divendres, 8 de gener del 2010

Eh que cou quan t’ho fan a tu?

Interessant, per comparació amb altres pel·lícules on es retratava suposadament l’Opus Dei, el que es diu ara a El País d’una suposada biografia en cine sobre l’escriptor Jaime Gil de Biedma. Fa un temps deia El País mateix, i altres de la seva corda, que els de l'Opus eren uns intolerants, que no acceptaven la crítica, que fins i tot eren incapaços d'anar a veure la pel·lícula per fer-ne una valoració "independent" i "desapassionada". Ara resulta que tenim aquestes mateixes reaccions, clavades, a l'altra banda, a la banda "progre", i El País ho troba normal. És clar: Gil de Biedma és una icona dels progres i a més era gai, i per tant és "lògic" i perfectament "explicable" que alguns dels seus amics i amigues no vulguin saber res de la pel·lícula que s'ha fet "contra" ell.

O sigui, el tal Monleón ha proporcionat ara un exemple ben il·lustratiu perquè alguns puguin entendre per què hi havia gent de l’Opus que es queixava amargament de la pel·lícula de Fesser.

La falta de costumbre aviva los ánimos. El cine español, muy rácano en esto de hurgar en las vidas de artistas a fondo, estrena 2010 con El cónsul de Sodoma, película bautizada ya con controversia, sobre uno de los poetas más importantes del siglo XX. Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990) da para mucho. Una vida fuera de sitio, una obsesión de continua bajada a los infiernos, un perfeccionismo cabal de quien decía querer ser poema, no poeta, y la imagen de un creador muy vivo aun entre los suyos han originado ya un vendaval de adhesiones y ataques poco común.

El trabajo del director Sigfrid Monleón, protagonizado por Jordi Mollà, ha levantado algo así como parecido a la ira entre algunos de los escritores que conocieron bien a Gil de Biedma. Para muchos, el resultado distorsiona el espíritu y la carne del poeta. Se inclina hacia el hombre escabroso, propenso a las experiencias duras, asiduo de chaperos y bajos fondos, más que otra cosa. Juan Marsé […] aparece como personaje en El cónsul de Sodoma, pero abomina del resultado: "La película es peor que mala. Es una ofensa a la memoria del poeta por su estupidez y su grosería, algo que va más allá de su absoluta insolvencia cinematográfica", opina el autor de Últimas tardes con Teresa. […] "Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos", ataca el novelista barcelonés. […]

La poesía era un arma de deconstrucción salvaje para Gil de Biedma. Un ejercicio de introspección basado en el estudio de sus resortes y la experiencia vital. Escribía lento. Ese mismo autorretrato se lo pasó una vez a su amigo Alberto Oliart, también poeta, ex ministro de UCD, hoy director de RTVE. "Le dije, creo que has escrito una obra maestra, Jaime. Él me respondió: 'Un año he tardado en hacerlo". Oliart no ha querido ver la película. No le interesan los aspectos morbosos, aunque cree que su bisexualidad fue un aspecto crucial en su vida. Algo que recoge el biopic, con la relación que Gil de Biedma mantuvo con Bel (Bimba Bosé), la mujer a la que amó profundamente y cuya pérdida, por accidente, le condujo a un intento de suicidio.

Tampoco Colita, fotógrafa de cabecera del poeta, ha querido ver la película. Eso que también aparece como personaje: "Ni la he visto, ni tengo ganas, creo que Jaime sale aburridísimo, pobrecito, con lo divertido que era. No me interesa nada y no quiero cabrearme", comenta. […]

(Extractat de l’article de Jesús Ruiz Mantilla, El País 8 de gener del 2010)

O sigui, resulta que a les files dels progres més progres, més liberals i més sense tabús també hi ha gent (Marsé, Colita, Oliart i altres) que s'indigna davant el que consideren una manipulació barroera, encara que estigui feta ("per suposat!", clama el director) amb tota la "bona voluntat". Potser ara la germana Molins entendrà que va fer el passerell volent jugar, perquè l'aplaudissin, el paper de "monja alliberada de prejudicis", quan la manipulació era tan clara.
----

dimecres, 6 de gener del 2010

Déu és cruel?

Jesús, el Crist, és Déu encarnat (fet home) perquè mai no ens poguéssim queixar de la "crueltat" de Déu i perquè mai no utilitzéssim els nostres patiments com a excusa per negar Déu. "Com és possible que Déu existeixi, sigui omnipotent i permeti aquestes desgràcies?" Doncs, aquí ho tens: va decidir fer-se home ell mateix, va viure una vida com la nostra i al final, sent just com era, va patir com si fos un criminal i va morir clavat amb claus al capdamunt d'un pal, que deu ser una manera de morir ben dura.

Això també crec, com el que deia a l'anterior post, que els de l'Opus ho tenen prou clar. El que passa és que potser de vegades insisteixen massa en qüestions col·laterals i no tant en aquesta, que és clau de volta de tot.

Avui, dia de festa grossa i d'il·lusió dels infants al món cristià, és un bon moment per recordar-ho. A sant Josepmaria Escrivà li agradava molt una nadala que cantava la seva mare ("l'Àvia"... o "la Abuela"), que deia que "yo bajé a la tierra para padecer". O sigui, per Nadal també va bé recordar aquestes coses.
------