Les que se’n van de l’Opus Dei - 2

(Les que se'n van de l'Opus Dei - 1)

Quan llegim testimonis publicats de les que se n’han anat, amb acusacions fortes, hem de tenir en compte que les que es queden molt sovint no diuen tot el que saben, per prudència o perquè no volen sumar a la pena de perdre definitivament una germana l’altra pena d’esbombar-ne els motius, que normalment són bilaterals: quan dos es barallen molt sovint tots dos en tenen la culpa. N’hi ha, de les que se’n van, que sense adonar-se s’aprofiten d’aquest cert mutisme de l’altra part (perquè en el moment que ho fan estan molt emprenyades), i volen passar comptes per greuges soferts (que poden ser ben reals), però alhora impedeixen que les puguem jutjar amb equilibri, perquè ens falta una bona part de la versió de l’altra part. I aquesta versió de l’altra part no la tindrem: només sabrem el que la primera part ens assegurarà que ha dit la segona part, però segurament no tindrem cap confirmació d’aquesta segona part. De vegades un “no puc dir res” ja és significatiu i fins i tot indiscret.

Un exemple. Si jo me n’hagués anat emprenyada amb una directora i expliqués que aquella directora, entre altres coses, m’havia acusat injustament d’intentar seduir una companya del pis, la directora, evidentment, no es defensarà mai (em sembla, vaja) airejant converses privades sobre aquestes qüestions ni dient en públic quines dades tenia ella, si és que realment m’havia acusat de lesbianisme actiu, per acusar-me d’allò.

El que vull dir és que les que es queden estan almenys teòricament més lligades que les que se’n van a l’hora de parlar de segons què.
-------

Les que se’n van de l’Opus Dei - 1

Les que se’n van sense dir res a ningú, no pensen en les que es queden? Totes les han tractat malament? Totes són dolentes? No fan amb les altres el que diuen que els han fet a elles, maltractar-les amb el seu menyspreu? Això ho vaig viure jo amb una, a qui sempre havia tractat de manera exquisida, i quan va marxar no em va dir ni mu. Després, al cap dels anys, quan em vaig trobar, com si diguéssim, en la mateixa situació que ella, un dia ens vam veure, i li vaig dir allò que m’havia sobtat i ferit. No em va demanar disculpes: va dir que en aquells dies no podia actuar de manera racional i que era natural que no estigués pels detalls. No vaig insistir dient-li que si tu vius com a germana amb dues persones més (ho dic així per simplificar: érem més colla), i una d’elles et maltracta (se suposa), no té cap sentit que te’n vagis sense dir res a la tercera: això no és un detall sinó que és substancial. En fi, que no ens vam entendre i no ens hem vist més, perquè ella continuava molt bel·ligerant (tot i que va reconèixer que no tenia res en contra meva), mentre que jo, ja ho veieu, m’ho prenc tot amb molta calma i sóc, em penso, força més equilibrada en els judicis. Potser vam viure realitats diferents, i després cadascú és com és i té la sensibilitat que té. Però jo no aconsegueixo empassar-me que no tingui cap mena de culpa, qui marxa, si se’n va sense ni acomiadar-se de les que no teníem cap culpa de la seva marxa. Ara, pobreta, no sé què se n’ha fet: fa temps que no en sé res.

Les que se'n van de l'Opus dei - 2.
------