Valentí Fuster i Navarro Valls, 'honoris causa' de la UIC

Copio una notícia de la premsa, d'avui mateix, molt simpàtica... si no fos pel final, que posa el dit a la nafra (i ben fet que fa, perquè és veritat):

«La Universitat Internacional de Catalunya, inspirada pels principis de l'Opus Dei, va investir ahir doctors honoris causa el metge cardiòleg i celebritat mundial Valentí Fuster i el periodista, psiquiatre i durant més de vint anys «veu del Papa» Joan Pau II –en la seva qualitat de cap de l'oficina de premsa vaticana–, Joaquín Navarro-Valls. Cerimònia solemne, amb tots els doctors de la facultat vestits d'aquella manera que vesteixen els doctors i que si bé devia resultar apropiada en els antics casalots universitaris de pedra i foscor, grinyola una mica en un edifici tan nou i tan modern com el que disposa la UIC al carrer de la Immaculada de la part alta de Barcelona. Però no passa res, sinó que s'agraeix. La tradició és sagrada, el protocol és el protocol i ahir tot va funcionar molt bé. Presència del bisbe de Solsona, Jaume Traserra, i de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol.

El degà de la Facultat de Medicina de la UIC, Albert Balaguer, va fer la laudatio de Valentí Fuster i el periodista i professor de periodisme de la mateixa casa Salvador Aragonès va fer la de Navarro-Valls. Un cop investit, «la veu del Papa» va fer girar el discurs d'ingrés al Claustre al voltant del pontífex que havia conegut tan bé, centrant-se en les mostres de santedat que li va observar. Com va dir, «qui no és sant en vida no ho serà mai». Una intervenció molt vaticana i molt italiana, en el sentit de pronunciar moltes paraules ben dites per dir poc i insinuar molt. Navarro-Valls domina la finezza, és clar.

Valentí Fuster va pronunciar una lliçó magistral sobre els enemics del cor: el tabac, el colesterol, la vida sedentària, els greixos, el sobrepès... Va dir que les cintures de les dones no haurien de mesurar més de 80 centímetres i les dels homes més de 100. Ens va endevinar el pensament, perquè hi va afegir: «Quan arribin a casa, tots vostès agafaran la cinta mètrica.» Al meu costat, Marc Argemí (fill de Josep Argemí, rector de la UIC, que presidia l'acte) em va dir: «Cap dels que som aquí superaria una analítica de Valentí Fuster.» Quan el nou doctor va entrar en detalls sobre les conseqüències de no portar una vida sana, els més hipocondríacs es van remoure a les seves butaques. Tot d'una es van sentir unes veus: «Un metge, un metge!» Un senyor del públic havia perdut els sentits. De metges, n'anàvem servits, i el mateix Valentí Fuster va interrompre el discurs, es va despullar del birret i va baixar de l'estrada per anar a visitar l'home. No va ser res. El senyor va poder sortir a prendre l'aire pel propi peu. Abans de reiniciar el discurs, Fuster va dir: «Em sembla que en tinc la culpa.» Molta gent hi va estar d'acord.

L'acte va ser amenitzat pel Cor Universitari, que va interpretar el vibrant Canticorum iubilo de Haendel i l'obligat Gaudeamus igitur de cloenda.

Només una pregunta a la Universitat Internacional de Catalunya: per què totes les parts acadèmiques de tots els discursos es van fer en castellà? Que no es fa ciència en català?» (Manuel Cuyàs, El Punt, 7 de maig del 2010)

Ja ho veieu: un article pròxim sobre una activitat "inspirada en els principis de l'Opus Dei", cordial, gairebé còmplice (i a més a més al Punt Diari!), i al final la crítica pel tema del català, inevitable quan es parla de l'Opus a Catalunya. FINS QUAN, amigues i amics de l'Opus? Quan us normalitzareu? O només us interessa tenir les places ocupades per famílies de Sant Gervasi, Sarrià i Pedralbes (alguna de catalana-catalana, perquè no sigui dit i per poder ensenyar-la a les visites)? Quan decidireu sortir d'aquest gueto i us ocupareu d'evangelitzar des de dins el món real que us envolta, que és Catalunya?

Per acabar més positiva, us poso l'entrevista que avui mateix ha fet Josep Cuní a Navarro Valls:



Us recomano especialment les dues darreres preguntes, del minut 23 al 25.
------

Composició de conjunt - 2

(Continuació)

Els peatges de la llibertat

¿Això vol dir que la culpa de tot aquest assumpte tan lleig, en la cúpula de l’Església, recau en els papes anteriors, en Pau VI (papa 1963-1978), en Joan XXIII (1958-63), en Pius XII (1939-58) i en els seus respectius col·laboradors immediats? No ho sé dir. Però sí que sé que aquests papes també van estar molt condicionats per l’enorme pressió que hi havia aleshores a favor del laissez faire i en contra dels capteniments inquisitorials d’altres èpoques. Per això van eliminar l’índex de llibres prohibits (no la recomanació moral de no llegir, mirar o escoltar llibres, programes de TV o ràdio o pàgines web, etc. que atemptin contra la fe o els costums cristians, si no hi ha causa proporcionada; però sí el fet de fer-ne una llista pública, cosa que recordava massa a temps anteriors, de crema de llibres i tot això), van proclamar la llibertat religiosa i van endolcir l'antic Sant Ofici, van formular la doctrina de la separació de l'Església i l'Estat, van condemnar amb força cada cop més contundent el cesaropapisme i fins i tot (encara que tímidament) el nacionalcatolicisme, i també, per cert, la tecnocràcia (sí, la tecnocràcia, em penso que a la Populorum progressio de Pau VI, l'any 1967, i també a l'Octogesima adveniens de l'any 71: "Para hacer frente a una tecnocracia creciente, hay que inventar formas de democracia moderna, no solamente dando a cada hombre la posibilidad de informarse y de expresar su opinión, sino de comprometerse en una responsabilidad común"; i en altres encícliques hi insistia), i van prendre tantes altres decisions encertades que van començar a posar l’Església en la via de la modernitat.

No té gaire sentit, arribats al punt on som, fer gaire marxa enrere en aquest tema. Seria com acusar el papa Pau VI d’haver esperat fins al 1968 per publicar l’encíclica Humanae vitae, quan la píndola ja corria des del 60 i els preservatius des de temps immemorials. Seria com acusar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI de no actuar amb celeritat contra els bisbes i capellans que no van aturar la revolució sexual que va començar en el seu temps entre els catòlics, i que encara dura. M’imagino que aquells papes, si no van actuar amb més contundència, devia ser perquè es refiaven de la bona fe dels bisbes i dels capellans i dels catòlics de base en general. Qui ho havia de dir, que passarien les coses que van passar després? Si llavors només es parlava dels "signes dels temps" de manera positiva, i els papes eren gairebé els únics que hi posaven algun però, i llavors eren acusats de retrògrads... Els mateixos papes devien pensar que el temps ja posaria les coses al seu lloc. Però quan Pau VI va actuar, per exemple, amb la Humanae vitae, molts se li van tirar al damunt, senyal evident que la rebel·lió es covava des de feia temps i que l'esperit d'alliberament (en matèria sexual també) estava molt estès fins molt amunt en la jerarquia de l'Església. Però qui ho podia endevinar abans?

No vull defensar els papes per fanatisme, només intento explicar-me el que em sembla que devia passar. El papa, al capdavall, tot i que és el darrer responsable de l’Església catòlica en cada moment històric, no ho controla tot, no ho pot controlar tot. Al llarg de la història de l’Església hi ha hagut molts episodis tristos dels quals s’ha fet responsable el papa i en realitat ell potser ni se n’havia assabentat. Hi ha gent al voltant i per sota, i bisbes escampats arreu del món, que fan la seva (o deixen fer la seva als altres del seu voltant i de sota seu) i que potser es limiten a estendre el missatge, encertat, que cadascú és responsable de la seva santedat i de l'evangelització del món que pugui fer al seu voltant. O bé que no entenen res del que passa, es tanquen angoixats al seu palau i diuen que els seus mals no volen soroll.

El papa, darrer responsable, no és el culpable de tot el que passa a l’Església, com Jesús no va tenir la culpa del que va fer Judes, tot i que va ser Jesús mateix qui el va escollir com a apòstol. Això també convé rumiar-ho sovint.

Un dels peatges que es paga sempre, en la història humana, quan s’obren a la llibertat portes que durant molt temps han estat tancades, és que alguns queden tan enlluernats davant les portes obertes que volen que les parets siguin també portes i es prenen llibertats que van més enllà del que tocava. Un exemple històric però proper d’això que dic va ser la Segona República espanyola i els excessos que hi va cometre molta gent emparant-se en la nova situació política i en la pèrdua d'influència social de l'Església. "España ha dejado de ser católica", deia Azaña, i en certa manera tenia raó: Espanya havia deixat de ser un condomini politicosocial de l'estructura eclesiàstica catòlica. El problema és que molts van entendre això com si hi hagués via lliure per maltractar primer, i matar després, monges, capellans i béns religiosos. Però la culpa de tot allò no la van tenir les noves llibertats, que quedi clar, sinó l'abús de les llibertats, per la falta de costum de ser lliures, podríem dir. Per tant, en l'àmbit polític una part de responsabilitat d'aquests casos de sobrereacció ciutadana és sempre dels governants anteriors, tot i que hi hagi tendència a carregar la culpa de tots els morts damunt els governants del moment, en aquest cas en els de la República.

Un altre exemple encara més recent és el d'algunes llibertats d'avui mateix. Em refereixo a la fi de la repressió pública respecte a comportaments privats (homosexualitat, adulteri, anticoncepció), uns comportaments que potser no tenien més transcendència fora de les quatre parets d’una casa (o de dues cases, si era un adulteri). En caure les barreres, que al final sempre cauen un dia o altre, hi ha gent, primer una minoria, que volen anar més enllà i que demanen llavors protecció pública, política, per als comportaments privats que fins llavors estaven prohibits. No entenen que una cosa és la no prohibició o la no penalització, que en això tots podríem posar-nos més o menys d'acord tret dels més extremistes, i una altra la benedicció pública. O sigui, no es conformen amb que s'elimini la prohibició, sinó que volen que els seus comportaments privats passin a ser drets públics. I temporalment potser se’n surten (matrimonis homosexuals, divorcis express, repartiment de preservatius com si fossin caramels, dret a l'avortament amb tot pagat), però la societat paga un fort preu, ja que llavors és molt més difícil explicar als joves el que és una família i formar-los amb uns criteris i uns valors de responsabilitat i de compromís una mica més sòlids que els contingents de la societat que avui ens domina.

Això vol dir que obrir portes és dolent? No, de cap manera. Vol dir només que obrir portes, que s’han d’obrir, implica dins la societat humana que alguns se n’aprofitin. Suposo que és allò del pecat original. I suposo que és això el que va passar dins l'Església a partir dels anys 50.

Confesso humilment que tot el que dic aquí és una composició de conjunt que m’he fet jo soleta, sense més dades que les que he llegit a la premsa i en quatre llibres mal llegits. Que no se m'enfadi ningú, ara, ni de l'Església ni dels altres.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----

Composició de conjunt - 1

Qui en té la culpa?

Tenia escrit això des de fa un temps i no n'estava segura, de si ho havia de publicar o no:

És injust que es faci pagar als papes actuals, als més recents (Joan Pau II i Benet XVI) les deficiències en la selecció, formació i control dels capellans que han comès abusos dins l'Església.

Si algun papa té responsabilitats directes en aquests assumptes (que, la veritat, ho dubto; el que va passar a l'Església durant anys va ser una gran davallada doctrinal i moral arran del desconcert que va provocar als capellans l'evolució del món modern, davant el qual no se sabien adaptar de manera adequada), si algun papa, deia, hi té responsabilitats, seran els papes d'abans, els que manaven a l'Església quan van passar tots aquests esdeveniments tristos o quan es van preparar les fornades de capellans que van arribat a les aberracions que hem conegut després. O sigui, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI. No pas Joan Pau II i Benet XVI, durant el pontificat dels quals han saltat finalment els escàndols. Justament ha estat per ells que s'ha conegut el que havia passat. És absurd culpar-los.

Els papes de Roma, els bisbes, els capellans, els laics i laiques, tothom, hem estat víctimes d'un trasbals universal dels referents morals. La gent religiosa, que pensava que es podia mantenir al marge dels desastres que passaven al seu voltant pel fet de la seva dedicació a Déu, va comprovar amargament que la consagració, si la tenien feta, no era una vacuna contra tot, i que calia continuar, com sempre, vigilant les concupiscències, les ocasions de pecat, les mesures de prudència, la confessió freqüent...

I els papes de Roma, tots, i la majoria dels bisbes, crec que van insistir sempre en els punts fonamentals. Una altra cosa és que els féssim cas. Perquè hi va haver moltes actituds de suposada "maduresa", que en realitat eren cessió vergonyosa.

Un dia suposo que veurem escrita amb detall la història trista de tot això. Tanmateix, potser llavors veurem que tampoc no ha estat tan malament l'Església durant el segle XX com, per exemple, ho va estar durant el final de l'Edat Mitjana i el Renaixement, fins a la revolta (desenfocada, certament) de Martí Luter, Calví i els que els van seguir, que van ser com la campana per cridar a reformar l'Església a fons, una reforma que no es va acabar de fer fins al Concili Vaticà II i que encara, en la pràctica, no està feta del tot. Ara, és una reforma que no afecta les qüestions doctrinals ni morals bàsiques, afecta essencialment la relació de l'Església amb el món.

La idea que m’he fet de tot plegat aquestes últimes setmanes és una mica més complexa i crec que enriqueix això que havia escrit fa un parell de mesos i que no havia publicat perquè no n'estava prou segura. Miro d'explicar la composició de conjunt que m'he fet.

Les denúncies de pederàstia ara sí que crec que van arribar a la taula de Joan Pau II (papa del 1978 al 2005), sens dubte, i que en un principi es van aturar, no es va reaccionar. El papa polonès no se les va creure o, si se les va creure, no es va veure amb cor de prendre ell mateix decisions, pels motius que explicaré tot seguit, i va demanar que s’investigués més cada cas.

Perquè ell venia d’un àmbit, el de la Polònia soviètica, en el qual s’utilitzaven molt aquestes acusacions per destruir capellans incòmodes per al règim. Se’ls muntava una campanya de rumors, amb suposades víctimes i familiars de les suposades víctimes degudament ensinistrats, i aquell capellà ja havia begut oli. El sacerdot Wojtyla, després bisbe i cardenal, va arribar un moment que no es creia res del que li arribava sobre aquell tema, encara que hi hagués acusadors concrets amb noms i cognoms, perquè sabia que no se’n podia refiar, havia comprovat massa vegades que el sistema soviètic feia mentir determinada gent i, amb aquells testimonis falsos, intentava destrossar la vida de sacerdots i religiosos. A canvi d'aquesta operació, els mentiders rebien alguna compensació o simplement eren perdonats de les represàlies que haurien d'haver patit per alguna malifeta prèvia que havien fet. Els capellans de Wojtyla, que la immensa majoria de les vegades efectivament eren innocents, esperaven que almenys el seu bisbe els fes costat en un moment tan difícil, on tot semblava que els anava en contra i podia posar fi al seu sacerdoci.

El papa Wojtyla es va trobar, doncs, expedients molt semblants al damunt de la seva taula ja a finals del 70 (va ser escollit papa l'any 1978) i durant els 80 (1). El Teló d'Acer i els països comunistes en aquells anys estaven encara ben vius, i ell mateix en va ser víctima sagnant l'any 81. Va decidir no creure's allò a la primera, va demanar que s’investiguessin més. Wojtyla era, a més del que he explicat, un home bo, es refiava dels seus, era substancialment ingenu. Potser li cabia al cap que un capellà o un religiós aïllat pogués ser realment culpable d'aquells crims, però si les acusacions eren tantes... no podia ser, segur que hi havia d'haver alguna trama fosca al darrere.

Sembla que ben aviat va encarregar aquestes investigacions sobre les acusacions de pederàstia (presumpta, encara) al cardenal Ratzinger, del qual depenia la qüestió de la disciplina de capellans i bisbes. I Ratzinger va actuar d’acord amb el que li havia encarregat el papa: no creure’s les denúncies a la primera. Aquesta manera de fer va continuar encara uns anys més, fins i tot després de l'esfondrament del sistema soviètic. Els canvis, a l'Església, són lents.

Què ha passat ara? Que Ratzinger, quan defensa el que ha fet l’Església-institució en els darrers vint o trenta anys, sobretot defensa el papa Wojtyla, i segurament fa ben fet. També ha demanat perdó, però quan hi ha acusacions cap a la cúpula s’estima més carregar-s’ho a l’esquena, o que li carreguin el mort a l’esquena a ell. I llavors calla, com s'ha vist. Quan acusen el Vaticà, Ratzinger calla. És un home lleial fins i tot a un papa que ja és mort.

Qui és culpable d’aquests fets, de les suposades negligències del Vaticà en molts d’aquests afers denunciats des de les diòcesis i des de catòlics de base? No ho sé dir, són culpables segurament les circumstàncies. Em costa molt de posar-me en el context concret, que has de decidir immediatament si et creus allò que et diuen (i per tant destrueixes la vocació d'un capellà que potser finalment serà innocent) o si no t'ho creus (i per tant, a més de destruir potser la fe en l'Església i fins i tot en Déu de les víctimes que ja hi ha hagut, potser poses en perill també la integritat física i moral de les criatures a les quals aquell capellà pot tenir accés en endavant). O sigui, decisions realment difícils. No m'agradaria gens trobar-me en una situació d'aquestes. I a la majoria dels que critiquen tant el papa actual i l'anterior, tampoc, n'estic segura.

Però cal deixar clara una cosa. Quan es comença a posar una mica d’ordre a tot aquest assumpte, encara que sigui primer amb molts dubtes, amb mancances, amb lentitud (les coses de l’Església, ho repeteixo, van sempre lentes) i amb més ingenuïtat i efectes perversos del compte (per la protecció prioritària de l’“honor” dels capellans que eren culpables, per la falta de confiança gairebé sistemàtica en les acusacions de les víctimes i per la deficient protecció de les potencials víctimes futures), ha sigut sens dubte durant el pontificat de Joan Pau II, cap al final, i sota el guiatge de Joseph Ratzinger. Els fets són els fets.

Patricio Cerda, xilè, exlegionari de Crist: "Vaig parlar (dels abusos de Maciel i altres capellans dels "legionarios") amb Joseph Ratzinger, el 2002, abans que fos Papa, quan era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Jo ja havia sortit de la Legió i estava preparant un dossier amb els casos d’abusos. Vaig viatjar a Roma i vaig demanar una entrevista amb el cardenal xilè Jorge Medina Estévez. Li vaig explicar el que jo estava veient. Em va dir que l’endemà em rebria el cardenal Ratzinger. I ho va fer: em va escoltar durant mitja hora i em va dir que ell se’n faria càrrec. Als sis mesos va nomenar el primer visitador per investigar els abusos. Benet XVI ha sigut valent."

Continua.

-------
(1) Mireu l’entrevista de Juan José Millás a Felipe González, expresident del Govern espanyol, que s'ha publicat després a El País. Llegint-ho, he pensat en la perplexitat que devia sentir el Papa anterior davant el expedients sobre pederàstia que de sobte es van començar a acumular damunt de la seva taula.

–¿Cómo recuerda los problemas de corrupción de su Gobierno?
–Lo viví, primero, con absoluta incredulidad, y después con sufrimiento. Eso golpea mucho. No me lo creía. Pensaba que era imposible que tal o cual tipo –no voy a decir nombre– se corrompiera por dinero. Después me parecía insoportable en términos de sufrimiento. [...] Para mí fue una gran decepción, una gran frustración y probablemente una de las razones por las que decidí no hacer más política institucional. [...] Sé, tengo la absoluta conciencia de que no hay un solo sistema en el mundo donde no circule alguna corriente de corrupción. El problema es el nivel y el combate permanente. Cuando digo ninguno, digo ninguno. No hay excepciones porque todos los sistemas están llenos de seres humanos y siempre hay fallos. Los que se detectan y los que no. (7 de novembre del 2010)

-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----