dimecres, 23 de juny del 2010

El cardenal Sistach, la premsa i el sexe

Llegeixo avui al Periódico:

El cardenal Sistach se suma als atacs a la web de Salut sobre sexe

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va penjar ahir a la web de la seva diòcesi un document aprovat dijous passat per la delegació diocesana de Pastoral Familiar en què es desqualifiquen els continguts de la web d'educació sexual per a joves de Salut i es carrega contra el Govern del tripartit per portar a terme «una obra socialment i educativament molt negativa».

El que és més sorprenent del cas és que les escomeses contra la pàgina arribin ara, cinc anys després que la web s'inaugurés. Les reflexions de la delegació de Pastoral Familiar, una entitat que depèn de l'arquebisbat, dirigida pel sacerdot Manel Claret i que té com a tasques a fer els cursos de preparació al matrimoni, acusen la Conselleria de Salut d'haver adoptat «un criteri pervers» a l'hora d'informar els joves. «En aquests temes, la simple informació ja és una opció ètica clara». I en aquesta web, continua el text, «en temes de sexualitat i embaràs, l'interessat o interessada té obertes totes les possibilitats, qualsevol decisió que prengui és bona. Només es tracta d'informar». Mera exposició que li sembla inacceptable a l'arquebisbat, ja que «hi ha comportaments positius i negatius, cosa que vol dir que són èticament bons o dolents». Més endavant deplora que el cos «sigui una caixa de ressonància per aconseguir el màxim plaer», entra en el rebuig a l'avortament i lamenta que la Generalitat «destrueixi l'obra educativa de les famílies i les escoles». El cardenal Sistach va declinar ahir pronunciar-se sobre la nota.

El periodista que ha escrit aquesta nota ha de tenir una mica de mala idea per no adonar-se de tres coses, a propòsit de la frase que he senyalat en negreta:

1. Si l’arquebisbat de Barcelona no ha dit res fins ara ha sigut segurament perquè fins ara poca gent coneixia l’existència d’aquesta web. Ha estat ara, aquests dies, quan un senyor impresentable de Madrid ha insultat la consellera Geli per aquest motiu (insults del tot rebutjables: es pot discrepar sense insultar, senyor). Ha estat ara quan molta gent ha descobert que la web esmentada i els seus continguts són clarament rebutjables des del punt de vista no sols cristià sinó fins i tot de qualsevol família normal i corrent, tret de les que creuen que la sexualitat desfermada és psicològicament i educativament i des de tots els punts de vista el mateix que saber i practicar molts exercicis de matemàtiques. Ha estat ara, doncs, quan tenia tot el sentit que l'arquebisbat de Barcelona, si tenia alguna cosa a dir sobre el tema, ho fes.

2. Encara que l’arquebisbat de Barcelona hagués conegut abans aquesta web, ha fet molt bé de no pronunciar-se fins ara, precisament per no fer-li propaganda. De vegades sembla que siguin els mateixos autors dels continguts pels quals algú, al final, protesta, els que promoguin la protesta, justament per aconseguir que molta gent conegui el seu producte. O sigui, no es pot descartar que el famós senyor de Madrid hagi actuat perquè algú altre que volia donar a conèixer la famosa web li ha enviat l'enllaç sabent que provocaria la seva reacció furibunda.

3. Hi ha periodistes que aprofiten totes les oportunitats per fer rebombori sobre els temes que els interessen, tant si vénen a tomb com si no. Aquest periodista descobreix ara que la doctrina cristiana no veu bé aquesta manera d’enfocar la sexualitat? Si ja sabia que el cristianisme té aquesta doctrina (i ho hauria de saber, perquè està publicat en molts llocs oficials de l'Església), per què s’escandalitza com si ho hagués descobert avui? I sobretot, per què s’escandalitza igualment quan la crítica és insultant i rebutjable (la d’aquell senyor de Madrid) i quan la crítica és raonable i simplement expositiva? Per què posa les dues protestes en paral·lel, com si fossin “un mateix moviment de protesta”? Ja no es pot criticar la conselleria ni tan sols educadament, senyor periodista, pel fet que un senyor de Madrid ho hagi fet barroerament?

Un bravo al cardenal Sistach, a mossèn Claret i a tot el seu equip per la valentia demostrada, perquè segur que ja s’esperaven que podia passar tot això.

I bona revetlla de Sant Joan a tothom.
------

dilluns, 14 de juny del 2010

Homosexuals i progres, of course - 2

Homosexuals i progres, of course - 1

Homosexuals tant si volen com si no

El mateix dissabte, o diumenge, vaig comprar El Periódico, que és l’altre diari que acostumo a llegir els caps de setmana (només perquè és en català, que de continguts m’agrada més La Vanguardia, i l’Avui ja no l’aguanto des que l’han convertit en una mena de Punt Diari; consti que quan vivia en una comarca de més al nord comprava el Punt i m’agradava força, però com a diari de Barcelona no funciona, Barcelona els va gran a aquesta gent, no s’hi saben adaptar). Doncs El Periódico denunciava molt extensament, amb tota mena d’entrevistes i d’opinions gairebé totes unidireccionals, que hi havia uns psiquiatres de Barcelona que tractaven mèdicament lesbianes i gais que volien deixar de ser-ho. Ui, quin pecat!

És increïble. O sigui, el missatge és que si ets dona i vols ser home, cap problema, els metges t’ho solucionaran i fins i tot et posaran una titola de plàstic, potser gratis total; si ets home però vols ser dona, cap problema, la medicina ha avançat molt, et tallaran la titola i et posaran una mena de vagina (que no m’agradaria veure com queda la cosa, pobrets, com els enganyen, quina carnisseria); si ets heterosexual però t’agradaria ser homosexual o almenys bisexual, segur que trobaràs ajuda almenys psicològica i ànims i comprensió dels col·lectius gais i lèsbics perquè orientis la teva sexualitat de la manera que vols, i t'asseguraran que en el fons de tu mateixa segur que ets lesbiana de naixement però que ho tenies amagat fins ara potser de manera inconscient. Però si ets lesbiana o gai i voldries ser heterosexual t’has d’aguantar perquè canviar això és impossible, i si algun psiquiatre o psicòleg o qui sigui intenta ajudar-te (no diguem ja si és un capellà o una mestra de l’escola) vol dir que té prejudicis religiosos i que les autoritats l’haurien de tancar a la presó o almenys inhabilitar per intrusisme anticientífic.

No hi ha una mica de contradicció?

Tot això em recorda molt a les lleis d'alguns països de l'orient musulmà on està prohibit convertir-se al cristianisme, però en canvi està molt ben vist i afavorit institucionalment la conversió d'un cristià a l'Islam. A aquests països normalment se'ls anomena fonamentalistes. Potser és per aquest desequilibri entre el que es pot fer i el que no es pot fer, no?, entre altres raons.

Mentrestant, els diaris exigeixen cada dia al papa de Roma que rectifiqui i demani perdó. I és veritat que l’Església ha de rectificar de tant en tant, i ara sobretot pel tema dels escàndols de pederàstia, però de fet ja ho fa, a poc a poc però ho fa.

Els catòlics són els únics del món que estem tot el dia demanant perdó. I a mi, com a catòlica i catalana, em toca demanar perdó el doble que tothom, perquè els catalans també hem de demanar sovint perdó a Espanya per ser catalans i emprenyar-los tant amb la nostra llengua, els nostres estatuts i totes aquestes històries. “Perdoooona a tu pueeeblo, Señoooor”.

En canvi, ¿algú del món mediàtic, o almenys d’aquests diaris que són de propietat familiar (Godó, Asensio) ha demanat mai perdó pels errors de concepte en què cauen tan sovint, com ara això que he explicat avui de La Vanguardia i El Periódico d’aquest cap de setmana? A veure si un any d’aquests algú d’aquestes famílies s’ho pren amb calma i reconeix: “Quines tonteries que diem! Perdonin, senyores i senyors, els vam enganyar, anàvem molt atabalats per les pressions del tancament i de la cultura políticament correcta i no sabíem distingir prou bé el sentit comú de la xarlotada”.

Lluís Martínez, a l'Avui, em sembla que em dóna la raó:

Gai

Ja sé que m'estic buscant un disgust escrivint sobre aquesta qüestió, perquè és d'aquelles opinions que mai deixen satisfet ningú. Uns diran que sóc un homòfob i els altres que el que he de fer és sortir de l'armari. A mi m'és ben bé igual, perquè ja tinc una edat. Per sort, tenim lleis i un pot escriure del que vulgui sense insultar, malgrat que d'això últim hi ha qui no se n'ha assabentat.

No acabo d'entendre tot l'enrenou que s'ha organitzat arran dels suposats tractaments per modificar la conducta sexual d'una persona. Un enrenou que s'ha reactivat perquè el senyor Duran i Lleida va venir a defensar que cadascú pot fer el que li doni la gana amb la seva vida, i que si està a disgust sent homosexual té tot el dret del món de buscar-hi una solució. ¿O potser la consulta al psiquiatre només és bona quan va en sentit contrari i serveix per acceptar-se a un mateix? Per cert, que aquesta és la solució que li va donar el 1935 Sigmund Freud –el psiquiatre que tothom cita sense haver-lo llegit– a la mare d'un jove gai: tractament perquè fos un homosexual feliç.

Però si un homosexual recorre lliurement a un especialista perquè intenti –no vol dir que ho aconsegueixi– variar els seus gustos, ¿això és condemnable? Suposo que el conflicte està en què entenem per llibertat. Hi ha qui no pot entendre que, voluntàriament, algú pugui renegar de la seva conducta sexual. En tot cas, aquesta llibertat l'ha d'exercir per acceptar-se. És a dir, llibertat, sí; però sempre que convingui al meu pensament. No tinc ganes de buscar definicions al diccionari, però crec que aquesta manera d'entendre la realitat en té una de molt clara.
-------

Homosexuals i progres, of course - 1

Aplaudir els gais sigui com sigui

Avui seré políticament incorrecta. Dissabte a La Vanguardia hi havia un reportatge d’una pàgina sencera amb una història tot romàntica d’una parella de gais que, pobrets, no podien tenir fills. I com que la legislació espanyola o europea, tan perversa ella i tan retrògrada com tothom sap, no permetia comptar amb aquesta figura entranyable de les mares de lloguer, els pobres gais havien hagut d’anar als Estats Units i allà havien trobat, a través d’una agència seriosa i solvent, per descomptat, una dona que estava disposada a fer-los el favor de quedar-se embarassada i donar-los el fill un cop gestat els nou mesos corresponents. Enmig del reportatge s’esmentava una gratificació que aquella bona dona rebria a canvi de les molèsties de l’embaràs, però era això, una gratificació, perquè en tot el que s’explicava al reportatge hi havia bondat, desinterès, una família desgraciada de dos pares que no podien tenir fills, pobrets, i una bona dona americana que sí que en podia tenir i que no li venia d’aquí fer-los un favor. Era entendridor llegir com els pares de la futura criatura parlaven que havien tingut sort i que la bona dona s’havia quedat embarassada al primer intent. La mare fins i tot els havia vingut a visitar, o ells a ella, uns mesos després d’haver passat tot. Que bonic.

Només al final, a l’últim paràgraf (en un reportatge que ocupava tota una pàgina), es parlava de xifres: 60.000 €, dels quals 20.000 eren la gratificació mencionada: la resta eren despeses de laboratori i de l’agència solvent i seriosa que havia facilitat els tràmits, i no sé què mes, suposo que els viatges i estades als EUA anaven a part. No estan gens malament, 20.000 € com a gratificació per a nou mesos, ja els agradaria a moltes embarassades cobrar això durant els nou mesos: més de 2.000 € cada mes.

Estem en crisi, tothom s’estreny el cinturó, molta gent ho passa malament, i els diaris ens expliquen una història en to rosa, sense cap mena de crítica, sobre una parella que es gasta 60.000 € per un caprici. Dic caprici no per la pobra criatura, que no té cap culpa de res, sinó pel que suposa conceptualment el fet de comprar-la: volem una criatura, costa tant, tenim pasta, doncs apa, ja és nostra. “Si servits, són 60.000 de l’ala”.

Llavors, quan davant aquestes coses per a mi al·lucinants, i crec que per a molta gent (el que passa és que ningú no gosarà dir-ho en veu alta perquè fa de mal dir), el papa, algun bisbe de l’Església catòlica o algun pastor evangèlic diu alguna cosa, tothom se’ls tira al damunt i els diu que estan obsessionats pel sexe i que es preocupin per les coses importants i no per aquestes històries particulars sobre les quals no n’han de fer res.

Doncs jo, ho sento, si aquests gais fessin això discretament potser no diria res, però si ho expliquen a la premsa i estem en crisi econòmica i al damunt el diari manipula les dades i tota la història perquè sembli un conte de fades, jo estic d’acord amb els bisbes. Això és un escàndol i fa molta pena.

I el pitjor de tot és que el reportatge de La Vanguardia el firmava una dona. ¿Aquesta periodista sap el que és un embaràs? ¿Li sembla bé que això es pugui comprar? ¿Li sembla adequat que en època de crisi s’esbombi d’aquesta manera una història així, com si fos una heroïcitat?

Per sort, la mateixa Vanguardia, uns dies després, ho arregla una mica:
Úters de lloguer

Acaba de visitar Espanya una persona amb una història peculiar. Es diu Miriam Reynolds, és nord-americana i ha tingut tres fills, dels quals l’últim, nascut ara fa un any, no és ni biològicament ni legalment fill seu, sinó d’una parella de gais (un d’ells va posar l’espermatozoide i l’òvul va ser de donant). L’ha convidat una agència de mares de lloguer en el marc d’un seminari sobre maternitat subrogada: un fenomen en plena expansió, i també en plena polèmica. Alguns estats, com el nostre, la prohibeixen, altres l’autoritzen només si és gratuïta, n’hi ha que la permeten, en particular l’Índia, on mou milions...

A França, que prepara una nova llei de bioètica, hi va haver una interessant discussió a Le Monde entre Ruwen Ogien i Sylviane Agacinski. Ogien criticava l’intent de l’Estat d’imposar una determinada moral, i es preguntava com es pot considerar crim una cosa que no produeix víctimes; Agacinski responia que la llei té “un paper civilitzador”, i que la maternitat subrogada per diners equival a “tractar un ésser humà com un animal de cria”.

Reynolds és una dona blanca, casada, professional, que va declarar haver actuat abans que res per “fer feliç algú”: a Madrid es va retrobar amb el nen que havia posat al món i amb els seus pares.

Menys eficaç, promocionalment parlant, però més adequat a la realitat estadística hauria estat mostrar una d’aquelles dones índies, paupèrrimes i de casta inferior, que lloguen el ventre per gestar un fill que mai no coneixeran i que viuen recloses, mentre dura l’embaràs, en unes institucions medicocarceràries (no poden sortir, ni a penes rebre visites) popularment conegudes com “granges d’embarassades”. Qui va dir que no hi havia víctimes?...

Però, és clar, sempre hi haurà una Miriam Reynolds per donar una pàtina de respectabilitat a l’acord pel qual una dona posa el seu cos, com un objecte inanimat, al servei d’un desig aliè, igual que cada cert temps sorgeix a l’escena pública una senyora educada, ben vestida, entrevistable, per declarar que exerceix la prostitució per gust, i així fer creure –a qui tingui, és clar, moltes ganes de creure-s’ho– que també ho fan per gust les milers de sense papers que poblen els nostres carrers, disposades a deixar-se violar per vint euros. (Laura Freixas)

I això que la Laura és progre, “pija” i sense cap problema respecte als homosexuals. Que vagi amb compte, perquè amb aquestes crítiques potser el col·lectiu (la part militant del col·lectiu) se li tira a sobre. Els gais i les lesbianes no se'ls pot criticar si no vols ser titllada immediatament d'homòfoba.

Homosexuals i progres, of course - 2
-------