Benet XVI i els condons - 1
Benet XVI i els condons - 2
La cultura del preservatiu
La "cultura del condó" és, doncs, una cultura malvada, capaç de fer aquesta mena de manipulacions en l'opinió pública, i causa grans mals a la societat, en pervertir el sexe. Els governs que segueixen aquesta cultura i no fan cas de les crides de l'Església i altres persones assenyades a ser castos i a ser fidels a la pròpia parella (titllen aquestes crides d'utòpiques, com si no fos igualment utòpic fer crides contra la brutícia, contra el tabac, contra l'alcohol, contra el crim organitzat, contra els robatoris o contra la corrupció), els governs que es burlen de l'Església perquè diu les coses pel seu nom i perquè denuncia la "cultura del condó" són governs mentiders i corruptors de menors.
I per això ens trobem que com més informada està la societat, cada vegada fan falta més condons, la gent folla pels descosits. Esclar, perquè les relacions sexuals irresponsables, en la cultura del condó, es multipliquen exponencialment i baixen a edats cada cop més joves.
I és curiós, ara que tant es parla (els darrers anys) de corruptors sexuals eclesiàstics (i ben fet que es fa de parlar-ne: era i és un escàndol), al mateix temps els governs de gairebé tot el món (hi ha excepcions) fomenten el sexe irresponsable a tort i a dret, dient només a les nenes i als nens, a les adultes i als adults que es posin el condó "abans de fer-ho". Diuen: jo no puc evitar que ho facin. El missatge, llavors, és clar: "Mentre ho feu amb condó, no passa res: és bonic, no pareu, endavaaaaant amb l'amooooor".
I augmenten les MTS, els embarassos de nenes, les píndoles del dia després, els avortaments... Tot això és resultat de la cultura del condó, o almenys la cultura del condó contribueix a accelerar-ho. Perquè a mesura que hi ha més relacions sexuals irresponsables, encara que en un percentatge alt la gent es posi el condó, creixen les possibilitats de contagi i d'embaràs. És pura estadística.
Mentrestant, és clar, unes quantes fàbriques de condons, de píndoles i d'altres productes similars anomenats "sanitaris", van fent el seu agost. I segurament financen campanyes electorals.
No parlo de cap polític concret, ni d'un partit ni d'un altre. Em penso que no n'hi ha cap, dels que tenen representació parlamentària a Europa i a Amèrica del Nord (als països occidentals) que no participin de manera absolutament convençuda, festiva i irresponsable de la cultura del condó.
Però mira, passarà el temps i la civilització de demà, n'estic convençuda, donarà la raó a l'Església d'avui en aquest punt. Aquests tristos episodis d'ara, en que l'Església pateix atacs injustos per aquest motiu, taparan errors de l'Església d'altres èpoques, també d'èpoques potser no tan allunyades (hi va haver molt de bonisme irresponsable a l'Església dels anys 50-70: no es va vigilar prou ni l'exposició clara de la doctrina ni el nivell humà i espiritual dels pastors, i això és el que s'ha recollit després).
Estic ben segura que en aquest punt, des de la Humanae Vitae de Pau VI, l'Església ha pres el camí correcte. Que la societat capitalista i hedonista actual no ho reconegui... no és problema de l'Església.
En aquest tema, ni l'Església ni el papa s'han equivocat. Benet XVI no ha demanat perdó per les seves declaracions sobre la cultura del condó, ni ho farà. Aquí sí que és de "bona filla" defensar el papa i posar-se al seu costat. No és com allò de Ratisbona.
Per cert, el que va dir el papa el 17 de març d'aquest any, a l'avió que el duia al Camerun, va ser exactament això que segueix (s'ha publicat en molt pocs llocs tot sencer). Un periodista li pregunta: "Entre els molts mals que afligeixen l'Àfrica, hi ha particularment la difusió de la sida. La postura de l'Església catòlica sobre la manera de lluitar-hi és considerada sovint no realista ni eficaç. Vostè afrontarà aquest tema durant el viatge?"
La resposta del papa va ser: "Jo diria el contrari: penso que la realitat més eficient, més present en el front de la lluita contra la sida és precisament l'Església catòlica, amb els seus moviments, amb les seves diverses realitats. Diria que no es pot superar el problema de la sida només amb eslògans publicitaris. Si no hi ha l'ànima, si no s'ajuda els africans, no es pot solucionar aquest flagell només distribuint profilàctics: al contrari, existeix el risc d'augmentar el problema. La solució es pot trobar només en una doble línia: primera, una humanització de la sexualitat, és a dir, una renovació espiritual i humana que comporti una nova manera de relacionar-se l'un amb l'altra. I segona, una vertadera amistat també i sobretot vers les persones que pateixen, estar disponibles fins i tot amb sacrificis, amb renúncies personals, per fer costat als que pateixen. Aquests són els factors que ajuden i que porten a progressos visibles. Per tant, diria, aquesta doble força nostra de renovar l'home interiorment, de donar-li força espiritual i humana perquè es comporti justament vers el propi cos i vers el proïsme, i aquesta capacitat de patir amb els que pateixen, de quedar-s'hi al costat en els moments de prova. Em sembla que aquesta és la resposta correcta, i que l'Església la dóna i ofereix així una contribució grandíssima i important. Donem les gràcies a tothom que hi col·labora."
Per fer aquesta reflexió, hi ha governs occidentals suposadament democràtics que han declarat una mena de fàtua contra el papa de Roma. Déu n'hi do, i mai més ben dit.
Benet XVI i els condons - 1
Benet XVI i els condons - 2
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
dilluns, 20 d’abril del 2009
Benet XVI i els condons - 2
Benet XVI i els condons - 1
Benet XVI i els condons - 3
El papa no pot aprovar els condons
El papa no pot aprovar els condons perquè no pot aprovar "la cultura dels condons" que hi ha al darrere. El papa sap que només que digués que "en tal cas el condó seria potser una mesura sanitària adequada" immediatament aquella declaració matisada es convertiria en aquest titular: "El papa aprova finalment els condons". Això ho podria dir el papa dins d'un paràgraf llarguíssim i molt mesurat i matisat que parlés d'alguns casos molt especials en què ja s'ha provat tot i l'interessat (una persona infectada amb determinada malaltia de transmissió sexual, o promíscua compulsiva, o que es dedica directament a la prostitució) no està disposat a col·laborar amb la salut pública i a ser bona persona i no es pot impedir que es comporti de manera irresponsable; o en casos de violació tècnica, és a dir, una dona de la qual abusa de fet un company sexual passavolant o fins i tot un marit promiscu probablement infectat, però la víctima no s'atreveix encara a denunciar-ho. És exactament això el que els ha passat a alguns bisbes i capellans quan han intentat explicar de manera detallada quina era exactament la posició de l'Església respecte a les gomes: que s'han trobat amb el titular esmentat.
I és per aquest mateix motiu que s'equivoquen, em penso, alguns altres capellans i monges quan parlen d'aquest tema a la gent de la premsa sensacionalista i els diuen que "en determinats casos...": per molt que matisin, el titular és sempre el mateix: "Mossèn Tal o la germana Qual aproven els preservatius". És veritat que si tens prou confiança amb un o amb una periodista, potser pots intentar explicar-li els detalls de la qüestió, però fins i tot en el cas que aquell periodista reculli bé la declaració i els matisos, automàticament ho reproduirà una agència o un altre periodista que hi posarà només el titular: "Tal personatge catòlic aprova els condons".
En fi, que els catòlics en aquest punt ho tenim difícil. En bona part és perquè la gent està molt sexualitzada però alhora tenen problemes de consciència i res els agradaria tant, per quedar descansats, com sentir que el papa beneeix el seu comportament tan "divertit", o tan "responsable" o tan "natural" i "humà" pel que fa al sexe. I com que el papa no el beneeix, s'emprenyen. Exigeixen llavors que almenys el papa no jutgi desfavorablement la seva conducta, ja que "jutjar desfavorablement", en els titulars de la premsa, es converteix en "el papa condemna", i això no li agrada a ningú. I com que el papa sí que ho jutja desfavorablement, llavors s'empipen encara més: "Que el papa no es fiqui allà on no el demanen! Que es preocupi dels seus capellans pederastes i ens deixi en pau als altres! Que no interfereixi en qüestions sanitàries!"...
I els més extremats fins i tot acusen el papa d'"assassí"! (diuen cínicament que el papa serà culpable de la gent que folli sense preservatiu i quedi infectada de sida). O sigui, primer deformen el missatge de l'Església ("L'Església condemna el preservatiu" i prou, sense matisos), i després fan responsable d'aquesta deformació la mateixa víctima de la deformació, que és el papa.
Dit de passada: fan gràcia aquests clams esverats demanant al papa la benedicció dels condons. Que obliga algú, l'Església, a no posar-se el condó? No diem sempre que l'Església va de baixa, que ningú no li fa cas, que els joves se'n desmarquen? Llavors, com és que ens interessa tant que l'Església digui això o allò? De vegades se sent: "És que a l'Àfrica o a Sud-amèrica el papa té molt predicament". No hi ha una mica de racisme, en aquesta afirmació, com un aire de superioritat occidental?
En resum, que hi ha moltes contradiccions en aquest punt, i molt cinisme. El que volem és fer el que ens dóna la gana i que tothom ens aplaudeixi, fins i tot en el cas que tots plegats ens en anem al precipici. "Quina falta de solidaritat, l'Església, que no ve amb nosaltres a estimbar-se!" És això, en el fons.
El papa i l'Església sempre han dit el mateix: cal abstenir-se de sexe si no és en un context de compromís mutu, estable i únic. I si no t'agrada fes el que vulguis, però no pretenguis canviar el que pensa l'Església i continuar considerant-te catòlic. L'Església diu que el sexe és bo, però només amb la teva parella i en un context de compromís. O sigui, tampoc s'hi val a canviar de parella; si amb la que vas triar i et vas comprometre per sempre ara no funciona, mala sort, per a tu s'ha acabat el joc. "En la salut i la malaltia... i fins que la mort ens separi".
"I el condó?????", criden i clamen insistentment. "El condó, diu l'Església, no és el meu problema, no forma part del meu missatge. El meu missatge és: 'Sigueu bona gent, sigueu castos, sigueu fidels, no sigueu irresponsables'." I afegeix l'Església que la cultura del condó no afavoreix gens el context de la fidelitat i de la responsabilitat, sinó que hi va en contra, perquè elimina el missatge principal i fa que la gent arribi a la conclusió que amb condó tot és bo i tot és sa i tot és natural. En la cultura del condó, explica l'Església i té raó, molta gent es pensa que la promiscuïtat sexual "ja no és tan perillosa com abans, ja no hi ha el perill de la sida i els embarassos no desitjats i tots aquests mals rotllos; per tant, som-hi, amb condó estarem segures". Ja us ho trobareu, els diu l'Església. I no pot dir res més que el que els repeteix: sigueu bona gent i espereu a trobar la parella de la vostra vida, i després sigueu fidels.
Perquè s'entengui millor, ho explico amb un exemple. És com si l'Església digués: "No fumeu". I en canvi, els governs occidentals i altres, empesos per interessos empresarials i utilitzant arguments paracientífics presumptament asèptics, diguessin: "Si fumes, fuma amb boquilla". Llavors l'Església diu: "Aquest missatge de fumar amb boquilla, a curt termini, fomenta que la gent fumi més i que fumi més gent, perquè transmet el missatge que fumar no és tan perillós". Els governs diuen: "Ui, l'Església va contra les boquilles, si algú ara fuma sense boquilla i agafa càncer l'Església en serà còmplice".
Un altre exemple. Us imagineu que els governs no arreglessin les carreteres, no posessin senyals de trànsit, no establissin limitacions de velocitat... i que en canvi la seva única preocupació fos que la gent anés amb el cinturó de seguretat cordat? Oi que diríem que són poc conseqüents? Evidentment, el cinturó evitaria algunes morts, però tot plegat seria un desori de ca l'ample, hi hauria milers i milers d'accidents, de ferits i de morts.
Doncs això del condó és igual: és com si només l'Església digués "No correu amb el cotxe" (que ho diu, per cert, ara fa poc va recordar que era pecat saltar-se els límits de velocitat).
L'Església diu: "No folleu si no és amb la vostra parella de sempre!". Els governs diuen: "Si folleu, poseu-vos un preservatiu!". I els governs ataquen l'Església per dir el que diu!
Tot això és tan clar que gairebé fa vergonya haver d'explicar-ho.
Benet XVI i els condons - 1
Benet XVI i els condons - 3
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
Benet XVI i els condons - 3
El papa no pot aprovar els condons
El papa no pot aprovar els condons perquè no pot aprovar "la cultura dels condons" que hi ha al darrere. El papa sap que només que digués que "en tal cas el condó seria potser una mesura sanitària adequada" immediatament aquella declaració matisada es convertiria en aquest titular: "El papa aprova finalment els condons". Això ho podria dir el papa dins d'un paràgraf llarguíssim i molt mesurat i matisat que parlés d'alguns casos molt especials en què ja s'ha provat tot i l'interessat (una persona infectada amb determinada malaltia de transmissió sexual, o promíscua compulsiva, o que es dedica directament a la prostitució) no està disposat a col·laborar amb la salut pública i a ser bona persona i no es pot impedir que es comporti de manera irresponsable; o en casos de violació tècnica, és a dir, una dona de la qual abusa de fet un company sexual passavolant o fins i tot un marit promiscu probablement infectat, però la víctima no s'atreveix encara a denunciar-ho. És exactament això el que els ha passat a alguns bisbes i capellans quan han intentat explicar de manera detallada quina era exactament la posició de l'Església respecte a les gomes: que s'han trobat amb el titular esmentat.
I és per aquest mateix motiu que s'equivoquen, em penso, alguns altres capellans i monges quan parlen d'aquest tema a la gent de la premsa sensacionalista i els diuen que "en determinats casos...": per molt que matisin, el titular és sempre el mateix: "Mossèn Tal o la germana Qual aproven els preservatius". És veritat que si tens prou confiança amb un o amb una periodista, potser pots intentar explicar-li els detalls de la qüestió, però fins i tot en el cas que aquell periodista reculli bé la declaració i els matisos, automàticament ho reproduirà una agència o un altre periodista que hi posarà només el titular: "Tal personatge catòlic aprova els condons".
En fi, que els catòlics en aquest punt ho tenim difícil. En bona part és perquè la gent està molt sexualitzada però alhora tenen problemes de consciència i res els agradaria tant, per quedar descansats, com sentir que el papa beneeix el seu comportament tan "divertit", o tan "responsable" o tan "natural" i "humà" pel que fa al sexe. I com que el papa no el beneeix, s'emprenyen. Exigeixen llavors que almenys el papa no jutgi desfavorablement la seva conducta, ja que "jutjar desfavorablement", en els titulars de la premsa, es converteix en "el papa condemna", i això no li agrada a ningú. I com que el papa sí que ho jutja desfavorablement, llavors s'empipen encara més: "Que el papa no es fiqui allà on no el demanen! Que es preocupi dels seus capellans pederastes i ens deixi en pau als altres! Que no interfereixi en qüestions sanitàries!"...
I els més extremats fins i tot acusen el papa d'"assassí"! (diuen cínicament que el papa serà culpable de la gent que folli sense preservatiu i quedi infectada de sida). O sigui, primer deformen el missatge de l'Església ("L'Església condemna el preservatiu" i prou, sense matisos), i després fan responsable d'aquesta deformació la mateixa víctima de la deformació, que és el papa.
Dit de passada: fan gràcia aquests clams esverats demanant al papa la benedicció dels condons. Que obliga algú, l'Església, a no posar-se el condó? No diem sempre que l'Església va de baixa, que ningú no li fa cas, que els joves se'n desmarquen? Llavors, com és que ens interessa tant que l'Església digui això o allò? De vegades se sent: "És que a l'Àfrica o a Sud-amèrica el papa té molt predicament". No hi ha una mica de racisme, en aquesta afirmació, com un aire de superioritat occidental?
En resum, que hi ha moltes contradiccions en aquest punt, i molt cinisme. El que volem és fer el que ens dóna la gana i que tothom ens aplaudeixi, fins i tot en el cas que tots plegats ens en anem al precipici. "Quina falta de solidaritat, l'Església, que no ve amb nosaltres a estimbar-se!" És això, en el fons.
El papa i l'Església sempre han dit el mateix: cal abstenir-se de sexe si no és en un context de compromís mutu, estable i únic. I si no t'agrada fes el que vulguis, però no pretenguis canviar el que pensa l'Església i continuar considerant-te catòlic. L'Església diu que el sexe és bo, però només amb la teva parella i en un context de compromís. O sigui, tampoc s'hi val a canviar de parella; si amb la que vas triar i et vas comprometre per sempre ara no funciona, mala sort, per a tu s'ha acabat el joc. "En la salut i la malaltia... i fins que la mort ens separi".
"I el condó?????", criden i clamen insistentment. "El condó, diu l'Església, no és el meu problema, no forma part del meu missatge. El meu missatge és: 'Sigueu bona gent, sigueu castos, sigueu fidels, no sigueu irresponsables'." I afegeix l'Església que la cultura del condó no afavoreix gens el context de la fidelitat i de la responsabilitat, sinó que hi va en contra, perquè elimina el missatge principal i fa que la gent arribi a la conclusió que amb condó tot és bo i tot és sa i tot és natural. En la cultura del condó, explica l'Església i té raó, molta gent es pensa que la promiscuïtat sexual "ja no és tan perillosa com abans, ja no hi ha el perill de la sida i els embarassos no desitjats i tots aquests mals rotllos; per tant, som-hi, amb condó estarem segures". Ja us ho trobareu, els diu l'Església. I no pot dir res més que el que els repeteix: sigueu bona gent i espereu a trobar la parella de la vostra vida, i després sigueu fidels.
Perquè s'entengui millor, ho explico amb un exemple. És com si l'Església digués: "No fumeu". I en canvi, els governs occidentals i altres, empesos per interessos empresarials i utilitzant arguments paracientífics presumptament asèptics, diguessin: "Si fumes, fuma amb boquilla". Llavors l'Església diu: "Aquest missatge de fumar amb boquilla, a curt termini, fomenta que la gent fumi més i que fumi més gent, perquè transmet el missatge que fumar no és tan perillós". Els governs diuen: "Ui, l'Església va contra les boquilles, si algú ara fuma sense boquilla i agafa càncer l'Església en serà còmplice".
Un altre exemple. Us imagineu que els governs no arreglessin les carreteres, no posessin senyals de trànsit, no establissin limitacions de velocitat... i que en canvi la seva única preocupació fos que la gent anés amb el cinturó de seguretat cordat? Oi que diríem que són poc conseqüents? Evidentment, el cinturó evitaria algunes morts, però tot plegat seria un desori de ca l'ample, hi hauria milers i milers d'accidents, de ferits i de morts.
Doncs això del condó és igual: és com si només l'Església digués "No correu amb el cotxe" (que ho diu, per cert, ara fa poc va recordar que era pecat saltar-se els límits de velocitat).
L'Església diu: "No folleu si no és amb la vostra parella de sempre!". Els governs diuen: "Si folleu, poseu-vos un preservatiu!". I els governs ataquen l'Església per dir el que diu!
Tot això és tan clar que gairebé fa vergonya haver d'explicar-ho.
Benet XVI i els condons - 1
Benet XVI i els condons - 3
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
Benet XVI i els condons - 1
Benet XVI i els condons - 2
Benet XVI i els condons - 3
La fal·libilitat del papa i el precedent de Ratisbona
Avui és l'aniversari de l'elecció de Benet XVI i, mira, em ve de gust defensar el papa. I de passada l'Opus, que és una de les institucions catòliques més pròximes al papa actual i una de les que menys s'amaguen a l'hora de defensar-lo... fins i tot quan s'equivoca, com em sembla que va ser el cas de Ratisbona: aquella cita medieval que va reproduir, en un discurs a Alemanya, en què un emperador insultava Mahoma. No passa res perquè el papa s'equivoqui, el papa es pot equivocar en coses secundàries, això no afecta la infal·libilitat, que només està prevista en uns casos molt especials. El discurs de Ratisbona s'ha d'oblidar del tot, com si no hagués existit. No s'hi val a dir: és un bon discurs, tret d'aquell paràgraf. Aquell paràgraf va fer que el discurs quedés tacat i no es pugui aprofitar. Si voleu és una llàstima, però és així. Insistir a recuperar-lo és burxar en una ferida que tornarà a sagnar.
Faig aquesta introducció perquè encara veig que alguns de l'Opus i altres persones benintencionades (fins i tot del Vaticà!) citen en algunes publicacions el discurs de Ratisbona com si fos el non plus ultra. I no s'adonen que cada vegada que es cita Ratisbona es posa novament en peu l'error d'aquell discurs. No, s'equivoquen, l'han d'oblidar. Crec que els catòlics van errats si defensen el papa quan el papa s'equivoca: al papa se l'ha de tractar com a pare, estimar-lo i venerar-lo i tot el que vulgueu, però si algun dia fica la pota (que ja sabem que segurament no ha estat seva la culpa, sinó d'algun dels seus col·laboradors) no passa res; és millor callar i esperar que passi el mal moment. Més encara en aquest cas, que el papa va demanar disculpes: per tant, deixava ben clar que era conscient de l'error. Jo estic convençuda que defensar el papa quan el papa s'equivoca en coses conjunturals és fer un mal favor a l'Església i fins i tot és posar un obstacle al reconeixement de la infal·libilitat tal com ha de ser entesa.
I ja dic que no passa res si el papa s'equivoca o ens sembla que no ha estat del tot encertat. En la meva època dins l'Opus, les directores sovint veies que, sense criticar el papa (a l'època de Pau VI), de vegades es mossegaven la llengua. Doncs això, si el papa et sembla que s'equivoca (com Benet XVI en aquell cas de Ratisbona), et mossegues la llengua, no cal que el defensis com a "bona filla". No és bona filla qui defensa els errors del seu pare, sinó en tot cas el qui els tapa o els relativitza o recorda a tothom que el mateix papa ja va demanar perdó per aquella errada. I en el cas de Pau VI, qui callava no és que fos bona filla per caritat, sinó que ho era per prudent, perquè després hem sabut tots plegats la mena de les circumstàncies que van envoltar el papat de Pau VI i que van fer d'aquell papa un papa màrtir.
Però jo del que volia parlar era dels condons. El papa no pot beneir els condons, i ni tan sols ho farà en "casos especialíssims" en els quals el condó seria una mesura higiènica absolutament recomanable.
Benet XVI i els condons - 2
Benet XVI i els condons - 3
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
Benet XVI i els condons - 3
La fal·libilitat del papa i el precedent de Ratisbona
Avui és l'aniversari de l'elecció de Benet XVI i, mira, em ve de gust defensar el papa. I de passada l'Opus, que és una de les institucions catòliques més pròximes al papa actual i una de les que menys s'amaguen a l'hora de defensar-lo... fins i tot quan s'equivoca, com em sembla que va ser el cas de Ratisbona: aquella cita medieval que va reproduir, en un discurs a Alemanya, en què un emperador insultava Mahoma. No passa res perquè el papa s'equivoqui, el papa es pot equivocar en coses secundàries, això no afecta la infal·libilitat, que només està prevista en uns casos molt especials. El discurs de Ratisbona s'ha d'oblidar del tot, com si no hagués existit. No s'hi val a dir: és un bon discurs, tret d'aquell paràgraf. Aquell paràgraf va fer que el discurs quedés tacat i no es pugui aprofitar. Si voleu és una llàstima, però és així. Insistir a recuperar-lo és burxar en una ferida que tornarà a sagnar.
Faig aquesta introducció perquè encara veig que alguns de l'Opus i altres persones benintencionades (fins i tot del Vaticà!) citen en algunes publicacions el discurs de Ratisbona com si fos el non plus ultra. I no s'adonen que cada vegada que es cita Ratisbona es posa novament en peu l'error d'aquell discurs. No, s'equivoquen, l'han d'oblidar. Crec que els catòlics van errats si defensen el papa quan el papa s'equivoca: al papa se l'ha de tractar com a pare, estimar-lo i venerar-lo i tot el que vulgueu, però si algun dia fica la pota (que ja sabem que segurament no ha estat seva la culpa, sinó d'algun dels seus col·laboradors) no passa res; és millor callar i esperar que passi el mal moment. Més encara en aquest cas, que el papa va demanar disculpes: per tant, deixava ben clar que era conscient de l'error. Jo estic convençuda que defensar el papa quan el papa s'equivoca en coses conjunturals és fer un mal favor a l'Església i fins i tot és posar un obstacle al reconeixement de la infal·libilitat tal com ha de ser entesa.
I ja dic que no passa res si el papa s'equivoca o ens sembla que no ha estat del tot encertat. En la meva època dins l'Opus, les directores sovint veies que, sense criticar el papa (a l'època de Pau VI), de vegades es mossegaven la llengua. Doncs això, si el papa et sembla que s'equivoca (com Benet XVI en aquell cas de Ratisbona), et mossegues la llengua, no cal que el defensis com a "bona filla". No és bona filla qui defensa els errors del seu pare, sinó en tot cas el qui els tapa o els relativitza o recorda a tothom que el mateix papa ja va demanar perdó per aquella errada. I en el cas de Pau VI, qui callava no és que fos bona filla per caritat, sinó que ho era per prudent, perquè després hem sabut tots plegats la mena de les circumstàncies que van envoltar el papat de Pau VI i que van fer d'aquell papa un papa màrtir.
Però jo del que volia parlar era dels condons. El papa no pot beneir els condons, i ni tan sols ho farà en "casos especialíssims" en els quals el condó seria una mesura higiènica absolutament recomanable.
Benet XVI i els condons - 2
Benet XVI i els condons - 3
Més sobre el papa i els preservatius
Més sobre l’Àfrica, el papa i els preservatius
Fins i tot els teòlegs més progres donen suport al papa sobre els preservatius
El papa hauria de dir a Berlusconi: "Silvio, utilitza preservatiu"
-----
divendres, 17 d’abril del 2009
Punt final sobre "Camino"
Una entrevista de Carme Gironès a la germana Maria Victòria Molins, a l'Avui, em fa tornar a escriure sobre el tema. Francament, em costa d'entendre la germana Molins, la veig com si hagués estat objecte d'una mena de síndrome d'Estocolm amb Javier Fesser. Ja em va passar quan la vaig sentir al programa de TV3 El Club, entrevistada per Albert Om.
-A la família no li agrada que la pel·lícula Camino mencioni l'Alexia explícitament. Què en pensa?
-Jo entenc el patiment de la família, però també entenc Javier Fesser quan diu que ell no podia deixar de dedicar-li la pel·lícula a l'Alexia, perquè quan va llegir el meu llibre el va frapar molt i va ser la primera font d'inspiració per fer Camino. Tot i que ell també diu que la pel·lícula recull moments que van tenir lloc en altres casos que ell coneix, com ara l'aplaudiment en el moment de la mort de la nena, que en el cas de l'Alexia no va ser així.
-Es coneixen, vostè i Javier Fesser?
-Ens vam conèixer el dia de l'estrena de la pel·lícula. Abans no havíem parlat mai, però de seguida hi va haver molt bona sintonia. Ens hem fet molt amics i això a la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens.
"A la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens". No en tinc ni idea, no conec la família tret del que he vist a les entrevistes que hi ha a Youtube, i no conec aquestes reaccions que diu que hi ha hagut de l'Opus respecte a aquesta estranya relació entre Fesser i Molins, però si m'haig de guiar pel meu instint femení jo diria que Fesser ha aconseguit engalipar la germana Molins i se l'ha enduta al seu terreny. Que és, com vaig dir, un terreny a la frontera (per fora) del cristianisme, perquè si alguna cosa critica amb contundència Fesser és l'acceptació cristiana del dolor quan no s'hi pot fer res més. Fesser es rebel·la contra això, no ho accepta de cap manera.
Una cosa sí que sé del cert. Fesser ha parlat des del primer dia de les "reaccions negatives" de l'Opus a la seva pel·lícula, ho ha fet com si aquestes reaccions ("desproporcionades i injustes", per descomptat) formessin part del seu guió. I jo, que em miro bastant la premsa, que segueixo un munt de portals i de blogs i de diaris per internet, que tinc interès per l'Opus Dei, etc., jo no he vist enlloc aquestes reaccions "desproporcionades" de l'Opus, francament. Em penso que vaig llegir una carta que es va publicar en alguns diaris, potser dues (versus pàgines i pàgines i més pàgines de propaganda acrítica i lloances sense fi sobre la pel·lícula, a tots els diaris d'aquest país). I després comentaris diversos a internet, alguns molt durs contra la pel·lícula, de gent molt diferent, però al costat de milers i milers de missatges a favor de la pel·lícula. Això són "reaccions negatives desproporcionades", un parell de cartes i uns quants fòrums d'internet? La gent de l'Opus, que queden globalment com uns fanàtics irracionals a Camino, havien d'aplaudir corporativament i individualment la pel·lícula? No n'hi havia prou que callessin, com han fet de manera molt general, i també oficialment? Sisplau, germana...
El que més dol, per això, és que la germana Molins, que va tenir una reacció molt interessant, en calent, quan es va estrenar la pel·lícula (vegeu-ho a l'entrevista que hi ha penjada, en fragments, a Youtube, cercant Alexia González Barros), ara, després de fer-se amiga de Fesser, parla d'aquesta manera, diguem-ne, deseixida de la família González Barros, que va confiar en ella i li va donar el material perquè pogués escriure la biografia de la nena, i segueix fil per randa les instruccions de Fesser sobre les "reaccions negatives" de l'Opus (que formen part del guió plantejat inicialment per Fesser: necessitava escàndol per promocionar la seva trista història). Així ho paga la bona dona. Que lleig.
Germana Molins, si llegeix això: creu realment que paga més la pena buscar abans l'aplaudiment dels mitjans de comunicació i de cineastes descreguts que l'entesa i la comprensió amb aquesta família que ha patit tant amb tota aquesta història? No creu que la família González Barros hauria agraït no ja compassió, però almenys silenci, i que no aplaudís el "botxí" (amb tota la bona intenció, per descomptat)?
És en casos com aquests, d'injustícia flagrant, quan em sento més propera a l'Opus Dei i quan entenc els motius que m'hi van portar a dins, i quan em dol haver-ne marxat... No, això no em dol, va anar així i era inevitable. Però suposo que m'enteneu. És com si un teu exmarit o exnòvio o exalgo pateix injustícies, que llavors te l'estimes més i el compadeixes, encara que no pots fer marxa enrere perquè ja és impossible.
Em sap greu, amigues i amics de l'Opus. No hi ha dret. Hi ha motius per criticar-vos, però també hi ha maneres i maneres. I dins l'Església hi ha una cosa que es diu "correcció fraterna", que es fa a soles amb els interessats, no davant tota la premsa que t'aplaudeix perquè els encanta que una religiosa critiqui el Papa o uns altres cristians.
Ara una amiga de l'Opus m'ha dit que al poble de Nerea Camacho, la protagonista de la pel·lícula (una nena que, evidentment, no sap el que fa, el que ha contribuït a fer), una veïna ha fet una donació important de terrenys del mateix poble a l'Opus Dei o a una entitat vinculada a l'Opus, com a desgreuge, reparació i penitència pel fet que el poble sigui ara conegut arreu com el lloc de naixement de l'actriu principal d'una de les pel·lícules més anticatòliques de la història del cinema espanyol. Això deia la veïna, es veu, entre llàgrimes. Hi ha hagut moltes pel·lícules espanyoles anticlericals, i algunes jo mateixa les aplaudeixo perquè fan justícia a una història vergonyosa de la jerarquia episcopal i de tants cristians d'aquest país, però aquesta de Fesser va a l'arrel del cristianisme, va contra les creences més fondes, diguin el que diguin determinades veus capellanesques o mongívoles només preocupades per aplaudir el botxí "i que no sigui dit que som poc dialogants".
-----
-A la família no li agrada que la pel·lícula Camino mencioni l'Alexia explícitament. Què en pensa?
-Jo entenc el patiment de la família, però també entenc Javier Fesser quan diu que ell no podia deixar de dedicar-li la pel·lícula a l'Alexia, perquè quan va llegir el meu llibre el va frapar molt i va ser la primera font d'inspiració per fer Camino. Tot i que ell també diu que la pel·lícula recull moments que van tenir lloc en altres casos que ell coneix, com ara l'aplaudiment en el moment de la mort de la nena, que en el cas de l'Alexia no va ser així.
-Es coneixen, vostè i Javier Fesser?
-Ens vam conèixer el dia de l'estrena de la pel·lícula. Abans no havíem parlat mai, però de seguida hi va haver molt bona sintonia. Ens hem fet molt amics i això a la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens.
"A la família i a l'Opus Dei no els ha agradat gens". No en tinc ni idea, no conec la família tret del que he vist a les entrevistes que hi ha a Youtube, i no conec aquestes reaccions que diu que hi ha hagut de l'Opus respecte a aquesta estranya relació entre Fesser i Molins, però si m'haig de guiar pel meu instint femení jo diria que Fesser ha aconseguit engalipar la germana Molins i se l'ha enduta al seu terreny. Que és, com vaig dir, un terreny a la frontera (per fora) del cristianisme, perquè si alguna cosa critica amb contundència Fesser és l'acceptació cristiana del dolor quan no s'hi pot fer res més. Fesser es rebel·la contra això, no ho accepta de cap manera.
Una cosa sí que sé del cert. Fesser ha parlat des del primer dia de les "reaccions negatives" de l'Opus a la seva pel·lícula, ho ha fet com si aquestes reaccions ("desproporcionades i injustes", per descomptat) formessin part del seu guió. I jo, que em miro bastant la premsa, que segueixo un munt de portals i de blogs i de diaris per internet, que tinc interès per l'Opus Dei, etc., jo no he vist enlloc aquestes reaccions "desproporcionades" de l'Opus, francament. Em penso que vaig llegir una carta que es va publicar en alguns diaris, potser dues (versus pàgines i pàgines i més pàgines de propaganda acrítica i lloances sense fi sobre la pel·lícula, a tots els diaris d'aquest país). I després comentaris diversos a internet, alguns molt durs contra la pel·lícula, de gent molt diferent, però al costat de milers i milers de missatges a favor de la pel·lícula. Això són "reaccions negatives desproporcionades", un parell de cartes i uns quants fòrums d'internet? La gent de l'Opus, que queden globalment com uns fanàtics irracionals a Camino, havien d'aplaudir corporativament i individualment la pel·lícula? No n'hi havia prou que callessin, com han fet de manera molt general, i també oficialment? Sisplau, germana...
El que més dol, per això, és que la germana Molins, que va tenir una reacció molt interessant, en calent, quan es va estrenar la pel·lícula (vegeu-ho a l'entrevista que hi ha penjada, en fragments, a Youtube, cercant Alexia González Barros), ara, després de fer-se amiga de Fesser, parla d'aquesta manera, diguem-ne, deseixida de la família González Barros, que va confiar en ella i li va donar el material perquè pogués escriure la biografia de la nena, i segueix fil per randa les instruccions de Fesser sobre les "reaccions negatives" de l'Opus (que formen part del guió plantejat inicialment per Fesser: necessitava escàndol per promocionar la seva trista història). Així ho paga la bona dona. Que lleig.
Germana Molins, si llegeix això: creu realment que paga més la pena buscar abans l'aplaudiment dels mitjans de comunicació i de cineastes descreguts que l'entesa i la comprensió amb aquesta família que ha patit tant amb tota aquesta història? No creu que la família González Barros hauria agraït no ja compassió, però almenys silenci, i que no aplaudís el "botxí" (amb tota la bona intenció, per descomptat)?
És en casos com aquests, d'injustícia flagrant, quan em sento més propera a l'Opus Dei i quan entenc els motius que m'hi van portar a dins, i quan em dol haver-ne marxat... No, això no em dol, va anar així i era inevitable. Però suposo que m'enteneu. És com si un teu exmarit o exnòvio o exalgo pateix injustícies, que llavors te l'estimes més i el compadeixes, encara que no pots fer marxa enrere perquè ja és impossible.
Em sap greu, amigues i amics de l'Opus. No hi ha dret. Hi ha motius per criticar-vos, però també hi ha maneres i maneres. I dins l'Església hi ha una cosa que es diu "correcció fraterna", que es fa a soles amb els interessats, no davant tota la premsa que t'aplaudeix perquè els encanta que una religiosa critiqui el Papa o uns altres cristians.
Ara una amiga de l'Opus m'ha dit que al poble de Nerea Camacho, la protagonista de la pel·lícula (una nena que, evidentment, no sap el que fa, el que ha contribuït a fer), una veïna ha fet una donació important de terrenys del mateix poble a l'Opus Dei o a una entitat vinculada a l'Opus, com a desgreuge, reparació i penitència pel fet que el poble sigui ara conegut arreu com el lloc de naixement de l'actriu principal d'una de les pel·lícules més anticatòliques de la història del cinema espanyol. Això deia la veïna, es veu, entre llàgrimes. Hi ha hagut moltes pel·lícules espanyoles anticlericals, i algunes jo mateixa les aplaudeixo perquè fan justícia a una història vergonyosa de la jerarquia episcopal i de tants cristians d'aquest país, però aquesta de Fesser va a l'arrel del cristianisme, va contra les creences més fondes, diguin el que diguin determinades veus capellanesques o mongívoles només preocupades per aplaudir el botxí "i que no sigui dit que som poc dialogants".
-----
dissabte, 4 d’abril del 2009
Més sobre "Camino"
A la pel·lícula “Camino” potser no hi ha grans mentides (sí que n’hi ha de petites, que el director col·loca com a exigència del guió, perquè li encaixi tot), però tot plegat és una caricatura cruel. És impossible que hi hagi cap família així, és impossible que hi hagi hagut cap història com aquesta. Tens la sensació com si un marcià que veu per primer cop un partit de futbol te’l descriu. Es notaria que no entén les regles del joc, que no sap per què l’home que fa de jutge entre els dos equips de tant en tant atura el joc sense que hi hagi cap agressió. El marcià no entendria per què de vegades, encara que entri la pilota dins d’aquells tres pals, el punt no val (si bé això ni jo mateixa ho entenc de vegades, tot i ser una mica aficionada al futbol). I llavors la mateixa descripció no pot amagar la frustració, el desengany i fins i tot la irritació del marcià, per no entendre el que passa en aquell terreny de joc. Per descriure amb una mica d’objectivitat una realitat cal acostar-s’hi amb més respecte, amb humilitat. La pel·lícula està feta comptant només com a testimonis amb antics jugadors de futbol ressentits amb el joc, ressentits perquè van quedar lesionats, perquè mai van entendre les regles o perquè ells en realitat volien jugar a bàsquet i els seus pares els van apuntar de molt petits al futbol base. I llavors contemplen el joc posant de manifest les contradiccions d'aquest esport, les seves mancances i la seva violència intrínseca. “Que no ho veieu, que un joc que es juga amb els peus és impossible que no acabi a puntades?” No menteixen del tot, però amaguen una part important de la realitat; que, és veritat, potser no resulta fàcil de filmar, de descriure amb una càmera, tot i que altres directors ho hagin fet. El primer testimoni de la germana Molins (dic el primer perquè després s'ha fet amiga de Fesser i s'ha desdit), la monja que va escriure la primera biografia de la nena protagonista (és un testimoni que podeu trobar a YouTube, cercant Alexia González Barros) és prou significatiu.
La descripció d’una institució humana i per tant complexa com l’Opus Dei no es pot ventilar amb quatre ratlles, amb un esbós ràpid, amb una descripció epidèrmica i sentimental. Fesser no ha captat el fons de l’assumpte i, potser inconscientment, ha fet trampa. No nego, però, la possibilitat que hi hagués una bona voluntat inicial bàsica, en encetar el projecte. Però em penso que després es va obsedir amb el seu projecte en blanc i negre i no va ser capaç d’incloure-hi els matisos que haurien calgut.
Per a molts catòlics que no som de l'Opus seria molt còmode dir, davant d'aquesta història, que és problema d'ells (de l'Opus), que ja s'ho faran, que són massa extremats, etc. Però no, en bona part la crítica que fa "Camino" és a la doctrina i a l'Església catòliques. I encara diria que els punts més precisos de la crítica són contra el catolicisme, no (específicament) contra l'Opus Dei. I en canvi hi ha molts detallets sobre l'Opus que són discutibles i, des del meu punt de vista, no generalitzables a tot membre de l'Opus Dei. Són les crítiques parcials que entén només la gent "introduïda", els exmembres o exsimpatitzants rebotats, són crítiques que la majoria de la gent segurament es mira perplexa, i les accepta acríticament.
Criticar l'Opus té més glamur que criticar el catolicisme, perquè si critiques l'Opus Dei saps que de seguida tindràs uns quants catòlics (de nom) al teu costat que t'aplaudiran les crítiques. A criticar l'Opus s'hi apunta sempre més gent.
Però el tema estrella de la pel·lícula és criticar i burlar-se d'un punt clau del catolicisme: trobar un valor al sofriment quan no es pot fer res més per evitar-lo. O acompanyar el dolor inevitable amb una acceptació voluntària, en solidaritat amb la passió de Jesucrist. Fesser, amb evident mala fe, adorna aquesta actitud amb un suposat agraïment a Déu per part de la família, com si la família i els capellans que l'envolten estiguessin molt satisfets de la malaltia de la nena i només pensessin en com treure-li rendiment. Aquesta és l'altra gran mentida de Fesser: ell sap que no va ser així, però llavors, quan li ho retreuen, diu que "podria haver estat així" o que "la seva història, en els detalls, no és un retrat exacte". I tot seguit torna enrere i diu que ell fa una crítica noble a l'Opus, i que l'Opus no l'ha sabut aprofitar per rectificar. Increïble.
"És una pel·lícula!", es defensa Fesser, com si no ho sabéssim i ens hagués d'obrir els ulls, com si no veiéssim el seu constant doble joc: per una banda, es presenta com a crític "valent"; per l'altra, davant les crítiques per la poca consistència de la tesi que defensa, es presenta com a simple fabulador. Doncs l'altra gran mentida de la pel·lícula és presentar la nena que tothom qui la va conèixer considerava una gran creient com una il·luminada que en realitat només pensava en el seu xicot (un amor platònic, un noi al qual gairebé no coneixia) i en el teatre al qual era tan aficionada. Llavors quan ella parlava de "Jesús" (enmig d'un sofriment bestial, anorreador, mortal) diu Fesser que en realitat s'adreçava a aquell xicot que havia conegut un dia; i quan parlava de "l'obra" (invenció de Fesser, perquè al llibre ella no parla de "l'obra") es referia a "l'obra de teatre" però els que l'envolten pensen, "és clar", que parla de "l'obra de Déu", de l'Opus Dei, perquè aquesta és la història que ens vol col·locar el director: que la família només pensava, enmig d'aquells patiments horribles de la filla i germana, en com aprofitar de cara a l'Opus la seva mort inexorable.
Pornogràficament increïble. Llàstima, Fesser, que els fets desmenteixin la realitat. Perquè la família va posar en mans d'una monja que no tenia ni té res a veure amb l'Opus la història de la nena, i va ser la monja la que va "explotar" (en el bon sentit, almenys fins ara) la seva vida amb edicions i més edicions del seu llibre, a partir del qual ell ha fet la pel·lícula. És aquest el llibre que s'ha reeditat ara amb gran soroll mediàtic, no pas el que, efectivament, va escriure anys després un capellà de l'Opus que havia conegut Alexia a l'hospital on va morir (i que sembla que ha estat l'origen de tot plegat, la "gran manipulació de l'Opus"; jo pregunto: aquell capellà no tenia dret a escriure el seu testimoni personal sobre la nena?).
Curiosament, però, sembla que la monja s'ha apuntat després a les tesis de Javier Fesser, tot i que ella és la primera que sap que la història de Fesser és una gran manipulació de la història que ella havia escrit. Però la dona resol el conflicte dient, com Fesser: "No, és que és una pel·lícula". Déu n'hi do: diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Això és només una frase feta, no vull cap mal a la monja, però es veu que ara ella, un cop convertida a la causa de Fesser, es dedica a anar pels mitjans de comunicació per donar credibilitat a la pel·lícula. No he vist aquestes últimes entrevistes, quan les vegi ja en parlaré. Però de moment em sembla sospitós que de les primeres entrevistes d'ella, que eren bàsicament crítiques amb la pel·lícula, els mitjans generals no en fessin cap cas i despatxessin el que deia llavors la bona dona amb allò de "ja se sap, què voleu que digui una monja?" i després, quan ella ha començat a defensar "la història tan bonica de Fesser", ara sí, la convidin a anar a tot arreu.
I escriu això una que sap de què parla perquè va ser durant uns quants anys numerària de l’Opus i ho va deixar córrer. Ho repeteixo de tant en tant perquè quedi clar que no m'encega la passió opusdeista quan defenso l'Opus Dei.
-----
La descripció d’una institució humana i per tant complexa com l’Opus Dei no es pot ventilar amb quatre ratlles, amb un esbós ràpid, amb una descripció epidèrmica i sentimental. Fesser no ha captat el fons de l’assumpte i, potser inconscientment, ha fet trampa. No nego, però, la possibilitat que hi hagués una bona voluntat inicial bàsica, en encetar el projecte. Però em penso que després es va obsedir amb el seu projecte en blanc i negre i no va ser capaç d’incloure-hi els matisos que haurien calgut.
Per a molts catòlics que no som de l'Opus seria molt còmode dir, davant d'aquesta història, que és problema d'ells (de l'Opus), que ja s'ho faran, que són massa extremats, etc. Però no, en bona part la crítica que fa "Camino" és a la doctrina i a l'Església catòliques. I encara diria que els punts més precisos de la crítica són contra el catolicisme, no (específicament) contra l'Opus Dei. I en canvi hi ha molts detallets sobre l'Opus que són discutibles i, des del meu punt de vista, no generalitzables a tot membre de l'Opus Dei. Són les crítiques parcials que entén només la gent "introduïda", els exmembres o exsimpatitzants rebotats, són crítiques que la majoria de la gent segurament es mira perplexa, i les accepta acríticament.
Criticar l'Opus té més glamur que criticar el catolicisme, perquè si critiques l'Opus Dei saps que de seguida tindràs uns quants catòlics (de nom) al teu costat que t'aplaudiran les crítiques. A criticar l'Opus s'hi apunta sempre més gent.
Però el tema estrella de la pel·lícula és criticar i burlar-se d'un punt clau del catolicisme: trobar un valor al sofriment quan no es pot fer res més per evitar-lo. O acompanyar el dolor inevitable amb una acceptació voluntària, en solidaritat amb la passió de Jesucrist. Fesser, amb evident mala fe, adorna aquesta actitud amb un suposat agraïment a Déu per part de la família, com si la família i els capellans que l'envolten estiguessin molt satisfets de la malaltia de la nena i només pensessin en com treure-li rendiment. Aquesta és l'altra gran mentida de Fesser: ell sap que no va ser així, però llavors, quan li ho retreuen, diu que "podria haver estat així" o que "la seva història, en els detalls, no és un retrat exacte". I tot seguit torna enrere i diu que ell fa una crítica noble a l'Opus, i que l'Opus no l'ha sabut aprofitar per rectificar. Increïble.
"És una pel·lícula!", es defensa Fesser, com si no ho sabéssim i ens hagués d'obrir els ulls, com si no veiéssim el seu constant doble joc: per una banda, es presenta com a crític "valent"; per l'altra, davant les crítiques per la poca consistència de la tesi que defensa, es presenta com a simple fabulador. Doncs l'altra gran mentida de la pel·lícula és presentar la nena que tothom qui la va conèixer considerava una gran creient com una il·luminada que en realitat només pensava en el seu xicot (un amor platònic, un noi al qual gairebé no coneixia) i en el teatre al qual era tan aficionada. Llavors quan ella parlava de "Jesús" (enmig d'un sofriment bestial, anorreador, mortal) diu Fesser que en realitat s'adreçava a aquell xicot que havia conegut un dia; i quan parlava de "l'obra" (invenció de Fesser, perquè al llibre ella no parla de "l'obra") es referia a "l'obra de teatre" però els que l'envolten pensen, "és clar", que parla de "l'obra de Déu", de l'Opus Dei, perquè aquesta és la història que ens vol col·locar el director: que la família només pensava, enmig d'aquells patiments horribles de la filla i germana, en com aprofitar de cara a l'Opus la seva mort inexorable.
Pornogràficament increïble. Llàstima, Fesser, que els fets desmenteixin la realitat. Perquè la família va posar en mans d'una monja que no tenia ni té res a veure amb l'Opus la història de la nena, i va ser la monja la que va "explotar" (en el bon sentit, almenys fins ara) la seva vida amb edicions i més edicions del seu llibre, a partir del qual ell ha fet la pel·lícula. És aquest el llibre que s'ha reeditat ara amb gran soroll mediàtic, no pas el que, efectivament, va escriure anys després un capellà de l'Opus que havia conegut Alexia a l'hospital on va morir (i que sembla que ha estat l'origen de tot plegat, la "gran manipulació de l'Opus"; jo pregunto: aquell capellà no tenia dret a escriure el seu testimoni personal sobre la nena?).
Curiosament, però, sembla que la monja s'ha apuntat després a les tesis de Javier Fesser, tot i que ella és la primera que sap que la història de Fesser és una gran manipulació de la història que ella havia escrit. Però la dona resol el conflicte dient, com Fesser: "No, és que és una pel·lícula". Déu n'hi do: diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. Això és només una frase feta, no vull cap mal a la monja, però es veu que ara ella, un cop convertida a la causa de Fesser, es dedica a anar pels mitjans de comunicació per donar credibilitat a la pel·lícula. No he vist aquestes últimes entrevistes, quan les vegi ja en parlaré. Però de moment em sembla sospitós que de les primeres entrevistes d'ella, que eren bàsicament crítiques amb la pel·lícula, els mitjans generals no en fessin cap cas i despatxessin el que deia llavors la bona dona amb allò de "ja se sap, què voleu que digui una monja?" i després, quan ella ha començat a defensar "la història tan bonica de Fesser", ara sí, la convidin a anar a tot arreu.
I escriu això una que sap de què parla perquè va ser durant uns quants anys numerària de l’Opus i ho va deixar córrer. Ho repeteixo de tant en tant perquè quedi clar que no m'encega la passió opusdeista quan defenso l'Opus Dei.
-----
Subscriure's a:
Missatges (Atom)