On és el sectarisme?

Els crítics de cine de La Vanguardia no van fer cap retret a Javier Fesser per ficar-se dins la intimitat d’una família que havia patit la pèrdua d’una filla de 14 anys, Alexia González Barros. Era una “notable crònica fílmica (...) el seu desafiament estilístic podia enfonsar-se en el ridícul, però això no s’esdevé (...) talent narratiu de Fesser (...) actuacions d’uns actors en estat de gràcia”... (La Vanguardia 17 d’octubre del 2008).

Ara un director de cine suposo que amic de la família, Pedro Delgado, intenta contrarestar el mal que es va fer als pares i germans de la nena morta (pel·lícula Alexia, 2011) i el comentari de La Vanguardia és:

Uno piensa que ya está bien de tanto manipular lo que no es otra cosa que una tragedia familiar por desgracia frecuente, y que por favor la dejen descansar ya en paz de una vez. (20 de maig del 2011)

Curiós que no se’ls acudís, ni a un ni a l’altre dels crítics, que aquest retret s’havia d’haver fet amb motiu de la primera pel·lícula. Jo les he vistes les dues i la segona em sembla que no ataca ningú: simplement defensa el bon nom d’una nena, la seva història i la vivència dels seus familiars, injustament tractats en una pel·lícula, la de Fesser, que en parlar sobre la història d'Alexia, menor d'edat, sense voler saber res dels pares i germans, només es podia qualificar de sectària.

I en canvi, quan ara parlen els familiars a la pel·lícula Alexia, a La Vanguardia l’únic que se li acut és que ja n’hi ha prou d’aquesta història i que “deixin descansar la nena en pau”. Mira que hauria estat fàcil dir: si van veure la primera, vagin a veure la segona, és un contrapunt necessari.

Quin sectarisme. És per coses com aquesta que m’encenc i penso: els de l’Opus potser no s’expliquen prou bé, potser són massa tancats i potser han de canviar coses, però des de fora l’animadversió i el sectarisme són brutals. Això no pot ser tot culpa de l’Opus, això és voler fer mal perquè sí, pel plaer sàdic de fer mal a qui no t’agrada.

Com deia el crític de l’Avui, és indigne criticar l’Opus burxant en la tragèdia d’una família. El que em sorprèn és que tan poca gent "independent" ho digués quan es va estrenar "Camino".
------

L'Opus respon

Article publicat a l'Avui:

L'Opus respon

Recordo que, quan es va estrenar Camino, de Javier Fesser, alguns mitjans de comunicació van publicar una carta d'Alfredo González-Barros, germà d'Alexia González-Barros –la figura real en què s'inspirava la protagonista de la pel·lícula–, en què es feia esment d'una de les escenes climàtiques: la mort de Camino rodejada dels aplaudiments dels metges, infermeres, capellans i familiars que l'acompanyaven a l'habitació de l'hospital. A la carta, Alfredo González-Barros assegurava que la seva germana no va morir entre aplaudiments, sinó rodejada de l'amor dels que l'estimaven. Si l'escena es tractava, realment, d'una llicència poètica de Fesser, llavors era una de les formes més imprudents de llicència. Aquesta consideració, evidentment, és aliena al fet que els personatges retratats fossin membres de l'Opus Dei. Arremetre contra l'Opus no sols és una opció: potser és un deure si un vol posar el dit a la nafra de determinades maneres de gestionar la fe. O vol furgar en algunes malaltisses cruïlles entre el poder i la fe. Però és una cosa que, com tot, no es pot fer a qualsevol preu. I enfrontar qui sigui a la imatge dramatitzada de la seva pròpia família aplaudint la mort d'una filla o una germana potser és un preu massa bèstia.

Com a espectador –no vaig haver d'escriure sobre la pel·lícula com a crític– ja mantenia una relació una mica problemàtica amb Camino. Per motius diversos. D'una banda, em feia la impressió que Fesser havia optat per un material delicadíssim i que la lectura que havia escollit fer sobre l'experiència d'Alexia no estava exempta d'extrems discutibles. Em van molestar els recursos formals que amplificaven la morbositat de les intervencions mèdiques sobre Alexia: si del que es tractava era d'impugnar l'Opus, no entenia per què també havia de rebre el gremi dels oncòlegs, que a la pel·lícula no fan altra cosa que intentar curar una malalta... per camins que, evidentment, a ningú li agrada travessar. També feia mal que Fesser apliqués el recurs del joc de paraules que ja sostenia els malentesos de la seva notable El milagro de P. Tinto (1998). Ho recorden? Allí, l'expressió “papi papito” –que, en un idioma centreeuropeu inventat, no sé què significava– donava peu que s'establís una falsa relació paternofilial entre Luis Ciges i Pablo Pinedo. A Camino, l'atracció romàntica entre la protagonista i un nen anomenat Jesús i la participació dels dos en una representació teatral –l'obra– a un casal de barri feia que els pares de la protagonista interpretessin que la seva filla tenia visions del fill de Déu i que volia entrar a l'Opus –l'Obra–. La santedat com a malentès lingüístic: una altra decisió de risc, sobretot si un no ha estat mai dins del cap d'Alexia. Però el més sospitós de Camino és que culminés en la santificació de Camino per altres mitjans: la protagonista vivia una experiència de transcendència i viatjava del llit d'hospital a un cel privat on ballaria –eternament?– amb el seu particular Jesús seglar. Així, Camino acabava sent una pel·lícula anti-Opus que, en el fons, era més de l'Opus del que el seu creador podia sospitar.

Tres anys després, l'Opus, sense ni tan sols esmentar Camino, presenta la seva pel·lícula de resposta: Alexia, de Pedro Delgado Cavilla, un documental de creació que cau en el kitsch involuntari, però que també demostra que el procés de documentació de Fesser va ser més intens del que un suposava.

El que no es veu en els súper-8 domèstics dels González-Barros que nodreixen Alexia són àngels, ni tampoc dimonis: tan sols una família –que sí, era de l'Opus– enfrontada a una de les pitjors tragèdies que un pot concebre.

(Jordi Costa, 17 maig 2011)

-------

Acudits sobre l'Opus

M’han explicat un acudit de l’Opus que m’ha semblat graciós. I me l’ha explicat una numerària! Només ens coneixem virtualment, però estic segura que és numerària.

–¿Saps per què les numeràries no anem a festes de nit?
–No.
–Perquè som de l’Opus Dei, no de l’Opus Night.

Aquest em fa recordar un altre acudit que corre per internet i que denota que qui se l’ha pensat no en té ni idea del que és l’Opus ni deu haver vist mai la típica família de supernumeraris carregats de fills. Però l’acudit és divertit.

–És una parella, un matrimoni, que decideixen fer-se de l’Opus i quan hi van per apuntar-se els diuen que han de guardar la castedat i no han de tenir relacions sexuals. Els costa acceptar-ho però ho accepten. Passen els dies i cada cop els costa més tant a ell com a ella. Passen unes quantes setmanes i tenen unes ganes boges de fer-ho i ja no poden més. Un dia els entra un desig tan bèstia que no s’aguanten, s’arrenquen la roba i es posen a cardar.

–I els van expulsar?

–De l’Opus no ho sé, però del Caprabo sí, i a més els van posar una multa per escàndol públic.
-----

Filles i fills

Ara que hi ha aquesta sensibilitat especial perquè les dones siguem més visibles a la societat i també al llenguatge habitual (tot allò de "senyores i senyors, ciutadans i ciutadanes, nens i nenes", etc.), em ve de gust recordar que Escrivà, fa molts i molts anys, explicava que cada dia a la missa feia una pregària que ell deia que era una mena de "trabalenguas" (en català es diu "embarbussament", segons diu el diccionari): "Senyor, et demano per les meves filles i els meus fills, per les mares i els pares i els germans i les germanes de les meves filles i els meus fills, pels fills i les filles dels meus fills i filles". L'oració no és textual (ara no l'he sapigut trobar), però recordo que quan la vaig llegir (devia ser en una publicació de les que a l'Opus s'anomenen "internes") em va fer gràcia. I era antiga, de molts decennis abans de la moda d'ara.

Ja es veu que en bastants terrenys, i també en aquest, Escrivà es va avançar al futur. Les coses com siguin.

Per cert, això em recorda la sorpresa que va provocar al Concili Vaticà II, segons els cronistes de l'època, que un tal monsenyor Karol Wojtyla, llavors molt poc conegut, comencés els seus discursos dient: "Venerables pares, benvolguts germans, benvolgudes germanes..." Era el primer, i segons diuen l'únic, que esmentava sempre les dones assistents al Concili (molt poques, però n'hi havia). Aquell jove bisbe polonès va ser conegut, 15 anys després, com "el papa protector de l'Opus". Suposo que no té res a veure una cosa amb l'altra, però m'ha vingut de gust dir-la aquí, ja que altres també barregen naps amb cols.

Jo no em vaig sentir mai secundària respecte als homes laics durant el temps que vaig ser dins l'Opus. I respecte als capellans, sempre els vaig veure servicials i amb consciència que havien de fer sempre, si els era possible, el que les directores ("les directores", no "els directors") els demanaven. Amb alguna anècdota en contra d'això que dic, però en general solia ser així.
------