“Amor i perdó”

Al final he vist la pel·lícula Trobaràs dracs, en versió original subtitulada. En els DVDs han tingut el detall d’incloure-hi el subtitulat en català, cosa que no van fer quan es va estrenar la pel·lícula. Per això he decidit veure-la.

No m’ha agradat, em sembla un fracàs. Falla, per mi, sobretot el guió. Han convertit en una història equivocada el que podia ser una bona idea per defensar Escrivá de les múltiples crítiques, en molts casos injustes, rebudes al llarg de la seva vida. El guió falla perquè el tal Manolo no pot ser qui recordi uns fets que no va presenciar. I tot el que s’explica d’Escrivá és a partir dels suposats records del Manolo. Això no encaixa, i suposo que deu ser el motiu que la pel·lícula hagi sigut un petit desastre en espectadors i hagi aguantat tan poc temps en pantalla. La gent hi ha vist una mena d’hagiografia (això és el que han dit la majoria dels crítics que he llegit, tant aquí com d’altres països), i no estan els temps per a hagiografies gratuites de personatges tan controvertits com Escrivá.

Si ho hagués fet Roland Joffé sol... És que em sembla impossible que tot això tan fluix sigui de Joffé. S’hi nota la mà de gent de l’Opus o molt propera, una influència directa en molts detalls de la història, detalls que resulten incomprensibles en molts punts per als espectadors que no tinguin res a veure amb l’Opus o no coneguin la seva història. Es volen dir massa coses d’Escrivá i de l’Opus i això fa que tot trontolli.

Però perquè no digui ningú que sóc negativa i no aporto res, i com que d'això en sé una mica, aquí va la meva solució, si un dia Joffé es decidís a fer There be dragons - The Director’s Cut. Seria una versió que molta gent podria considerar que s’ha fet sense “interferències interessades”.

Títol que proposo: Love and Forgiveness (amor i perdó). Un títol senzill, mil vegades millor que un títol complex i de difícil interpretació. He vist la pel·lícula i encara no sé exactament quina és la gràcia del títol i a què es refereix exactament.

Argument:

Eliminar el començament sobre la mort d’Escrivá, la canonització i els motius de Roberto per parlar amb el seu pare Manolo. L’espectador només hauria de saber que Roberto va a veure Manolo després de molts anys de resistir-se a visitar-lo, i prou. Podria anar així: Roberto arriba a casa del seu pare i un veí li diu que fa dies que se l’han emportat a l’hospital, no sap a quin, perquè havia tingut un atac. Roberto agafa un sobre gruixut que està a nom seu i que troba amagat en algun racó de la casa. Es nota que fa molt temps que no l'ha tocat ningú, i se l'emporta.

Primeres imatges de Manolo a l’hospital. Roberto busca el seu pare pels hospitals, i mentrestant va llegint aquells papers, parla amb la seva xicota per telèfon, etc. El pare, ja agonitzant, comença a recordar coses de la infància (flashbacks) al mateix temps que el fill, mentre el busca, llegeix (cosa que dóna peu a altres flashbacks).

La infància d’Escrivá i Manolo quedaria igual, o gairebé, però sense aquesta mena de “predestinació” bona o dolenta que sembla que la pel·lícula vol atorgar a cadascun d’ells. Escrivá i Manolo continuen sent amics durant l’adolescència. Hi ha diferències de caràcter, però normals en dos amics. Tots dos volen estudiar la mateixa carrera, però Escrivà decideix al final, per sorpresa, ser capellà.

Fins ara, tot això segurament es podria reconstruir aprofitant filmació existent, potser en algun cas amb un doblatge diferent o amb alguna veu en off (però molta menys que a la pel·lícula actual; hi ha moltes coses que ara s’expliquen en off que no caldrien, si el guió fos més coherent).

Quan funda l’Opus, a Madrid, Escrivà pensa en Manolo, que també viu ara a Madrid, i parla amb ell del tema. Manolo s’hi apunta, per amistat però també sincerament. (Per no haver de filmar de nou, això sí que es podria explicar amb veu en off). La República i companyia, tot igual, però els protagonistes principals continuen sent tots dos, Escrivá i Manolo, que és qui té el caràcter més arrauxat i és més “fatxa” (podria ser ell el que es barallés dialècticament amb algú altre de l’Opus de família republicana sobre “el que cal fer amb els republicans”). En algun moment s’ha de presentar Carmen, la germana d’Escrivá, als espectadors, si es vol que surti a la pel·lícula (de fet ara surt una noia dinant amb ells i no sabem qui és: un altre error del guió: només els de l’Opus poden saber qui és). Potser Manolo, molt sentimental, es fixa en Carmen més del compte i Escrivá l’ha de renyar.

Esclata la guerra, i l’episodi del capellà assassinat davant del grup fa que Manolo s’acomiadi d’Escrivá perquè “el deure de la pàtria el crida”. Aquí hi ha la conversa tensa entre Escrivá i Manolo (que pot ser a la “casa de luxe” de Manolo, si no hi ha altre remei, però que seria millor que fos al pis de l’Opus o al carrer, perquè en aquesta nova versió Manolo encara no hauria “desaparegut” de la vida d’Escrivá, sinó que d’un dia per l’altre hauria decidit marxar), i Escrivá li promet que de totes maneres si el necessita ell estarà al seu costat. I li dóna el rosari (o una altra cosa).

Manolo desa el rosari en qualsevol lloc i tot seguit es veu com es posa en contacte amb franquistes que hi ha a Madrid, se’ls ofereix com a possible espia i s’enrola a l’exèrcit republicà, on demostra un gran esperit de combat i alhora fa d’espia (tal com passa a la pel·lícula actual). Al començament pot saber alguna cosa per carta del que fa Escrivá, però no amb detall, perquè de seguida es talla el contacte (Manolo fa que retornin al remitent les cartes, ja que el comprometen tot i estar escrites mig en clau). Més o menys ja s’entén que Manolo deixa l’Opus.

Fins al moment de la separació de tots dos, doncs, de tot el que ha passat amb Escrivá ha pogut ser testimoni Manolo, o directament o perquè Escrivá mateix l’hi ha anat explicant. Però a partir d’aquí no. Per tant, la pel·lícula no ens ha de dir res o gairebé res més d’Escrivá durant la guerra, tret de les coses del començament (l’entrada dels anarquistes a l’església, l’episodi del metro, l’episodi de l’habitació del capità repúblicà, que s’hauria de col·locar al començament de la guerra i no més endavant, etc.). Si s’expliquen altres penalitats, s’hauria de fer en general, sense detalls (per tant, ni la història de la “boja violada”, ni disciplines, ni res d’això). I tot allò dels Pirineus, l’episodi “miraculós” de la Mare de Déu a les ruïnes, etc., tot això hauria d’anar fora, perquè solament interessa als de l’Opus (i encara ho dubto, perquè Escrivá deia que de miracles, els de l’evangeli i punt).

A partir del començament de la guerra, doncs, la pel·lícula se centraria en Manolo i el seu progressiu deteriorament moral, la història amb la noia, el noi que fa de cap de la columna dels anarco-comunistes, i el desenllaç de tot plegat.

El final de la pel·li, ja en l’actualitat, quedaria igual, només que quan Manolo mor no diu que se li apareix Escrivá. Tal com surt a la pel·lícula, ha explicat al Roberto per escrit tota la seva història i quan Roberto el troba i li pregunta pel rosari que hi havia dins del sobre amb els papers Manolo recorda que Escrivá els hi havia donat dient-li que estaria al seu costat quan el necessités. Allò ha fet, pensa Manolo, que el seu fill vingués a veure’l. Manolo mor i el fill el perdona.

Roberto no seria, per tant, un escriptor que vol saber coses d’Escrivá, sinó només un fill que vol saber coses sobre el seu presumpte pare, de qui no sap res des de fa anys.

Penso que així o amb variants similars (però amb coherència i menys protagonisme d’Escrivá) hauria pogut ser una bona pel·lícula, o almenys molt millor que la que han fet, que falla per la base. Sobretot pel guió, com deia: no s’aguanta per enlloc.

Els de l’Opus potser han pensat que si la pel·lícula no ha tingut éxit és per l’animadversió de molta gent amb l’Opus, per les prevencions causades per allò del Codi da Vinci, per la “descristianització de la societat”, etc. Però no, és perquè la pel·lícula és molt fluixa. La prova és que actualment s’estrenen pel·lícules de fort contingut religiós que són ben acceptades per un públic ampli. El que no li interessa a la gent és l’hagiografia pura i dura.

A veure si Joffé s’anima a fer una altra versió. Potser la podria fer fins i tot sense rodar més, aprofitant els materials que ja deu tenir i simplement muntant-los i doblant-los d’una altra manera, amb alguns diàlegs i escenes diferents en els moments en què canvia l’argument.
-----

El poder de l'Església i l'Estat laic

Penso que ens anirà bé meditar uns paràgrafs brillants del doctor suís Martin Rhonheimer, professor d’ètica i filosofia política a la Università Pontificia della Santa Croce (Opus Dei), de Roma:

"És important entendre bé aquest punt: la veu de l’Església proposa una veritat, però no una alternativa institucional, o de procediment, a la democràcia. Intenta amonestar, no deslegitimar. I encara que condemni determinades solucions legislatives o moviments polítics, no insta a ser deslleials amb les institucions democràtiques".

"Seria incompatible amb l’acceptació de la democràcia moderna que l’Església pretengués que la realització efectiva de la seva concepció de la societat i del bé comú esdevingués condició de legitimitat de la democràcia".

"Encara que la veu de l’Església es considerés important, aquesta veu només es podria fer valdre a través del procés de la mateixa democràcia. (...) L’Església accepta que la seva concepció de la veritat només pot portar-se a la pràctica a través d’un procés que, per la seva naturalesa mateixa, està obert igualment a altres concepcions; és a dir, a través d’un procés polític de caràcter pròpiament laic. (...) Malgrat això, al mateix temps cal dir: qui forma part d’una societat democràtica té el dret a participar en aquest procés públic d’interpretació dels drets humans i fonamentals del ciutadà. La interpretació que proposa avui l’Església catòlica és certament compatible amb la democràcia i la laïcitat de l’Estat; encara més, és apta per consolidar-les".

"El “poder” que exerceix l’Església mitjançant l’influx en les consciències dels seus fidels, implicats en les decisions polítiques, no és un poder polític en sentit estricte. No constitueix, per tant, una ingerència indeguda de l’Església en l’activitat legislativa, pròpia i exclusiva de l’Estat. És un poder “cultural”, podríem dir, amb una influència real en la cultura del país, en les opinions dels ciutadans, en les seves maneres de pensar –si ells accepten deixar-se influir així– i en la concepció de la moralitat pública".

"L’Església assegura que no s’immisceix en el govern dels països. En efecte, l’acció de l’Església no interfereix gens en l’autonomia i la sobirania de l’Estat laic, ni en el procés democràtic; no existeix cap apropiació de tipus legal o polític respecte al camí de les institucions polítiques i civils. Tampoc cap pena eclesiàstica, com l’excomunicació d’un polític, no ha de tenir cap efecte civil, els efectes seran únicament eclesiàstics. D’altra banda, ni tan sols la no acceptació dels ensenyaments de l’Església per part dels mateixos catòlics implica cap efecte civil. I la seva acceptació no pot ser influïda amb mitjans polítics de cap mena".

"En el fons, la indignació que aquesta mena de poder espiritual i d’influx cultural que l’Església suscita en determinat “laïcisme integrista” es revela, per tant, com una cosa incongruent amb la idea mateixa d’una societat lliure, pluralista, oberta i, precisament, laica; aquesta indignació és pur joc polític, intolerant i doctrinari, d’unes instàncies polítiques que, amb l’ajuda de mitjans de comunicació, s’arroguen el dret d’erigir-se, de fet, en un nou poder espiritual mantenint al mateix temps a les seves mans tot l’arsenal coercitiu de la sobirania política".

"El veritable “poder” del cristianisme i de l’Església es troba, a dia d’avui, en l’acció dels fidels cristians que, amb la consciència degudament formada, actuen com a “sal i llum del món” en el si de la societat, en tots els ambients. Un projecte eclesiàstic de “nova evangelització”, doncs, no ha d’abolir els fonaments de la moderna laïcitat de l’Estat".

(Martin Rhonheimer, “Cristianesimo e laicità. Storia ed attualità di un rapporto complesso”, treball publicat a Laicità: la ricerca dell’universale nelle differenze, Il Mulino, Bolonya 2008)

Entenc que quan el professor Rhonheimer diu “l’Església fa” o “l’Església deixa de fer” no vol dir que els eclesiàstics no hagin fet al llarg de la història (o que no puguin fer més endavant) tal cosa o tal altra mal fetes, des del seu punt de vista, sinó que aquesta cosa que feien no l’haurien d'haver fet o que aquella cosa que no van fer l’haurien d’haver fet, segons la seva concepció de l’Església.

Em plau comprovar que qui escriu això és historiador, filòsof i politòleg de formació, i finalment teòleg, i que és membre de l’Opus des de l’any 1974 i sacerdot des del 1983. Rhonheimer demostra que no tots els de l'Opus són tan carques com de vegades sembla deduir-se del que veiem i sentim a Espanya. Ni tan antiquats en aspectes teològics, com de vegades ens els presenten.
-----

Segona prelatura?

He llegit aquesta notícia avui mateix:

El Vaticano quiere "premiar" al último grupo cismático de la Iglesia católica, la Fraternidad de San Pío X (más conocidos como lefebvrianos), concediéndoles una Prelatura Personal, un privilegio que hasta ahora sólo tienen los seguidores de Escrivá de Balaguer. Así se lo ha hecho saber el prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe, William Levada, al líder de los lefebvrianos, Bernard Fellay, durante un encuentro mantenido ayer en el Vaticano. A cambio, sus líderes tendrán que aceptar plenamente el Concilio Vaticano II.

La prelatura es la "solución canónica" que propone la Santa Sede, según reconoció posteriormente el portavoz vaticano, Federico Lombardi, para acabar con el cisma provocado en 1988 por el arzobispo francés Marcel Lefebvre, contrario a las reformas en la Iglesia, que ordenó a cuatro obispos sin permiso del papa, consiguiendo ser excomulgado por Juan Pablo II. Hace dos años, Benedicto XVI revocó dichas excomuniones y, como gesto de acercamiento, volvió a permitir las misas en latín. El levantamiento de las excomuniones se vio enturbiado por las declaraciones de uno de estos prelados, Richard Williamson, que llegó a negar la existencia de las cámaras de gas en el nazismo.

Tras el encuentro, la Santa Sede emitió un comunicado en el que, sin aclarar si se había llegado a un acuerdo, sí mostró su voluntad por alcanzar "una eventual y deseada reconciliación" con este grupo ultraconservador. Para Roma, los lefebvrianos deben aceptar un texto, denominado "preámbulo doctrinal", en el que se les insta a "garantizar la fidelidad al magisterio de la Iglesia". Aun así, les permite "el legítimo debate" acerca de algunos "documentos del Concilio Vaticano II y del magisterio posterior".

Los lefebvrianos cuentan con cuatro obispos, cerca de medio millar de sacerdotes y más de 200.000 fieles.

Si això és veritat, potser l'Opus s'haurà de plantejar una altra vegada un canvi d'estatut. Perquè no crec que li interessi tenir el mateix que uns ex-cismàtics, com si ells (l'Opus) fossin una cosa problemàtica que necessitessin una solució per "integrar-los dins de l'Església", cosa que suposaria que abans estaven "fora de l'Església". Suposo jo que això no li interessa, no?
------

Torna l’Opus a la política?

És broma. Però m’ha fet gràcia la notícia:

Una estampeta d'Escrivà de Balaguer en un vot d'ERC deixa els republicans sense regidor a Girona

La Junta Electoral Central ha considerat vàlids dos vots per a ERC que en el recompte inicial es van comptabilitzar com a nuls perquè anaven acompanyats de propaganda electoral del mateix partit, però, al mateix temps, ha rebutjat el recurs del grup independentista en què demanava considerar vàlid també el vot que incloïa l'estampa de Josepmaria Escrivà de Balaguer.

Amb aquesta decisió, ERC es queda a un sol vot d'aconseguir el 5%, percentatge que els obriria la porta al consistori gironí en detriment de les CUP, que hagués passat de 3 a 2 regidors. La Junta ha decidit validar els dos vots perquè "la propaganda electoral", en ser de la mateixa entitat política, "no posa en dubte la voluntat de l'elector, sinó per contra reforçar-la".

En canvi, ha considerat que "un vot que inclogui una estampa religiosa no es pot considerar vàlid ja que la introducció d'un element d'aquestes característiques és completament aliè al procés electoral i és molt qüestionable la seva inserció no voluntària" (notícia de la web del Canal 3/24 de TV3, 7 de juny del 2011)

Em fa gràcia sobretot per aquests intents desesperats d’Esquerra de fer valdre el vot amb l’estampeta d’Escrivá. Qualsevol cosa per no perdre la cadira, fins i tot vendre’s l’ànima... a l’Opus!
-----

On és el sectarisme?

Els crítics de cine de La Vanguardia no van fer cap retret a Javier Fesser per ficar-se dins la intimitat d’una família que havia patit la pèrdua d’una filla de 14 anys, Alexia González Barros. Era una “notable crònica fílmica (...) el seu desafiament estilístic podia enfonsar-se en el ridícul, però això no s’esdevé (...) talent narratiu de Fesser (...) actuacions d’uns actors en estat de gràcia”... (La Vanguardia 17 d’octubre del 2008).

Ara un director de cine suposo que amic de la família, Pedro Delgado, intenta contrarestar el mal que es va fer als pares i germans de la nena morta (pel·lícula Alexia, 2011) i el comentari de La Vanguardia és:

Uno piensa que ya está bien de tanto manipular lo que no es otra cosa que una tragedia familiar por desgracia frecuente, y que por favor la dejen descansar ya en paz de una vez. (20 de maig del 2011)

Curiós que no se’ls acudís, ni a un ni a l’altre dels crítics, que aquest retret s’havia d’haver fet amb motiu de la primera pel·lícula. Jo les he vistes les dues i la segona em sembla que no ataca ningú: simplement defensa el bon nom d’una nena, la seva història i la vivència dels seus familiars, injustament tractats en una pel·lícula, la de Fesser, que en parlar sobre la història d'Alexia, menor d'edat, sense voler saber res dels pares i germans, només es podia qualificar de sectària.

I en canvi, quan ara parlen els familiars a la pel·lícula Alexia, a La Vanguardia l’únic que se li acut és que ja n’hi ha prou d’aquesta història i que “deixin descansar la nena en pau”. Mira que hauria estat fàcil dir: si van veure la primera, vagin a veure la segona, és un contrapunt necessari.

Quin sectarisme. És per coses com aquesta que m’encenc i penso: els de l’Opus potser no s’expliquen prou bé, potser són massa tancats i potser han de canviar coses, però des de fora l’animadversió i el sectarisme són brutals. Això no pot ser tot culpa de l’Opus, això és voler fer mal perquè sí, pel plaer sàdic de fer mal a qui no t’agrada.

Com deia el crític de l’Avui, és indigne criticar l’Opus burxant en la tragèdia d’una família. El que em sorprèn és que tan poca gent "independent" ho digués quan es va estrenar "Camino".
------

L'Opus respon

Article publicat a l'Avui:

L'Opus respon

Recordo que, quan es va estrenar Camino, de Javier Fesser, alguns mitjans de comunicació van publicar una carta d'Alfredo González-Barros, germà d'Alexia González-Barros –la figura real en què s'inspirava la protagonista de la pel·lícula–, en què es feia esment d'una de les escenes climàtiques: la mort de Camino rodejada dels aplaudiments dels metges, infermeres, capellans i familiars que l'acompanyaven a l'habitació de l'hospital. A la carta, Alfredo González-Barros assegurava que la seva germana no va morir entre aplaudiments, sinó rodejada de l'amor dels que l'estimaven. Si l'escena es tractava, realment, d'una llicència poètica de Fesser, llavors era una de les formes més imprudents de llicència. Aquesta consideració, evidentment, és aliena al fet que els personatges retratats fossin membres de l'Opus Dei. Arremetre contra l'Opus no sols és una opció: potser és un deure si un vol posar el dit a la nafra de determinades maneres de gestionar la fe. O vol furgar en algunes malaltisses cruïlles entre el poder i la fe. Però és una cosa que, com tot, no es pot fer a qualsevol preu. I enfrontar qui sigui a la imatge dramatitzada de la seva pròpia família aplaudint la mort d'una filla o una germana potser és un preu massa bèstia.

Com a espectador –no vaig haver d'escriure sobre la pel·lícula com a crític– ja mantenia una relació una mica problemàtica amb Camino. Per motius diversos. D'una banda, em feia la impressió que Fesser havia optat per un material delicadíssim i que la lectura que havia escollit fer sobre l'experiència d'Alexia no estava exempta d'extrems discutibles. Em van molestar els recursos formals que amplificaven la morbositat de les intervencions mèdiques sobre Alexia: si del que es tractava era d'impugnar l'Opus, no entenia per què també havia de rebre el gremi dels oncòlegs, que a la pel·lícula no fan altra cosa que intentar curar una malalta... per camins que, evidentment, a ningú li agrada travessar. També feia mal que Fesser apliqués el recurs del joc de paraules que ja sostenia els malentesos de la seva notable El milagro de P. Tinto (1998). Ho recorden? Allí, l'expressió “papi papito” –que, en un idioma centreeuropeu inventat, no sé què significava– donava peu que s'establís una falsa relació paternofilial entre Luis Ciges i Pablo Pinedo. A Camino, l'atracció romàntica entre la protagonista i un nen anomenat Jesús i la participació dels dos en una representació teatral –l'obra– a un casal de barri feia que els pares de la protagonista interpretessin que la seva filla tenia visions del fill de Déu i que volia entrar a l'Opus –l'Obra–. La santedat com a malentès lingüístic: una altra decisió de risc, sobretot si un no ha estat mai dins del cap d'Alexia. Però el més sospitós de Camino és que culminés en la santificació de Camino per altres mitjans: la protagonista vivia una experiència de transcendència i viatjava del llit d'hospital a un cel privat on ballaria –eternament?– amb el seu particular Jesús seglar. Així, Camino acabava sent una pel·lícula anti-Opus que, en el fons, era més de l'Opus del que el seu creador podia sospitar.

Tres anys després, l'Opus, sense ni tan sols esmentar Camino, presenta la seva pel·lícula de resposta: Alexia, de Pedro Delgado Cavilla, un documental de creació que cau en el kitsch involuntari, però que també demostra que el procés de documentació de Fesser va ser més intens del que un suposava.

El que no es veu en els súper-8 domèstics dels González-Barros que nodreixen Alexia són àngels, ni tampoc dimonis: tan sols una família –que sí, era de l'Opus– enfrontada a una de les pitjors tragèdies que un pot concebre.

(Jordi Costa, 17 maig 2011)

-------

Acudits sobre l'Opus

M’han explicat un acudit de l’Opus que m’ha semblat graciós. I me l’ha explicat una numerària! Només ens coneixem virtualment, però estic segura que és numerària.

–¿Saps per què les numeràries no anem a festes de nit?
–No.
–Perquè som de l’Opus Dei, no de l’Opus Night.

Aquest em fa recordar un altre acudit que corre per internet i que denota que qui se l’ha pensat no en té ni idea del que és l’Opus ni deu haver vist mai la típica família de supernumeraris carregats de fills. Però l’acudit és divertit.

–És una parella, un matrimoni, que decideixen fer-se de l’Opus i quan hi van per apuntar-se els diuen que han de guardar la castedat i no han de tenir relacions sexuals. Els costa acceptar-ho però ho accepten. Passen els dies i cada cop els costa més tant a ell com a ella. Passen unes quantes setmanes i tenen unes ganes boges de fer-ho i ja no poden més. Un dia els entra un desig tan bèstia que no s’aguanten, s’arrenquen la roba i es posen a cardar.

–I els van expulsar?

–De l’Opus no ho sé, però del Caprabo sí, i a més els van posar una multa per escàndol públic.
-----

Filles i fills

Ara que hi ha aquesta sensibilitat especial perquè les dones siguem més visibles a la societat i també al llenguatge habitual (tot allò de "senyores i senyors, ciutadans i ciutadanes, nens i nenes", etc.), em ve de gust recordar que Escrivà, fa molts i molts anys, explicava que cada dia a la missa feia una pregària que ell deia que era una mena de "trabalenguas" (en català es diu "embarbussament", segons diu el diccionari): "Senyor, et demano per les meves filles i els meus fills, per les mares i els pares i els germans i les germanes de les meves filles i els meus fills, pels fills i les filles dels meus fills i filles". L'oració no és textual (ara no l'he sapigut trobar), però recordo que quan la vaig llegir (devia ser en una publicació de les que a l'Opus s'anomenen "internes") em va fer gràcia. I era antiga, de molts decennis abans de la moda d'ara.

Ja es veu que en bastants terrenys, i també en aquest, Escrivà es va avançar al futur. Les coses com siguin.

Per cert, això em recorda la sorpresa que va provocar al Concili Vaticà II, segons els cronistes de l'època, que un tal monsenyor Karol Wojtyla, llavors molt poc conegut, comencés els seus discursos dient: "Venerables pares, benvolguts germans, benvolgudes germanes..." Era el primer, i segons diuen l'únic, que esmentava sempre les dones assistents al Concili (molt poques, però n'hi havia). Aquell jove bisbe polonès va ser conegut, 15 anys després, com "el papa protector de l'Opus". Suposo que no té res a veure una cosa amb l'altra, però m'ha vingut de gust dir-la aquí, ja que altres també barregen naps amb cols.

Jo no em vaig sentir mai secundària respecte als homes laics durant el temps que vaig ser dins l'Opus. I respecte als capellans, sempre els vaig veure servicials i amb consciència que havien de fer sempre, si els era possible, el que les directores ("les directores", no "els directors") els demanaven. Amb alguna anècdota en contra d'això que dic, però en general solia ser així.
------

Errors d’homes, errors de dones

Hi ha un punt del qual no vaig parlar quan em vaig referir a les que ho deixen córrer, i és que de vegades algunes ho deixen per la força de la natura, per un descuit que comporta... un embaràs.

No és que tingui grans confidències amb els meus coneguts de l'Opus (ara vull dir els homes que conec que són de l'Opus Dei), però em penso que no seré gaire agosarada (aquí ja som totes i tots prou grans) si dic que els homes es poden "permetre" errors d’un dia que per a ells potser no tenen conseqüències, i en canvi per a nosaltres (per a les dones) sí. No va ser el meu cas, que quedi clar, però sí que sé que n’hi ha hagut algun cas. I encara sort que la gent té les idees bàsiques prou clares per no deixar-se endur pel pendent de l’error i no n’acumulen un altre encara de pitjor, com seria tenir la idea d’avortar... per tal de continuar sent numerària o agregada. Això sí que seria realment aberrant.

És per això que tampoc em crec aquella llegenda urbana que diu que no sé quin papa va "permetre" a unes monges que havien estat violades que avortessin. És completament falsa, segur, és una bestiesa molt gran.
-----

"L'Opus Dei no existeix"

M'agrada la manera d'explicar-se que té Roland Joffé. Li han fet moltes entrevistes aquests dies, amb motiu de l'estrena a Espanya de There be dragons (Encontrarás dragones) que es va fer la setmana passada.

L'explicació que m'ha agradat més és aquesta:

"L'Opus Dei no existeix, no té ideologia ni és una societat amb una opinió determinada; l'Opus només és una manera de treballar cadascú amb si mateix la seva relació amb Déu, una manera d'explicar com la ment humana pot moldejar el cervell amb tècniques que no són molt diferents de les que practica el budisme". (La Vanguardia, 23 de març del 2011).

És increïble: em sembla la millor explicació que he sentit o llegit mai sobre l'Opus. Sembla mentida que hagi de venir aquí un agnòstic (de família jueva) a dir-nos què és l'Opus Dei, o què hauria de ser, o com hauria de limitar-se a actuar. De vegades mirem massa les estructures (inevitables, d'altra banda, en tota creació humana) i ens hauríem de fixar més en les persones concretes i en el que fan dia a dia. És el que vol dir Joffé, suposo: que ens fixem en les persones, en les trajectòries vitals.

Potser és que no vaig saber mai on m'havia ficat?

Si jo hagués viscut dins d'un Opus Dei tal com el descriu Joffé... segurament encara hi seria.

Tant de bo els de l'Opus que hagin llegit això (sobretot els i les que manen) pensin també que aquesta explicació de Joffé és la bona. Que no s'espantin pel fet que parli del budisme. El catolicisme té poques coses a veure amb el budisme (el budisme, en essència, és ateu, no té cap Déu personal), però com a explicació de la manera d'actuar de l'Opus o de la manera com hauria d'actuar l'Opus, a mi em sembla perfecta.

I acabo, desgraciadament, amb la qüestió de sempre. No he anat a veure la pel·lícula. Estic especialment emprenyada, perquè s'ha confirmat el que em temia: la pel·lícula s’ha estrenat en 40 sales de tot Catalunya (o sigui, 40 còpies), CAP NI UNA EN CATALÀ. A Barcelona, el mateix dia de l’estrena de There be dragons, es projectaven 13 pel·lícules en català. O sigui, There be dragons en català (encara que només fos versió original amb subtítols en català) no hauria estat una excepció. Ara tampoc ho és, és cert, perquè la majoria de pel·lícules només s’estrenen en espanyol. Però amb aquesta s’hauria pogut fer l’esforç i no s’ha fet. Tot un símptoma. L’Opus (per la part que li toca en la producció i l’alè que ha posat al darrera d'aquesta pel·lícula) a Catalunya continua sent 100% espanyol.

I jo, com que sóc conseqüent, no l’aniré a veure. Ja fa temps que vaig molt poc al cine precisament per aquesta raó. No faré una excepció pel fet que sigui “una pel·lícula de l’Opus” i l’Opus sigui un tema que m’interessi. M’interessa però fins a cert punt, no penso deixar de ser coherent. Ja s’ho faran.
------

Eufòria a l'Opus

L'altre dia que parlàvem del Raval de Barcelona vaig pensar que havia de parlar d'això.

Les meves amigues i també els amics de l'Opus els veig bastant eufòrics. Preguntant amb discreció ara a una ara a un, no sols a gent d’aquí sinó també d’algun altre país, veig que tenen almenys tres motius per estar tan contents. Els dos primers són la beatificació del papa Joan Pau II el proper mes de maig (és "un sant" que ells el consideren molt "seu") i la crescuda de vocacions de gent jove, després d’uns anys que els costava més que n'hi hagués.

Però hi ha un tercer motiu, i m’ha semblat que amb aquest hi estan especialment il·lusionats per la novetat que suposa. Resulta que està a punt d’estrenar-se una pel·lícula de Hollywood, amb cooperació o coproducció espanyola i argentina (gent de l'Opus, crec), que es diu en la versió original “There be Dragons” (“Més enllà hi ha dracs”, suposo; en castellà l’han traduït en futur, “Encontrarás dragones”) i que parla positivament del fundador de l’Opus. El director és Roland Joffé, que ha dirigit pel·lícules molt conegudes com "La missió" (sobre els jesuïtes expulsats injustament de les missions del Paraguai un segle o dos després del descobriment del continent americà), amb Robert de Niro i Jeremy Irons, que a mi em va encantar, i "Els crits del silenci", amb John Malkovich i Haing S. Ngor; però també altres menys conegudes que també em van agradar bastant, com "La ciutat de l’alegria", amb Patrick Swayze, i "Vatel", amb Gerard Depardieu i Uma Thurman.

He de dir que he vist el tràiler de "Trobaràs dracs" (o com es digui al final) i no m’ha agradat. Veig que és molt d’estil esotèric, una mena de thriller religiós, misteris barrejats amb història i la guerra civil espanyola com a teló de fons. El tràiler m’ha recordat l’estètica o el tipus de relat del Padrino III, encara que m'imagino que si els de l’Opus hi estan al darrere i estan tan contents no deurà ser immoral com era aquella. Suposo que si la pel·lícula és així, o ho sembla, deu ser perquè han volgut contrarrestar aquell petard del Codi da Vinci. Per mi va ser un error per part de l’Opus fer tant de cas a aquella pel·lícula, haurien d’haver fet com si res: aprofitar l’enrenou per parlar de l'Opus sí, però no entrar al tema ni a desmentir els continguts, a “demostrar” que tal cosa i tal altra no són veritat. Les novel·les no es desmenteixen, em sembla absurd fer-ho. Si et poses a desmentir una cosa o una altra sembla que concedeixis que les coses no desmentides sí que són veritat.

Ara bé, segons ha dit el director Joffé en alguna entrevista, la pel·lícula és sobre el perdó. O sigui, que potser simplement han fet un tràiler per atraure les masses però a l’hora de la veritat la pel·li serà més de l’estil de "La missió", que jo diria que era sobre el penediment i pel que he pogut llegir sobre el tema crec que era substancialment fidel als fets històrics encara que els personatges concrets fossin inventats o molt reelaborats; o com "Els crits del silenci", que era sobre la lleialtat; o com "Vatel", que era sobre el perfeccionisme malaltís; o com "La ciutat de l’alegria", que era sobre l’esperança. Joffé, que crec que no és catòlic i ni tan sols cristià, sembla que faci pel·lícules shakespearianes, sobre les grans qüestions de la vida. Tant de bo en aquest cas també vagi per aquí.

Però el tràiler no m’ha agradat. I tampoc m’ha agradat una altra cosa, la de sempre: que fins ara no he sentit res de que es faci una versió catalana, i jo, que sóc poc aficionada al cine, si no fan versió catalana almenys subtitulada no hi aniré, a veure-la (per això sóc poc aficionada al cine, és un cercle viciós). Però seria una llàstima, perquè l’Opus hauria pogut fer un pas endavant i, amb una mica més d’inversió d’algun dels seus “cooperadors” catalans (jo mateixa hi hauria ajudat!) podria haver convertit “Hi haurà dracs” en la primera pel·lícula de la història que complís amb la nova llei del cinema i que s'estrenés amb un 50%-50% català i castellà. Amb això hauria tapat moltes boques (la meva la primera) sobre el seu “suposat” espanyolisme. Tant de bo m’equivoqui i almenys hi hagi algunes còpies en català, o almenys subtitulades, des del primer dia. Però si fessin això que deia del 50-50, us prometo que faria una rectificació solemne en aquest mateix blog.
------

Dones de l’Opus al Raval de Barcelona

Per fi, després de tants articles sobre els nois del Braval, ara me’n passen un del Terral publicat ahir per La Vanguardia. Terral és un esplai que unes noies de l’Opus tenen muntat també al Raval de Barcelona per ajudar a la integració de nenes immigrants.

Unas cien voluntarias ayudan a las niñas del Raval a llegar algún día a la universidad

De la mano hacia la integración

Luis Benvenuty
Barcelona

Cielo Anne viajó de Filipinas al Raval hace tres años, cuando apenas contaba once de edad. Acostumbrada a vivir en una casa, su pequeño piso de la calle Sant Gil se le antojaba claustrofóbico. El idioma era una barrera que la alejaba de todo. Además, echaba de menos a sus tíos, primos, amigos, conocidos... Pilar Costa, una de las cien voluntarias que desde la asociación Terral trabaja por la promoción de la mujer en general, y por la integración social y cultural de las nouvingudes más pequeñas del Raval en particular, explica que uno de los problemas de las familias de emigrantes es que carecen de colchón social. Están solas. No pueden contar con la ayuda de esa abuela que echa un vistazo a los niños después del colegio.

“Muchas de estas familias están desestructuradas –sigue esta catedrática de Filología francesa–. La madre se encarga sola de sus hijos, trabaja de sol a sol y no sabe si hacen los deberes o se pasan la tarde viendo la tele o merodeando por el barrio. La crisis agrava estas situaciones. Estas familias tienen cada vez más problemas de dinero. Nos encontramos con historias muy duras. Las niñas se olvidan poco a poco de sus estudios, sólo piensan en ponerse a trabajar cuanto antes y en muchas ocasiones sus padres también. Queremos evitar que se desvanezca su futuro. Echándoles una mano sientes equilibrio”.

“Cielo es muy buena estudiante, sobre todo de matemáticas –explica Laura Vall·llosera, estudiante de Comunicación Audiovisual, la voluntaria de Cielo–. Nuestro objetivo ahora es que se concentre con mayor rapidez. A veces charla demasiado”. En el Terral, cada niña tiene una persona que la ayuda. “Cielo y yo empezamos juntas el año pasado –sigue la universitaria–. Vengo un par de veces por semana. Estar siempre con Cielo la convierte en mi proyecto. Sus triunfos son los míos, y sus fracasos pues... Te implicas de corazón. Sólo pretendemos que las niñas no se desmoralicen, sigan adelante y lleguen ala universidad”. Cielo tiene dudas. Aún no sabe si será ingeniera o arquitecta. “Arquitecta, creo...”.

Terral nació en el 2002 para promocionar a la mujer, forjar ciudadanas autónomas, con futuro, ya sean de aquí o de allá. También trabajan con adultos, con cerca de 60 mujeres que aprenden catalán, castellano, informática, gestión del hogar... Pero las crías merecen una atención especial. Vinculada al Opus Dei, Terral vino a continuar la labor iniciada dos años antes por Braval, una entidad similar que se ocupa de los chicos. Las bases cristianas no son obstáculo para trabajar con docenas de nacionalidades, religiones y culturas. La directora de Terral, Victoria Guindulain, dice que ya se han consolidado en el barrio. De hecho, ya suman más de 70 niñas. (La Vanguardia, 6 de febrer de 2011)

I mentre les de l’Opus es van "consolidant" ara al Raval de Barcelona, com diu la notícia del diari, la web antiOpus per excel·lència no para de parlar de "la crisis del Opus" (sempre en castellà, per suposat) i dels locals que diu que tanquen, sense explicar que si en tanquen un potser és perquè era vell, i en canvi n’han obert un altre el doble de gran i modern en un altre lloc per adaptar-se a la nova demanda, per exemple d’immigrants; o sense explicar, que aquest sí que va ser un cas com un cabàs, que si “abandonaven” un centre considerat “històric” (d’homes, en aquest cas, però la “notícia” de les antiopusdeistes em va sorprendre tant que no he parat fins assabentar-me del que havia passat) era perquè hi feien obres, havien comprat el pis de sota i al final de tot el local és el doble de gran que abans i amb el doble de capacitat (i, per cert, ja estava reinaugurat des de feia dos anys quan les antiopusdeistes van publicar la famosa foto de la finestra amb els plàstics penjant, o sigui que la foto era almenys de dos anys o tres abans). Però ni l’Agustina, ni l’Ana ni cap de les altres dues dotzenes d’habituals d’aquella web que tot ho critica (dues dotzenes que es multipliquen amb pseudònims i històries contínuament repetides i/o inventades, que aquest món és petit i totes ens coneixem, noies), ni d’ampliacions ni de trasllats ni de ravals no en diran res perquè això no els interessa, elles van a la seva. Una mica patètic, perquè seria com si fa quaranta anys parlessin de que l'Opus ha tancat el local de Llar del carrer Muntaner o l'Escola Pineda de República Argentina i no diguessin que al mateix temps havien obert uns nous locals cent vegades més grans al carrer Milanesat o a Bellvitge, amb el mateix nom.

L’Opus té coses per criticar, sens dubte, però quan la crítica es fa amb mentides perd tota la seva força i es converteix en odi irracional. Pobretes.
------

Reconèixer defectes... en teoria

Em passa una cosa curiosa, quan parlo amb les meves amigues de l'Opus. Molt sovint surt en la conversa (potser sóc massa "corcona") el tema dels defectes de l'Església, del papa de Roma, de l'Obra, i el missatge teòric me l'accepten (cosa que és un avenç, perquè abans ni això), però a l'hora de concretar-ho no accepten res. O sigui, diuen que sí, que clar que tenen defectes, però quan mires de fer-los veure que tal cosa és un defecte, que tal altra cosa pot ser un defecte, que allò podria ser un defecte, defensen amb ungles i dents "la bondat" dels possibles defectes que els dius o t'adverteixen que cal "tenir en compte el context" o que "segurament no tenim prou dades", etc. O sigui, molt sovint no accepten les crítiques, ni tan sols les constructives, si són sobre qüestions pràctiques. No accepten encara (ja hi arribaran un dia) que els "defectes teòrics" que sí que accepten es concretin en "defectes reals" de cada dia, d'avui mateix.

Suposo que ja evolucionaran.

És clar que ara que hi penso aquesta mena de reacció de no reconèixer els defectes concrets em penso que d'una manera o d'una altra tothom la té. O sigui que en aquest punt l'Opus potser no és diferent de qualsevol altra organització humana ni de qualsevol persona. O de la immensa majoria. Però no haurien de ser exemplars?
------