Eufòria a l'Opus

L'altre dia que parlàvem del Raval de Barcelona vaig pensar que havia de parlar d'això.

Les meves amigues i també els amics de l'Opus els veig bastant eufòrics. Preguntant amb discreció ara a una ara a un, no sols a gent d’aquí sinó també d’algun altre país, veig que tenen almenys tres motius per estar tan contents. Els dos primers són la beatificació del papa Joan Pau II el proper mes de maig (és "un sant" que ells el consideren molt "seu") i la crescuda de vocacions de gent jove, després d’uns anys que els costava més que n'hi hagués.

Però hi ha un tercer motiu, i m’ha semblat que amb aquest hi estan especialment il·lusionats per la novetat que suposa. Resulta que està a punt d’estrenar-se una pel·lícula de Hollywood, amb cooperació o coproducció espanyola i argentina (gent de l'Opus, crec), que es diu en la versió original “There be Dragons” (“Més enllà hi ha dracs”, suposo; en castellà l’han traduït en futur, “Encontrarás dragones”) i que parla positivament del fundador de l’Opus. El director és Roland Joffé, que ha dirigit pel·lícules molt conegudes com "La missió" (sobre els jesuïtes expulsats injustament de les missions del Paraguai un segle o dos després del descobriment del continent americà), amb Robert de Niro i Jeremy Irons, que a mi em va encantar, i "Els crits del silenci", amb John Malkovich i Haing S. Ngor; però també altres menys conegudes que també em van agradar bastant, com "La ciutat de l’alegria", amb Patrick Swayze, i "Vatel", amb Gerard Depardieu i Uma Thurman.

He de dir que he vist el tràiler de "Trobaràs dracs" (o com es digui al final) i no m’ha agradat. Veig que és molt d’estil esotèric, una mena de thriller religiós, misteris barrejats amb història i la guerra civil espanyola com a teló de fons. El tràiler m’ha recordat l’estètica o el tipus de relat del Padrino III, encara que m'imagino que si els de l’Opus hi estan al darrere i estan tan contents no deurà ser immoral com era aquella. Suposo que si la pel·lícula és així, o ho sembla, deu ser perquè han volgut contrarrestar aquell petard del Codi da Vinci. Per mi va ser un error per part de l’Opus fer tant de cas a aquella pel·lícula, haurien d’haver fet com si res: aprofitar l’enrenou per parlar de l'Opus sí, però no entrar al tema ni a desmentir els continguts, a “demostrar” que tal cosa i tal altra no són veritat. Les novel·les no es desmenteixen, em sembla absurd fer-ho. Si et poses a desmentir una cosa o una altra sembla que concedeixis que les coses no desmentides sí que són veritat.

Ara bé, segons ha dit el director Joffé en alguna entrevista, la pel·lícula és sobre el perdó. O sigui, que potser simplement han fet un tràiler per atraure les masses però a l’hora de la veritat la pel·li serà més de l’estil de "La missió", que jo diria que era sobre el penediment i pel que he pogut llegir sobre el tema crec que era substancialment fidel als fets històrics encara que els personatges concrets fossin inventats o molt reelaborats; o com "Els crits del silenci", que era sobre la lleialtat; o com "Vatel", que era sobre el perfeccionisme malaltís; o com "La ciutat de l’alegria", que era sobre l’esperança. Joffé, que crec que no és catòlic i ni tan sols cristià, sembla que faci pel·lícules shakespearianes, sobre les grans qüestions de la vida. Tant de bo en aquest cas també vagi per aquí.

Però el tràiler no m’ha agradat. I tampoc m’ha agradat una altra cosa, la de sempre: que fins ara no he sentit res de que es faci una versió catalana, i jo, que sóc poc aficionada al cine, si no fan versió catalana almenys subtitulada no hi aniré, a veure-la (per això sóc poc aficionada al cine, és un cercle viciós). Però seria una llàstima, perquè l’Opus hauria pogut fer un pas endavant i, amb una mica més d’inversió d’algun dels seus “cooperadors” catalans (jo mateixa hi hauria ajudat!) podria haver convertit “Hi haurà dracs” en la primera pel·lícula de la història que complís amb la nova llei del cinema i que s'estrenés amb un 50%-50% català i castellà. Amb això hauria tapat moltes boques (la meva la primera) sobre el seu “suposat” espanyolisme. Tant de bo m’equivoqui i almenys hi hagi algunes còpies en català, o almenys subtitulades, des del primer dia. Però si fessin això que deia del 50-50, us prometo que faria una rectificació solemne en aquest mateix blog.
------

Dones de l’Opus al Raval de Barcelona

Per fi, després de tants articles sobre els nois del Braval, ara me’n passen un del Terral publicat ahir per La Vanguardia. Terral és un esplai que unes noies de l’Opus tenen muntat també al Raval de Barcelona per ajudar a la integració de nenes immigrants.

Unas cien voluntarias ayudan a las niñas del Raval a llegar algún día a la universidad

De la mano hacia la integración

Luis Benvenuty
Barcelona

Cielo Anne viajó de Filipinas al Raval hace tres años, cuando apenas contaba once de edad. Acostumbrada a vivir en una casa, su pequeño piso de la calle Sant Gil se le antojaba claustrofóbico. El idioma era una barrera que la alejaba de todo. Además, echaba de menos a sus tíos, primos, amigos, conocidos... Pilar Costa, una de las cien voluntarias que desde la asociación Terral trabaja por la promoción de la mujer en general, y por la integración social y cultural de las nouvingudes más pequeñas del Raval en particular, explica que uno de los problemas de las familias de emigrantes es que carecen de colchón social. Están solas. No pueden contar con la ayuda de esa abuela que echa un vistazo a los niños después del colegio.

“Muchas de estas familias están desestructuradas –sigue esta catedrática de Filología francesa–. La madre se encarga sola de sus hijos, trabaja de sol a sol y no sabe si hacen los deberes o se pasan la tarde viendo la tele o merodeando por el barrio. La crisis agrava estas situaciones. Estas familias tienen cada vez más problemas de dinero. Nos encontramos con historias muy duras. Las niñas se olvidan poco a poco de sus estudios, sólo piensan en ponerse a trabajar cuanto antes y en muchas ocasiones sus padres también. Queremos evitar que se desvanezca su futuro. Echándoles una mano sientes equilibrio”.

“Cielo es muy buena estudiante, sobre todo de matemáticas –explica Laura Vall·llosera, estudiante de Comunicación Audiovisual, la voluntaria de Cielo–. Nuestro objetivo ahora es que se concentre con mayor rapidez. A veces charla demasiado”. En el Terral, cada niña tiene una persona que la ayuda. “Cielo y yo empezamos juntas el año pasado –sigue la universitaria–. Vengo un par de veces por semana. Estar siempre con Cielo la convierte en mi proyecto. Sus triunfos son los míos, y sus fracasos pues... Te implicas de corazón. Sólo pretendemos que las niñas no se desmoralicen, sigan adelante y lleguen ala universidad”. Cielo tiene dudas. Aún no sabe si será ingeniera o arquitecta. “Arquitecta, creo...”.

Terral nació en el 2002 para promocionar a la mujer, forjar ciudadanas autónomas, con futuro, ya sean de aquí o de allá. También trabajan con adultos, con cerca de 60 mujeres que aprenden catalán, castellano, informática, gestión del hogar... Pero las crías merecen una atención especial. Vinculada al Opus Dei, Terral vino a continuar la labor iniciada dos años antes por Braval, una entidad similar que se ocupa de los chicos. Las bases cristianas no son obstáculo para trabajar con docenas de nacionalidades, religiones y culturas. La directora de Terral, Victoria Guindulain, dice que ya se han consolidado en el barrio. De hecho, ya suman más de 70 niñas. (La Vanguardia, 6 de febrer de 2011)

I mentre les de l’Opus es van "consolidant" ara al Raval de Barcelona, com diu la notícia del diari, la web antiOpus per excel·lència no para de parlar de "la crisis del Opus" (sempre en castellà, per suposat) i dels locals que diu que tanquen, sense explicar que si en tanquen un potser és perquè era vell, i en canvi n’han obert un altre el doble de gran i modern en un altre lloc per adaptar-se a la nova demanda, per exemple d’immigrants; o sense explicar, que aquest sí que va ser un cas com un cabàs, que si “abandonaven” un centre considerat “històric” (d’homes, en aquest cas, però la “notícia” de les antiopusdeistes em va sorprendre tant que no he parat fins assabentar-me del que havia passat) era perquè hi feien obres, havien comprat el pis de sota i al final de tot el local és el doble de gran que abans i amb el doble de capacitat (i, per cert, ja estava reinaugurat des de feia dos anys quan les antiopusdeistes van publicar la famosa foto de la finestra amb els plàstics penjant, o sigui que la foto era almenys de dos anys o tres abans). Però ni l’Agustina, ni l’Ana ni cap de les altres dues dotzenes d’habituals d’aquella web que tot ho critica (dues dotzenes que es multipliquen amb pseudònims i històries contínuament repetides i/o inventades, que aquest món és petit i totes ens coneixem, noies), ni d’ampliacions ni de trasllats ni de ravals no en diran res perquè això no els interessa, elles van a la seva. Una mica patètic, perquè seria com si fa quaranta anys parlessin de que l'Opus ha tancat el local de Llar del carrer Muntaner o l'Escola Pineda de República Argentina i no diguessin que al mateix temps havien obert uns nous locals cent vegades més grans al carrer Milanesat o a Bellvitge, amb el mateix nom.

L’Opus té coses per criticar, sens dubte, però quan la crítica es fa amb mentides perd tota la seva força i es converteix en odi irracional. Pobretes.
------

Reconèixer defectes... en teoria

Em passa una cosa curiosa, quan parlo amb les meves amigues de l'Opus. Molt sovint surt en la conversa (potser sóc massa "corcona") el tema dels defectes de l'Església, del papa de Roma, de l'Obra, i el missatge teòric me l'accepten (cosa que és un avenç, perquè abans ni això), però a l'hora de concretar-ho no accepten res. O sigui, diuen que sí, que clar que tenen defectes, però quan mires de fer-los veure que tal cosa és un defecte, que tal altra cosa pot ser un defecte, que allò podria ser un defecte, defensen amb ungles i dents "la bondat" dels possibles defectes que els dius o t'adverteixen que cal "tenir en compte el context" o que "segurament no tenim prou dades", etc. O sigui, molt sovint no accepten les crítiques, ni tan sols les constructives, si són sobre qüestions pràctiques. No accepten encara (ja hi arribaran un dia) que els "defectes teòrics" que sí que accepten es concretin en "defectes reals" de cada dia, d'avui mateix.

Suposo que ja evolucionaran.

És clar que ara que hi penso aquesta mena de reacció de no reconèixer els defectes concrets em penso que d'una manera o d'una altra tothom la té. O sigui que en aquest punt l'Opus potser no és diferent de qualsevol altra organització humana ni de qualsevol persona. O de la immensa majoria. Però no haurien de ser exemplars?
------