"El missatge cristià no comença indicant als homes i dones què han de fer, sinó mostrant el que Déu ha fet per tots els homes i dones a través de Jesucrist." (Aquesta citació, que reprodueixo de memòria, la vaig llegir l'altre dia en una revista interna de l'Opus; com a cooperadora tinc dret a llegir algunes publicacions de les que fan per als seus).
Per això que diu el text reproduït, és molt important, com deia sant Josepmaria Escrivà, que en els centres i esplais de l'Opus Dei, abans d'exigir obligacions, s'ensenyi a la gent a pregar, a contemplar Jesucrist i a reflexionar sobre el que va ser la vida, la mort i la resurrecció d'aquell home que alhora era Déu. Que les "obligacions" surtin de dins de cada una, de la meditació pròpia (amb orientació, sens dubte: ningú no neix ensenyat i fins i tot en aquest àmbit de la pregària hi ha el perill gran que una acabi parlant amb si mateixa i no amb Déu, que s'acabi creient que les pròpies dèries són "Déu mateix que parla a través de la meva consciència" i coses d'aquestes que poden conduir fins i tot a negar els manaments o els sagraments en nom de la sagrada consciència). Però és important que s'insisteixi en això, en la pregària personal, perquè com deia el fundador de l'Opus amb molt d'encert si les noies que s'acosten a l'Obra no aprenen a pregar, tota la tasca que es faci és una pèrdua de temps.
Per l'experiència que he viscut i per les converses que tinc, crec que això, en general, a l'Opus d'ara es continua fent bé. Hi pot haver excepcions, és clar, algú que ho hagi viscut de manera diferent i que li hagi fet la impressió que tot el que li deien eren obligacions i deures secs, però em penso que les de l'Opus Dei això de la pregària ho tenen bastant clar.
------
dimarts, 1 de desembre del 2009
dimecres, 4 de novembre del 2009
Més sobre el Raval de Barcelona
Un altre article sobre el centre Braval, aquest cop sense amagar-ne la filiació opusdeística. I és del diari El País!:
L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----
No crean que lo más difícil, en el Raval, es ser un niño inmigrante o hijo de inmigrantes. Quien ha visto a sus padres emprender la tremenda aventura de la migración ha visto ya una demostración de voluntad y de ánimo, y ésa no es una mala lección para empezar. Los educadores de la zona consideran que, en general, son los niños españoles (algo más del 50%) quienes suelen llevarlo peor: están más resignados a su suerte.
En Braval, una de las entidades asistenciales del barrio, se ocupan de la integración de niños y jóvenes españoles y extranjeros. Por explicarlo rápido, les atraen con deportes y actividades extraescolares, les enseñan a convivir e intentan que, ya puestos en ello, estudien. Braval es del Opus Dei, lo cual puede suscitar cierto recelo a según quien. El Ayuntamiento de Barcelona les ha denegado este año la subvención porque sólo trabajan con chicos (tienen otra cosa para chicas y mujeres jóvenes, llamada Terral), y eso no se aviene, al parecer, con las directrices municipales sobre integración sexual.
Tampoco es que la subvención recibida en años anteriores fuera para tirar cohetes. En 2008 ascendió a unos 3.000 euros. Teniendo en cuenta que Braval paga unos 8.000 euros anuales en concepto de alquiler de equipamientos deportivos municipales, sólo significa que el Ayuntamiento hará aún más negocio en el presente ejercicio.
Vale la pena visitar las instalaciones de Braval, fundada en 2002 en la calle de la Cera, para ver el Raval desde abajo, desde el punto de vista de los niños. Tiene sus símbolos cristianos, su capilla y su placa dedicada a Escrivá de Balaguer, pero el barullo (las idas y venidas de los chavales, la limpieza de las camisetas deportivas, la manutención de los ordenadores) y la mezcla (chicos procedentes de 30 países, con 10 idiomas distintos y nueve religiones, sin contar con los no religiosos) generan un cierto ecumenismo. En cualquier caso, el objetivo de Braval no consiste en salvar almas, sino en resolver urgencias muy concretas y materiales. Su director, Pep Masabeu, un tipo tremendamente pesado cuando se trata de conseguir cosas para sus chavales (casi 250 este ejercicio), es pedagogo. ¿Sus máximos orgullos? Que seis de sus críos hayan llegado ya a la Universidad, que una cincuentena hayan encontrado trabajo regular, que varios de ellos se hayan convertido a su vez en voluntarios para ayudar a los que están llegando.
En el Bronx neoyorquino existe un centro similar, el Cretona, también del Opus. Lo visité hace unos años. Pregunté a un voluntario (numerario del Opus Dei) si los chicos, de entre 10 y 18 años, tenían que ir a misa. "¿Misa? Mi trabajo consiste ahora mismo en evitar que ese cabronazo de ahí (y señaló con una sonrisa a un chavalín que tendría 11 o 12) acabe robando en las iglesias pistola en mano, e intentaré que estudie y se imponga un mínimo de autodisciplina; a partir de ahí, él sabrá". La idea viene a ser ésa.
L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----
dimarts, 3 de novembre del 2009
Sant Escrivà s'equivocava
De vegades s'equivocava, sí, fins i tot interpretant l'evangeli, com ja vaig dir a propòsit del llibre Camí i a propòsit del mateix papa de Roma.
I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.
No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.
En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant) sembla que el fundador no s'equivocava mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...
Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...
I no passa res: tots els sants s'han equivocat, començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat. El problema que deia abans és que, potser per respecte, algunes vegades l'havien d'haver avisat que s'equivocava i no ho van fer.
Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada ell mateix, el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.
Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si el temps no hagués passat i com si les coses dites en un context determinat no necessitessin cap contextualització quan es repeteixen. Contextualització que de vegades vol dir simplement callar, deixar d'explicar allò, perquè caldria massa temps i massa rotllo per posar-ho en context.
Com diu aquell punt de Camí, "no posar 'en berlina' els teus superiors". Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.
Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors dels homes no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. Si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.
Això, ja ho sé, passa en totes les empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.
Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
------
I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.
No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.
En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant) sembla que el fundador no s'equivocava mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...
Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...
I no passa res: tots els sants s'han equivocat, començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat. El problema que deia abans és que, potser per respecte, algunes vegades l'havien d'haver avisat que s'equivocava i no ho van fer.
Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada ell mateix, el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.
Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si el temps no hagués passat i com si les coses dites en un context determinat no necessitessin cap contextualització quan es repeteixen. Contextualització que de vegades vol dir simplement callar, deixar d'explicar allò, perquè caldria massa temps i massa rotllo per posar-ho en context.
Com diu aquell punt de Camí, "no posar 'en berlina' els teus superiors". Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.
Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors dels homes no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. Si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.
Això, ja ho sé, passa en totes les empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.
Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
------
dijous, 22 d’octubre del 2009
Bon article sobre una cosa que es diu Braval
Un bon article sobre una iniciativa solidària al Raval de Barcelona. Bon article si no fos que... després us ho explico.
Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?
Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.
De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----
Braval
Hi ha alguna cosa en el doctor en pedagogia Josep Masabeu del gran Dustin Hoffman. Bastant. Em refereixo al físic. Podrien ser germans. O sigui, que Masabeu és un paio encantador, eficient i necessari. Per això dirigeix Braval, obra social ubicada al Raval, que es proposa, mitjançant el voluntariat, promoure la cohesió social i facilitar la incorporació dels immigrants en la nostra societat.
El que els polítics i les seves lleis ni volen ni saben solucionar ho han de solucionar persones com Masabeu, que és de Sabadell i, a més a més, sap cuinar molt bé. Fins i tot plats filipins, un dels quals vam compartir, entre d’altres, amb l’empresari Josep Maria Pujol i una gran dona, també eficient, Núria Gispert, expresidenta de Càritas. La van decapitar a Madrid quan volia descentralitzar la institució. Aquí l’eficiència sempre et costa el cap. Sobretot en aquests temps que algú, amb un gran encert, va definir com a líquids.
Però érem a Braval, que sorprèn fins i tot per les seves instal·lacions. Braval, que demostra com a través de l’esport, futbol i bàsquet, es pot aconseguir que els xavals del Raval facin cada tarda els seus deures, que estudiïn i que aprovin. Perquè el curs passat, dels 11 nois que estudiaven 4t d’ESO, el van superar 10. Dels tres que cursaven 2n de batxillerat, dos van aprovar la selectivitat i van ingressar a la universitat. Nou van acabar un cicle formatiu de grau mitjà de formació professional. Sis alumnes ja van realitzar estudis universitaris, etcètera. Aquesta autoritat en llibertat que tant es reclama últimament és el que es respira a Braval.
No tot, doncs, al Raval és prostitució, violència i drogues. Que els ho preguntin a aquells nois, autòctons i procedents de 30 països, que van diàriament a Braval. O als seus pares. Nois que, des de fa 10 anys, troben a Braval un espai comú de convivència on se’ls ensenya que qui s’ha d’adaptar a una determinada cultura és el que hi arriba. I no pas al revés.
Colla’ls, Pep. Als polítics.
Arturo San Agustín, "El Pianista del Majestic" (El Periódico de Catalunya, 22 d'octubre del 2009)
Deia que era un bon article... però no esmenta l'Opus Dei, que és l'entitat que està al darrere d'aquesta iniciativa! Ja vaig explicar que l'Opus va ser una de les primeres institucions catòliques que es va ficar al barri del Raval, quan encara no era moda fer-ho. ¿Com voleu que la gent tingui una idea equilibrada de l'Opus si quan es parla de els coses que fa l'Opus de manera corporativa, com aquesta, no s'esmenta l'Opus, i en canvi quan un banquer, un polític, un empresari, etc. diuen o fan a títol personal qualsevol tonteria, de seguida s'esmenta l'Opus, si aquell personatge hi té alguna relació, encara que la relació, real o suposada, sigui només de la persona i no del banc, ni del partit, ni de l'empresa?
Amigues i amics de l'Opus, ja us entenc, ja.
De tota manera, jo sempre em dic a mi mateixa que si gent de bona fe et tracta malament o incorrectament o injustament, potser d'alguna manera t'ho has guanyat... Avui, però, si esteu enfadats, us dono tota la raó del món.
-----
dimecres, 7 d’octubre del 2009
"Don" Álvaro?
Les meves amigues de l'Opus Dei continuen parlant de "don Álvaro".
S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?
No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?
I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
------
S'han parat a pensar com sona "don Álvaro" fora de l'àmbit estricte del castellà (del castellà de Castella, no pas l'espanyol de l'Amèrica Llatina) i de l'italià? Sona com "don Quijote", un tractament encarcarat, antic. O sona elitista, de "señorito" andalús o madrileny. Ja sé que en castellà sona normal, un tractament com tenim en català el de "senyor Tal" o "senyora Qual". Però com és que els meus amics i les meves amigues de l'Opus no ho "tradueixen"? Per què ho deixen en castellà?
No han pensat, a més, que quan una persona mor ja no calen tractaments? Oi que estan convençudes i convençuts que "mossèn Álvaro" (o "monsenyor Álvaro") és al cel? I jo també n'estic convençuda i fins i tot li reso l'oració alguna vegada, tot i que no m'agrada gaire com està formulada (em sembla massa complexa, com la de sant Josepmaria, tal com vaig escriure l'altre dia: es volen dir massa coses). Però encara que no fos sant, no veuen que continuar tractant una persona amb aquest títol resulta poc natural? Quin problema hi ha que li diguin "Álvaro", sense el "don", ni el "mossèn", ni el monsenyor", ni el "padre"?
I en català "Àlvar", per suposat, només faltaria. Com tots els sants i santes del món, o els candidats a ser sants o santes.
------
dimecres, 2 de setembre del 2009
Les estampes de l'Opus
No les tinc totes perquè ara n'hi ha un munt (sant Josepmaria Escrivà, l'"argentino-espanyol" Isidoro Zorzano, la catalana Montse Grases, Álvaro del Portillo, Encarnita Ortega (a qui vaig conèixer personalment), José Luis Múzquiz (també el vaig veure una vegada), José María Hernández Garnica, Tomás i Paquita Alvira, el suís Toni Zweifel (no sé si ho he escrit bé), el doctor Cofiño de Guatemala, els germans Ortiz de Landázuri, i potser no les he vistes totes. Però de les que recordo la de Montse és la que em sembla més correcta. Perquè no és "proselitista", és senzillament una pregària i prou. Algunes de les altres, especialment la de sant Josepmaria i la d'Álvaro del Portillo, són massa "doctrinàries", expliquen moltes coses sobre l'Opus Dei o comprometen massa a qui les resa amb relació a l'Opus, i a molta gent que agafa l'estampa per primer cop no sé si li interessen gaire, o gens ni mica, ser "més de l'Opus". Simplement volen pregar a un sant de l'Església i prou.
Vull dir, de vegades els de l'Opus van massa directes al "proselitisme" (fins quan aquesta paraula, amigues meves?, no veieu que ni tan sols l'Església la utilitza des de fa anys si no és en sentit negatiu?) i s'obliden del fonamental. Abans de resar als sants de l'Opus Dei (o al mateix temps, si voleu), cal inculcar la necessitat de resar, no? Que ara hi ha gent que no sap res de res. O sigui, pot ser que hi hagi gent que vegi un "afany proselitista" innecessari el primer dia que té el primer contacte i el que vol és una orientació espiritual, religiosa, i no específica.
És per això que posats a resar estampes (la qual cosa de vegades és força consoladora, encara que siguis una cristiana "madura i progre" com jo ;-)), la de la Montse m'agrada més que les altres. Jo la reso molts dies.
------
Vull dir, de vegades els de l'Opus van massa directes al "proselitisme" (fins quan aquesta paraula, amigues meves?, no veieu que ni tan sols l'Església la utilitza des de fa anys si no és en sentit negatiu?) i s'obliden del fonamental. Abans de resar als sants de l'Opus Dei (o al mateix temps, si voleu), cal inculcar la necessitat de resar, no? Que ara hi ha gent que no sap res de res. O sigui, pot ser que hi hagi gent que vegi un "afany proselitista" innecessari el primer dia que té el primer contacte i el que vol és una orientació espiritual, religiosa, i no específica.
És per això que posats a resar estampes (la qual cosa de vegades és força consoladora, encara que siguis una cristiana "madura i progre" com jo ;-)), la de la Montse m'agrada més que les altres. Jo la reso molts dies.
------
dilluns, 10 d’agost del 2009
Compromisos juvenils a l'Opus Dei
Uns amics m'han dit que un fill seu els ha anunciat que s'havia fet "de Sant Rafael", i només té 13 anys. Els meus amics no són de l'Opus, però sí bons cristians. Tanmateix, s'han espantat que el seu fill hagi adquirit un compromís tan jovenet.
Sovint s'ataca l'Opus perquè "capta" nens i nenes massa petits. No estic d'acord amb aquesta crítica. No és cristiana, crec, o resulta difícilment compatible amb la praxi cristiana de molts segles.
Faig servir aquí arguments presos d'una explicació sobre el tema d'un de l'Opus que conec. Estic completament d'acord amb ell en aquest punt.
Crec que els cristians no hem de tenir por dels compromisos en coses bones de les criatures. L'Església ha actuat amb aquest criteri sempre. Penseu, per exemple, en el compromís que es demana a un nen o una nena de 6-8 anys quan fa la primera comunió. Es compromet a anar a missa cada diumenge fins que es mori, no? I té 6 anys. I el compromís de la confirmació? I el compromís que es demana als nens acabats de néixer (a través dels pares i padrins) quan se'ls bateja? I les escoles apostòliques dels ordes religiosos? I l'escolania de Montserrat? I els seminaris menors?
No ens podem deixar endur pels fracassos. Les experiències dolentes que tots coneixem, de gent rebotada i allunyada de l'Església després d'una experiència de compromís amb Déu (o amb una institució de l'Església, si ho voleu separar), si ens dominessin, ens farien estar plegats de braços en tot els projectes religiosos que ens plantegéssim. En això no hi ha edats, sempre es pot triomfar i sempre es pot fracassar. Aquestes experiències doloroses no ho són més pel fet que comencessin a la infància; es donen casos traumàtics i no traumàtics en totes les edats. El que passa és que si vas començar de petita, llavors sembla que tens més excusa per rebotar-te i per demanar comptes (als pares, a les que segons tu et van engalipar, a l'Església, a l'Opus, a Déu...)
Que la gent jove es comprometi no és dolent, em sembla que 2000 anys d'experiència de l'Església ho confirmen.
Fa uns dies vaig veure una sèrie de la RAI sobre la vida de sant Joan Bosco. Un dels seus primers seguidors va ser Domingo Savio, un noiet de 12 anys que es va morir de seguida, i els salesians el consideren un dels seus encara que només hi havia un compromís subjectiu: volia ser capellà com don Bosco. I l'Església el va canonitzar, per aquest compromís adquirit per ell quan era petit. El consideren salesià, tot i que es va morir (crec que amb 13 anys, o abans i tot) quan encara no existien els salesians: només hi havia don Bosco i un grupet de nois. I no sé si sant Domènec Savio va ser canonitzat abans que don Bosco i tot.
Penseu en els pastorets de Fàtima, en el seu compromís a 9-10 anys amb la Mare de Déu. O santa Caterina de Siena, una patrona oficial de l'Opus Dei, per cert, que decideix que serà verge a la mateixa edat. I tants sants i tantes santes de la història.
No podem jutjar aquestes coses amb ulls només humans i amb les pors de la societat actual, tan refractària als compromisos de tot tipus. La societat actual viu terroritzada pels compromisos, i les lleis dels homes fan tots els possibles perquè no hi hagi ni tan sols la possibilitat de fer promeses per a tota la vida, com en el cas del matrimoni. Les úniques excepcions són les qüestions econòmiques: si tens una hipoteca per a tota la vida, la tindràs per a tota la vida, peti qui peti; amb els diners, poca broma.
I de què ens queixem ara? D'un nen o una nena que es compromet a rebre formació cristiana en un local de l'Opus? Ens hem d'espantar? Crec que no. Ni ara ni més endavant si hi ha altres compromisos. És Déu qui bufa (servint-se d'altres persones, és clar; o voleu que els vostres fills responguin a una vocació només si els crida directament l'arcàngel sant Gabriel?).
Parlant d'àngels, sant Rafael és l'arcàngel que va portar Tobies fins a trobar la seva dona. És el patró dels qui es casen. La tasca que fa l'Opus amb la gent jove està encomanada a sant Rafael, per una banda, i a sant Joan, l'apòstol cèlibe, per si Déu demana més. Però se'n diu "obra de Sant Rafael", d'aquesta tasca, perquè sabia sant Josep Maria que la immensa majoria dels joves que hi participessin tirarien pel camí del matrimoni.
Ara, si Déu demana més i un fill diu que sí, crec que no s'ha de tenir por. S'ha de deixar que sigui el que Déu vulgui. És molt pitjor retallar la llibertat que impedir fer coses que en principi els cristians hem de considerar bones.
En el que sí que estaria d'acord és en criticar la "captació" d'un nen o una nena sense que els seus pares sabessin ni tan sols que va a un centre o a un esplai de l'Opus. Compromisos adolescents i juvenils sí, però no enganyar els pares.
Ara, un cop que els pares deixen que el seu fill o filla vagi per aquell esplai i se'ls ha dit que allò és de l'Opus Dei i se'ls ha donat informació sobre l'Opus Dei, llavors ja no es poden "queixar" si després el fill o la filla prenen decisions (evidentment orientades pels seus monitors o monitores).
O sigui, no a l'engany, però també no a la ingenuïtat ni a demanar comptes a tercers si el nen o la nena van més enllà del compte. Els pares que volen que els seus fills es formin en un ambient de l'Opus no poden pretendre que la formació i les propostes que rebran els nens i nenes serà "a la carta", d'acord amb els desitjos dels pares: "Al meu li podeu explicar tot, excepte tal cosa." No: serà com a tothom. I si no t'agrada, no l'hi portis. I si l'hi portes, després no et queixis.
La vida cristiana exigent que proposa l'Opus és un risc: et poden captar, pots dir que sí, pots estar-hi una temporada o tota la vida, pots sortir-ne rebotada, pots sortir-ne més o menys indemne (com jo), etc. El risc és el risc.
Jo m'haig de considerar un "fracàs" de l'Opus, perquè no vaig perseverar? Haig de considerar tota la meva vida un fracàs perquè vaig estar a l'Opus una vintena d'anys? No, no ho crec, no hi estic disposada. Hi vaig entrar, en vaig sortir al cap d'uns anys pels motius que siguin i la vida continua. Em dol tot plegat, però no més que el que pot doldre un amor juvenil trencat. Va anar així i punt.
I no diguem res dels "perills" del matrimoni. Quantes parelles acaben trencades? És clar que dol, però no has de deixar de casar-te, o de festejar amb la idea de casar-te més endavant, pel fet que no saps si funcionarà tota la vida. Què, doncs? La gent no ha de festejar per por que no funcioni? La vida és risc per a grans i petits.
L'altra possibilitat és educar els fills perquè no es comprometin a res fins als 18 anys. Però qui es pensi que això no té riscos de cara al futur, és una inconscient de ca l'ample. Perquè als 18 anys és molt possible que ja estigui "compromesa", amb bombo i tot, i el "compromís" (el trauma) no se'l treurà del damunt mai més, tant si tira endavant l'embaràs com si no.
De vegades, la veritat, hi ha gent que sembla que baixi de l'hort. Ni tan sols recorden la seva pròpia història.
------
Sovint s'ataca l'Opus perquè "capta" nens i nenes massa petits. No estic d'acord amb aquesta crítica. No és cristiana, crec, o resulta difícilment compatible amb la praxi cristiana de molts segles.
Faig servir aquí arguments presos d'una explicació sobre el tema d'un de l'Opus que conec. Estic completament d'acord amb ell en aquest punt.
Crec que els cristians no hem de tenir por dels compromisos en coses bones de les criatures. L'Església ha actuat amb aquest criteri sempre. Penseu, per exemple, en el compromís que es demana a un nen o una nena de 6-8 anys quan fa la primera comunió. Es compromet a anar a missa cada diumenge fins que es mori, no? I té 6 anys. I el compromís de la confirmació? I el compromís que es demana als nens acabats de néixer (a través dels pares i padrins) quan se'ls bateja? I les escoles apostòliques dels ordes religiosos? I l'escolania de Montserrat? I els seminaris menors?
No ens podem deixar endur pels fracassos. Les experiències dolentes que tots coneixem, de gent rebotada i allunyada de l'Església després d'una experiència de compromís amb Déu (o amb una institució de l'Església, si ho voleu separar), si ens dominessin, ens farien estar plegats de braços en tot els projectes religiosos que ens plantegéssim. En això no hi ha edats, sempre es pot triomfar i sempre es pot fracassar. Aquestes experiències doloroses no ho són més pel fet que comencessin a la infància; es donen casos traumàtics i no traumàtics en totes les edats. El que passa és que si vas començar de petita, llavors sembla que tens més excusa per rebotar-te i per demanar comptes (als pares, a les que segons tu et van engalipar, a l'Església, a l'Opus, a Déu...)
Que la gent jove es comprometi no és dolent, em sembla que 2000 anys d'experiència de l'Església ho confirmen.
Fa uns dies vaig veure una sèrie de la RAI sobre la vida de sant Joan Bosco. Un dels seus primers seguidors va ser Domingo Savio, un noiet de 12 anys que es va morir de seguida, i els salesians el consideren un dels seus encara que només hi havia un compromís subjectiu: volia ser capellà com don Bosco. I l'Església el va canonitzar, per aquest compromís adquirit per ell quan era petit. El consideren salesià, tot i que es va morir (crec que amb 13 anys, o abans i tot) quan encara no existien els salesians: només hi havia don Bosco i un grupet de nois. I no sé si sant Domènec Savio va ser canonitzat abans que don Bosco i tot.
Penseu en els pastorets de Fàtima, en el seu compromís a 9-10 anys amb la Mare de Déu. O santa Caterina de Siena, una patrona oficial de l'Opus Dei, per cert, que decideix que serà verge a la mateixa edat. I tants sants i tantes santes de la història.
No podem jutjar aquestes coses amb ulls només humans i amb les pors de la societat actual, tan refractària als compromisos de tot tipus. La societat actual viu terroritzada pels compromisos, i les lleis dels homes fan tots els possibles perquè no hi hagi ni tan sols la possibilitat de fer promeses per a tota la vida, com en el cas del matrimoni. Les úniques excepcions són les qüestions econòmiques: si tens una hipoteca per a tota la vida, la tindràs per a tota la vida, peti qui peti; amb els diners, poca broma.
I de què ens queixem ara? D'un nen o una nena que es compromet a rebre formació cristiana en un local de l'Opus? Ens hem d'espantar? Crec que no. Ni ara ni més endavant si hi ha altres compromisos. És Déu qui bufa (servint-se d'altres persones, és clar; o voleu que els vostres fills responguin a una vocació només si els crida directament l'arcàngel sant Gabriel?).
Parlant d'àngels, sant Rafael és l'arcàngel que va portar Tobies fins a trobar la seva dona. És el patró dels qui es casen. La tasca que fa l'Opus amb la gent jove està encomanada a sant Rafael, per una banda, i a sant Joan, l'apòstol cèlibe, per si Déu demana més. Però se'n diu "obra de Sant Rafael", d'aquesta tasca, perquè sabia sant Josep Maria que la immensa majoria dels joves que hi participessin tirarien pel camí del matrimoni.
Ara, si Déu demana més i un fill diu que sí, crec que no s'ha de tenir por. S'ha de deixar que sigui el que Déu vulgui. És molt pitjor retallar la llibertat que impedir fer coses que en principi els cristians hem de considerar bones.
En el que sí que estaria d'acord és en criticar la "captació" d'un nen o una nena sense que els seus pares sabessin ni tan sols que va a un centre o a un esplai de l'Opus. Compromisos adolescents i juvenils sí, però no enganyar els pares.
Ara, un cop que els pares deixen que el seu fill o filla vagi per aquell esplai i se'ls ha dit que allò és de l'Opus Dei i se'ls ha donat informació sobre l'Opus Dei, llavors ja no es poden "queixar" si després el fill o la filla prenen decisions (evidentment orientades pels seus monitors o monitores).
O sigui, no a l'engany, però també no a la ingenuïtat ni a demanar comptes a tercers si el nen o la nena van més enllà del compte. Els pares que volen que els seus fills es formin en un ambient de l'Opus no poden pretendre que la formació i les propostes que rebran els nens i nenes serà "a la carta", d'acord amb els desitjos dels pares: "Al meu li podeu explicar tot, excepte tal cosa." No: serà com a tothom. I si no t'agrada, no l'hi portis. I si l'hi portes, després no et queixis.
La vida cristiana exigent que proposa l'Opus és un risc: et poden captar, pots dir que sí, pots estar-hi una temporada o tota la vida, pots sortir-ne rebotada, pots sortir-ne més o menys indemne (com jo), etc. El risc és el risc.
Jo m'haig de considerar un "fracàs" de l'Opus, perquè no vaig perseverar? Haig de considerar tota la meva vida un fracàs perquè vaig estar a l'Opus una vintena d'anys? No, no ho crec, no hi estic disposada. Hi vaig entrar, en vaig sortir al cap d'uns anys pels motius que siguin i la vida continua. Em dol tot plegat, però no més que el que pot doldre un amor juvenil trencat. Va anar així i punt.
I no diguem res dels "perills" del matrimoni. Quantes parelles acaben trencades? És clar que dol, però no has de deixar de casar-te, o de festejar amb la idea de casar-te més endavant, pel fet que no saps si funcionarà tota la vida. Què, doncs? La gent no ha de festejar per por que no funcioni? La vida és risc per a grans i petits.
L'altra possibilitat és educar els fills perquè no es comprometin a res fins als 18 anys. Però qui es pensi que això no té riscos de cara al futur, és una inconscient de ca l'ample. Perquè als 18 anys és molt possible que ja estigui "compromesa", amb bombo i tot, i el "compromís" (el trauma) no se'l treurà del damunt mai més, tant si tira endavant l'embaràs com si no.
De vegades, la veritat, hi ha gent que sembla que baixi de l'hort. Ni tan sols recorden la seva pròpia història.
------
dijous, 23 de juliol del 2009
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
"No sóc un sant", va dir ahir Silvio Berlusconi referint-se a les seves aventures sexuals, esbombades aquestes últimes setmanes per la premsa italiana. Tot i això, el president italià manté un índex de popularitat de gairebé el 50% (potser són tots els homes, encantats de la vida amb un president campió... no, això era broma, eh?).
Sembla, doncs, que Berlusconi accepta les històries que s'expliquen d'ell, una de les quals és que sol exigir a les prostitutes follar sense preservatiu. Si la meuca contractada no ho accepta, se'n busca una altra: sempre n'hi haurà alguna disposada a fer content l'amo d'Itàlia, que segur que paga bé. Que és un tita fresca, vaja, un irresponsable, sembla que no ho pot evitar (són casos d'aquells que només s'arreglen amb unes bones tisores... una altra broma feminista).
Doncs justament en aquests casos està molt indicat el preservatiu. Potser li ho podria dir el mateix papa (en privat): "Escolta, Silvio, ja es veu que no te'n pots estar. Almenys, no contribueixis a escampar malalties lletges. Si no pots impedir les teves pulsions, posa't preservatiu". Dic el papa perquè em sembla molt difícil que una cosa d'aquestes la pugui dir a Berlusconi un dels seus subordinats, encara que sigui ministre de salut. I el papa deu ser una de les poques persones no subordinades a Berlusconi en tot el país.
És molt diferent això a escampar en general "la necessitat" del preservatiu. Si ho dius en general, tractes tothom com a irresponsable i contribueixes a banalitzar el sexe. Si ho dius a un irresponsable, a ell personalment, fas un servei a la salut pública.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
-----
Sembla, doncs, que Berlusconi accepta les històries que s'expliquen d'ell, una de les quals és que sol exigir a les prostitutes follar sense preservatiu. Si la meuca contractada no ho accepta, se'n busca una altra: sempre n'hi haurà alguna disposada a fer content l'amo d'Itàlia, que segur que paga bé. Que és un tita fresca, vaja, un irresponsable, sembla que no ho pot evitar (són casos d'aquells que només s'arreglen amb unes bones tisores... una altra broma feminista).
Doncs justament en aquests casos està molt indicat el preservatiu. Potser li ho podria dir el mateix papa (en privat): "Escolta, Silvio, ja es veu que no te'n pots estar. Almenys, no contribueixis a escampar malalties lletges. Si no pots impedir les teves pulsions, posa't preservatiu". Dic el papa perquè em sembla molt difícil que una cosa d'aquestes la pugui dir a Berlusconi un dels seus subordinats, encara que sigui ministre de salut. I el papa deu ser una de les poques persones no subordinades a Berlusconi en tot el país.
És molt diferent això a escampar en general "la necessitat" del preservatiu. Si ho dius en general, tractes tothom com a irresponsable i contribueixes a banalitzar el sexe. Si ho dius a un irresponsable, a ell personalment, fas un servei a la salut pública.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
-----
dimecres, 8 de juliol del 2009
Entrevista sobre l'Opus Dei a Catalunya
No coneixia aquest capellà, "el senyor Pujals", que diu la presentadora. A TV3 està prohibit dir "mossèn"? L'entrevista comença al minut 7:15 i dura uns 18 minuts. No és que sigui molt brillant, però això és el que hi ha d'actual, en català i no fet per ells (vull dir: el mossèn és "d'ells", però l'entrevistadora és de TV3).
A YouTube he trobat també en català aquest vídeo supersenzill. Suposo que aquest sí que deu estar fet per algú de l'Opus:
-----
A YouTube he trobat també en català aquest vídeo supersenzill. Suposo que aquest sí que deu estar fet per algú de l'Opus:
-----
dimecres, 1 de juliol del 2009
L'Església, Vicente Ferrer i l'Opus Dei
Han atacat l’Església perquè no s’ha lamentat públicament de la mort de Vicente Ferrer. No cal dir que els mateixos que l’han atacada, o molts d’ells, l’ataquen sempre, facin el que facin els bisbes. Simplement aprofiten la més mínima oportunitat per bolcar la seva rancúnia. De vegades, amb motiu. En aquest cas, crec que no. Penso que l’Església, en general, ha mantingut un silenci oficial que s'ha de considerar respectuós. Com deia Escrivá referint-se a coses de l'Església, "si no pots lloar, calla". En el cas de Vicente Ferrer hi ha motius de lloança, però és difícil fer-ho sense que sembli que a l'Església no li ve d'aquí que aquest bon home hagués deixat els jesuïtes. D'altra banda, hi ha hagut moltes lloances d'eclesiàstics i gent de missa, a títol individual, sobre la tasca enorme feta per Ferrer, i aquest vespre a Santa Maria del Mar (potser l'església catòlica més significativa de Barcelona) no s'hi cabia. Amb això crec que n'hi ha prou.
En aquest cas, a més a més, hi ha hagut un articulista a l’Avui que ha posat el dit a la nafra:
La història aquesta de Vicente Ferrer i el seu funeral m'ha recordat que l’Opus Dei ha conegut almenys un episodi similar recentment, per una actuació que va tenir fa dos o tres anys anys amb motiu també d'un difunt. Hi ha un grupet d'antics rebotats de l’Opus (en algun cas coneguts militants antieclesiàstics, com Alberto Moncada, i no em feu dir més noms perquè en conec més d'un i d'una, encara que s'amaguin amb pseudònim) que mantenen tres o quatre poderoses webs (dues a l'Estat Espanyol) per reivindicar la maldat de l'Opus, del seu fundador i de tots els que "encara hi són dins" o n'hem marxat però "amb síndrome d'Estocolm" (són les seves expressions habituals). Vaig llegir fa un temps en una d'aquestes webs que criticaven fortament la seva ex-institució perquè l'Opus va organitzar un funeral a un capellà que es veu que estava en tràmits per abandonar la prelatura, i mentre s'arreglaven els papers es va morir de sobte. Criticaven l’Opus per organitzar-li un funeral amb divuit celebrants, quan aquell capellà ja no volia saber res de l’Opus! Què haurien dit si l’Opus no li hagués fet el funeral? Pots comptar. Haurien dit que "ni tan sols en la mort li han fet costat!, quan tècnicament encara era de l'Opus!!". Etcètera.
Quan al teu cor només hi ha odi (a l’Església, a l’Opus, a l'ex-cònjuge, etc.), qualsevol cosa et servirà per atacar allò que odies. És exactament això el que els ha passat als bisbes catalans i espanyols per no haver-se apuntat al cerimonial general de lloances a l’exjesuïta Vicente Ferrer. Dic "exjesuïta" amb tots els respectes i de cap manera pejorativament: no seré jo precisament qui farà el judici d'algú per ser "ex", i menys encara en aquest cas, que el bon home va ser fidel a les seves idees i, com deia Roig, no va fer mai sang amb les idees de l'Església, tot i que evidentment no hi combregava. Als crítics dels bisbes, doncs, els és igual Ferrer i el que Ferrer hagi fet: el cooperant mort de l'Índia és només una excusa per a la tasca incansable del menjacapellanisme.
I tornant als ex-Opus i a les seves crítiques constants a l'Opus i als seus membres, és curiós com funcionen aquests caus. Diuen que han sortit "gràcies a Déu" d'una secta i resulta que aquestes webs no accepten ni un sol punt d'autocrítica pel que diuen. (Per començar, a tall d'anècdota, ells ni tan sols tenen cap versió catalana de la seva web, com sí que té l'Opus des del primer dia. O sigui, acusen l'Opus de secta i ells continuen tancats amb l'espanyol, sense saber que "el castellano" no és la llengua comuna de l'univers, i ni tan sols de tot Espanya. Però això, com dic, sent significatiu del tipus de gent que ho porta, és anecdòtic.)
El cas més clar del funcionament sectari d'aquests ex-Opus és el del capellà que dèiem més amunt. Els ex-Opus reprodueixen sense vergonya la carta dura que el prelat Echevarría li va enviar a aquell pobre home (es va morir al cap de poc, mentre encara durava l'anomenat "procés canònic" de les dispenses) i en canvi no reprodueixen la carta o les cartes que es veu que el capellà va enviar al prelat abans, uns escrits als quals la carta del prelat fa referència explícita, i Déu n'hi do com devien ser aquestes cartes prèvies, per la reacció contundent d'Echevarría.
Quina barra! Publiquen només la meitat de la història del capellà (almenys pel que fa als documents) i tenen la barra de dir que l'Opus és una secta! Si l'Opus és una secta, que jo no ho crec (té defectes però no és sectària), vosaltres sou doblement secta. Perquè com vosaltres mateixos dieu l'Opus d'aquest tema dels exmembres no en parla, senzillament, i això vol dir que no critica els exmembres, els ignora, com si no existissin (com fan d'altra banda moltes ex parelles respecte a l'altre). En canvi, vosaltres, al explicar la meitat de la història amb la meitat dels documents, no sols amagueu la meitat de la veritat, sinó que mentiu descaradament, calumnieu i difameu (com fan una part, crec que petita, de les ex-parelles, que van a vendre l'exclusiva de la seva mitja història a la revista de torn o a la perruqueria de la cantonada). Quina barra que teniu!! I encara una altra cosa que se'm va acudir al llegir la famosa carta del prelat i la vostra mitja història: pel que dieu, sembla que el capellà va escriure al prelat acomiadant-se i va marxar tot seguit, sense esperar resposta: va desaparèixer. O sigui, ni tan sols els quinze dies de termini d'un contracte laboral? També això ho trobeu normal, després del munt d'anys de relació que dieu que havia tingut el pobre home amb l'Opus? Una carta de comiat i desaparèixer?
No vaig conèixer aquest capellà i em sap molt de greu el que va passar. Sembla que tenia molt mala salut (per això es va morir). Us asseguro, si algun ex-membre llegeix això, que no li faltarà un Parenostre meu quan pensi en ell (i ara mateix n'acabo de resar un), perquè em saben molt de greu aquestes històries, però el que no podeu fer és, com deia, criticar l'Opus pel que fa (un funeral) i alhora pel que no fa (s'oblida dels exmembres). Jo he conegut un altre excapellà de l'Opus i l'he tractat sempre molt bé. Fins i tot un cop em vaig anar a confessar amb ell, a la parròquia on ell estava. O sigui que jo de sectària ni gota.
Em consta de tota manera, com deia, que els ex-Opus que participen en aquestes webs són una ínfima minoria dels exmembres. Em sembla que una gran majoria, com ja vaig explicar, érem a Roma a la canonització del "nostre" sant, almenys parcialment nostre, l'any 2002. Jo hi vaig veure un munt d'antigues companyes meves que, com jo, eren ex-Opus i hi havien anat amb les seves actuals famílies, tan contentes.
-----
En aquest cas, a més a més, hi ha hagut un articulista a l’Avui que ha posat el dit a la nafra:
"L’energia desplegada a alinear el senyor Ferrer amb el concepte esbiaixat que els catalans tenim de la solidaritat ha estat colossal. Si poden, observin les entrevistes que li van fer en vida. Tot volent aprofitar que va abandonar la Companyia de Jesús, els entrevistadors s’entossudien a fer que el senyor Ferrer renegués del Papa, que assegurés que l'avortament ha de ser lliure i gratuït... o que afirmés que la causa de la pobresa mundial és culpa de l'Occident colonial. Però mai ho va fer." (Xavier Roig, Avui, 26 de juny del 2009).
La història aquesta de Vicente Ferrer i el seu funeral m'ha recordat que l’Opus Dei ha conegut almenys un episodi similar recentment, per una actuació que va tenir fa dos o tres anys anys amb motiu també d'un difunt. Hi ha un grupet d'antics rebotats de l’Opus (en algun cas coneguts militants antieclesiàstics, com Alberto Moncada, i no em feu dir més noms perquè en conec més d'un i d'una, encara que s'amaguin amb pseudònim) que mantenen tres o quatre poderoses webs (dues a l'Estat Espanyol) per reivindicar la maldat de l'Opus, del seu fundador i de tots els que "encara hi són dins" o n'hem marxat però "amb síndrome d'Estocolm" (són les seves expressions habituals). Vaig llegir fa un temps en una d'aquestes webs que criticaven fortament la seva ex-institució perquè l'Opus va organitzar un funeral a un capellà que es veu que estava en tràmits per abandonar la prelatura, i mentre s'arreglaven els papers es va morir de sobte. Criticaven l’Opus per organitzar-li un funeral amb divuit celebrants, quan aquell capellà ja no volia saber res de l’Opus! Què haurien dit si l’Opus no li hagués fet el funeral? Pots comptar. Haurien dit que "ni tan sols en la mort li han fet costat!, quan tècnicament encara era de l'Opus!!". Etcètera.
Quan al teu cor només hi ha odi (a l’Església, a l’Opus, a l'ex-cònjuge, etc.), qualsevol cosa et servirà per atacar allò que odies. És exactament això el que els ha passat als bisbes catalans i espanyols per no haver-se apuntat al cerimonial general de lloances a l’exjesuïta Vicente Ferrer. Dic "exjesuïta" amb tots els respectes i de cap manera pejorativament: no seré jo precisament qui farà el judici d'algú per ser "ex", i menys encara en aquest cas, que el bon home va ser fidel a les seves idees i, com deia Roig, no va fer mai sang amb les idees de l'Església, tot i que evidentment no hi combregava. Als crítics dels bisbes, doncs, els és igual Ferrer i el que Ferrer hagi fet: el cooperant mort de l'Índia és només una excusa per a la tasca incansable del menjacapellanisme.
I tornant als ex-Opus i a les seves crítiques constants a l'Opus i als seus membres, és curiós com funcionen aquests caus. Diuen que han sortit "gràcies a Déu" d'una secta i resulta que aquestes webs no accepten ni un sol punt d'autocrítica pel que diuen. (Per començar, a tall d'anècdota, ells ni tan sols tenen cap versió catalana de la seva web, com sí que té l'Opus des del primer dia. O sigui, acusen l'Opus de secta i ells continuen tancats amb l'espanyol, sense saber que "el castellano" no és la llengua comuna de l'univers, i ni tan sols de tot Espanya. Però això, com dic, sent significatiu del tipus de gent que ho porta, és anecdòtic.)
El cas més clar del funcionament sectari d'aquests ex-Opus és el del capellà que dèiem més amunt. Els ex-Opus reprodueixen sense vergonya la carta dura que el prelat Echevarría li va enviar a aquell pobre home (es va morir al cap de poc, mentre encara durava l'anomenat "procés canònic" de les dispenses) i en canvi no reprodueixen la carta o les cartes que es veu que el capellà va enviar al prelat abans, uns escrits als quals la carta del prelat fa referència explícita, i Déu n'hi do com devien ser aquestes cartes prèvies, per la reacció contundent d'Echevarría.
Quina barra! Publiquen només la meitat de la història del capellà (almenys pel que fa als documents) i tenen la barra de dir que l'Opus és una secta! Si l'Opus és una secta, que jo no ho crec (té defectes però no és sectària), vosaltres sou doblement secta. Perquè com vosaltres mateixos dieu l'Opus d'aquest tema dels exmembres no en parla, senzillament, i això vol dir que no critica els exmembres, els ignora, com si no existissin (com fan d'altra banda moltes ex parelles respecte a l'altre). En canvi, vosaltres, al explicar la meitat de la història amb la meitat dels documents, no sols amagueu la meitat de la veritat, sinó que mentiu descaradament, calumnieu i difameu (com fan una part, crec que petita, de les ex-parelles, que van a vendre l'exclusiva de la seva mitja història a la revista de torn o a la perruqueria de la cantonada). Quina barra que teniu!! I encara una altra cosa que se'm va acudir al llegir la famosa carta del prelat i la vostra mitja història: pel que dieu, sembla que el capellà va escriure al prelat acomiadant-se i va marxar tot seguit, sense esperar resposta: va desaparèixer. O sigui, ni tan sols els quinze dies de termini d'un contracte laboral? També això ho trobeu normal, després del munt d'anys de relació que dieu que havia tingut el pobre home amb l'Opus? Una carta de comiat i desaparèixer?
No vaig conèixer aquest capellà i em sap molt de greu el que va passar. Sembla que tenia molt mala salut (per això es va morir). Us asseguro, si algun ex-membre llegeix això, que no li faltarà un Parenostre meu quan pensi en ell (i ara mateix n'acabo de resar un), perquè em saben molt de greu aquestes històries, però el que no podeu fer és, com deia, criticar l'Opus pel que fa (un funeral) i alhora pel que no fa (s'oblida dels exmembres). Jo he conegut un altre excapellà de l'Opus i l'he tractat sempre molt bé. Fins i tot un cop em vaig anar a confessar amb ell, a la parròquia on ell estava. O sigui que jo de sectària ni gota.
Em consta de tota manera, com deia, que els ex-Opus que participen en aquestes webs són una ínfima minoria dels exmembres. Em sembla que una gran majoria, com ja vaig explicar, érem a Roma a la canonització del "nostre" sant, almenys parcialment nostre, l'any 2002. Jo hi vaig veure un munt d'antigues companyes meves que, com jo, eren ex-Opus i hi havien anat amb les seves actuals famílies, tan contentes.
-----
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
La pobra Txell estava una mica moixa perquè havia rebut un missatge d'un anònim que es presentava com a catòlic i que li retreia a la meva alter ego que s'havia equivocat defensant el papa en el tema dels condons. Li deia l'anònim que no passava res si el papa s'equivocava en qüestions secundàries, que ella mateixa ho havia dit...
I resulta que ara ve a socórrer la Txell qui menys s'esperava que ho fes: José Ignacio González Faus, el teòleg jesuïta, normalment força antipapa (també aquest cop, que escriu algunes frases que ara no reproduiré perquè no vénen a tomb). Abans-d'ahir escrivia a La Vanguardia:
La Txell ha quedat ben tranquil·la.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
I resulta que ara ve a socórrer la Txell qui menys s'esperava que ho fes: José Ignacio González Faus, el teòleg jesuïta, normalment força antipapa (també aquest cop, que escriu algunes frases que ara no reproduiré perquè no vénen a tomb). Abans-d'ahir escrivia a La Vanguardia:
Gracias a los media el único recuerdo vivo (es refereix al viatge del papa a Angola) es que "el Papa condenó los preservativos".
Titulares malintencionados ("El Papa desautoriza en África los preservativos") dieron la sensación de que eso había sido dicho en un discurso. Y así, una frase que fue sólo una respuesta dada en el avión a la pregunta de cuatro periodistas, y que no iba en ningún texto papal, eclipsó todo lo demás, dejando una sensación falsa: porque el Papa esta vez no pronunció ninguna condena moral; se limitó a decir que no le parecía una solución global del problema.
Hubiera sido más veraz un titular como: "El Papa pide en África tratamiento gratuito para los enfermos de sida" (que así fue). Pero si propones eso a un periodista, responderá como los economistas neoliberales: "Tú no entiendes de periodismo". La norma fundamental es: no dejes que la verdad te estropee un buen titular. Y esa tergiversación le valió a Benedicto XVI la acusación de genocida y una propuesta de reprobación en el Parlamento. El espíritu medieval de la caza de brujas pervive en las personas humanas aunque, gracias al progreso de las estructuras, no las cacemos de manera tan bestia como antaño. Y entretanto, las farmacéuticas, las más culpables de la extensión de la epidemia, se frotan sigilosamente las manos.
Creo estar a años luz del Ratzinger de hoy (me siento más cercano al que conocí en Tubinga en 1966). Y no dudo de que, con la moral más tradicional (la de nuestros siglos XVI y XVII, no la de hoy), es defendible la licitud al menos parcial del preservativo. Pero una canallada no deja de ser canallada porque se la hagan a un enemigo. Además, me gustaría conocer ¡una sola persona! que (se) infectara por abstenerse del condón en obediencia a Roma: con el descrédito actual de cuanto dice la institución romana en este punto, tengo la certeza de que nadie hace caso de esa prohibición entre las gentes expuestas al contagio.
Por otro lado, que el preservativo no es solución global lo dicen especialistas en el tema de África, de Harvard o de Washington. Fundamentalmente por dos razones: en África resulta muy contrario a la cultura africana. La resistencia al preservativo es allí de carácter cultural: cooperantes y religiosas que trabajan en estos campos pueden confirmarlo. Y un cambio cultural no se hace por imposición ni en pocos años.
En el mundo rico el preservativo genera un exceso de confianza que multiplica la promiscuidad. Y hay una resistencia que no se da sólo en África: en la España progre de hoy conozco clientes de prostitutas que rechazan a la mujer si esta les pide ponerse el condón: "Ahí te quedas, ya encontraré a otra". Y es que, cuando sólo cuento yo, todo lo demás está de más. Cualquier catalán conoce el chiste de aquel señor al que no le salían los presupuestos porque siempre comenzaba: "Vint de vi". Pues bien: quizá el Papa sólo quiso decir que si comenzamos siempre con "vint de fotre" no nos saldrán los cálculos.
(...) Puestos a reprobar, ¿no sería mejor reprobar a los periodistas que hicieron una pregunta cuya respuesta conocían de antemano y con la que sólo buscaban armar camorra? Porque hoy los media se han convertido en una especie de iglesia que no se equivoca nunca, tienen siempre la última palabra, son crueles con sus críticos y se arrogan una autoridad parecida a la de los apóstoles ("lo que ataréis en el papel quedará atado en la realidad, y lo que ignoréis en el papel queda fuera de la realidad"). (extracte de l'article publicat a La Vanguardia el 29 de juny del 2009)
La Txell ha quedat ben tranquil·la.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
Llei d'educació de Catalunya: cal felicitar l'Opus Dei
Confesso que no m'ho esperava, i també dic que en el fons me n'alegro pel que suposa de respecte a la llibertat, tot i que el model a mi no em convenci. Contra tots els pronòstics, la nova llei d'educació catalana aprovada avui beneeix els concerts amb les escoles que ofereixen l'ensenyament separat per a nois i noies, i fins i tot obre la porta perquè els governs catalans (no l'actual, segurament) estableixin en el futur nous acords amb aquest tipus d'escoles.
Com deia, doncs, sorpresa i admirada com estic, crec que cal felicitar l'Opus perquè ha aconseguit, amb l'ajuda de CiU, una cosa que semblava impossible. Almenys, a mi m'ho semblava, i ho vaig escriure aquí. Jo estava convençuda que amb els arguments jurídics que havia ofert el Tribunal Suprem d'Espanya, el tripartit ho tenia molt fàcil per resoldre aquesta qüestió per la via directa: s'han acabat els concerts per a aquestes escoles.
I no, no ha estat així. Catalunya demostra un respecte a la llibertat i al pluralisme, davant tot l'Estat i totes les altres comunitats autònomes, que a mi mateixa m'ha sorprès, favorablement.
Felicitats, doncs, a l'Opus, felicitats a CiU pel seu esforç (sobretot perquè no deu creure íntimament massa en el model de la separació d'aules), felicitats al tripartit (fins i tot a Iniciativa, l'aportació dels quals també ha estat important en la capacitat integradora d'aquesta llei, encara que finalment s'hagin desmarcat d'alguns dels acords majoritaris dels altres) i felicitats a Catalunya, perquè s'ha demostrat que tenim un tarannà democràtic bastant arrelat.
I el meu menyspreu al Partit Popular de Catalunya, que ha estat incapaç de superar els seus traumes naziespanyolistes i no ha donat suport ni a un sol article de la llei, perquè "no garantiza suficientemente el castellano". Quina colla d'impresentables paranoics. Espero que la gent de l'Opus catalana que encara dóna suport als "populars" s'hagin adonat que a l'hora de la veritat els seus amics del PP no donaran la cara per ells, i que en canvi sí que ho faran, perquè creuen en la llibertat, els anomenats "nacionalistes catalans", i fins i tot els socialistes (els socialistes!) i els d'Esquerra (Carod i companyia!).
Aquesta llei ha estat una bona lliçó per a molta gent.
-----
Com deia, doncs, sorpresa i admirada com estic, crec que cal felicitar l'Opus perquè ha aconseguit, amb l'ajuda de CiU, una cosa que semblava impossible. Almenys, a mi m'ho semblava, i ho vaig escriure aquí. Jo estava convençuda que amb els arguments jurídics que havia ofert el Tribunal Suprem d'Espanya, el tripartit ho tenia molt fàcil per resoldre aquesta qüestió per la via directa: s'han acabat els concerts per a aquestes escoles.
I no, no ha estat així. Catalunya demostra un respecte a la llibertat i al pluralisme, davant tot l'Estat i totes les altres comunitats autònomes, que a mi mateixa m'ha sorprès, favorablement.
Felicitats, doncs, a l'Opus, felicitats a CiU pel seu esforç (sobretot perquè no deu creure íntimament massa en el model de la separació d'aules), felicitats al tripartit (fins i tot a Iniciativa, l'aportació dels quals també ha estat important en la capacitat integradora d'aquesta llei, encara que finalment s'hagin desmarcat d'alguns dels acords majoritaris dels altres) i felicitats a Catalunya, perquè s'ha demostrat que tenim un tarannà democràtic bastant arrelat.
I el meu menyspreu al Partit Popular de Catalunya, que ha estat incapaç de superar els seus traumes naziespanyolistes i no ha donat suport ni a un sol article de la llei, perquè "no garantiza suficientemente el castellano". Quina colla d'impresentables paranoics. Espero que la gent de l'Opus catalana que encara dóna suport als "populars" s'hagin adonat que a l'hora de la veritat els seus amics del PP no donaran la cara per ells, i que en canvi sí que ho faran, perquè creuen en la llibertat, els anomenats "nacionalistes catalans", i fins i tot els socialistes (els socialistes!) i els d'Esquerra (Carod i companyia!).
Aquesta llei ha estat una bona lliçó per a molta gent.
-----
dijous, 11 de juny del 2009
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 6
6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura (i crec que aquí n'he donat unes quantes proves, no és un convenciment fanàtic), que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.
Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els monsenyors catalanistes de l'Opus més famosos que conec).
L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.
Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.
No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
-----
Vaig acabant. Com deia, estic convençuda del tot, completament segura (i crec que aquí n'he donat unes quantes proves, no és un convenciment fanàtic), que és fals de totes totes que l'Opus estigui al darrere de l'espoliació que Espanya està fent del bisbat de Lleida i del seu patrimoni, un patrimoni adquirit de manera justa, equitativa i transparent al llarg del temps per evitar que es perdés.
Que hi ha un "expert" de la Universitat de Navarra (Opus) nomenat per la Conferència Episcopal espanyola que diu que el patrimoni ha d'anar a l'Aragó? I què? Què voleu que digui un expert nomenat pels bisbes espanyols per tal que els doni la raó, sigui de l'Opus o no sigui de l'Opus? Us penseu que la gent de l'Opus espanyola no són espanyols? És clar que ho són. I molts d'ells nacionalespanyolistes, com ho són la majoria dels espanyols. Però això no afecta l'Opus: afecta Espanya i afecta l'Església espanyola. Afecta la gent que ha demanat a aquest senyor de Pamplona que hi digui la seva, en comptes de demanar-ho a un altre senyor, que també podria ser de l'Opus, que afavorís les raons catalanes, per exemple monsenyor Lluís Clavell o mossèn Francesc Faus (que es va haver d'exiliar al Brasil per la seva militància catalanista, sent capellà: vegeu les memòries d'Albert Manent, que ho explica), o monsenyor Joan-Baptista Torelló, si encara és viu (i suposo que n'hi ha d'altres, però aquests són els monsenyors catalanistes de l'Opus més famosos que conec).
L'Opus, en aquest punt, és transversal. Quina culpa hi té l'Opus, que demanin l'opinió d'un senyor de Pamplona? O és que volen que l'Opus controli el que diu la seva gent? I llavors acusaran l'Opus de ser una secta on tothom va teledirigit, com se l'ha acusat alguna vegada.
Per sort, els bisbes de Lleida han blindat de mica en mica (gràcies, Malla, Ciuraneta, fins i tot Salinas) amb les seves decisions la permanència al Segrià del patrimoni del bisbat, culminades en la creació del museu interinstitucional. Almenys fins que de l'altra banda no ho demanin ben demanat. Si arriba l'hora de les paraules i cessen els insults, llavors potser se'n podrà parlar. Però sense cap obligació prèvia per part catalana, ni parlar-ne.
No sóc de l'Opus, però en aquest punt defenso l'Opus al màxim i m'hi poso farruca, perquè em molesten molt les acusacions falses, sobretot quan vénen de l'àmbit clerical. O de l'àmbit polític, però orientades des de l'àmbit clerical. Escrivá deia que ell era "anticlerical" en el bon sentit (no fer servir Déu per a finalitats polítiques) i jo en això estic completament d'acord amb ell, només faltaria.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 5
5. Catalunya té tota la raó
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que els catalans teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre, digui el que digui el papa de Roma (per cert: el papa no ha dit res sobre el tema, encara; i allò de "Roma locuta" es referia als pronunciaments solemnes del papa, no a la politiqueta curial. O sigui que tranquils, els catalans catòlics que pateixin per si, tot i tenir raó, estem "desobeint").
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Encara no ho he dit però cal cridar-ho fort: en aquest cas el dret i la història i la justícia estan de la banda del bisbat de Lleida, i això fins i tot hi ha gent de l'Opus de la banda espanyola que m'ho han reconegut. O sigui: concedeixen que els catalans teníem raó ("teníem", perquè són d'aquells que afegeixen allò de "Roma locuta, causa finita", i no es plantegen res més: obediència cega a Roma, encara que Roma hagi actuat al dictat de Madrid i sense mirar res més que el que li deia la Conferència Episcopal). Ara bé, encara que et reconeguin que els catalans teníem raó, ho diuen baixet, perquè si ho diguessin més fort tothom a Espanya se'ls tiraria a sobre. No és cap secret que defensar els catalans fora de Catalunya, ni que sigui en "un antic dret històric" (això és el màxim que són capaços de reconeixe'ns, per allò de "Roma locuta"), no queda gens bé.
Però el fet cert és que la cosa no té nom. Resulta que el bisbat de Lleida s'ha preocupat durant segles de conservar patrimoni que s'hauria perdut, resulta que tots els aragonesos i espanyols poden contemplar-lo sempre que vulguin en un museu molt ben muntat que hi ha a Lleida, i alhora resulta que no sols no agraeixen l'esforç fet sinó que menteixen des d'Espanya dient que Lleida "ha robat" aquest patrimoni (no havíem quedat, des del seu punt de vista, que "Lleida és Espanya"?) i l'exigeixen de mala manera, i menteixen al Vaticà per aconseguir que se'ls "retorni allò que és seu" però que mai no ha sigut "seu": era d'unes parròquies que ARA estan a la seva banda, però quan el títol de propietat de les peces en litigi passà legítimament de les parròquies de la Franja al bisbat de Lleida aquelles parròquies no estaven a la seva banda, sinó a la nostra. Tot plegat, doncs, és vergonyós.
No senyora, no és seu. És de Lleida. I si no es reconeix primer que allò és ARA de Lleida i que ho té amb tots els drets, entenc perfectament l'Ajuntament de Lleida, la Diputació i la Generalitat de Catalunya quan diuen que no pensen cedir ni un mil·límetre, digui el que digui el papa de Roma (per cert: el papa no ha dit res sobre el tema, encara; i allò de "Roma locuta" es referia als pronunciaments solemnes del papa, no a la politiqueta curial. O sigui que tranquils, els catalans catòlics que pateixin per si, tot i tenir raó, estem "desobeint").
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 4
4. I la gent de l'Opus catalana, què?
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Hi ha bisbes i capellans catalans de l'Opus o molt pròxims a l'Opus que estan emprenyats amb el fet que la Franja passés a mans aragoneses i consideren que va ser una decisió política, sens dubte. Estan convençuts que l'Opus Dei no hi ha tingut res a veure. També estan emprenyats a la banda espanyola altres bisbes i capellans de l'Opus o pròxims que no estimen gaire Catalunya, o almenys ho sembla, i que volen que els anomenats "béns de la Franja" se'n vagin a l'Aragó, i ho demanen i ho reclamen des de l'any 95. Aquests són els fets, incontrovertibles. O sigui, els catalans de l'Opus, com la majoria dels catalans, estan molt majoritàriament en contra d'enviar el patrimoni diocesà de la Franja a l'Aragó, i els espanyols de l'Opus, com la majoria dels espanyols, fan costat a Barbastre (en bona part per l'anticatalanisme espanyol, que no és exclusiu de l'Opus).
Ara bé, els catalans i les catalanes, siguin de l'Opus o no siguem de l'Opus, en aquest tema i en tots, fins ara, som minoria respecte als espanyols.
Però tot això, tornem-hi, no té a veure amb l'Opus ni amb Torreciudad, i ni l'Opus ni Torreciudad no s'hi fiquen. Hi ha gent de l'Opus o simpatitzants a les terres catalanes de Ponent que em consta que han treballat silenciosament per conservar l'art de la Franja a la banda catalana, o que s'han mobilitzat com tothom quan hi ha hagut manifestacions ciutadanes a Lleida. Ara, és clar, alguns potser després ho han deixat córrer, si a cada reunió o a cada concentració s'han sentit acusats de còmplices de l'espoli. Jo vaig estar fa anys en alguna d'aquestes reunions i, tot i que ja no era de l'Opus, em vaig sentir insultada. Quan t'acusen d'una falsedat us asseguro que et sents molt malament, molt. I hi ha gent que ho fa cada dia, això d'insultar l'Opus i en general l'Església catòlica, cada cop que parlen del tema. Ni tan sols "l'Església" en general, s'ha d'atacar. Quan ens adonarem els catalans que si critiquem "l'Església" quan volem criticar l'organització eclesiàstica espanyola perdem el possible aliat que hauria de ser el Vaticà? No ho veieu, que les crítiques generalitzades, sense distincions, ens fan més sospitosos i, per tant, donen armes retòriques als catòlics espanyols? "Ja ho veieu -criden-, on porta el 'nacionalisme català'!"(com si els espanyols no fossin molt més nacionalistes): "Els porta a rebutjar l'autoritat doctrinal i moral de l'Església! Els porta a la rebel·lió!"
Jo miro de no fer-ho. Si parlant d'aquestes qüestions se m'escapa algun menyspreu, no és voluntari. Jo sóc crítica amb determinades coses pràctiques de l'Opus i del funcionament de l'Església, però faig les crítiques de manera respectuosa, em sembla. En canvi, aquests altres que sempre acusen sense proves, s'estranyen que llavors es trobin gent de l'Opus a l'altra banda, a la banda espanyola? Si els hi han enviat ells mateixos, els han volgut enemics!
Però, hi torno, el col·lectiu Opus (l'Opus Dei corporatiu) no és a l'altra banda. L'Opus, una part del qual podria estar perfectament en aquesta banda, es manté al marge. És clar, faci el que faci (i fins i tot si deixa de fer, com és el cas) rep per tots cantons...
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 3
3. L'Opus, a-català
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans i catalanes desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Ara seriosament: l'Opus podríem dir (i ho he dit més d'una vegada) que és a-català, però no crec que sigui anticatalà. És a dir, no ha assumit que Catalunya, tot i no ser estat, és un país, una nació. I llavors tracta Catalunya com si fos una regió que parla una mena de patuès, i a vegades es nota que els molesta. L'espanyolisme fàctic (cert) de l'Opus actual (i Déu n'hi do l'evolució que hi ha hagut els últims anys, tot s'ha de dir) està encara molt lluny del que molts catalans i catalanes desitjaríem per a tota l'Església i per a cadascuna de les seves institucions. Però l'actitud de l'Opus respecte al catalanisme crec que no es manifesta a través d'una via política activa, és més aviat inercial. Simplement, com que a l'Església-Vaticà i a l'episcopat espanyol els sembla que les fronteres estatals ho són tot a l'hora d'autoorganitzar-se, és per això que l'Opus actua adaptat a aquesta mentalitat (l'Opus Dei, si alguna cosa té, és que és molt "institucional"), i se'ns presenta "molt espanyol" també a Catalunya (últimament no tant, però, com bastants ordes religiosos de monges i frares que només parlen en castellà i només fan misses en castellà), senzillament perquè és un fet que avui i ara Catalunya, políticament, és Espanya. I llavors ells diuen: no som nosaltres els qui hem de resoldre aquesta qüestió, no ens toca a nosaltres posicionar-nos. Aquesta és la descripció més exacta, crec, del que pensa l'Opus sobre tot plegat.
En resum, el dia que Catalunya sigui independent (si hi arribem un dia), jo diria que l'Opus serà el primer de canviar, de manera radical, sense problemes, com va ser una de les primeres entitats a apuntar-se al .cat de seguida que es va aprovar internacionalment aquesta matrícula d'internet. Ho va fer el primer dia (vaig llegir-ho al Racó Català, cau d'independentistes, i la notícia anava acompanyada de comentaris admirats). Això sí, si arriba la independència, hi haurà gent de l'Opus que ara viu a Catalunya que marxarà, sens dubte, com hi haurà molts espanyols que també marxaran. Catòlics i no catòlics.
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 2
2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents, tots públics, que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el territori de Barbastre (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra), Torreciudad inclosa, hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
Que l'Església redissenyi els bisbats i segueixi fil per randa les fronteres de les províncies dibuixades per l'Estat també podria ser a canvi de res: pur possibilisme polític ("les fronteres són les que són, adaptem-nos-hi"). O potser és a canvi d'alguna cosa (els acords Espanya-Vaticà del 1979?, l'assignació tributària?), però sé gairebé amb certesa (amb més certesa que els que diuen el contrari, perquè jo he vist més documents, tots públics, que ells no han vist) que l'Opus no hi ha intervingut. Hi torno: Escrivà es va limitar a pressionar la cúria perquè no fos eliminat el bisbat els anys 40-50. Un cop aconseguit allò, ja en va tenir prou. I el 75, com deia, es va morir.
O sigui, tota la "informació actual" sobre "l'Opus barbastrenc" que ha corregut els darrers trenta anys per la banda catalana és pura invenció, creada o deduïda a partir d'uns fets (reals) de fa més de 50 anys. Jo crec, i us asseguro que sóc sincera, que als de Torreciudad els és ben igual que la seva diòcesi sigui Barbastre com Lleida, perquè això no afecta el seu funcionament. Però és que en qualsevol cas, si la seva diòcesi no fos la de Barbastre, seria la d'Osca!, no la de Lleida, que això sembla que ningú no ho tingui en compte.
Osca, no Lleida! Si hagués desaparegut Barbastre, el territori de Barbastre (el que tenia d'abans de l'annexió de la franja nostra), Torreciudad inclosa, hauria anat a parar a Osca. Aquest és l'error fatal, radical, dels autors esmentats més amunt i d'uns quants més que també han tocat el tema sense tenir prou clares les dades. Torreciudad és a la banda est del riu Cinca, certament, però aquella zona pertany a l'Aragó civilment i eclesiàsticament des de fa molts segles, no és una cosa del segle passat: la comarca del Sobrarb passà a l'Aragó l'any 1305. Per tant, no hi té res a veure Escrivà, en això, ni per tant l'Opus, que no existia. La franja superior de l'est del Cinca la va perdre Catalunya "in illo tempore". Torreciudad, doncs, com deia, si Barbastre desaparegués passaria a dependre d'una hipotètica diòcesi anomenada Osca-Barbastre-Montsó, o Osca a seques. Això sembla que no ho hagin tingut en compte, o que ho amaguin els interessats a aprofundir l'anticatalanisme del qual té tanta fama l'Opus.
Després hi ha el tema "Torreciudad com a centre de poder mundial de l'Opus", però aquesta teoria, que podia ser bona l'any 75, ara ja falla: primer perquè s'ha confirmat el que l'Opus va dir des del primer dia, que a Escrivá no l'enterrarien allà, i segon perquè ja hi ha al món instal·lacions de l'Opus més potents, molt més, que Torreciudad: a Amèrica del Sud (els complexos universitaris de l'Argentina i Xile, especialment) i del Nord (un gratacels a Nova York, altres complexos enormes a Mèxic), per exemple. Fins i tot l'IESE de Barcelona deu ser ara més gran que Torreciudad, amb els edificis nous que han fet al capdamunt de l'avinguda Pearson. Si els va inaugurar el rei d'Espanya i tot, em penso!
El que no ens expliquen mai els amants de les conspiracions (que sembla que hagin inspirat el poti-poti aquell del Codi da Vinci) és què aconseguiria exactament l'Opus amb això de Barbastre. Es dóna per descomptat que "l'Opus pressiona i hi està interessat" i que "és lògic, perquè allà hi ha Torreciudad". Però jo no hi veig la lògica. Sóc tonta?
- 1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja de Ponent - 1
1. L'interès d'Escrivá pel bisbat de Barbastre
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber ni què diu l'Opus sobre el tema ni què diu altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó, o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". O sigui, només diuen les "dades" que van a favor de la seva teoria conspiratòria; les dades que hi van en contra ni se les miren, com si no existissin. Escric el primer "dades" entre cometes perquè els autors esmentats han escrit en els seus llibres i articles suposicions tan increïbles, tan agafades amb pinces o tan directament falses que haurien de fer vergonya a qualsevol historiador seriós. No hauria estat capaç de dir-les ni Dan Brown.
Jo sí que m'ho he estudiat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del Sant Pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra.
El problema que tindré aquí és d'espai, perquè és molt més difícil demostrar que una dada és falsa que no pas dir-la alegrement com a vertadera, si hi ha un públic disposat a creure qualsevol cosa que li diguin contra l'Opus sense necessitat de demostracions. Penso que aquest públic tan crèdul no és majoritari, però sí que té la majoria en molts mitjans de comunicació de dretes i d'esquerres. Una gran majoria de la gent passa de l'Opus com passa de l'Església. Ara, de la gent que coneix de primera mà l'Opus també són majoria els que no es creuen ni una paraula d'aquestes històries conspiratòries, siguin de Dan Brown o siguin dels historiadors i comentaristes esmentats abans quan parlen del paper de l'Opus en la Franja de Ponent.
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Però des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus.
Sí que és veritat que sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). Sembla que el Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, que ja vivia a Roma i que aviat seria monsenyor, perquè fes valdre la seva encara petita influència (tot i que, per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. Aquells barbastrencs van fer el mateix amb altres aragonesos i espanyols no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria. Tot això està ben documentat.
El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població.
Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. No hi van tornar. Això també són fets demostrables.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res. Simplement els feia il·lusió tenir un esplai al mateix solar on havia nascut Escrivá.
Que el santuari de Torreciudad es va fer al bisbat de Barbastre? Sí, és indubtable, però no per la relació amb Barbastre ni amb el seu bisbat, sinó a causa que la família Escrivá estava molt agraïda a la Mare de Déu de Torreciudad, venerada allà des de feia segles, perquè li atribuïen la curació d'Escrivá quan era infant. Escrivá, quan li van explicar que allò estava tan abandonat, va decidir primer fer-se'n càrrec, després restaurar i ampliar l'ermita que ja hi havia i finalment fer-hi al costat un santuari enorme dedicat al culte de santa Maria i a propagar el sagrament de la reconciliació o de la confessió, que llavors (anys 60-70) començava a anar de baixa en els ambients catòlics, cosa que a Escrivá li preocupava molt.
Des del primer moment, va quedar clar que aquell santuari no era un temple per a Barbastre i les comarques veïnes, sinó per a tothom. De fet, segons asseguren allà, la majoria de la gent que hi va no són ni tan sols aragonesos. Qui se'n beneficia econòmicament, de tantes visites, no és el bisbat de Barbastre, sinó els pobles del costat i els seus comerços, que han vist com la comarca creixia i es posava de moda en els circuits del turisme religiós europeu. La nova ermita-santuari de Torreciudad es va acabar de fer i va ser inaugurada l'any 1975, el mateix any de la mort d'Escrivá.
Les relacions amb el bisbat de Barbastre en aquests 35 anys han sigut canviants: depenia del bisbe que hi havia. Hi ha hagut bisbes d'altres llocs que han visitat més vegades Torreciudad que no el mateix bisbe de Barbastre, segons les èpoques. Tot això està també documentat i publicat en els mateixos butlletins de Torreciudad i en els butlletins oficials del bisbat de Barbastre, que els historiadors esmentats abans sembla que no han tingut cap interès en consultar. Jo sí que ho he fet.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc... és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975, Torreciudad es va acabar l'any 75 com un santuari internacional i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Escrivà està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad, com han dit alguns dels historiadors esmentats que es faria i, abans, altres de la banda aragonesa o en general de l'espanyola, dels quals ho han copiat segurament els de la banda catalana sense preocupar-se de fer més comprovacions. Simplement, allò ja els anava bé per a la seva tesi.
En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure: no hi ha cap "prova" que no tingui la seva contraprova.
El que hi havia era allò altre tan senzill i tantes vegades repetit: el propòsit espanyol de retallar o modificar els límits de les diòcesis per recloure'ls en els límits provincials. El fet que en el cas de Lleida la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
De fet, igual que es retalla Lleida es retalla també Tortosa, però com que per allà baix no hi ha cap Escrivá ni cap Torreciudad a ningú se li acut cap més explicació que la més senzilla: Espanya, amb Franco, abans de Franco i després de Franco, amb dictadures i amb governs democràtics de dretes i d'esquerres, vol un territori regit segons criteris provincials en tots els àmbits, també els religiosos. A Madrid no li cal cap complicitat de l'Opus per fer això. Pressiona els bisbes espanyols, pressiona el Vaticà a canvi d'altres coses i al final ho aconsegueix. Es fa i punt.
Però si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència.
Tot i que jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, el que no es pot negar és que l'Opus té aquesta mala fama, com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats. I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, hi ha gent que se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a.
A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera, que quan s'hi torna de vegades fa por, o el govern d'Espanya, que com he dit estic convençuda que és el principal culpable de l'espoli de la Franja de Ponent. Tots i des de sempre. Però en els últims 35 anys ho són des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PSOE de la LOAPA i pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista". Sense oblidar els Reis d'Espanya.
Però és clar: acusar el govern d'Espanya o els Reis és més perillós que acusar l'Opus, que ja saps que no s'hi tornarà. És per això, principalment, que acusen l'anomenada "Obra". Perquè els fa por apuntar més amunt, no fos cas que l'Agència Tributària o algun altre ministeri els busqués les pessigolles un cop l'any. O no fos cas que l'editorial que els publica els llibres decidís de sobte que allò "no interessa". No és que no interessi, sinó que han rebut una trucada des d'un palau de Madrid. Encara que no s'expliqui gaire, això és el que ha passat en molts episodis de censura prèvia en aquest estat. Però llavors l'autor/a del llibre, que no sap o no es vol creure que hi ha hagut aquella trucada, o no s'atreveix a criticar l'autor de la trucada, s'inventa una teoria paranoica per acusar l'alcalde, el president de la Generalitat o el veí de dalt de casa, que li tenen mania.
Però hi ha moltes més dades sobre aquest assumpte, no us penseu que ja he acabat.
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
L'Opus Dei no està al darrere de l'espoli de la Franja. Cal dir-ho així, de manera contundent, perquè hi ha gent que diu de la mateixa manera contundent el contrari. I el contrari és fals.
Anem a pams, que ho he estudiat i he examinat amb calma les dades. Joaquim Montclús, Eugeni Casanova, Montse Macià, Jaume Gilabert, Joaquim Garriga, Anscari Mundó i d'altres que han parlat d'aquesta qüestió amb tanta seguretat tenen les mateixes dades que jo, però els falten les dades de l'altra part: mai no han volgut saber ni què diu l'Opus sobre el tema ni què diu altra gent no-Opus que els autors esmentats consideren pro-Opus simplement perquè no els dóna la raó, o, si mai s'ho miren pel damunt, ho despatxen amb un "què vols que digui aquest, si és d'ells?". O sigui, només diuen les "dades" que van a favor de la seva teoria conspiratòria; les dades que hi van en contra ni se les miren, com si no existissin. Escric el primer "dades" entre cometes perquè els autors esmentats han escrit en els seus llibres i articles suposicions tan increïbles, tan agafades amb pinces o tan directament falses que haurien de fer vergonya a qualsevol historiador seriós. No hauria estat capaç de dir-les ni Dan Brown.
Jo sí que m'ho he estudiat amb detall, des de fa anys. Perquè sóc catalana i m'interessa l'afer, perquè se'm feia difícil de creure que Escrivá i els seus es fiquessin en aquestes històries i perquè em dolia la posició del Vaticà (de no voler entrar al fons del problema) en aquesta qüestió. Aquí quan parlo de Vaticà vull dir Vaticà-estat, no Santa Seu, no autoritat religiosa del Sant Pare. Hi ha qui no distingeix aquests dos vessants, i em penso que és molt important, molt, distingir-los; els catòlics ens estalviaríem molts maldecaps: l'Estat del Vaticà no és inherent a l'Església catòlica, sinó una circumstància històrica que de moment és d'aquesta manera però demà podria ser d'una altra.
El problema que tindré aquí és d'espai, perquè és molt més difícil demostrar que una dada és falsa que no pas dir-la alegrement com a vertadera, si hi ha un públic disposat a creure qualsevol cosa que li diguin contra l'Opus sense necessitat de demostracions. Penso que aquest públic tan crèdul no és majoritari, però sí que té la majoria en molts mitjans de comunicació de dretes i d'esquerres. Una gran majoria de la gent passa de l'Opus com passa de l'Església. Ara, de la gent que coneix de primera mà l'Opus també són majoria els que no es creuen ni una paraula d'aquestes històries conspiratòries, siguin de Dan Brown o siguin dels historiadors i comentaristes esmentats abans quan parlen del paper de l'Opus en la Franja de Ponent.
Escrivà de Balaguer, nascut a Barbastre l'any 1902, va tenir interès, certament, en la conservació del bisbat de Barbastre. Però des de l'any 1915, que tota la família va haver de marxar del poble (van fugir de nit!, perquè no els veiés ningú) per uns motius econòmics que ells sempre van considerar injustos, fins als anys 70 (55 anys després!) ell no hi va tornar a posar els peus.
Sí que és veritat que sentia un cert afecte pel seu poble natal. Hi ha uns fets (cartes, peticions i gestions diverses) que estan recollits i reconeguts per l'Opus mateix, públicament, en diversos llocs: hi ha testimonis i documents en abundància (cf. Barbastro y el Beato Josemaría Escrivá, Manuel Garrido, Ayuntamiento de Barbastro, 1995). Sembla que el Vaticà volia suprimir el petit bisbat de Barbastre entre els anys 40 i 50 del segle passat (per exemple, va estar des de la guerra civil fins al 1946 sense bisbe) i alguns barbastrencs es van adreçar a l'encara jove prevere, que ja vivia a Roma i que aviat seria monsenyor, perquè fes valdre la seva encara petita influència (tot i que, per exemple, llavors eren amics amb monsenyor Montini, que després seria el papa Pau VI) per aconseguir que aquell pla no es dugués a terme. Aquells barbastrencs van fer el mateix amb altres aragonesos i espanyols no de l'Opus que vivien també a Roma i tenien relacions amb la cúria. Tot això està ben documentat.
El Vaticà, finalment, es va desdir dels seus propòsits i va garantir la continuïtat del bisbat. El mateix Pau VI es va adreçar anys després a uns pelegrins de Barbastre i va fer referència explícita a Escrivá com a fill il·lustre de la població.
Aquí, però, segons els documents, es va acabar l'assumpte. Com he dit, Escrivá s'estimava el seu poble però fins a cert punt, perquè la família es va sentir maltractada en haver d'anar-se'n d'allà, humiliada i empobrida, l'any 1915. No hi van tornar. Això també són fets demostrables.
Els de l'Opus, cap als anys 60-70, van adquirir la casa natal d'Escrivá a Barbastre, ja molt malmesa, però no amb la idea de fer-hi un museu, sinó un esplai per al jovent del poble, un cop que s'enderroqués l'edifici. I això és el que han fet. En aquell racó de la plaça del Mercado hi ha un local dirigit per les dones de l'Obra. Jo mateixa hi he estat, fa anys. No crida l'atenció, ni hi ha rètols al carrer que diguin que allà hi va néixer Escrivá. O sigui, ja es veu que no busquen mitificar res. Simplement els feia il·lusió tenir un esplai al mateix solar on havia nascut Escrivá.
Que el santuari de Torreciudad es va fer al bisbat de Barbastre? Sí, és indubtable, però no per la relació amb Barbastre ni amb el seu bisbat, sinó a causa que la família Escrivá estava molt agraïda a la Mare de Déu de Torreciudad, venerada allà des de feia segles, perquè li atribuïen la curació d'Escrivá quan era infant. Escrivá, quan li van explicar que allò estava tan abandonat, va decidir primer fer-se'n càrrec, després restaurar i ampliar l'ermita que ja hi havia i finalment fer-hi al costat un santuari enorme dedicat al culte de santa Maria i a propagar el sagrament de la reconciliació o de la confessió, que llavors (anys 60-70) començava a anar de baixa en els ambients catòlics, cosa que a Escrivá li preocupava molt.
Des del primer moment, va quedar clar que aquell santuari no era un temple per a Barbastre i les comarques veïnes, sinó per a tothom. De fet, segons asseguren allà, la majoria de la gent que hi va no són ni tan sols aragonesos. Qui se'n beneficia econòmicament, de tantes visites, no és el bisbat de Barbastre, sinó els pobles del costat i els seus comerços, que han vist com la comarca creixia i es posava de moda en els circuits del turisme religiós europeu. La nova ermita-santuari de Torreciudad es va acabar de fer i va ser inaugurada l'any 1975, el mateix any de la mort d'Escrivá.
Les relacions amb el bisbat de Barbastre en aquests 35 anys han sigut canviants: depenia del bisbe que hi havia. Hi ha hagut bisbes d'altres llocs que han visitat més vegades Torreciudad que no el mateix bisbe de Barbastre, segons les èpoques. Tot això està també documentat i publicat en els mateixos butlletins de Torreciudad i en els butlletins oficials del bisbat de Barbastre, que els historiadors esmentats abans sembla que no han tingut cap interès en consultar. Jo sí que ho he fet.
A partir d'això que he explicat, la resta d'interessos suposats de l'Opus sobre els límits de les diòcesis, sobre el museu de Lleida, etc... és pura invenció. Escrivà es va morir l'any 1975, Torreciudad es va acabar l'any 75 com un santuari internacional i amb això es va acabar "la influència de l'Opus" als bisbats aragonesos. Escrivà està enterrat a Roma i mai no hi ha hagut cap propòsit, que jo sàpiga (no consta absolutament enlloc), de portar-lo a Torreciudad, com han dit alguns dels historiadors esmentats que es faria i, abans, altres de la banda aragonesa o en general de l'espanyola, dels quals ho han copiat segurament els de la banda catalana sense preocupar-se de fer més comprovacions. Simplement, allò ja els anava bé per a la seva tesi.
En tot el que ha vingut després, inclòs l'escapçament del bisbat de Lleida dissenyat des de Madrid a partir de finals dels anys 70 i començaments dels 80, ni Escrivà ni l'Opus no hi han tingut res a veure: no hi ha cap "prova" que no tingui la seva contraprova.
El que hi havia era allò altre tan senzill i tantes vegades repetit: el propòsit espanyol de retallar o modificar els límits de les diòcesis per recloure'ls en els límits provincials. El fet que en el cas de Lleida la diòcesi veïna (i, per tant, beneficiada) fos Barbastre era una qüestió absolutament col·lateral. I qui digui el contrari ha de demostrar-ho, perquè és molt fàcil dir-ho però no n'hi ha prou amb dir-ho. També diuen des de l'altra banda (la banda espanyola) que "l'Opus català controla els bisbes de Lleida" i que a través d'ells el mateix Opus Dei està impedint que "tornin" a l'Aragó les peces del museu! No, no menteixo, no exagero: aquestes coses sobre l'Opus també es diuen a Espanya. Feu una cerca amb el Google i ho trobareu de seguida.
De fet, igual que es retalla Lleida es retalla també Tortosa, però com que per allà baix no hi ha cap Escrivá ni cap Torreciudad a ningú se li acut cap més explicació que la més senzilla: Espanya, amb Franco, abans de Franco i després de Franco, amb dictadures i amb governs democràtics de dretes i d'esquerres, vol un territori regit segons criteris provincials en tots els àmbits, també els religiosos. A Madrid no li cal cap complicitat de l'Opus per fer això. Pressiona els bisbes espanyols, pressiona el Vaticà a canvi d'altres coses i al final ho aconsegueix. Es fa i punt.
Però si fas afirmacions d'aquesta mena ("l'Opus està al darrere de tot això!") tothom t'aplaudeix, aquí i allà, perquè la gent necessita un culpable, un boc expiatori, i l'Opus és un bon culpable: té la fama que té. Les teories sobre conspiracions ocultes sempre han tingut èxit per consolar-se de la impotència.
Tot i que jo crec que en bona part la fama de mafiosa és immerescuda, pel que jo hi he vist, el que no es pot negar és que l'Opus té aquesta mala fama, com els jesuïtes tenen altres creus, per fets històrics reals, apòcrifs o mig inventats. I llavors, qualsevol cosa que diguis sobre l'Opus, si és dolenta, hi ha gent que se la creu sense necessitat de demostració. "Ah, és clar, ara s'explica tot". Jo, quan sento un historiador o una historiadora que diuen això, penso: així és com s'escriu la història?, i em passen les ganes de continuar llegint aquell/a erudit/a.
A més, avui dia és més fàcil que et faci de boc l'Opus Dei, que últimament calla bastant (i ben fet que fa) que no pas l'Església sencera, que quan s'hi torna de vegades fa por, o el govern d'Espanya, que com he dit estic convençuda que és el principal culpable de l'espoli de la Franja de Ponent. Tots i des de sempre. Però en els últims 35 anys ho són des del primer postfranquisme de la UCD i les seves suposades "reformes", passant pel PSOE de la LOAPA i pel PP digne hereu del franquisme, i fins al PSOE actual tan "constitucionalista". Sense oblidar els Reis d'Espanya.
Però és clar: acusar el govern d'Espanya o els Reis és més perillós que acusar l'Opus, que ja saps que no s'hi tornarà. És per això, principalment, que acusen l'anomenada "Obra". Perquè els fa por apuntar més amunt, no fos cas que l'Agència Tributària o algun altre ministeri els busqués les pessigolles un cop l'any. O no fos cas que l'editorial que els publica els llibres decidís de sobte que allò "no interessa". No és que no interessi, sinó que han rebut una trucada des d'un palau de Madrid. Encara que no s'expliqui gaire, això és el que ha passat en molts episodis de censura prèvia en aquest estat. Però llavors l'autor/a del llibre, que no sap o no es vol creure que hi ha hagut aquella trucada, o no s'atreveix a criticar l'autor de la trucada, s'inventa una teoria paranoica per acusar l'alcalde, el president de la Generalitat o el veí de dalt de casa, que li tenen mania.
Però hi ha moltes més dades sobre aquest assumpte, no us penseu que ja he acabat.
- 2. Torreciudad continuaria sent d'Aragó amb Franja o sense
- 3. L'Opus, a-català
- 4. I la gent de l'Opus catalana, què?
- 5. Catalunya té tota la raó
- 6. Els espanyols de l'Opus són generalment espanyolistes, quina sorpresa
-----
dimecres, 10 de juny del 2009
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
“Els dos fets que segueixen me’ls han explicat els protagonistes. En un país d’Amèrica Llatina, una metgessa, ginecòloga, premiada com la millor metge del país pel govern de la seva nació, ha dedicat part de la vida professional a impartir un programa d’educació afectiva i sexual a adolescents i joves. [...] El programa consisteix a donar a conèixer amb prou detall als joves (ells i elles) el funcionament del cos humà amb relació amb la sexualitat i amb l’afecte. [...] Impartia el seu programa en un col·legi de la capital del seu país al qual assistien les filles del ministre d’educació. Un dia, a l’entreacte d’un teatre, van coincidir el ministre i la metgessa. Va ser el ministre qui la va veure, i anà a felicitar-la: «Doctora, quina alegria veure-la! No es pot fer idea de com de contentes que estan les meves filles! Venen a casa i no paren de parlar del bonic que és el seu programa i del bé que els fa! L’enhorabona!» [...] La metgessa li digué: «També a mi m’alegra, ministre, que les seves filles estiguin tan contentes, i que vostè hagi tingut l’ocasió de veure el valor que té un programa plantejat així. Què li sembla si des del ministeri es permetés que en els col·legis públics on els pares ho demanessin –les filles del ministre estudiaven, com és natural, en un col·legi privat–, poguéssim també donar el mateix programa?» «Ah, això no, doctora! Això no pot ser! A uns quants sel’s pot educar, però al poble cal donar-li preservatius».
”Anem al segon. En aquest cas era una metgessa nord-americana, que treballava a Ghana, en un centre d’atenció primària. [...] Al centre on ella treballava, en una zona summament deprimida –em va dir–, morien cada dia nens deshidratats a causa d’una simple diarrea, per falta de sèrum fisiològic i per la ignorància de les mares. Tanmateix, el centre estava literalment ple –o potser seria millor dir «atapeït»– de caixes i caixes de preservatius que determinades companyies americanes i europees els enviaven gratis, i no sabien què fer-ne perquè ocupaven un espai al centre que no tenien i que necessitaven per a coses més urgents i més greus. [...]
”Quina visió de l’ésser humà i de la vida –i de les distintes classes d’éssers humans, i de vides humanes– s’amaga darrere aquestes històries? Qui, quins poders i quines indústries es beneficien de la despoblació de l’Àfrica i pensen ja sens dubte en els futurs beneficis de les seves immenses riqueses i reserves naturals? [...] El que se silencia és la dada –perfectament constatada– que l’ús massiu dels preservatius no ha aturat la sida a l’Àfrica, sinó que l’ha propagat. [...] I se silencia l’amargor infinita i el dolor en què viuen la immensa majoria de les que s’han cregut que «allò» era un dret, i no saben que seria molt millor que fos un pecat, perquè els pecats, tots els pecats, HI HA qui els perdona, i qui ens estima i ens abraça i ens cura. [...]
”El que el Sant Pare ha dit a l’Àfrica es, senzillament, que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la sexualitat. I també que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la malaltia i sobre els malalts. Dues veritats evidents. Abans que cap altra reflexió sobre el dret del Papa a parlar, o sobre quines coses pot o no pot dir, o ha de dir o no, el que s’imposa recordar és, SOBRETOT, QUE EL QUE HA DIT EL PAPA ÉS VERITAT. És veritat per a l’Àfrica i és veritat per a nosaltres. [...]”
(Francisco Javier Martínez, arquebisbe, La Opinión de Granada, 14 maig 2009)
Un bisbe valent, sí senyor.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
”Anem al segon. En aquest cas era una metgessa nord-americana, que treballava a Ghana, en un centre d’atenció primària. [...] Al centre on ella treballava, en una zona summament deprimida –em va dir–, morien cada dia nens deshidratats a causa d’una simple diarrea, per falta de sèrum fisiològic i per la ignorància de les mares. Tanmateix, el centre estava literalment ple –o potser seria millor dir «atapeït»– de caixes i caixes de preservatius que determinades companyies americanes i europees els enviaven gratis, i no sabien què fer-ne perquè ocupaven un espai al centre que no tenien i que necessitaven per a coses més urgents i més greus. [...]
”Quina visió de l’ésser humà i de la vida –i de les distintes classes d’éssers humans, i de vides humanes– s’amaga darrere aquestes històries? Qui, quins poders i quines indústries es beneficien de la despoblació de l’Àfrica i pensen ja sens dubte en els futurs beneficis de les seves immenses riqueses i reserves naturals? [...] El que se silencia és la dada –perfectament constatada– que l’ús massiu dels preservatius no ha aturat la sida a l’Àfrica, sinó que l’ha propagat. [...] I se silencia l’amargor infinita i el dolor en què viuen la immensa majoria de les que s’han cregut que «allò» era un dret, i no saben que seria molt millor que fos un pecat, perquè els pecats, tots els pecats, HI HA qui els perdona, i qui ens estima i ens abraça i ens cura. [...]
”El que el Sant Pare ha dit a l’Àfrica es, senzillament, que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la sexualitat. I també que tenim necessitat de canviar la nostra mirada sobre la malaltia i sobre els malalts. Dues veritats evidents. Abans que cap altra reflexió sobre el dret del Papa a parlar, o sobre quines coses pot o no pot dir, o ha de dir o no, el que s’imposa recordar és, SOBRETOT, QUE EL QUE HA DIT EL PAPA ÉS VERITAT. És veritat per a l’Àfrica i és veritat per a nosaltres. [...]”
(Francisco Javier Martínez, arquebisbe, La Opinión de Granada, 14 maig 2009)
Un bisbe valent, sí senyor.
Benet XVI i els condons
Més sobre el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
dilluns, 8 de juny del 2009
Bisbes i lingüistes
Avui tampoc parlo de l'Opus.
Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
-----
Ignasi Aragay entrevistava ahir a l'Avui el lingüista Joan Solà, membre de l'IEC, catedràtic de llengua de la Universitat de Barcelona, autor de la Gramàtica del català contemporani i un munt de coses més. Una autèntica patum de Catalunya, especialment de la llengua.
L'última pregunta feia així:
—Als joves què els diria?
—Que defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa. L'altre dia sortia un dibuix d'un nen petit i un gos. El gos estava protegit perquè no sé de quina raça és. I el nen demanava: "I jo?". [Riu.] Doncs és el mateix. "I el català?". N'hi ha que ens retreuen que sempre ens queixem. No és que sempre ens estiguem queixant de la llengua, és que ens queixarem sempre, per sistema, fins que no obtinguem el que volem, fins que no ens deixin d'emprenyar.
La Conferència Episcopal Espanyola no és un col·lectiu que em caigui gaire bé. Sé que allà dins hi ha el meu bisbe Lluís (Martínez Sistach), diluït entre tants altres. Sé que les coses de l'Església van a poc a poc i que normalment els bisbes no s'avancen als estats en els seus posicionaments polítics si no és que consideren que són causes de força major o situacions que realment clamen al cel. L'Església ha actuat moltes vegades al llarg de la història com a refugi de perseguits, sobretot quan els perseguits ho eren per causes injustes. També Catalunya, el català, els catalans com a col·lectiu nacional, han tingut protectors eclesiàstics en alguns moments de la història, però no han trobat precisament aquesta protecció gaires vegades en els eclesiàstics espanyols, i de vegades potser tampoc l'han trobat amb prou contundència per part del Vaticà justament per les influències de bisbes espanyols que han orientat malament Roma (i Roma s'ha deixat orientar, és clar). El que vull dir és que per a l'Església com a institució humana (d'aquesta església parlo aquí, no de l'Església-misteri), en general, compta molt l'statu quo polític, i en situacions conflictives no prou clares tendeix a pensar que el millor que pot fer és no intervenir, encara que aquesta no-intervenció comporti, de fet, donar suport als poderosos estats que són els que han construït aquell statu quo. I de vegades, com deia, l'Església trenca aquesta dinàmica, però no sempre ho fa. En el cas de catalunya, poques vegades, almenys de manera institucional (altra cosa són els posicionaments individuals d'un o d'un altre).
Però bé, posades aquestes premisses davant la taula (un cert distanciament respecte al col·lectiu dels bisbes espanyols, com a col·lectiu que per mi no representa l'Església, o almenys tota l'Església), dic: per què un personatge com Joan Solà pot fer perfectament una comparació (adequada, des del meu punt de vista) entre un gos i un nen sense que ningú no se li tiri al damunt i en canvi als bisbes tothom els blasma si fan exactament la mateixa comparació ("i jo?", deia un nen petit al costat d’un linx protegit) quan volen defensar la vida dels nens concebuts encara no nascuts?
Per què hi ha aquesta animadversió contra els bisbes, per què reben tants atacs de totes bandes diguin el que diguin? Per què només els aplaudim quan un d'ells es desmarca de la resta i diu el que en espanyol anomenen "una machada"... de la qual s'ha de desdir normalment l'endemà? És una pregunta, aquest "per què?", que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots: a la gent que ens queixem dels bisbes, que potser hauríem d'afluixar una mica la pressió (almenys els que som catòlics) i als mateixos bisbes, que potser s'haurien de preguntar com és que hi ha encara tanta animadversió contra ells, fins i tot quan diuen coses assenyades. Potser és perquè no sempre diuen coses assenyades i llavors ja tenen tan poca credibilitat que a la gent els molesta el fet mateix que parlin "com qui té autoritat"? Potser és perquè de vegades es fiquen on no els demanen? I m'avanço a dir que jo sí que els demano que diguin la seva en qüestions de sexe, que crec que és un dels àmbits que són propis de la moral cristiana, i també en matèria de dret a la vida. Però potser podrien fer-ho de manera més sòbria, sense crits, sense manifestacions i plataformes ciutadanes on saben que les coses es polititzaran i es barrejaran amb qüestions secundàries. No creuen els senyors bisbes espanyols que haurien de mantenir un perfil més baix d'actuació pública, limitar-se a dir el que han de dir (poc i ben meditat) i dir-ho de manera més amable i menys conflictiva, amb menys soroll de fons?
Però ja dic que primer l'animadversió general amb els bisbes ens hauria de fer reflexionar a tots, a veure si és que no tenim tots plegats amb els bisbes ni la paciència ni la comprensió que tenim amb qualsevol altre col·lectiu humà del nostre entorn immediat.
El notari López Burniol, amic i assessor oficial del Partit Socialista, escriu avui mateix més o menys sobre la mateixa qüestió, vista des de la perspectiva laica:
Europa: de laics i laïcistes
Juan-José López Burniol
El president Zapatero ha dit recentment que Europa «és el bressol» d’una visió laica de la societat. Estic d’acord amb ell, sempre que no entengui per laic el contrari de catòlic, cosa de la qual no estic segur del tot, ja que intueixo que usa deliberadament –més d’una vegada– aquesta contraposició barroera per atiar el seu electorat potencial amb l’estímul sempre picant de la confrontació religiosa.
La laïcitat no constitueix un sistema d’idees i creences contraposat al catolicisme o a qualsevol altra confessió religiosa, sinó que és una actitud vital o pauta de comportament que imposa una rigorosa separació entre l’àmbit de la fe i l’àmbit de la ciència, entre l’esfera de l’Església i l’esfera de l’Estat. A Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar. Conseqüentment, la laïcitat no constitueix un repertori de dogmes i principis, ni una ideologia, ni una concepció filosòfica. La laïcitat exigeix, per contra, esperit relativitzador respecte de les creences pròpies, tolerància amb les alienes, així com una punta de soterrada i distanciada ironia per a totes, cosa que impedeix tant l’exaltació fanàtica com la visceralitat agressiva.
D’aquí es desprèn que s’ha de distingir el laic del laïcista, «terme aquest últim –escriu Claudio Magris– usat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme», ja que «no només el clericalisme ingerent i intolerant és el contrari d’aquesta laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant, amb una pompositat que és bastant poc laica, igual que la beateria».
És bo –més que bo: exigible– que tots els polítics siguin verdaderament laics, perquè cap d’ells es proposi –com tantes vegades en el passat– l’objectiu de canviar la mentalitat de la gent. Tant és, a aquests efectes, que siguin de dretes o d’esquerres, perquè el mal no radica en el contingut del respectiu dogma, sinó en el que significa l’intent d’imposició: la negació de la llibertat personal. Perquè, posats al mateix sac, tots els clericalismes són iguals.
(El Periódico de Catalunya, 8 de juny de 2009)
-----
divendres, 5 de juny del 2009
Homosexuals malalts
Ui, el que ha passat. Tots els gais i lesbianes pujats a la figuera. Demanen dimissions del govern Zapatero, de l'OMS, volen que dimiteixi... la realitat.
Avui mateix s'ha informat que a la VI edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), revisada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i editada el mes de gener del 2008 pel Ministeri de Sanitat i Consum del molt progressista i avançat Govern del Regne d’Espanya que presideix el senyor José Luis Rodríguez Zapatero, l’homosexualitat apareix com una malaltia. Es defineix així: "Atracció sexual exclusiva o predominant per persones del mateix sexe amb o sense relació física. L’homosexualitat ha de registrar-se com a diagnòstic, es consideri o no com a trastorn mental". La definició de lesbianisme remet a la d’homosexualitat.
Aquesta guia es ven fins avui mateix a la Feria del Libro de Madrid, a l’estand oficial del ministeri que ara s’anomena de Sanitat i Política Social. Ha "denunciat els fets" una de les plataformes de gais i lesbianes de l’Estat: "Això de l'OMS és intolerable!!"
Va bé trobar-se de tant en tant aquestes "patinades" del llenguatge políticament correcte (amb la benedicció del govern socialista i de l’OMS) que deixen veure de sobte que La Veritat establerta pels polítics i els mitjans de comunicació (sempre amb la por al cos per no dir coses que puguin ser considerades homòfobes pels col·lectius professionals d'aquest gremi) no és tan clara, ni tan evident, ni tan unànime, ni tan científica. Hi ha molta gent, moltíssima, que tota la vida consideraran l’homosexualitat una malaltia, simplement perquè així els ho dicta el sentit comú, el seny català, castellà, andalús i de les quimbambes, i continuaran pensant-ho per dins diguin el que diguin per fora o estableixin el que estableixin els autoanomenats progressistes o la mateixa Organització Mundial de la Salut (quan els criden l’atenció, o sigui a partir d'avui, no pas abans). Per a una gran majoria de gent, el trastorn de l'homosexualitat és com les peces de puzle que no encaixen: una dona no encaixa amb una dona de manera natural, encara que comparteixin el mateix color blau cel (cal forçar les peces), i un home no encaixa amb un home encara que comparteixin el mateix color verd o marró (també cal forçar les peces).
Em sap greu, noi, noia, però aquesta peça no va aquí.
En aquest punt també estic molt d’acord amb l’Opus, que sempre ha vigilat, pel que sé i vaig viure, que no es colessin lesbianes en les seves files. I, si n’hi havia alguna amb aquesta tendència, que fos inactiva sexualment (com les heterosexuals solteres, per cert, sense discriminacions) i que fos conscient de patir un trastorn que havia de vigilar. I al mínim senyal d’intent de seducció, si no hi ha penediment, al carrer. Perquè les malaltes de tot tipus poden ser benvingudes a l’Opus, almenys a la meva època (i ara també n'hi ha, vull dir de persones malaltes), però no les que negaven estar malaltes i a la millor tenien un trastorn que afectava molt directament les altres, les companyes de pis o de residència. Fora, doncs, com s’hauria fet fora una nimfòmana o una cleptòmana que s’encaparressin a negar els seus vicis i alhora els practiquessin. Aquestes, fora sense contemplacions. Ajudar la gent, sí; però si pots evitar-ho no permets que s'instal·li dins de casa teva, on tothom ha de viure la castedat i les altres virtuts, una bomba. Una cosa és la comprensió amb les errades pràctiques i una altra la connivència amb la teoria malaltissa.
Si l'Església, en general, hagués actuat sempre amb aquests criteris, ens hauríem estalviat molts disgustos de capellans i monges pederastes i d'escàndols als seminaris i als convents (escàndols que escampen a tot vent, de manera cínica, els mateixos que abans s'escandalitzaven que l'Església tingués una doctrina i una praxi tan fermes i rígides sobre la qüestió).
Si un fill o una filla meva “em surt” homosexual (no ho crec, la veritat, els conec bé), l’estimaré moltíssim i no deixaré que pateixi per causa d’altres, si ho puc evitar, però li diré sempre, sempre, sempre, que està malalt/a, que necessita ajuda (ja accepto que no ajuda meva, que seria jutgessa i part, sinó d'una persona professional). I sé que segurament s'enfadarien molt amb mi si se sentissin homosexuals i jo els digués això, però tinc la convicció que al cap dels anys, potser molts i molts anys, si sobrevisquessin (els homosexuals practicants tenen una esperança de vida més curta que la mitjana), m'agrairien els esforços fets i molt probablement em donarien finalment la raó: estaven malalts, tant si només es pensaven que eren homosexuals i no ho eren (jo en dic homosexualitat induïda, potser d'origen neuròtic) com si ho eren de debò (que també estan malalts, com ho estan els paranoics). Mireu, encara que siguin estadístiques "secretes" que ningú no gosa treure a la llum pública, hi ha uns percentatges massa elevats de gais amb mare possessiva i pare absent, i de lesbianes amb pare o germà gran maltractadors, com per obviar-los i considerar-los simples coincidències.
Negar la veritat no és caritatiu, encara que ara hi ha capellans i monges que diuen que els sembla bé "que la gent triï opció sexual sempre que no facin mal a ningú". Senyor meu, senyora meva, el mal se'l fan a ells mateixos, ja que cada passa endavant dins d'aquest món és una passa endarrere en la seva salut integral.
Ara, el lobby gai, si enxampa aquest article, m'omplirà la casella de sota d'un munt de "tòpic" (i perquè no hi ha l'opció de "criminal"!). Però tinc excusa: si m'enxampen i m'acusen d'homòfoba, diré que jo em guio en aquest punt per la classificació oficial de malalties de l'OMS de l'any 2008, distribuïda pel Ministeri de Sanitat espanyol almenys fins al mes de juny de l'any 2009. Més al dia no puc estar.
-----
Avui mateix s'ha informat que a la VI edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), revisada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i editada el mes de gener del 2008 pel Ministeri de Sanitat i Consum del molt progressista i avançat Govern del Regne d’Espanya que presideix el senyor José Luis Rodríguez Zapatero, l’homosexualitat apareix com una malaltia. Es defineix així: "Atracció sexual exclusiva o predominant per persones del mateix sexe amb o sense relació física. L’homosexualitat ha de registrar-se com a diagnòstic, es consideri o no com a trastorn mental". La definició de lesbianisme remet a la d’homosexualitat.
Aquesta guia es ven fins avui mateix a la Feria del Libro de Madrid, a l’estand oficial del ministeri que ara s’anomena de Sanitat i Política Social. Ha "denunciat els fets" una de les plataformes de gais i lesbianes de l’Estat: "Això de l'OMS és intolerable!!"
Va bé trobar-se de tant en tant aquestes "patinades" del llenguatge políticament correcte (amb la benedicció del govern socialista i de l’OMS) que deixen veure de sobte que La Veritat establerta pels polítics i els mitjans de comunicació (sempre amb la por al cos per no dir coses que puguin ser considerades homòfobes pels col·lectius professionals d'aquest gremi) no és tan clara, ni tan evident, ni tan unànime, ni tan científica. Hi ha molta gent, moltíssima, que tota la vida consideraran l’homosexualitat una malaltia, simplement perquè així els ho dicta el sentit comú, el seny català, castellà, andalús i de les quimbambes, i continuaran pensant-ho per dins diguin el que diguin per fora o estableixin el que estableixin els autoanomenats progressistes o la mateixa Organització Mundial de la Salut (quan els criden l’atenció, o sigui a partir d'avui, no pas abans). Per a una gran majoria de gent, el trastorn de l'homosexualitat és com les peces de puzle que no encaixen: una dona no encaixa amb una dona de manera natural, encara que comparteixin el mateix color blau cel (cal forçar les peces), i un home no encaixa amb un home encara que comparteixin el mateix color verd o marró (també cal forçar les peces).
Em sap greu, noi, noia, però aquesta peça no va aquí.
En aquest punt també estic molt d’acord amb l’Opus, que sempre ha vigilat, pel que sé i vaig viure, que no es colessin lesbianes en les seves files. I, si n’hi havia alguna amb aquesta tendència, que fos inactiva sexualment (com les heterosexuals solteres, per cert, sense discriminacions) i que fos conscient de patir un trastorn que havia de vigilar. I al mínim senyal d’intent de seducció, si no hi ha penediment, al carrer. Perquè les malaltes de tot tipus poden ser benvingudes a l’Opus, almenys a la meva època (i ara també n'hi ha, vull dir de persones malaltes), però no les que negaven estar malaltes i a la millor tenien un trastorn que afectava molt directament les altres, les companyes de pis o de residència. Fora, doncs, com s’hauria fet fora una nimfòmana o una cleptòmana que s’encaparressin a negar els seus vicis i alhora els practiquessin. Aquestes, fora sense contemplacions. Ajudar la gent, sí; però si pots evitar-ho no permets que s'instal·li dins de casa teva, on tothom ha de viure la castedat i les altres virtuts, una bomba. Una cosa és la comprensió amb les errades pràctiques i una altra la connivència amb la teoria malaltissa.
Si l'Església, en general, hagués actuat sempre amb aquests criteris, ens hauríem estalviat molts disgustos de capellans i monges pederastes i d'escàndols als seminaris i als convents (escàndols que escampen a tot vent, de manera cínica, els mateixos que abans s'escandalitzaven que l'Església tingués una doctrina i una praxi tan fermes i rígides sobre la qüestió).
Si un fill o una filla meva “em surt” homosexual (no ho crec, la veritat, els conec bé), l’estimaré moltíssim i no deixaré que pateixi per causa d’altres, si ho puc evitar, però li diré sempre, sempre, sempre, que està malalt/a, que necessita ajuda (ja accepto que no ajuda meva, que seria jutgessa i part, sinó d'una persona professional). I sé que segurament s'enfadarien molt amb mi si se sentissin homosexuals i jo els digués això, però tinc la convicció que al cap dels anys, potser molts i molts anys, si sobrevisquessin (els homosexuals practicants tenen una esperança de vida més curta que la mitjana), m'agrairien els esforços fets i molt probablement em donarien finalment la raó: estaven malalts, tant si només es pensaven que eren homosexuals i no ho eren (jo en dic homosexualitat induïda, potser d'origen neuròtic) com si ho eren de debò (que també estan malalts, com ho estan els paranoics). Mireu, encara que siguin estadístiques "secretes" que ningú no gosa treure a la llum pública, hi ha uns percentatges massa elevats de gais amb mare possessiva i pare absent, i de lesbianes amb pare o germà gran maltractadors, com per obviar-los i considerar-los simples coincidències.
Negar la veritat no és caritatiu, encara que ara hi ha capellans i monges que diuen que els sembla bé "que la gent triï opció sexual sempre que no facin mal a ningú". Senyor meu, senyora meva, el mal se'l fan a ells mateixos, ja que cada passa endavant dins d'aquest món és una passa endarrere en la seva salut integral.
Ara, el lobby gai, si enxampa aquest article, m'omplirà la casella de sota d'un munt de "tòpic" (i perquè no hi ha l'opció de "criminal"!). Però tinc excusa: si m'enxampen i m'acusen d'homòfoba, diré que jo em guio en aquest punt per la classificació oficial de malalties de l'OMS de l'any 2008, distribuïda pel Ministeri de Sanitat espanyol almenys fins al mes de juny de l'any 2009. Més al dia no puc estar.
-----
divendres, 29 de maig del 2009
Abusos sexuals i avortaments
Avui m'aparto del tema Opus i parlem d'un altre tema.
El cardenal Antonio Cañizares ha demanat perdó pels abusos sexuals de capellans pederastes a Irlanda, però ha afegit que en qualsevol cas és pitjor l'avortament.
És impresentable, senyor cardenal, la comparació entre els abusos sexuals dels capellans i els avortaments. És impresentable, per ingenu, el plantejament mateix de si és més greu matar un infant que violar-lo. Sembla mentida que una persona amb dos dits de front caigui en aquestes simplificacions. Són coses que no s’han de comparar, de cap manera, com no es pot comparar si és “més pecat” robar o fornicar. Què és pitjor, robar o pegar? Absurd. Això respon a una moral d’una altra època, senyor cardenal, allò dels escalafons dels pecats. Les coses mal fetes estan mal fetes, i no té cap sentit entrar a discutir si és més dolent això o allò. Si de cas, facin-ho dins del confessionari, però no donin regles generals perquè... la vessen.
Els capellans, en públic, han d’animar els catòlics a fer el que s’ha de fer, sobretot això, i recordar el que no s’ha de fer (i predicar amb l’exemple), però no cal que facin barems i categories. Això és cosa dels codis penals. I l’espanyol, senyor cardenal, per cert, considera més greu la violació d’un menor (quatre a deu anys de presó, segons l’article 182 del Codi Penal espanyol) que l’avortament no consentit (quatre a vuit anys de presó, art. 144 CPE). I fixi’s que parlem de l’avortament no consentit, és a dir, de l’infanticidi del fetus comès contra la voluntat de la mare. Encara que no ho he comprovat, no m’estranyaria gens que aquesta distinció de més gravetat per als abusos sexuals de menors ja vingués de temps antics. Perquè abusar de menors és MOLT GREU, senyor cardenal: no sols el crim per ell mateix, sinó el fet que el criminal sigui un capellà. Tan greu, senyor cardenal, que la disciplina de l'Església catòlica, si no vaig errada, té previst fer "dimitir" (em penso que es diu així) com a sacerdot un capellà que hagi abusat d'un infant, i en canvi aquest càstig no està previst, em sembla, per a un capellà que hagi comès homicidi (naturalment, el capellà complirà la pena que indiquin les lleis del seu país per aquell homicidi, però no serà obligat per l'Església a deixar el sacerdoci).
Senyor cardenal, cal que li recordi l'evangeli de Mateu, capítol 18, verset 6? Diu Jesús: "Al qui escandalitza un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar". És d'això del que parlem: de capellans que abusen dels nens que els fan d'escolans, dels nens que van a la catequesi ("aquests petits que creuen en mi"). Hi ha a l'Evangeli alguna condemna més contundent que aquesta?
Cal que li recordi, senyor cardenal, el que diu la Bíblia en altres llocs sobre els pecats que clamen al cel, un dels quals és l'abús d'infants? Cal que li recordi Isaies 10,2, el salm 68,5 o Deuteronomi 24,14?
Tothom, doncs, s’ha tirat amb raó al damunt del cardenal espanyol per haver fet aquesta comparació. Però...
Hi ha un però. I és que la comparació no ve d’ell. Ell contestava dialècticament un argument que havia sorgit aquests dies en determinats diaris dels considerats del front laic. O sigui, la comparació odiosa no és “marca de la casa” del cardenal Antonio Cañizares (que no és un dels meus preferits). Ve del front “anticlerical”. La comparació, que se sentia i es llegia aquí i allà des de feia uns dies (aquesta gent que es queixa de les campanyes dels eclesiàstics també fa campanyes i escampa lemes), és aquesta idea: «La Iglesia tiene dinero para financiar campañas antiabortistas, pero no para indemnizar a las víctimas [de los abusos sexuales].» (El País) La comparació, el paral·lelisme demagògic ve d’aquí, no en té el copyright el cardenal.
Llavors, el govern espanyol ha expressat el seu “malestar” i fins i tot s’ha escandalitzat per les declaracions del cardenal, i la ministra de sanitat espanyola, Trinidad Jiménez, ha afirmat: «Aquestes paraules són inadequades i inoportunes, i compara dos temes que són incomparables». I afegeix la ministra (atenció): «Els abusos a menors es fan contra la seva voluntat i tenen conseqüències terribles.» Córcholis, va dir la marquesa. O sigui, ella mateixa continua la comparació, i de manera desgraciada, perquè l’argument se li podria girar en contra: amb l’avortament, “el menor mor contra la seva voluntat”, i allò “té conseqüències terribles per a ell” (també per a la mare, però ella no mor). Un articulista rebla el clau (a favor d'aquesta argumentació kafkiana): “Para la Iglesia, el derecho a la vida de fetos y embriones es más importante que las vidas arrasadas de los niños abusados en nuestros colegios” (Miguel Mora, El País 29 de maig del 2009). Però tornem-hi: potser ha estat el mateix Miguel Mora qui ha fet un parell de dies abans el paral·lelisme inacceptable entre abús de menors i avortament?
El diari El Punt, entre d’altres dels nostres, s’apunta al bombardeig: “Cañizares sosté que l'avortament ha destruït milions de vides humanes i que el primer dret és el dret a la vida. Pel que sembla, pel cardenal és molt menys important el dret a viure dignament, una possibilitat que ara tenen les dones que es veuen obligades a avortar i que no van poder tenir els milers d'infants irlandesos que van rebre abusos reiteradament per part dels religiosos catòlics. Amb aquestes actituds, l'Església catòlica fa esgarrifar i demostra la seva oposició a la ciència i al sentit comú.” (editorial d’El Punt, 29 de maig del 2009)
O sigui, per a qui no se n'hagi assabentat, ha quedat establert dins determinat establishment que primer, la primera prioritat, és viure dignament, abans i tot que viure. I que consti que la comparació no és meva, ni del cardenal Cañizares. Només poso en relleu la idea, i animo a rumiar sobre tot el que aquesta idea pot implicar.
Calen més comentaris?
I ja que estem amb l’avortament, un apunt sobre la píndola del dia després, també presa d’El País. Atenció a les frases que poso en negreta:
O sigui, afirma una idea, tot seguit afirma la contrària, i la periodista com si sentís ploure. Encara sort que ho ha publicat... tal vegada després de posar-hi una mica de maquillatge perquè no es notés tant la contradicció?
I sobre l'avortament sobretot poca broma. Ara han sortit estadístiques que diuen que el 80% de les noies de 18-21 anys que es van suïcidar l'any passat (2008) a Espanya havien comès abans un avortament (afegeixo: i segur que havien quedat traumatitzades). Als Estats Units és igual: l'índex de suïcidis de dones joves és 6-7 vegades superior al "normal" (si es pot parlar d'"índex normal" quan parlem de suïcidi) entre les noies que han decidit/acceptat un avortament voluntari.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
El cardenal Antonio Cañizares ha demanat perdó pels abusos sexuals de capellans pederastes a Irlanda, però ha afegit que en qualsevol cas és pitjor l'avortament.
És impresentable, senyor cardenal, la comparació entre els abusos sexuals dels capellans i els avortaments. És impresentable, per ingenu, el plantejament mateix de si és més greu matar un infant que violar-lo. Sembla mentida que una persona amb dos dits de front caigui en aquestes simplificacions. Són coses que no s’han de comparar, de cap manera, com no es pot comparar si és “més pecat” robar o fornicar. Què és pitjor, robar o pegar? Absurd. Això respon a una moral d’una altra època, senyor cardenal, allò dels escalafons dels pecats. Les coses mal fetes estan mal fetes, i no té cap sentit entrar a discutir si és més dolent això o allò. Si de cas, facin-ho dins del confessionari, però no donin regles generals perquè... la vessen.
Els capellans, en públic, han d’animar els catòlics a fer el que s’ha de fer, sobretot això, i recordar el que no s’ha de fer (i predicar amb l’exemple), però no cal que facin barems i categories. Això és cosa dels codis penals. I l’espanyol, senyor cardenal, per cert, considera més greu la violació d’un menor (quatre a deu anys de presó, segons l’article 182 del Codi Penal espanyol) que l’avortament no consentit (quatre a vuit anys de presó, art. 144 CPE). I fixi’s que parlem de l’avortament no consentit, és a dir, de l’infanticidi del fetus comès contra la voluntat de la mare. Encara que no ho he comprovat, no m’estranyaria gens que aquesta distinció de més gravetat per als abusos sexuals de menors ja vingués de temps antics. Perquè abusar de menors és MOLT GREU, senyor cardenal: no sols el crim per ell mateix, sinó el fet que el criminal sigui un capellà. Tan greu, senyor cardenal, que la disciplina de l'Església catòlica, si no vaig errada, té previst fer "dimitir" (em penso que es diu així) com a sacerdot un capellà que hagi abusat d'un infant, i en canvi aquest càstig no està previst, em sembla, per a un capellà que hagi comès homicidi (naturalment, el capellà complirà la pena que indiquin les lleis del seu país per aquell homicidi, però no serà obligat per l'Església a deixar el sacerdoci).
Senyor cardenal, cal que li recordi l'evangeli de Mateu, capítol 18, verset 6? Diu Jesús: "Al qui escandalitza un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar". És d'això del que parlem: de capellans que abusen dels nens que els fan d'escolans, dels nens que van a la catequesi ("aquests petits que creuen en mi"). Hi ha a l'Evangeli alguna condemna més contundent que aquesta?
Cal que li recordi, senyor cardenal, el que diu la Bíblia en altres llocs sobre els pecats que clamen al cel, un dels quals és l'abús d'infants? Cal que li recordi Isaies 10,2, el salm 68,5 o Deuteronomi 24,14?
Tothom, doncs, s’ha tirat amb raó al damunt del cardenal espanyol per haver fet aquesta comparació. Però...
Hi ha un però. I és que la comparació no ve d’ell. Ell contestava dialècticament un argument que havia sorgit aquests dies en determinats diaris dels considerats del front laic. O sigui, la comparació odiosa no és “marca de la casa” del cardenal Antonio Cañizares (que no és un dels meus preferits). Ve del front “anticlerical”. La comparació, que se sentia i es llegia aquí i allà des de feia uns dies (aquesta gent que es queixa de les campanyes dels eclesiàstics també fa campanyes i escampa lemes), és aquesta idea: «La Iglesia tiene dinero para financiar campañas antiabortistas, pero no para indemnizar a las víctimas [de los abusos sexuales].» (El País) La comparació, el paral·lelisme demagògic ve d’aquí, no en té el copyright el cardenal.
Llavors, el govern espanyol ha expressat el seu “malestar” i fins i tot s’ha escandalitzat per les declaracions del cardenal, i la ministra de sanitat espanyola, Trinidad Jiménez, ha afirmat: «Aquestes paraules són inadequades i inoportunes, i compara dos temes que són incomparables». I afegeix la ministra (atenció): «Els abusos a menors es fan contra la seva voluntat i tenen conseqüències terribles.» Córcholis, va dir la marquesa. O sigui, ella mateixa continua la comparació, i de manera desgraciada, perquè l’argument se li podria girar en contra: amb l’avortament, “el menor mor contra la seva voluntat”, i allò “té conseqüències terribles per a ell” (també per a la mare, però ella no mor). Un articulista rebla el clau (a favor d'aquesta argumentació kafkiana): “Para la Iglesia, el derecho a la vida de fetos y embriones es más importante que las vidas arrasadas de los niños abusados en nuestros colegios” (Miguel Mora, El País 29 de maig del 2009). Però tornem-hi: potser ha estat el mateix Miguel Mora qui ha fet un parell de dies abans el paral·lelisme inacceptable entre abús de menors i avortament?
El diari El Punt, entre d’altres dels nostres, s’apunta al bombardeig: “Cañizares sosté que l'avortament ha destruït milions de vides humanes i que el primer dret és el dret a la vida. Pel que sembla, pel cardenal és molt menys important el dret a viure dignament, una possibilitat que ara tenen les dones que es veuen obligades a avortar i que no van poder tenir els milers d'infants irlandesos que van rebre abusos reiteradament per part dels religiosos catòlics. Amb aquestes actituds, l'Església catòlica fa esgarrifar i demostra la seva oposició a la ciència i al sentit comú.” (editorial d’El Punt, 29 de maig del 2009)
O sigui, per a qui no se n'hagi assabentat, ha quedat establert dins determinat establishment que primer, la primera prioritat, és viure dignament, abans i tot que viure. I que consti que la comparació no és meva, ni del cardenal Cañizares. Només poso en relleu la idea, i animo a rumiar sobre tot el que aquesta idea pot implicar.
Calen més comentaris?
I ja que estem amb l’avortament, un apunt sobre la píndola del dia després, també presa d’El País. Atenció a les frases que poso en negreta:
«¿Causa algún efecto secundario?
R. Es un fármaco muy seguro. Antiguamente sí producía efectos secundarios, como náuseas y vómitos, porque se utilizaban cuatro píldoras anticonceptivas, lo que suponía una carga hormonal elevada. Actualmente se usa levonorgestrel, un fármaco muy avanzado que no tiene efectos secundarios, sólo en una parte muy pequeña de mujeres puede causar náuseas.
P. Pero tomar un medicamento siempre entraña riesgos. Si se toma incorrectamente, por ejemplo, dos veces al mes o más, ¿puede producir daños?
R. La OMS recomienda usar este fármaco lo menos posible, pero si se utiliza dos o tres veces en un mes -algo que no es recomendable en absoluto- no causaría problemas de salud, aunque sí alteraría el ciclo menstrual de la mujer, desarreglos que podrían afectarla.
(Entrevista de María R. Sahuquillo a Catherine d'Arcangues, experta en Salud Sexual y Reproductiva de la OMS, El País 29 maig 2009)
O sigui, afirma una idea, tot seguit afirma la contrària, i la periodista com si sentís ploure. Encara sort que ho ha publicat... tal vegada després de posar-hi una mica de maquillatge perquè no es notés tant la contradicció?
I sobre l'avortament sobretot poca broma. Ara han sortit estadístiques que diuen que el 80% de les noies de 18-21 anys que es van suïcidar l'any passat (2008) a Espanya havien comès abans un avortament (afegeixo: i segur que havien quedat traumatitzades). Als Estats Units és igual: l'índex de suïcidis de dones joves és 6-7 vegades superior al "normal" (si es pot parlar d'"índex normal" quan parlem de suïcidi) entre les noies que han decidit/acceptat un avortament voluntari.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2
-----
Subscriure's a:
Missatges (Atom)