Potser hauria d'haver-ho titulat "Dedicació de la Sagrada Família, balanç ràpid", però la majoria de la gent s'ha fixat més en els aspectes col·laterals del tema, entre els quals el primer era que la "dedicació al culte" de la Sagrada Família la feia el papa Benet XVI.
Podem estar d'acord que les paraules amb les que Benet XVI recordava els anys 30 en referir-se al laïcisme espanyol no eren les més adequades, si pensem en com va ser el laïcisme espanyol (i català) dels anys 30, tan sagnant, i com és ara, que és sobretot moral, mediàtic i legislatiu, i encara en aquest últim punt, el legislatiu, trobo que s'ha arribat a un equilibri més o menys interessant, per molt que de vegades es produeixin frecs inevitables.
Com sempre, primer dono la raó als crítics. Però després afegeixo la meva opinió per matisar-ho tot una mica o fins i tot per contradir la crítica:
- les paraules de Benet XVI van ser improvisades: si mireu les imatges veureu que el Papa contesta en aquell moment una pregunta que li han fet els periodistes. En aquest cas li pregunten sobre el laïcisme i a Ratzinger suposo que li vénen al cap episodis històrics de laïcisme espanyol (i català). Qui pensi que Ratzinger no és capaç d'improvisar una cosa com aquesta és que ha de llegir alguns dels llibres-entrevista que s'han publicat sobre ell, i llavors veurà com és la seva manera de raonar.
- aquelles paraules sobre els anys 30 les diu anant a Santiago de Compostel·la, no venint a Barcelona, amb la qual cosa els crítics catalanistes han perdut una ocasió magnífica de reafirmar el nostre sobiranisme i de no fer-ne cap cas, com si les hagués dit en un altre país.
- tothom s'ha queixat de les referències als anys 30 i pocs han observat que tot seguit el Papa diu que la confrontació laïcisme-cristianisme no ha de ser confrontació sinó que s'ha de convertir en trobada, en diàleg, on cadascú trobi el seu paper.
- tothom s'ha fixat i s'ha queixat de les referències als anys 30 i ha dit que són dues situacions no comparables (i torno a dir que hi estic d'acord), però ningú no es fixa que contínuament molts polítics i molts mitjans de comunicació i molts personatges públics comparen qualsevol manifestació de religiositat amb el nacionalcatolicisme de Franco i llavors ningú es queixa ni ningú diu que la comparació també és odiosa. O sigui, hi ha dues vares de mesura.
D'altra banda, ja més en general, respecte a tot allò de la "defensa de la família tradicional" (expressió no utilitzada pel Papa, per cert) i de les "condemnes" (tampoc va utilitzar aquesta paraula ni cap que se li assembli) de l'avortament, dels matrimonis homosexuals, etc., sembla que la gent que el critica s'oblida que les paraules d'un papa o d'un bisbe no obliguen jurídicament ni políticament ningú fora dels que es vulguin considerar catòlics. L'Església no fa lleis "de obligado cumplimiento" per als no catòlics. O sigui, que n'hi ha prou amb no escoltar-lo i ja està. I els catòlics poden plegar de ser-ho. No entenc aquesta dèria de tanta gent descreguda a voler escoltar del Papa el que volen sentir i res més. Sembla que en el fons molts "necessitin", en realitat, que el Papa beneeixi els seus costums, les seves actituds davant la vida, etc.
Per cert, el nacionalcatolicisme ara i avui no existeix (una altra cosa és que alguns vulguin revifar-lo). No és veritat que estigui vigent el concordat de l'any 1953, que alguns invoquen com a excusa per atacar l'Església espanyola actual i els seus privilegis. Aquell concordat va ser derogat fins a la darrera coma amb els acords Església-Estat signats pel Vaticà i Espanya l'any 1979 i ratificats els anys següents. Els privilegis de l'Església catòlica a Espanya deriven, segons el Tribunal Constitucional, de la mateixa Constitució de l'any 1978 (article 16). Justament per això es van signar aquells acords un any després de la Constitució.
D'altra banda, durant "la visita de Benet XVI" (que ja he dit que no era el tema principal, però sí que ho ha estat mediàticament) es va posar de manifest que molts dels que deien que "no l'esperaven" finalment sí que el van esperar, i a més a peu de carrer. Doncs molt bé,
ja hem sabut que eren uns quants centenars i que alguns, els més radicals, saben dedicar-se (que valents que són) a espantar criatures il·lusionades per veure el Papa: insults, postures, pancartes grolleres i disfresses de carnaval no aptes per a menors. No només el van esperar i van espantar criatures, sinó que ara sabem que, comparats amb els 250.000 (xifra de la Guàrdia Urbana de Barcelona, dependent d'un ajuntament d'esquerres: PSC i ICV) que també van esperar el Papa als carrers i als balcons per donar-li la benvinguda, són una minoria molt minoria. Seria igual si els que l'esperaven contents al carrer "només" fossin les 100.000 persones que deia
El País. En canvi, alguns mitjans han posat les dues manifestacions en paral·lel, cap no ha parlat de "fracàs" de la protesta i molts han parlat del "fracàs" del Papa o de la "fredor" de la rebuda. Dues vares de mesura una altra vegada.
No poden dir que molts dels que no l'esperaven es van quedar a casa o van marxar de cap de setmana, perquè llavors els altres us direm que molts dels que l'esperaven (o més que esperar-lo, en el meu cas, el volíem veure ni que fos un moment, per participar una mica de l'experiència col·lectiva o per veure com anava la cosa) també es van quedar a casa o se'n van anar de cap de setmana.
Dels que no el van esperar als carrers, suposo que hi havia una majoria indiferent, com han dit els diaris. Indiferent i respectuosa, s'ha de dir tot. Però també s'ha de posar de manifest que les xifres d'audiència de la TV van batre tots els rècords històrics d'un diumenge al matí i que l'audiència sumada de les diverses cadenes que van emetre la missa de la SF arribava al 50% de mitjana de tota la gent que en aquell moment mirava la tele (només TV3, més del 33%, quan la seva audiència mitjana no arriba al 15% i els diumenges sol ser del 10%).
Des del meu punt de vista, la visita del papa Benet XVI va ser un èxit d'organització i suposarà un èxit de cara al futur de la SF, que ara llueix encara més al mapa del pelegrinatge religiós del món i no només al mapa dels turistes que busquen sensacions i que també són benvinguts, per suposat.
Jo també em pensava que al carrer Diputació, que és on vaig estar a l'anada del Papa cap a la SF, hi hauria més gent, i a la Via Laietana, però després he deduït que la majoria de la gent que volia veure Benet XVI també devia voler participar a la seva missa, i per això s'aglomerava al carrer Marina, molt més ample que els altres dos, i als voltants de la SF (els carrers de les 12 o 15 illes dels voltants eren plens de gom a gom), que és on hi havia pantalles de TV.
El papamòbil va passar molt de pressa i això també devia dissuadir alguna gent d'anar-hi al migdia per veure'l passar a la tornada. A mi mateixa em va passar això, que vista la velocitat de la comitiva vaig decidir tornar a casa i mirar la missa i la tornada cap al bisbat per la tele, més còmoda.
També reconec (això ho ha dit tothom) que em va doldre que pràcticament l'únic paper visible que van fer dones a la cerimònia fos netejar l'altar després d'haver-lo consagrat amb oli el Papa, a part de l'organista, també dona, que a la tele l'enfocaven sovint. Però la veritat és que no sé què més podríem haver fet (dic "què més" perquè em consta que aquelles monges van fer el seu paper encantades), com a dones, en una cerimònia que era eminentment sacerdotal. O sigui, crec que no és un tema tant d'home/dona com un tema de sacerdot/laic (o de sacerdot/no-sacerdot, ja que les monges i els monjos tampoc són laics). El que vull dir és que no hi havia dones amb protagonisme, però tampoc homes laics ni homes no-sacerdots.
D'això ja n'he parlat.
Tot i així, sembla que a ningú li molesta que l’únic paper visible que tenen les dones en moltes competicions esportives sigui el d’aguantar el para-sol dels motoristes abans de la cursa o ser ruixades amb cava al final, sempre vestides amb el mínim de roba possible, o també ensenyar cames i canalera i bellugar malucs en els temps morts dels partits de bàsquet, o parar la galta i somriure al final de les etapes ciclistes, o fer de florero en molts programes de TV, o... Continuem? Ja sé que no sóc coses comparables i que la cerimònia de la SF no pretenia ser un espectacle, però crida l’atenció tant d’escàndol en el cas de l’Església i tan poca protesta en els altres casos, que es repeteixen cada setmana, cada dia. Una altra vegada les dues vares de mesurar.
Ara bé, a la SF potser es podria haver col·locat en un lloc visible, amb el seu faristol, una dona que fes de conductora dels cants col·lectius, que guiés la gent en la cerimònia, que anés anunciant cada cosa que es feia, etc. Però això a molta gent la posa nerviosa perquè li sembla que aquestes intervencions de vegades el que fan és ralentitzar encara més la cerimònia, excepte que estigui molt assajada, cosa que venint el Papa i tanta gent de fora era impossible. I també es podria haver fet que hi hagués menys concelebrants i en canvi més dones (monges de la mare Teresa de Calcuta, per exemple, o voluntàries d'alguna altra tasca social del quart món, o mares de família, o dones embarassades, o públic general) com a assistents pròxims, a prop de l'altar (no dic a l'altar, sinó a prop de l'altar): que es mostrés des d'un primer pla que nosaltres també som Església encara que no estiguem a l'altar. En fi, ho deixo aquí, per si pot servir a l'arquebisbat per a una altra vegada...
Una altra vegada? Sí, és clar. Jo espero que quan la SF estigui acabada de debò, que diuen que falten uns 15 anys, vingui el Papa de nou (no serà aquest, suposo, serà un altre) i faci una inauguració solemne del temple. Ara tècnicament no s'ha fet la inauguració, sinó la dedicació o consagració, que és una cosa diferent. La dedicació permet que s'hi pugui fer culte litúrgic i és la cerimònia més important des del punt de vista religiós, si no vaig errada, mentre que la inauguració, que des del punt de vista religiós ja no caldria, seria més de cara al públic general i podria ser una cerimònia més ciutadana. No crec que hi hagi impediments per fer-la d'aquí a 15 anys, o quan sigui que s'acabi del tot "la catedral dels pobres", com l'anomenava Gaudí (ara caldria afegir: "del pobres i dels turistes", però per a mi no hi ha cap problema, els turistes també tenen ànima i vés a saber si el fet d'entrar a la SF no és el punt de partida per a replantejaments profunds, més enllà de la fruïció estètica). No crec que hi hagi impediments per convidar una altra vegada el Papa, i segur que vindrà encantat de la vida, "sigui qui sigui" (aquesta expressió, referida al Papa, és d'Escrivà).
Si llavors ja som independents o almenys més autònoms que ara, tampoc hi haurà interferències d'instàncies centralistes diverses per aigualir la cerimònia amb altres assumptes i altres destinacions paral·leles. Pensades més aviat, sembla, per treure protagonisme als catalans, a Gaudí (catalanista de pedra picada) i a la Sagrada Família, i per convertir el que havia de ser la "dedicació de la catedral dels pobres i dels turistes" construïda a Barcelona pels "pèrfids nacionalistes" en una "visita de Benet XVI a Espanya", tal com ha estat en aquesta ocasió.
Per cert, diguin el que diguin els criticaires,
més de la meitat de la cerimònia, comptant-ho tot (discursos, càntics, lectures, homilia, pregàries, etc.), va ser en català. La resta, repartit entre castellà i llatí. Un 10 en aquest aspecte per al cardenal Sistach.
-----
