Salvador Dalí i l’Opus

Un dels fidels lectors d’aquest bloc (potser és l’únic lector? ;-)) de tant en tant m’envia coses i de vegades les aprofito, sobretot quan estic més aviat seca d’idees per escriure aquí o quan no tinc temps de pensar en aquest blog.

Ara m’ha enviat això. És Dalí qui parla:

“Jo per París vaig allà on hi ha els hippies i els distribueixo el llibre del pare Escrivá, que és una meravella i que es diu Camino, i que ha d’ésser el fonament de la futura estructura moral, perquè els del Camino són l’única gent que funciona, que arriben a l’hora, que fan allò que cal fer, i llavors, naturalment, també l’Opus té interès en les finances i en l’arca, i com que vostè, que és un gran escriptor, en el fons considera que cal ésser conservador, sobretot en la qüestió monetària, doncs ha de veure que l’Opus, a Espanya i al món, ara que ja van de mal borràs les repúbliques socialistes, és l’únic posseïdor de grandesa i estructura moral catòlica, apostòlica i romana. Sense arribar al jesuïtisme, que encara m’agrada més que l’Opus. Però per avui, en fi, ja m’acontento amb l’Opus. I hem acabat, tanqui l’aparell. No diré ni una paraula més”. (Salvador Dalí a Baltasar Porcel, revista Destino, 24-X-1970).

Jo tampoc utilitzaria mai Salvador Dalí com a argument d’autoritat, entre altres coses perquè ell es va declarar franquista convençut més d’una vegada en plena dictadura (era només provocació?) i perquè estava com una cabra o feia veure que ho estava, però no es pot negar que tenia gràcia.