Dos llibres

He llegit dos llibres sobre l'Opus que m'han resultat enriquidors: el de Patrice de Plunkett, Opus Dei, enquête sur le monstre, i el de John L. Allen, Opus Dei: An Objective Look Behind the Myths and Reality of the Most Controversial Force in the Catholic Church (aquest segon l'he llegit en una traducció castellana indecent que s'ha atrevit a publicar Planeta; l'original és en anglès, però jo en anglès no sóc gaire bona, en francès sí; en qualsevol cas, em penso que també ha sortit en altres idiomes... fora del català).

Si us interessa una visió imparcial sobre l'Opus, aquí la teniu. Cap dels dos no són de l'Opus, ni pròxims. Diuen el que han de dir (també les crítiques justes), i han anat a les fonts, que vol dir la gent que és o ha estat de l'Opus, i també els bisbes favorables i contraris, i els investigadors independents que s'han acostat fins ara a la problemàtica, perquè tothom hi digui la seva. Els dos periodistes valoren les dades i treuen les seves pròpies conclusions. Espero que la gent de l'Opus en prengui bona nota, perquè en aquest cas no poden dir que són crítiques injustes o despietades. Hi ha, sobretot, descripció de fets.

De Plunkett té una frase gairebé al començament del seu llibre que m'ha encantat: "L'Opus Dei va néixer a Madrid... i segurament aquest és el seu principal problema."
-----

Opus Dei i capellans pederastes

Els catòlics, darrerament, quan parlem amb la gent, sentim que ens carreguen molt sovint al damunt el pes de la culpa dels capellans pederastes, els dels Estats Units i els que també van sortint a Europa i en altres indrets. I aquesta crítica, ho sento, és injust que la rebem gent que des de fa molts anys ens hem queixat (discretament, però ens hem queixat) de la formació deficient que rebien els capellans en molts seminaris, i de la manca de control sobre l’estabilitat psicològica de molts candidats al sacerdoci. Ens queixàvem discretament perquè llavors les que dèiem aquestes coses de seguida érem titllades de retrògrades, de covardes i de “controllers”, que l’Església era de tots i que s’havia de “deixar fer a l’Esperit”, com es deia llavors. Bé, d’aquells garrins vénen aquests purins, si es pot dir així. I bé, els de l’Opus Dei, que a hores d’ara no em sona que hagin tingut cap cas de pederàstia en les seves files (potser n’hi pot haver hagut algun, o en pot sorgir algun en el futur, perquè és impossible la garantia absoluta sobre el comportament dels altres en cap organització amb un nombre prou important de persones, però en qualsevol cas em sembla que seria una excepció que, si s'hagués produït, hauria derivat en una expulsió immediata), és una de les institucions que han estat més sòlides i constants a l’hora de vigilar aquesta qüestió i segurament una de les que dins l’Església catòlica ha rebut més crítiques, durant decennis, pel control sobre el capteniment públic de la seva gent en matèria sexual, i especialment pel que fa als candidats al sacerdoci i als mateixos sacerdots.

Per tant, crec que és profundament injust que els de l’Opus o els que hi som més o menys propers rebem unes crítiques que a nosaltres, justament a nosaltres, no ens pertoquen, al contrari. Dic aquestes crítiques, que d’altres ja en parlarem i ja n’hem parlat.
-----
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
Composició de conjunt - 1
Composició de conjunt - 2

-----

26 de juny

Vaig anar a treure el cap a l'església de Montalegre el dia 26 al vespre, que hi feien la missa de sant Josemaria Escrivà. Hi havia força gent. El que em va cridar més l'atenció és que al sermó el capellà que presidia va parlar una estona de la necessitat d'estimar el món tal com és, de vibrar amb les il·lusions i els afanys dels homes i dones actuals, amb els seus desigs de pau i de solidaritat, i vaig pensar: carai, això comença a canviar. Fins ara, tot eren condemnes i crides a la prudència davant el món.

L'Opus Dei només tirarà endavant si s'adona d'una vegada que la "societat cristiana" és no només una utopia, sinó, allà on ha existit, una fàbrica d'hipòcrites. Que la gent no se "salvarà" mai a la força. Que els temps de la "civilització catòlica" i dels "països catòlics" ja han passat i, si Déu vol (segur que ho vol), no tornaran.

Dins d'aquest món que cal estimar, no poden ser crítics, els de l'Opus Dei? Sí, és clar, com a ciutadans poden dir i pensar el que els roti, però han d'anar amb molt de compte que les seves actituds individuals o col·lectives (ai, aquests bisbes i capellans que sembla que encara enyoren el franquisme i la "unidad sacrosanta de España"!) no facin pensar a la gent normal i corrent que volen tornar a l'edat mitjana.

Hi ha encara massa llast franquista en determinades actituds públiques de gent de l'Opus Dei. I que no em diguin que és opinable: quan es fa mal a l'Església-misteri, i se'n fa, les actituds properes al nacionalcatolicisme no són opinables: són rebutjables, són dissolvents, són menyspreables.

Senyors i senyores de l'Opus Dei que ja ho aneu entenent, com el capellà de l'altre dia: benvinguts al món! Al món que heu de santificar. Treieu-vos de sobre la mentalitat de gueto, que no es correspon amb el vostre esperit, i fareu una bona feina.

Una bona feina que, a Catalunya, heu de començar per fer-la en català: això també és part de la vostra vocació de santificar-vos enmig del món... del món català, en aquest cas.

Que cansada estic de repetir sempre el mateix...
------

Un dèficit cultural

Un dels problemes que té la gent de l'Opus (el tenen els i les que jo conec, que per dir-ho d'alguna manera són els més progres, si em permeteu l'expressió, o sigui que imagineu com són els altres) és d'un dèficit cultural bestial. Parlo dels espanyols i dels catalans, que de la resta en sé poca cosa, excepte d'uns italians que conec i uns francesos, que són molt diferents dels d'aquí. Han quedat descol·locats, ells que eren tan moderns i que haurien de ser moderns de manera automàtica per la seva vocació d'estar-se enmig del món. Han quedat descol·locats perquè no saben destriar el gra de la palla, l'essencial de la fe catòlica que professen (i en això els acompanyo: jo també sóc tan catòlica com ells) del que són els corrents culturals de l'època. És veritat que hi ha molta gent que no són de l'Opus Dei i que no són cristians que també tenen aquestes confusions. L'altre dia vaig llegir un article, i d'aquests se'n publiquen molts, d'un historiador que titllava els bisbes espanyols de franquistes perquè defensen la unitat d'Espanya com una cosa sagrada i també "perquè defensen el matrimoni tradicional". Jo estic d'acord amb els bisbes que cal defensar la família de tota la vida (una mare i un pare, sempre que sigui possible, i fills, si en tenen), tot i que jo no la defensaria amb els mateixos arguments que els bisbes, i em sembla evident que defensar això no té res a veure amb el franquisme. Però és clar, com que alguns bisbes, alhora, defensen tant la unitat d'Espanya (com una cosa sagrada, ho diuen ells!), posen aquesta mena de crítiques de doble tall ("defensen la unitat d'Espanya i el matrimoni!") en safata.

Doncs, bé, com deia, els de l'Opus molt sovint s'han quedat sols defensant coses opinables, costums, maneres de fer, idees que són d'altres èpoques. No han assimilat prou bé el Concili Vaticà II (n'hi ha que el miren com amb sospita, i com dient "bé, ara toca defensar-lo i apuntar-nos-hi, però tots sabem el que va passar allà i...") i tampoc són capaços d'assimilar moltes coses de la modernitat que són ben positives. Tot el que és modern els sembla sospitós: "per aquí es comença...", diuen, com avisant que la cosa anirà a mal borràs. Que les dones treballin fora de casa, que els adolescents duguin pírcings, que la gent sigui més sentimental que abans, que es pot vestir de moltes maneres i anar igualment elegants, que es pot ser monolingüe català, etc. etc. etc. Si algú vol, ja li faré una llista. Estic cansada de dir a les meves amigues de l'Opus que així no van enlloc i que un dia tindran un col·lapse... Però res, elles (i ells també, pel que veig en els seus col·legis i clubs, els ecos que m'arriben) estan tan contentes perquè continuen tenint famílies al seu voltant i gent jove i tal. No s'adonen que cada cop es tanquen més dins un gueto. I em sap greu, perquè l'Opus és una bona idea... sempre que funcioni com Déu mana.
------

Opus Dei català

(Aquí sembla que no hi entra gaire gent. Suposo que deu ser que si no en fas propaganda i no mantens el blog al dia no hi ha manera que aparegui als cercadors. I jo cada dia tinc altres coses a fer que no parlar de l’Opus. Estimo l’Opus, de la meva manera, però no fins al punt d’estar-hi pensant cada dia de cada dia. El cas és que encara no m'he atrevit a dir-li a ningú que tinc aquest blog obert).

Ja ho he dit alguna altra vegada. L’Opus Dei té mala peça al teler a Catalunya, si no canvia. He parlat fa poc amb una amiga que hi ha estat bastants anys i que ho ha deixat córrer fa poc. No ha marxat per despit ni massa emprenyada, només enamorada d’un company de feina, però sí que diu que tenia des de gairebe el primer dia un fibló clavat que li molestava. I era el tema del castellà. L’Opus a Catalunya funciona molt en castellà. Els catalanoparlants són com a màxim una mena de reserva índia a la qual se’ls concedeix alguna engruna, però són la minoria. I com que són la minoria, ho continuaran sent, perquè les amigues de la meva amiga, per exemple, no volien anar als centres de l’Obra de cap manera. Com les meves amigues, de fet, si alguna vegada he mirat d’anar-hi amb alguna. Ara, quan vaig a alguna cosa de l’Opus, quasi sempre hi vaig sola... i allà ja em trobo “les amigues de l'Opus”, però és com si fossin d’un món a part. Perquè parlar en castellà i fer les coses en castellà vol dir, a Catalunya, envoltar-te de gent d’un àmbit cultural molt concret, molt exclusiu i força excloent. I això és el que no m’agrada a mi i a les meves amigues, i a la meva amiga que ha marxat i a les seves pròpies amigues. L'Opus s'està desenvolupant a Catalunya deixant de banda la meitat de la població, i justament la meitat de la població més arrelada, la de tota la vida. Això em sembla que contradiu el que segons els papers vol ser l'Opus Dei a cada lloc on fa la seva tasca.

O sigui, si la cosa continua, l’Opus caldrà que algun dia es refundi a Catalunya: col·legis, clubs, recessos, convivències, etc. “Refundar” és una paraula forta, però la cosa del castellà fa massa anys que dura i s’ha fet crònica, de manera que ja trobes molt poca gent de l’Opus, ells i elles, que siguin catalanoparlants d'origen. N’hi ha molt poques i molt pocs! I això... vol dir que es tanca cada vegada més el cercle viciós.

Com a mínim, si no es refunda, almenys caldrà començar per obrir algun centre clarament catalanoparlant, algun club clarament catalanoparlant i alguns altres àmbits, sobretot a Barcelona, que siguin clarament catalanoparlants. Enteneu-me: catalanoparlant no vol dir “exclusivament catalanoparlant”, perquè això ara com ara tampoc existeix massa a la societat, però sí majoritàriament catalanoparlant, o inicialment catalanoparlant, o naturalment catalanoparlant. Centres on quan t’obren la porta o et despengin el telèfon no et diguin “Buenas tardes” o “Digame”, sinó “Bona tarda” i “Digui”. I que continuïn parlant en català un cop que ets dins la casa o continua la conversa.

Si no, ja ho dic, aquestes i aquests de l’Opus Dei tenen mala peça al teler. Si Catalunya no s’ensorra (que també pot passar, i llavors els de l'Opus podran dir que ells ja s'havien avançat a la nova situació), seran ells els que s’ensorraran. I això em faria molta pena. Perquè aquesta manera d’actuar no era, n’estic segura, la que voldria el fundador de l’Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. O si la volia així, era per l’època i les circumstàncies que ell va viure (es va morir abans que Franco, i podria ser que tingués poca cultura sobre fets diferencials “regionals”). Ara, a començaments del 2006, segur que seria partidari que l’Opus Dei a Catalunya fos un Opus Dei català. Català i universal, però aquí català.

Caldrà esperar que hi hagi un “Padre” o prelat no espanyol, perquè facin el tomb?
------