Més sobre el Raval de Barcelona

Un altre article sobre el centre Braval, aquest cop sense amagar-ne la filiació opusdeística. I és del diari El País!:

No crean que lo más difícil, en el Raval, es ser un niño inmigrante o hijo de inmigrantes. Quien ha visto a sus padres emprender la tremenda aventura de la migración ha visto ya una demostración de voluntad y de ánimo, y ésa no es una mala lección para empezar. Los educadores de la zona consideran que, en general, son los niños españoles (algo más del 50%) quienes suelen llevarlo peor: están más resignados a su suerte.

En Braval, una de las entidades asistenciales del barrio, se ocupan de la integración de niños y jóvenes españoles y extranjeros. Por explicarlo rápido, les atraen con deportes y actividades extraescolares, les enseñan a convivir e intentan que, ya puestos en ello, estudien. Braval es del Opus Dei, lo cual puede suscitar cierto recelo a según quien. El Ayuntamiento de Barcelona les ha denegado este año la subvención porque sólo trabajan con chicos (tienen otra cosa para chicas y mujeres jóvenes, llamada Terral), y eso no se aviene, al parecer, con las directrices municipales sobre integración sexual.

Tampoco es que la subvención recibida en años anteriores fuera para tirar cohetes. En 2008 ascendió a unos 3.000 euros. Teniendo en cuenta que Braval paga unos 8.000 euros anuales en concepto de alquiler de equipamientos deportivos municipales, sólo significa que el Ayuntamiento hará aún más negocio en el presente ejercicio.
Vale la pena visitar las instalaciones de Braval, fundada en 2002 en la calle de la Cera, para ver el Raval desde abajo, desde el punto de vista de los niños. Tiene sus símbolos cristianos, su capilla y su placa dedicada a Escrivá de Balaguer, pero el barullo (las idas y venidas de los chavales, la limpieza de las camisetas deportivas, la manutención de los ordenadores) y la mezcla (chicos procedentes de 30 países, con 10 idiomas distintos y nueve religiones, sin contar con los no religiosos) generan un cierto ecumenismo. En cualquier caso, el objetivo de Braval no consiste en salvar almas, sino en resolver urgencias muy concretas y materiales. Su director, Pep Masabeu, un tipo tremendamente pesado cuando se trata de conseguir cosas para sus chavales (casi 250 este ejercicio), es pedagogo. ¿Sus máximos orgullos? Que seis de sus críos hayan llegado ya a la Universidad, que una cincuentena hayan encontrado trabajo regular, que varios de ellos se hayan convertido a su vez en voluntarios para ayudar a los que están llegando.

En el Bronx neoyorquino existe un centro similar, el Cretona, también del Opus. Lo visité hace unos años. Pregunté a un voluntario (numerario del Opus Dei) si los chicos, de entre 10 y 18 años, tenían que ir a misa. "¿Misa? Mi trabajo consiste ahora mismo en evitar que ese cabronazo de ahí (y señaló con una sonrisa a un chavalín que tendría 11 o 12) acabe robando en las iglesias pistola en mano, e intentaré que estudie y se imponga un mínimo de autodisciplina; a partir de ahí, él sabrá". La idea viene a ser ésa.

L’article el firma Enric González i s’ha publicat el 4 de novembre del 2009.
-----

Sant Escrivà s'equivocava

De vegades s'equivocava, sí, fins i tot interpretant l'evangeli, com ja vaig dir a propòsit del llibre Camí i a propòsit del mateix papa de Roma.

I llavors, tot i que els errors són evidents, veus com els meus amics i amigues de l'Opus el defensen sempre, de manera absoluta, com si no hagués comès cap error en la seva vida, i reprodueixen tots els seus textos sense ni un bri d'autocrítica, com si tot el que va dir i escriure fos vàlid per a tots els temps, com si tot fos incontrovertible.

No: es va equivocar. Ja ho vaig dir, entre altres, a propòsit del marquesat de Peralta, i en aquest cas, com en altres, a Escrivà li faltava context, perspectiva històrica i fins i tot tal vegada capacitat operativa de consultar-ho a algú que li pogués dir que no. Llegint les seves biografies de vegades fa l'efecte com si només parlés amb gent que li deia que sí. Segur que no era així, però les biografies pequen massa d'hagiografia. No hi ha cap biografia d'Escrivá, per exemple, que parli de Pérez-Tenessa, i algun dia n'hauran de parlar, no? No per defensar-lo ni per atacar-lo, sinó per explicar la història, simplement com van anar les coses, de la manera més objectiva possible.

En això d'equivocar-se i de, passats els anys, voler reblar el clau i no fer marxa enrera de cap manera, crec que hi va tenir un paper molt important Àlvar del Portillo, el seu successor. Amb tota la seva bona voluntat, va voler protegir-lo de totes totes, volent impedir de qualsevol manera que ningú posés en dubte no sols la seva rectitud d'intenció, sinó també el seu encert. Tal com explicava les coses el seu fidel deixeble i escuder Àlvar (sigui dit amb tot el respecte: estic segur que el qui els de l'Opus anomenen "don Álvaro" és ben sant) sembla que el fundador no s'equivocava mai, sinó que, segons com, vist des de tal perspectiva o des d'aquest punt de vista, en realitat...

Però sí, es va equivocar. Més d'una vegada, i de dues, i de tres...

I no passa res: tots els sants s'han equivocat, començant per sant Pere i sant Pau. El que fa gran a un ésser humà, a un home o a una dona, no és que no s'equivoqui, perquè això és humà, justament, sinó que sàpiga rectificar. I estic bastant segura que Escrivà va saber rectificar sempre que se'n va adonar o sempre que li van fer adonar que s'havia equivocat. El problema que deia abans és que, potser per respecte, algunes vegades l'havien d'haver avisat que s'equivocava i no ho van fer.

Per tant, els de l'Opus Dei farien bé, per exemple, de no sacralitzar tot el que va dir i fer sant Josepmaria. Els de l'Opus no han de ser fanàtics ni de l'Opus. Ho va dir més d'una vegada ell mateix, el seu fundador. I per tant els seus fills no han de ser fanàtics ni del seu pare.

Jo diria que sant Josepmaria s'horroritzaria, de vegades, veient algun dels seus escrits, alguna de les afirmacions que va fer en determinats contextos molt concrets, reproduïts en lletra impresa, de vegades lletra grossa i tot, quaranta o cinquanta anys després, sense matisos ni peus de pàgina, sense explicacions al marge, com si el temps no hagués passat i com si les coses dites en un context determinat no necessitessin cap contextualització quan es repeteixen. Contextualització que de vegades vol dir simplement callar, deixar d'explicar allò, perquè caldria massa temps i massa rotllo per posar-ho en context.

Com diu aquell punt de Camí, "no posar 'en berlina' els teus superiors". Doncs això. Gent de l'Opus, amigues meves, no poseu en ridícul el vostre pare, sant Josepmaria.

Per no caure en aquest parany, cal que els de l'Opus que es cuiden d'aquestes coses siguin gent de món, que sàpiguen en quin ambient i en quina direcció es belluga la humanitat, la cultura moderna, diguem-ne, "bona" (o almenys indiferent). I aquí tenim un problema, perquè pot passar que moltes directores de l'Opus (dels directors dels homes no ho sé, perquè no els conec, però m'imagino que deu ser semblant) s'eternitzin en el càrrec i no mantinguin una feina exterior. Si és així, si estan sempre en les seves assessories i les seves delegacions i els seus consells locals, perden el món de vista. I encara que hi hagi renovació, si és d'una en una o de dues en dues, la majoria que ja eren a la direcció des de fa temps imposen la visió "realista" i "experimentada" a les que acaben d'arribar potser amb idees noves. I llavors no hi ha renovació veritable.

Això, ja ho sé, passa en totes les empreses i institucions. Per això crec que caldria de tant en tant una bona sacsejada, fer net de tot plegat: canviar de dalt a baix l'assessoria o la delegació i "tornar a començar". No caure en el burocratisme i la inèrcia de les coses sabudes. Oi que estem parlant d'una cosa sobrenatural? Doncs ànim, que no passa res i hi guanyareu molt.

Però tot això ja és un altre problema. Ja en parlarem un altre dia.
------