Un dia (el primer dia, de fet) vaig dir aquí de passada que la millor manera d'enfrontar-se a les bestieses que sembla que diu sobre Jesucrist, l'Església, l'Opus Dei i companyia determinada novel·la que ha estat últimament un best seller mundial era fer com si no existís. Ara he descobert que hi ha una manera encara més bona d'enfrontar-s'hi: aquesta.
------
divendres, 12 de maig del 2006
Numeràries auxiliars
Això que diré és molt políticament incorrecte, però la veritat és que si hi ha un fenomen dins l’Opus que em té el cor robat és el de les numeràries auxiliars. Tant, que de vegades m’ha vingut al cap la idea que si jo tornés a l’Obra com a soltera (i per això haurien de passar moltes coses, entre altres que el meu marit em deixés o es morís, etc. etc., però ho dic com una hipòtesi) demanaria de fer-ho com a auxiliar. Perquè em sembla una de les vocacions més boniques i més transcendentals de la història de l’Església, la veritat, no ho dic com una ironia.
Dedicar la vida a servir els altres en una feina que no es veu, o que es veu poc, i que des de fora està mal vista, però que converteix un grup de gent heterogènia en una família, en una família que té ganes d’anar a dinar a casa, en una família que té ganes d’anar a dormir a casa, en una família que a casa s’hi està bé, em sembla una vocació molt bonica, i fins i tot satisfactòria psicològicament, perquè pots comprovar l’eficàcia del teu gra de sorra cada dia. Elles aconsegueixen que l’Obra sigui una família amb aquesta feina tan mal vista. Per mi, són el més important de l’Opus com a família després del Pare (o “el Padre”, com diuen la majoria, també catalanoparlants). El més important, sens dubte. Donen cohesió, donen bon ambient, donen allò que una mare o una germana gran saben fer perquè els seus s’oblidin dels problemes.
Ho he vist i ho he experimentat, i a més ho he sentit explicar a més d’una i a més d’un. Potser no se n’adonen prou, potser fins i tot de vegades els que es beneficien d’aquest servei es comporten d’una manera poc agraïda amb aquestes noies i senyores que els fan de mama, però el fet cert és que, per poc que coneguin món, la gent de l’Opus sap valorar aquest tresor que té. Des de fora no s’entén, i especialment la gent crítica ho veu com una antiguitat i com una cosa que desapareixerà inexorablement. Però no crec que sigui així. Perquè si desapareixen les numeràries auxiliars, l’Opus Dei se’n va a pastar fang, així de clar.
------
Dedicar la vida a servir els altres en una feina que no es veu, o que es veu poc, i que des de fora està mal vista, però que converteix un grup de gent heterogènia en una família, en una família que té ganes d’anar a dinar a casa, en una família que té ganes d’anar a dormir a casa, en una família que a casa s’hi està bé, em sembla una vocació molt bonica, i fins i tot satisfactòria psicològicament, perquè pots comprovar l’eficàcia del teu gra de sorra cada dia. Elles aconsegueixen que l’Obra sigui una família amb aquesta feina tan mal vista. Per mi, són el més important de l’Opus com a família després del Pare (o “el Padre”, com diuen la majoria, també catalanoparlants). El més important, sens dubte. Donen cohesió, donen bon ambient, donen allò que una mare o una germana gran saben fer perquè els seus s’oblidin dels problemes.
Ho he vist i ho he experimentat, i a més ho he sentit explicar a més d’una i a més d’un. Potser no se n’adonen prou, potser fins i tot de vegades els que es beneficien d’aquest servei es comporten d’una manera poc agraïda amb aquestes noies i senyores que els fan de mama, però el fet cert és que, per poc que coneguin món, la gent de l’Opus sap valorar aquest tresor que té. Des de fora no s’entén, i especialment la gent crítica ho veu com una antiguitat i com una cosa que desapareixerà inexorablement. Però no crec que sigui així. Perquè si desapareixen les numeràries auxiliars, l’Opus Dei se’n va a pastar fang, així de clar.
------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)