a suposat obstacle. Es tracta d’una trampa argumental perillosa i injusta amb els milers de membres de l’Església que, per convicció, adopten el celibat com un dels requisits per a la realització del seu objectiu. Si relacionem celibat i abusos, estem donant a entendre que qualsevol que no manté relacions sexuals és susceptible de convertir-se en pederasta. I fins aquí podíem arribar. Els que, sense ser capellans, fa segles que tenim la mateixa vida sexual que un musclo de llauna i no hem abusat de ningú ni hem ficat mà a jovenets, manifestem la nostra profunda repulsa per aquest injust plantejament.

(Sergi Pàmies, La Vanguardia, 16 d’abril del 2010)

----------
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

El Vaticà i els capellans pedòfils

L’oficina d’informació de la Santa Seu ha publicat el 13 de març del 2010 una entrevista al diari italià Avvenire, de la Conferència Episcopal Italiana, amb Charles J. Scicluna, promotor de justícia de la Congregació vaticana per a la Doctrina de la Fe, sobre els casos d’abusos sexuals dels capellans. L’entrevista és del periodista Gianni Cardinale. En reprodueixo els punts clau.

Monsenyor Charles J. Scicluna, promotor de justícia de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la tasca del qual és investigar els anomenats delicta graviora, els delictes que l’Església catòlica considera els més greus de tots, és a dir, els que van contra l'Eucaristia o contra la santedat del sagrament de la penitència i el delicte contra el sisè manament (“No cometràs actes impurs”) per part d’un clergue amb un menor de 18 anys. Són delictes la competència dels quals, amb un document del 2001, Sacramentorum sanctitatis tutela, l'Església va reservar a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

De fet, doncs, el promotor de justícia és l’encarregat, entre altres coses, de la terrible qüestió dels sacerdots acusats de pedofília, que salta periòdicament a les pàgines dels mitjans de comunicació. I monsenyor Scicluna, un maltès afable i cordial, té fama de complir la tasca encomanada amb absolut escrúpol i sense fer distincions de cap mena.

Monsenyor, vostè té fama de “dur”, i en canvi s’acusa sistemàticament l’Església catòlica de ser tolerant amb els anomenats “capellans pedòfils”.
Pot ser que en el passat, tal vegada també per un mal entès sentit de defensa del bon nom de la institució, alguns bisbes, en la praxi, hagin sigut massa indulgents amb aquest fenomen tan trist. En la praxi, dic; perquè en l’àmbit dels principis la condemna per aquesta tipologia de delictes ha sigut sempre ferma i inequívoca. [...]

Què passa si un sacerdot és acusat d’un delictum gravius?
Si l’acusació és versemblant el bisbe té l’obligació d’investigar tant la credibilitat de la denúncia com el contingut de la denúncia. I si el resultat de la recerca prèvia és remarcable, perd la facultat de disposar sobre la matèria i ha de traslladar el cas a la nostra congregació, on serà tractat per l’oficina disciplinària. [...]

Es diu que aquesta oficina treballa poc i amb lentitud...
És una observació injusta. Els anys 2003 i 2004 ens va arribar una allau de casos. Molts procedien dels Estats Units i es referien al passat. En els últims anys, gràcies a Déu, el fenomen s’ha reduït molt. I, per tant, intentem tractar els casos nous en temps real.

Quants n’han tractat fins ara?
En els últims nou anys (2001-2010) hem analitzat les acusacions relatives a uns 3.000 casos de sacerdots diocesans i religiosos, sobre delictes comesos en els últims cinquanta anys. [...]

Dels tres mil acusats, quants han estat processats i condemnats?
Podem dir que en el 20% dels casos hi ha hagut un procés penal o administratiu veritable, que normalment s’ha fet a les diòcesis de procedència –sempre sota la nostra supervisió–, només algun cop aquí a Roma. Actuant així s’agilitza el procediment. En el 60% dels casos, sobretot per l’edat avançada dels acusats, no hi ha hagut procés, però s'han dictat contra ells normes administratives i disciplinàries, com l’obligació de no dir missa amb poble, de no confessar, de dur una vida retirada i d’oració. Cal insistir que aquests casos, entre els quals n’hi ha hagut alguns de fort impacte que n’han parlat els mitjans de comunicació, no són absolucions. Certament no hi ha hagut una condemna formal, però si a una persona l’obliguen al silenci i a l’oració, deu ser per alguna cosa.

Queda per analitzar el 20% dels casos...
En un 10% dels casos, particularment greus i amb proves abassegadores, el Sant Pare ha assumit la dolorosa responsabilitat d’autoritzar un decret de dimissió de l’estat clerical. És un procediment gravíssim, emprès administrativament, però inevitable. En l’altre 10% dels casos els mateixos clergues acusats han demanat la dispensa de les obligacions derivades del sacerdoci, petició que ha estat acceptada de seguida. Alguns capellans implicats en aquests últims casos tenien en poder seu pornografia pedòfila i per això han estat condemnats també per les autoritats civils.

Quina és la procedència d’aquests tres mil casos?
Sobretot dels Estats Units, que entre els anys 2003-2004 representaven al voltant del 80% de tots els casos. Cap al 2009 el percentatge nord-americà havia disminuït molt i havia passat a ser el 25% dels 223 nous casos arribats de tot el món. En els últims anys (2007-2009), efectivament, la mitjana anual de casos arribats a la congregació ha sigut de 250. Molts països denuncien només un o dos casos. Augmenta, per tant, la diversitat i el nombre dels països de procedència dels casos, però el fenomen és força limitat. Cal tenir en compte que són 400.000 en total els sacerdots diocesans i religiosos del món. Aquesta estadística no es correspon, doncs, amb la percepció creada quan casos tan tristos ocupen les primeres planes dels diaris. [...]

Deia fa poc que els processos propis i veritables afecten el 20% dels 3.000 casos examinats els últims anys. S’han resolt tots amb la condemna dels acusats?
Molts processos ja acabats s’han resolt amb la condemna de l’acusat. Però tampoc n’han faltat que el capellà ha estat declarat innocent o que les acusacions no s’han trobat prou provades. De tota manera, en tots els casos s’analitza sempre no només la culpabilitat o no culpabilitat del clergue acusat, sinó que també es fa un discerniment sobre la seva idoneïtat per al ministeri públic.

Una acusació recurrent a les jerarquies eclesiàstiques és que no denuncien també a les autoritats civils els delictes de pedofília que els arriben.
En alguns països de cultura jurídica anglosaxona, però també a França, els bisbes que saben, fora del secret sacramental de la confessió, que els seus sacerdots han comès delictes, estan obligats a denunciar-los a les autoritats judicials. És un deure difícil, perquè aquests bisbes han de fer com un pare que denuncia el seu fill. Malgrat tot, la nostra indicació en aquests casos és que cal respectar la llei.

I en els casos en què els bisbes no estan obligats per llei?
En aquests casos no imposem als bisbes que denunciïn els seus sacerdots, però els aconsellem que vagin a veure les víctimes i que els proposin que elles denunciïn els capellans dels quals han estat víctimes. A més, els encoratgem a proporcionar tota l’assistència espiritual i no espiritual que necessitin aquelles víctimes. En un cas recent d’un capellà condemnat per un tribunal civil italià, aquesta congregació va suggerir precisament als denunciants, que s’havien dirigit a nosaltres per fer un procés canònic, que ho comuniquessin també a les autoritats civils, en interès de les víctimes i per evitar altres crims. [...]

(Avvenire, 13 de març del 2010)

No m’acaba de convèncer el to de l’entrevista, si bé suposo que cal reconèixer que deu ser un pas endavant en la transparència del Vaticà sobre el tema. Em poso a la pell d’una de les víctimes i em sembla que la manera de referir-se a elles no encerta del tot la postura que hauria de tenir l’Església. Aquest home encara és massa fred, poc comprensiu de la tragèdia que té un sol de tots aquests casos. Cada cas hauria de ser vist com una enorme tragèdia i no justificar-lo de cap manera queixant-se que és injust que la premsa en parli tant. Com a catòlica, tot això m’esgarrifa tant que m’agradaria un to una mica més humil i no tan "polític", polític en el sentit que el monsenyor explica les coses com si tot estigués "sota control". No és aquest el to. I sobretot trobo a faltar alguna paraula més sobre els còmplices, sobre els bisbes i membres de les cúries episcopals que no van actuar amb prou contundència quan es van denunciar els delictes.

En qualsevol cas, ja que parlo dels còmplices, potser el punt clau és el del començament: "Tal vegada també per un mal entès sentit de defensa del bon nom de la institució, alguns bisbes, en la praxi, hagin sigut massa indulgents". Sembla que de vegades a les institucions (no passa només a l'Església) sigui més important evitar el "mal efecte" de que sigui conegut un mal comportament que no pas prevenir, encara que sigui amb una publicitat indesitjada d'aquell delicte, que el fet aberrant no es torni a produir.

Però en fi, com deia, suposo que és un pas endavant.

El dia 18 de març Josep Maria Fonalleras escriu un article al Periódico de Catalunya amb el qual estic substancialment d'acord, va en la línia del que deia:

Els catòlics i la pedofília

La posició de l’Església catòlica en un tema tan delicat com el de la pedofília es concentra, almenys, en dues hipòtesis. Primera: és un turment per a la pròpia institució. Segona: els altres també ho feien. Es troben a faltar mesures contundents que vagin més enllà de recloure els culpables en convents allunyats de les temptacions i dels focus. Si no hi intervingués la justícia, la percepció que en tenim és que tot es reduiria a tapar les mesquineses sota una catifa de meditació i contricció sincera. No pas una condemna explícita a l’home sinó un rebuig més o menys intens del pecat que va cometre. Després dels escàndols americans, holandesos, irlandesos i austríacs, ara veiem com el centre d’atenció es localitza a Alemanya, amb la qual cosa podria arribar a haver-hi una lleugera taca moral en el currículum del Papa. Ni més ni menys que el Papa. La reacció de monsenyor Federico Lombardi, portaveu del Vaticà, ha estat virulenta, indignada, just en la línia que els deia abans. Això és una tempesta, ha dit, una tortura, i el patiment profund de l’Església ha de servir «perquè la societat es faci cada dia més càrrec de la necessitat de protegir els infants». D’acord, l’Església pateix, i estic convençut que l’alta dignitat moral de Benet XVI està lliure de qualsevol sospita, però ni el patiment ni l’extensió de la culpa a la societat no haurien d’evitar unes quantes accions contundents que vagin més enllà de les sentides paraules adolorides.

Com les que ha dit monsenyor Scicluna, que fa el paper de fiscal de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. «La tolerància envers els pedòfils només s’ha donat en la praxis, no pas en l’àmbit dels principis». ¡Només faltaria! ¿Que no s’adona que és justament la pràctica el que és repugnant, contrari a l’Evangeli, indecent i amoral?

Té raó Fonalleras: no n'hi ha prou amb lamentar-se i el Vaticà no té dret a queixar-se que aquest tema surti als diaris i als altres mitjans de comunicació. És molt greu, el que ha passat.

El dia 7 d'abril la sociòloga Eulàlia Solé compara l'escàndol amb el cas Polanski:

Del Vaticà a Polanski
Eulàlia Solé / Sociòloga i escriptora

Aquests dies hi ha molt a dir, i es diu, sobre aquest mal de la pederàstia. Dos aspectes, però, voldria remarcar en aquest article. Un és referit a l'Església catòlica; l'altre, a un director de cinema.

El Vaticà es defensa, i defensa el seu màxim representant, dient que els abusos a menors comesos per capellans constitueixen un percentatge molt petit entre tots els abusos coneguts i denunciats. Doncs només faltaria!... tenint en compte que el nombre de clergues és ínfim en relació amb els sis mil milions d'habitants del món. Un càlcul proporcional ve a demostrar que el percentatge no és pas inapreciable. Per altra banda, cal observar que quan un eclesiàstic abusa d'una criatura cau a més a més en la prevaricació. Manca als seus deures de capellà no sols trencant el vot de castedat sinó faltant a l'obligació d'estendre el bé amb el seu exemple. Si ensems es produeix un encobriment per part dels que haurien de castigar els que es desvien, la institució sacerdotal no queda ben parada. No val a fer-se la víctima al·legant una persecució orquestrada, perquè les víctimes són unes altres. El que toca és demanar perdó fervorosament i vigilar que no torni a succeir.

I en un sac similar es pot encabir Roman Polanski, detingut a Suïssa per un procés penal que té pendent als EUA des del 1978. El famós director de cinema està acusat d'haver drogat i violat una noia de tretze anys. Durant més de tres dècades ha voltat lliurament pel món, ha fet pel·lícules i ha rebut premis. El més recent, el de la millor direcció per The ghost writer al Festival de Berlín. El film és bo, però el director no és una persona digna. Hi ha delictes que no prescriuen, com és el cas dels abusos sexuals a menors, ja que aquests arrosseguen seqüeles psicològiques al llarg de la seva vida. Si els jurats que han anat premiant Polanski haguessin estat conseqüents, no ho haurien fet. En determinades circumstàncies es pot desvincular la personalitat de l'artista de la seva obra, però en d'altres no es pot admetre que sigui així. Quan es tracta de delictes greus, ni el més gran talent pot fer que siguin obviats. The ghost writer és una gran pel·lícula que no es correspon amb la petitesa del seu autor, incapaç d'acceptar la culpa i de lliurar-se a la justícia.

Avui, 7 d'abril del 2010

-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

Més sobre celibat i pederàstia

Tret d’El País d'avui, 12 de març de 2010:

Observador del Vaticà davant l'ONU, Silvano Maria Tomasi: "Els sacerdots tacats pel delicte de la pedofília no trobaran atenuants en la solteria. No hi ha excuses per a aquest crim odiós".

Filippo di Giacomo, sacerdot i exmissioner: "Jo he educat alguns nens, a Itàlia i a Àfrica, i mai se m'ha ocorregut posar-los la mà al damunt. Celibat no equival a malaltia. Hi ha capellans que respecten els nens i capellans que no. I per les xifres que coneixem, dubto molt que la proporció d'abusos infantils sigui més alta entre els religiosos que entre els civils".

Cardenal Oscar Rodríguez Maradiaga, president de Caritas Internacional i arquebisbe de Tegucigalpa: "No es pot relacionar pedofilia amb celibat. Els abusos succeeixen a tot arreu, fins i tot on no hi ha cèlibes". Maradiaga reconeix, però, que cal "insistir en la formació" dels seminaristes. "En el passat es coneixia pitjor la psicologia humana i de vegades gent que no era adequada per a la vocació emprenia el camí del sacerdoci".

Gerhard Mueller, bisbe de Ratisbona: "Els capellans que cometen delictes contra menors no poden seguir sent sacerdots".

I també això, que no és d'El País:

Stephan Ackerman, bisbe de Trèveris: «En el passat s’han amagat casos. Això ho hem de reconèixer amb dolor: certament s’han esdevingut tota una sèrie de casos en què no hi ha hagut voluntat d’investigar i els autors simplement van ser traslladats a una altra banda.»

La clau, per mi, és el que diu Maradiaga: "De vegades gent que no era adequada per a la vocació emprenia el camí del sacerdoci". Tal com vaig dir.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

A tot arreu hi ha fang quan plou

Són exemples que “en todas partes cuecen habas”, o sigui, que a tot arreu hi ha fang quan plou (això del fang de la dita catalana recorda allò altre dels “polvos” i els “lodos”... que en català, per cert, es diu “d’aquells garrins, aquests purins”, que també va bé per al tema). Però vull insistir que aquestes exemples no justifiquen de cap manera el comportament dels eclesiàstics que han abusat de menors ni, encara menys, l'ocultació d'aquests crims per part de les autoritats eclesiàstiques que els havien de denunciar.

Són exemples, doncs, que només pretenen posar de manifest, i ja sé que em faig pesada, que hi ha hagut a tot arreu molta ingenuïtat i molt de “bonisme” durant molts anys, i en molts àmbits no s’han pres fins fa poc mesures serioses per evitar o almenys per tallar de soca-rel determinats comportaments.

Un pare va deixar embarassades les dues filles 19 vegades

Les autoritats britàniques han demanat disculpes a les dues dones a les quals el seu progenitor va violar durant 35 anys

Londres. (Europa Press). 11/03/2010. - Les autoritats britàniques han demanat aquest dimecres disculpes a dues dones a les quals el seu pare va deixar embarassades un total de 19 vegades durant 35 anys, després que l'individu, resident a Sheffield, fos condemnat el 2008 a cadena perpètua acusat de 25 càrrecs de violació.

L'informe realitzat per les autoritats de Sheffield i Lincolnshire i divulgat durant una revisió del cas assenyala que la família es va posar en contacte amb 28 agències i més d'un centenar de funcionaris, ha informat el diari Daily Mail.

En concret, les crítiques es dirigeixen contra els serveis socials i la policia d'ambdues localitats. La directora dels serveis socials de Sheffield, Sue Fiennes, ha reconegut que "hi va haver oportunitats que es van perdre, tant individualment com col·lectivament". "Les investigacions notificades haurien d'haver derivat en el trasllat de les nenes a un lloc segur, però no es va fer així", ha indicat. "Volem demanar perdó a la família de cor per aquest cas. És ben clar que vam fallar a aquesta família", ha assenyalat.

De cara al futur, l'agència es compromet a "treballar sense descans per minimitzar els riscos que ocorri una altra vegada" un cas similar. Fiennes va recalcar que han "après" la lliçó.

Per la seva banda, el portaveu de la Junta de Protecció de Menors de Lincolnshire, Chris Cook, també s'ha dirigit a les víctimes per demanar-los perdó "sincerament". "Hauríem d'haver-vos protegit", va afirmar.

Dels 19 embarassos registrats, nou van arribar a terme, mentre que dos dels bebès van morir el mateix dia en què van néixer. La sentència va concloure que el pare, que tenia 56 anys en el moment de la resolució judicial, va començar els abusos contra les filles en l'etapa de la preadolescència -vuit i deu anys- i les pegava si es negaven a sotmetre's a les seves demandes.

L'acusat va arribar a traslladar la seva família fins a 67 vegades per "mantenir el secret", segons Cook. "Quan l'assumpte va ser revelat per les víctimes, vam actuar amb rapidesa", va apuntar.

I una altra, de les moltes notícies que estan sortint aquestes setmanes:

Els abusos sàdics en una escola d'elit commocionen Alemanya

El 14 d'abril, el col·legi d'elit d'Odenwald (al sud de Frankfurt, a Alemanya), una institució històrica vinculada a la Unesco, farà 100 anys. L'aniversari ja no serà el mateix. 40 exalumnes han acusat nou professors d'abusos sexuals, pràctiques sàdiques i humiliacions entre els anys seixanta i noranta.

Fa un mes, el col·legi d'Odenwald va ser la primera institució laica alemanya a veure's involucrada en l'escàndol d'abusos sexuals i agressions en els centres educatius. Després de la publicació el passat mes de gener dels primers casos, ocorreguts en el col·legi jesuïta Canisius de Berlín, cada setmana han anat apareixent noves informacions.

L'actual directora, Margarita Kaufmann, s'ha compromès a destapar tots els abusos. Aquesta setmana, el diari Frankfurter Rundschau ha publicat un primer balanç de la seva activitat. En total, 40 estudiants acusen a nou professors d'abusos sexuals i practiques sàdiques. Dos testimonis van relatar casos que poden haver ocorregut els anys noranta. Precisament aquests testimonis, segons va dir la directora, van informar sobre "rituals horribles" com, per exemple, cremar o llançar aigua bullint sobre els genitals. També van parlar d'estudiants obligats a sotmetre's a penetracions amb plàtans. En alguns casos, els abusadores haurien estat estudiants majors que violaven en grup companys més joves mentre un professor observava l'escena. Kaufmann va recordar, no obstant això, que els relats no han estat comprovats encara, i que els casos han prescrit. Així mateix, la directora va recordar que la xifra dels casos que encara queden per descobrir podria ser "molt alta".

El Ministeri d'Educació de Hesse va saber el 1998 el que estava ocorrent al col·legi i les acusacions contra l'exdirector Gerold Becker, que va manar a l'institut fins al 1985. Becker és un dels principals sospitosos en els casos de pederàstia i, malgrat que el govern regional coneixia aquestes acusacions, el va mantenir com a assessor del Ministeri d'Educació fins a 1999, segons el Frankfurter Rundschau.

Les informacions sobre casos esborronadors comesos en una institució tan prestigiosa han commocionat el país. L'escola d'Odenwald és laica, mixta i d'elit. Va ser fundada el 1910 per Paul i Edith Geheb, un matrimoni de pedagogs jueus, i alberga alumnes de 14 a 18 anys. Hi van estudiar, entre altres, el francès Daniel Cohn Bendit, líder del moviment estudiantil del 68 a França i actual cap dels Verds al Parlament Europeu; Klaus Gysi, pare de l'exministre d'Alemanya Oriental Gregor Gysi; la directora de cinema Sandra Nettelbeck, i escriptors com Jakob Arjouni i Amelie Fried.

(Laura Lucchini, El País, 9 d'abril del 2010)

I encara una altra:

Els Boy Scouts, multats per abusos sexuals comesos fa més de 20 anys

L'organització també ha d'indemnitzar amb 1,4 milions una de les 17 víctimes

EFE, WASHINGTON, 23 APR 2010

L'organització Boy Scouts of America ha estat condemnada a pagar una multa de 18,5 milions de dòlars per haver actuat de manera negligent després de denunciar-se abusos sexuals comesos per un dels seus dirigents fa dues dècades.

Segons fonts judicials, aquesta multa se sumarà a una indemnització d'1,4 milions de dòlars que el jurat va ordenar pagar a Kerry Lewis, de 38 anys, que va dir haver estat una de les víctimes dels abusos. Els Scouts van negar durant el judici les al·legacions de negligència i van explicar que usaven una sèrie d'arxius privats per mantenir els pederastes allunyats de les seves files.

Els advocats de Lewis, no obstant, van sostenir que l'organització va actuar de forma imprudent al permetre que Timur Dykes, antic assistent de l'entitat, continués associat al grup després de confessar-li a un bisbe de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons) que va abusar de 17 boy scouts el 1983.

Els lletrats de la víctima van argumentar que aquests arxius, en lloc d'usar-se per prevenir aquests casos, es van mantenir sota secret. Dykes va ser condemnat a presó en tres ocasions per delictes d'abusos sexuals a joves.

I una més:

Un capellà, un nen i un recepcionista
Francesc Escribano

La cosa va anar de la manera següent: un sacerdot acompanyat d’un nen de 8 anys entra en un hotel i demana una habitació i uns preservatius. Abans que el recepcionista pugui sobreposar-se a la impressió, el capellà li demana que enviï la factura a l’arquebisbat mentre li diu al nen que ara a l’habitació li explicarà quina mena de coses es fan la nit de noces. Aquesta escena, que sembla increïble, amb els mateixos protagonistes, no va passar una vegada, sinó 10. Va ser fa unes setmanes a la ciutat de Rosario, a l’Argentina. El que sembla una broma pesada, és, efectivament, una broma pesada gravada amb càmera oculta per la versió argentina del Caiga Quien Caiga. El programa ha aixecat una forta polèmica i controvèrsia i fins aquest dilluns no s’ha pogut emetre a la televisió. El que és més sorprenent de tot plegat és que només dos dels 10 hotels que van ser visitats per l’estranya parella van trucar a la policia, la resta els van lliurar l’habitació sense problemes. (El Periódico, 24 d'abril del 2010)

I després es llegeixen notícies com aquesta següent als diaris, tothom les publica tan tranquil. Per no parlar dels anuncis de prostitució i de "jovenetes disponibles" amb els quals fan l'agost gairebé tots els mitjans de comunicació, els mateixos diaris que s'exclamen (i jo també m'exclamo, que consti, ja ho he dit) de tot aquest escàndol dels capellans:

Publicat el primer llibre amb imatges pornogràfiques per a cecs al Regne Unit

EFE, Londres, 13 d’abril del 2010. La fotògrafa canadenca Lisa Murphy ha publicat Tactile Minds, el primer llibre pornogràfic amb imatges en relleu de nus i descripcions en braille dirigit a cecs i discapacitats visuals.

La publicació, que es pot adquirir per uns 170 euros al Regne Unit, inclou 17 imatges en relleu realitzades a mà que mostren, per exemple, una dona despullada en un "posat de discoteca", uns "pits perfectes" i un home a l'estil de "robot de l'amor".

La fotògrafa, que té un certificat en gràfics tàctils de l'Institut Nacional per a Cecs del Canadà, va aprendre a crear imatges tàctils d'animals utilitzades per als llibres dels nens amb discapacitats visuals.

Murphy ha explicat que amb aquest llibre no ha fet més que omplir una "veta de mercat", ja que, segons ha dit, "no hi ha llibres amb imatges de nus per a adults amb problemes de visió".

"Es tracta d'un producte trencador. Playboy va tenir una edició amb text en braille entre el 1970 i el 1985, però no incloïa imatges", ha explicat Murphy, per qui "els cecs han sigut marginats en una societat saturada d'imatges sexuals".

Els relleus van acompanyats de descripcions en braille que expliquen quina roba porten els protagonistes de les imatges, per a qui Murphy va agafar com a models amics amagats rere màscares. (El Periódico de Catalunya, 13 d'abril de 2010)

O sigui, el missatge és que tothom ha de poder gaudir del sexe a tutiplé, i també de la pornografia ("pobrets els cecs, que no poden gaudir-ne") i de la prostitució. Però llavors posem el crit al cel només pel tema dels capellans? Ja sé que això d'alguns capellans (i d'algunes escoles, i d'algunes famílies) és més greu perquè estem parlant de menors, però potser falta una mica de coherència, no? Potser algun diari i algun polític s'hauria de plantejar que amb una societat tan hipersexualitzada com tenim, gairebé seria un miracle que un col·lectiu no tingués cap mena de problema, no?

I una altra notícia, aquesta de la web de TV3:

Un documental denuncia el silenci que envolta els abusos sexuals a menors

Al món hi ha un 13% de persones que, de petits, han estat víctimes d'abusos sexuals, segons un estudi de la Universitat de Barcelona. A l'estat espanyol, es calcula que un 19% de la població ha patit aquesta mena d'abusos. Un documental mostra de manera gràfica com n'és de terrible per a una criatura ser víctima d'abusos sexuals. Es diu "Els monstres de ca meva" i és una producció de Quindrop. També les víctimes intenten conscienciar la societat que aquest tema ha de deixar de ser tabú. És el cas d'Isabelle Aubry, víctima d'incest dels 6 als 14 anys, que ha aconseguit que l'incest ja consti com a tal en el codi penal francès.

"Els monstres de ca meva" denuncia que els menors víctimes d'abusos sexuals estan desprotegits perquè són invisibles. El fil conductor del documental és Carme Artero, mare de quatre infants i mare d'acollida de dos més. Com ella, altres voluntaris acompanyen els menors que passen per aquest tràngol.

Malgrat iniciatives com aquest documental per donar-los a conèixer, els abusos sexuals a menors són una realitat silenciada, en la majoria de casos, des del mateix àmbit familiar. I és precisament en aquest entorn familiar i en altres àmbits pròxims i de confiança del nen on se sol cometre l'abús. Contra aquesta disfuncionalitat de base lluita des de fa deu anys Isabelle Aubry, víctima d'abusos per part del seu pare dels 6 anys als 14, fundadora de l'Associació Internacional de Víctimes de l'Incest i autora del llibre "La primera vegada tenia sis anys".

En declaracions a TV3, Aubry ha explicat que l'incest comporta una pena doble per a la víctima quan la seva família, lluny d'ajudar-la, la culpabilitza i rebutja: "La víctima, quan parla amb la família, no s'espera en absolut això, espera un refugi d'amor, el reconeixement de 'Déu meu, què t'ha passat, tots t'ajudarem'. I no, perquè si l'incest ha pogut existir en una família és perquè la família ja tenia una disfunció".

Els agressors no tenen un perfil psicològic comú i acostumen a ser de la família o de l'àmbit més proper al nen, com l'escola o les activitats de lleure. Normalment justifiquen l'abús parlant d'amor, quan en realitat el que exerceixen és un poder que el nen no pot combatre.

Els psicòlegs opinen que per prevenir també cal ensenyar els nens a dir "no" des de molt petits i no transmetre'ls la idea que els adults sempre tenen la raó. Com en tantes altres coses, la confiança és clau i només parlant del tema es pot trencar la impunitat de les persones abusadores.

(Canal 3/24, 16 d’abril del 2010)

La veritat és que em sobten (i m’esgarrifen) les xifres tan altes que diuen, del 13-19% de víctimes d’abusos a la família. Em costa de creure-les. En qualsevol cas, tant les xifres altes, com el fet que es refereixin a l’àmbit familiar (tan sagrat, per a mi, com el de l’Església), contextualitzen, SENSE JUSTIFICAR-LES DE CAP MANERA (ho repetiré les vegades que calgui) les xifres eclesiàstiques, que recordem que les que han sortit fins ara no arribaven a l’1% (i també contextualitzen els silencis eclesiàstics, SENSE JUSTIFICAR-LOS). El problema, doncs, és una crisi mundial, com deia Escrivá, amb molts centres de corrupció i amb moltes causes, la principal de les quals em sembla que és, en aquest punt almenys, la hipersexualització de la societat, a tots els àmbits, en els últims 40-50 anys.

L’únic que em consola de tot això tan horrorós és esforçar-me a pensar que la gent més o menys normal en aquest aspecte concret sembla que encara som majoria, si em permeteu que m'hi inclogui, tant a la societat en general (més del 80%) com a l’Església catòlica (més del 99%). Ara bé, cal reconèixer que en el cas de l’Església hi ha un factor que no es dóna en les famílies, en els altres àmbits. I és que hi ha una organització centralitzada que durant anys, per motius segurament molt justificats però que ara s’ha vist que eren equivocats, ha impedit que la justícia civil intervingués en els casos en què hi havia implicat un capellà (fora del cas, naturalment, que la víctima o la família de la víctima “passés” del que els hi deia l’Església un cop conegut l’assumpte, i anés a denunciar-lo a la policia, cosa que ha passat en alguns casos al llarg dels anys. Per tant, hi havia segons sembla una prohibició moral de denunciar-ho fora (per allò de rentar la roba bruta a casa), però no hi havia un impediment físic de fer-ho. L'Església, per sort, ja fa molts anys que no té poder polític real, poder de constricció física dels fidels catòlics. Ningú dins l'Església pot impedir que un catòlic recorri a la justícia civil. Altra cosa és que li donin la raó o que l'hi donin de seguida. A Malta, aquests dies que hi ha anat el papa (abril del 2010), les víctimes de la pederàstia que han estat rebudes per Benet XVI han explicat que els capellans abusadors van ser finalment jutjats i condemnats per l'Església i van ser expulsats de la jerarquia, però que la sentència de la justícia civil encara l'esperen, des de fa set anys.
------
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

El tobogan de l'avortament - 3

La prova que l’avortament és el darrer pas del pendent continu que s'inicia amb l’anticoncepció, amb la qual forma una unitat inseparable (és un graó més del mateix fenomen i, per tant, a més anticoncepció, més avortament) la tenim a França. Extracto les dades i valoracions següents d’un article publicat per Ignacio Aréchaga a l’agència Aceprensa de Madrid el 24 de febrer del 2010:

Es interesante atender a la situación en Francia, donde la Inspección General de Asuntos Sociales (IGAS) acaba de publicar un informe sobre el aborto, que había sido encargado por el gobierno.

En Francia el aborto es legal desde 1975, y en 2001 se ampliaron las facilidades para interrumpir el embarazo, extendiendo el plazo de 10 a 12 semanas y permitiendo que las menores de 18 años aborten sin autorización de los padres. El informe de la Inspección se propone hacer balance de la reforma de 2001.

La ley francesa se ponía como objetivo progresar en el control de la fecundidad, de modo que el acceso generalizado a las técnicas anticonceptivas redujera el número de abortos.

El informe francés reconoce que la anticoncepción está masivamente difundida en el país, con un fuerte predominio de la píldora. Menos del 5% de las mujeres declaran no utilizar técnicas anticonceptivas, cuando tienen una actividad sexual y no desean quedarse embarazadas. Sin embargo, el nivel de fracaso anticonceptivo sigue siendo alto. Un tercio de los embarazos se consideran “no deseados”, y el 60% de ellos acaban en aborto.

Anticoncepción y aborto no son excluyentes sino complementarios. El informe francés reconoce: “El nivel de fracasos de la contracepción es preocupante: el 72% de las IVG [interrupciones voluntarias del embarazo] se realizan con mujeres que recurrían a prácticas anticonceptivas, y en el 42% de los casos esta contracepción se basaba en un método médico, teóricamente muy eficaz (píldora o DIU)”.

En consecuencia, “la difusión masiva de la contracepción no ha hecho disminuir el número de IVG, que se mantienen en torno a 200.000 al año”. La tasa de abortos es de 14,5 por 1.000 mujeres.

Las esperanzas de la reducción del número de abortos estaban puestas también en la píldora del día siguiente. Para quitar cualquier obstáculo, las jóvenes francesas pueden obtener esta píldora de forma gratuita y anónima. Ahora se ha puesto también en el mercado la “píldora de cinco días después”. Esta política ha rendido frutos a los laboratorios, pero no a la prevención de embarazos no deseados.

“La contracepción de urgencia –dice el informe– debía poder prevenir la mitad de los embarazos no deseados, especialmente entre las jóvenes, y de los abortos cada año. Este objetivo es por el momento letra muerta. Si el recurso a la píldora del día siguiente ha aumentado un 72% entre 2000 y 2005, el número de IVG practicadas ha permanecido estable. Se constata incluso un aumento del aborto entre las jóvenes, que sin embargo son las primeras usuarias de la contracepción de urgencia”.

A la vista de esta experiencia, el informe francés parece abandonar la esperanza de que el aborto llegue a ser algo excepcional. Con una actitud que algunos han calificado de derrotista, mantiene: “La IVG no es pues un suceso excepcional, sino que constituye un componente estructural de la vida sexual y reproductiva y debe ser abordado en cuanto tal”.

Desde el momento en que la Inspección considera el aborto como un “componente estructural”, cabría esperar que el sistema sanitario lo viera también como una prestación sanitaria más. Sin embargo, advierte el informe francés, “la situación de la IVG en el sistema sanitario no se ha normalizado aún, a pesar de la movilización de los servicios del Ministerio para que la actividad de IVG sea reconocida como una actividad sanitaria normal”. Y es que la práctica del aborto “sigue siendo poco atractiva para el personal sanitario. El recurso a la objeción de conciencia por parte de estos profesionales es desigual y mal conocida, y parece haber ido a más por la prolongación del plazo legal para las IVG”. Médicos que estaban dispuestos a practicar un aborto de un feto de escasas semanas, se muestran reacios cuando se trata de uno de tres meses, cuya forma humana es evidente.

En Francia el 75% de los abortos se practican en los hospitales públicos. Esta proporción ha ido a más, porque es una intervención poco rentable para las clínicas privadas (la Seguridad Social reembolsa entre 306 y 442 euros por aborto). El problema en el sector público es que cada vez hay menos médicos interesados en realizar abortos. Después de una generación de médicos “militantes”, dispuestos a asegurar el derecho al aborto, el relevo no está asegurado. Su próxima jubilación –reconoce el informe– plantea el problema de su relevo por médicos jóvenes “que no están motivados a comprometerse en esta actividad poco valorada y poco reconocida”.

La ley francesa prevé también medidas en el ámbito educativo. Están previstas al menos tres sesiones anuales de educación sexual en la escuela, con grupos de edad homogéneos. Pero entre la ley la práctica hay distancias: “Parece que la obligación legal es aplicada muy parcial y desigualmente”, según el informe de la Inspección.

No es que haya silencio sobre estos temas: “Con acciones de información sobre la sexualidad ofrecidas en muy diversos lugares, una larga difusión en Internet, difícilmente se puede decir que la población francesa no esté informada sobre estas cuestiones.” Sin embargo, reconoce el informe, se advierten representaciones equivocadas y errores de interpretación sobre los métodos anticonceptivos.

El tobogan de l'avortament - 1
El tobogan de l'avortament - 2
---