Un documental sobre l’Opus

Ahir a la nit vaig veure el programa 60 minuts, al Canal 33, que hi feien "Opus Dei i el codi Da Vinci", una producció canadenca dirigida pel periodista i exmonjo Mark Down, el qual feia un recorregut per l'interior de l'Opus per poder diferenciar el que és veritat del que és mentida en el llibre i en la pel·lícula, i mostrar com funciona en l'actualitat l'Opus Dei.

Crec que era un bon documental. S’hi descriuen les seves pràctiques més comunes, com l'oració i els "càstigs" corporals (poca cosa, la veritat, no crec que s'espantés ningú), la disciplina interna, el paper dels supernumeraris, les famílies nombroses i moltes altres coses. Hi apareixen diferents membres de l'Opus Dei i també alguns dissidents. Hi ha assumptes que queden enlaire: per exemple, es diu de passada que els membres de l’Opus treballen en feines normals i corrents, però el que es veu és com si estiguessin tot el dia pregant i fent vida als seus centres, com si fossin monjos. Caldria haver-los acompanyat fins al seu lloc habitual de treball, on passen una bona part del dia, i potser se n’hauria donat una imatge diferent. També es presenta una mare de família, amb cinc o sis criatures, que sembla que digui que les mares de família no poden treballar fora de casa, com si no hi hagués cap alternativa. Jo tinc amigues de l'Opus amb bastants fills que treballen fora de casa. I no és només que s'ho passin bomba i se sentin molt realitzades treballant, és que necessiten el segon sou, justament perquè tenen tants fills!

Impressiona veure l’edifici de l’Opus a Manhattan, un gratacels, i si no ets americà no et convenç l’explicació que en donen: “Aquest edifici està destinat a la glòria de Déu... és com dir a la gent: estem amb vosaltres.” Suposo que aquella senyora que ho explicava volia dir que tenir un edifici com aquell a Manhattan és una manera de dir a la mentalitat nord-americana: “Som tan americans com vosaltres.” No sóc capaç de posar-me a la seva pell. Jo, cooperadora de l’Opus Dei, si m’haguessin demanat ajuda per fer allò, hauria dit que no. Entenc la idea, però em sembla desproporcionat el resultat. És clar que jo no sóc ianqui.

Tampoc no queda clar al documental el procés de canonització d’Escrivá, si va ser prou net, si va ser prou objectiu, si hi va haver contraprestacions per part de l’Opus al Vaticà... Jo no ho crec, sincerament, però em sembla que en aquest punt els de l’Opus (el postulador Capucci) s’expliquen força malament. És clar que els de l’altra banda, el pare Felzmann (ex de l’Opus) i els de l’organització antiopus, s’expliquen encara més malament: resulten patètiques les seves acusacions, i a més es veu que són antigues, sovint es refereixen a qüestions ja superades o corregides de fa temps.
------

Navarro-Valls

Ara que ha plegat de portaveu del Vaticà, he de dir tres coses que no m’han agradat de la seva tasca: una, que ha transcendit molts cops que és un nacionalista espanyol de pedra picada, i a mi sempre m’han molestat els nacionalismes imperialistes. Dues, que quan va començar la guerra de l’Iraq, crec que era la segona, la de la foto a les Açores de Bush-Blair-Aznar, es va notar molt que el senyor Navarro-Valls no volia molestar els amos del món ni sobretot el president espanyol i va ser més papista que el Papa, va “traduir” diverses vegades els missatges de condemna del Papa com si no fossin de condemna, com si fossin condescendents, i va arribar a dir que el papa Joan Pau II no era pacifista. Si Wojtyla no és pacifista, Navarro, què és? Bel·licista? Això, que és més papista que el papa. I tres, ara fa unes setmanes, quan el papa Benet va venir a València (per mi si algú va a València en dic “venir”, no “anar”, i no precisament perquè em senti espanyola), el senyor Navarro-Valls va fer unes consideracions sobre l’absència del senyor Zapatero –pel qual no tinc cap mena de simpatia, que quedi clar– que eren clarament partidistes. Va dir que Fidel Castro i no sé qui més van anar a la missa del papa i que no entenia com és que Zapatero no hi anava (quina mala educació i que poc ecumènic i diplomàtic, no trobeu?), i es va “oblidar” que altres dirigents més democràtics que Castro (com els mateixos Bush i Blair, o Chirac) tampoc no solien assistir a la missa del papa quan el papa anava al seu país.

Ara dit això, suposo que Navarro-Valls ha fet globalment una molt bona tasca a favor de l’Església, especialment de cara a altres països. De cara a altres països, perquè de cara a l’Estat espanyol i no diguem de cara a la visibilitat i l’amabilitat de l’Església a Catalunya, no ha fet gaires coses positives. De fet, mires al voltant i sembla que el pontificat del papa Wojtyla a Catalunya sigui un miratge. Aquí ha deixat poca empremta, és veritat, en part per culpa del soroll eclesiàstic espanyolista, magnificat per l’actitud nacionalista del senyor Navarro-Valls.

Però és molt guapo, eh? I seductor, i parla molt bé. I és molt intel·ligent, molt espavilat: sap treure partit de les coses més menudes. Era un portaveu a la mesura d’un papa gran com ho va ser Joan Pau II. Llàstima, doncs, que Navarro-Valls tingués aquest defecte torero, de ser tan i tan espanyol. És una mena de defecte que no em puc treure del cap.
-----