Lluís Valls i l'Opus Dei, vistos pel seu germà

Un article ingenu de Javier Vall i Taberner sobre el seu germà Lluís, del qual ja he parlat en aquest blog. No estic segura que l’article hagi agradat ni tan sols als de l’Opus, per les barreges amb les coses polítiques, però em sembla interessant per la seva ingenuïtat, la mateixa ingenuïtat que potser compartim molts i moltes que ens mirem l’Obra des de fora però amb una certa estimació, compatible amb alguna crítica. (No sé per què no surten articles d'aquests sobre numeràries i agregades, només surten ells... bé, em penso que ja ho sé, la gent d'aquella època, i ara també dura...)

Lluís Valls, com a membre de l’Opus Dei, sempre va respectar les posicions d’altres persones. L’Obra, igual com el Banco Popular i també Lluís Valls, neix a finals dels anys vint. No van ser fàcils els seus principis. Va ser la perfecció laica dins de l’Església. Eren els anys quaranta i el Lluís era membre de les Congregacions Marianes dels P.P. Jesuïtes. Alguns dels millors congregants, i entre ells Lluís Valls, es van passar al ’Opus, cosa que no va agradar als P.P. Jesuïtes i en especial al P. Vergés.

El Lluís sempre va tenir una inquietud social. El vaig acompanyar alguna vegada a repartir joguines i llaminadures en algun barri perifèric de Barcelona. La meva mare, dona religiosa i pietosa, estava preocupada amb la vocació del Lluís. Per què no et fas franciscà, dominic o jesuïta, això de l’Opus Dei... ni tan sols està aprovat per l’Església. Acabava de sortir un llibre sobre la desviació d’uns apostolats: Opus Dei i Banyoles. Avui les dues institucions estan aprovades per l’Església.

Gràcies al Lluís he tingut la satisfacció de conèixer i tractar en família monsenyor Escrivá, avui sant. També durant la nostra estada a Roma, el 1937, vaig conèixer un diumenge de Pasqua, a les escalinates del Vaticà, el cardenal Eugenio Pacelli, amic del nostre pare, que seria després S.S. Pius XII i que anys més tard va donar la seva aprovació a l’Opus Dei. Així mateix, a Roma, el 1937, vam tenir l’honor de conèixer, amb motiu del naixement de la infanta Pilar, ses majestats els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que van demanar al nostre pare que s’encarregués de la formació cultural del seu fill Joan, pare del rei Joan Carles, que des d’aleshores va voler ser comte de Barcelona.

L’activitat de Lluís Valls va ser polifacètica: la família, la religió, la societat i la política. Va intervenir en els nomenaments d’Alberto Ullastres, Mariano Navarro-Rubio i Gregorio López Bravo, que van donar lloc al canvi tecnòcrata en el règim de Franco i després en la creació de FACES i la compra del diari Madrid, que va resultar un intent fallit de transició.

El meu germà Lluís va ser un home de bé, va procurar fer el bé als altres. Va lliurar la seva intel•ligència, els seus diners, la seva família, la seva castedat. Va ser un membre exemplar de l’Opus Dei. Avui alguns sota la influència dels diners i del poder... Lluís no va voler esqueles, només en va aparèixer una als diaris Abc i El Mundo del 10 de març del 2006, que deia: “Lluís, molts et devem molt, bastants t’ho deuen tot. La lleialtat continua sent una virtut canina, una oració mirant al cel”.

De petit em van ensenyar que “és de bona persona ser agraït”. De gran he après “és de malnat ser desagraït”. Lluís no va voler honors en vida, ni després. Només va demanar una oració per la seva ànima.
(publicat a La Vanguardia el 25 de febrer del 2013)