Roser Torrents

Aquí no parlo gaire de les dones de l'Opus que he conegut i que m'han conegut, per no donar pistes. Però he de dir que m'ha alegrat trobar això de la Roser Torrents a la web de l'Opus i que m'ha agradat força el que explica i la manera senzilla de fer-ho. A veure si a poc a poc anem "catalanitzant" l'Opus Dei que hi ha a internet. No demano que tot l'Opus sigui català, sinó que l'Opus a Catalunya sigui més català. De moment hi ha poca cosa, tant a internet com a la vida real.

Això que diu la Roser: "Em sembla que no hi ha país sense alguna catalana que hi hagi anat als començaments d’establir-s’hi l’Obra", és radicalment cert. Però per això l'Opus ha pagat un preu molt alt a Catalunya durant molts anys (i encara duren els efectes), i és que aquí s'ha fet la labor de l'Obra amb poca gent que respectés la mentalitat catalana. Les catalanes que van anar a fer l'Opus al món des del primer dia es van convertir, mentalment i psicològica, en autòctones d'aquell lloc. En canvi, aquí han vingut de tot Espanya i han continuat fent com si estiguessin a Sevilla, a Madrid o a Burgos. I si et queixaves, és que eres "nacionalista", i això era dolent (com ara, en segons quins ambients). Els únics nacionalismes dolents eren i són, a Espanya, el català i el basc. Pel que fa al cas concret de l'Opus Dei, ja ho vaig explicar un dia, no cal repetir-ho.

Vaig conèixer la Roser fa moltíssims anys, ella segur que no se'n recorda. I tal com deia, no m'interessa gaire donar pistes sobre qui sóc jo i no diré més, ni d'ella ni de les circumstàncies en què ens vam conèixer, ni tampoc d'altres persones que si comencessin a rumiar sobre les dades que pogués donar potser arribarien a lligar caps. No, m'estimo més, ara per ara, que no se sàpiga gairebé res de mi, tret de quatre dades molt genèriques que podrien encaixar amb moltes altres persones.
------

Parla el papa

Ho copio tal com m'arriba.

«Per recuperar-se d’aquesta ferida tan dolorosa l’Església ha de reconèixer en primer lloc davant Déu i davant els altres els greus pecats comesos contra nens indefensos. Aquest reconeixement, juntament amb una pena sincera pel mal causat a les víctimes i a les seves famílies, ha de desembocar en un esforç conjunt per garantir que en el futur els nens estiguin protegits de delictes com aquests».

«En les últimes dècades l’Església ha hagut d’enfrontar-se a nous i greus reptes per a la fe, per la ràpida transformació i secularització de la societat. Les pràctiques sagramentals i les devocions que sustenten la fe i la fan créixer, com la confessió freqüent, la pregària de cada dia i els recessos anuals s’han deixat sovint de banda. També ha estat significativa en aquest període la tendència, inclús per part dels sacerdots i religiosos, a adoptar formes de pensar i de valorar les realitats seculars sense prou referència a l’Evangeli. Hi ha hagut una tendència, ben intencionada però equivocada, d’evitar els enfocaments penals de les situacions canònicament irregulars».

«(...) Els procediments inadequats per determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa; la insuficient formació humana, moral, intel·lectual i espiritual en els seminaris i noviciats; la tendència de la societat a afavorir més del compte el clero o altres figures d’autoritat; i una mal entesa preocupació pel bon nom de l’Església i per evitar escàndols, que va portar a no aplicar les penes canòniques en vigor i a omissions en la salvaguarda de la dignitat de cada persona».

A les víctimes: «Heu sofert de manera tremenda, cosa que m’entristeix de veritat. Sé que no hi ha res que pugui esborrar el mal que heu suportat. La vostra confiança ha estat traïda i la vostra dignitat violada. Molts de vosaltres heu experimentat que quan vau tenir prou valor per parlar del que us havia passat ningú no volia escoltar-vos. Els que van patir dins els internats deuen haver sentit que no hi havia manera d’escapar-se del dolor. És comprensible que us sigui difícil perdonar o reconciliar-vos amb l’Església. En nom seu, expresso obertament la vergonya i el remordiment que sentim tots. El mateix Jesucrist fou una víctima de la injustícia i del pecat».

Als capellans i religiosos delinqüents: «Heu traït la confiança dipositada en vosaltres per joves innocents i pels seus pares. Haureu de respondre davant Déu Totpoderós i davant els tribunals. Heu perdut l’estima de la gent i heu llançat vergonya i deshonor damunt els vostres semblants. La justícia de Déu ens crida a donar compte de les vostres accions sense amagar res. Admeteu obertament la vostra culpa, sotmeteu-vos a les exigències de la justícia, sense desesperar, però, de la misericòrdia de Déu».

Als capellans i religiosos innocents: «Sé que molts esteu decebuts, desconcertats i indignats per la manera com alguns dels vostres superiors han abordat aquests afers. Però és essencial que coopereu estretament amb els que ostenten l’autoritat i col·laboreu a garantir que les mesures preses per respondre a la crisi siguin veritablement evangèliques, justes i eficaces».

Als bisbes i superiors responsables: «No es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors han fallat, de vegades de manera lamentable, a l’hora d’aplicar les normes, promulgades des de fa molt de temps, del dret canònic sobre els delictes d’abusos d’infants. S’han comès errors greus en la resposta a les acusacions. Reconec que era molt difícil comprendre la magnitud i la complexitat del problema, obtenir informació fiable i prendre decisions adequades, però també cal reconèixer que es van cometre errors greus de judici i que hi ha hagut fallades de direcció. Tot això ha soscavat greument la vostra credibilitat i eficàcia».

Són fragments de la carta del papa Benet XVI als catòlics d’Irlanda, un dels països, després dels Estats Units, on fins ara s’han descobert més abusos sexuals d’infants per part de capellans i religiosos.

Sóc catòlica i he de creure el papa quan diu aquestes coses solemnes i, sens dubte, sinceres. Ara només falta que aquest missatge arribi amb prou contundència, com diu el mateix papa, a tot arreu on ha d’arribar, no sols als bisbes, ni sols als catòlics d’Irlanda, sinó a tot el món, que arribi amb aquesta mateixa intensitat i solemnitat que traspuen aquestes frases i que es prenguin realment les mesures que s’hagin de prendre perquè aquests fets tan lamentables (i sobretot l’ocultació dels crims, que per a mi és el més greu de tot l’afer) no es tornin a produir mai més. Que es vegi amb claredat i de manera immediata que les paraules del papa van seguides de fets.

----------

Potser sí que comença a canviar alguna cosa. Ho reconeix el mateix diari El País:

El papa comença a fer neteja

MIGUEL MORA (Roma) i LAURA LUCCHINI (Berlín)

«Ha acabat l’època de la indulgència i el pecat i comença la de la penitència i la neteja. En llenguatge civil: comencen a rodar caps per l’escàndol dels abusos sexuals a l’Església catòlica.

L’anunci d’aquesta nova etapa d’assumpció de responsabilitats estava amagat en l’atacada i mal compresa pastoral que el papa va enviar als catòlics irlandesos el 19 de març passat per explicar la seva decisió d’enviar de manera imminent una visita apostòlica (inspecció pontifícia).

En el paràgraf dedicat als bisbes, Ratzinger deia: “No es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors heu fallat, de vegades greument, a l’hora d’aplicar les normes, codificades des de fa llarg temps, del dret canònic sobre els delictes d’abusos de nens. S’han comès errors greus en la resposta a les acusacions. Es van cometre errors greus de judici i hi va haver fallades de govern. Tot això ha soscavat greument la vostra credibilitat i eficàcia”.

La carta afegia: “Només una acció decidida portada a terme amb total honradesa i transparència restablirà el respecte i l’estima del poble irlandès per l’Església. Ha de brotar, en primer lloc, del vostre examen de consciència personal, de la purificació interna i de la renovació espiritual”.

L’explicació de les dimissions actuals és que el papa és el primer legislador vaticà: “La seva paraula és llei i interpreta de manera autèntica la llei”, explica el canonista Filippo di Giacomo. “Per això el paràgraf dedicat als bisbes irlandesos té efectes jurídics immediats: dóna contingut al cànon 401, article 2, que diu: ‘El bisbe diocesà que, per malaltia o causa greu, resulti no idoni per a exercir el ministeri és vivament invitat a renunciar al seu càrrec’. La novetat és que, ara, els bisbes saben que no haver governat bé els casos de pederàstia constitueix ‘causa greu’. Estan obligats a renunciar, i el papa admet la seva dimissió de forma automàtica”.

Queda per veure la durada d’aquesta nova interpretació canònica. El cànon 401 s’ha aplicat ja sis vegades el darrer mes, i no per malaltia. En el Vaticà molts pensen que la cascada de dimissions no ha fet més que començar.»

(El País, 23 d'abril del 2010)

-----
Torna a parlar el papa, ara a Portugal, 11 de maig del 2010: "Els pecats de l'Església avui els veiem d'una manera realment terrible. La major persecució de l'Església no ve d'enemics de fora, neix del pecat de l'Església. L'Església té una profunda necessitat d'aprendre la penitència, d'acceptar la purificació, d'aprendre el perdó i la necessitat de justícia. Encara que el mal ataca, el bé sempre és present, Crist és més fort que el mal i la Mare de Déu és la garantia materna, la bondat de Déu té l'última paraula en la història".

Molt bé, papa.
-----
Parla novament Benet XVI el dia 11 de juny del 2010 a la plaça de Sant Pere de Roma, davant 15.000 capellans vinguts de tot el món.

Ha passat que, precisament en aquest any d’alegria pel sagrament del sacerdoci, han sortit a la llum els pecats dels sacerdots, sobretot l’abús als menuts, amb els quals el sacerdoci, que porta a terme la sol·licitud de Déu pel bé de l’home, es converteix en el contrari. També nosaltres demanem perdó insistentment a Déu i a les persones afectades, mentre prometem que volem fer tot el possible perquè un abús com aquest no torni a passar mai, que en l’admissió al ministeri sacerdotal i en la formació que hi prepara farem tot el possible per examinar l’autenticitat de la vocació, i que volem acompanyar encara més els sacerdots en el seu camí, perquè el Senyor els protegeixi i els custodiï en les situacions doloroses i en els perills de la vida. (...)

«La teva vara i el teu bastó em donen confiança» (Salm 23): el pastor necessita la vara contra les bèsties salvatges que volen atacar el ramat; contra els saltejadors que busquen el seu botí. Al costat de la vara hi ha el bastó, que sosté i ajuda a travessar els llocs difícils. Les dues coses entren dins del ministeri de l’Església, del ministeri del sacerdot. També l’Església ha d’usar la vara del pastor, la vara amb la qual protegeix la fe contra els farsants, contra les orientacions que són, en realitat, desorientacions. En efecte, l’ús de la vara pot ser un servei d’amor. Avui veiem que no és amor tolerar comportaments indignes de la vida sacerdotal. Com tampoc és amor deixar proliferar l’heretgia, la tergiversació i la destrucció de la fe, com si nosaltres inventéssim la fe autònomament. Com si ja no fos un do de Déu, la perla preciosa que no deixem que ens arrenquin. Al mateix temps, però, la vara contínuament ha de transformar-se en el bastó del pastor, bastó que ajudi els homes a poder caminar per senders difícils i seguir Crist.

-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----