divendres, 29 de maig del 2009

Abusos sexuals i avortaments

Avui m'aparto del tema Opus i parlem d'un altre tema.

El cardenal Antonio Cañizares ha demanat perdó pels abusos sexuals de capellans pederastes a Irlanda, però ha afegit que en qualsevol cas és pitjor l'avortament.

És impresentable, senyor cardenal, la comparació entre els abusos sexuals dels capellans i els avortaments. És impresentable, per ingenu, el plantejament mateix de si és més greu matar un infant que violar-lo. Sembla mentida que una persona amb dos dits de front caigui en aquestes simplificacions. Són coses que no s’han de comparar, de cap manera, com no es pot comparar si és “més pecat” robar o fornicar. Què és pitjor, robar o pegar? Absurd. Això respon a una moral d’una altra època, senyor cardenal, allò dels escalafons dels pecats. Les coses mal fetes estan mal fetes, i no té cap sentit entrar a discutir si és més dolent això o allò. Si de cas, facin-ho dins del confessionari, però no donin regles generals perquè... la vessen.

Els capellans, en públic, han d’animar els catòlics a fer el que s’ha de fer, sobretot això, i recordar el que no s’ha de fer (i predicar amb l’exemple), però no cal que facin barems i categories. Això és cosa dels codis penals. I l’espanyol, senyor cardenal, per cert, considera més greu la violació d’un menor (quatre a deu anys de presó, segons l’article 182 del Codi Penal espanyol) que l’avortament no consentit (quatre a vuit anys de presó, art. 144 CPE). I fixi’s que parlem de l’avortament no consentit, és a dir, de l’infanticidi del fetus comès contra la voluntat de la mare. Encara que no ho he comprovat, no m’estranyaria gens que aquesta distinció de més gravetat per als abusos sexuals de menors ja vingués de temps antics. Perquè abusar de menors és MOLT GREU, senyor cardenal: no sols el crim per ell mateix, sinó el fet que el criminal sigui un capellà. Tan greu, senyor cardenal, que la disciplina de l'Església catòlica, si no vaig errada, té previst fer "dimitir" (em penso que es diu així) com a sacerdot un capellà que hagi abusat d'un infant, i en canvi aquest càstig no està previst, em sembla, per a un capellà que hagi comès homicidi (naturalment, el capellà complirà la pena que indiquin les lleis del seu país per aquell homicidi, però no serà obligat per l'Església a deixar el sacerdoci).

Senyor cardenal, cal que li recordi l'evangeli de Mateu, capítol 18, verset 6? Diu Jesús: "Al qui escandalitza un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar". És d'això del que parlem: de capellans que abusen dels nens que els fan d'escolans, dels nens que van a la catequesi ("aquests petits que creuen en mi"). Hi ha a l'Evangeli alguna condemna més contundent que aquesta?

Cal que li recordi, senyor cardenal, el que diu la Bíblia en altres llocs sobre els pecats que clamen al cel, un dels quals és l'abús d'infants? Cal que li recordi Isaies 10,2, el salm 68,5 o Deuteronomi 24,14?

Tothom, doncs, s’ha tirat amb raó al damunt del cardenal espanyol per haver fet aquesta comparació. Però...

Hi ha un però. I és que la comparació no ve d’ell. Ell contestava dialècticament un argument que havia sorgit aquests dies en determinats diaris dels considerats del front laic. O sigui, la comparació odiosa no és “marca de la casa” del cardenal Antonio Cañizares (que no és un dels meus preferits). Ve del front “anticlerical”. La comparació, que se sentia i es llegia aquí i allà des de feia uns dies (aquesta gent que es queixa de les campanyes dels eclesiàstics també fa campanyes i escampa lemes), és aquesta idea: «La Iglesia tiene dinero para financiar campañas antiabortistas, pero no para indemnizar a las víctimas [de los abusos sexuales].» (El País) La comparació, el paral·lelisme demagògic ve d’aquí, no en té el copyright el cardenal.

Llavors, el govern espanyol ha expressat el seu “malestar” i fins i tot s’ha escandalitzat per les declaracions del cardenal, i la ministra de sanitat espanyola, Trinidad Jiménez, ha afirmat: «Aquestes paraules són inadequades i inoportunes, i compara dos temes que són incomparables». I afegeix la ministra (atenció): «Els abusos a menors es fan contra la seva voluntat i tenen conseqüències terribles.» Córcholis, va dir la marquesa. O sigui, ella mateixa continua la comparació, i de manera desgraciada, perquè l’argument se li podria girar en contra: amb l’avortament, “el menor mor contra la seva voluntat”, i allò “té conseqüències terribles per a ell” (també per a la mare, però ella no mor). Un articulista rebla el clau (a favor d'aquesta argumentació kafkiana): “Para la Iglesia, el derecho a la vida de fetos y embriones es más importante que las vidas arrasadas de los niños abusados en nuestros colegios” (Miguel Mora, El País 29 de maig del 2009). Però tornem-hi: potser ha estat el mateix Miguel Mora qui ha fet un parell de dies abans el paral·lelisme inacceptable entre abús de menors i avortament?

El diari El Punt, entre d’altres dels nostres, s’apunta al bombardeig: “Cañizares sosté que l'avortament ha destruït milions de vides humanes i que el primer dret és el dret a la vida. Pel que sembla, pel cardenal és molt menys important el dret a viure dignament, una possibilitat que ara tenen les dones que es veuen obligades a avortar i que no van poder tenir els milers d'infants irlandesos que van rebre abusos reiteradament per part dels religiosos catòlics. Amb aquestes actituds, l'Església catòlica fa esgarrifar i demostra la seva oposició a la ciència i al sentit comú.” (editorial d’El Punt, 29 de maig del 2009)

O sigui, per a qui no se n'hagi assabentat, ha quedat establert dins determinat establishment que primer, la primera prioritat, és viure dignament, abans i tot que viure. I que consti que la comparació no és meva, ni del cardenal Cañizares. Només poso en relleu la idea, i animo a rumiar sobre tot el que aquesta idea pot implicar.

Calen més comentaris?

I ja que estem amb l’avortament, un apunt sobre la píndola del dia després, també presa d’El País. Atenció a les frases que poso en negreta:
«¿Causa algún efecto secundario?
R. Es un fármaco muy seguro. Antiguamente sí producía efectos secundarios, como náuseas y vómitos, porque se utilizaban cuatro píldoras anticonceptivas, lo que suponía una carga hormonal elevada. Actualmente se usa levonorgestrel, un fármaco muy avanzado que no tiene efectos secundarios, sólo en una parte muy pequeña de mujeres puede causar náuseas.
P. Pero tomar un medicamento siempre entraña riesgos. Si se toma incorrectamente, por ejemplo, dos veces al mes o más, ¿puede producir daños?
R. La OMS recomienda usar este fármaco lo menos posible, pero si se utiliza dos o tres veces en un mes -algo que no es recomendable en absoluto- no causaría problemas de salud, aunque sí alteraría el ciclo menstrual de la mujer, desarreglos que podrían afectarla.
(Entrevista de María R. Sahuquillo a Catherine d'Arcangues, experta en Salud Sexual y Reproductiva de la OMS, El País 29 maig 2009)


O sigui, afirma una idea, tot seguit afirma la contrària, i la periodista com si sentís ploure. Encara sort que ho ha publicat... tal vegada després de posar-hi una mica de maquillatge perquè no es notés tant la contradicció?

I sobre l'avortament sobretot poca broma. Ara han sortit estadístiques que diuen que el 80% de les noies de 18-21 anys que es van suïcidar l'any passat (2008) a Espanya havien comès abans un avortament (afegeixo: i segur que havien quedat traumatitzades). Als Estats Units és igual: l'índex de suïcidis de dones joves és 6-7 vegades superior al "normal" (si es pot parlar d'"índex normal" quan parlem de suïcidi) entre les noies que han decidit/acceptat un avortament voluntari.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

dilluns, 18 de maig del 2009

"Camino": balanç del productor

Interessant, sens dubte, el balanç que fa Jaume Roures, productor i promotor econòmic de la pel·lícula Camino. Ho trec d'una entrevista publicada a la revista TVManía, de dissabte passat:

"Camino és una aposta excepcional guardonada amb premis, però la gent no ha anat massivament a les sales de cine. També pel problema de les descàrregues a internet (hi va haver tres vegades més descàrregues de Camino per internet que públic a les sales). Jo sempre penso que si un film no funciona és culpa dels que el fem, perquè no hem connectat amb el públic. És clar que influeix la promoció, però les grans pel·lícules funcionen, és una regla matemàtica".

Tot queda clar: en aquesta pel·lícula s'hi han abocat tots els esforços que s'hi podien abocar amb l'ambició de fer una gran pel·lícula: diners, promoció, guió morbós, temàtica polèmica i controvèrsia. No ha sortit bé. L'única pregunta que queda per respondre és si quan Fesser parlava dels 200.000 espectadors de Camino incloïa els d'internet o no. En qualsevol cas, el nombre d'espectadors, amb internet o sense, és molt inferior al de les obres de teatre amb una mica d'èxit (per exemple, Garrick, del Tricicle, i no diguem Mamma mia, de Nina). I un teatre és un sol local que cal omplir cada dia i anar sumant...

Quan jo estava dins l'Opus, les subscripcions als fulls informatius sobre sant Josepmaria es deia que superaven a Espanya el milió d'exemplars. Una altra xifra que ha de fer pensar, per comparació amb la dels 200.000.

Fins aquí les dades. Ara que cadascú ho interpreti com vulgui. Jo ja he fet els comptes: Roures i Fesser s'han equivocat en fer una pel·lícula de dolents molt dolents. L'Opus Dei pot tenir defectes (els té, en sóc testimoni), però ja hi comença a haver una massa crítica en aquest país que coneix de primera mà gent de l'Opus i han tret les seves pròpies conclusions, i són molt lluny dels monstres pintats per Camino.

En resum: Camino ha sigut un fracàs. I me n'alegro. Continuem tenint pendent una pel·lícula sobre l'Opus Dei de veritat, que quan es faci, n'estic segura, interessarà a molta gent.
-----

dilluns, 11 de maig del 2009

Més sobre el papa i els preservatius

Ho copio d'un diari soi disant progre: El Periódico de Catalunya. La posició de l'articulista no és una posició exactament catòlica, però dóna una bona lliçó als supersavis europeus sobre la cultura dels condons de la qual parlava l'altre dia. Firma José Carlos Rodríguez, de l'ONG Xarxa Esport i Cooperació:

"El Papa, l'Àfrica i els condons

M'agradaria llançar una pregunta innocent: ¿Heu sentit que cap país africà protestés per les paraules del papa Benet XVI en contra dels preservatius durant el seu viatge a l'Àfrica al març? Jo encara no he sentit ni mitja paraula respecte a això. Després de 20 anys a Uganda, la recent admissió a tràmit al Congrés dels Diputats espanyol d'una reprovació al Papa per aquestes paraules no deixa de semblar-me una manera subtil del paternalisme que patim els occidentals: pretendre saber el que és millor per a l'Àfrica sense molestar-nos a consultar els africans.

Sobre el preservatiu, i més a l'Àfrica, hi ha molt a matisar. Jo, personalment, no estic d'acord al cent per cent amb la posició oficial de l'Església catòlica en aquest tema perquè, sense anar més lluny, en el cas de les parelles discordants (en què un dels seus membres està infectat pel VIH i l'altre, no) em sembla que no hi ha més remei que acceptar que el condó és el remei més viable, una opinió que és compartida per una infinitat de sacerdots, religioses i bisbes que viuen el dia a dia de la dura realitat sobre el terreny. També hem de ser realistes i poder ajudar les dones, amb uns marits que fan el que els dóna la gana, perquè es protegeixin si no hi poden fer res més.

Però una cosa és això i una altra molt diferent és aconsellar als que tenen una vida irresponsablement promíscua que es posin la gometa i a viure que són dos dies. I a l'Àfrica, la promiscuïtat --molt associada al masclisme-- és una plaga que per a la seva eradicació demana la resposta més lògica i raonable: treballar pel canvi de comportament.

I aquest canvi és possible, i aquí és on jo penso que Benet XVI sí que té raó. Durant els meus primers anys de treball a Uganda, la taxa d'infecció pel VIH era espantosa, al voltant del 30%. El percentatge de prevalença ha caigut fins a arribar a l'actual 6%, i no crec que l'ús del condó hagi jugat en aquesta situació un paper de primer ordre. Primer, perquè en un país on més de la meitat dels habitants viuen amb menys d'un dòlar al dia, no penso que hi hagi gaire gent que es gasti 500 xílings (un terç de dòlar) en una capseta de tres profilàctics.

El Govern d'Uganda va voler destacar, en les seves campanyes, l'abstinència sexual per als joves i la fidelitat per als casats, i no sembla que els hagi anat gaire malament amb aquesta manera de fer les coses. De fet, tots els països africans que han volgut afrontar el tema de la sida de manera assenyada han intentat aprendre del model ugandès.

L'Església proposa les seves posicions doctrinals i després cadascú té tot el dret d'acceptar-les o no. Per això, no entenc que hi hagi països europeus --Bèlgica i ara Espanya-- que es permetin recriminar el Papa per les seves paraules a l'Àfrica, quan els mateixos africans no ho han fet. Si de veritat estan tan preocupats per l'Àfrica, podrien començar per revisar la seva política comercial, que margina els productes africans."
(El Periódico de Catalunya, 11 de maig de 2009)

Olé la teva mare, José Carlos Rodríguez!

Benet XVI i els condons
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"

-----