Lloar la Bíblia el maig del 68

Demà farà vint-i-cinc anys que es va morir Salvador Espriu i el setmanari Presència reprodueix una entrevista amb el poeta feta l’any 1968 per la mateixa revista. M’ha agradat especialment veure que parlava de la Bíblia, tenint en compte que ho deia l’any 1968 (el mes de maig del 68!), quan ja no era gens políticament correcte dir aquesta mena de coses. I a més Espriu, que jo sàpiga, sempre s'havia declarat agnòstic.

–Els temes bíblics són una constant en la seva obra. Per què?
–Home, perquè tota la meva cultura està basada en la Bíblia. Perquè la Bíblia és, per a mi, l’única obra literària realment important de la humanitat.
–Vol dir que això no és una mica fort?
–Mirin, després de la Bíblia no ve res, i després res, i després res, i després, a molta distància, el Quixot i Shakespeare, per exemple, impressionants turons de la intel·ligència i la sensibilitat. Però la Bíblia és una altíssima carena sense fi, tot un món, en el qual m’he trobat i em trobo absolutament bé.
------

A favor de Benet XVI

Ara m'han passat aquest article de Bernard-Henry Lévy, de família jueva, que va publicar ahir mateix l'Avui, pres de The New York Times. L'han publicat un munt de diaris de tot el món però a Catalunya em penso que només l'Avui.

LA POSICIÓ DE L'ACTUAL PAPA DAVANT DEL NAZISME
En defensa de Benet XVI
Bernard-Henri Lévy / Filòsof i escriptor francès

Ja és hora de posar fi a tanta mala fe, prejudicis i desinformació entorn de Benet XVI. Tan bon punt va sortir elegit, ja van començar les acusacions de "conservadorisme", que els mitjans de comunicació han anat repetint en un bucle interminable, com si un papa pogués ser altra cosa que "conservador". S'han fet insinuacions exagerades, o fins i tot bromes pesades, sobre el "papa alemany", el "postnazi" amb sotana. A França, al programa satíric de televisió Les guignols de l'info li van posar el malnom d'Adolf II (perquè, com tots els nens i adolescents alemanys, es va afiliar a l'organització juvenil del règim).

EL QUE PASSA ÉS QUE S'HAN TERGIVERSAT els textos. Per exemple, en el cas del seu viatge a Auschwitz del 2006, es va dir que el Papa havia recordat els sis milions de polonesos morts sense esmentar que la meitat d'ells eren jueus. S'ha repetit, també fins a la sacietat, que havia parlat dels morts com si fossin víctimes d'una simple "banda de criminals". Aquesta mentida és d'allò més sorprenent si tenim en compte que, aquell mateix dia, Benet XVI va dir amb tota claredat que "els dirigents del III Reich van intentar aniquilar tot el poble jueu i esborrar-lo de la faç de la Terra".

PERÒ HA ESTAT AMB MOTIU DE LA SEVA última visita a la sinagoga de Roma, després de visitar les de Colònia i Nova York, que el cor de desinformadors del Papa ha arribat al límit. Encara no havia traspassat el Tíber que van anunciar, urbi et orbi, que no havia estat capaç de trobar les paraules adequades, que no havia fet els gestos apropiats, que no se n'havia acabat de sortir. Així doncs, com que l'esdeveniment és encara recent, deixeu-me puntualitzar unes quantes coses. Quan Benet XVI va inclinar el cap en silenci davant la corona de roses vermelles situada sota la placa commemorativa del martiri dels 1.021 jueus romans deportats, no feia sinó complir amb el seu deure, però la qüestió és que ho va fer. Quan Benet XVI va retre homenatge als "homes, dones i nens" capturats en compliment del projecte d'"extermini del poble de l'Aliança de Moisès", va dir una evidència, però la va dir. Quan Benet XVI va repetir la pregària recitada per Joan Pau I, fa una dècada, al Mur de les Lamentacions demanant "perdó" al poble jueu, durant molt de temps víctima de pogroms inspirats per una fúria antisemita d'arrel fonamentalment catòlica, va pronunciar exactament les mateixes paraules. Ja és hora de deixar de repetir com lloros que no està a l'alçada del seu predecessor.

DAVANT DE LA INSCRIPCIÓ que commemorava l'atemptat perpetrat el 1982 a Roma per extremistes palestins, Benet XVI va manifestar la seva voluntat d'"aprofundir" i "promoure" el "debat entre iguals" amb els jueus. Va declarar que el diàleg judeocatòlic iniciat arran del Vaticà II és ara "irrevocable". El podem acusar de moltes coses, però no de "congelar" el procés que va posar en marxa Joan XXIII.

I PEL QUE FA AL CAS DE PIUS XII? Si cal, tornaré a parlar del cas de Pius XII, que és molt complex. Tornaré a parlar sobretot del cas de Rolf Hochhuth, autor del famós llibre El vicari, del 1963, que narra la gènesi de la polèmica entorn dels "silencis de Pius XII". I tornaré a parlar sobretot del fet que aquest fervent justicier ha estat condemnat diverses vegades per haver negat l'Holocaust; que fa poc ha defensat David Irving i que, només fa cinc anys, en una entrevista al setmanari d'extrema dreta Die Junge Freiheit, va negar l'existència de les cambres de gas. De moment, però, m'agradaria recordar que, el 1937, quan el terrible Pius XII era encara el cardenal Pacelli, va ser coautor de l'encíclica Amb viva inquietud, que avui és encara un dels manifestos més ferms i eloqüents contra el nazisme.

DE MOMENT, EN HONOR A L'EXACTITUD històrica, hem d'assenyalar que Pius XII va obrir en secret els convents als cristians romans perseguits pels feixistes. El silenciós Pius XII també va pronunciar nombroses al·locucions radiofòniques, en especial les del Nadal del 1941 i del 1942. Després de la seva mort, aquests discursos es van fer mereixedors dels elogis de la dirigent israeliana Golda Meir, que coneixia el valor de la paraula i que no va tenir cap por a declarar: "Durant deu anys de terror nazi, mentre el nostre poble era víctima d'un martiri espantós, el Papa va alçar la veu per condemnar els botxins."

L'EIXORDADOR SILENCI QUE ES VA FER entorn de la Shoah es va escampar per gairebé tot el món i, tanmateix, n'atribuïm tota -o gairebé tota- la responsabilitat a un sobirà que no disposava de canons ni d'avions. Segons ens diuen la majoria d'historiadors, Pius XII va fer grans esforços per compartir les informacions que tenia al seu abast i, en efecte, va salvar moltes de les persones sobre les quals tenia una responsabilitat moral.

ÚLTIM RETOC A AFEGIR al gran llibre de la ximpleria contemporània: Pius o Benet, es pot ser papa i boc expiatori.

© 2009 Bernard-Henri Lévy
(The New York Times Syndicate)
Traducció: Lídia Fernàndez Torell

------

Qualsevol cosa pot ser una secta

...segons com t'expliquin la història. Mireu quina manera d'enfocar "la realitat":



¿És veritat el que diu aquest noi? No ho sabem, no en podem estar segurs, potser sí. Ara bé, ¿justifica "la seva realitat" que es carregui tota una professió, tot un col·lectiu de professionals i totes les empreses que es dediquen a aquesta tasca?

Doncs això és el que fan amb l'Opus i amb altres institucions eclesiàstiques (si són de les considerades especialment "pròximes" al Vaticà, encara més) determinades associacions "anti-sectes" (que, per cert, viuen del cuento, perquè cobren a les famílies que els demanen "ajuda", no com aquest noi que no crec que hagi tret beneficis del seu testimoni suposo que sincer). ¿Se m'entendrà ara, quan dic que la gent de l'Opus, amb tots els seus defectes, és injustament perseguida per determinats grups interessats, als quals avalen uns quants exmembres suposo que sincerament dolguts?
------

Ara sí que molta gent ha vist "Camino"

TVE1 va emetre ahir a dos quarts d'onze de la nit la pel·lícula "Camino". I va tenir èxit, segons les enquestes que mesuren l'audiència. Gairebé un de cada cinc espectadors espanyols (19,2%) que a les 11 de la nit miraven la tele es van empassar el rotllo o almenys van començar a empassar-se'l, xifra que és important (3,5 milions de persones, diuen). El que no sabrem mai és quina impressió pot haver causat a la majoria. Jo crec que molta gent devia començar a mirar la pel·lícula per curiositat i després ho devien deixar córrer. Però no n'estic segura, potser el morbo els va enganxar, o els va semblar que era una bona història, o que "quin horror, no?", "aquesta gent se'ls hauria d'il·legalitzar", etc.

En aquest cas, com ja vaig dir, estic amb els meus amics i amigues de l'Opus perquè la descripció que en fa la pel·lícula és profundament injusta, al meu parer.

(El dia 12 han fet una altra vegada la pel·lícula, aquest cop per TV3. Ha estat el 9è programa més vist del dia a Catalunya, amb una audiència calculada de 326.000 espectadors de mitjana).
-----

L'altre "don José María"

El geògraf i promotor cultural Joaquim Torrent acaba de publicar un article necrològic a Opinió Nacional sobre "un altre don José María" que, des de la banda aragonesa, no va parar d'acusar l'Opus d'estar al darrere de tots els mals que segons ell ha patit l'Aragó per culpa de Catalunya. Per a a aquest "don José María" ara difunt, l'Opus feia política nacionalista catalana amb l'únic objectiu de perjudicar els aragonesos.

No cal dir que, tal com ja vaig explicar, ni ell ni els que diuen el contrari que ell des de la banda catalana (que "l'Opus està al darrere de tots els mals que pateix el bisbat de Lleida"), no tenen cap mena de raó. Són paranoies estúpides.

Us deixo amb l'article de Torrent:

Aquesta passada tardor ha mort don José María Leminyana, un sacerdot controvertit i peculiar, que se significà en la lluita pel desmembrament del bisbat de Lleida en benefici del de Barbastre i en els seus intents per portar els anomenats béns de la Franja a aquesta ciutat —paradoxalment des de Roda, la seu primigènia del bisbat, i després de vuit-cents anys d'unitat. De fet, la seua figura s'ha magnificat d'una manera exagerada i ha estat presentat com un gran lluitador contra «els pèrfids catalans», fins al punt de ser condecorat pel mateix govern aragonès. La realitat, però, és molt més prosaica, ja que aquest home només va ser un peó manipulat des d'instàncies molt més altes, en una estratègia a llarg termini en què els interessos polítics, juntament amb els interessos materials de determinada organització eclesiàstica, prevalien en detriment de les necessitats dels feligresos de la zona.

[Quina barra que Torrent acusi aquí Leminyana d'estar al servei de l'Opus Dei -suposo que és això el que vol dir quan parla "de determinada organització eclesiàstica"-, ara que Leminyana ja no pot contradir-lo: Leminyana no podia veure l'Opus ni en pintura!, i això Torrent ho hauria de saber.]

Centrem-nos, però, en don José Maria. Aquest nasqué a Barcelona, on els seus pares s'havien traslladat a fer de porters des d'Estadella —en una mostra més de la gran influència de la metròpoli barcelonina a les terres orientals de l'Aragó—, i on visqué fins als dotze anys, quan anà a viure a Estadella i va ser testimoni del tràgic assassinat del rector del poble, uns fets que impulsaren, com a reacció, la seua vocació sacerdotal.

En plena postguerra estudià per a capellà al seminari de Lleida, i en aquesta diòcesi va iniciar la seua tasca pastoral, per a acabar jubilant-se com a rector de Roda d'Isàvena després d'haver-hi passat 30 anys. No deixa de ser curiosa la seua vinculació originària al món catalanoparlant: la vila dels seus ancestres presenta una parla en què històricament el component lingüístic català ha estat, pel cap baix, molt destacat, du un cognom plenament de la Franja —i, a més, escrit amb 'ny'—, naix i viu a Barcelona fins als dotze anys, es forma al seminari de Lleida… Amb tot i això, menysté i rebutja qualsevol cosa, llengua inclosa, que puga fer olor de català?

Certament, la ment humana és molt complexa i pot produir reaccions sorprenents. Potser Leminyana associà la mort del rector d'Estadella a la influència revolucionària vinguda de Barcelona? Qui ho sap? El que sembla clar és que la seua formació en un seminari en plena postguerra —i la posterior vinculació a un espai geogràfic molt limitat— no sembla la més adequada per a proporcionar una visió del món flexible i oberta.

Per tant, si a un cert, i infundat, ressentiment, hi afegim una visió tancada i estàtica del món podrem comprendre moltes actituds i comportaments de Leminyana: la sobrevaloració de les pedres per damunt de les persones, la ignorància d'esdeveniments i lligams històrics, l'obsessió per un aragonesisme merament nominalista i de cartró pedra, l'obsessió per un malèvol enemic exterior únicament existent en la seua imaginació, o el menyspreu pel patrimoni cultural i lingüístic dels seus feligresos.

Tot i ser innegable que durant els 30 anys que exercí de capellà a Roda, i sovint amb les pròpies mans, contribuí a assegurar i restaurar la gran riquesa arquitectònica d'aquella redolada, caldria precisar que va actuar com qui compra un edifici d'origen medieval i se l'arregla com a propietat particular sense plantejar-se els orígens ni qui el va construir, ni les relacions que puga tindre amb altres edificacions de les mateixes característiques o amb altres expressions culturals, tot contemplant-lo d'una manera aïllada i descontextualitzada perquè no té els mecanismes interpretatius per a anar més enllà. Això exactament és el que va fer José María Leminyana des de Roda amb les meravelloses mostres d'art romànic de la Ribera d'Isàvena, les quals —malgrat ell— constitueixen, com va dir un dels màxims especialistes mundials en art romànic, el britànic Whitehill, un magnífic exponent del romànic llombard català; sense solució de continuïtat, per exemple, amb el romànic de la Vall de Boí. Un fet que no ens hauria d'estranyar, perquè, de la mateixa manera que aquestes terres del nord de la Franja —un dels bressols de la nostra llengua— formen part del domini lingüístic català, l'art romànic que s'hi desenvolupà té unes característiques molt semblants o iguals al de la resta de les terres de parla catalana.

Evidentment, per a Leminyana l'art romànic d'Isàvena era com una espècie de bolet que havia aparegut allí de manera aïllada. Quant a la parla pròpia d'aquells llogarrets, per a ell simplement —en una clara exhibició de menyspreu— no existia, ni l'emprava mai. Com a mostra tenim unes afirmacions en un opuscle d'Ibercaja dedicat a Roda, on diu que «en la zona se llegó a hablar lemosín» —si fa no fa, «una llengua rara i extingida»—, en referència a la dita: «Senyor d'Espés, si a Ovarra vas, no tornaràs pas»; reproduïda en l'esmentat opuscle i que al·ludeix al tràgic final d'aquest personatge, paral·lel al llegendari comte Arnau.

Tot el que hem dit de Leminyana no impedeix, però, que a nivell personal pogués ser un bon home i ajudés en cas de necessitat els fidels del seu arxiprestat. Unes accions que, malauradament, quedaven compensades negativament pels seus prejudicis i limitacions.

Descanse en pau.

-----

La satisfacció sexual de les persones de l'Opus Dei

Perdoneu que avui sigui una mica barroera, però us explicaré el que em passa. De vegades em trobo amb gent amiga que em diu, sobre una persona de l'Opus que coneix (o creu que coneix): "Aquella el que li passa és que va mal follada". I a mi això m'emprenya bastant perquè crec que és profundament injust. És clar, qui parla s'aprofita del fet que la víctima de la seva crítica, u, no es pot defensar, i dos, segurament és veritat que no "folla". Vaja, les vegades que m'han arribat aquesta mena de crítiques sempre eren sobre numeràries o agregades, i la persona que deia allò sabia del cert, com jo mateixa, que aquella numerària o aquella agregada certament vivien bé el seu celibat; justament per això venia la crítica fàcil, amb la mitja rialla cínica que qui parla: "és que va mal follada".

A veure, si una persona passa una mala temporada, té problemes a la feina o amb la família, està de mal humor o es troba malament, no és perquè vagi "mal follada". Per favor, no ho sexualitzem tot.

Segona, les que coneixem bé la gent de l'Opus potser algun cop n'hem vist alguna de més joveneta que, com després s'ha confirmat en algun cas, no eren felices i ho han sigut més un cop que ho han deixat córrer, s'han casat, s'han tret del damunt la preocupació d'estar en un lloc que no els pertocava i, en efecte, "han follat". Però aquesta constatació no converteix el fet de "follar" en la clau de tot plegat. Jo mateixa en sóc testimoni: vaig tenir moments bons i moments dolents dins l'Opus, sense "follar", i he tingut moments bons i dolents després de ser de l'Opus, "follant" amb certa regularitat (sempre amb el meu marit, no sigueu mal pensades).

I és curiós el que em passa moltes vegades quan escric aquí. Com que no escric per a gent de l'Opus sinó per a gent a qui li pugui interessar un testimoni de primera mà d'una que ha sigut de l'Opus Dei i ho va deixar córrer però no per això s'ha rebotat, escric defensant molt la gent de l'Obra, gairebé de manera aferrissada. De vegades rellegeixo posts antics publicats aquí i em dic: com vaig poder dir això? Com és que sóc tan bona dona i tan comprensiva amb l'Opus?

En canvi, quan em trobo les meves amigues de l'Opus cara a cara, sóc sempre molt crítica, em surt de primer l'estirabot, fins i tot de vegades sóc maleducada. Elles es pensen que estic molt ressentida, i no és veritat. És simplement que sempre els recordo que hi ha algunes coses (no essencials, sinó circumstancials, culturals) que han de canviar. Amb els homes de l'Opus que conec sóc més comprensiva. I llavors, com us deia, quan parlo amb gent crítica, gent antiopus (que no siguin de la secta antiopus, que aquests no els aguanto: són molt pitjors en tots els aspectes, també els aspectes més sectaris, que els de l'Opus, sens dubte) o gent que s'ho mira de lluny, llavors defenso "les meves amigues de l'Opus", com dic sempre, a capa i espasa. Defenso allò en què vaig creure durant tants anys i que en certa manera hi continuo creient, i fins i tot de vegades em veig a mi mateixa com una d'aquelles supernumeràries un pèl simples i acrítiques que ho aplaudeixen tot, sigui el que sigui, fins i tot els errors objectius, fins que no les avisen que allò no ho han de lloar. Bé, ara exagerava. I, en qualsevol cas, el que volia dir és que sé defensar l'Opus, i amb armes catòliques, apostòliques i romanes, quan les crítiques són "de fora del sistema".

Per tant, em passa això: que amb les amigues de l'Opus Dei sóc "molt antiopus" i amb les enemigues és com si fos de l'Opus. No sé si se m'entén, espero que sí. Crec que el que em guia en tot això són les ganes de defensar el que val la pena de l'Opus, que és molt (tot l'essencial de la idea) i de canviar el que no val la pena (que és poc i no és essencial, però de vegades es veu massa, crida molt l'atenció).

------

Mira, ara (19.03.2010), un mes i mig després d'haver escrit aquest post, surt aquesta notícia a la premsa:

Miguel Ángel Martín, l'alt càrrec socialista que va insultar greument la directora de TV3, Mònica Terribas, a través del Facebook, va posar ahir tots els seus càrrecs a disposició de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. A banda de conseller municipal i vicepresident del districte de Sant Martí, Martín és gerent de l'Institut Metropolità del Taxi (Imet), entitat de la qual Hereu és també el màxim responsable. Martín va enviar també ahir una carta de disculpa a la directora de TV3 en què reconeix haver comès «un greu error» i qualifica les seves expressions de «recriminables» i «fora de lloc».

El mateix dia que el Partit Popular i la Federació Catalana del Taxi se sumaven a la petició de «cessament immediat» de Martín reclamada dimecres per CiU, el gerent de l'Imet va enviar una carta de disculpa a la periodista i un correu electrònic a l'Ajuntament posant tots els seus càrrecs a disposició de l'alcalde, Jordi Hereu.

A banda de fer pública la disculpa, Martín, que assegura que està passant «el pitjor moment personal i professional» de la seva vida, va telefonar al matí a Terribas per demanar-li excuses de viva veu. «No he pogut parlar amb ella perquè estava reunida, però em van dir que em trucaria i encara no ho ha fet», va comentar el conseller municipal i gerent de l'Imet, qui no acaba d'entendre «com un comentari expressat en un mitjà com el Facebook ha pogut aixecar aquest enrenou».

Martín va qualificar la directora de TV3 de «mal follada» perquè no li va agradar el tracte que Terribas va donar al president de la Generalitat durant l'entrevista que li va fer dilluns.

Cal aclarir, per si algú no ho sap, que el marit de Mònica Terribas és discapacitat (això, evidentment, el tal Martín ho sabia). D'aquí que sigui tan terrible que algú (un regidor de Barcelona, a més!) l'hagi insultat d'aquesta manera.

De tota manera, la reacció unànime que hi ha hagut contra l'insult d'aquest desgraciat em dóna arguments per defensar el que deia al començament: atacar una persona, i encara més en la seva intimitat, no només no és un argument per a la crítica, sinó que retrata sobretot la misèria moral de qui ataca.
-----