La pel·lícula “Camino”

Dues coses sobre aquesta pel·lícula.

La primera és que crec que el director, Javier Fesser, s’ha equivocat d’objectiu, perquè el que retrata no és tant la gent de l’Opus com, amb exageracions evidents, gent catòlica d’un determinat país en una determinada època. O sigui, la pel·lícula de Fesser no és sobre l’Opus Dei, sinó sobre el nacionalcatolicisme. No s’ha d’oblidar que la gent de l’Opus, tret d’excepcions, són gent del seu temps i del seu país. Segons com i segons on, seran més extremats que la resta de catòlics del seu entorn; segons com i segons on, són més avançats que la resta (en general no a Espanya, precisament, ja ho concedeixo) o almenys que una part de la resta. Això és així. Per tant, el que diu Fesser, que ha fet un retrat de l’Opus, no és veritat. L’Opus, ara, no és així. Hi ha gent de l’Opus que s’hi pot assemblar una mica, però les exageracions i els extremismes de la pel·lícula fan que la seva denúncia (que vol ser terapèutica, diu, com es pot ser tan cínic?) sigui bastant inútil.

Pel que fa a les cartes que diu que ha rebut de pares de numeraris, simplement no m’ho crec. Ja li explicaré jo com es poden enviar cartes per correu electrònic, les que vulgui i sobre qualsevol tema, sobretot si comptes amb determinada secta antiopus que sembla que Fesser s’ha oblidat de valorar que potser també existeix, i molt activa. I si els pares són de debò, encara que no siguin 60... pobres pares, confiar a un malànima (de seguida diré el perquè) com Fesser la seva intimitat. No tenen enlloc més on anar a plorar la seva desgràcia que a un director de cine que ha fet el que ha fet aquest? (llegiu el següent paràgraf).

Perquè la segona cosa que volia dir de la pel·lícula, i la més greu, és que em sembla mentida que algú pugui valorar i fins i tot aplaudir la manipulació que s’ha fet sobre la tragèdia d’una família, sense ni demanar permís ni disculpes, sense ni voler parlar amb ells. Feu un cop d’ull als vídeos que hi ha al Youtube sobre Alexia González Barros i veureu els seus germans, que no sé si són de l’Opus ni m’importa (però em sembla que almenys no tots ho són, pel que diuen, tret de la germana gran), i veureu la monja teresiana que va escriure la seva primera biografia, i us escandalitzareu com jo de com és possible que davant una tragèdia com aquesta, amb les víctimes (els familiars) encara vives, un director de cine hagi volgut fer la seva pel·liculeta de denúncia... contra ells!, passant per damunt del dolor i del patiment d’aquesta gent. I que li donin premis i tal, em sembla pornogràfic, aberrant. Quin horror.

Encara sort que a hores d’ara, quan la pel·lícula ja ha deixat de projectar-se, només l’han vista 200.000 espectadors (que Déu n’hi do, però podien ser més, molts més, tenint en compte el paper que ha fet i continua fent l'Opus en aquest país) i és la pel·lícula de menys èxit de totes les que ha fet fins ara el senyor Fesser, segons ha reconegut ell mateix fa un parell de dies. Vull dir que una pel·lícula italiana sobre el Padre Pio que només l'anessin a veure 200.000 italians seria un fracàs absolut; una pel·lícula espanyola sobre l'Opus que només la vagin a veure 200.000 persones (i aquí no restem les que han anat a veure-la i se n'han penedit, de dolenta que era) és un fracàs incontrovertible.

I d'altra banda s'ha posat de manifest que el famós "poder" de l'Opus (que segons la llegenda hauria pogut impedir que es fes la pel·li i fins i tot hauria pogut amenaçar el director amb càstigs terribles) no sols no s'ha posat de manifest, sinó que ni tan sols consta que els germans d'Alexia (almenys un amb molts calés i moltes influències, perquè dirigeix una empresa molt important) hagin fet gaire més que protestar amb una carta enviada als mitjans de comunicació, perquè es conegués la seva posició sobre el tema. S'ha publicat en molts mitjans, però el resum és que Fesser els va enganyar des del començament fins al final.
------